Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel·la Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de Narrativa de l´Òmnium cultural -

El quadern de dibuix

Mentre gaudíem del tabac que ens havia donat el soldat de Castelló, tabac autèntic, després de mesos de fumar fulles seques, mesclades, quan hi havia sort, amb alguna de les llosques que llançaven a terra els oficials, contemplava les muntanyes de Mallorca que es divisaven en la llunyania. Les casets de camp, els milers d’ametllers, les grans extensions de vinya. (Miquel López Crerspí)

Mentre gaudíem del tabac que ens havia donat el soldat de Castelló, tabac autèntic, després de mesos de fumar fulles seques, mesclades, quan hi havia sort, amb alguna de les llosques que llançaven a terra els oficials, contemplava les muntanyes de Mallorca que es divisaven en la llunyania. Les casetes de camp, els milers d’ametllers, les grans extensions de vinya.

Procurava serenar el meu esperit.

Tot contribuïa a tranquil·litzar l´estat d´ànim en què em trobava. Una grandiosa serralada, verda i esplendent sota el sol del primer matí mallorquí. Si pogués dibuixar, si em fos possible expressar el que sentia, deixar-ne constància damunt el paper! Recordava els estris de pintar abandonats a les trinxeres. Les aquarel·les, els quaderns que ens havia fet arribar el Socors Roig Internacional i que em servien per il·lustrar El combatiente, uns fulls de la CNT editats sota les bales. Em demanava que s’hauria fet de les carpetes, dels esborranys de la guerra, les notes fetes enmig del soroll continuat de les explosions. Com si fossin fotografies, hi podies veure els amics del sindicat, les dones de Lavapies i Vallecas estirant les cordes dels canons, com les revolucionàries de la Comuna de París, amb les peces d´artilleria de Montmartre anant a enfrontar-se amb les tropes de la burgesia. Ara, les imatges del passat, es feien presents a Madrid, es reencarnaven. Carles, l´esperitista de l´Ateneu, se’n reia al meu davant, contemplant l´escena.

-Tu no creies en la reencarnació, amb l´existència d´altres vides més enllà de la mort física, de la consumpció de la carn. Sovint t’ho vaig explicar i no entenies que tan sols érem en una de les nostres múltiples davallades a la terra. Avui podem ser un empleat, un manobre, un mariner que viatja mars enllà; però demà podem esdevenir el místic anacoreta de Capdòcia entestat a mantenir un contacte diari amb el més enllà, un periodista famós, el sacerdot del barri. Més d´una vegada l´Ésser Suprem et vol fer pagar la supèrbia que t´ha posseït en altres reencarnacions. Et posaré un exemple clar i entenidor: si en temps de la Revolució Francesa has estat un comissari de la Convenció, un gelós responsable del Comitè de Salut Pública, el Suprem et pot fer reencarnar en el cos del més ruc dels sacerdots. És una forma de fer-te patir, humiliar-te, fer-te pagar la prepotència del passat, alhora que t´obri els ulls vers altres formes de copsar la realitat. Però les dones que avui estiren amb cordes els canons agafats a la Muntanya són les mateixes de Montmartre! No hi ha cap dubte! Jo també hi era, vora seu, el mes d´abril de 1871, jugant damunt les peces d’artilleria, talment els al·lots que vèiem avui matí i que juguen com nosaltres fa prop de setanta anys.

Em vaig quedar una estona pensatiu sentit el Carles. I si tengués raó? Les mateixes dones del segle XIX amb vestits actuals? Les comuneres afusellades pels soldats de Thiers davant els murs del cementiri de Père Lachaise, retornant des de l´oblit dels segles? Possiblement hi ha moltes i diverses formes d´aprofundir en la realitat que ens envolta. Quan ets testimoni de miracles com el d’avui, ets capaç d´arribar a creure en altres vides, en la reencarnació en què creu Carles. Avui és un dia perfecte per dibuixar aquestes obreres de les fàbriques de teixits, empleades de les botigues, criades de les cases senyorials, mares, velles, al·lotes joveníssimes que situen les peces d’artilleria a la vora de l’Hospital Clínic, a les posicions bastides apressadament per defensar el Pont dels Francesos.

Els meus dibuixos!

On i quan es varen perdre les carpetes de la guerra?

Quan desaparegué aquella flaire de gardènies que respiràvem en el moment de l’esperança, quan pensàvem que tot era possible?

Els apunts perfilant les siluetes acolorides dels milicians i milicianes valencians de la Columna de Hierro, dalt dels camions, sortint cap el front de combat. Els amics i amigues dels sindicats confederals que havien lluitat per acabar amb el militarisme i que, al cap de pocs mesos, es trobarien, ens trobaríem, uniformats, a les ordres d’oficials d’acadèmia, ara esdevenguts alts comandaments de l’exèrcit republicà. I el retrat de Hans Buchner, el jove internacionalista alemany que havia lluitat a Berlín contra les SA, les unitats de xoc de Hitler, que apallissaven manifestants esquerrans, assaltaven i cremaven locals de partits i sindicats i les sinagogues jueves. Hans morí un día de l´hivern del 36, poques setmanes després d’haver arribat a Madrid amb les Brigades Internacionals. Vaig sortir de la trinxera amb Joan Busquets i altres companys que ens protegien, mentre nosaltres recollíem el cos de Hans. Li havien foradat el pit. La sang rajava abundosa i no serví de res el mocador que li posaren per evitar l’hemorràgia.

-Espanyol... -em digué, emprant les poques paraules de castellà que sabia. Esto se acaba. Sentir no haber podido contar mas cosas de la lucha antifascista en Alemania. La vida es muy corta. Envia la carta a Judith, la novia que tengo en París. Ella entender. Es muy fuerte. Mis padres murieron en la cárcel, en Leizpig. No tengo familares en Alemania. Mi única família es Judith y vosotros, los compañeros.

Es returà per uns moments, com si volgués contemplar per darrera vegada el cel, la terra, els arbres, les muntanyes, la ciutat que havia vengut a defensar. Li vaig prémer amb força les mans, en un esforç desesperat per demostrar-li la profunda estimació que sentia per a ell. Sortosament el poguérem portar a la trinxera i, a l´horabaixa, li férem l’acomiadament. Juan Garcés, el comissari de la nostra unitat, que després de la guerra s´incorporà a la guerrilla, pronuncià un sentit discurs d’homenatge.

Com una oració cívica.

Com a mostra de suport espanyol a les Brigades Internacionals hi eren presents els generals José Miaja i Vicente Rojo. Entre la munió de comandaments comunistes, al costat de la Pasionaria, Rafael Alberti i Maria Teresa León, hieràtics, escoltant el discurs del comissari, saludant amb el puny tancat. Un estol de joves pioners portant cadascun d´ells una bandera roja desfilà davant el cadafal cantant la Jove Guàrdia. En la distància, talment un acompanyament de tambors, les detonacions de l’artilleria de Varela omplien la banda sonora d’aquest documental que enregistrava la càmera de Robert Kappa, els periodistes estrangers que filmaven l’acte.

Vaig aprofitar aquells instants de calma per dibuixar l’escena: el comissari dalt unes caixes de municions, movent els braços, una figura retallada sota el sol rogent, instants abans de fer-se espessa nit. Hans, dins un pobre bagul de fusta de pi que portaren des de la caserna Karl Marx. Al damunt li havíem posat la roja bandera del proletariat universal, la seva, la de tots, malgrat nosaltres li afegíssim el bocí negre de l’anarquia. Hi havia igualment nombrosos ramells de flors portats per les infermeres del l´hospital de sang que hi havia rere les nostres posicions. Mentre dibuixava l’escena, les banderes, els homes en silenci, els punys alçats, el sol que anava desapareixent rere les muntanyes, pensava que no sempre els comiats eren tan solemnes. No hi havia temps per a fer un discurs davant les despulles dels companys que s’engolia el forat negre i insaciable de la Mort. Sovint tot es reduïa a soterraments apressats en tombes fetes a corre cuita sota les bales. Uns pams de fondària, quatre paletades de terra, unes pedres per indicar que allà hi havia soterrat un company. Ni monuments, ni banderes, ni músiques, ni acompanyament de cor dels joves pioners, cap nom gravats en marbre per eternitzar l’heroisme del poble. Com sempre a través de la història: treballar i morir anònimament en temps de pau; lluitar amb les armes en la mà i desaparèixer en la foscúria sense que tenguis nom, sense que ningú parli de tu en els llibres que encara s´han d´escriure.

Els homes escoltaven en silenci, les armes preparades per si hagués un inesperat atac de l’enemic. El grup de brigadistes internacionals que eren amb nosaltres aixecaren els punys i no els baixaren durant el temps que durà el comiat. Jo sentia les paraules “extraordinari valor”, “exemple d´internacionalisme proletari”, “la solidaritat de tots els pobles del món amb la democràcia” com si fos el vent que xiulava a aquella hora de l'horabaixa. Paraules rituals. Les que es deien sempre en aquestes ocasions. Les que ja no servien per retornar a la vida les esperances i il·lusions dels que desapareixien al nostre costat. Em demanava si el cel seria igual el dia que jo caigués sota les bales. Si els companys servarien el mateix posat respectuós. Mirava el rostre dels que escoltaven el discurs del comissari demanant-me qui moriria demà, qui, de tots els amics, seria l’encarregat d’enviar les cartes que ja tenia preparades per als pares i els germans.

Vaig fer un dibuix d’aquell acte i sortí a El combatiente. Retrats de Joana, de Paquita, les milicianes que ens portaven el menjar i que ploraren el dia que els obligaren a marxar a la rereguarda, deixant el fusell que havien aconseguit assaltant les casernes de Madrid. No ho podien entendre i no hi havia forma de consolar-les.

-El poder és a la punta del fusell. Sense armes no som res. Militaritzats, a les ordres de comandaments de dubtosa ideologia, serà impossible consolidar les conquestes revolucionàries del 18 de juliol. Les fàbriques i les terres confiscades pels sindicats seran lliurades novament als propietaris. Desapareixerà la igualtat de la dona. Per què no podem lluitar contra el feixisme com en els dies de la Revolució? Tornar a la rereguarda, a pelar patates, a netejar els mitjons i la roba bruta? Tot el que hem defensat, la igualtat dels homes i les dones, el dret a decidir el nostre propi destí... ja no serveix de res? Anarquistes en el govern, consolidant l’estat que hem enderrocat? Companys amb galons manant els treballadors a obeir sense poder opinar, talment com ho feien els oficials de la monarquia? Altre cop els càstigs, els tribunals militars, les presons per a aquells que gosen dir la seva. La Revolució és en el fang.

Ploraven, sense saber què havien de fer.

Així i tot, les companyes desmilitaritzades mai no abandonaren la primera línia de combat. S’oferiren voluntàries per treballar als hospitals, portaven els ferits als hospitals, ens tenien cura, ens vetllaven els dies de febre, ens feien arribar llibres, netejaven la roba quan, després de setmanes de combat, ens queia a bocins i no sabíem on trobar-ne de nova. Què fer per trobar uns pantalons, unes sabates que substituïssin les espardenyes que empraven els voluntaris? Un exèrcit del poble sense botes! A vegades ens rèiem de nosaltres mateixos, contemplant la nostra vestimenta. Els soldats de Varela que agafàvem presoners diuen unes botes excel·lents, pantalons i camisa d´uniforme, cascos, armament alemany i italià just acabat de sortir de les fàbriques. Nosaltres somniàvem en l’arribada del material soviètic que ens havien promès. Una falsa il·lusió. Per a les unitats procedents de les milícies de la CNT no hi havia ni metralladores, ni morters i, molt manco, tancs. El material que enviava Stalin anava a parar a les unitats comunistes, les brigades de Líster, el Campesino, Modesto, Cordón o Tagüeña. Era evident, i ho comentàvem en els refugis, mentre esperàvem l’atac enemic, que els comunistes podien presumir d'iniciar ofensives, d´algun èxit militar. Amb el suport del material pesant, protegits per l´aviació, tenien menys baixes que nosaltres. A vegades desesperàvem, imaginant el futur.

Mentre Joana deixava l’olla amb els cigrons i jo aprofitava els escassos moments de calma a la trinxera per retratar-la, ella no deixava d’explicar com veia la situació.

-Sovint ho hem discutit amb els companys i companyes. Els estalinistes van bastint els fonaments del seu poder. Control de l’exèrcit i de l’armament que els arriba des de la Unió Soviètica, control de la policia republicana. Els polítics professionals, els miliars de carrera, la policia, els petits propietaris, són en contra nostra. Fins i tot ens envien a acomplir missions quasi impossibles, sense l’armament ni el suport de l’aviació o l’artilleria per a desfer-se d’anarquistes i poumistes. Els homes són enviats a l’escorxador, a una mort segura i cap comandament anarquista ho impedeix. On és el control dels confederals sobre l’Estat Major? Per cada comissari de la CNT n´hi ha deu del PCE! O els ministres anarquistes, quina contradicció, ministres anarquistes!, no són conscients del que s’esdevé? Que no pensen amb el que va succeir amb els anarquistes russos, en com, Lenin i Trotski, els mataren a tots?

Era el que discutíem a la Columna de Hierro abans de la dissolució de les milícies. Després dels Fets de Maig a Barcelona, de la il·legalització del POUM i la persecució dels confederals, érem ben conscients que, el nostre futur, si es que en teníem, podria ser ben semblant al dels anarquistes russos exterminats pels bolxevics.

Quants milicians i soldats vaig dibuixar? No ho record. En feia el retrat d´un i em semblava que els pintava a tots, alçant-se, germinals, sense por, des del fons de les nostres trinxeres per provar de conquerir la llum. Immortalitzar els combatents, la vida quotidiana. Soldats llegint el diari, escrivint a la mare i a les núvies. Altres, amb el fusell preparat, la baioneta llesta, les bombes de mà al pit, disposats a sortir del dèbil refugi que havíem cavat, en posició d’atac, moments abans d'enfrontar-se amb la incertesa. Com un dietari, la crònica d´un temps que ja no tornarà. Gests, actituds petrificades damunt el paper. La vida bategant a cada una de les pàgines del quadern, abandonades a les trinxeres, enmig del fang i, el que és encara pitjor, trobades possiblement per escamots de Falange per esbrinar qui eren els redactors de El combatiente, l’autor dels dibuixos, els oficials i comissaris que hi ha retratats. Una prova més per als tribunals militars. Cada farsa judicial durava cinc minuts. Un temps abastament per enviar a la mort deu, vint homes. Cap possibilitat de defensa. I els oficials que feren costat a la Junta de Casado i Besteiro, els primers a ser condemnats. Quina innocència pensar que lliurant els comunistes a Franco els incorporarien a l’exèrcit dels guanyadors! Molts s'ho varen creure. Les darreres setmanes de la guerra, mentre iniciaven d´amagat les negociacions amb l´Estat Major del general Franco, provaven de justificar la seva traïció.

-Ens faran uns cursets de formació. Potser ens davallin un grau. Ens voldran tenir al costat. Els hem evitat la batalla final per a la conquesta de Madrid. Hem contribuït a salvar moltes vides, també del seu exèrcit. No pot ser que vulguin empresonar o matar a milers i milers d´homes. Per què no podríem acabar la guerra reconeixent els errors comesos per ambdues parts? Quién no tenga las manos manchadas de sangre no tiene nada que temer del Movimiento Salvador. O és que nosaltres formaven part de les patrulles de control, dels txequistes de cada partit, de tots aquells que tenien presons particulars on feien justícia pel seu compte rient-se del govern de la República?

En els darrers dies decretaren l´abolició de l´estrella de cinc puntes dels uniformes militars, prohibiren el Mundo Obrero, establiren contactes, no solament amb Burgos, sinó amb els alts comandaments de la cinquena columna de Madrid, València i Cartagena.

L’esperit del militar professional! Aquell menyspreu per les milícies que aturàrem el feixisme, pels comissaris de tendència confederal, per a tot el que fes olor a Revolució, a socialisme i anarquisme! Els incontaminats, els que no es volien asseure amb els altres oficials, els que, de procedència obrera, havien aconseguit els graus, no estudiant en una acadèmia, al costat dels que ara s’havien alçat contra la República, sinó a costa de la seva sang, organitzant la resistència. Tanmateix i, malgrat la forçada militarització, els homes només tenien confiança en els seus, en comandaments procedents del món obrer, de les vagues dels temps de la dictadura de Primo de Rivera i de la mateixa República. Ningú, exceptuant-ne els covards, els oportunistes, no discutia l’ordre de lluitar contra el feixisme. Però els homes, i les milicianes dels primers moments, volien tenir confiança en qui els manava.

Respectar els militars republicans? Pactar amb ells? Un tinent al qual els rojos han ascendit a comandant, a coronell? Condemnat a mort! Un mestre, un tipògraf, un cambrer que arriba al grau de capità? ¡Cuántos crímenes habrá cometido para obtener los galones!, exclamava el president del tribunal abans de signar l’ordre d’execució.