Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) –

JOANA MARIA

Ara que han passat tants d'anys, em deman sovint de qui va ser la idea d'obligar-me a casar amb Joana Maria, d'empresonar un home de vint-i-dos anys en el cercle de ferro que significa l'absurda responsabilitat matrimonial. Reflexionant en tot el que s'esdevengué només hi puc veure la mà de l'oncle Josep Antoni, el cardenal, o del capità Bartomeu Sureda. Ambdós, com els pares, volien protegir-me a la seva manera sense pensar en quina era la meva voluntat. Inútils provatures de fer-me un home de profit, un respectable noble illenc que actuàs conforme als deures i obligacions de tan antiga nissaga.

El pare, d'acord amb la meva mare, Maria Antònia de la Garriga i Blanc, decidiren casar-me de ben jove, just acabats els estudis a Madrid. Ambdós ja sabien de les meves aventures per la capital d'Espanya i sospitaven, sense anar gens errats, que aquells viatges a Roma per anar a veure el Papa i per a "aprofundir en la Fe catòlica", com els explicava en les meves cartes d'estudiant, eren una faula, una rondalla com les que em contava la senyora àvia quan jo era petit.

En volien a prop seu, a Palma. Mai no he dubtat que m'estimaven a la seva manera, i, tot i ser perfectament conscients que m'agradaven més les cases de malviure que no pas els indrets d'oració, sempre m'havien enviat els diners necessaris per als estudis i per als viatges. Però devien pensar que no era qüestió de deixar-me seguir in aeternum les meves sospitoses inclinacions. Els informadors pagats per la família, enviats secretament a Madrid per a saber quina mena de vida portava, els havien explicat amb pèls i senyals per on capllevaven els meus interessos. Sempre he pensat que la cambra de l'hotelet on vivia, prop de la plaça Major, era visitada sovint quan jo no hi era. Més d'una vegada vaig trobar els meus papers i llibres capgirats, la roba dels armaris penjada com jo mai no ho feia. Eren uns vigilants descurats. Com si no els importàs gaire fer les coses bé. Qualsevol persona amb dos dits de seny s'hauria adonat que era espiat. Per això no vaig deixar mai cap paper comprometedor. Així i tot, no podia portar-me tots els llibres de viatge i, pels llibres que adquiria, podien anar copsant de quin peu calçava jo.

Els espies enviats pels pares devien viure ben a la vora. Amb el temps he arribat a esbrinar que devien romandre ocupats en qualque tipus de treball temporal a la capital d'Espanya per tal de tenir-me més vigilat. Puc imaginar-me la desesperació del pare, les llàgrimes de la mare, en llegir els reports dels criats. Per a una nissaga, com la nostra, fidel servidora del rei i de l'Església, per a una família tan antiga, sempre lligada als interessos de les grans fortunes de l'Illa, amb un banc endomassat a l'església de Sant Francesc, les aventures del fill podien significar un mal final i contribuir a agreujar encara més la decadència familiar. Si continuava lluny de Mallorca, envoltat d'aquelles amistats sospitoses... què podia ser del fill estimat? Tot era possible si els amics em continuaven arrossegant vers el món del pecat i de la disbauxa on, en la seva opinió, perdia els millors anys de la joventut. I si la Inquisició em trobava els llibres que comprava d'amagat de les autoritats? Quin escàndol no podia esdevenir-se? La Inquisició, els tribunals del rei, eren prou implacables amb les persones a les quals havien trobat qualque obra de l´índex de llibres prohibits. Se sabia de gent condemnada a perpetuïtat, enviada sense consideració als penals d'Àfrica, el Perú o Mèxic, les presons de la monarquia de les quals ningú no sobrevivia. Tètrics indrets on se sabia que els presos morien de fam o eren emportats per malalties desconegudes que ningú no sabia guarir. Les teves propietats passaven a mans de les autoritats si els tribunals et condemnaven per heretge i enemic de la corona.

Ho sabíem ben bé, però la inconsciència de la joventut ens feia afrontar el perill com si les lleis no s'haguessin fet per a nosaltres. La joventut et dóna aquest aire de folla suficiència, una sensació d'immortalitat que tan sols desapareix amb els anys.

Veig els pares fent voltes, desesperats, sense saber què fer, nerviosos en l'ample menjador del casal de davant l'església de Santa Eulàlia, prop de Cort.

Podien arruïnar-se amb les donacions a convents, amb dispendis extraordinaris enviats al rei per a cada una de cada de les guerres absurdes que feia el tirànic poder imperial que ens oprimia. Una cosa era que tothom sapigués que ens anàvem empobrint any rere any per les follies de la mare, consentides pel pare i una altra de ben diferent és ser blasmat per heretges per part de la Inquisició. Un cercle infernal que, segurament, no sabien com rompre.

Ara que han passat tants d'anys, em deman sovint de qui va ser la idea d'obligar-me a casar amb Joana Maria, d'empresonar un home de vint-i-dos anys en el cercle de ferro que significa l'absurda responsabilitat matrimonial. Reflexionant en tot el que s'esdevengué només hi puc veure la mà de l'oncle Josep Antoni, el cardenal, o del capità Bartomeu Sureda. Ambdós, com els pares, volien protegir-me a la seva manera sense pensar en quina era la meva voluntat. Inútils provatures de fer-me un home de profit, un respectable noble illenc que actuàs conforme als deures i obligacions de tan antiga nissaga.

Quan pens en aquells anys tot es torna confús. Com m'hi vaig avenir, per quines estranyes circumstàncies de la meva existència devia passar per acceptar el que em proposaven?

Els records resten encerclats per una boirina que entela lentament els pensaments.

Talment un malson que, quan menys ho esperes, torna i torna a la memòria palesant, de forma evident, els errors juvenils, la inutilitat de tants juraments i promeses que han fugit emportades pel vent.

Un dia em digueren que per al bé de la família el meu deure era casar-me amb una rica hereva, filla dels Sales i Gaieta. Joana Maria! Aquella llunyana amiga de l'adolescència, companya dels primers jocs amorosos d'iniciació, de recerques prohibides, d'experiments perillosos en els quals no teníem por de deixar-hi la salut.

Joana Maria! Com havien passat els anys!

Què sabia de la vida i interessos actuals de Joana Maria Sales i Gaieta? D'ella em quedaven llunyans records dels estius a la possessió de Santa Margalida. Nosaltres encara no havíem venut el casal de sa Pobla, les finques de Son Fornari... Els criats ens portaven a les cases d'estiueig de la família Sales. Record llunyanament una Joana Maria estranya, gens interessada en els jocs amb les pepones que els pares portaven de Gènova i Marsella. Les més cares d'aquella època, fetes amb cura, talment es tractàs d'una joia de preu. Joana Maria no jugava amb les pepes.

Més tard, en l'adolescència, algunes filles dels comtes i marquesos que tenien possessions a la comarca començaren a estudiar música. Professors venguts de Roma i Venècia provaven d'ensenyar algunes partitures de clavicordi a aquelles aviciades al•lotes de casa bona. La música tampoc la seduí gaire. Ans al contrari, sorneguera, en veure la desesperació dels mestres per aconseguir que les alumnes tocassin algun compàs de Monteverdi o Scarlati, se'n reia dels inútils esforços de les amigues.

Què era el que de veritat entretenia Joana Maria en aquells llargs estius de mitjans dels anys setanta?

Desapareixia per les golfes de la possessió amb un grupet d'amics i amigues que, pel que vaig poder comprovar en carn pròpia, tenien uns altres entreteniments.

Res de música de clavicordi. Res d'horabaixes a la porxada, sota els ulls vigilants de la família, resant el rosari o pintant fulls amb roses, mares de déu, sants i santes de totes les contrades.

Aleshores teníem setze anys. Un temps en el qual molts joves amics ja feien de senyors anant amb espasa penjada a la cintura dalt d'un cavall de raça al costat dels pares, vigilant els missatges que conreaven les seves terres. Altres els veies caminant vora la mare, vestits de pinyol vermell o dins carrosses de dos cavalls, amb el criat menant els animals, anant a l'ofici a la Seu de Palma o a sentir la sibil•la a Lluc.

Aquell estiu Joana Maria m'acceptà en el seu grup d'amics íntims. M'havia triat de company de jocs. Jo no sabia encara en què s'entretenia. Mai no la veies amb les dones de casa seva, amb la cara tapada pel vel, anant a missa, asseient-se al banc que, com la meva família, tenien reservat just davant l'altar major. Aquella va ser la primera vegada, molts d'anys abans del nostre matrimoni, que vaig notar el rampell elèctric de la seva pell, l'excitació que em produïa el contacte amb el seu cos. Talment una enrampada que et sacsejava de dalt a baix. La seva mà m'agafà ben fort, com les urpes d'un voltor prement la presa que ha escollit.

Vaig tenir la impressió que una serp s'enrevoltillava al meu cos i que m'anava estrenyent a poc a poc. Els seus ulls eren com trets de bala avançant per dins del meu cervell. Caminàvem pels amples passadissos polsosos de les golfes de la possessió de Can Sales, a Santa Margalida. Havíem deixat els altres amics de la colla a les lluminoses sales de la primera planta. Al•lotes que encara s'entretenien amb les pepones genoveses, fent vestits per a endiumenjar-les. Al•lots tan sols preocupats per la brillantor dels botons de llurs casaques, les altes botes amb sivelles de plata. Com si encara jugassin a conillons o a dames sota la mirada dels criats encarregats de la vigilància. Joves sense pensament propi, ensinistrats solament a manar, a fer treballar els criats i criades, la gernació de servents que treballaven per a ells a les possessions.

Mai no em seduí la companyia dels parents i amics de la meva edat. No hi havia res de què parlar. Cap qüestió que poguéssim discutir. Cap espurna d'interrogació en llurs eixutes mirades. Per això mateix, a Madrid, m'agradava més la companyia de la gent provinent del poble, aquells estudiants fills de comerciants o botiguers que, amb moltes dificultats, es podien pagar els estudis de mestre o d'advocat però que sempre eren amb un llibre obert a les mans, amb una pregunta als llavis, disposats, en tot moment, a arriscar-se anant a la recerca d'una resposta, marxar a descobrir alguns dels misteris ocults de la naturalesa o la societat.

Joana Maria somreia misteriosament caminant davant meu. Arribàrem a un indret fosc, il•luminat tan sols per les retxilleres de les cortines per on penetraven els darrers raigs d'un tènue sol minvat d'horabaixa.

A les golfes, dins aquella gran cambra plena de baguls, mobles antics, els quadres que ningú ja no volia penjar a les cambres de baix, els retrats de marquesos i militars, de frares i monges el nom dels quals no recordava ja ningú, cada jove de la colla s'anà s'anà agombolant com pogué, en un indret o un altre. Ara podia veure amb els meus ulls en què s'entretenien. Vet aquí, a l'abast de la meva mirada, els indrets ocults, el lloc dels jocs secrets de Joana Maria. Una reina dels misteris amb la seva cort de dames i servidors.

Tot era vertaderament estrany.

Na Joana Maria tancà les cortines perquè no penetràs gens de llum a les grans sales que amagaven bona part de la història de la seva nissaga, la qual, tanmateix, era la nissaga de tots. Després s'encengueren espelmes que anàrem situant, com si d'una cerimònia ritual es tractàs, damunt els vells canteranos polsosos, pel terra, sobre les tauletes plenes de sants de guix, crists amb el braç penjant, rosaris de plata ennegrits pel temps, antiquíssimes escriptures de propietat arnades pel pas dels segles, llibres descosits, amb les pàgines fetes malbé... Alguns dels amics es disfressaren amb vells vestits trobats als baguls de la cambra.

De cop i volta, sorgien, com per art d'encanteri, capells amb plomes de difuminades coloraines, grans botes de cuiro emprades per un llunyà oncle comandant que va arribar a fer una gran fortuna perseguint i capturant els vaixells que passaven prop de Mallorca, velles perruques que conegueren festes i balls quan l'emperador guanyava una batalla o quan arribaven les noves del naixement de l'hereu reial. I, el que feia més por, les màscares de déus ignots tallades pels esclaus africans i que, portades de les costes de Guinea o Madagascar, atemorien les beates. Escultures protectores de la tribu que havien estat robades pels nostres familiars dedicats a la compra i venda de carn humana, el negoci més lucratiu d'aleshores.

Mentre els altres es desfressaven de grans-capitans, de mariners o pirates, de dona de mala vida o monja de clausura, Joana Maria m'agafà de la mà i em portà a un racó on ningú ens podia veure.

-Ara jugarem a un joc especial, un joc en què només poden participar els valents.

La vaig mirar estranyat, sense saber encara en què consistia el joc que em proposava amb tant de misteri.

-T'ho explicaré. Apropa't al meu costat. No sé si saps que en els pergamins trobats a la casa dels xuetes portats a la foguera per la Inquisició s'hi trobaven indicacions, receptes amb fórmules diabòliques, escrites en una llengua que ningú no coneixia, fórmules, deien els entesos, que et permetien trobar la porta per a sortir d'aquest món i viatjar al país on volguessin sense necessitat d'embarcar o trepitjar la terra dels camins.

De cop i volta, m'oferí una agulla de cosir, llarga, una agulla que no era de les petites. M'impactà el seu fulgor sota la llum grogosa de les espelmes.

Vora nostre s'esdevenien fets que mai no havia vist en gent de la nostra edat i posició. Les al•lotes, dones de setze i disset anys, es pintaven els llavis talment fossin meretrius i, amb unes estisores, tallaven la roba dels desfrèç a l'alçada del seu pit deixant a la vista uns mugrons erectes, ferms, durs, que s'emportaven la mirada dels seus acompanyants.

N'Antònia, l'amiga íntima de na Joana Maria, posà espelmes perfumades ben a prop nostre, la flaire de les quals em va fer un efecte enervant, com si de sobte hagués begut un fort licor, qualque cosa que aconseguia adormir el control de la consciència damunt les meves accions. -Volem saber si ets capaç de resistir el dolor. En cas contrari no podràs viatjar envers altres planetes, conèixer les constel•lacions prohibides als covards, a aquells que naixeren sense ànima i no tenen prou força d'esperit per a enfrontar-se amb la realitat, amb el món tal com és de veritat, no com ens han ensenyat els pares.

La vaig mirar amb un signe d'interrogació als ulls. Encara no sabia què volia dir amb aquelles paraules.

-La sang és l'elixir màgic que ens pot transportar a aquest món de somni al qual només poden anar els elegits.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El darrer Primer de Maig (XXIV) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre. (Miquel López Crespí)

La neu continua caient insistent i ens obliga a romandre a la cambra. Sortosament Antoni, el recepcionista, ens porta el braser. Quan el caliu torna cendra, basta que l´avisi perquè torni a omplir-lo de rutilants tions d´olivera i ametler. A la nit també ens fa arribar dues bosses d´aigua calenta. Per aquesta banda no ens podem queixar. Margalida de can Toniet compareix amb tot el que necessitam: berenar, dinar, sopar... Malgrat que no podem fer les acostumades excursions, ens trobam bé. La padrina ja té mig acabat un jersei de llana que m´està fent i un munt de randes per a cortines i vànoves. Per part meva, la tranquil·litat que m´han donat aquestes setmanes em fan pensar que signaria un contracte per a romandre a Lluc per sempre.

Quan vull estirar les cames puj fins el museu i m´entretenc en la contemplació dels milers de peces i documents que hi ha. Cada objecte: una història que em puc inventar. És com tenir una enciclopèdia incommensurable a les mans! Somnio escriure una novel·la a partir de les idees que em porten les àmfores, els collarets púnics i romans, les monedes gregues, els plats àrabs, els anells trobats a Pollentia, les arracades de les tombes de Son Bauló. Comprenc que no podré escriure mai res de debò, amb força, sense aprofundir en la història dels pobles que han sacsejat l´illa, que han conformat el nostre caràcter. No pots escriure des del no-res. I una novel·la històrica imagín que requereix, a part d´imaginació, una acurada formació sobre l´època de la qual vols parlar.

Però per viure eternament d´aquesta manera la meva família hauria de ser milionària, i no és aquest el cas. Romandre una temporada a Lluc de cara a guarir-me la fictícia malaltia és una cosa: els pares poden fer el sacrifici econòmic que comporta. Restar unes setmanes al santuari tampoc és una despesa que no poguem assumir: la família vendria tot el que tenim si fos necessari per guarir la salut d´algun dels nostres! No sé fins quan podré mantenir la mentida que ens ha portat aquí. L´altre dia la padrina, mirant amb atenció com menjava, em va dir: “Sembla que t´has recuperat prou bé en només quinze dies. Ja no escups gens de sang, com a Palma. Menges a la perfecció. Fem llargues excursions i camines hores sense tossir. Haurem d´anar fent un pensament. Potser convendria pensar a tornar”.

Tornar a casa, enfrontar-me novament amb el dilema de trobar un col·legi on continuar els estudis o plantar cara i dir als pares que no vols estudiar, que t´estimes molt més anar al taller. Sé que aviat arribarà el dia en què podré mantenir aquesta ficció, la provatura de romandre en un espai de ningú, sense responsabilitats, portat per la inèrcia dels dies. No deu ser una covardia de part meva voler fugir del món, apartar-me d´una societat que no m´agrada? Hauria emprat el grup Nova Mallorca, l´activisme dels catorze anys, per a oblidar les meves responsabilitats? El pare sempre m´ho deia. Record a la perfecció les seves recomanacions en sortir dels jutjats, quan em demanaren uns anys d´internament a un reformatori: “Jo no vull que abandonis les teves idees Però has de comprendre que tens una edat en la qual tothom comença a bastir els fonaments del seu futur. Els que tenen algunes possibilitats econòmiques, estudiant per assolir una carrera, una qualificació que els permeti guanyar-se la vida. D´altres, i per ara no és el teu cas, anant a Formació Professional, entrant a un taller per aprendre un ofici. La política, vivint en una dictadura, només et pot portar problemes”.

Avançàvem per la Rambla per arribar a la parada d´autobus que ens portaria a Son Serra. La mare escoltava en silenci, fent capadetes afirmatives amb el cap. “Els anys passaran a una velocitat vertiginosa. Ara, amb catorze anys, et penses que mai no arribaràs als quaranta, als cinquanta. És una percepció que tots, a la teva edat, hem tengut. Pensa que nosaltres no som eterns. Un dia, no se sap mai quan, desapareixerem. Una malaltia inesperada, un infart, el càncer que sempre és a l´aguait pot trucar a casa nostra, demanant l´entrada sense pietat. Què faràs en el món sense un ofici que et pugui donar de menjar? Fins on pots arribar a caure? Vols ser esclau d´empresaris sense escrúpols, gent que t´explotarà en treballs mal pagats, sense cap mena de consideració?”.

Tenia raó. Però un jove eixelebrat com jo no està prou format per a reconèixer la veritat que pugui haver-hi en els consells dels pares. Encara pens que me´n podré sortir. No puc creure que tots els familiars que m´envolten desapareixeran en un temps marcat en els rellotges. Els padrins encara feinegen. La mare em sembla una joveneta malgrat les arrugues que li comencen a dibuixar caminois pel rostre. Qui pensa en la mort als catorze anys? No puc imaginar que un dia restaré sol en el món i que, en aixecar-me, no em trobaré amb els membres de la família al costat fent-me la vida fàcil i amable.

He engegat la radieta i sentim música clàssica. La locutora anuncia que en la pròxima mitja hora sentirem composicions de Chopin. Maneig les rodetes del so a un nivell que m´acompanyi sense molestar. Faig com si llegís un dels llibres que he portat de Palma. Es preocuparia si em veiés amb els ulls com un plat contemplant les parets. Ella continua amb el jersei, taral·lejant alguna antiga tonada del camp. Obr una de les novel·les de Jules Verne que he portat i, assegut a la vora de la tauleta, m´endins en els meus pensaments provant de trobar algun indici que em permeti trobar la sortida del laberint.

És just quan el soroll de la gent em distreu de les meves reflexions i em fa sortir a guaitar pels passadissos. Hi veig en Nofre del bar de la cantonada, el recepcionista del santuari, un home que no conec i que resultarà ser un taxista d´Inca. També hi han comparegut una parella de la Guàrdia Civil. És l´habitació de Josep Ferrer, l´excombatent republicà amb el qual hem fet tantes conserves aquest hivern de 1963.

En dues passes sóc al davant de la porta de la seva habitació. La padrina, atreta pel rebombori, ha deixat de fer randa i m´acompanya amb el rosari a la mà i greu posat de preocupació.

Mirant des de la porta veig en Nofre provant de reanimar el cos de Josep Ferrer, que em sembla blanquíssim. El nostre amic és al terra, just a uns pams de l´entrada de la cambra. Va en pijama. La primera impressió que tenc en veure´l és que s´ha trobat malament i ha intentat sortir per demanar auxili.

Antoni, el recepcionista, m´informa del que passa: “Anava a portar el braseret i en apropar-me a la porta he sentit uns gemecs. Just en obrir l´he trobat damunt el trespol. Li he netejat la sang de la boca: una glopada immensa. Em mirava amb els ulls oberts, blanc com una patena, sense poder pronunciar paraula. En vistes de la gravetat he trucat de seguida un taxista conegut. L´hem de portar amb urgència a un metge, a Inca, ara que encara alena. El veig molt malament”.

Hi compareixen alguns dels sacerdots del santuari.

L´amic Nofre i el taxista han tornat a col·locar el malalt damunt el matalàs que fa d´improvisada llitera. Els ajuden els sacerdots. M´oferesc a portar el matalàs, però amb un gest m´indiquen que no és necessari, que sobra gent per a fer la feina.

Què ha passat? Un sobtat agreujament de la tisi que el consumia? En el fons sabia a la perfecció que el grau d´avançament de la seva malaltia no permetia cap esperança. Ho notava quan sortíem a fer una volta pel camí del Rosari o quan m´explicava fets de la guerra civil al bar, els dies que no podíem sortir a fer la caminada.

Fa poc es va confessar amb tota sinceritat. Érem sols, a la Font Coberta. Li havia anat just arribar-hi. Suava i, a vegades, es portava el mocador a la boca. Sempre hi havia taques de sang.

Sorneguer, encara tenia humor per dir-me:

--Mires el mocador? No et preocupis! N´he portat una maleteta plena! A aquestes alçades del final de la vida no estarem per un mocador més o manco! Després, més seriosament, em digué:

--Aquí, sol amb els meus pensaments, em sent bé. El pitjor era ser a casa, amb els fills aprofitant-se de la malaltia, donant-me creu per heretar abans d´hora. No és que hagi pogut estalviar gaire: el pis, l´hort d´arbres fruiters que vaig comprar a Algaida. Però a ells ja els anirien bé aquestes pessetes per ampliar el negoci o, vés a saber!, per anar a fer uns viatges amb les dones. Els puc imaginar a París, al Moulin Rouge, veient el ball del Can-can, el xampany damunt la tauleta i donant propines esplèndides a costa de la meva suor. Ara, si morís a Lluc, estaran feliços. Una nosa menys de què tenir cura, rebre els diners que han estat esperant aquests darrers anys. Una loteria, la mort del pare!

La tos el feia deturar. Li costava pronunciar les frases, suava.

La seva dona havia desaparegut amb les primeres dificultats econòmiques del matrimoni. M´explicà que tot anava bé mentre hi hagué diners i festetes per als amics. Havien fet una petita fortuna convertint una casa a s´Arenal en un petit hotel a començament de l´allau turística. Després, no sabé adaptar-se a la competència. No trobà préstecs per ampliar el negoci i altres negociants més vius acabaren amb els somnis de grandesa de l´esposa.

--Ara, ja ho veus –afegia, amb un posat trist. Aquí, a Lluc, tot sol, sense ningú al costat, amb els fills esperant la meva mort.

Malgrat que tenia prohibit el tabac, obria la capsa de cigarretes i fumava sense aturar, aspirant el fum que era metzina verinosa per als seus pulmons.

--La mort no m´espanta. Fins i tot pot arribar a ser un alliberament o, qui sap, un camí cap a un altre món. Mai no he cregut en l´església i la seva colla de professionals de la mentida. Però quan arribes a una situació com la meva, quan sents com el cos es desfà dia a dia, sense esperança de millorament, i els pulmons esdevenen un xerrac que treballa sense misericòrdia, la fi dels patiments pot ser un camí millor que una penosa supervivència enmig del dolor.

Arribats aquí, la tos no el deixava continuar. Aleshores es tancava en un profund silenci i amb les mans palpava l´aigua freda que sortia de la font en un intent de sentir la fredor del líquid que sortia de l´interior de la terra.

Quan novament es recuperà em digué, amb un prim fil de veu i tota la passió del món en els ulls:

--Un dia em demanares pels republicans dels anys trenta; com eren les manifestacions del Primer de maig, l´ambient en aquella Mallorca dominada pel clergat i els cacics. Encara tenc ben present el darrer Primer de Maig en què vaig participar. Era a Inca, poques setmanes abans del cop d´Estat. Ho record com si fos ara mateix, com si el temps s´hagués detingut en el moment exacte en el qual començava la manifestació.

--A Inca, amb un gran contingent de població obrera dedicada a la indústria de la sabata, era on s´esdevenien les manifestacions del Primer de Maig amb la participació més nombrosa de Mallorca. A Manacor també eren força importants, no ho discutiré. Era un dia de festa gran. La nostra festa. Hi compareixien republicans i sindicalistes dels pobles dels voltants. Jo vaig participar a la darrera manifestació que poguérem fer. La del Primer de Maig del 36, pocs mesos abans de començar la guerra. Érem més de dues mil persones. Jornalers i jornaleres, obreres de les fàbriques, joves, empleades, més d´un petit comerciant. Una gentada mai vista! Uns companys de la UGT em demanaren si tenia inconvenient a portar la bandera roja al capdavant. Rient, els vaig mirar com si m’haguessin insultat. La vaig prémer amb força, amb tota la il·lusió del món. La nostra bandera! L'heroic emblema de la Comuna! L’estendard del proletariat universal. Hi podia haver honor més gran que enlairar l’ensenya dels damnats de la terra? La gent cantava cançons de lluita i de treball. Altres ballaven davant les grans pancartes on les brodadores havien deixat escrites una munió de consignes alliberadores. Llegia els escrits brodats damunt la tela roja: “Salvem el camarada Thälmann de les urpes del feixisme!”, “Reforma agrària immediata. La terra per al qui la treballa!”. Hi havia grups del Partit Comunista i del Partit Socialista uniformats, marxant en perfecta formació militar. Els anarquistes no volien portar uniformes; deien que aquella parafernàlia era una prefiguració de l’autoritarisme. Arreu, onejaven una munió de banderes roges i negres de la CNT. La germanor se sentia, ferma, potent. Tot plegat era un repte als propietaris de terres i fàbriques; una demostració de força davant l’egoisme de la patronal que, en haver-hi vaga, privaven els treballadors del jornal, sense anar a pensar mai què menjarien els treballadors i llurs famílies.

A poc a poc continuà, seguint el fil dels seus records:

--Quan la manifestació enfilà els carrers del centre i passàvem pel davant els casals dels rics comerciants i senyorassos, de la beateria inquera, vaig veure com les portes i finestres es tancaven amb soroll amenaçador. En un determinat moment, els càntics cessaren i el renou que sortia d’aquells edificis es va fer més i més desafiant. El grinyolar de portes que es tancaven semblava idèntic a l’espetec sord d´un tret o, quan eren unes quantes alhora, ben igual a les ràfegues de metralladora. Una premonició de la guerra? Potser sí. Jo anava al capdavant, portant la bandera, i sentia, punyents, com punyals que em penetraven dins la carn, cercant les venes, el cor, les mirades plenes d´odi sucós i tens dels senyors i senyores de missa diària i comunió. Ens vigilaven rere les cortines dels grans salons endomassats. Eren a l´aguait, ordint la tràgica cacera d´esquerrans que començaria ben prest. Esmolaven les urpes, fitant, des de la penombra dels negocis i casals, els rostres d´aquells que anirien a detenir dos mesos després. De cop i volta, per primera vegada en ma vida, vaig ser conscient que ens volien matar. Assassinar-nos i, si fos possible, escorxar-nos de viu en viu. Com al metge de Campanet, que els falangistes el torturaren la nit sencera abans de pegar-li un tret al cap. Li obriren la panxa, li tragueren els budells, li tallaren les parts... Els pagesos que vivien pels voltants el sentiren gemegar fins a la matinada. El pobre home demanava que el matassin, que no el fessin patir més. Però no hi hagué pietat. Aquesta mena de morts eren les que es congriaven en el Primer de Maig del 36. No, no eren solament mirades d´odi ferotge, llambregades verinoses adreçades als manifestants que desfilàvem pels carrers d´Inca. Era, ho notava a cadascun dels porus de la pell, unes ganes esbojarrades de prémer el gallet contra nosaltres, homes i dones, joves i infants. Volien cremar banderes i persones. Com els nobles i inquisidors de feia segles que portaven els descendents dels jueus conversos als foguerons. Els dominics, a les seves cròniques, descrivien com s’obria el ventre de la noia xueta embarassada i el foc consumia mare i fill enmig de les rialles de la gentada que havia anat a veure la cremadissa al bosc de Bellver.

Va encendre una nova cigarreta abans de continuar el relat.

A casa havia sentit moltes històries semblants. El Primer de Maig a València, quan el pare era jove i amb la gent de l´Ateneu anaven fins a la capital del País Valencià a juntar-se amb els seus amics de la CNT i la UGT.

La meva imaginació s´enfosa en aquell univers desaparegut feia segles, cobert per les dunes dels deserts, il·localitzable.

--Passen els segles i la humanitat no canvia. Ben igual que la munió de falangistes que hi havia al cementiri de Ciutat el dia que afusellaren el batle Emili Darder. Centenars de persones per veure, palpar amb la mirada i si és possible amb les mans, la sang que raja del cos desfet per les bales. Talment quan les senyores de la noblesa mallorquina s’enervaven en olorar la flaire de la carn cremada, en sentir els crits dels homes i dones que gemegaven, desesperats, rosegats pel dolor, sota el foc abrusador que els consumia. Gatzara i aplaudiments quan sonà la descàrrega que acabà amb la vida d’Emili Darder. Les al·lotes de la Sección Femenina de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de bracet dels oficials de l’exèrcit i dels voluntaris italians i alemanys que han vengut a “salvar” Mallorca del comunisme, anant a menjar xocolata amb ensaïmades després dels afusellaments. Com llegir un llibre obert, descrivint el que s´esdevendria aviat. Això era el que em deia el llenguatge de les portes quan es tancaven, violentes, al pas de la manifestació del Primer de Maig. Un esbufec semblant als trets que sonarien pels camps de Mallorca a partir del mes de juliol. Una premonició de la Mort planant per muntanyes i valls, pobles i llogarets. Cap indret es salvaria de l’endemesa enemiga. Els senyors tenien ganes de sortir de cacera. Amb l´única diferència que ara no sortirien a caçar llebres o tords. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara la caça seria més cruel i sangonosa: es tractaria d’anar a cercar homes i dones, els que desfilàvem pels amenaçadors carrers senyorials d´Inca.