Miquel López Crespí - Memòria històrica

Miquel López Crespí i Antoni Torrens inauguran un monument als agermanats caiguts en la batalla de Son Fornari (Sa Pobla, 1522)

Ahir, a sa Pobla, juntament amb l’amic Toni Torrens, vaig tenir l’honor d’inaugurar el monument als agermanats que recorda la batalla de Son Fornari. En aquesta batalla de l’any 1522 els agermanats mallorquins perderen més de mil homes lluitant per la llibertat del nostre poble i contra les lleis injustes d’un malgovern. A l’indret de la batalla hi poguérem veure diverses autoritats i membres d’alguns partits polítics i organitzacions culturals de les Illes. Entre d’altres personalitats, amic i coneguts de tota la vida, vaig poder parlar amb Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear; Maria Antònia Font, del sindicat STEI-i; el batle de sa Pobla, Biel Serra; l’historiador Guillem Morro; els dirigents del PSM, Margalida Vidal, Pere Sampol i Antoni Rodríguez; el regidor de cultura de l’Ajuntament de sa Pobla, Joan Enric Capella; l’escriptor Gabriel Florit, l’amic Jesús Jurado Gallardo... L’acte va ser molt emocionat. Els molins de sa Pobla, la terra roja on moriren els nostres, l’emoció continguda de tots aquells i aquelles que eren amb nosaltres, la música de les xeremies que accentuava l’acte en record dels mallorquins revoltats contra les lleis injustes dels rics i el rei Carles I. Autènticament inoblidable!

Com explica avui dBalears en una crònica del periodista Antoni Pol: “L'associació cultural Albopàs va descobrir ahir a sa Pobla un monòlit que recorda i assenyala l'indret on tingué lloc una de les batalles més decisives de les Germanies, l'anomenada ‘batalla de Son Fornari' o ‘batalla de la Marjal'. Precisament ahir, dia 3 de novembre, se celebrava el 490è aniversari de l'enfrontament.

‘El monòlit, que pesa uns 1.200 quilos, ocupa el lloc d'una antiga placa instal·lada allà a principis del segle passat i desapareguda fa una desena d'anys. La pedra, la nova, porta la següent inscripció: ‘Dia 3 de novembre de 1522, mil agermanats moriren en aquest camp de Son Fornari, a la batalla de la Marjal, en defensa dels drets del poble i del bé dels mallorquins. Pac qui deu. En memòria i gratitud del seu heroisme. Associació cultural Albopàs’.

‘L'apotecari, dinamitzador cultural i president d'Albopàs, Antoni Torrens, va ser l'encarregat de descobrir el monòlit. Seguidament, lamentà ‘el poc coneixement’ que els mallorquins tenen de les Germanies. ‘Sabíem qui són Padilla, Bravo i Maldonado [líders comuneros castellans] i desconeixíem l'existència de Joan Crespí i Joanot Colom. I llavors el ministre Wert diu que cal espanyolitzar...’, reflexionà Torrens.

‘A continuació, l'escriptor Miquel López-Crespí va sintetitzar que van ser les Germanies, els factors i les causes que les van desencadenar (imposts, guerres i pestes), els esdeveniments principals (el triomf de la revolta arreu de Mallorca, llevat d'Alcúdia) i la repressió posterior (morts, càrregues fiscals, etc).

‘Devers cinquanta persones assistiren al descobriment del monument. A part del batle de sa Pobla, Biel Serra (PP), hi eren també els portaveus dels partits de l'oposició; Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural; Maria Antònia Font, del sindicat STEI-i, i altres personalitats de sa Pobla i d'altres municipis. Així mateix, hi va assistir l'historiador Guillem Morro, autor del llibre Història de les dissensions civils a la Mallorca baixmedieval, el qual va ser presentat després a l'espai Sa Congregació”.

PAC QUI DEU! MORI EL MAL GOVERN! VISCA LA TERRA!

Per Bartomeu Mestre, Balutxo

El monòlit, inaugurat dia 3 de novembre de 2012, en commemoració del 490è aniversari de la batalla de Son Fornaris. coneguda també com "de la Marjal", ha estat una bona iniciativa de l'Associació Cultural Poblera Albopàs, perquè combat l'oblit intencionat que patim amb unes institucions que ens volen sembrar de sal la memòria. Ja se sap, com va escriure Àngel Guimerà que “la llengua i la història són els botins més preuats a l'hora de sotmetre un poble”.

La Germania de Mallorca és una fita clau en la lluita en defensa de les nostres llibertats. El poble, al crit de “Pac qui deu!”, s'aixecà contra l'abús dels senyors per reclamar justícia. És per això que la història oficial, al dictat de la monarquia espanyola, presentà els agermanats com uns radicals exaltats i ha fet i fa tot quant pot per esborrar-nos de la memòria la gesta de la Germania i amagar-nos els noms dels seus líders: Pau Casesnoves, Joan Crespí o Joanot Colom.

Per això, l'acte d'Albopàs d'ahir és una acció balsàmica. Com ho va ser la que va tenir lloc dia 7 de febrer de 1870 (dia de la Germania) quan, a convocatòria de l'Ajuntament republicà de Palma, es va fer una manifestació contra els imposts (segons “El Iris” d'entre vint mil i vint-i-dues mil persones) que va acabar a la plaça del Roser, coneguda per tradició oral com “la placeta d’en Colom”. Els regidors hi posaren la placa que podeu llegir: "A los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas". L'any 1936, arran de la insurrecció armada feixista militar, la placa va desaparèixer. Per sort l'havia amagat a casa seva un ciutadà honorable per preservar-la del vandalisme i, quaranta anys després, la va retornar al seu lloc. Dia 7 de febrer de 1992, ara ha fet 20 anys, vàrem iniciar un acte de reconeixement que, d'aleshores ençà, es fa cada any. La fotografia que il·lustra el comentari és el testimoni de l'ofrena floral que es va fer aquell dia davant de la placa que, inicialment, ocupava el centre de la plaça i que avui penja a una paret lateral.

Igual que València té la Gran Via de les Germanies, a distints indrets de Mallorca s'han honorat i reconegut els herois d'aquella justa i noble revolta popular. Joanot Colom, per exemple, Instador del Poble i del Bé Comú, té una escultura a Palma i el seu nom retola carrers a Palma, Esporles, Inca, Montuïri... al seu poble no! Felanitx és diferent i tots els seus ajuntaments (almenys fins ara) indiferents. Allà, ni les entitats culturals, ni les associacions cíviques, ni les persones compromeses, ningú no ha fet absolutament res per reparar la ignomínia de 1936, quan li fou usurpada la plaça amb el seu nom per retolar-la amb el de la família dels Pacs (Pax), els enemics de la Germania. Un oprobi que reclama reparació, perquè el silenci és covard i traïdor.

"No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria â los Catalanes todo aquello, que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres, sino ceden en beneficio de Vuestra Magestad; porque de otra forma se seguirá, que se les irrite el ánimo, siempre que les acuerden el nombre de sus primitivas libertades." Està prou clar? Aquest text és un fragment del “Informe final del Consejo de Castilla” presentat a Felip V dia 13 de juny de1715, és a dir, només tres dies abans del desembarcament a Cala Llonga de les tropes borbòniques, comandades pel Cavaller d'Aspheld. Un exèrcit improvisat de felanitxers va acudir a plantar cara a les tropes de Felip V. A Calonge va tenir lloc una batalla desigual, on moriren sis felanitxers i foren detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons... Palma es va rendir el dia 2 de juliol de 1715 i es va consumar l'ocupació militar dels Països Catalans, iniciada el 1707 a Almansa i reforçada amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714.

A Felanitx i a Mallorca ens ho voldrien esborrar tot de la memòria. No els ho hem de permetre. Els crits dels agermanats de 1522, els dels maulets resistents a l'ocupació borbònica de 1715 i els dels defensors de les llibertats democràtiques de 1936 han de sonar més clars que mai:

VISCA LA TERRA! VISCA LA LLIBERTAT!

Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb (4-XI-2012)

La tortura a Mallorca en temps del franquisme.

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".