Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids (lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Brots de fonoll en la boca

Quan m´internaren a Porlier em pensava que no en sortiria mai. Ens dominava el pensament que estàvem dins una tomba i ara la segellarien amb ciment pastat amb la nostra pròpia sang. Si els tribunals militars no ens condemnaven a mort serien els falangistes del poble els que ens vendrien a cercar i ens matarien pel camí. Llei de fugues. Com en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Com en temps de la República. Com en la guerra, quan els estalinistes venien a les trinxeres a detenir els comissaris confederals, els militants més destacats i els feien desaparèixer per sempre a les presons que tenien d´amagat del govern. D´on sorgia la contínua por a la llibertat? Per què tothom s´entestava a voler tornar a posar-nos cadenes per una vegada en la història que ens havíem pogut alliberar dels grillons? (Miquel López Crespí)

Lentament, encerclats pels soldats que ens vigilen, travessam l’Albufera.
El Perro, el sergent, mig gat per les copes de conyac empassolades en el bar de davant l’estació, caminava amb dificultat. El tinent el mirava de reüll, amb rostre seriós i enfadat, com si pensàs en quina mena de càstig li hauria de donar en arribar al camp. Als presoners ens convenia que el sergent anàs begut. Aleshores s’adormia a qualsevol indret i ens deixava tranquils una bona estona. L´únic problema era que, una vegada passat l’efecte de l´alcohol, no hi havia qui l´aguantàs en hores. Si hom podia, calia fer-se esmunyedís, desaparèixer de davant seu, esperant que deixàs de lladrar. El Perro! Mai cap malnom havia estat donat amb tanta propietat!
Enllà, en la distancia, una frondosa pineda situada a uns cinquanta metres de la platja ens indicava que no ens mancava gaire per arribar al lloc on estàvem destinats.
Avançàvem per un estret camí, enmig dels grans canyars que hi ha a dreta i esquerra. Els bous i les vaques pasturaven en els prats propers, encerclats d´aiguamolls i terrenys on els pagesos sembraven arròs. Només de tant en tant ensopegàvem amb alguns camperols que feinejaven la terra. Altres tallaven canya, fent uns grans feixos que anaven col•locant a poc a poc damunt els carros. La canya era una de les poques riqueses a l´abast dels pobres de la contrada. Servien com a entramat bàsic que sostenia les teules del sostre de les cases. Els més desvalguts podien fer coves i cistells per vendre, paners per agafar figues, canyís per assecar-les. Aquell canyís bastit pels pagesos tenia nombroses utilitats i servia per fer ombra al porxo de les cases del camp. Qui no tenia terra s´havia d’espavilar pel seu compte i les canyes de vorera del camí que ningú volia era la forma de poder guanyar uns cèntims per sobreviure.
Estàvem cansats i afamegats.
Per matar la fam ens portàvem brots de fonoll a la boca que ens deixaven un regust amarg, però una flaire encisadora. Una pagesa agafava els caramulls de cargolins aferrats al fonoll i els posava dins un cove que portava amb la mà esquerra. La dona cantava una estranya cançó que mai no havia sentit. Semblava una trista tonada àrab.
Sensació d’irrealitat.
Com si encara estàssim al front, a Casp o Madrid, i la calma s´hagués de trencar inesperadament. Talment esperar que de rere els canyars sortissin els requetès i els regulars, cantant el Oriamendi, alguna tonada del Marroc acompanyada pel fosc percudir dels tambors.
A costat de l´Hospital Clínic, moments abans que una bala li volàs al cap, Kurt Eisler, el jove forner d´Hamburg que travessà els Pirineus a peu per venir a lluitar aquí, em deia, mig rient, veient com els marroquins avançaven vers les nostres posicions:
-No sabia que hi hagués espanyols tan lleigs. De quina regió deuen ser? Semblen bèsties salvatges a la recerca de la pitança. Potser els tenen dies sense menjar i els amollen a fi que s´alimentin amb la nostra carn.
Ningú no ho deia, però el temor als musulmans existia, ben real. Una por autèntica al soroll sec dels tambors de pell de xot, als crits guturals i ferotges que se sentien de molt abans els poguessis divisar, avançant, amb els oficials de Franco al darrere, amb un fuet. Per a ells, nosaltres érem els infidels, els que no tenien Déu, aquells que, els contaven, cremaven esglésies i mesquites. Els religiosos musulmans que anaven amb cada companyia els sermonejaven en la necessitat de la guerra santa, amb la certitud que, si morien en combat, serien transportats pels àngels al paradís. El cel, més enllà dels núvols, un món ple de jardins esponerosos amb rierols d´aigua permanents on Alà, el més gran, els tenia preparats els millors àpats, llet amb mel servida per estols d’al•lotes verges que estarien al seu servei per a tota l´eternitat.
Kurt Eisler no va tenir temps per continuar parlant. Havia guaitat un moment per situar la metralladora en el lloc corresponent quan la bala el va matar. Just vaig tenir temps de treure-li la carta d’acomiadament que tenia escrita per a la mare. Era el que ens xiuxiuejàvem abans d´entrar en combat, mentre agafàvem les bombes de mà i comprovàvem si la baioneta estava fermament col•locada al capdamunt del fusell.
Els gests i les paraules dels companys eren sempre els mateixos. Indicaven la butxaca de la camisa o dels pantalons on portaven la darrera carta, dient, les frases tan conegudes:
-La tenc aquí, te’n recordaràs? Si em passa res la fas arribar a la família.
Quantes vegades vaig sentir la mateixa recomanació o la vaig fer jo mateix a l´amic que era al costat?
Indubtablement jo també tenia una carta com la de Kurt. La meva era dins la cartera de pell que em regalà la mare quan vaig fer els divuit anys.
Era una missiva senzilla, amb records per al pare i els germans. Res d´especial. Que sempre eren al nostre pensament. Que no plorassin. Havíem fet el que el deure amb la causa ens exigia. I, en cas de guanyar la guerra, donassin els meus llibres, l´única riquesa que tenia, als companys que continuarien amb la tasca de l'Ateneu. Una aferrada forta per a tots. Que em recordassin. Res més.
A la presó pensava que mai no podria alliberar-me dels records dels amics morts en la batalla, de la flaire de la pólvora, de la sentor de la sang dels ferits que, així com podien, recollien els camillers. Sempre el soroll dels tambors dins el cervell, fent-me emmalaltir, tremolar de cap a peus. Els endimoniats crits dels musulmans avançant cap a les nostres posicions sense por a la metralla, convençuts que, si morien, anirien al paradís d´Alà, el Més Gran, mentre nosaltres procuràvem afinar la punteria, matar-los abans que assaltassin les trinxeres des d´on els esperàvem i comencessin a degollar els companys.
Novament els malsons.
Com quan en l’obscuritat de la presó, en el dormitori col•lectiu on moríem de fred, en la més negra nit, sentia, potent, l´himne de la Legión i veia una munió de brillants baionetes avançant pels passadissos.
Quan m´internaren a Porlier em pensava que no en sortiria mai. Ens dominava el pensament que estàvem dins una tomba i ara la segellarien amb ciment pastat amb la nostra pròpia sang. Si els tribunals militars no ens condemnaven a mort serien els falangistes del poble els que ens vendrien a cercar i ens matarien pel camí. Llei de fugues. Com en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Com en temps de la República. Com en la guerra, quan els estalinistes venien a les trinxeres a detenir els comissaris confederals, els militants més destacats i els feien desaparèixer per sempre a les presons que tenien d´amagat del govern. D´on sorgia la contínua por a la llibertat? Per què tothom s´entestava a voler tornar a posar-nos cadenes per una vegada en la història que ens havíem pogut alliberar dels grillons?
Era la fam la que ens feia veure visions? Fins quan podríem resistir tantes penalitats? Érem dins el fondal més profund, amb la desesperació planant a la vora, talment un negre voltor a l’aguait del primer símptoma de defallença. Com qui no veu la sortida del laberint i cada vegada que creu ser davant una porta es troba una paret infranquejable, un mur que no podem traspassar.
Tan sols recuperàrem l´esperança amb les primeres derrotes dels alemanys davant Moscou. Inicial renaixement de l´alegria. Creixent il•lusió, consolidada quan anàrem constatant que Hitler no conqueria ni Leningrad ni Stalingrad. Va ser com si tornàssim joves, i la joia que sentíem fes renèixer els somnis de llibertat soterrats per la derrota del 39. En acabar les feines del camp anàvem al racó del dormitori on teníem la ràdio amagada. Sentir les notícies, escoltar en silenci la BBC de Londres o Ràdio Moscou ens calmava com la morfina tranquil•litza un ferit que sofreix intensament. La informació era la medecina per guarir-nos, el menjar que l´esperit necessitava per sobreviure enmig d´aquella realitat opressiva. Fins que les avantguardes de Hitler no s’estavellaren contra les trinxeres de l’Exèrcit Roig, a pocs quilòmetres de Moscou, no entrellucàrem cap escletxa de llum en la tenebror que ens aclaparava.
Arribàvem a la nostra destinació. Tenia la seguretat que havíem anat a parar a un món ben diferent de tot el que havia estat la nostra vida fins a aquells moments.
De primer m’estranyà veure una dona sola per aquells indrets que semblaven abandonats de la mà de Déu. L’estiu és una mala època per agafar cargolins. Massa sol caient implacable damunt les canyes i el fonoll que cobria les voreres. Només a la tardor, quan plou abastament, els caragols surten dels enfonys i omplen mates i matolls. Un senyal de la fam que patien els camperols? Podia ser. Malgrat que moments abans havia vist petits bocins de terra, en un racó dels horts, plens de tomatigueres, albergínies, cebes i pebres que t’ho podien fer dubtar.
Però de què menjaven els que no tenien terra, els jornalers? Les tres pessetes que els dóna l´amo, basta per vestir i menjar? Qui se salvava de la fam en una postguerra que s’allargassava sense finir mai? Els estraperlistes, els membres de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els militars, el clergat. I, també, els pagesos rics, els homes i dones que tenien terra per conrear, casa on tenir un galliner curull d’animals de ploma i un parell de porcs a la soll que s’engreixaven amb les restes del menjar familiar, amb el patató que no servia per vendre.
Privilegis dels homes del camp, dels petits propietaris que així podien fer front, amb certs avantatges, a la misèria que planava a les ciutats. Les plaguetes del racionament, la dificultat, malgrat els treballadors urbans cobrassis un jornal, de trobar ous, sucre, un poc de carn. Luxes dels quals només uns pocs, els més propers al poder, podien gaudir.
En el paisatge que ara contemplava hi havia tantes semblances amb els antics gravats valencians, amb els dibuixos fets per alguns pintors estrangers que viatjaren pel País Valencià a mitjans del segle XIX. Les sínies, els ases donant voltes calmosament al pou mentre la roda amb els cadufos, impulsada per la força de l’animal, feia caure l’aigua en la pica de pedra d’on sortia cap als recs. I també, les palmeres, com a Alacant. Aquí i allà, al costat dels frondosos pins i els alts xiprers d’alguna possessió senyorial, podies veure una o dues palmeres que t’indicaven, sense cap possibilitat de dubte, que et trobaves a la Mediterrània.
I les figueres de moro sortint per damunt les tanques de pedra que envoltaven els horts!
Espitjats per la fam n’havíem agafat unes quantes. Provàvem de llevar l’eriçada pell plena de punxes amb les mans, amb la boca i ens clavàvem les espines als llavis, a la llengua. El que pot fer la fam, la necessitat de menjar! Quina sensació més punyent, sentir les punxades dins la boca!
Deixàvem enrere la darrera sínia, una gran casa pairal que es divisava difícilment quan ensopegàvem amb una clariana.
A poc a poc es perdia l’eco de la jove pagesa que cantava una bellíssima tonada àrab. La recordaré sempre, a la noia amb el cove ple de cargolí. En passar al seu costat ens va allargar el bocí de pa amb figues seques que menjava.
-No tenc res més –digué. I ho va donar al primer dels companys que tenia a la vora.

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí