Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, El Tall Editorial, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural)

La dignitat dels vençuts

Cerc el pare entre les ombres del passat. Em veig avançant pels passadissos de les cases enrunades, enmig del soroll sord de les explosions, provant de recuperar els gests, les paraules, els sentiments esvanits. Un home del present que retrocedeix en el temps i camina per les avingudes mudes i desertes de les nostres grans ciutats en flames. Sentir el gemec dels ferits, dels furients cans assenyats de l’enemic, rastrejant, amb odi tens i furiós, el rastre d’aquella joventut cridanera que anava a la recerca d´inesperats paisatges, convençuda de trobar aigua enmig de la sorra del desert. (Miquel López Crespí)

La fotografia amb els joves milicians era damunt la taula.

El pare encara explicava la mort inesperada de Joana i Mercè quan davallaven del tramvia per anar a primera línia de foc.

Talment com si sentís la veu del pare a través d´una llarga distància. Com un eco del passat retornant novament. Just en aquells moments hi havia hagut un tall de l’electricitat i, en encendre el llum d’oli que fèiem servir en circumstàncies semblants, vaig veure de manera ben diferent la vella fotografia, la primera que hom trobava en obrir la desgastada carpeta dels records. Com si tot cobràs moviment i, els joves, els desapareguts en la guerra, sortissin de nou de casa seva per enfrontar-se a les avantguardes de Varela que pugnaven per encerclar Madrid. Com sentir ben a prop el soroll dels tallers i les fàbriques on treballaven fins fa uns moments. Deixar l’obra, l’oficina, la màquina de cosir en sentir les sirenes que udolen convidant el poble a la batalla. Riuades de gent que demana armes a la Porta del Sol, que davalla per Sants, que s’acaramulla davant les casernes per no deixar sortir els soldats.

Cerc el pare entre les ombres del passat. Em veig avançant pels passadissos de les cases enrunades, enmig del soroll sord de les explosions, provant de recuperar els gests, les paraules, els sentiments esvanits. Un home del present que retrocedeix en el temps i camina per les avingudes mudes i desertes de les nostres grans ciutats en flames. Sentir el gemec dels ferits, dels furients cans assenyats de l’enemic, rastrejant, amb odi tens i furiós, el rastre d’aquella joventut cridanera que anava a la recerca d´inesperats paisatges, convençuda de trobar aigua enmig de la sorra del desert.

Però avui és un dia agre i ventós dominat per la bestial inèrcia dels poderosos. En aquesta hora del matí no sé on aferrar-me per sortir de la trampa on m’han portat els cruels caçadors i les seves afamegades bèsties de caça. Tot plegat és com el malson en què he viscut submergit en la fondària d´aquests anys d´incertesa. Sent les velles cançons de la guerra, el pare que em crida des d´una infinita distància. Les escales enrunades porten a cases que ja no existeixen. Rere els portals no hi ha cambres amb vells cortinatges envellutats, jardins amb cossiols sota els emparrats, infants al costat del coll de la font. Per part ni banda al•lotells jugant amb cavallets de cartró i trens de joguina, pilotes de goma que ens porten els reis si hem fet bondat. Talment caminar al costat dels milers d’homes i dones sense nom, un exhaust exèrcit de captaires envaint les ciutats, les platges curulles de cadàvers. Una ombra fugissera enmig de la dissort. Arreu em surten a l’encontre les cruïlles del passat, les línies conegudes dels meus carrers avui sense gent que habiti tantes cases abandonades. Indecís, m’atur en un banc d´una plaça que ja no conec. Ben a prop, un tramvia desfet pel l´impacte de les bombes, el bressol abandonat d´un infant enmig de la voravia plena d’escombraries.

Tornen el pare, els oncles, els amics que desaparegueren per les clavegueres de les hores. Les rialles dels enamorats, la primera carícia, les promeses i juraments, l’esperança enfonsada davant la riallada eixorca dels mercenaris. Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, a l’aguait del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes il•lusions dels homes. Arreu em surten al pas els desapareguts, les converses de les presons, el darrer gest, altiu, davant el mur d´execució. Què faig anant a la recerca de les grans fosses comunes que serven les despulles d´aquella generació apassionada? ¿On aquells que marxaren per les obscures galeries subterrànies de tanta ciutat en derrota, els que cercaven la blava immensitat de la mar, l’indret ocult on habitaven altes civilitzacions curulles de somnis? Captaires furients em disputen els records. Algú em fa la traveta, m´amenaça amb el ganivet. Una gitana esdentegada em demana almoina i, sorneguera, promet llegir-ne les línies de la mà. Tenc por. Em domina el pànic pensant que el pare pot morir en combat. I, els oncles? Perquè m´han abandonat i m´han deixat sol, jugant al pati de casa? Qui són aquests homes que se'n porten la gent del poble i els fermen les mans a l´espatlla, amb filferros que els obrin la carn? Hi ha exèrcits de mosques famolenques zumzejant, àvides, damunt els cadàvers, niant en la boca de les al•lotes que han estat violades. Totes tenen el cap destrossat pel tret que han rebut al clatell. Què signifiquen els símbols que hi ha escrits amb sang damunt la calç blanca de les cases? Quina bèstia ha emprat la baioneta per matar noies de quinze anys? Provaren de salvar els seus pares? S´interposaren entre els seus familiars els botxins? Algú em diu que continuï caminant, que ve més gent al meu darrere. Els meus fills demanant-ne pas, amb desig de remoure cel i terra per trobar resposta als interrogants? El temps ha passat tan ràpidament? És una altra generació la que vol esbrinar en les escletxes del passat, descobrir el niu de la serp, els culpables de la fosca que cau damunt les nostres ciutats?

Continuar talpejant en el buit, enmig de la nit que es fa cada volta més gran, inabastable. Provar d´imaginar on era el pare abans de pujar al tramvia amb Joana, Mercè, Alexandre, els companys de l’Ateneu Llibertari que han anat a lluitar contra els militars que s’han alçat contra la República. Cipriano Mera, just acabat d’alliberar de la presó, aconsegueix un parell de caixons de cartutxos de dinamita. El juliol del 36 no hi havia gaire armament a disposició dels sindicats i els partits d’esquerra. Tan sols el que ha aconseguit el poble al preu de la seva sang, assaltant les casernes. El govern del Front Popular vol pactar amb Mola. Oferiments de càrrecs ministerials, substanciosos augments de sou, privilegis que els colpistes rebutgen amb fermesa. Tothom, menys els republicans moderats, saben que la situació és a tot o res.

Ja no hi ha tornada enrere.

Les manetes del rellotge marquen definitivament l’hora dels xiscles i els plors, de la joia i de l’esperança, del dolor i del pànic, de les ferides i la mort.

Va ser molt més endavant, anys després d’haver sentit les històries de la guerra que em vaig adonar del significat exacte dels dies de juliol. ¿Per quins motius els homes deixaven les obres, la feina en l’obscur racó de la botiga o el magatzem i s’afegien a la riuada que circulava, palpitant, per les grans avingudes de les principals capitals de l’Estat, desbordant-ho tot al seu pas?

La fotografia dels joves anant al front en un tramvia grinyolaire! El tramvia que el pare i els companys i companyes agafaren prop de la Porta del Sol, sortint d´una reunió en el local central de la CNT. Joana i Mercè, les dues milicianes, els mostraven alguns dels llibres que portaven a la motxilla. Era moments abans de sentir el xiulo de les bales.

És la veu del pare, arribant-me des de la llunyania:

-La majoria dels joves que aquell matí marxaren al combat portaven els entrepans fets per les mares moments abans. Ningú no sabia encara el que era la guerra de veritat. A Madrid, a Conca, a València no havíem viscut els fets sagnants de la Revolució d’Astúries. La Guàrdia Civil havia vengut a escorcollar les cases dels dirigents sindicals més destacats i l’Ateneu Llibertari. Aquells que l’any 34 signaren comunicats a favor de la vaga general, foren detinguts. Però per part ni banda no hi hagué trets. Les noies, amb l’entrepà, portaven també alguns llibres, per si s’avorrien al front. Joana feia poc que havia comprat una edició barata de Resurrecció de Lev Tolstoi i Mercè un opuscle editat per Juan B. Bergúa que tenia per títol La salvación roja.

Quan caigueren a terra ferides de mort per aquelles bales inesperades, la motxilla on portaven els llibres es va obrir i caigué a terra. Mercè, abans de morir, just tengué temps per dir-me:

-Agafa els llibres, els compràrem l’altre dia i són completament nous.

Mercè morí en els meus braços, sense que hi poguéssim fer res. Jo mateix que li vaig tancar els ulls.

En ajupir-me per agafar la novel•la de Tolstoi, les obres dels pensadors socialistes, acomplint la seva darrera voluntat, vaig adonar-me’n que els llibres ja no eren nous. Eren tacats amb la seva sang.

Els llibres de Mercè, juntament amb uns poemaris de Lorca i algunes obres de Kropotkin i John Reed, m’acompanyaren sempre, els portava a la motxilla, al costat del quadern amb els meus dibuixos. Més endavant, quan el cop d´estat de Casado, viatjaren amb mi cap a València i Alacant, provant de fugir de la barbàrie que s’havia apoderat del que restava de la zona republicana.

Aleshores, com si parlàs per a ell tot sol, el pare continuava la narració, talment pensàs en veu alta. Només se sentia la seva veu suau, melangiosa i els espetecs de la llenya, cremant en la xemeneia.

-Quin sentit tenia portar durant tota la guerra els llibres a l’espatlla? A hores d’ara no en sabria explicar el significat. Algú podria pensar que era un absurd, amb l´abundor de llibres que hi havia en el front! Les biblioteques de l’exèrcit, les edicions populars de les editorials de la CNT-FAI o del PCE. Les cases estripades per les bombes, mostrant els budells, les habitacions desfetes, les portes caigudes, els llibres pel carrer, ens proporcionaven la possibilitat d’agafar el que volguéssim. Ja ningú no aniria mai més a cercar un volum als prestatges d´una biblioteca destruïda pels bombardeigs. En avançar enmig del caramull de runes dels pobles abandonats em demanava on havien fugit els habitants, quin fondal sinistre els havia engolit per sempre. Formaven part de la corrua de desplaçats que, amb la mirada perduda no se sap on, marxaven, amb els fills als braços, vers incertes direccions? Eren morts, a la fossa comuna dels cementiris que tampoc no se salvaven de la destrucció? Quantes vegades no vàrem aturar l’avanç rere els murs d´un cementiri de poble, encès el foc per coure el menjar al costat de les tombes, deixant els fusells recolzats vora àngels de marbre i creus de totes les mides i alçades!

La possibilitat de la lectura depenia dels sectors del front on et trobaves en cada moment. En els mesos que vaig romandre a Madrid, al costat de les Brigades Internacionals, vaig llegir molt poc. No hi havia temps material per a res, si no per disparar, sobreviure com podies, anar alguna tarda al cinema, si et donaven permís, tornar a la trinxera en sortir de l’espectacle, disposat novament a morir, de ser necessari, en defensa de la llibertat.

A Terol va ser diferent. Les setmanes anteriors a l’ofensiva que ens va permetre ocupar la ciutat, quan encara no feia fred, aquells vint graus sota zero que ens paralitzava mans i peus, gelant l’aigua dels pous, poguérem entretenir-nos rellegint algunes obres d’Alvarez del Vayo, Federico Urales, Vicente Blasco Ibáñez, Anselmo Lorenzo, Abad de Santillán... Mai no he tengut tant de temps per llegir com en la guerra!

La majoria de llibres que portava en la motxilla quedaren, en arribar al port d´Alacant, convertits en cendra. Fum i flames, mentre vèiem com s’apropaven, implacables, les unitats italianes i els destacaments de falangistes que encerclarien el moll. Munts de llibres arreu, les lectures d’aquells companys que, com tots nosaltres, pensaren que la lectura ens faria lliures, que ens ajudaria a obrir les portes tancades de la història. Homes i domes, desesperats, cremant la documentació que portaven, la prova que demostrava que havien donat els millors anys de la seva joventut lluitant contra el feixisme. Era la nostra vida el que esdevenia fum, volves evanescents que se’n portava la primerenca brisa del matí.

La gent que plorava en constatar de quina manera havien acabat les nostres esperances de joves treballadors. Molts s´arrabassaven les insígnies militars, els graus aconseguits amb la pròpia sang. De tant en tant hom podia sentir el tret d´algun oficial o comissari que, negant-se a llançar al foc les insígnies, preferia matar-se allà mateix. Tèrbola matinada amb tot de sinistres premonicions. Felip, un company de l´Ateneu, emportat per la desesperació, es llançà de dalt d´un fanal del port a terra. Morí a l´instant. Els crits de dolor de la seva companya es sentiren arreu, com els d´un animal ferit de mort. Què podíem fer per consolar-la? Un poc més tard ella es llançà a l´aigua i morí ofegada en uns moments. Les mares tapaven els ulls als infants, en una vana provatura perquè no veiessin la por i la misèria cavalcant, salvatge, per damunt les restes de tantes unitats vençudes. Com desviar la vista del que ens envoltava, talment un ferreny cercle de ferro roent? Mirava com cremaven llibres i insígnies. Qualsevol dels volums que perien, cadascun dels carnets de partits i sindicats que cremaven damunt les llambordes del port podria significar una condemna a mort, si els feixistes n’identificaven els propietaris.

Quan vaig veure que les flames consumien les restes de sang que encara conservaven les pàgines del llibre de Mercè, em vaig fer conscient de la magnitud de la desfeta. Ben a prop meu, altres companys se suïcidaven, tallant-se les venes del braç amb alguna fulla d´afaitar. En la distància, a les balconades dels edificis propers al port, grups de joves falangistes ja s´atrevien a posar-se la camisa blava i els veies, vigilants i a l´aguait, com a voltors assedegats de sang, esperant el moment de llançar-se contra nosaltres. La fumassa negra i espessa dels llibres i la documentació que cremava em va fer tossir. Tenia els ulls encegats. Per un moment vaig pensar si no valdria més morir en el moll, fer com els companys que es mataven al meu davant, i no tornar a obrir els ulls, desaparèixer, en la fondària de les aigües olioses del port.

Quin sentit podria tenir la vida a partir d’aquells instants, el que ens pogués restar d’existència damunt la terra?

De sobte vaig copsar que el món ja no era igual. Tot era diferent i ara ja sabia que mai no tornaria a sentir, dintre meu, l´alè esponerós de la il•lusió. Arribaven himnes en idiomes estrangers. Els italians cantaven Giovenezza a la porta del moll i preparaven les metralladores dirigides a nosaltres. Per un altaveu col•locat dalt un camió cridava una munió d´ordres comminatòries. Ens manaven llançar les armes i que no féssim cap signe de resistència a les tropes encarregades del nostre desarmament.

Al costat dels italians, grups de falangistes començaven a robar als republicans, exigint-los, pistola en mà, rellotges, plomes estilogràfiques, anells, sabates, les carteres... Les dones eren vexades sense miraments. Arrabassaven les polseres, els collars, les cadenetes. Va ser en aquells moments que vaig intuir el destí que ens esperava. Un oficial que no havia tengut temps de fer desaparèixer la seva graduació militar, o no havia volgut arrancar-la de la guerrera, va ser apallissat fins a la mort, davant la mirada còmplice dels soldats i oficials italians que feien com si res no ocorregués.

Reconec que no entenia la majoria d´històries que explicava el pare. A aquelles hores de la nit, em sentia dominat per la melangia que portava l’obscuritat. La fosca, les ombres bellugant-se dins de la cuina, el reflex del foc en el llum d’aram que contenia el ble i l´oli... Plovia damunt la teulada. Sentia el percudir del ruixat caient amb una força desconeguda. Sovint em deman per quins motius, en recordar les converses del pare, la narració dels fets de la guerra sempre va unida al soroll de la tempesta i al vent de tramuntana, xiulant pels carrers. Era l’hora de les bruixes, de les rondalles de la padrina, dels dimonis anant a lloure per les cambres de la casa.

Ara s’ha fet un silenci a la cuina. Ningú no parla. La mare i la padrina han deixat el que feien i miren la fotografia. Els oncles fumen en silenci, sense dir paraula. M’adon que la llum d’oli produeix efectes fantasmals en els quadres, en els mobles del menjador i converteix quasi en irreals cadascun dels nostres moviments. Mir la fotografia que hi ha damunt la taula i, mentre el pare continua parlant, veig que tot el que ha explicat cobra moviment, talment es tractàs d´alguna de les pel•lícules que anam a veure als cines de poble.

Sent el soroll grinyolaire del tramvia, les cançons de Joana i Mercè.

El pare, continua amb el relat:

-Mai no sabérem d´on vengueren els trets. Pareixia que se sentien lluny de nosaltres. I de sobte, Joana i Mercè ja eren a terra, sense pronunciar paraula, talment haguessin travelat en un esglaó del tramvia i de seguida es poguessin aixecar, rialleres novament.

La història del pare acabava just en aquest instant, quan l´atrotinat tramvia s’atura prop de l’Hospital Clínic i tothom davalla, com si anassin a veure un familiar malalt, ingressat a qualsevol de les plantes de l´edifici.

De la llarga postguerra que em va alletar, em resten aquests records, el nom, els gests d’uns homes i dones desconeguts que canten cançons mentre van a una mort ben segura. La padrina, feia un alè i exclamava:

-No sé com us en salvareu, el tres. Mai no havia patit tant, esperant sempre i en qualsevol moment que algú del comitè em comunicàs que un de vosaltres, o els tres, no ho volia pensar!, havia mort.

Els records del pare! En començar el combat contra la dictadura, jo era molt jovenet, un adolescent encara, hi havia molt poca gent, entre el grup de joves antifeixistes, que hagués tengut el privilegi de provenir d´una família de lluitadors, com la meva i de la qual sempre m´he enorgullit. En parlàvem en les reunions clandestines, quan teníem un moment d’esbarjo, després d’haver preparat la revista del mes o en tornar de fer pintades i repartir fulls volanders. No sé si sentir-me fill d´uns lluitadors republicans em donava més força, talment tenguessin un poderós motor en el cos i sentissis la presència d´un impuls que et donava forces per no defallir. Una eina per provar de superar les dificultats de totes, totes.

A mitjans dels 60 vivíem sota l’impacte de les resolucions del Concili Vaticà II i alguns sectors de l’església, penedits d’haver estat donant suport durant més de trenta anys a la dictadura, s’apropaven als grups de joves inquiets que sorgien, com a bolets, a tots els indrets de les Illes. Molts dels agosarats militants clandestins dels 70 i de la transició sorgeixen precisament d’aquests nuclis inicials d’escoltes i joves afiliats a les Joventuts Obreres Catòliques. Estava de moda parlar de les relacions entre cristians i marxistes. Per al sector de l’església catòlica més endarrerit i dogmàtic, el papa Joan XXIII donava excessiu suport, amb les encícliques i pastorals a la tasca de penetració de les doctrines representades pel socialisme i l’anarquisme.

Ni el pare ni els oncles mai no m´adoctrinaren en les seves idees ni record que diguessin, de forma dogmàtica i sectària, que ells tenien tota la raó en el que defensaven. La narració de les vivències de la guerra era vital, espontània. No tengueren cap pretensió de fer-me marxar pels difícils viaranys que ells havien seguit en la joventut. Determinats companys dels grups juvenils on vaig militar a mitjans dels 60, havien tengut algun familiar, represaliat pel franquisme. Uns per haver estat en nòmina d´un ajuntament republicà, altres per haver fet treballs administratius a departaments ministerials, cooperatives obreres o partits i sindicats esquerrans. Però, al començament de la meva militància organitzada no en vaig trobar cap que pogués dir-me, orgullós: també tenc familiars que han lluitat a Terol, a Belchite, a l’Ebre, fent costat als republicans.

Mai no vaig dir al pare el que havien significat per a mi els records de la guerra, les xerrades amb els oncles que jo sentia quan era un infant. És ara, quan ja no hi és al costat, quan em penet de no haver sabut mostrar-li els meus sentiments, agrair-li el que havia fet per mi. És aquest precís moment, quan ja veig declinar el dia rere les muntanyes i em dispòs a anar al seu encontre, enllà de les ciutats enderrocades pels bombardeigs que puc entendre que va ser la seva forma de ser, la tranquil•la dignitat dels vençuts, el que em va fer obrir els ulls a les esplendents portes de la coneixença.

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963) - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)