Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Llegir Marcel Proust

La infantesa, aquell moment únic en què tot es bellesa i meravella. No deu ser la literatura, el que he anat escrivint, una forma desesperada per provar de servar els moments bells de l’existència? Una inútil lluita contra l’implacable pas dels minuts, de les hores, dels dies que avancen, immisericordes, com un esmolat exèrcit d'assassins. Una munió de criminals que amenaça a devorar-ho tot. Record una criada que em deia que, si a la nit ens miram al mirall, ens surten els dimonis. Supersticiós, sempre he procurat no mirar-hi a l’hora foscant. Potser hi sortirien els fantasmes que poblaven els porxos de Bearn.

Per quins motius sempre m’he posat al costat del guanyador, mai del vençut, d’aquell que no té poder? Deu ser l’oportunisme del qual m’acusen els enemics? A quin escriptor han atacat mai de forma tan forassenyada? Per què, sempre, la persecució en contra meva? Els exemplars de Mort de dama llançats al mar, les amenaces dels socialistes de Palma de penjar-me d’un arbre, les acusacions de col•laborar en la destrucció de la cultura catalana... Per quins motius perdura encara la rancúnia? Què volen els meus perseguidors? Esborrar-me de la història de la literatura?

Ho tenen molt difícil. La feina que ha fet la major part de la intel•lectualitat catalana és aquí. Ja no la poden esborrar. El dia que a Barcelona consagraren Bearn com una de les millors novel•les de la història de la literatura, els enemics perderen el combat. No solament no havien aconseguit silenciar-me. Per a més inri, els fills dels inquisidors havien d’estudiar la meva vida i la meva obra si volien aprovar el curs.

Per això la ràbia.

En algun moment vaig dubtar de la decisió d’afiliar-me a Falange, ho reconec.

I si m’hagués equivocat?

Em preguntava si no m’hauria jugat la vida, el futur, en una loteria diabòlica, en un joc de cartes sense sentit, on tot era trucat i els homes que s’atrevien a participar-hi eren folls, havien perdut l’enteniment. I si es giràs la truita?

La por altra volta, navegant per venes i nervis. Quan desembarcaren els rojos, el dia que em vaig assabentar que cinc o sis mil expedicionaris enviats per la Generalitat de Catalunya trepitjaven terra mallorquina, em vaig atemorir de veritat. Vaig perdre l’alè. Hi cabia la possibilitat que l’exèrcit i les milícies falangistes no els poguessin aturar. Què passaria si conquerien Manacor, si en un parell de dies arribaven a Palma?

El temor planava arreu. Molts es penedien d’haver donat un suport públic al Moviment. Qui podia imaginar l’aventura del capità Bayo, la follia dels catalans volent conquerir les Illes! El malson de la Gran Catalunya esdevengut realitat!

No podia dormir pensant en un futur que s’albirava negre, problemàtic en cas d'un avanç continuat de les forces republicanes. Va ser l´única vegada que vaig veure els germans preocupats.

En Guillem m’ho digué un matí, mentre berenàvem. Estava nerviós. Li havien comanat la defensa d’Antoni Mateu, l’exbatlle d’Inca, i no tenia un minut de descans.

-Els rojos no m’agafaran viu, en pots tenir la més absoluta seguretat. O moriré en el front, provant de foragitar-los de Mallorca o em pegaré un tret al cap. No vull que puguin fer befa de mi, passejant-me, fermat, pels carrers. No vull ser la rialla de les peixateres de Palma, assegut al banc dels acusats, escopit a la cara per la xurma comunista del Pont d’Inca i Santa Catalina.

Semblava parlar amb ell mateix.

Es girà cap a l’indret on jo romania, al final de la taula:

-Pensa el que has de fer. Si no els aturam ara mateix, si aconsegueixen avançar, estam perduts. Una vegada conquerida Manacor avançaran cap a Palma. Madrid enviarà més reforços. Aleshores ja no hi haurà res a fer. Et vendran a cercar. Ho pots anar pensant. Et coneixen massa. Has escrit massa articles contra l’esquerra i el català. Seràs el primer a caure. Diuen que les emissions de ràdio se senten molt bé a Menorca i, quan hi ha bon temps, a Barcelona i València.

El mirava preocupat. En Guillem tenia raó. Tothom sabia qui era Salvador Orlan. “L’avantguarda de l’anticatalanisme a les Illes”, com havia escrit més d’una vegada en els diaris de Palma.

Tenia por. Aquell temor continuat era com un cuc que em rosegava per dintre i que em feia mal, em mantenia en tensió. En política mai no podem dir “d’aquesta aigua no en beuré”. I, malgrat que poguéssim aturar els expedicionaris de Bayo, malgrat que obtenguéssim una aclaparadora victòria... qui sap el que podia esdevenir-se amb el nou règim. Poderosos imperis, societats que pareixien eternes s’havien ensorrat en un no-res. Roma, Grècia, Egipte, Bizanci... tot s’havia fet fonedís. Res no quedava en el Fòrum Romà que recordàs Cèsar. Un caramull de runes. Les rates corren per les grans avingudes on desfilaven els exèrcits que havien conquerit les Gàl•lies, aportant tant d’or i milers d’esclaus a Roma. Vaig anar dues vegades a la capital d’Itàlia. Per l’octubre del trenta-nou i l’any cinquanta. Sempre la mateixa decepció: arribar a un indret per trobar el mateix que deixes enrere. El Fòrum Romà, el Palazzo de Settimi Sever són un munt de pedres. El Colosseum, una simple pedrera de la qual s’han proveït els romans per fer les seves cases des de temps immemorial. Algú, a l’època de Cèsar i Dioclecià hauria pogut imaginar que no en restaria res, de tanta grandesa? I, el que és pitjor, que a les runes dels temples pagans els cristians donarien de menjar als porcs, que hi hauria estables per als cavalls?

Relativitat del poder. Pensar en la caiguda dels imperis! Basta veure les estàtues trossejades dels emperadors que pots trobar a qualsevol racó de les ciutats italianes! I això si no han fet servir el marbre per a fer-hi calç! Què importa l’art a qui pateix fam? El poble no té sentiments. Els senyors de Bearn sempre ho havien dit: “Pots besar els pobres, però mai donar-los la mà”. Cap confiança en aquells que et miren amb enveja, que volen apropiar-se del que és teu de generacions ençà. El socialisme és la doctrina de l’enveja. I pensar que tota aquesta absurditat de l’igualitarisme va començar amb l’evangeli! El comunisme del nou Testament! Repartir als pobres, tenir cura dels vells i els malalts. Crist amb el fuet a la mà, com Marat des de les tribunes dels clubs jacobins de París. Foragitar els especuladors del Temple. Explicar que serà més difícil que un ric entri en el reialme del Senyor que no pas un camell pel forat d’una agulla.

Sovint mirava els dibuixos i fotografies de l’antic Egipte. A les Piràmides, no en restava res, dels cossos primorosament embalsamats dels grans faraons. Els lladres de tombes havien profanat els amagatalls més secrets de reis i reines, de grans sacerdots, per a robar-hi l’or, les maragdes, el marfil...

A Luxor, prop del Nil, l’arena del desert havia omplert les immenses cambres del temple on centenars de sacerdots lloaven els déus-cocodril, els déus-hipopòtam... Qui hauria dit mai que, per les cambres del Louvre, a les mateixes habitacions on dormia Lluís XIV, el Rei Sol, les verduleres de París arrencarien les cortines dels grans salons reials per fer-se vestits? Ningú ho hauria cregut. Les cortines de les cambres reials per fer les banderes on brodaven les consignes revolucionàries que dictaven girondins i jacobins abans que tots fossin portats a la guillotina, ben igual que ells hi havien portat Maria Antonieta i Lluís XVI!

El temps, un àcid maleït que tot s’ho menja.

La infantesa, aquell moment únic en què tot es bellesa i meravella. No deu ser la literatura, el que he anat escrivint, una forma desesperada per provar de servar els moments bells de l’existència? Una inútil lluita contra l’implacable pas dels minuts, de les hores, dels dies que avancen, immisericordes, com un esmolat exèrcit d'assassins. Una munió de criminals que amenaça a devorar-ho tot. Record una criada que em deia que, si a la nit ens miram al mirall, ens surten els dimonis. Supersticiós, sempre he procurat no mirar-hi a l’hora foscant. Potser hi sortirien els fantasmes que poblaven els porxos de Bearn.

La por i el sentiment de culpa que ens inculquen de petits i que sempre, com a senyal indeleble del domini d’allò misteriós, portarem damunt nosaltres. La sensació de culpa que el cristianisme ha bastit dins els nostres cors. Aleshores era pecat menjar la xocolata i tirar el pa a un racó, donar-lo als cans del carrer. La infantesa i els amors folls. Una vegada vaig robar una ombrel•la de casa per donar-la a una vídua que tenia una pell que em recordava el melicotó. La pell de melicotó de la veïna. Era A Corunya, quan ja sabia veure el món des de la gropa del cavall del pare.

Qui era, que són els que volen esborrar els records? Quina mena de literatura realista, sense substància, sense psicologia, vol fer desaparèixer els matisos existents en la vida de les persones?

Lluitava contra els rojos perquè imaginava que volien acabar amb el meu món? La vida tranquil•la d’un infant de casa bona, els records d’una adolescència despreocupada, sense gaire problemes econòmics? Segurament. Què es podia esperar d’un fill alletat per militars? Un pare que volia que jo fos militar. No ho aconseguí. Li vaig sortir rebel. O vago, com deia ell. Sempre amb el mateix retret: “Si no ets sacerdot, advocat o militar no seràs res”. Quina desil•lusió que tengué amb mi! Voler ser metge! Sortosament per a ell, en Miquel i en Guillem, els germans, sí que seguiren les seves recomanacions.

Érem una família que mai no patí fam. El pare era un militar de bona posició. Quan morí l’àvia Catalina, heretà vint-i-set quarterades de terra. No era una possessió però sí que, tot plegat, la posició del pare a l’exèrcit, l’herència, ens situava lluny de qualsevol mena d’estretor.

Quan tornàrem de la Corunya, on havia estat destinat, teníem quatre criats i criades i una institutriu estrangera que ens ensenyava francès. Madame Alcántara ens començà a instruir amb La fée de la fontaine, amb Télémaque, de l’Abbé Fénélon... Aquelles primeres lectures de François de Salignac de la Mothe... A la Corunya, Antonio, l’assistent del pare, m’ensenyà a volar, a ser lliure anant dempeus damunt la gropa del cavall... Quina sensació de joia i llibertat! Veure el món des de tan amunt! Et senties superior, valent, com un àngel que tenia poder damunt els mortals que havien de caminar, tocar amb els peus a terra.

Sempre em vaig considerar. En cap moment vaig saber què era tenir la més mínima necessitat material. Per això mateix, de ben jove, vaig aprendre a distingir les mirades d’enveja i odi que trobava pel carrer, quan amb els amics de l’institut, ben mudats i clenxinats, sortíem a presumir de vestit nou o d’aquelles sabates de xarol, brillantíssimes, tan netes que t’hi podies mirar com si fossin un espill. Dolenties d’infant. Volent-se fer-se valer, amb els nostres vestits, davant aquells desgraciats que anaven descalços o amb espardenyes foradades.

Els fills del picapedrer, en Bielet i en Toniet, miraven el pa amb xocolata que m’havia donat la mare en sortir d’escola. Alguna vegada, i solament per jugar, per distreure’m amb la seva desesperació, llançava el pa amb sobrassada als cans del carrer. Aleshores, ambdós, talment fossin moguts per un poderós ressort interior, es llançaven a una lluita ferotge contra els cans, que també estaven tan afamegats com ells. Mirava la brega des del portal de casa, des de la seguretat que em donava poder refugiar-me en qualsevol moment a recer del pare i la mare, que eren a uns metres d’allà on jo em trobava, al primer pis de la finca. Mirava en Bielet i en Toniet barallar-se amb els cans que, rabiosos, es giraven i mossegaven els infants. La pols del carrer cobria la brega. Tanmateix jo sabia que els dos desgraciats acabarien guanyant el combat. A coces, a pedrades, amb l’improvisat garrot que havien fet amb la branca d’un pi, aconseguien foragitar els cans, que fugien, vençuts, ferits per la ràbia d’uns infants morts de fam.

En Bielet i En Toniet es repartien el pa i les restes de sobrassada que havien pogut trobar enmig de la pols del carrer. Ho feien net amb les mans i s’ho repartien com a bons germans. Era quan es giraven cap a l’indret des del qual jo contemplava l’escena. Era una mirada d’odi que mai no he pogut oblidar. Com si em volguessin matar en aquell mateix instant.

Anys després, el Primer de Maig del trenta-sis, pocs abans de començar la guerra, vaig tornar a ensopegar amb la seva mirada. Jo era a un racó del cafè Alhambra, llegint el diari, mirant de reüll com anava la manifestació quan em veieren. Portaven la pancarta dels comunistes on demanaven la llibertat del dirigent marxista alemany detingut per Hitler: Ernst Thälmann. No sé com pogueren veure’m, assegut, amb els amics de la tertúlia. El cert és que, sense deixar la formació, mirant-me fixament des de la distància, separats per les vidrieres del cafè, aixecaren el puny i pronunciaren unes paraules que no vaig poder sentir.

No vaig sentir les frases que pronunciaven contra els desenfeinats que romaníem dins l’ambient protector del bar. Però ho podia ben imaginar: “Aviat us arribarà l’hora! S’acabarà l’Espanya dels paràsits i els aprofitats!” o qualsevol consigna semblant, igual de vulgar i miserable.

Em vaig fer falangista per això? Perquè recordava la mirada d’aquells dos al•lots pobres barallant-se amb els cans per un bocí de pa brut i ara els veia, units a una multitud amenaçadora, fitant-me els ulls, amenaçant-me amb el puny tancat? Perquè sabia que un dia seria el de la venjança dels desvalguts si no hi havia ordre i disciplina en el món? La gent que té fam... podria mai administrar justícia, tenir serenor per valorar la vida? Ho dubtava. Els fets de 1789 a França i la Revolució bolxevic a Rússia demostraven que els afamegats no perdonen. I, la mirada, els gests dels dos antics veïns així m’ho confirmaven.

Els imperis ensorrats, els grans poders que es desfan com el sucre dins l’aigua... Era el pensament que em dominava durant tota la guerra en els anys posteriors.

Pensava que tot allò que nosaltres havíem instaurat amb la força de les armes podia esvanir-se en un moment.

Ningú no sabia, malgrat la victòria del trenta-nou, si els guanyadors romandríem en el poder molts d’anys. A mesura que la guerra avançava -i semblava evident que Franco venceria els republicans-, constataves com els nous militants de Falange Española Tradicionalista y de las JONS no eren aquells il•lusionats esperits de les primeres fornades. Alfonso Zayas, que imaginava un canvi radical de la societat; Ives, l’eixelebrat fill de Georges Bernanos, al qual més d’una vegada li vaig haver de dir que s’embotonàs bé la camisa blava. “Els senyors, els esperits selectes que han d’educar les masses no van amb el pit obert, com si fossin uns d’aquests anarquistes descamisats que ens envaïren”. Callava, acceptant les recomanacions que li feia.

Jo ja era ben granat quan em vaig apuntar a l’organització que havia fundat José Antonio. No era un jovenet il•lús, com Ives, com els germans Barberà, com tants d’altres fills d’amics i companys, amb els quals havíem compartit xerrades a casa dels seus pares, tertúlies literàries parlant contra la darrera novel•la realista i costumista apareguda a les llibreries Més d’una vegada, després d’una passejada per Palma amb Zayas, sentia com la sang em pujava al rostre i era ben conscient de l’absurditat del meu comportament. Com si fóssim bolxevics, comunistes! Voler canviar el món, parlar d’una Revolució Nacional, d’una Revolució que hauria d’acabar amb les injustícies del liberalisme, de l’inútil parlamentarisme que ens havia portat al caos...

Una majoria s’apuntava a Falange per oportunisme. Què sabien del pensament de José Antonio, de la necessitat d’acabar amb certes injustícies existents? Medrar al costat de qui comanda. Aprofitar-se de les despulles de la brega entre germans. Matar la competència amb l’excusa de la maçoneria i el comunisme. Fer tot el possible per apropiar-se de la casa. Dels horts dels desapareguts a les carreteres i caminois de l’illa. Les fondàries de la misèria humana eren insondables. Mai no podies penetrar a fons en el subconscient d’unes persones que estaven en disposició de fer el pitjor per satisfer el desig de poder i riquesa. Volíem netejar la nostra societat de la inutilitat liberal, del corromput parlamentarisme que de res no servia i, sense anar-ho a cercar, havíem obert l’aixeta dels instints més brutals, del salvatgisme més desenfrenat. Sí, els atlètics i bells al•lots de Falange havien netejat Palma en un parell de setmanes. A les nits, mentre feia les guàrdies al manicomi sentia, potents, els trets dels escamots d’execució. El cementiri de Palma, l’indret on els portaven a matar era tan proper a les finestres del despatx que, quan disparaven contra els desgraciats que havien de morir aquella nit, la taula on llegia Marcel Proust tremolava imperceptiblement. Els vidres de la finestra feien un soroll intens, talment hagués esclatat un llamp molt proper.

Em preguntava si hauria de passar tota la guerra així. Veient circular els camions amb els condemnats per davant la Clínica Mental, sentint les descàrregues dels fusells, la veu de l’oficial dient: “Carguen, apunten... ¡fuego!”. En aquelles nits d’estiu, els renous arribaven fins al despatx augmentats pel silenci que envaïa la ciutat. Algunes vegades, enmig de la fondària infinita de la nit se sentien les exclamacions, els darrers crits dels que morien. Uns maleïen els botxins; altres cridaven la mare; els més valents, potser els més fanàtics, morien exclamant visques a la República, a la llibertat i al socialisme.

Impossible llegir en aquelles circumstàncies.

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante -(vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.

De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)