Miquel López Crespí - Memòria històrica

El rei de la pistola obrera de Barcelona

Un llibre popularitza la figura de l'anarquista Joan Garcia Oliver (1901-1980)

Avui arriba a les llibreries Joan Garcia Oliver. Retrat d'un revolucionari anarcosindicalista (Pòrtic), un llibre de Lluís Alegret que popularitza, per primera vegada en català, una figura cabdal de la nostra història. Garcia Oliver (Reus, 1901-Mèxic 1980) va ser pistoler de la Barcelona dels anys 1920, guàrdia personal del Noi del Sucre, fundador del mític grup d'acció anarquista Los Solidarios (amb Durruti i Ascaso), assessor militar de Francesc Macià, cap pensant del Comitè Central de Milícies Antifeixistes (òrgan que controlà el poder durant els primers mesos de la guerra de l'any 1936) i, finalment, ministre de Justícia espanyol al govern de Largo Caballero en representació del sindicat CNT.

Oliver demostra que els avis no sols van fer la guerra; alguns, com ell, van fer la revolució. Oliver va deixar escrita una monumental biografia de 650 pàgines, El eco de los pasos, en què va descriure el segle XX com pocs a casa nostra i que ha servit de base al llibre que ara es publica. Garcia Oliver va ser famós, també, pels seus discursos, com el que va fer a l'enterrament de Durruti a Barcelona, en què es va qualificar de 'rei de la pistola obrera de la ciutat', o com aquest altre, pronunciat a València.

Garcia Oliver, juntament amb Ascaso i Durruti, va ser un famosíssim personatge a la seva època, com recorda la cançó Los Solidarios, interpretada per Chicho Sánchez Ferlosio. Exiliat a Mèxic, va viure en l'ostracisme els darrers anys de la seva vida, amb excepció d'alguna entrevista als mitjans francesos.

La revista Contretemps li va dedicar aquest monogràfic. A la televisió anarquista Christie TV es pot trobar aquest testimoni d'Antonio Ortiz, un membre de Los Solidarios, que pot ajudar a entendre la mentalitat d'aquests 'reis de la pistola obrera de Barcelona'.

Andreu Barnils

VilaWeb

Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).(Miquel López Crespí)

Sa Pobla: tres herois de la lluita per la llibertat

Les columnes confederals de les quals formava part el pare de l'escriptor Miquel López Crespí en el moment de marxar vers el front d'Aragó.

El pare [Paulino López Sánchez] havia lluitat al costat de Durruti en la famosa Columna de Hierro. Aquesta heroica unitat de combatents contra Franco es negà durant molt de temps a la forçada militarització que preconitzaven els comissaris del P"C"E. En diverses ocasions la Columna de Hierro, es va haver d'enfrontar tant amb els feixistes revoltats com amb les directrius dels estalinistes. ¿Qui no recorda els fets de Maig del trenta-set, a Barcelona? En el maig de 1937, coincidint amb els infamants judicis de Moscou -on Stalin i els seus sequaços liquidaren tota la vella guàrdia bolxevic que havia portat a terme la Revolució d'Octubre (els deixebles de Lenin i Trotski, els dirigents de molts soviets que no es conformaven amb assistir a la degeneració de la revolució soviètica en mans d'una nova capa de buròcrates privilegiats)-, a Barcelona el P"C"E-PSUC, comandats per Pere Ardiaca, Líster, Santiago Carrillo, etc, ordenaren i portaren a terme l'extermini del POUM (un partit obrer marxista d'orientació catalana i internacionalista), el dirigent del qual (Andreu Nin) fou assassinat per la policia a les ordres del P"C"E-PSUC i la GPU (policia política de Stalin, que els donava les ordres).

Combatents antifeixistes del POUM a Barcelona el juliol de 1936, abans de l'extermini decretat pel PCE-PSUC.

La repressió en contra de l'esquerra revolucionària i la CNT, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, fou ferotge. Es parla d'entre uns cinc-cents i uns mil revolucionaris exterminats pels escamots policíacs del P"C"E-PSUC. Els amics de Durruti fou una organització anarquista clandestina molt combativa, partidària de la unitat amb els marxistes revolucionaris del POUM, que denuncià valentament, mitjançant fulls volants i diaris, l'assassinat dels lluitadors poumistes i anarquistes.

El pare -que fou enviat a Mallorca, presoner de guerra, amb el Batallón de Trabajadores 151-, parlava sovint, una vegada alliberat del camp de concentració, amb el meu oncle José, de la massacre que significà la sublevació de militars a les ordres d'un sector de la burgesia i els terratinents en contra de la República.

A sa Pobla, quan jo era petit, al costat de la foganya sentia parlar de la repressió contra la classe obrera i el poble. És evident que -jo era un infantó- no entenia gaire cosa. Supòs que d'una forma inconscient aquell sentir parlar en veu baixa, tremolosa, dels amics i companys desapareguts, de tantes persones afusellades sense judici previ, dels trets al clatell, m'impressionà.

Guzmán Rodríguez Fernández també és, juntament amb el pare i el meu oncle, un dels meus herois de la infantesa. Guzmán contava, a Can Ripoll o quan es trobaven a casa nostra, en el carrer de la Muntanya número 9, nombroses anècdotes dels camps de treballs forçats a Mallorca, de la vida en el "Batalló de Treballadors". Ara, molt d'anys després, llegint la revista Sa Plaça de sa Pobla (vegeu número 74, de febrer de 1999), hi trob algunes d'aquelles històries recollides por Joan Company. Record especialment la que es refereix a la pallissa que un alferes de la base del Port de Pollença donà a un grup de presoners republicans. Contestant a la pregunta si el tracte que els donaven, per part dels vencedors, era correcta, deia Guzmán Rodríguez Fernández: "Era un tracte correcte, pensa que els que ens guardaven eren soldats que eren bons al·lots. Tan sols recordo alguna anècdota desagradable com la d'un dia que havia acompanyat a un oficial a la Base del Port de Pollença i allà vaig saber que l'alferes estava pegant amb els corretjams a un grup de treballadors perquè els havia sentit cantar l'himne basc. Ho vaig dir al meu alferes, que era un asturià, i aquest es va enfrontar amb l'alferes del Port i li va recriminar davant tots la seva actitud".

Dels deu als catorze anys, en vaig sentir moltes, d'anècdotes d'aquest tipus. Era impossible que, de petit, m'empassolàs les històries que contava la ràdio o el capellà des de la trona, maldant contra els "dolents", els rojos. Aleshores jo ja sabia que els "rojos", és a dir, el meu pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, aquell gran amic de la família, en Pau Canyelles Socies (més conegut per "Pau Comas", i que havia estat regidor a l'Ajuntament del poble), eren en realitat unes bellíssimes persones, la gent més bona que mai havia conegut. Com no havia de ser bon al·lot el pare o l'oncle! Era inimaginable que em passàs pel cap -ni per un moment!- la idea que els republicans havien volgut destruir Espanya, com predicaven -i prediquen encara!- els criats intel·lectuals dels franquistes.

Com explica Guzmán a l'entrevista abans esmentada, la majoria de republicans del "Batalló de Treballadors" (dividits en diferents companyies, unes amb base a la Victòria, altres a Albercutx), treballaren en la construcció del Túnel de Cap des Pinar, en la carretera de sa Talaia. Altres companyies de presoners -les d'Aucanada i la de Son Amoixa, prop de Manacor- també feien carreteres.

En el fons, la història de Guzmán, les peripècies que passà -els diferents llocs d'internament, els camps on treballà forçat a les ordres dels franquistes- eren molt semblants a la del meu pare, Paulino López. L'un -Guzmán- venia del nord de l'Estat -front de Villaviciosa, Xixon, Briáñez, a Astúries-; l'altra, el pare i l'oncle José, procedien dels fronts del País Valencià i l'Aragó: l'avanç vers Saragossa amb les columnes de Durruti i Ortiz, la batalla de Terol, l'Ebre, l'intent desesperat d'impedir la ruptura en dos del front republicà a Vinaròs, Castelló... Guzmán explicava el final de la guerra en el nord i com va ser agafat presoners pels feixistes el 23 d'octubre de 1937 a La Felguera (Astúries). Després, el calvari de tots els presoners republicans: "Vàrem estar tancats un any a La Felguera, després ens dugueren a Rivadeo (Lugo) on hi estiguérem sis mesos, i d'aquí ens dugueren al camp de concentració del Seminari de Corbán a Cantabria on vam passar-hi un any. D'aquí, ja formant part d'un regiment de treballadors, ens dugueren a treballar a Tremp, a la Pobla de Segur, la Torre de Capdella, Viella i a Cardona on, finalment, em varen llicenciar". L'any 1942 li donaren la llibertat definitivament i instal·lat a sa Pobla, tengué un fill i, com el meu pare i l'oncle, s'integrà en la vida, treballs i costums dels poblers.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

RAMON SOCIAS, UNA MOSTRA DEL SERVILISME QUE ENS PERD

Ramon Socias, el Delegat del Govern de l'Estat a les Illes Balears, també ha dat el seu parer sobre els pressupostots generals de l'Estat. Diu que estan la mar de bé i se'n com a riu dels qui ho qüestionen: "aquests del Bloc si no se queixen, no les reconeixeria" -ha dit.

Jo puc dir que d'un Ramon Socias, que ha justificat durant cinc anys l'actuació del Govern Zapatero a les Illes Balears, el que em sorprendria és una actitud ferma en defensa dels nostres interessos i no em venen gens de nou el servilisme (provocador) que mostren les seves declaracions.

Però vull destacar la seva curiosa justificació de perquè encara no assolim el nivell mig d'inversions per habitant de l'Estat. Ell diu que fa molts i molts d'anys que tenim una diferència tan i tan gran, que... (Ara per ventura esperau un compromís de rescabalar-nos, de compensar-nos, idò no, la conseqüència és que)... encara ens costarà anys que a la fi un pressupostots dediquin una inversió mitjana a les Illes Balears.

Me n'afluix de fer la caricatura dels efectes pràctics als que ens conduiria generalitzar aquest peculiar sentit de la justícia, però ajuda a fer-se la idea de fins a quin punt es poden esmolar les excuses.

Però encara no ha quedat a pler el nostre Delegat del Govern i ha afegit un comentari sobre les maldats del "nacionalisme econòmic".

 

Per mi Socias no ha entès res. La nostra és una defensa del benestar dels  ciutadans, des de postulats inequívocament progressistes. Reivindicam un sistema just de finançament (egoista no, just), que permeti que la riquesa que es genera aquí es dediqui a atendre les necessitats socials, a l’educació, la sanitat, el transport, el treball, etc, sense obstar a una solidaritat raonable, però no a un espoli. O és que Ramon Socias defensa que ja tenim els estàndars de qualitat consonants amb la riquesa que ha generat l’esforç i el treball dels ciutadans de les Illes Balears? El que seria raonable que oferís un govern progressista europeu amb el nostre PIB per habitant? Potser és ell que és més jacobí que socialista? O es limita a pensar el que creu que el PSOE vol que pensi.

En tot cas, m'agradaria debatre-ho amb ell. Per això, li deman que comparegui en el Parlament de les Illes Balears a defensar la despesa a les Illes Balears que ha fet el Govern socialista tots els anys que ell ha estat Delegat de Govern.  Li aportarem les dades dels estudiosos, de la societat civil i política, fins i tot les declaracions de Pedro Solbes i el mateix Rodríguez Zapatero, reconeixent el maltractament i el dèficit històric de finançament i d’inversions a les Illes Balears. També Francesc Antich o Francina Armengol han demanat  una millora del finançament,  a tots els troba Ramon Socias uns gemegaires? Tanmateix, gos pronosticar que Ramon Socias no vendrà al Parlament.

De totes maneres, sé que Ramon Socias representa el PSOE. Com sé (i naturalment respect) que el meu poble sempre ha nomenat com a representants a Madrid a persones dels partits que han creat i consolidat el model de finançament que patim. Però mantenc des d'aquest racó que el servilisme sucursalista de PP i PSOE representen un greu handicap per al benestar dels ciutadans de les Illes Balears, per a la nostra competitivitat i, en definitiva, pel nostre futur. I és ben hora de canviar.

En tot cas, sobretot ara en aquests moments econòmicament delicats, seria bo que fóssim capaços de reunir esforços per millorar el nostre finançament, en comptes de sortides com la de Ramon Socias que justifiquen l'statu quo. 

Ho diu Cèsar dels gals: "aquest poble hagués estat invencible, si hagués estat unit".

http://tonialorda.balearweb.net/post/58154 Blog Toni Alorda

Donat el nombre elevat d'ofertes que ha rebut el Govern Antich, el GOB demana que es descarti la construcció del sòl rústic, i que en cas que no sigui suficient per assolir l'objectiu dels 5.000 habitatges de protecció oficial (HPO), opti per adquirir i ocupar els habitatges buits que hi ha en l'actualitat. (GOB)

----LLEI CARBONERO----

El GOB reclama al Govern que abans de construir al sòl rústic opti per ocupar els prop de 100.000 habitatges buits que hi ha a les Illes.

Donat el nombre elevat d'ofertes que ha rebut el Govern Antich, el GOB demana que es descarti la construcció del sòl rústic, i que en cas que no sigui suficient per assolir l'objectiu dels 5.000 habitatges de protecció oficial (HPO), opti per adquirir i ocupar els habitatges buits que hi ha en l'actualitat.

HPO: OCUPAR SÒL URBÀ I APROFITAR PISOS EXISTENTS, NO CAL CONSUMIR MÉS TERRITORI

Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, sense necessitat de noves classificacions de sòl urbanitzable ni la urbanització de les Àrees de Trancisió. En definitiva, no cal construir més per donar solució a la problemàtica de l'accés a l'habitatge.

Segons les dades que disposam i sense comptar les instal•lacions hoteleres, a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any.

A més, l'actual situació de crisi en el sector de la construcció ha suposat, que moltes iniciatives urbanístiques, hagin quedat sense acabar o ara no tenguin sortida al mercat. És el panorama de blocs de pisos o promocions d'adossats buits i sense acabar que ara podem veure per Campos, Sa Pobla, Marratxí, Manacor, Santa Margalida, etc.

Des del nostre punt de vista per tant, l'actuació del Govern, hauria de prescindir de la construcció al sòl rústic de transició - Marratxí, Esporles, Manacor i Sineu, on totes les ofertes s'han plantejat al sòl rústic - i , en cas que faci falta per assolir l'objectiu dels 5.000 habitatges de protecció oficial, i sobretot, per garantir que les HPO es construeixen on realment hi ha necessitat social, complementar l'oferta de sòl urbà i urbanitzable amb altres mesures, que ja reclamàrem i que es troben a l’abast de les administracions:

• promoure l’ús real d’habitatge dels pisos construïts i que són buits en aquests moments

• reconvertir el sòl urbà actual en sòl de protecció oficial

• apostar per la reforma d'immobles degradats

• facilitar el lloguer de cases i pisos existents.

En definitiva, el GOB proposa que l'administració pública promogui l'arrendament d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.

LES CRÍTIQUES DEL GOB A LA LLEI CARBONERO

Des de que es va plantejar la Llei Carbonero, el GOB ha vengut manifestant el seu desacord amb el plantejament d'aquesta Llei que finalment es va tirar endavant.

Malgrat això, volem recordar que des del GOB consideràvem una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui per aquests habitatges i més, si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.

El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen és una passa enrera del Govern Antich i per això demanam, que ara que s'ha fet l'oferta de sòl i que la majoria és sòl urbà i urbanitzable, es descarti l'ocupació del sòl rústic i s'opti pels habitatges buits. Amb 2 objectius principals:

1. treure al mercat l'estoc d'habitatges buits o en construcció que, per la conjuntura actual, no tenen sortida 2. garantir que la distribució territorial dels habitatges es faci allà on hi ha la vertadera demanda per part de la població, en comptes dur la població allà on hi ha pisos, per garantir un creixement sostenible i responsable que no obligui a fer milers de desplaçaments a la gent que té la feina a un lloc però viu en un altre.

Tot això, juntament amb altres polítiques per a revitalitzar el lloguer, impulsar la reforma d'habitatges existents recordant que les polítiques realment efectives per a solucionar el problema de l'accés a l'habitatge passen fonamentalment per l'aprofitament del parc d'habitatges buits i desaprofitats.

Web GOB

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)

La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!

Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.

Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.

Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.

Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable.

La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.

No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-IV-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Aquesta revista catòlica i integrista [Sa Marjal], que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. I, alhora, per a copsar el paper fonamental del clergat com a "intellectual orgànic" de les classes dominats mallorquines. (Miquel López Crespí)

Església i caciquisme

En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i en el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (Collecció Uialfàs, Mallorca, 2002) hem parlat sovint de Mossèn Joan Parera Sansó (1865-1926) i de la revista Sa Marjal de sa Pobla. Aquesta revista catòlica i integrista, que fou dirigida pel sacerdot manacorí que va ser vicari de sa Pobla és una font molt útil per a entendre la Mallorca de començament de segle XX. I, alhora, per a copsar el paper fonamental del clergat com a "intellectual orgànic" de les classes dominats mallorquines. Sa Marjal i la tasca ideològico-política del vicari de sa Pobla, l'apostolat antiliberal d'aquest representant de les forces més obscures de la reacció illenca i espanyola, es troba prou documentat en cada un dels números de la revista que fou publicada des de gener de 1909 a gener de 1928.

Aquests dies, cercant material referent al batle de sa Pobla Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", i, concretament, estudiant el número de primer de gener de 1927, he trobat uns escrits prou eloqüents quant al reaccionarisme de mossèn Joan Parera Sansó, que, pel que escriu, en aquells dies de 1927 estava molt preocupat pel paper "nefast" que, al seu paper, tenia determinat tipus d'educació damunt el poble. Les reflexions titulades "L'Escola a Sa Pobla" venien donades per la propera construcció d'una Escola Graduada en uns terrenys propietat de la meva família, "Sa Tanca de Can Verdera". L`ànima de tot aquest procés de modernització del poble era, sens dubte, el meu oncle Miquel Crespí, que, tot i ser un home de provada fidelitat al general Miguel Primo de Rivera, no dubtà a relacionar-se amb professionals de la importància de, per posar un exemple, l'arquitecte Guillem Forteza, que va ser president del Cercle Regionalista de Mallorca.

A començaments del segle XX la situació de l'ensenyament a Mallorca era vertaderament lamentable. Com explica Isabel Peñarrubia i Marquès en Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991) pàgs. 253-254: "Segons les dades aportades per Jaume Oliver [Escola i societat. L'ensenyament a les Illes en el segle XX, Palma, 1978], l'analfabetisme l'any 1910 entre la població total de les Illes era d'un 67,64 %, força superior a la mitjana estatal. Malgrat que la ley Moyano del 8-IX-1857 manàs l'escolarització obligatòria de tots els nins entre els sis i els dotze anys, la major part de les famílies obreres, tant al camp com a la ciutat, necessitaven el jornal dels seus fills menors". I, una mica més avall, afegeix: "Al pobles assistia regularment a l'escola una mitjana del 10 al 20 % dels nins, com ho testimonien diverses fons".

Així i tot, malgrat aquesta situació d'indigència cultural en la qual es troben les classes populars de les Illes, la prevenció del vicari de sa Pobla contra els "perills" de l'escola són evidents en aquests articles que comentam, publicats en els primers mesos de 1927.

Per a Parera Sansó "el principi de la sabiduria és el temor de Deu; y la vertadera ciencia és anar pes camí del cel i salvar la seva ánima" ("L'Escola sa Sa Pobla", Sa Marjal, primer de gener de 1927). Vet aquí l'autèntic programa de l'integrisme catòlic. Un integrisme que ja havia saludat l'execució de Ferrer i Guàrdia (1-X-1909) i el tancament de les escoles laiques del Principat. Anys després de l'execució del gran pedagog català, Parera Sansó, des de Sa Marjal, continuava atiant l'odi contra l'Escola Moderna, que per al vicari de sa Pobla és l'equivalent a l'Escola Bolxevic. Escriu el sacerdot: "...avuy s'ens ve l'Escola Layca o socialista o bolchevique y enseñará que son lícites totes ses llibertats, menos sa llibertat per obrar es be, que sa propietat és un robo, qu'els rics son uns lladres, qu' els sacerdots son uns farsantes, que sa Relligió és una beneytura, y que Deu no existeix".

Mossèn Parera Sansó només és un exponent del que pensen en aquells moments alguns sectors de els classes dominants mallorquines. Educar al poble, amb els perills "socialistes i bolxevics" que això comporta? En el número 218 de Sa Marjal informa que no es tracta de "tenir moltes escoles sinó que siguin bones escoles". Evidentment, "bones escoles", vol dir escoles catòliques dedicades a mentalitzar el poble contra les idees "disolvents", racionalistes, socialistes o maçòniques que arriben de l'estranger. Per a Parera Sansó els seixanta mil mestres que hi ha França no serveixen per a educar al poble, ja que han portat el país a la "perdició socialista". Escriu el sacerdot, blasmant contra la proliferació d'escoles i d'ensenyants a França: "A France, aquesta nació que apesar de que se deya es cervell d'Europa pareix que ha perdut es cervell de tot, hey ha més de 60.000 mestres socialistes, és el dir, que son anticatolics, perque el socialisme és incompatible amb lo catolicisme, com ha fallat l'Esglesia; i per axó en aquesta nació apenes hey ha homos o síen persones de conexament".

El programa educatiu de l'Estat francès, amb 60.000 mestres, no ha servit per fer "homes de coneixement". Per a Parera Sansó i el clergat integrista mallorquí (i de rebot de tot l'Estat), el passat d'analfabetisme "és el que fa homes bons", Escriu el vicari Parera: "...anem an els nostros humils antepassats d'are fa més de 300 anys que sabien que per esser bons homes bastava sabre y practica sa Doctrina Cristiana y així és que moltes vegades finsitot es Batle no sabia firmar".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla 1946.

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional". (Miquel López Crespí)

Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia collaborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pellícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.

De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.

Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques illusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pellícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un collegi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i Miquel Costa i Llobera

El número 168 de novembre de 1922 de la revista de sa Pobla Sa Marjal, en nota escrita pel seu director, Mn. Joan Parera i Sansó, ens assabenta de la mort de Miquel Costa i Llobera.

La nota, que surt en la secció "Necrología", ens informa igualment que l'insigne poeta de Pollença també era subscriptor de Sa Marjal. Mn. Joan Parera i Sansó escriu: "Octubre. Die 17. Els diaris de Palma mos duen sa trista noticia que ahir va morir repentinament el M. I. Sr. D. Miquel Costa Llobera, canonge de la Seu, en els 68 anys de la seva edat: predicava an el Convent de Santa Teresa i después de s'exordi va caure en sec i el devellaren cadaver de damunt sa trona. Sentim molt la mort del gran poeta del nostro bon amic i suscriptor de Sa Marjal desde que se publica: en memoria seva si Deu ho vol publicarém dalt sa nostra Reviste el bellissim poema El castell del Rey, traduit en prosa, axi com ferem amb Sa gerreta del Catiu. Avuy amb tren exprés l'han duit a Sapobla, desde ont l'han trasladat a Pollensa pere ser enterrat en el sepulcre dels seus pares".

En la "Necrología" escrita per Parera i Sansó també s'informava de la mort d'altres persones del poble: Maria Comes Serra, de seixanta-un anys, d'atac de gota; Catalina Siquier Socies, de setanta-dos anys, de càncer; Bartomeu Crespí Soler, de setanta-un anys, de malaltia de ventre; Juana Andreu Cladera, de seixanta-vuit anys, de malaltia de cor; Maria Arron Payeras, de vint-i-set anys, de tisis i Antoni Company Comas, de seixanta-sis anys, d'inflamació de ventre.

El director de Sa Marjal acabava la informació referent a Miquel Costa i Llobera i els altres finats amb aquestes paraules: "Concediules Senyor, el descans etern i que sa llum perpetua les illumin. Que descansin en pau. Amen. 300 dies".

La nota necrològica per a un dels homes de més volada de les Illes és prou sintètica i Mn. Joan Parera i Sansó no s'allarga un gra massa. Quines relacions existien realment entre el famós hereu de Can Costa i el vicari de sa Pobla? Així i tot la nota ens assabenta que Miquel Costa i Llobera és subscriptor de Sa Marjal des del començament de la revista. És a dir, des de l'any 1909. Aleshores Costa i Llobera té cinquanta-cinc anys i, a conseqüència dels esdeveniments anomenats de la "Setmana Tràgica", la revolta popular catalana contrària a la guerra imperialista que la burgesia espanyola i els borbons mantenen contra el Marroc, el canonge de la Seu patirà un profund sotrac interior. L'atemoreix, com era d'esperar, l'esperit combatiu i anticlerical de la classe obrera i artesans del Principat. De cop i volta, Llobera, gran propietari, s'adona que aquella "no és la seva Catalunya". La repressió contra el moviment obrer i popular, la posterior execució del gran pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia el tretze d'octubre de 1909, situen el tarannà reaccionari de les classes dominants espanyoles i del clergat que els dóna suport.

Sa Marjal i Mn. Joan Parera i Sansó participen activament, amb alegria afanyosa, en la brutal campanya de demonització del poble català, celebren l'execució de Ferrer i Guàrdia com si es tractàs d'una gran festa.

Però aquestes i no unes altres són les posicions polítiques de les classes dominants espanyoles del moment i, no en mancaria d'altra, del clergat mallorquí que les propaga i aplaudeix.

Miquel Costa i Llobera, que viu intensament aquells moments històrics, és un dels intellectuals mallorquins més coneguts dins i fora Mallorca. L'any 1866 l'autor de Lo Pi de Formentor comença a estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Ciutat, un collegi que dirigia Francisco Manuel de los Herreros a Montision, antiga residència dels jesuïtes. Feia un any, concretament el dia tretze de juny de 1865, que havia mort la mare del futur escriptor i sacerdot: Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, filla d'una família de rics propietaris rurals. No hi ha dubte que fou la mare, una dona mallorquina de ferma formació religiosa, qui orientà de ben jove Miquel Vosta i Llobera vers els camins de la religió.

L'oncle matern, Miquel Llobera, un metge de Pollença molt afeccionat als clàssics grecs i romans, orientà el jove estudiant en la literatura, especialment en els clàssics llatins. En aquest sentit és prou coneguda l'anècdota que relata mossèn Torres Gost a l'assaig biogràfic del poeta i que reprodueix fidelment Naria Antònia Perelló en la introducció a l'antologia de Miquel Costa i Llobera Un vol d'inefable poesia (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003). La famosa anècdota diu: "Un dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el camí cap al Colomer i s'enfila pel Mal-Pas, s'adonaren que el nin no els seguia. Havia quedat endarrera, apartat una bona distància, dret, damunt l'abisme de la mar blava, llegint una Oda d'Horaci, que el seu oncle li havia donat. 'Bona promesa per l'avenir, -pensà el bon metge- trobar gust en llegir Horaci a l'edat de fer caramelles o d'encalçar les cabres de la costa".

La set de saber alimentada per l'oncle Miquel Llobera trobà, amb els mestres i amics de l'Institut una font única de coneixements. Un dels professors que més l'influí als seus dotze anys, va ser Josep Lluís Pons i Gallarza que, deu anys d'abans del naixement del futur poeta, juntament amb Miquel Victorià Amer, Pere d'Alcàntara Penya, Victorià Peña i Llorenç Ponç, redactaven a mà una revista que tenia per títol El Plantel. Més endavant seria un dels pilars de la Renaixença, malgrat que la dèria castellana sempre el dominàs, imaginant poder triomfar a Madrid, i que tan sols deixàs escrit en la nostra llengua aquell volum titulat Poesies. Encarregat de la càtedra de geografia i història, tengué com a alumnes, a part de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Bartomeu Ferrà, Mateu Obrador i Miquel dels Sants Oliver.

Pons i Gallarza s'havia llicenciat en dret l'any 1850 i en literatura el 1855. Per a aquella generació de mallorquins de mitjans dels anys seixanta del segle XIX, Pons i Gallarza significà el complement ideal de tot el que havia començat a ensenyar a Costa i Llobera el seu oncle, el metge Miquel Llobera. Pons i Gallarza, com més endavant Marià Aguiló o Jacint Verdaguer (que coneixeria a Barcelona, quan el pare l'envià a estudiar dret), anaren teixint els fonaments del que amb els anys, després de provatures, èxits i fracassos i més d'un defalliment, seria el món poètic i literari no solament de Costa sinó també, de Joan Alcover, una altra personalitat insigne de la nostra literatura.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La independència es juga, doncs, ara fonamentalment en el camp de la política i del seu entorn econòmic, propagandístic, ideològic i diplomàtic. Es pot aconseguir, doncs, amb una combinació de tres factors bàsics: consciència, voluntat i valentia. Serem independents si sabem desvetllar la consciència política del nostre poble i refutar, alhora, les veus de conformitat amb l'statu quo; si sabem i volem promoure realment una acció permanent; i si tenim, finalment, el valor de preparar adequadament la ruptura de tipus democràtic que serà necessària per a aconseguir la nostra llibertat i la nova vida política. (Carles Castellanos)

La República independent, una ruptura democràtica

Per Carles Castellanos i Oriol Farrés, professor de l'UAB i membres de l'Associació Manuel Gonzàlez i Alba. Publicat a la secció "Tribuna" de El Punt el dissabte 7 de setembre de 2008

I si en comptes d'anar girant al voltant del nostre impossible encaix amb Espanya, comencéssim a caminar per nosaltres mateixos? En aquest tercer article començarem a exposar unes bases per a fer realitat aquest camí.

La República catalana independent no és cap utopia. No és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular d'una nació que es vol organitzar lliurement. Respecte a la situació política actual, cal entendre la independència tan sols com una ruptura democràtica, un canvi polític que és alhora difícil i ben possible.

La independència no és només un canvi de govern, ni tampoc un canvi de règim; és un canvi de referent global. És la ruptura amb tot allò que és ara l'Estat que ens ofega: policia, jutges, polítics, administració, informació... És un canvi en tots els fronts per una nova vida, una vida social sorgida de la voluntat popular; és, de fet, el nostre naixement col·lectiu a la vida política, la possibilitat de decidir sobre els nostres interessos sense limitacions imposades ni interferències arbitràries.

La independència és, pel que fa a aquesta voluntat col·lectiva, un objectiu molt simple i evident, perquè és únicament l'expressió d'una voluntat democràtica contra la qual s'oposa un il·legítim i anacrònic «dret de conquesta». Per a avançar cap a la independència no cal que la proposta compti des d'ara amb una majoria passiva. Només cal que els qui volem la independència, i hi treballem, siguem més –i més convincents– que els qui s'aferren a la subordinació a Espanya. Els indecisos, tard o d'hora s'hi afegiran, sens dubte. Contra la nostra voluntat col·lectiva, l'Estat espanyol –inscrit al si d'un context europeu d'una tradició democràtica– centrarà la seva acció, més que no pas en la intervenció militar oberta, en la manipulació de la informació (ja ho fa ara), en el foment del patrioterisme espanyol (ja l'ha tornat a aguditzar) i en l'estrangulament econòmic i cultural (ja hi posen força voluntat, des de fa temps).

La independència es juga, doncs, ara fonamentalment en el camp de la política i del seu entorn econòmic, propagandístic, ideològic i diplomàtic. Es pot aconseguir, doncs, amb una combinació de tres factors bàsics: consciència, voluntat i valentia. Serem independents si sabem desvetllar la consciència política del nostre poble i refutar, alhora, les veus de conformitat amb l'statu quo; si sabem i volem promoure realment una acció permanent; i si tenim, finalment, el valor de preparar adequadament la ruptura de tipus democràtic que serà necessària per a aconseguir la nostra llibertat i la nova vida política.

El pas previ és, per tant, aconseguir la consciència nacional política, la consciència de tenir dret de decidir sobre les nostres coses; això no és altra cosa que la construcció de la «nació política», fer el pas d'un poble que sobreviu al voltant d'una llengua i una cultura, a una nació amb consciència dels seus drets col·lectius i ciutadans. Caldrà superar la propaganda contrària; és el moment de la lluita psicològica perquè els enemics declarats de la independència (com el PSC-PSOE i el PP) usaran i abusaran d'instruments d'intimidació i de desmobilització que haurem de conèixer i saber combatre. Caldrà explicar ben clar que la negació de la vida política catalana comporta, com sabem i com ho vivim cada dia, una disminució de les possibilitats de benestar, de justícia, de salut, de preservació de l'entorn i del medi ambient, etc.; que és una necessitat general poder tenir un estat al darrere ajudant, i deixar de tenir un estat plantat al davant, en contra nostre; que la independència, com a expressió justa i necessària de la pròpia afirmació, és una possibilitat real i no una fantasia; i que aquest objectiu no és una negació dels altres, sinó només de la dominació de l'Estat que ens és contrari i no ens permet avançar.

Contra la destrucció de la nació catalana que pretén l'espanyolisme –que considera que de nació amb drets només n'hi ha una, que és l'espanyola, i s'escuda darrere una vella constitució monàrquica apuntalada per la violència– nosaltres defensem el nostre dret legítim a existir públicament i políticament, el dret a construir col·lectivament i lliurement la nostra nova Res Publica.

Web Llibertat.cat

Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona

Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans

Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.

Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

<

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)

MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA

Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

3 Ibidem, p. 8.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)

...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu. (Miquel López Crespí)

Els sous i privilegis dels polítics professionals

Els continus augments de sou dels polítics professionals; els nombrosos casos de corrupció que es descobreixen, tant a les Illes com a la resta de l’estat; l’escandalosa proposta del PSOE –amb l’inefable antirepublicà José Bono al capdavant!-- demanant que els diputats del parlament espanyol haurien de deixar la feina a migdia de cada dimecres, i això en un moment que el conservadorisme europeu aliat amb la socialdemocràcia ens fa retrocedir al segle XIX amb la reglamentació de les 65 hores setmanals; el fet, més escandalós encara, que els cotxes dels polítics valencians, siguin aquests del PSOE o del PP, gasten 1.000 euros mensuals –per vehicle!—en combustible en uns moments d´intensa precarització del treball i quan una bona part de la població, sobretot els joves, s´ha de conformar amb sous inferiors a aquesta xifra, ha fet que diverses organitzacions polítiques d´esquerres comencin a alçar la veu.

Recordem que a Mallorca ens trobam amb casos com el del batle de Calvià, on el conegut dirigent del PP, Carlos Delgado lidera el rànquing dels polítics més ben pagats de les Illes amb 90.000 euros bruts anuals. La presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar, en cobra 87.729. També hem llegit als diaris que els vicepresidents i secretaris de la cambra autonòmica, els secretaris de la cambra i els portaveus dels grups en perceben 72.627 a l'any. Curiosament, el president del Govern Francesc Antich va per darrere tot aquest personal amb “només” 72.071 euros anuals. Interessant saber que la portaveu del PP al Parlament, Rosa Estaràs, o el portaveu del Bloc, cobren més que el president Antich.

La duplicació de cobraments per les dietes --hi ha càrrecs del Consell de Mallorca que també cobren dietes del Parlament— fa que es disparin determinats sous dels professionals de la política. Com informaven recentment els mitjans de comunicació: “Cuatro electos por el Consell de Mallorca –Francina Armengol, Jaume Font, Mabel Cabrer y Joan Flaquer—suman a sus salarios de la institución insular las retribuciones compatibles del Parlament, ya que está claro que un político que desempeña sus funciones en más de una institución pública sólo puede percibir el sueldo de una de ellas”.

Va ser la Comuna de París de 1871, és a dir, el primer govern obrer del món, aquell que va decretar que el sou dels gestors dels interessos del poble no podia ser més elevat del que cobrava un treballador qualificat o un professor, per posar uns exemples clars i llampants. Uns sous i uns privilegis excessius comportarien, pensaven els comunards, una accentuació de l´oportunisme entre aquells que eren en política per a gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. En el fons, molts dels casos més llampants d’engany polític que hem vist en aquests darrers trenta anys –abandonament de la lluita republicana per part de Santiago Carrillo i Felipe González, així com de lluita per la unitat sindical i contra el capitalisme per part de determinades burocràcies sindicals; l’oblidat combat pel dret a l’autodeterminació i mil aspectes més que abans eren patrimoni de l’esquerra— tan sols poden explicar-se per l’adaptació dels oportunistes als designis de la banca i als interessos especulatius del capitalisme estatal i internacional.

Una de les primeres organitzacions d´esquerra de l’Estat que ha alçat la veu en contra dels exagerats avantatges dels polítics del règim han estat els portaveus de la Candidatura d´Unitat Popular de Molins de Rei (CUP) que en veure com, d´una manera vergonyosa, els polítics s’apujaven alguns sous fins el 128% (acord aprovat per PSC, IiE, ERC i CiU), decidí muntar una campanya de denúncia. En el fons, la proposta dels grups abans esmentats representava un augment real en els sous d’entre el 52% i el 128% en alguns casos. Les CUP voldrien que els diners d’aquests augments desmesurats anassin a un apartat especial per a la millora d’aspectes essencials per al benestar del poble, especialment per anar cobrint despeses en sanitat, ensenyament, parcs infantils, llars de la Tercera Edat... Com expliquen molt bé els partidaris d’aturar l’augment desfermat dels sous dels professionals de la política, sectors de les CUP i de la CGT han explicat que sovint els augments indiscriminats dels sous generen un accentuat desprestigi de la classe política i són una causa més de la desafecció de part de la ciutadania envers la política. Els sectors de l’esquerra alternativa principatina pensen que, en lloc de pugnar solament per omplir-se les butxaques, haurien de donar exemple d’austeritat en aquesta època de crisi que tots patim. Per desgràcia, i això també ho podem constatar en les conversacions de cafè a Mallorca, els ciutadans tenen la sensació que molts polítics aproven lleis per solucionar el seu futur econòmic personal, però no fan el mateix amb l’economia dels ciutadans i ciutadanes de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí