Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la). -

Els anys difícils

S’adonaven Emili Darder, Guillem Colom, Andreu Crespí, Mateu Oliver Capó, Maria Mayol, Pere Oliver i Domenge dels perills que ens amenaçaven? Els nostres enemics eren els mateixos. L’aterridora presència de la guillotina penjava en el cel blau de Mallorca. La Revolució Socialista propagada per Nostra Paraula, El Obrero Balear, tota aquella munió de revistes que llegien els manifestants del Primer de Maig, els Orfeons Proletaris que actuaven a la Casa del Poble de Palma, els esportistes que volien participar en l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el juliol del trenta-sis. Tots entestats en acabar amb la Mallorca que ens havia conformat, amb els nostres records, amb la vida que nosaltres havíem conegut bella, resplendent, curulla de matisos, d’una elegància sublim. Què havíem de fer per salvar el que més estimàvem? Escriure? Bastaria solament l’escriptura, fer novel•les, llibres de memòries, per preservar tot el que consideràvem que havia de romandre intacte? O, no seria suficient, i s’haurien d’agafar les armes?

Una cultura tancada en ella mateixa, incapaç de saber apreciar Spengler, D’Ors, Voltaire, Freud, Young, Huxley, Bergson... Cap on podia anar un grupet entestat a mirar-se el melic, a no voler aprendre res del que venia de l’exterior? Feia anys que llegia Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Llorenç Riber, Salvador Galmés... Havia estudiat Ramon Llull molt abans que ho fessin alguns dels meus crítics!

Ells no podien dir el mateix dels autors que a mi m’interessaven. Per quins motius els regionalistes no volien saber res del que jo comentava des de les pàgines de El Día? D’on sorgia aquella indiferència generalitzada envers el que jo considerava important i sublim?

Mai no ho vaig arribar a entendre.

Eren escolanets? Estaven dominats espiritualment per l’església i per això La Nostra Terra no volgué publicar un article sobre temes sexuals? M’adonava del poder del clergat sobre els regionalistes. La influència aclaparadora de la beateria condicionava l’ambient intel•lectual de l’època. Un clergat endarrerit culturalment que veia un perill en tot allò que no coneixia.

Potser els meus articles els feren obrir els ulls. Amb el temps començaren a fer algunes traduccions d’escriptors estrangers. La qual cosa no volia dir que la majoria de col•laboradors de La Nostra Terra apreciàs les aportacions a la cultura universal d’aquells autors. I, tanmateix... traduir Víctor Hugo! Mai no em va seduir un autor capaç d’escriure un pamflet com El 93.

Amb les traduccions donaven un aire més mengívol, més cosmopolita, a la seva revista. Una publicació que volia ser el màxim exponent de la cultura a Mallorca.

Eren dogmàtics i pretensiosos.

El cercle que envoltava la revista considerava aliens al món cultural tots aquells que no eren col•laboradors de la publicació.

Era difícil enraonar amb una gent que no volia saber els perills que amenaçaven la humanitat. L’ateisme militant dels bolxevics, els atacs a la propietat privada i les conquestes més elevades de l’esperit no es combatien solament amb novenes i rosaris, amb les ensucrades poesies de Maria Antònia Salvà. Tants d’escolanets que volien contenir el contagi de les idees propagades per la Revolució Francesa amb antigues receptes que de res no servien. L’església catòlica, la jerarquia que no volia rompre amb la República, també va ser culpable de la guerra. Responsable per covardia, per no saber i no voler donar un pas cap endavant. El respecte per a la legalitat constituïda! Vaja ximpleria quan les més importants conquestes de la nostra civilització, l’herència de Grècia i Roma, eren en perill! O no pensaven que, d’entre aquestes conquestes, el cristianisme també podia ser anihilat? No volien recordar que la República va començar el seu caminar amb els incendis d’esglésies a la capital d’Espanya. On eren les fermes protestes del clergat, de la jerarquia eclesiàstica, quan ja era evident que la maçoneria i els socialistes iniciarien els seus designis de descristianitzar el país? Manuel Azaña havia declarat: “España ha dejado de ser católica”. Molts sacerdots encara no imaginaven que tenien la vida amenaçada i que, en uns anys, els descamisats que desfilaven a les manifestacions del Primer de Maig els portarien a matar.

En temps de perill, quan els fonaments de tot el que estimam poden esbucar-se, l’església no pot actuar amb timidesa, imitant Bernardeta de Lorda o la Beateta de Valldemossa. En moments d’excepció cal inspirar-se en el geni i l’espasa de Sant Ignasi de Loiola. Ha estat aquesta ridícula timidesa el que ha perdut la majoria de sacerdots. Ho vaig dir pels micròfons de Ràdio Mallorca. Però tampoc no vaig voler insistir-hi massa, clavar més a fons el ganivet ja que, per desgràcia, en aquells mateixos instants, a Madrid, Barcelona, per tot el territori dominat pels rojos, el clergat pagava amb un riu de sang la seva covardia.

L’església hauria d’haver estat la primera a recordar Crist i el fuet que tenia a les mans quan expulsà els mercaders del temple. Per què no imitaren el Salvador? Per quins motius no ens explicaren que ens havíem de preparar per a un temps de fuetades i no ens varen dir que havia arribat el moment de ser implacables, durs, altius com els arcàngels de l’espasa flamígera? S’hauria d’haver actuat amb decisió excomulgant els polítics liberaloides que transigien amb la maçoneria, amb una situació caòtica que, si no hi posaven remei, podria acabar amb nosaltres, amb tot el que des de sempre hem considerat bell i harmoniós.

Són uns anys en els quals sempre ensopegam amb els mateixos problemes. Un liberalisme producte de mentalitats de cinquè ordre. Polítics que s’han format llegint pèssimes traduccions de Víctor Hugo, Tolstoi, Remarque, Zola, Gorki, Blasco Ibáñez. L’esperit del poble inculte es filtra en aquests autors i també, i molt especialment, en Shakespeare i Cervantes. En cap d’aquests escriptors trobam la claredat que segrega un esperit selecte, l’ordre, la mesura, la jerarquia que sí existeix en Molière, en Mme. La Fayette, en la música d’Offenbach. Però quina diferència podem trobar entre el fulletó del Quixot o els que escrivia Alexandre Dumas? No hi ha en moltes pàgines de Cervantes una premonició del socialisme, una exaltació dels delinqüents? Pensau en aquella escena en la qual l’estrambòtic cavaller castellà allibera els condemnats a galeres i aquests, com a pagament, l’apallissen sense compassió. El Quixot parla de somnis impossibles, d’utopies, d’igualtat, enaltint el lladre, el facinerós. La demagògia esquerrana sempre s’ha bastit amb aquesta mena de literatura. I, què hi ha rere les protestes de Cervantes? Qui és realment aquest l’home que facilita la tasca de disgregació social amb els llibres que escriu? Hem de recordar que Cervantes és un descendent dels jueus conversos, un intel•ligent sefardita que prova de dinamitar l’edifici imponent de la monarquia espanyola, l’ordre tan dificultosament aconseguit en lluita constant contra el protestantisme anglès i alemany?

El naturalisme, el realisme excessiu porten indefectiblement a un debilitament intel•lectual, a l’absurda idea de voler que tothom sigui igual materialment i espiritualment. En el fons, la manca d’exigència literària dels autors esmentats basteix l’actual banalització espiritual. Una literatura apta per a criats i criades, per a nourics, per a burgesos sense formació. Què té a veure aquest absurd igualitarisme espiritual amb l’essència de la cultura, amb el pensament que destil•len cervells privilegiats com poden ser Eugeni d’Ors, José Ortega y Gasset, Waldo Frank, Keyserling i Spengler?

Com discutir aquestes idees amb els rucs de La Nostra Terra?

Estudiar a fons la filosofia de Bergson, el pensament de José Ortega i Gasset ens podia donar armes per combatre la vulgaritat de les idees propagades pels socialistes, per tot aquell univers de pensadors dissolvents a l’estil de Karl Marx, que s’infiltraven dins la societat i eren assimilades per unes masses incultes, sempre properes a la rebel•lió. La destrucció del món quasi perfecte de la França d’abans de la Revolució havia trastocat el normal ordre de l’existència. Aquella finesa en les formes de viure! Les cultes dames de l’aristocràcia francesa, expertes en interpretar Scarlatti en el clavicordi del gran saló senyorial, eren portades a la guillotina. Altives, encara demanaven als botxins un instant per a empolsar-se el rostre. I no sempre els era concedida aquesta darrera voluntat. Les criades que havien tengut a palau, la xurma envejosa de l’opulència i el savoir vivre de la noblesa, actuava com a feres sense cor. Escopien als que els donaren feina, el pa que menjaven, un racó on guarir-se de la pluja, del fred de l’hivern. La gent més elegant del món, aquelles dames i grans senyores, posseïdores d’una cultura d’abast universal, morien enmig d’una orgia de crits i blasfèmies, mirant un poble rebel•lat que ja no coneixien, preguntant-se d’on sorgia l’odi inabastable existent en les mirades que els enviaven a la mort.

La rebel•lió de les masses de la qual parla magistralment Ortega i Gasset ve de lluny. El germen deixat per Demòcrit i Epicuri s’ha estès com una gran taca d’oli i, amb la Il•lustració, agafa una volada grandiosa. Tot ve de molt abans que els descamisats de París assaltassin els palaus, cremaren les grans biblioteques senyorials. París era com l’Espanya roja. Les verduleres de Saint Antoine feien estelles els mobles de caoba, els clavicordis de nacrat teclat. Feien foc amb la fusta de preu. Hi posaven al damunt l’olla on bullien les patates que havien de menjar a migdia.

Amb Napoleó vengueren altres aprofitats. Munió de nous rics, els que saberen fer-se amb les propietats dels que portaren a matar. Parvenus que provaven imitar els nobles que morien dalt del cadafal de la plaça de la Revolució. Però la màgia s’havia romput; aquell esperit elitista tan especial, saber com s’ha de viure sense que cap mestre ho hagi d’ensenyar, desaparegué per sempre i amb el sufragi universal i l’ensenyament públic per a tothom, el més ignorant s’ha cregut que pot opinar sobre qualsevol matèria. La ignorància elevada a la màxima potència! Ho escrigué José Antonio Primo de Rivera abans de ser assassinat pels rojos. Ajuntant els vots d’uns milers de toixarruts, qualsevol govern liberal podia decretar que Déu no existia, que Espanya no era una nació sinó un conjunt de països oprimits per Madrid, com pensaven els separatistes. El súmmum de la bogeria s’havia instaurat amb el Directori i es consolidà amb Napoleó i la posterior restauració borbònica. La humanitat no avançava en línia recta, com pensen els il•lusos que es deixen portar pels somnis. Ans al contrari, amb la victòria de les idees igualitàries, el món retrocedia fins a la barbàrie. El triomf del bon salvatge de Rousseau significava el retrocés cap a les èpoques més fosques de la història de la humanitat. La ignorància triomfava alhora que, engrillonada, portada a la guillotina, moria l’antiga perfecció, el savoir vivre que sempre havia caracteritzat la noblesa francesa.

Com poder fer retrocedir les manetes de la història? Com retrobar l’Arcàdia feliç esbucada per les idees dels demagogs?

Tasca impossible, segurament. I per això la meva decepció davant l’absurd univers que ens encercla. Qui pot creure en el progrés indefinit dels homes quan l´únic que avança és la perfecció de les armes d’extermini?

Rousseau no era solament un dels màxims responsables de la Revolució Francesa. Els mals que pensament tan nefast va fer a la humanitat és inabastable. En ampliar al màxim el concepte que es tenia de qui era ciutadà, atorgà al ferrer, al pagès, al mestre d’escola, el mateix poder, idèntic valor que el d’un noble que posseís una cultura heretada de generació en generació.

A partir de les idees de Rousseau ja res no seria igual. Qualsevol criada, el fuster, l’advocat que entengués aquell missatge subversiu ja no s’aproparia al seu senyor natural amb la mirada baixa i un gest modest. La idea d’igualtat, fomentada feia dos mil anys pel cristianisme –“una religió d’esclaus”, que diria Nietzsche-- assolia una volada gegantina. De Rousseau a Marx només hi ha una passa. I amb la proclamació de la República espanyola, es va donar la passa.

A partir de febrer del trenta-sis érem a un camí sense retorn. Els bàrbars ja eren al carrer, cremant esglésies, amenaçadors, amb el puny tancat, desfilant amb la bandera que anunciava la sang.

Davant l’embranzida dels canons de la Convenció, de res servia pertànyer a una elit cultural depurada per segles de lectures i coneixements.

Igualtat a la força, aconseguida sota el poder de la metralla! Vaja quina manera d’aconseguir els designis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat brodats a les banderes republicanes del 93! Els mateixos canons proletaris que ressonaven, sinistres, a Astúries, quan els miners, avançant cap a Oviedo, proclamaren la dictadura del proletariat l’octubre del trenta-quatre.

S’adonaven Emili Darder, Guillem Colom, Andreu Crespí, Mateu Oliver Capó, Maria Mayol, Pere Oliver i Domenge dels perills que ens amenaçaven? Els nostres enemics eren els mateixos. L’aterridora presència de la guillotina penjava en el cel blau de Mallorca. La Revolució Socialista propagada per Nostra Paraula, El Obrero Balear, tota aquella munió de revistes que llegien els manifestants del Primer de Maig, els Orfeons Proletaris que actuaven a la Casa del Poble de Palma, els esportistes que volien participar en l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar a Barcelona el juliol del trenta-sis. Tots entestats en acabar amb la Mallorca que ens havia conformat, amb els nostres records, amb la vida que nosaltres havíem conegut bella, resplendent, curulla de matisos, d’una elegància sublim. Què havíem de fer per salvar el que més estimàvem? Escriure? Bastaria solament l’escriptura, fer novel•les, llibres de memòries, per preservar tot el que consideràvem que havia de romandre intacte? O, no seria suficient, i s’haurien d’agafar les armes?

Aquest era el dilema.

Els regionalistes no em perdonaren mai els articles en castellà parlant de Le Corbusier.

Massa admiració pel carregat vitalisme de Gaudí! Els repel•lien les meves opinions sobre Proust, Gide, Chateaubriand, Cocteau... Quan ens trobàvem pel carrer em miraven com si tengués la pesta. Quina cara d’oi en aquelles ullades enverinades! Finalment vaig arribar a la conclusió que era necessari prescindir d’ells i de tot el que poguessin ordir en la tenebror de les seves capelletes. Ja els havia deixat ben servits amb Mort de dama.

No volia insistir en el tema.

Mort de dama havia estat un entreteniment, una mirada irònica a les seves mancances i ridiculeses. M’ho havia passat molt bé escrivint la novel•la. A Gabriel Alomar, que en féu el pròleg, li agradà moltíssim. Rèiem plegats, pensant en la nerviada que agafarien Miquel Ferrà i els amics de confraria literària. No ens erràrem gens ni mica. Treien fum pels queixals. Hi hagué provatures de fer una fogatera amb l’edició. Els més exaltats, sense poder-se contenir, el llançaren a la mar com a signe de rebuig total i absolut.

Quin futur podia sorgir de tanta beateria condormida, de tant de missal de nacre, d’excussions a Lluc i viatges a Lorda i Fàtima?

I ara volien un estatut semblant al de Catalunya! Em vaig posar contra l’estatutet. Gabriel Alomar, que era el més intel•ligent, també va endevinar el perill que representava una Mallorca en mans de la ignorància. Ben igual que Alomar, jo només hi veia desavantatges. En cas que les seves exigències fossin reconegudes, els podia imaginar governant les Illes, censurant les meves obres, dient que eren dolentes en totes les publicacions on hi hagués afiliats a l’Associació per la Cultura de Mallorca, col•laboradors de La Nostra Terra. Ho havien dit tantes vegades! Els imaginava prohibint els meus articles, atacant els escriptors que jo apreciava. Una autonomia governada pels regionalistes podia esdevenir un infern, la beateria i la buidor elevada a l'enèsima potència.

Seria com viure en el desert!

Podia veure els nombrosos Jocs Florals que organitzarien per a celebrar la setmana dels ametllers en flor, la taronja de Sóller, els goigs de totes les verges entronitzades a les esglésies del pla i la muntanya... On amagar-me per llegir les novel•les d’Anatole France, les gregueries de Ramon Gómez de la Serna, la poesia de d’Annunzio, les investigacions sobre les malalties mentals escrites per Eugen Bleuler? L’autonomia entesa a la manera de Francesc Cambó encara la podia entendre. Els catalans no eren com nosaltres. Malgrat la dèria separatista, la força d’una cultura universal s’hi respirava, fins i tot entre els sectors més entestats a diferenciar-se d’Espanya.

Però a Mallorca el regionalisme feia olor de podridura, d’humitat i encens de rectoria. Que traduïssin uns versets de Baudelaire i Carducci els redimia de la ignorància, dels milers de versos als ametllers en flor? Com podíem compaginar Voltaire amb Maria Antònia Salvà? Mai no en sortien, dels insípids versets lloant la pageseta garrida, la pineda ombrívola, les runes talaiòtiques, la cova on els pastorets trobaren la Verge Maria, els colors del mar encalmat, els abruptes roquissars del torrent de Pareis...

Arreu només trobaves descripcions de paisatges sense ànima, costumisme d’anar per casa... Com es podien comparar aquelles esburbades experimentacions literàries amb les aportacions clares, lògiques, ordenades de les obres dels clàssics de la literatura francesa? On trobar, entre tants aprenents d’escriptors de poca volada alguna de les obres mestres produïdes per la senyora La Fayette, Racine, Proust, per dir solament uns noms?

Abans de la guerra jo ja estava aïllat. M’havia hagut de crear un refugi particular des d’on poder resistir l’endemesa dels enemics. En preguntava si mai en podria sortir, del cercle de foc on m’havien reduït. No volien que fos un escriptor mallorquí i ho estaven aconseguint. En sentir el meu nom se senyaven, com les beates que anaven a missa primera a la Seu. Talment Salvador Orlan fos el dimoni, l’expressió de tot el dolent que pogués haver-hi a Mallorca.

Em veia perdut, condemnat a romandre sense amics, per a tota l’eternitat.

Per això el canvi produït per la guerra va ser com un miracle. De cop i volta, talment un terratrèmol hagués sacsejat els fonaments de l’illa, el món restava capgirat. Qui comandava fins aleshores esdevenia pols, cendra, un arbre abatut per la tempesta. I els germans Orlan, els espanyolistes que calia aïllar i mantenir lluny de qualsevol lloc de poder cultural, érem els amos i senyors absoluts del present.

La derrota de l’expedició catalana de Bayo ens tranquil•litzà de forma momentània.

García Ruiz, el Comte Rossi, l’exèrcit, les milícies falangistes ens havien salvat del marxisme. Però tot era problemàtic i confús. Cantar victòria tan ràpidament, quan durant unes setmanes havíem sentit les canonades de la flota republicana i, a Manacor, a Portocristo, onejaven les banderes catalanes, de la FAI, la CNT, el POUM i Estat Català?

Sabíem que no hi havia hagut cap victòria espectacular a Son Servera, com pintava la propaganda que dirigia el meu germà, des de Comandància Militar. El Comte Rossi, un dels principals responsables de la repressió contra els republicans va anar al port, i una vegada reembarcats els milicians de Bayo, va filmar una pel•lícula de propaganda, falsa, buida de contingut, mal feta, en la qual, sense cap mena de vergonya s’atribuïa la derrota roja. Quina presumpció, quanta mentida! El cert era que, els milicians, seguint ordres de Madrid, havien decidit marxar de l’illa cansats d’esperar uns reforços que mai no els arribaren. La capital d’Espanya era en perill, Franco avançava decididament i, per al govern republicà, la conquesta de les Illes era un fet anecdòtic que posava en perill la supervivència de la República.

L’exèrcit havia immobilitzat els rojos a Portocristo. Els derrotà quan provaren d’avançar per la carretera de Manacor. Els avions de bombardejament italians que arribaren en els dies posteriors al desembarcament posaven en perill els vaixells de la flota republicana. Militarment la situació era claríssima fins i tot per a ignorants en qüestions militars com ho era jo mateix. O arribaven més reforços de València i Barcelona, de la base d’operacions menorquina, o una gran desfeta dels expedicionaris podia albirar-se a l’horitzó.

Bayo fou desautoritzat i s’ordenà la retirada de les forces que havien participat en l’aventura.

Aquella fugida inesperada, l’arribada dels avions italians que Joan March havia comprat a Mussolini va ser el que ens salvà de caure en mans dels expedicionaris enviats per la Generalitat.

La retirada esdevengué en la pràctica un gran desastre republicà. El perill roig s’esvania. Podíem respirar amb una certa tranquil•litat malgrat que sempre vaig estar atemorit pels possibles canvis de la situació, pel fet d’haver-me destacat massa en la defensa del Moviment.

Vaig començar a escriure Madame Dillon per oblidar, per defugir els malsons que, sovint, no em deixaven dormir. El llibre de Bernanos m’impressionà malgrat que en vaig parlar sempre malament, dient que era una exageració i que, literàriament, no valia dos rals. Un pamflet escrit a base de falses informacions i rumors d’escassa consistència. Aquesta era la versió que jo donava a tothom que em volia escoltar. Pensava que Bernanos no havia escrit Les grands cimetières basant-se en algunes de les informacions confidencials que jo li donava. Casos que li havia contat, quan em venia a veure al Mercat Central. Què podia esdevenir-se si Serrano Suñer, des de Madrid, arribàs a la conclusió que l’informant de Georges Bernanos era Salvador Orlan? Zayas va demanar un informe exhaustiu al meu germà Miquel. La policia seguia la pista a tothom que hagués mantingut la més mínima relació amb l’escriptor francès. Volien fer un llibre de resposta, una contestació en la qual col•laborava activament Joan Estelrich que, a París, mantenia contactes amb els sectors francesos favorables a Franco. Una investigació que també anava encaminada a embrutar el nom de Jeanne, l’esposa de l’escriptor.

Mai no vaig voler col•laborar en aquesta brutor. La meva admiració per la bellesa i forma de ser de Jeanne feia que encara restàs encaptivat i haver de participar en el libel que preparaven Serrano Suñer, Zayas i els caps de Falange em semblava inacceptable. Miquel, el germà, havia estat requerit a escriure un informe detallant les seves relacions amb l’escriptor francès. Però desaconsellà a Zayas escriure el pamflet.

Jo sempre havia volgut presumir de serenor, de no deixar-se portar pels esdeveniments almanco, aquest era el meu posat “oficial” a les tertúlies... Mai no havia actuat de forma eixelebrada. De cop i volta em començava a adonar del significat de les conferències per Ràdio Mallorca, dels escrits en els diaris de Palma. Malgrat la victòria aclaparadora de Franco l’abril del trenta-nou, el cert era que moltes de les il•lusions que teníem posades en una Revolució nacional-sindicalista que acabàs amb els lacres del parlamentarisme i el liberalisme no es varen veure realitzades. Quatre primaris, els aprofitats que de tot en treuen algun guany, s’havien apuntat al Moviment, i a colzades, a empentes s’havien posat en primera línia copant llocs de comandament, oficines i qualsevol situació de privilegi que hi hagués a l’abast.

Tothom lloava el “Ausente”, precisament perquè era el “Ausente”. Potser m’havia compromès massa. Tenia por. No sabia on amagar-me. Pensava que potser havia arribat l’hora de callar malgrat que em diguessin covard.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)

Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)

Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

Anar cap passat.

Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.

D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.

La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.

L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.

A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.

Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.

La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.