Miquel López Crespí - Memòria històrica

Mallorquins pel Sí!

Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí a la candidatura Junts pel SÍ

En defensa de la Independència de Catalunya!

Junts pel Sí és la candidatura de la societat civil, amb el recolzament de Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana, per guanyar les eleccions plebiscitàries del 27S i així construir un nou país que millori la vida de les persones.

Volem assolir la plena sobirania. Disposar de les eines dels estats per posar-les al servei de tots els ciutadans i fer un projecte compartit de canvi i de millora social, econòmica i cultural per a tothom, especialment per donar resposta a les necessitats diàries, urgents i reals dels més desfavorits.

La finalitat del procés de construcció d’un nou país independent és, doncs, la capacitat de donar respostes, crear oportunitats i proporcionar eines al servei de la llibertat, el benestar i l’ocupació de les persones.

Des de la diversitat i la pluralitat que millor representa el país, Junts Pel Sí es presenta amb un projecte comú per aconseguir una majoria que permeti dur a Catalunya a l’exercici de la plena sobirania com a Estat.

Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l’última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts Pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d’un futur millor i més just.

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori

Article 1

1. La República Catalana és l’Estat Nacional lliure, independent, sobirà, indivisible, democràtic, social i de dret de què es dota el poble català sota els principis de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat. En el període transitori fins a l'adopció de la Constitució definitiva en referèndum nacional, la present Constitució provisional és la Llei Fonamental de la República Catalana: l’Estat, els individus i les entitats hi estan subjectes; les lleis en deriven, sota pena de nul·litat.

2. La sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders de la República.

Article 2

1. El territori nacional de Catalunya és constituït pel domini lingüístic català. Transitòriament, però, el territori estatal de la República Catalana se circumscriu al de l’antic Principat de Catalunya autonòmic, amb els corresponents sòl, subsòl, plataforma continental, aigües interiors, mar territorial, espai aeri i estratosfera jurisdiccional.

2. Els territoris de la resta dels Països Catalans tenen dret a incorporar-se a la República Catalana.

3. A títol transitori, també la comarca occitana de la Vall d’Aran forma part integrant de la República Catalana, al si de la qual es constitueix en Estat Nacional Autònom, amb plena salvaguarda dels drets lingüístico-culturals, sociopolítics i altres que li corresponen com a territori nacionalment occità, incloent-hi el dret a la plena normalitat lingüistica amb oficialitat exclusiva de la llengua nacional, el dret a l’autogovern, el dret a la lliure autodeterminació sense ingerències, el dret a la lliure relació amb la resta d’Occitània i el dret a mantenir relacions exteriors.

Article 3

1. El català és la llengua pròpia de la nació catalana, la comuna del poble català i l’oficial de la República Catalana. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. No hi és exigible el coneixement ni l’ús de cap llengua altra que el català.

2. És tasca prioritària de la República Catalana de dur a terme la plena normalització social de la llengua catalana i de remoure els obstacles que l’entrebanquen, amb l’objectiu que el català, tal com li correspon, torni a ésser la llengua d’ús habitual, general i socialment necessari en tots els àmbits i activitats de rellevància pública.

3. La República Catalana defensa i protegeix els drets lingüístico-culturals i sociopolítics dels connacionals de la resta dels Països Catalans.

4. L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima autoritat quant als aspectes científics i normatius de la llengua catalana.

5. La llei regula les facilitats per a l'ús i ensenyament d'aquelles llengües que són presents a Catalunya a conseqüència de les diverses onades immigratòries que ha conegut el país.

6. Totes les garanties que la present Constitució estableix per a la llengua catalana en territori de Catalunya s’entenen establertes per a la llengua occitana a la Vall d’Aran.

Article 4

1. La bandera de la República Catalana és la nacional tradicional, rectangular de quatre barres roges sobre fons groc, tot formant, així, un camper de nou franges horitzontals alternades i de gruix igual, cinc de grogues i quatre de roges. L’amplada i la llargada de la bandera guarden una relació de 2:3.

2. L’escut de la República Catalana és triangular curvilini, amb el camper anàleg a la bandera col·locada verticalment.

3. L’himne nacional de Catalunya és la cançó de Els Segadors, en l’harmonització moderna i amb la lletra d’Emili Guanyavents.

Article 5

La capital de la República Catalana és la ciutat de Barcelona, sense perjudici que les institucions supremes del poder de la República Catalana disposin, així mateix, de seus permanents en altres ciutats de Catalunya.

Article 6

1. La República Catalana s’estructura territorialment en municipis, comarques i regions. Totes aquestes demarcacions administrativo-territorials tenen personalitat jurídica plena i gaudeixen d’autonomia en llur àmbit per a la gestió dels interessos respectius, segons els principis de descentralització, subsidiaritat, proximitat, eficiència, simplicitat i unicitat.

2. La denominació oficial dels municipis, de les comarques i de les regions ha d’ésser apropiada per al territori i respectuosa amb la genuïnitat toponomàstica catalana.

Article 7

1. En l'instant de proclamar-se la independència de Catalunya, gaudeix de la ciutadania catalana tota persona que, sota ciutadania espanyola, tingui veïnatge administratiu a la República Catalana, incloent-hi la Vall d'Aran. En rebre la ciutadania catalana hom perd la ciutadania anterior.

2. A partir de la independència, gaudeix de la ciutadania catalana: a) tota persona nascuda a Catalunya de pare o mare catalans; b) tota persona nascuda a Catalunya de pares estrangers, llevat que aquests reclamin per a llur fill o filla la ciutadania de l’Estat d’origen; c) tota persona nascuda a l’exterior de pare o mare catalans, previ acompliment de les formalitats que la llei assenyala; d) tota persona d’origen estranger que adquireixi la ciutadania catalana d’acord amb la llei; e) tota persona titular de ciutadania aranesa. 3. Els connacionals de la resta dels Països Catalans no són reputats estrangers. La llei regula el procediment d’urgència per a conferir la ciutadania catalana per naturalesa als connacionals que la sol·licitin. 4. L’obtenció de la ciutadania catalana per naturalització comporta la plena equiparació legal amb els catalans per naturalesa. Per tal d’obtenir la ciutadania catalana per naturalització, la persona interessada: a) ha de sol·licitar-la expressament d’acord amb les formalitats legals; b) ha de residir habitualment a la República Catalana havent-hi residit un mínim de deu mesos l’any durant els cinc anys immediatament anteriors a la demanda de naturalització; c) ha de saber parlar, llegir i escriure en català de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura catalanes; o bé, en cas que tingui voluntat de residir a la Vall d’Aran, ha de saber parlar, llegir i escriure en occità de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura occitanes; d) ha de prometre la Constitució. 5. El règim de doble ciutadania resta condicionat a reciprocitat mitjançant tractat internacional.

Article 8

1. La República Catalana reconeix els drets humans i en garanteix el lliure exercici. 2. Tots els catalans i catalanes són iguals davant la llei, sense discriminació per raons de sexe, color, llengua materna, religió, opinió, ascendència familiar, origen nacional, opció sexual, nivell cultural o qualssevulla altres circumstàncies personals o socials. 3. La majoria d’edat es fixa en els divuit anys.

Article 9 Els estrangers que es troben en territori de la República Catalana, apàtrides inclosos, gaudeixen dels drets i llibertats establerts per la present Constitució i les lleis que en deriven, excepció feta dels drets electorals i de l’accés a la funció pública; i tenen el deure de respectar la Constitució catalana i d’observar les lleis del país.

Article 10 El dret de sufragi i el règim electoral es basen en els principis següents: a) són electors tots els catalans i catalanes majors d’edat, tret d’aquelles persones legalment excloses del dret de sufragi per condemna judicial o per incapacitat mental; b) són elegibles tots els catalans i catalanes majors d’edat que acompleixin amb les formalitats establertes per la llei, incloent-hi els connacionals d'altra ciutadania; c) el sufragi és lliure, igual, únic, universal, directe i secret, essent les candidatures uninominals o plurinominals i, en aquest darrer cas, de llista tancada i desblocada; d) les eleccions s’efectuen segons sistema electoral proporcional de coeficient prefixat i circumscripció electoral única, coincident, aquesta, amb l’àmbit territorial en què tenen lloc els comicis. En el cas específic de les eleccions legislatives, calen trenta mil vots per a ésser elegit diputat o diputada.

Article 11 1. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són el president de la República, el Parlament, el Govern i el Tribunal Suprem de Justícia. 2. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són inviolables. Les persones que les informen o les componen són inviolables per les opinions manifestades i pels actes efectuats en l’exercici del càrrec; durant el període de llur mandat gaudeixen d’immunitat, i no poden ésser detingudes sinó en cas de delicte flagrant, ni inculpades ni processades sense l’autorització prèvia del Parlament.

Disposicions derogatòries i abolitòries Primera Des del mateix instant de la proclamació de la independència nacional, resten derogats a Catalunya i a la Vall d’Aran: a) la Constitució espanyola de 1978; b) l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006, llevat d'aquells punts que siguin aplicables com a text suplementari de la present Constitució provisional, d'acord amb la Disposició transitòria tercera; c) tot l’aparell legislatiu i reglamentari que imposava l’oficialitat i l’ús de la llengua espanyola i que coartava la normalitat lingüística del català, així com de l’occità a la Vall d’Aran; d) els tractats i altres acords internacionals signats per l’Estat espanyol, en la mesura que afectessin Catalunya o la Vall d’Aran.

Segona Resten abolides a Catalunya i a la Vall d’Aran les províncies, els partits judicials, les regions militars i altres demarcacions supramunicipals imposades per l'Estat espanyol, conjuntament amb les institucions corresponents; així mateix, hi resta derogada la legislació en què recolzaven, en tot allò que superi l’àmbit municipal.

Disposicions transitòries Primera Passen a la propietat de la República Catalana totes les pertinences que l’Estat espanyol i la dinastia borbònica tenien al territori estatal català fins a l’instant de la proclamació de la independència nacional.

Segona Els poders públics retiraran celèricament de les dependències oficials tots els símbols de significació colonialista, secessionista i regionalitzadora. Així mateix, procediran a corregir la toponímia viària en sentit anàleg. Tercera A títol transitori, tot el sistema jurídic vigent a Catalunya i a la Vall d’Aran fins a la proclamació de la independència nacional continua essent-hi d’aplicació preceptiva en la mesura que no hagi estat expressament derogat ni contradigui la present Constitució provisional o les lleis i disposicions que en deriven. Quarta En el període d’interinitat que s'obre amb la proclamació de la independència, els antics president de la Generalitat de Catalunya, Parlament de Catalunya i Govern de la Generalitat de Catalunya es constitueixen, respectivament, en president de la República, Parlament i Govern provisionals. Cinquena En el termini màxim de sis mesos, comptats a partir de la proclamació de la independència, i a convocatòria del president provisional de la República Catalana, se celebraran eleccions a l'Assemblea Constituent, encarregada d'elaborar i aprovar el text de la Constitució de la República Catalana, el qual serà sotmès tot seguit a referèndum nacional.

Disposició final La present Constitució provisional entrarà en vigor en el mateix instant d’ésser proclamada la independència nacional de Catalunya al territori de la República Catalana, i restarà derogada en entrar-hi en vigor la Constitució de la República Catalana adoptada en referèndum nacional.

Redacció: Pol Sureda

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca

Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".

Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

.

”'Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes”.

La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)

Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).