Miquel López Crespí - Memòria històrica

La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) -

LES DONES D'AIGUA

La mare morí inesperadament. Ningú no havia notat que estigués malaltia. No s'havia queixat de cap dolor. Tan sols vivia per tenir cura del pare i dels fills. Una dona forta com el roure de les nostres muntanyes, els penyals altius que s'alcen, com els gegants de les rondalles, envoltant les valls ocultes. No volgué fer saber del seu mal.

Va ser ella la que un dia em portà un preceptor que era sacerdot. Aquest home va ser el primer que m'ensenyà la història de Grècia i Roma, l'estreta relació existent entre les ruïnes que podia veure a les nostres propietats i els noms grecs i llatins que començava a estudiar. Ressò de les obscures naus de Grècia primer i de Roma més endavant desembarcant afanyats guerrers i comerciants, entrant en combat amb els valents pobladors primitius. Esbart d'orinelles sobre les ones volant!

Avui, igual que vint segles enrere.

La mateixa mar. Idèntiques ones inflexibles colpejant sense aturar l'arena de la platja, el rocam que empresona els gegants adormits, els boscos, curulls de fades i dimonis, l'esperit dels que no pogueren anar al cel a causa d'un pecat venial, les petites mentides de les quals no es confessaren.

A l'infern i romanien malfactors, lladres i assassins, els que no anaven a missa, els profanadors d'algun indret sagrat, els que combregaren en pecat mortal o aquells que no tengueren cura dels padrins quan aquests tornaven vells.

La mare, de petit, m'havia ensenyat que l'infern era ben avall, al centre de la terra, un indret on només existia el foc. Un foc mai vist, més potent que el que encenien les cuineres o, el més gros, el de matances, a les Cases Velles.

L'infern, en la meva ment infantil curulla de fantasies, esdevenia l'indret de tots els malsons. Un paratge, m'explicava, que es podia comparar amb els incendis que més d'una vegada havia vist consumint els pins de Formentor.

-Imagina't -em deia, fent-me recordar aquella desgràcia, quan les flames encerclaren la possessió i estigueren a punt de cremar-ho tot-, imagina't -repetia- els dolents envoltats eternament per les flames, enmig de serps i dracs gegantins que llancen foc per la boca, mossegant-te cames i braços, tot el teu cos any rere any, segle rere segle.

Jo no entenia encara el concepte d'eternitat, ni tampoc el que significava un segle.

El cert era que les explicacions de la mare m'espantaven. Em contava com tan sols els sacerdots o els infants purs que no tenguessin res escrit en el llibre de Sant Pere, ni un pecat venial!, armats de la creu on morí Jesús, només ells eren capaços de foragitar el mal.

Va ser aquí on s'inicià el camí que, amb els anys, em menaria a Roma, a estudiar teologia?

Foragitar el mal. Aconseguir que l'infern restàs per sempre més a les fondàries de la terra. Que el foc no encerclàs les Cases Velles.

És aquí on s'origina l'afecció vers la poesia com a vana provatura d'aturar l'irremeiable? 1909 i els incendis que es propaguen per esglésies i convents de Barcelona. El drac del mal ensenyorint-se novament de places i carrers. Talment els malsons de quan era infant i de nit em despertava, gemegant, pronunciant el nom de la mare.

El meu món infantil es dividia entre el verd maragda de la mar que tenia al davant i l'obscuritat ignota de l'ocult, l'univers soterrat on moraven els dimonis i altres pobladors del reialme de les tenebres que, quan baixaves la guàrdia, el dia que no havies resat les oracions abans de dinar o en el moment d'anar a dormir, sortien, furients, flastomant, per les escletxes de la terra i se't posaven a la vora per fer-te errar en el camí. Milers d'ombres que, com la pols invisible que hi ha pertot arreu i ens cau al damunt, provaven de dominar la nostra vida.

Els diables, Llucifer, els esperits del mal, l'alè viscós de les temptacions, la serp disfressada d'una allota molt bella i que, amb enginy, et para la trampa on pots perdre l'ànima.

Teníem propietats vora el teatret romà d'Alcúdia i, a can Xanet, un claper immens assenyalava l'indret exacte dels balls i els sacrificis a déus estranys abans de Crist.

Va ser l'oncle qui m'ajudà a obrir els ulls a la bellesa del nostre paisatge i la nostra història. El primer, després de la mare, que, agafant-me la mà després d'haver pujat fins al capdamunt d'Albercutx, em féu adonar de l'esclatant resplendor de la terra que trepitjàvem. El primer a parlar-me d'Horaci, d'Homer i de Virgili.

Un dia els vaig atemorir.

Anàvem amb la família a Formentor. De cop i volta, quan tomba el camí cap al Colomer i s'enfila pel Malpàs, el pare i la mare s'adonaren que jo no els seguia. Havia quedat enrere, apartat a una bona distància, dret damunt l'abisme de la mar blava. Llegia una oda d'Horaci que l'oncle m'havia fer conèixer aquella setmana.

L'oncle em vengué a cercar i, acaronant-me el cabells rulls, indòmits sota l'envit del vent que em colpejava el rostre, em digué, rialler:

-Bona promesa per l'avenir trobar gust en llegir Horaci a l'edat d'encalçar les cabres de la costa.

En tornar al costat de la família, els ulls de la mare em fitaren amb una espurna d'inquietud. L'oncle... ¿podia desviar-me del bon camí, fer-me anar per senderes massa esquerpes per al meu esperit? Quina mena de llibres em feia llegir? Em sentia dominat per la bellesa d'aquelles paraules. Era quan la febre em prenia el cos i invocava no se saps quins déus de noms estranys davant els núvols blancs que, poderosos, passaven per damunt les Cases Velles.

No record ni l'any ni el dia que ens enfilàrem a la talaia, per a contemplar el paisatge. No em resta constància del temps que hi romanguérem agenollats, contemplant un món tan ample i tan gran.

Els macolins de la terra ens havien fet sang als turmells. Però sé cert que no ens adonàvem ni del dolor ni de la sang que, a filets prims, ja rajava dels genolls. Va ser l'oncle qui m'obrí les portes als universos que han poblat els anys que em foren concedits d'estar damunt la terra. Ell qui, amb mà segura, em guià per les senderes dels clàssics grecs i romans i m'obrí els ulls per a saber veure els amagatalls secrets on hi ha les fades i genis que poblen aquestes muntanyes. Ell, qui em féu conèixer les històries de les dones d'aigua, ja contades pels vells de la possessió en les llargues nits d'hivern, quan bufava fort la tramuntana i els missatges, abans d'asseure's al nostre costat, tancaven bé les portes per temor que les bruixes que volaven entre la negror entrassin a la cuina. Sabíem de l'existència d'encantadors diabòlics que s'emportaven els allots que no havien cregut els pares.

Les dones d'aigua, presoneres per sempre dins els més foscos dels avencs, en l'obscura fondària de les coves que, com afamegat ramat de llops a l'aguait, encerclaven les nits de la infantesa. Elles eren les úniques posseïdores dels innombrables secrets que menen a les rutes ignotes que deixaren escrites els antics damunt les ones de la mar, en les pedres de les ciutats enterrades sota l'arena de les platges i la terra que remou l'arada.

Ara, quan la vida ja ha esdevengut un camp de pols, terra agostada, talment un mar de plom i tot pren un aire gris, em deman què s'ha fet de la Princesa Aineta, de na Blancaflor o de na Marieta i es gegant...

Sent el pes del dia que mor.

Guait per la finestra.

Plou com quan restava arrufat, al costat de la mare, fora la foganya de les Cases Velles, i sentíem el percudir del diluvi sobre la teulada. De tant en tant un tro. Quin retgiro! Una infància poblada per les rondalles dels tres germans sortats, en Joanet i els set missatges, na Magraneta, sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot... Febrada recordant el temps que s'ha esvanit.

La pena per tot el que hem perdut, per la vida que s'escola. Ho vaig deixar escrit en Dies malalts: "I per la mar, ni rastre d'ones; / per l'aire mort, ni alè de vent... / Dins eixa calma en què t'afones, / oh cor! sols munta per estones / un so perdut, un so planyent./ És el cantar de la gavina / que amb vol erràtic va passant, / veu que concentra i determina / l'alta tristor que ara domina / i sembla un crit plorós d'infant./".

Un crit d'infant. Un orfenet sol i perdut. Quantes hores fa que estic agenollat al terra, les mans fredes resant el rosari per tots els que ja han desaparegut?

Plou amb força damunt les pedres del carrer de l'Estudi General. Plou de forma ininterrompuda d'ençà el començament de l'horabaixa. Per part ni banda cap veu coneguda, cap rondalla d'infant.