Administrar

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 07 Abril, 2022 13:38 | facebook.com

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Les cases de la neu


Semblaven sacerdots laics! Com Ferrer i Guàrdia, a Barcelona. L’absurda necessitat d’ajudar el dèbil, l’humiliat. Tan cultes que semblaven i no havien llegit Darwin. La història de la natura és la història de la lluita per l’existència, de la supervivència del més fort. Per quins motius els intel•lectuals d’esquerra volien trastocar el que ha establert la naturalesa? No era normal la mort dels dèbils, dels que no podien defensar-se, dels malalts? El cérvol ferit... no és el primer animal de la manada que cau dins les urpes del lleó? Com podrien sobreviure els més forts sense el sacrifici dels dèbils?


La República i les processons del Primer de Maig! Veure aquella munió de treballadors i treballadores marxar amb les seves banderes i estendards em feia pensar en el canvi inexorable que s’apropava. Una nova Mallorca? No sabia què pensar. D’on sorgien les masses de gent exaltada, riallera, desfilant amb el puny tancat i actitud decidida davant els casals senyorials de Palma? Què pretenien, qui eren? Tot plegat, les preguntes sense resposta que m’encerclaven em feien pensar en la inevitable extinció del món que ens havia agombolat. La història dels Montenegro, Ayamans, Maroto, Orlandis, Torrella, no significaven gran cosa per a uns manifestants que, sens dubte, somniaven emular els fets de París de 1793. En l’actitud dels esquerrans endevinava una ràbia continguda contra les tradicions, la serenor que ens havia alletat fins aleshores. Què sabien els pescadors del Moll, els teixidors de Santa Catalina, els picapedrers del Molinar, els mestres morts de fam que pagava el Govern de la bellesa i els matisos que donaven sentit a l’existència? Ben segur que haurien dit que la bellesa que nosaltres defensàvem estava basada en la misèria i la fam dels mallorquins. No els podies fer entendre cap subtilitat de l’esperit. M’ho havia dit Gabriel Alomar feia anys, quan enllestia el pròleg de Mort de dama.

-No et pensis que estic al marge de les crítiques. Hi ha sectors del socialisme, els més radicals, els més obreristes, que pensen que no escric per al poble. “Fas una literatura per a burgesos desenfeinats”, xerriquen, convençuts que hauríem de davallar la qualitat literària de les obres que escrivim. Cal suportar aquesta expressió de la ignorància amb calma i resignació. Confonen una novel•la amb un pamflet i no saben copsar la diferència existent entre una poesia i un discurs a la Casa del Poble.

Sé que li vaig demanar si sempre havíem de restar sotmesos a la dictadura dels ignorants.

Gabriel Alomar feia una rialleta molt especial, com si fos un dimonió acabat de sortir de les entranyes de l’infern. Em mirava com aquell que contempla un alumne que no acaba de saber la lliçó.

-Salvador, ets massa jove encara. Has escrit una bona novel•la. Un llibre que et portarà maldecaps. Ja ho comprovaràs. Però tens vena d’escriptor. Ho vaig copsar de seguida. Un jove esnob, reaccionari. Però podries canviar amb el temps. Sempre has sabut situar-te al costat del guanyador. I, no ho oblidis, els guanyadors serem nosaltres, els socialistes, els catalanistes que tant et disgusten. Però encara has d’aprendre molt de la psicologia humana, de la realitat que t’envolta, del tipus de societat on vius.

Com un professor que parla amb el seu alumne, posava la seva mà dreta damunt la meva espatlla i continuava amb el discurs, portat per una mena de tristor estranya:

-No sé si ho pots entendre. Llegeixes molts llibres dels que emboiren el cap. Freud, la metafísica europea, pensadors reaccionaris i elitistes. El poble és inculte pels segles d’opressió que ha patit, per la manca d’escoles, pel treball esclau al qual ha estat sotmès. Com vols que s’identifiqui amb els teus escrits si sap que el teu avi, a Bearn, fuetejava els jornalers, els donava per menjar la col que no volien els porcs? Sopes mallorquines! Pa dur i la col que el senyor no podia portar al mercat. I, els al•lots de set anys, a guardar les ovelles. Els Bearn llegien sota el lledoner de la clasta, escoltaven la música del clavicordi, recitaven els poemes de Gustavo Adolfo Bécquer perquè un exèrcit de pagesos i criats els solucionaven l’existència.

Callava un instant, com si pensàs en un futur llunyà, i afegia:

-Has pujat mai a la muntanya per veure les cases de la neu? No saps com es recollia la neu? Has pensat mai què era viure, a l’hivern, a una caseta de pedra, abrigat amb quatre sacs, esperant que caigués la nevada? Dies trepitjant la neu amb els peus. Malmenjats, amb fred. Els senyors havien de poder beure el seu gelat d’avellanes i d’ametlles a l’estiu. Sense gelat després de dinar no hi havia estiu. No saps què era fer feina a una possessió. Només saps veure l’exterior, la façana de les coses. Et manca aprofundir en l’ànima de les persones i de les societats. Si no entenen les nostres obres és per motius ben concrets: no han anat a escola, no han pogut estudiar. Potser un dia ens entenguin i ens estudiïn a col•legis i universitats. El món canviarà. Hi haurà un canvi revolucionari. No cal que sigui sangonós, com a França i la Rússia soviètica. Parl de l’educació, de la fi de la ignorància fomentada pel clergat. Jo ja no ho veuré. No seré a temps de contemplar aquesta Mallorca diferent que l’illa porta a les entranyes. La vida és curta. Sovint tenc premonicions, malsons. Em despert de nit i pens que no moriré a la nostra terra. Que els meus ulls, quan es tanquin, ho faran sota un altre cel, sota unes altres estrelles.

Aturava un moment aquelles reflexions fetes en veu alta.

-Serà aleshores, quan no hi hagi fam i els joves vagin a escola, quan la sanitat no sigui un privilegi dels rics, que la gent podrà obrir un llibre, gaudir de la lectura d’un poema, una novel•la... Però ara és temps de guerra. El poble lluita per sobreviure, per arribar a l’endemà. Encara no han arribat els temps amables descrits pels utopistes de totes les èpoques.

Alomar tenia raó.

Érem en guerra.

Bastava veure el rostre dels manifestants quan desfilaven pel Born, pujaven davant el cafè Alhambra en direcció a la plaça de Cort. Els veies fent befa, rient-se del nostre món de sedes i randes, d’estudiats matisos. Si voleu, d’inútils banalitats. Però un món estimat perquè era el nostre, el que ens agombolà des de la infantesa.

Ens volien fer desaparèixer. Algunes al•lotes, les més desvergonyides, s’aixecaven la falda i mostraven el cul a la porta d’entrada dels casalots. Els jovenots xiulaven i feien befa si la manifestació topava amb algun sacerdot que, atemorit, maleïa l’hora que havia decidit sortir a passejar. Quina mala sort haver de topar amb aquella jovenalla desvergonyida, atiada pel diable.

Tot plegat, l’onada esvalotada que inundava els carrers de Palma era la revenja pels anys d’haver fet de criats o jornalers, per haver viscut ajupits sota el poder d’aquells que teníem terres? Mallorca havia canviat de forma irreversible. Bastava tenir els ulls oberts per a copsar les mudances del temps. Mirava al voltant. Pensava en la història de la família. Era evident que feia anys que els senyors havien perdut bona part dels seus privilegis, però malgrat les commocions del segle encara conservaven, entre certs estaments de la població, un vertader prestigi social. Un prestigi que el socialisme volia ensorrar definitivament.

D’on sorgia aquesta gernació que no anava a missa i que, en acabar la dura jornada laboral, partia vers la Casa del Poble per aprendre a llegir i escriure, per assajar a l’Orfeó Proletari?

Les primeres reparticions de les terres de possessions, la creixent conversió de molts jornalers en petits propietaris va ser l’inici de la decadència dels vells costums, de les tradicions servades durant segles. Potser d’ençà del temps de la conquesta. Un petit bocí de terra, malgrat que fos guanyat a força d’innombrables sacrificis, representava una escletxa de llibertat, la possibilitat de menjar sense haver de demanar l’almoina d’un jornal, d’un bocí de pa a Vossa Mercè. I amb la independència del jornaler començava la decadència del senyoriu.

Posteriorment, la incipient industrialització, l’augment del comerç amb la península, els primers hotels a la badia de Palma, possibilitaven fer una feina al marge del que et poguessin oferir els botifarres de Palma.

Qui es conformava a estar de jornaler a una possessió, de criada a un casal, per un parell de duros a l’any, només pel simple fet de poder menjar un plat de sopes i una mica de pa amb sobrassada els dies de festa? Quan el senyor era generós solia regalar una camisa blanca a l’home més treballador, un vestit de llista a la criada que no descansava mai. Hi havia el pa setmanal que els senyors donaven als amitgers. Era una cerimònia tradicional. Es feia el diumenge, després de la missa a la capella privada del gran casalot.

Vist des de la perspectiva dels treballadors, el que podien oferir les castes senyorials ja no bastava per a satisfer l’afany de benestar i confort que desitjava el darrer moix de la comèdia.

Per si mancava res, els sindicats, encoratjant les esbojarrades ànsies de revenja dels menesterosos, ensinistraven els afiliats a demanar més sou, dies de vacances, assistència sanitària digna. Com deien les esgarrifoses cançons del proletariat: “La terra serà el paradís de la humanitat!”. Vet aquí la bogeria de la xurma, els motius concrets de la rebel•lió de les masses.

Mai no vaig poder copsar per què la gent és tan crèdula. Un paradís damunt la terra! Vaja, quines ximpleries! Estimar el proïsme. Practicar el que expliquen els evangelis. La igualtat entre les persones predicada pels primers cristians. El mal que ha portat al món aquest missatge evangèlic. Totes les revolucions i cismes, tots els estendards aixecats durant segles contra la corrupció del Papa de Roma i els imaginaris crims de reis i emperadors tenen aquí la causa principal. L’igualitarisme, la pesta que ha fet córrer tanta sang des que el món existeix i ara, transformada en una nova religió impulsada pels socialistes, arriba, poderosa com un vendaval inabastable i toca a la porta de casa nostra, sorneguera, com si estigués segura de la victòria.

Alexandre Jaume, Emili Darder, Gabriel Alomar, Llorenç Bisbal, Antoni Mateu: tots pensant que el futur seria del poble, que el món canviaria en benefici dels humils.

Semblaven sacerdots laics! Com Ferrer i Guàrdia, a Barcelona. L’absurda necessitat d’ajudar el dèbil, l’humiliat. Tan cultes que semblaven i no havien llegit Darwin. La història de la natura és la història de la lluita per l’existència, de la supervivència del més fort. Per quins motius els intel•lectuals d’esquerra volien trastocar el que ha establert la naturalesa? No era normal la mort dels dèbils, dels que no podien defensar-se, dels malalts? El cérvol ferit... no és el primer animal de la manada que cau dins les urpes del lleó? Com podrien sobreviure els més forts sense el sacrifici dels dèbils?


Literatura | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

Abril de 1977 - Els franquistes legalitzen el carrillisme (PCE-PSUC) i aquests abandonen la lluita per la República consolidant els borbons, la divisió sindical i la "sagrada unidad de España"

pobler | 07 Abril, 2022 12:38 | facebook.com

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)


EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)



Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.



L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)


EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)



La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)


EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.


La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".



Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Fets i personatges | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS