Miquel López Crespí - Memòria històrica

Dins l'àmbit de l'antiga direcció carrillista i prosoviètica de les Illes, en el cap dels antics secretaris generals illencs del PCE i membres de la direcció del prosoviètic PCPE d'Ignacio Gallego, parlam concretament de Josep Valero i de Miquel Rosselló, s'ha donat un canvi important. Si fins fa pocs mesos les pressions de tots els antics responsables del PCE, és a dir de Pep Vílchez, el mateix Valero, Miquel Rosselló o Manolo Cámara anaven enfocats a insistir en la repetició de la coalició "Progresistes", ara el discurs ha mudat. De cop i volta, llegint els articles que Josep Valero i Miquel Rosselló han anat publicant ens adonam que, inesperadament, i vist i comprovat que el PSM no trobava convenient la repetició d'un experiment fracassat, han fet seva una idea que circula de ja fa molt temps entre les fileres dels militants i simpatitzants del nacionalisme d'esquerra: la creació d' un Bloc Nacionalista Alternatiu. La idea no és nova ni es cap "genialitat" especial dels Valero-Rosselló. Fa temps que s'ha experimentat amb prou èxit i bon resultats tant per a la lluita popular com per a les eleccions a Galícia. Parlam, evidentment, del Bloc Nacialista Gallec. Ara bé, que a Galicia hagi funcionat l'experiment no vol dir que a les Illes pugui reixir.
Les situacions són prou diferents. A les Illes arribam a la possible i hipotètica constitució d'aquest Bloc Nacionalista després d'anys d'abandonaments d'idees i principis per part del carrillisme illenc, dels mateixos que ara diuen de boca enfora que volen encapçalar una plataforma de lluita nacionalista.
No sé si aquesta proposta copiada al Bloc Nacionalista Gallec arribarà a temps per a salvar algunes cadiretes. El cert és que la unitat és necessària i, per sort, hem vist recentment la constitució de la Plataforma de Plataformes, l'organització que agrupa tots aquells grups que, en l'acció, són al carrer per a preservar la nostra terra de l'especulació i de l'acció nociva de les màfies polítiques i econòmiques que estan destruint Mallorca. Aquesta és la unitat per la base a la qual donam suport sense cap mena de dubtes. El problema del Bloc Nacionalista que proposa l'antiga direcció del PCE i del prosovètic PCPE d'Ignacio Gallego és saber amb claredat els motius que els porten a abandonar la propaganda a favor de "Progressistes" per a substituir-la per la del Bloc Nacionalista.
Tot fa pensar que els nervis preelectorals ja són a flor de pell. Pel que sembla la possible caiguda d'Esquerra Unida en l'extraparlamentarisme més extremat els fa apropar-se a les tesis defensades per determinats sectors del PSM. Però aquesta pressió electoral sobre el PSM només evidencia la debilitat i la por dels dirigents d'EU a restar fora de les institucions amb tota la pèrdua econòmica i de privilegis que això comporta. La por i les presses electorals són males conselleres. Els antics dirigents del PCE haurien de saber que aquesta velocitat summament accelerada per a enllestir un nou invent electoral que els permeti salvar els mobles potser no contribueix a la necessària unitat de l'autèntica esquerra mallorquina. Haurien de ser conscients que, per desgràcia per a un projecte alternatiu a la dreta depredadora que ens malgoverna, pressionar de forma tan ferotge als hipotètics aliats només fa veure el llautó electoralista de la proposta. I no és això el que el ciutadà d'esquerra de les Illes vol en aquests moments. El mateix Valero ho deia en el seu escrit: "S'ha de basar en els problemes de la gent i no en promocions publicitàries".
Per part ni banda, exceptuant els articles propagandístics que comentam, no es veu el necessari contacte amb els moviments socials, amb el moviment antimundialitzador, amb les plataformes que lluiten activament contra la dreta i el neoliberalisme dominant. El camí no és el de una fictícia unitat per la cúpula de les formacions que feren malbé el nostre Pacte de Progrés, tudant dècades d'esforços i mobilitzacions populars. El camí segurament podria anar envers una possible refundació de l'esquerra nacionalista i alternativa de les Illes. Un projecte basat, a part del necessari programa alternatiu, en la inicial dimissió de tots els dirigents que feren fracassar el Pacte de Progrés, en assemblees de base, democràcia directa i participació de tots els grups i moviments de l'esquerra alternativa de les Illes, elecció d'una nova direcció que no tengués res a veure amb els anys de desmobilització i consens amb la dreta des de la transició i els pactes amb el franquisme reciclat. Una nova esquerra per a una situació igualment nova.
Crec, i és una opinió ben sincera, que fer muntatges propagandístics des de les cúpules fracassades no portarà enlloc.
Miquel López Crespí
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-05)

Francesc de B. Moll.

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí