Miquel López Crespí - Memòria històrica

Articles de Guillem Frontera i Miquel López Crespí: les Casetes dels Capellans, la badia d’Alcúdia, Can Picafort, les Casetes de sa Pobla... una Mallorca que desapareix

De Son Real a les Casetes dels Capellans

Guillem Frontera | 14/10/2010 |

Després d'un dilluns i d'un dimarts plujosos, de cel tancat i maldecapós, s'ha obert un dimecres de meteorologia endiumenjada, alegre, vivaç. El sol ha escampat una llum neta, com de seda, que ha posat totes les coses en moviment, ha definit els volums i s'ha reflectit en les basses que les pluges d'abans havien deixat en terres mal drenades. El país reviscola aquests dies benignes, tendres, delicats, de la tardor illenca. Els camps banyats i els cels nets, un sol amable, una temperatura dòcil, vet aquí el programa dels millors dies que l'illa ens ofereix en aquesta segona primavera o primavera d'hivern, o tardor. El cel s'ha moblat de núvols inflats de vessa, blancs amb tintades grises, parsimoniosos: diríeu que no se'n voldrien anar mai d'aquest cel. I tendrien tota la vostra comprensió.

De manera que, de Son Bauló, he caminat fins a la necròpolis de Son Real, el veritabe cementiri marí, on, a mesura que l'abandonaven els difunts, s'hi implantava la història en la seva versió monumental. El conjunt, tan petit i abastable, tan perfecte en el traçat i en la construcció, manté la seva pau inalterable contra la bel·ligerància obstinada de les ones. Hi ha un grup de persones que treballen en la seva conservació. Em passa pel front una ombra d'enveja: són joves i aquí, sota aquest sol i devora la mar, semblen incrustats en una tornada de Baudelaire: "Là tout n'est qu'ordre et beauté,/ luxe, calme et volupté".

L'entorn és poblat de dunes vegetals, clapes de pins que s'escampen en companyia de savines arrapades entre les roques roges i algunes vetes d'arena. I la remor de la mar, la mer, la mer, toujours recommancée -amb perdó.

Una altra realitat torna a sortir a camí, no tan amable, la immensitat del nou Can Picafort, on encara hi ha cases -poques- que es mantenen vives com alguns records -els vells dies perduts. Gires, però, de cap a les Casetes dels Capellans, i ara ingresses en el temps recobrat, entres en un àmbit, en un lloc de la memòria, on les remors, les aromes iodades, l'arquitectura -com de pintura naïve- i un urbanisme sense asfalt formen un conjunt beneït des de dalt i que no desautoritza ni agredeix els avantpassats. És contemplant aquesta lluminosa senzillesa, que us fareu una idea de com ens hem allunyat de tantes coses per les quals s'ho paga viure.

Al quiosc de platja "La Ponderosa", quina encantadora desmesura de nom, podeu menjar sardines -boníssimes- amb verdura torrada: ja veis com algunes cuineres s'enginyen per amenitzar la tradició. Mallorca, així com era un altre temps, quan era habitual que la gent fes coneixences de manera espontània, com avui, que aquesta dona i el seu marit m'han parlat del perill que amenaça les Casetes per no sé quin embull de la Llei de Costes. Una llei de rang superior, la del Seny, hauria de prohibir que es tocàs aquest conjunt exemplar de casetes d'estiueig, ni que sigui per tenir un punt de referència per si un dia aquest país vol recuperar l'autoestima -i la joia de viure.

Diari de Balears (dBalears)

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba. (Miquel López Crespí)

És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

Miquel López Crespí.

Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(1 vídeo) Articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.

De mica en mica cada país europeu disposa del seu gueto feixista davant el desassossec indissimulable de la dreta tradicional que es veu obligada a radicalitzar el llenguatge (de fets sempre ho ha estat, radicalitzada) per no perdre una part substancial de l'electorat. I a Espanya passa quelcom semblant...? Si fa no fa, sí. Encara que no són necessaris partits ultradretans perquè la dreta clàssica, l'equivalent a la dreta moderada europea, mai no ha renunciat al seu discurs intolerant.

Del color més negre

Llorenç Capellà | 14/10/2010 |

Coses d'ara mateix: l'homofòbia augmenta a Sèrbia fins al punt que els homosexuals són agredits físicament, i el FPÖ -el partit ultradretà de Jörg Heider- ha aconseguit ésser la segona força més votada a les eleccions provincials de Viena, després de fer una campanya centrada en l'antiislamisme. Coses que s'han de tenir present: a Itàlia s'han cremat diversos campaments gitanos, i Sarkozy expulsa de França els que són de nacionalitat romanesa. I si mirem l'Europa oculta, la dels països que estigueren sota l'òrbita de la URSS, veurem que a Hongria, a Eslovàquia o a Kosovo, els assassinats de gitanos es produeixen amb una regularitat alarmant. La Lliga Nord, el Bloc Flamenc, el Front Nacional... De mica en mica cada país europeu disposa del seu gueto feixista davant el desassossec indissimulable de la dreta tradicional que es veu obligada a radicalitzar el llenguatge (de fets sempre ho ha estat, radicalitzada) per no perdre una part substancial de l'electorat. I a Espanya passa quelcom semblant...? Si fa no fa, sí. Encara que no són necessaris partits ultradretans perquè la dreta clàssica, l'equivalent a la dreta moderada europea, mai no ha renunciat al seu discurs intolerant. La CEDA va impedir que Falange cresqués electoralment. I Aliança Popular, primer, i el Partit Popular després, evitaren la consolidació parlamentària de Fuerza Nueva. La cosa té sentit. Tocant a la concepció de l'estat, entre Gil Robles i José Antonio no hi havia gaire diferència. I entre Fraga i Blas Piñar, tampoc. Tanmateix, Catalunya reclamava el seu Le Pen o Pim Fortuyn o Umberto Bossi, perquè la dreta catalana difereix substancialment de l'espanyola. Així que ha sorgit PxC (Plataforma per Catalunya) enarborant la bandera de la intolerància davant la immigració. Tot un discurs en sintonia amb l'Europa moralment més putrefacta, de manera que Josep Anglada, de PxC, i Heinz-Christian Strache, del FPÖ, han fet visible davant la premsa un acord de germanor i d'amistat que, evidentment, ningú no posava en dubte. Ara bé, el poc pes electoral d'Anglada, tot i que deu haver augmentat significativament al llarg de la darrera legislatura, no podrà influir, en temes d'immigració, en la futura política de la Generalitat. I Mas ni se'l mira. En canvi ha fet emmalaltir dels nervis la cúpula del Pepé, en adonar-se que li pot espipellar vots a Catalunya i qui sap si ben aviat a Espanya. De manera que han decidit disputar-li el missatge xenòfob.

El full que repartiren els peperos pels carrers de Badalona en contra dels immigrants romanesos, va ésser un tast de tot el que són capaços de fer si es posen a pensar. Ara, la senyora Sánchez-Camacho ha arrodonit l'oferta electoral amb un suggeriment i una proposta d'una agressivitat tan absoluta que haurà deixat la ultradreta europea bocabadada. El suggeriment: els immigrants fan un ús excessiu de la sanitat pública, així que la senyora Marina Geli pot començar a controlar la despesa d'aspirines si no vol que l'acusin de malversar els cabals. La proposta: els funcionaris del padró municipal han de denunciar a la policia aquells immigrants que acudeixin a inscriure's i facin cara de no tenir els papers en regla. En definitiva, la senyora Sánchez-Camacho reivindica les porteres del franquisme, els delators, la desconfiança, la degradació de la convivència. Sortosament, el Pepé no guanyarà a Catalunya. Però sembla que ho farà a Espanya, i aleshores haurem begut oli, perquè Rajoy ja està estudiant la conveniència d'incorporar tot això al programa que l'ha de portar a la Moncloa. De manera que mirem la por de front i sense parpellejar: el futur és de color negre fosc (i adverteixo que som ben conscient de la redundància).

Escriptor

Diari de Balears (dBalears)

Nazifeixistes contra l'esquerra i els pobles del món

Per Miquel López Crespí

El nazifeixisme provà d'eliminar del món tota mena de cultura progressista i d'esquerres. Munió d'intellectuals antinazis o simplement demòcrates anaren a la presó, als camps d'extermini. La burgesia feixista espanyola (la dictadura de Franco) assassinà mestres, escriptors, periodistes, sindicalistes, homes del poble de qualsevol tendència progressista. La Itàlia Mussolini va fer el mateix i a l'Alemanya nazi els botxins de la Gestapo provaren d'exterminar l'esquerra de rel. L'odi del nazifeixisme a la cultura d'esquerres, als pobles que consideren "inferiors" (jueus, eslaus, gitanos, nacions oprimides...) és tan bestial que els porta a fer guerres d'agressió, a la xenofòbia, a bastir càmeres de gas industrials per a matar en massa. I tota aquesta malaltia mental té origen en unes endarrerides concepcions filosòfiques i polítiques: el reaccionarisme racista i antiprogressista.

Cada país té la seva "creu" racista. ¿Hem de parlar de la "Santa" Inquisició espanyola i el munt de persecucions i crims que va fer contra jueus conversos, heretges, protestants? No hi bastarien llibres i llibres. El llistat dels crims de l'església catòlica contra tota ètnia no "ària", es a dir de procedència "no castellano vieja" o la dissidència política i religiosa, són infinits. Sempre s'esdevé el mateix: les classes dominants, les que tenen, en una conjuntura determinada, el poder polític i econòmic -i el religiós!- empren tota la mitologia de la "raça superior" per garantir el seu poder sobre els sectors populars. El racisme és una arma del poder contra el poble que sempre s'ha emprat, amb iguals connotacions a quasi tots els països del món.

Analitzem, per exemple, la concepció racista de les classes dominants franceses. Concepcions de les quals, per cert, els ideòlegs del Tercer Reich varen treure moltes de les seves monstruoses concepcions. La monarquia absolutista francesa volia explicar l'estructura de classes de la societat francesa de l'Àntic Règim amb la coneguda hipòtesi racista segons la qual l'aristocràcia estava integrada per descendents dels antics francs, mentre que la resta de la població tendria per avantpassats els celtes, que aquests "exquisits" racistes suposaven d'inferior "qualitat" intellectual. Aquestes idees tengueren un seguidor, un teòric, també francès, Joseph Arthur Gobineau (1816-1882), el qual formulà per primera vegada una teoria general de la desigualtat de les races que posava en el cim de l'escala humana l'europeu nord-occidental, un prototitus que a través de les teories britàniques i germàniques seria definit com un teutó de cabells rossos i ulls blaus. Aquest màxim exponent de la "perfecció humana" es trobava, però, amb un entrebanc: la història mostrava i demostrava grans realitzacions polítiques i culturals en indrets ben allunyats de l'hàbitat de la "raça ària"; i per tal d'explicar-ne la raó inventaren unes minories germàniques que en diferents etapes de la història de la humanitat havien guiat pel camí del progrés a la munió de gent estúpida, passiva i retardada (en opinió dels racistes), que es distingia pels ulls obscurs i la cara bruta o negra. Segons això, les conquestes d'Alexandre el Gran, l'expansió de l'Imperi romà, les piràmides d'Egipte, les grans cultures de l'Amèrica precolombina... haurien tengut dirigents de raça ària capaços de guiar els miserables de les "races inferiors" per camins avançats. No és estrany que a finals del XVIII i al llarg del XIX el racisme fou la justificació de l'esclavatge i l'imperialisme. Segons totes aquestes "teories" racistes, l'home blanc tenia per missió colonitzar i "civilitzar" els "nadius de color" i aconseguir per a tals homes de segona classe, de vegades a nivell dels animals, una certa "felicitat". El Herrenvolk o poble de senyors viuria per sempre de la feina dels serfs. Va ser la pràctica de tots els imperis: l'espanyol, el francès, el britànic... Va ser la pràctica quotidiana de les bèsties hitlerianes quan pretenien esclavitzar els eslaus (fins que foren batuts per l'Exèrcit Roig davant Moscou, Stalingrad, Leningrad...). Segons aquestes teories racistes i imperialistes (que serviren per a bastir tota la ideologia del nazisme hitlerià i que encara serveixen arreu a tots els estats i grupuscles imperialistes i racistes), l'home blanc fa la història i les altres races "inferiors" només li serveixen de comparsa en el gran teatre de la vida on, com expliquen els pseudocièntifics de la reacció, "només sobreviuen els essers i pobles més forts". Tot un exèrcit d'"intellectuals" (els cans guardians del capitalisme i de l'imperialisme, com els definia Paul Nizan) s'encarreguen de manipular i tergiversar els fets històrics. El racisme i la xenòfobia, la irracionalitat nazifeixista, arriben a graus d'absurditat increïbles en llur accentuada bogeria. El mèrit de la impremta, la brúixola, la pólvora, els rellotges mecànics o la seda, no era dels xinesos, sinó de l'home que introduí aquests avenços a Europa i els perfeccionà, és a dir, Marco Polo, que per força havia de ser ros i tenir els ulls blaus. I pensar que hi havia -i hi ha!- que creia en totes aquestes collonades! Aquesta idealització de la "raça" es plasmà en l'escultura neoclassicista que la França de Vichy i l'Alemanya nazi dugueren a extrems ridículs; i així, en els cartells on es reclamava gent per a anar a treballar a Alemanya, l'home simbòlic tenia el perfil calcat d'Hermes: Je travaille en Allemagne. Pour la releve, pour ma famille, pour la France. Fais comme moi.

Però avui dia el racisme no ha mort. El final aparent de l'esvàstica amaga noves formes de racisme molt més subtil i perniciós. Ara ja no hi ha desfilades amb torxes demanant l'extermini dels "pobles i races inferiors". Ara és pitjor. El racisme s'ha infiltrat en la vida de cada dia i ja forma part del subconscient de la gran majoria "silenciosa" que viu, en bona part, de l'explotació sistemàtica del Tercer Món. Cal estar alerta, doncs, amb els ous de la serp del nazifeixista que coven arreu, just aquí al costat.