Miquel López Crespí - Memòria històrica

La repressió feixista a Mallorca i els germans Villalonga. (III)

"És, emperò, la pau dels cementeris franquista la que marca el començament de la carrera de Llorenç Villalonga com a escriptor. Sembla que, amb la repressió, amb el silenci de tota mena d'oposició, amb l'afusellament i l'exili de les forces més dinàmiques i creatives de la societat illenca, es comencen a donar les circumstàncies ("una profunda reflexió") adequades per a la creació que necessitava aquest falangista de primera hora". (Miquel López Crespí)

Com explica Josep Massot i Muntaner (pàg. 235 de Els escriptors i la guerra civil...): "L'acabament de la guerra el 1939 no va representar cap millora en la situació política que vivia Mallorca. L'inici de la Segona Guerra Mundial i el boicot a què fou sotmès pels aliats el govern de Franco representaren, de fet, un empitjorament de les condicions materials (fou l'època de l'estraperlo i de l'escassesa de proveïments). L'enrariment de l'ambient, d'altra banda, continuava i començava una nova onada repressiva com a conseqüència de la llei sobre responsabilitats polítiques i de repressió de la maçoneria, del febrer de 1939".

És, emperò, la pau dels cementeris franquista la que marca el començament de la carrera de Llorenç Villalonga com a escriptor. Sembla que, amb la repressió, amb el silenci de tota mena d'oposició, amb l'afusellament i l'exili de les forces més dinàmiques i creatives de la societat illenca, es comencen a donar les circumstàncies ("una profunda reflexió") adequades per a la creació que necessitava aquest falangista de primera hora. Jaume Pomar, en el llibre El meu Llorenç Villalonga (pàgs. 133-134), escriu: "D'altra banda, la convulsió històrica del país coincideix amb el matrimoni de Llorenç Villalonga amb Maria Teresa Gelabert i Gelabert, el 19 de novembre de 1936, a Sant Bernat de la Real. L'any següent, la parella es trasllada a Binissalem, protegint-se dels bombardejos". I continua: "L'escriptor es troba en una etapa de plena maduresa intel.lectual, física i emocional. Com a representant d'un tarannà antiromàntic -a la manera de Goethe, Voltaire o Thomas Mann-, és en l'estabilitat i la felicitat matrimonial, que troba unes condicions propícies per bastir lentament, de forma elaborada, una obra de gran envergadura. No creia en la soledat ni en l'angoixa com a motivacions literàries. Ben al contrari, la seguretat i el benestar actuen en ell com a fonts de creativitat".

Per als professors i mestres d'escola mallorquins, no hi hagué, amb la victòria dels feixistes, tranquil.litat, pau ni repòs, a no ser la dels cementeris o l'exili.

Josep Massot i Muntaner ens ho fa veure ben clarament en el seu treball Els escriptors i la guerra civil... (pàgs. 220-221): "Un altre sector important de represaliats era el dels professors i mestres d'escola, objecte especial de denúncies, d'empresonaments i de depuracions. 'Els mestres d'escola -escrivia l'1 de gener de 1937 el Diari de Barcelona- han pagat llur tribut a l'obra feixista. Per la clerecia i els militars, el mestre d'escola és una nosa i per tant se l'han tret del davant i en paus'. La nòmina de morts d'aquest sector comença amb l'inspector d'ensenyament primari Fernando Leal López, assassinat a la carretera de Sóller el 27 d'agost de 1936, i continua amb Docmael López Palop, catedràtic de matemàtiques a l'Institut Balear que escrivia sobre temes d'astronomia, mort de malaltia -en qualitat de pres- el 28 de febrer de 1939. Un altre professor de l'Escola Normal, José M. Olmos, fou afusellat al final de 1936 a causa de la seva pertinença a la maçoneria. Més relleu tenien altres dos catedràtics de la Normal de Palma: José M. Eyaralar, autor de llibres pedagògics i de nombrosos articles a la premsa, vinculat al Foment de Civisme i a l'Ateneu de Palma, entitats igualment clausurades el 1936, malgrat el seu caràcter moderat, i Luis Ferbal y Campo, professor de francès a la Normal i a l'Institut, col.laborador als cursos de castellà organitzats per l'Associació per la Cultura de Mallorca i autor d'articles d'arqueologia a La Nostra Terra i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul.liana. Tots dos moriren un cop alliberats, però hom considera que la presó fou causa directa de la seva mort".

Els millors homes i dones de la generació dels anys vint i trenta; els esquerrans mallorquins que gosaren imaginar una Mallorca diferent d'aquella que dominaven aristòcrates, burgesos, militars i clergat; els mestres que cregueren en el paper alliberador de la cultura, eren executats sense misericòrdia en els murs dels cementeri de Palma, en el de Porreres, per Son Puigdorfila, a Son Coletes (Manacor), pel Camí dels Reis, per Son Pardo, a la Carretera de Sóller. Els camps de concentració i les presons s'estengueren per tot l'illa. ¿Qui no recorda els noms d'infausta memòria de Capocorb, Vellmarina de Llucmajor, Can Mir, la presó de dones de Can Sales, Cap Gros-Alcúdia, Illetes, el Llatzaret del Port de Sóller, Son Granada, Sa Coma-Es Capdellà, el mateix Castell de Bellver...?

Miquel López Crespí

La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.

S'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

Miquel López Crespí