Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -

p>(vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

QUAN ELS SOMNIS ES FAN REALITAT

Marat, amb la seva ploma esmolada com un bisturí, enfonsant els falsos herois que volien navegar al capdamunt de l'onada popular per a emmenar la Revolució a un atzaucac. Marat, incansable, demanant el repartiment de les propietats de l'Església entre els més desvalguts. Marat, a la Convenció, damunt les paradetes dels mercats, enmig de les places, exigint l'armament de la població per tal de fer front a les tropes monàrquiques llestes per a ocupar París a mata-degolla. Marat arrencant les caretes de tots els ídols de guix que, de boca enfora, juraven defensar els principis de la llibertat i de nit s'entrevistaven amb Lluís XVI i Maria Antonieta ordint la repressió més brutal que hom pogués imaginar. Marat denunciant la incompetència de Necker, el ministre de finances, la xerrameca buida amb la qual entretenia la Nació abans de clavar-li el punyal per l'esquena. Marat contra Mirabeau, ídol popular fins que L'Ami de peuple en demostrà l’estreta aliança amb el Vaticà, amb els prínceps alemanys que es pensaven arribar a París en uns dies i enterrar la Llibertat. Marat ensorrant les estàtues dels seus amics del passat, Lafayette, a qui abans havia enlairat com a patriota exemplar, heroi de l'alliberament de les colònies americanes d'Anglaterra. Marat demanant la fi de tota opressió, exigint sense descans la fi del domini d'unes nacions damunt les altres, l'aprovació d'un decret que reconegués la igualtat jurídica i política dels mestissos i donàs la llibertat als negres. Marat contra els comerciants de Bordeus, Nantes, París, Marsella, Orleans i Dieppe que s'enriquien amb el comerç d'esclaus. Ràbia i odi a les tribunes de l'Assemblea i també de la Convenció quan L'Ami du peuple escopia a la cara dels aprofitats que llur cultura, llur benestar, llurs eterns debats sobre qui té dret a votar i qui no, es fonamentaven en la suor i la sang d'una humanitat sense cap mena de drets, una humanitat a la qual es tractava pitjor que a les bèsties de càrrega. Marat enmig dels xiulos dels representants dels negociants de sucre, els armadors dels vaixells dedicats al comerç d'esclaus, els que vivien en palaus gràcies als beneficis que donava el cotó, el rom, el cuiro, el tabac, el cacau que, important a baix preu, era processat a França per a ser venut posteriorment a cent cops el preu de cost. Marat rient de tots els diputats de la Convenció el dia que, al cap de setmanes de debat, s'acordà permetre votar a Haití i participar en les deliberacions de les assemblees els fills de progenitors lliures. Marat fent befa del cinisme d'uns diputats, marionetes dels comerciants que, amb mesures per a rentar-se la cara, deixaven sense drets cent mil mestissos i quatre-cents mil negres. Marat anunciant la guerra civil que s'estendria per les colònies fins que el poble comprovàs que es respectaven els drets de l'home i del ciutadà. Marat assenyalant, amb la veu atronadora i la mà amenaçant, els diputats que, com en temps de la monarquia, eren al servei dels propietaris de fàbriques que refinaven el sucre vengut de les Índies Occidentals. L'any 1789, el primer any de la Revolució, només a Marsella hi havia dotze fàbriques de refinament del sucre arribat d’Hatí; el mateix nombre que hi havia a Bordeus. Tot el cuiro que es treballava a França procedia de les colònies. Marat, amb els ulls enterbolits per la indignació, demostrant al poble de París com el negoci d'exportació de la farina, la carn salada, el vi, els teixits, la construcció de vaixells a les drassanes, eren basades totalment en l'existència de les colònies i en la conservació de la situació heretada de la monarquia. Marat dient el nom de cada un dels propietaris de les grans flotes dedicades al comerç d'esclaus, al transport de les mercaderies que havien enriquit aquesta nova aristocràcia dels diners, la qual, ho assenyalava cada dia L'Ami du peuple, pugnava, des dels llocs de comandament que havia aconseguit en els nous ministeris, des de la premsa que controlava, per aturar l'avenç de la llibertat dels pobles i de la humanitat. Marat contra els ministres que no signaven els decrets per a lliurar pa als més necessitats. Marat, com el Crist al gran temple de Jerusalem, pegant rabents fuetades damunt els rostres i les espatlles dels que negociaven amb els principis, amb la set de justícia dels que no tenen res. Marat, sense escoltar els amics que, per protegir la seva seguretat, li demanen no combatre tants d'aprofitats alhora: els alts comandaments d'una Guàrdia Nacional plena de mercenaris, els aristòcrates que, per servar palaus i propietats, havien estat els primers a cridar Visca la República! Marat, sempre vigilant contra la infinita trepa de sangoneres que només veien guanys personals allà on el poble tan sols divisava l'arbre de la Llibertat i de la Fraternitat. Marat injuriat i calumniat per aquells que tremolaven davant el poder de la seva paraula i la seva ploma, atemorits de ser els següents a ser denunciats. Marat, sense res més que la febre revolucionària, escrivint dia i nit, conformant-se amb un bocí de pa negre per menjar, indiferent al poder d'atracció dels saraus, àpats i privilegis que envoltaven la vida dels nous governants.

Quina diferència amb Lafayette, el més venut, el que manà disparar contra el poble al Camp de Mart, l'home més perillós, amb més capacitat d'enganar la gent precisament perquè abans havia gaudit de tota la confiança dels patriotes. Ara, envanit pel nomenament de general de la Guàrdia Nacional, s'entestava a fer dels voluntaris de la Revolució un exèrcit de mercenaris a les ordres de qui pagava millor.

"Per a això el poble assaltà les casernes de la tirania?" -demanava Marat.

Per a Marat i Robespierre, les armes eren del poble i no podien ser de ningú més. Pensaven, i així ho deien a la Nació, que les armes mai no haurien de caure en mans d'una casta especial, separada de la població, a les ordres d'oficials sense consciència capaços d'ordenar una carnisseria quan qui els pagava així ho manàs.

Marat sempre enmig del carrer denunciant el complot reialista, la necessitat de doblar la guàrdia davant la cambra del monarca. Marat, crític davant els falsos oripells de la festa de la Federació, fraternitats hipòcrites entre el poble i els que el volien tornar a engrillonar. Marat, la veu autèntica que havia obert els ulls a la població, lúcid, rient-se de les falses il•lusions d'aquells que no volen veure el que hi ha de veritat rere les aparences i es deixen adormir per les predicacions dels xerraires.

Marat, uns dies després de la seva absolució i passejada en triomf pels carrers de París, clamant, aïrat, a la gran sala de la lògia L'Aurore: -L'enemic esmola les baionetes i vosaltres us entreteniu amb jocs d'infant, plantant arbres de la llibertat com si fóssiu jardiners en lloc de guerrers altius. La festa de "la Fraternitat"? Em permetreu que rigui de les vostres esperances d'innocents. Digueu-me... a què jugau quan el món sencer és en flames? Una festa per a tornar a unir, en santa companyia, els senyors i els esclaus? Quina il•lusió és aquesta, d'on surt tanta curtor de mires? No sabreu distingir mai la veritat de la mentida? Els segles d'opressió patida... us han fet perdre la intel•ligència, la capacitat de destriar on és la veritat, qui defensa la mentida? Tenc por per vosaltres, pel futur dels vostres fills, que no sabeu defensar com pertoca. El deure dels patriotes és estar sempre vigilants, esmolant les piques com el Catorze de Juliol. Ja veig córrer la vostra sang pels carrers de París si us continuau antretenint llançant flors als peus del rei i la reina. Mai no sabreu avançar sols, sense necessitat de polítics remeiers d'arenes i cendres? Us han de tornar metrallar com el Cinc d'Octubre per a obrir definitivament els ulls? Voleu romandre per sempre en les tenebres, us sentiu incapaços d'arribar al final del que començàreu amb l'assalt a la Bastilla? Tant us han atemorit els trets de les tropes de Lafayette? No veieu que els nostres enemics proven de guanyar temps abans que els soldats pagats per l'aristocràcia s'ajuntin amb les dels reis de Prussia i Àustria, enmig de la plaça de la Revolució, damunt els vostres cadàvers? A París, abans de tornar cap a Baiona on teníem el centre de distribució de la propaganda revolucionària, establírem ferms contactes amb Pierre Lebrun, el ministre francès d'afers estrangers.

Lebrun va fer costat a les nostres idees, a la necessitat d'ampliar els grups de suport a la conspiració contra els borbons. Amb molt bones intencions, decidí demanar a la Convenció diners que, de forma secreta, serien destinats a fomentar la propaganda antimonàrquica ajudant els patriotes exiliats de les nacions que encara patien sota el jou del despotisme.

La idea va ser aprovada de forma entusiasta per la majoria dels diputats de la Convenció, excepte per Danton, que, en discurs molt conegut, demanà que no es perdés el temps donant suport a "quatre conspiradors estrangers".

Sortosament no tothom era de la idea de Danton. Marat, Robespierre, Chaumette, Hèbert, molts diputats, les seccions que vigilaven el compliment dels decrets del Comitè de Salut Pública, unien la salvació de la Revolució a un aixecament general dels pobles contra les tiranies. Es parlava aleshores de la "República Universal dels Homes Lliures", i quan es redactà la constitució els legisladors pararen esment que cada punt redactat servís alhora per a qualsevol nació oprimida.

No ens podíem avenir de l'èxit de les gestions que havíem fet, de l'amistat envers la nostra causa mostrada pels germans de les lògies. Del Comité des Carmes, la secció parisenca de la qual Marat havia estat un dels membres més actius, ens arribà tota mena d'ajuda. Es recollien diners a les fàbriques i tallers. Es vivien uns dies d'autèntica fraternitat revolucionària. París era ple de joves de totes les contrades del món. S'establien vincles d'amistat. S'unificaven els esforços entre els diversos comitès que ordien plans per aconseguir la llibertat. Ens felicitàvem de l'esperit solidari dels francesos.

Va ser més tard, filant prim en allò que s'afirmava dalt les tribunes i destriant-ho de la pràctica política de cada dia, comprovant com es desenvolupaven els esdeveniments, que anàrem copsant com, sovint, la Convenció no entenia el mateix que nosaltres quan emprava la paraula "pobles".

Semblava com si l'esperit centralista dels borbons s'hagués reencarnat en els nous governants. Parlant amb Lebrun i amb els seus agents de propaganda exterior, copsàvem llurs buits en el coneixement de la realitat. O no sabien res d'història o ens enganyaven i es feien els ximples. Lax creia que tot plegat era un fals posat. Va ser el primer a fer-nos adonar que l'esperit extramament unitari dels decrets republicans era idèntic als del temps de l'apogeu monàrquic. Entre la França eterna del Rei Sol i la República "única i indivisible" dels jacobins, ¿quina diferència hi havia, si pensam en les cultures oprimides pel centralisme? Quan els explicàrem el procés de constitució de l'artificial imperi espanyol no se’n podien avenir. L'existència de gallecs, bascos i catalans els desconcertava.

Els desconcertava de debó o es reien de nosaltres? A vegades la seva indefinició, el posat d'ignorància que el seu rostre palesava, ens enfonsava en una mar d'interrogants. Els francesos... eren sincers o no ho eren, en llur oferiment d'ajut?

De seguida em vaig adonar que la propaganda que volien introduir a Espanya no anava més enllà d'aconseguir la neutralització de Carles IV i la seva camarilla, aconseguir avantatges per a l'exèrcit francès que ja havia travessat els Pirineus. Era evident que alguns dels nostres amics eren sincers quan deien que ens volien ajudar a l'èxit de la conspiració. Altres crec que tan sols ens volien emprar com a instrument útil per a llurs maquinacions polítiques. Els imperis colonials de França i d'Espanya eren en perill davant l'amenaça que representava la flota imperial britànica, que, a poc a poc, s'anava ensenyorint de l'oceà Atlàntic, de tots els mars i les rutes comercials més importants. El creixent poder marítim dels comerciants anglesos anava disminuint a poc a poc les possibilitats de desenvolupament econòmic dels comerciants espanyols i francesos. La idea que circulava entre els representants dels propietaris de grans plantacions de les colònies, entre els traficants d'esclaus, era que el perill per al comerç no era Espanya sinó Anglaterra. Pensaven que calia aconseguir la pau entre França i Espanya, unificar les respectives flotes, els dos exèrcits, per a combatre millor l'enemic comú, el voltor que vigilava des de Londres.

Mentrestant, la camarilla del rei Carles IV vivia aferrada al passat, a les velles obligacions que derivaven de dues monarquies germanes. Carles IV era cosí de Lluís XVI. Dos borbons amenaçats pel sobtat aixecament del poble espanyol i del poble francès. La Revolució havia esclatat primer a França, però les mesures dictatorials decretades pel comte de Floridablanca palesaven el temor de Carles IV, de l'Església i de l'aristocràcia que els fets de què érem testimonis a París es reproduïssin qualsevol dia a Madrid, València o Barcelona.

Amb Lax, Cortés, Garasa, Pons i Rubín de Celis discutírem a fons aquest problema. Després de molts debats arribàrem a conclusió que, en aquelles circumstàncies, no podíem anar més enllà. Si volíem avançar en la conspiració per bastir les llibertats de Catalunya arrabassades per la força de els armes en temps de Felip V, no ens restava altre camí que col•laborar amb l'oficina i els agents de Lebrun. Ells disposaven de la confiança de la Convenció, disposaven dels diners, dels contactes que ens podien ser útils, i, més important encara, podien donar les instruccions precises a l'exèrcit dels Pirineus per a facilitar la creació de la República Catalana. Hauríem de confiar que els dirigents més lúcids la revolució, la mateixa marxa dels esdeveniments que commovien el món, fes entendre la importància que per a la consolidació de la llibertat a França tenia d'alliberar els pobles oprimits pel centralisme de monarquies tan despòtiques com l'espanyola.

Arribarien a copsar que Espanya, Àustria, Alemanya o Russia eren autèntiques presons per als pobles? I fronteres de França endins?

Joan Pons era el més possibilista de la colla.

-No passeu l'arada davant del bou. Malgrat que no us ho sembli, la creació d'una oficina per a la propaganda contra les monarquies i l'opressió a escala mundial ja és un avenç summament seriós. Mai en la història no s'havia fet res de semblant.

Miguel Rubín de Celis donava suport a les opinions de Joan Pons. -En Joan té raó. Els llibres i opuscles que ha enviat Marchena a Espanya des de Baiona han fet multiplicar els decrets de Floridablanca contra els estrangers i, especialment, contra els francesos. Recordeu el decret reial que obliga els estrangers a renunciar a llur nacionalitat i acceptar les lleis espanyoles i el dictamen dels tribunals espanyols si volen continuar residint a Madrid, Conca o Sevilla. La creació de l'oficina de propaganda per a l'estranger ja és un avenç, us ho puc ben assegurar. Un avenç que hem de saber aprofitar per a anar ampliant les forces que donen suport a la conspiració i augmentar així el nombre de partidaris en la lluita contra els borbons. Més endavant, segons vegem el desenvolupament de la situació, ja estudiarem de quina manera podem fer entendre a la Convenció que més que la creació d'una Espanya "moderna", constitucional, però centralista com la de Felip V o Carles IV, el que ens interessa precisament és la destrucció d'un imperi que, des de 1714, no ens deixa bastir la nostra personalitat nacional.

Guardàrem uns minuts de silenci.

Arribats en aquest punt del debat havíem de convenir que no tenia cap sentit crear problemes a l'oficina muntada per Lebrun. Nosaltres també volíem desfer-nos del borbons. No hi havia dubtes al respecte. Al cap i a la fi, fins aquí, els nostres interessos podien ser coincidents.

No hi havia diners en excés, però quasi setmanalment les impremtes de Baiona podien tenir enllestida la traducció de qualsevol discurs de Robespierre en set o vuit mil exemplars. Si consolidàvem les relacions amb els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública, el tipus de feina feta a les oficines dels espanyols i catalans residents a França milloraria, seria més efectiva. Ja no es tractaria d'enviar a l'interior un parell de llibres o diaris, algunes desenes de traduccions d'un article considerat útil per a la tasca del nostre deslliurament. Amb els comitès reforçats, la preparació de la insurrecció contra la monarquia espanyola es podria ampliar fins a límits que no ens havíem atrevit a somniar mai.

Era qüestió de deixar de banda per una temporada les preguntes i interrogants que ens fèiem cada dia. Ara l'essencial per a la causa era avançar en la preparació de la revolta contra els borbons i la Inquisició. Per bé que tan sols coincidíssim de forma ocasional amb els francesos, era qüestió, com deia Rubín de Celis, de no desaprofitar el moment, el suport que ens donaven.

Qui sap; potser s'anava apropant el moment en el qual tot els somnis es poden fer realitat.