Administrar

Al-Mayurqa i Toni Roig en el record

pobler | 26 Febrer, 2010 08:56 | facebook.com

Premi al clàssic d’Al-Mayurqa


La revista Sons de la Mediterrània reconeix l’obra pòstuma de Toni Roig com el segon millor disc del 2009. El treball en CD i DVD s’enregistrà l’any passat amb l’orquestra Ars Musicae


Francesca Marí | 26/02/2010


La revista Sons de la Mediterrània ha premiat el treball pòstum de Toni Roig com a segon millor disc de l'any, un reconeixement a l'empenta del músic i agitador social que finà el 30 de setembre de 2007. Els seus companys de batalla d'Al-Mayurqa han mantingut encesa la seva flama i durant el 2008 enregistraren Al-Mayurqa clàssic amb l'orquestra Ars Musicae. És precisament aquest treball el que ha estat guardonat per la publicació lligada al Grup Enderrock. "És un reconeixement no sols al llegat de Toni Roig, sinó també a la manera de lligar la música popular amb el llenguatge clàssic", explicà ahir Jordi Martí, responsable de Sons. Al-Mayurqa clàssic suposa la barreja de dos estils no tan dispars però "poc habituals en la nostra música", afegí Martí, qui volgué destacar que aquest premi és també per a Pere i Manel Martorell, que han treballat de valent en l'escomesa.

Any rere any, la revista guardona els tres millors treballs discogràfics de música folk a través de les votacions dels col·laboradors i experts. En el número passat féu públic els resultats de les votacions, que es decantaren per Pep Gimeno Botifarra (Te'n cantaré més de mil) com a primer millor disc; Al Mayurqa clàssic, com a segon i Un segon, de Sol i Serena, com a tercer nominat. "Ha estat una grata sopresa, sobretot venint d'aquesta revista, que és un referent de la música folk als Països Catalans", explicava ahir Pere Martorell. "Toni treballà molts d'anys fent feina en aquest projecte, però per falta de temps no el pogué veure finalitzat. Per nosaltres, és posar a l'abast el llegat de Roig", afegí.

Al-Mayurqa clàssic s'entrenà el 30 de setembre del 2009 en un macroconcert al teatre Principal de Palma amb l'orquestra Ars Musicae com a gran protagonista en un treball que conté CD i DVD. Ara el grup cerca altres propostes interpretatives per aquest mateix treball perquè el projecte no caigui en l'oblit. Martorell assegurà ahir que altres orquestres ja els han demanat les partitures per preparar-ne un concert. "És el més important", indicà. El llegat de Toni Roig també ha estat recollit per Manel Martorell, que l'any passat presentà com a treball d'investigació de final d'estudis al Conservatori Superior de Música una biografia sobre la trajectòria professional del músic. "És un homenatge a la seva feina i a la gran amistat que ens uní", apuntà Manel. Ara el reconeixement arriba des del Principat.

dBalears


La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). (Diari de Balears)


Toni Roig, Al-Mayurqa, Esperança Mestre i Miquel López Crespí: música, pintura i poesia d´avantguarda a les Illes. Una experiència inoblidable.



Sa Pobla, hivern de 1996. D´esquerra adreta: Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa), la pintora Esperança Mestre i l´escriptor Miquel López Crespí. El grup Al-Mayurqa havia musicat la poesia de l´autor pobler i Esperança Mestre inaugurava una exposició basada en el poemari de Miquel López Crespí Planisferi de mars i distàncias que acabava d´editar l´Editorial Columna.

Per l'agost de l'any 1996 un grup d'artistes (pintors, músics, escriptors) decidírem entrar en contacte amb l'Ajuntament de sa Pobla. La proposta era unificar les experiències musicals de Toni Roig i el grup Al-Mayurqa amb la pintura d´Esperança Mestre i la poesia de qui signa aquest article. La corporació municipal i Ramon Molina, el director del Museu d'Art Contemporani, donaren suport a aquesta mostra d'art d'avantguarda de les Illes que unificaria poesia, música i pintura. La nostra proposta era prou agosarada: enllestir un experiment únic dins l'art a Mallorca. És evident que tothom està acostumat a veure, a contemplar, a "consumir" (que dirien els situacionistes dels anys seixanta) art per "separat". La gent va a una exposició de quadres, a un concert musical, o compra un llibre de poemes. Els artistes, de tots els camps sense excepció, treballen cada un pel seu compte. No s'unifiquen experiències artístiques; no es treballa en conjunt. Nosaltres (Esperança Mestre, el grup musical Al-Mayurqa i jo mateix) volíem fer un experiment nou. Rompre barreres, intercanviar experiències de creació; experimentar, en definitiva, una altra manera de fer art a les Illes. Abans -i particularment- havia provat d'interessar determinats responsables culturals (molt d'"esquerres" ells, però sense gens ni mica de sensibilitat envers l'art d'avantguarda, disposats -no en mancaria més! a donar milions a qualsevol conjunt andalús o a qualsevol intellectual de moda a la península o a París, però ni una pesseta per a cap provatura d'empenta que sortís de Mallorca).



Gaspar Jaume, Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell i Miquel López Crespí (sa Pobla, hivern de 1996)

L´Ajuntament de sa Pobla, com explicava una mica més amunt, s'oferí en tot el que necessitàssim. I encara ens digueren que es sentirien molt honorats de poder ajudar en la realització d'aquest experiment únic a Mallorca i, pel que intuïa i endevinava, d'alçada vertaderament internacional. Així ens ho feren saber. Esperança Mestre, tots els components del grup musical Al-Mayurqa i jo mateix ens posàrem a treballar de ferm.

El Diari de Balears informava el 19 d'agost de 1996 de l'esdeveniment que es preparava a sa Pobla. Bartomeu Picornell deia: "La poesia de Miquel López Crespí serà traduïda, però no a altres idiomes, sinó a altres arts. Esperança Mestre, professora de Dibuix a un institut d'ensenyament secundari i illustradora de diversos llibres, treballa actualment en la lectura pictòrica d'un poemari de l'autor pobler i probablement, això encara és incert, un popular grup mallorquí musiqui els seus poemes.

'El que és cert i segur és que el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla vol fer una exposició on es combinin la poesia de López Crespí i la interpretació que en fa Esperança Mestre.

'La idea ha partit del director del museu i del batle de sa Pobla. Miquel López va dir a Diari de Balears que estava molt illusionat amb aquesta iniciativa que es duria a terme durant les properes festes de Sant Antoni.

'Diari de Balears es va posar en contacte amb Esperança Mestre perquè comentàs el seu treball.

'Mestre fa feina sobre els poemes de Planisferi de mars i distàncies (premi Joan Salvat Papasseit 1995), el darrer poemari publicat per López Crespí.

'La pintora, que va començar a exposar el 1973 a la Llibreria Tous, va declarar que era 'amiga des de feia molts d'anys i que sempre l'ha trobat un autor molt coherent i independent'.

'Pel que fa als punts de contacte entre ambdós artistes, Mestre va dir: 'Jo som de poble, concretament de Felanitx, i a la poesia de López Crespí hi ha una evocació nostàlgica de la infantesa a sa Pobla, un sentiment de solitud a la Palma urbana, amb el qual em sent particularment identificada. A més, López Crespí parla del desencís de la nostra generació i té una ironia que combina molt bé amb el meu caràcter'.

'Quan Diari de Balears li demana sobre les dificultats de la tasca, la pintora afirma: 'a un poema pots trobar una imatge a cada vers, però el que jo he de fer és cercar-ne una que en faci la síntesi'.

'Planisferi de mars i distàncies (Columna, 1996) està format pel recull de dos treballs poètics: Planures de sorra que va obtenir el premi Miquel Martí i Pol 1994, i el que dóna títol al llibre que va guanyar el premi Joan Salvat Papasseit 1995. []

Però investiguem qui eren els artistes engrescats en aquesta experiència. Parlarem primer d'Esperança Mestre. Esperança Mestre neix a Felanitx el 18 de desembre de 1943. Estudia a l'Escola d'Arts i Oficis, de Palma, a l'Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), on es titula l'any 1966.

Ha realitzat exposicions individuals a: Llibreria Tous (1973); Art Galery (1974); Galeria Tebas (Madrid, 1975); Centre Cultural del Port de Pollença (1975); Sala de Cultura "Sa Nostra" (Felanitx, 1975); Llibreria Tous (1975); Museu de Mallorca (Palma, 1978); "Cavall Vermell" (Felanitx, 1980); Centre d'Expositors (Inca, 1981); Galeria Joaquim Mir (Palma, 1985); Banca March (Palma, 1988 i 1998); Estació de Sineu (1989)...



Miquel López Crespí i el músic Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa) dia 29 de setembre, a la plaça de Cort, participant en la demostració per salvar la Real de l´especulació. (Fotografia de Pep Torro)

La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). La cançó guardonada en el II Premi Cerverí de Lletres per a Cançons va ser Mai l'amor és impossible, i és una història d'amor entre una adolescent i un adult que demostra que tot i les diferències d'edat, l'amor és possible. Al-Mayurqa va ser fundada el 1994 i els seus components tenen una llarga experiència en altres formacions musicals de les Illes.

Aquesta important provatura d'art mallorquí d'avantguarda obtingué un èxit rotund i sense discussió. Tota la premsa de les Illes, mitjans de comunicació (ràdio i televisió) se'n feren ressò. Per posar-ne un exemple, el diari Última Hora de 12 de gener de 1997, deia, en una crònica de Joana Melis sota el titular "Una manifestació cultural une en sa Pobla poemas, pintura y música": "Poder conocer los poemas del poeta pobler Miquel López Crespí, a través de la pintura de la artista Esperança Mestre y del grupo musical Al-Mayurqa, acaparó la atención del numeroso público que acudió a la inauguración en sa Pobla de tan singular exposición.

'La artista Esperança Mestre ha querido plasmar en cada uno de los cuadros expuestos, en la sala de Es Cavallets de sa Pobla, uno de los libros de poemas de Miquel López Crespí.

'El poeta, por su parte, ve en el acto, que tuvo lugar en sa Pobla el pasado viernes día 10, con motivo de las fiestas de Sant Antoni, una forma de divulgar su trabajo... Así lo manifestaba Miquel López, que mostró su satisfacción y agradecimiento a todos los que han hecho posible que sus poemas hayan podido ser pintados y musicados.

'El acto contó con la presencia del alcalde de sa Pobla, Jaume Font, y distintos ediles del Consistorio municipal. La música del grupo Al-Mayurqa... sus voces dieron a conocer varios de los poemas de Miquel López Crespí, concretamente de su último libro editado Planisferi de mars i distàncies (Editorial Columna). La exposición consta de 20 obras y ha sido organizada por el Ajuntament de sa Pobla y el Museu d'Art Contemporani. Los cuadros quedarán expuestos hasta el próximo día 2 de febrero en la sala de Es Cavallets. El poeta no descarta la posibilidad que esta iniciativa cultural, que ha tenido lugar en sa Pobla con motivo de las fiestas de sant Antoni, pueda disfrutarse en otras galerías. Sin embargo recuerda que 'de momento es una exclusiva de sa Pobla'".

Miquel López Crespí


Antoni Roig: homenatge


Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... (Miquel López Crespí)



D´esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Toni Roig i Esperança Mestre, tres bons amics i companys de lluita

Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... Quantes vegades ens trobarem a la manifestació del 31 de desembre? Ja ni ho record! Festivals de cançó, alegria i música mobilitzadora arreu dels Països Catalans. Toni Roig entenia la música com una potent eina d´intervenció, un instrument no solament capaç de mudar les consciències sinó també de canviar la societat. Toni Roig vengué a moltes de les meves presentacions de llibres. Sovint debatíem la darrera novel·la, el darrer disc que ell havia tret al carrer.



Mateu Morro, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Toni Roig el dia de la presentació del llibre de López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Les darreres vegades que ens vàrem veure va ser en relació a les mobilitzacions per salvar la Real, per aturar el projecte del PP de fer l´hospital de referència a Son Espases. I, també, el dia de la presentació a la Real del manifestat de personalitats de la cultura de les Illes per aconseguir la unitat del nacionalisme progressista per a fer front a la dreta depredadora que ens malgovernava. Potser que tots aquells que diuen que el compromís de l´intel·lectual amb el poble ja no és de moda haurien de prendre exemple de l´admirad Toni Roig i de tots els membres d´Al-Mayurqa. Mai no s´ha vist a Mallorca un exemple tan evident de compromís apassionat amb la cultura d´un poble, amb les tradicions nacionals, amb la lluita col·lectiva pel nostre alliberament nacional i social com el que sempre mantengué Toni Roig.


Miquel López Crespí


Sa Pobla i Miquel Costa i Llobera

pobler | 25 Febrer, 2010 12:23 | facebook.com

Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l'obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l'obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat. (Miquel López Crespí)


Miquel Costa i Llobera en el record



La publicació de la novel·la Defalliment, una història que narra alguns dels aspectes de la vida de Miquel Costa i Llobera, llibre editat per El Gall, de Pollença, que dirigeix Gracià Sánchez, m'ha fet pensar en la influència que l'autor de "Lo Pi de Formentor" ha pogut tenir en la meva formació com a escriptor.

Normalment, almanco en el meu cas, quan inicies un projecte no fas abans cap mena d'autoanàlisi per a esbrinar els motius ocults pel qual t'has decidit per un determinat tema i no per un altre.

Potser va ser aquella lectura de "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada, quan tenia nou anys, descrita en el llibre Temps i gent de sa Pobla (pàgs. 161-165) el que va condicionar la meva posterior dedicació a la literatura. El cert és que, a les tertúlies que l'oncle Miquel Crespí i Pons tenia a casa dels seus pares, en el carrer de la Muntanya de sa Pobla, tertúlies a les quals anaven Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza Piña, mossèn Joan Parera i Sansó, uns homes contradictoris, de diverses ideologies, anaven posant, cada qual a la seva manera i enmig d'un munt de contradiccions que ningú no negarà, els fonaments d'una ben concreta renaixença cultural. Una "renaixença" contradictòria, que res no tenia a veure amb els nostres conceptes de reconstrucció nacional, d'autodeterminació i construcció d'una nació lliure, sobirana i reunificada. Però que, malgrat aquestes mancances, prou conegudes, no ho discutirem, feren molt més per la nostra cultura i per la pervivència del català que molts dels polítics que hem conegut i coneixem aferrats a les mamelles i bons sous que dóna el poder .

Ben cert que la majoria de clergues i sectors de dreta que conreaven la nostra llengua ho feien des d'una perspectiva conservadora. Per a molts d'ells es tractava de servar algunes de les senyes d'identitat del nostre poble, arrabassades d'ençà del decret de Nova Planta. La llengua era una de les seves preocupacions essencials. I cada un dels contertulians, i molts més dels quals s'ha esvanit el nom, ho provava de fer a la seva manera: Miquel Costa i Llobera, mitjançant la poesia i els sermons en defensa del catolicisme militant (malgrat que d'una forma no tan abrandada i virulenta con ho feia mossèn Antoni M. Alcover); Guillem Forteza, que mesclava, de forma creadora, l'arquitectura tradicional mallorquina amb els corrents més moderns del racionalisme arquitectònic europeu bastint unes obres de qualitat inqüestionable; mossèn Joan Parera i Sansó, home reaccionari com n'hi havia pocs, però entestat a servar tradicions i costums de les Illes mitjançant la revista Sa Marjal, i l'oncle Miquel Crespí Pons, portant endavant la modernització de sa Pobla, bastint escoles, una infraestructura cultural que encara perdura en el meu poble, per tal d'elevar el nivell de formació dels poblers i pobleres. Cap d'ells era, evidentment, esquerrà. Els podem demanar més del que feren? Potser avui dia serien considerats tímids regionalistes, Costa i Guillem Forteza inclosos. Però si ens deixam d'etiquetes i ens fixam en els fets concrets, en els fonaments culturals que crearen amb llur dedicació, veurem que ajudaren a modernitzar la Mallorca caciquil del seu temps i, oracions i filípiques religioses a part, la realitat és que la cultura catalana en sortí enfortida. No podem dir el mateix de molts dels polítics que actualment ens malgovern i se'n riuen de la nostra cultura i senyes d'identitat. I la prova d'aquest enfortiment de la nostra cultura són els llibres i l'acció concreta de Miquel Costa i Llobera, els edificis i els llibres en defensa de la nostra cultura fets per Guillem Forteza, els volums de la revista Sa Marjal malgrat les filípiques contra l'Escola Moderna i les idees liberals, republicanes, socialistes o anarquistes. La construcció, en terres de la família Verdera de l'Escola Graduada que, com tothom sap, ajudà a bastir Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, seria la seva aportació a aquesta tasca de vertadera reconstrucció cultural.

Defalliment no parla solament de Miquel Costa i Llobera, com podria fer pensar una lectura apressada de l'obra. Defalliment, a part de ser un sentit homenatge a l'obra literària de Costa, vol ser també una indagació dels motius que el portaren a escriure els seus poemaris, un viatge imaginari al subconscient d'un autèntic escriptor. Un autor amb problemes i punyents contradiccions, com tenen tots els autors de vàlua que hi ha hagut en el món. Defalliment és també una cavalcada romàntica vers aquella Mallorca desapareguda, la Mallorca de Costa i Llobera, però també la de Guillem Forteza, la de Miquel Crespí Pons o Joan Parera i Sansó que mai més no tornarà, arrasada pel turisme i la postmodernitat que tot ho ensorra, cultura, idees, naturalesa, amb la força del seu alè enverinat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Miguel Hernández... articles - Homenatge al poeta d'Oriola

pobler | 25 Febrer, 2010 08:42 | facebook.com

( 1 vídeo amb la veu del poeta) La condemna d'Hernández se la poden confitar, perquè als que hem llegit els seus poemes no ens diu res. En tot cas, afegeix prestigi a una biografia admirable. On han sabut homenatjar-lo és a Córdoba. I per iniciativa de l'ajuntament, amb batlle d'Esquerra Unida. Aquesta primavera, les lones de tres-cents balcons del casc antic reproduiran versos d'Hernández amb dibuixos de García Parody. (Llorenç Capellà)


La rehabilitació de Miguel Hernández


Llorenç Capellà | 25/02/2010 |


Miguel Hernández va néixer a Oriola, dia deu d'octubre d'ara farà cent anys. És un dels poetes castellans (García Lorca, Machado, Alberti...) que els resistents al franquisme feren seus, i que després de la mort de Franco hagueren de compartir amb el Rei i Aznar. Hernández és una icona de les llibertats. De manera que les institucions valencianes i espanyoles s'han bolcat en la celebració del centenari, perquè en parlar de llibertat tothom s'hi apunta. Hi haurà reedicions de poemaris, conferències, exposicions, i es faran recitals al carrer i a les escoles. Llàstima que Hernández no fos mallorquí. Si hagués estat mallorquí o balear se'n faria un recital a Nova York, dels seus poemes, encara que fos per a quatre funcionaris de l'ambaixada espanyola que s'han aficionat a les Quelitas. Tanmateix, difícilment arribarien al carrer o a les escoles de l'illa.

A tot estirar a la sala d'espera d'un dentista, on la gent té més ganes de tocar el dos que de llegir versos. Vagi una cosa per l'altra. A més a més, essent com és, poeta espanyol, no ha de faltar-li promoció institucional, cosa que ens deixa un xic intranquils als que l'estimem. Hernández és material sensible. I el fet de veure que la gent de Francisco Camps pren part en els actes, ens ha de tenir mosques per força. Rita Barberà ha volgut aixecar nínxols, en el cementiri de València, sobre la fossa dels afusellats. Justament on reposen les despulles de més de cinc mil persones, assassinades per professar les idees que reportaren a Miguel una condemna a mort. La història d'Hernández és coneguda de tothom. Franco en tenia prou amb l'assassinat de Lorca, no volia aixecar mites entre els enemics. I va pensar que si deixava morir Hernández a la presó, de fam i de tisi, ningú no l'assenyalaria amb el dit com a responsable. A Hernández l'assassinaren molts, però tots del mateix bàndol.

Aquests dies, precisament, la senyora María Teresa Fernández de la Vega ha anunciat a so de bombo i platerets que el Ministre de Justícia signarà una declaració de reparació i reconeixement a favor de Miquel Hernández. N'ha quedat tan satisfeta, amb el paperet, que està disposada a viatjar a Oriola per tal de lliurar-lo personalment a la nora i als néts del poeta. A més a més, entre els uns i els altres, càrrecs públics i familiars, han acordat elevar un recurs al Tribunal Suprem perquè revisi i anul·li la condemna a mort, tot i que des de les instàncies judicials ja els han fet saber que no serà cosa d'un dia per l'altre. La raó és senzilla: la democràcia no s'ha dotat, encara, d'un ordenament jurídic prou minuciós com per destrenar la xarxa judicial franquista en el temps que s'inverteix a prendre un cafè. Obvien, els uns i els altres, i la senyora Fernández de la Vega més que ningú, que el franquisme sense excepcions va ésser una il·legalitat permanent i que si volen esmenar un passat d'oprobi allò que han de fer, abans de res, és degradar d'estrelles i galons des de Franco al darrer caporal que va sortir al carrer a segrestar les llibertats públiques.

La condemna d'Hernández se la poden confitar, perquè als que hem llegit els seus poemes no ens diu res. En tot cas, afegeix prestigi a una biografia admirable. On han sabut homenatjar-lo és a Córdoba. I per iniciativa de l'ajuntament, amb batlle d'Esquerra Unida. Aquesta primavera, les lones de tres-cents balcons del casc antic reproduiran versos d'Hernández amb dibuixos de García Parody. El cor de la ciutat serà un poema, la veu del poeta clamarà en llibertat. "Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene", etcètera, etcètera. Jo li regal un grafit que hi ha a un mur d'una rotonda de la carretera de Sóller. Diu: "A les parets, el somni". Hernández és rebel·lia. I tragèdia indeleble a l'horitzó dels somnis. Allò que en pensés, d'ell, Franco i el franquisme, és del tot irrellevant.

dBalears


Miguel Hernández: un poeta universal


Per Miquel López Crespí, escriptor


La dictadura ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quaranta anys el franquisme provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les nostres senyes d'identitat. Els ideòlegs i policies al servei del franquisme volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista, nacionalista, d'esquerres que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. No en parlem ja de la liquidació física de bona part de les avantguardes populars que foren brutalment exterminades pels epígons de Franco.

En tant que representant de la nostra classe, com a veu conscient dels explotats, Miquel Hernández és també una d'aquestes senyes d'identitat perseguides i anihilades per la reacció; i ara es compelixen els seixanta anys de la seva mort "legal" en un penal feixista. El poeta d'Oriola, combatent en defensa de la República, va ser torturat de forma bestial pels botxins que règim sorgit de la victòria de 1939; i l´únic que pugueren arrencar-li foren versos immortals, curulls de palpitació humana. En aquells anys cinquanta i seixanta, nosaltres, immersos dins un ambient cultural reaccionari desconeixíem bona part dels nostres literats: així doncs, en aquells anys de tenebror, i desconeixent encara la poesia d'un Espriu o un Pere Quart (per posar-ne uns exemples), sí que connectàvem -de manera més o menys clandestina- amb els aspectes més progressius i avançats de la poesia espanyola de contingut popular (Lorca) i antifeixista (Alberti i Miquel Hernández).

En els seixanta alguns poemes de Guillén, Blas de Otero, Alberti i Miguel Hernández esdevenien armes de resistència, material imprescindible per al nostre esperit de joves inconformistes. En el seixanta-set ja havíem anat a París a sentir en Paco Ibáñez, que havia musicat els primers poemes de Góngora i Blas de Otero. Uns anys abans en Raimon havia fet el mateix amb treballs de Salvador Espriu: una autèntica escola de memòria històrica, de divulgació del nostre patrimoni literari.

Miguel Hernández té per a molts d'escriptors esquerrans de la generació de la postguerra la mateixa força que el Maig del Seixanta-vuit. Sense el record de la seva obra, del seu exemple personal, del valor d'un intellectual autènticament compromès amb la seva terra i el seu poble, segurament ens haguessim enfonsat en la tenebror televisiva, en el no-res ideològic i polític segregat pel poder dictatorial. Fa uns anys, en versificar la influència dels esdeveniments de l'any 1968, situava l'ombra omniscient de Miguel Hernández al costat de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Julio Cotázar, Maiakovski i Salvador Espriu. El poema, homenatge a determinats fets culturals i polítics que conformaren els "anys del desig més ardent" (els anys de la transició i de lluita per la llibertat") forma part del poemari Els poemes de l'horabaixa que guanyà el Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra l'any 1993. Un fragment del poema diu: "Llegíem Gabriel Alomar i Maiakovski,/ Cortázar i Rosselló-Pòrcel./ El Che era l'home que havia pronunciat / les primeres i les darreres paraules. / La seva mort l'any seixanta-set / ens deixà per herència un buit vastíssim./ Ell era el fantasma número u, / el que no hi era i al mateix temps hi era, / la veu autèntica, / l'ordre vertebral de deixar-ho tot de banda / i començar la caminada. / Ell era el projecte, / l'anècdota que creixia, / l'home sencer, / el que no havien pogut matar, / l'esdeveniment esperat, / el gruix i la llargària de la revolta. / Salvador Espriu i Miguel Hernández / eren lectures clandestines / a les barriades suburbials. / Tots xisclàvem com si fóssim / dones argelianes després de veure / una pel.lícula de Pontecorvo. / Kronstadt i Astúries, / Octubre, / eren paraules màgiques, / la nostra universitat d'estil, / l'única veritat possible / fregant els ulls amb paper de vidre. / ".

Miguel Hernández en la memòria! A casa, de molt petit, un oncle que havia fet la guerra amb els republicans ja m'havia parlat del poeta d'Oriola (ambdós lluitaren plegats en defensa de la República). El pare, en temps de la lluita antifeixista, recitava per als milicians alguns dels seus poemes (era un excellent rapsode, el pare). Per això Miguel Hernández forma part de la nostra vida com el menjar o el respirar.

Miguel Hernández no és un poeta qualsevol, una "moda" a llegir en els anys seixanta, quan estava en voga el "realisme social" i molts no sabien ni d'on sortia ni quina havia estat la seva gènesi en temps del franquisme. No. Miguel Hernández (o Maksim Gorki, o Pere Quart, o Salvat Papasseit) no són poetes per llegir una temporadeta. Al contrari: són els Poetes, amb majúscula. Igual que Brecht, Lhu Sun, Whitman o Maiakovski. Hi ha "poetes" i Poetes.

Palma (23-IV-02)

La transició: la història que ens han amagat

pobler | 24 Febrer, 2010 17:45 | facebook.com

...em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica. (Cecili Buele)


La transició: la història que ens han amagat


Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


La prestigiosa editorial catalana "El Jonc" acaba de publicar [2001] un nou assaig de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. El llibre porta per títol No era això: memòria política de la transició. La nova obra de López Crespí comença fent memòria de les lluites antifranquistes dels anys seixanta i setanta per acabar acabar analitzant els esdeveniments més importants de la transició.

Per a l'autor de l'assaig que comentam la transició comença amb la mort (em atemptat) de Carrero Blanco. S'analitza també el paper de l'eurocumunisme, la socialdemocràcia i l'esquerra revolucionària en tots aquells anys. Importants capítol són els que parlen de la consolidació de la divisió sindical, de la inoperància de determinats organismes "unitaris" de l'opossició, de l'abandonament de la lluita per la república i l'autodeterminació i la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa. S'analitza igualment alguns aspectes essencials de la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic a les Illes. Es fa especial esment en la preparació dels diversos cops d'Estat que confluïren el 21 de febrer de 1981.

Si ho hagués de resumir en unes poques paraules, jo diria que el llibre de'n Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l'autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat al nostre país a romandre dins la mateixa trinxera de combat per un món més just i solidari.

Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que ens fa en Miquel, ja s'ho paga que l'autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l'exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-li una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.


Com dèiem una mica més amunt, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) abasta els set anys i dos mesos del període de la transició democràtica de l'Estat espanyol, que transcorren entre dos fets molt singulars: l'atemptat mortal d'ETA contra l'Almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, que es produí dia 20 de desembre de l'any 1973, i el cop d'Estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de l'any 1981.

No és aquesta la primera vegada que Miquel López Crespí ve a Santa Maria. Jo no hi era. Però surten en aquest llibre algunes referències a altres actes organitzats aquí, a Santa Maria, on ha participat en Miquel. És el cas d'aquell que s'organitzà l'any 1977 per recordar els republicans afusellats al cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936). Ho trobareu a la pàgina 192 de No era això.

L'autor del llibre


Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla (Mallorca) l'any 1946. Escriptor i polític. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l'any 1963 és des d'aleshores un actiu corresponsal de Ràdio Espanya Independent. Entra en contacte amb les Joventuts Comunistes (via París). A partir de 1966 es separa de la línia oficial carrillista (PCE) a conseqüència de la política de "reconciliació nacional" amb la burgesia. Pateix nombroses detencions i interrogatoris. A començaments dels setanta milita en les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i posteriorment entra a formar part de la direcció del comunisme no estalinista de les Illes: l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). S'encarrega de la coordinació de la principal publicació de l'esquerra revolucionària mallorquina (Democràcia Proletària, portaveu del Comitè d'Illes de l'OEC). Corresponsal de nombroses publicacions marxistes es detingut una vegada més (juntament amb part de la direcció de l'OEC) i ingressa a la presó de Palma l'any 1976. D'ençà 1968 és un destacat collaborador de la premsa mallorquina i en temps de la dictadura combinava la lluita clandestina amb la dedicació a la literatura. Miquel López Crespí és uns dels escriptors més guardonats de les lletres catalans i alhora un destacat propagandista del marxisme, l'anarquisme i l'independentisme antiimperialista. Té publicats centenars d'articles dedicats a la història del moviment obrer, la cultura, la pràctica i la teoria del socialisme arreu del món. L'any 1978 entrà a formar part de la direcció del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i és membre del Consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra (Mallorca Socialista). En els anys vuitanta es cofundador i Vice-President de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (l'organització cultural republicana i antiimperialista més important de les Illes en aquells anys). D'ençà el 1973 ha publicat més de trenta llibres (assaig, novella, poesia, teatre, narrativa juvenil, memòries...). Les seves obres més conegudes són: L'Amagatall (novella); Estiu de foc (novella); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); Punt final (poesia); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Històries del desencís (narrativa); Vida d'artista (contes); Crònica de la pesta (narrativa); Planisferi de mars i distàncies (poesia); Cultura i antifranquisme (assaig); La Ciutat del Sol (novella); Els poemes de l'horabaixa (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia): Acte Únic (teatre); Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Històries per a no anar mai a l'escola (narrativa juvenil); Revolta (poesia); Homenatge Rosselló-Pòrcel (teatre); Revolta (poesia)...


El punt de partida de l'autor d'aquest assaig històric


L'autor parteix de la ferma convicció i creença que la transició política cap a la democràcia al nostre país comportà grans i fortes renúncies per part d'una esquerra que es tornà amnèsica per conveniència: la de ser oficialment reconeguda:

-s'hi signà un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps;

-s'hi renuncià al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat;

-s'hi acceptà de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical;

-s'hi abandonà pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat;

-s'hi posà a un racó les gestes increïbles de les actives i molt dinàmiques guerrilles antifeixistes;

-s'hi desactivà el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular;

-s'hi renuncià a fer servir un referèndum per conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà;

-s'hi retiraren a les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre era penjada la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats;

-s'hi oblidaren per complet els moltíssims defensors de la República;

s'hi deixaren intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil;

-s'hi consentí que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa constitució democràtica;

-s'hi accepta, en definitiva, la implantació i desplegament de l'economia de lliure mercat.

Tot això significà, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'Estat espanyol, significà també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.

S'arribà, amb això, a la conclusió que els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars (pàg. 8). Una vegada que la dreta procedent del franquisme va acomplir la primera part (i la part més complicada) del pla de reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura, ara es vol fer la passa final, l'atac definitiu en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El document de la Real Academia de la Historia i el decret d'Humanidades són simplement la darrera batalla de la transició (pàg. 10).


Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà


Jo vull dir a en Miquel que, així com durant el període de la transició democràtica "portà una mica la guerra pel seu compte i provà d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir a la gent més revolucionària d'aleshores" tal com apareix en aquest llibre; i de la mateixa manera que aleshores es dedicà a escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern; ara també convé que aprofiti l'oportunitat que té de fer-ho, per motius gairebé semblants, si hom fixa l'atenció en el desplegament de les diverses polítiques duites a terme per l'autoqualificat primer govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses.

Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.

Vaig nàixer a Palma, l'any 1944. Segons he pogut al llibre d'en Miquel, el mateix any que es constituïa a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación, formada per republicans, socialistes i part del moviment libertari (CNT no hi estava d'acord).

També amb la lectura del llibre d'en Miquel m'he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo anava de grapes per devers Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers varen ser capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro...) (pàgina 13), sense que jo m'entemés gairebé de res.

Passats uns anys, tampoc no vaig tenir l'oportunitat de viure de prop tots els anys de la transició democràtica al nostre país. M'hi anava acostant amb les notícies que m'arribaven, quan em trobava a Àfrica o a Amèrica Llatina, on vaig treballar des de l'any 1971. Em vaig incorporar a Mallorca l'any 1978. Pràcticament, idò, només he viscut tres anys d'aquests que surten al llibre d'en Miquel: me'n manquen quatre que no he conegut directament. No vaig viure aquí la mort d'en Carrero Blanco, ni el cop d'Estat d'en Tejero (l'any 1981 era a Nicaragua).

És per això mateix que té molt més valor per a mi aquest llibre d'en Miquel López Crespí. Perquè em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica.

Comptam amb tu, amic Miquel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La narrativa insular del segle XX a les Illes - Reculls de contes

pobler | 24 Febrer, 2010 09:49 | facebook.com

En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta. (Miquel López Crespí)


L’Antologia Un viatge imaginari i altres narracions



Pere Rosselló Bover, director de les col·leccions Tià de sa Real i El Turó

La col·lecció Tià de sa Real que tan encertadament dirigeix l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover acaba de publicar una antologia de narracions meves titulada Un viatge imaginari i altres narracions. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada. Concretament els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta.



La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Turmeda, Ciutat de Mallorca, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que...” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, València, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (Ajuntament de Gandia, València, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Lleida, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Llibres del Segle, Girona, 1993), la narració”El mecanisme del temps”.

Han quedat al marge de l’antologia, alguns contes del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Editorial Laia, Barcelona, 1984), que havia considerat de bon començament.

Es tracta, en definitiva d´un ampli mostrari del que vaig anar escrivint des de mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart i alguns altres amics m’encoratjaren al conreu de la literatura.

Una mostra de la narrativa d´un escriptor, qui signa aquest article, que els especialistes en l’estudi de la literatura catalana han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca 1838 - El darrer hivern de Chopin i George Sand

pobler | 23 Febrer, 2010 17:59 | facebook.com

Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)


El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)



Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

Per Miquel López Crespí


La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.


Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".


"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.


Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.


Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".



George Sand.

Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.


He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.


Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!


No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.


De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.


Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.


A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.


Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.


Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".


És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.


Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.


Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".


La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.


La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).


Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".


Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.


George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.


A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.


Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".


En altres articles he escrit en referència als "deures” de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.


L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.


I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.


La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!


Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.


De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.


Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.


Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.


Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.


Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.


Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.


Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Esquerra Unida-Illes: rompre amb Madrid per consolidar el Bloc

pobler | 23 Febrer, 2010 08:25 | facebook.com

El PSM impulsarà una plataforma electoral nacionalista, d’esquerres i ecologista


22 Febrer, 2010 08:32


El PSM-EN també ha acordat negociar amb Els Verds per presentar una coalició electoral.

Aquesta plataforma electoral té com a objectiu integrar, en primer lloc, tot l'espai del nacionalisme progressista en un únic instrument polític: la Federació PSM-Entesa Nacionalista.En aquest sentit, el PSM-EN negociarà amb Entesa per Mallorca per tal d'integrar-s'hi en la Federació.

Pel que fa a ERC, se li farà una proposta de confederació perquè ERC sigui el referent d'esquerra nacionalista a Catalunya, i la Federació PSM-EN en sigui el referent a les Illes Balears.

D'altra banda, el PSM-EN també ha acordat negociar amb Els Verds per presentar una coalició electoral.

A l'assemblea de Porreres també s'ha manifestat la voluntat d'integrar-hi "un espai d'esquerra ecosocialista plenament sobirà", per la qual cosa el PSM-EN obrirà negociacions amb la formació resultant del procés de refundació d'EUIB, en el cas que aquesta es deslligui d'Izquierda Unida.

PSM-Entesa Nacionalista – Federació de Palma


Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política. (Miquel López Crespí, setembre de 2006)


Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida hauria de rompre amb Madrid (un article de l’any 2006)



Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.


El secretari general del Partido Comunista de España Francesc Frutos acusa l’actual direcció d’IU d’haver portar a la clandestinitat el PCE i, en la festa del partit a Madrid explicà als militans que vol tornar recuperar la memòria històrica d’aquest partit.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.



Llamazares

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)


La lluita per la unitat de les forces nacionalistes i progressistes


L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt". (Miquel López Crespí)


Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. (Miquel López Crespí)


La Plaforma per la unitat nacionalista (un article de gener de 2007)



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Aquesta setmana s´ha presentat al monestir de la Real la Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes mallorquines. Una Plataforma unitària que se suma igualment a la iniciativa i manifest anomenat “Sobirania i progrés” presentat en acte públic el passat octubre a Barcelona. Es tracta d’avançar en el camí del reforçament de la societat civil mallorquina i de ser vigilants quant al funcionament de la democràcia. Com diu el manifest “Crida per Mallorca” que s’ha presentat a la Real: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera radical i irreversible”.

Entre els signants d’aquesta Plataforma per la unitat de totes les forces nacionalistes i per l’autodeterminació hi podem trobar gent de totes les tendències nacionalistes i de totes les professions. Sense voler ser exhaustiu, ja que són més de cent els primers signants i prop de deu mil a nivell de Principat i País València, hi ha noms com els dels escriptors Jaume Santandreu, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Bernat Nadal, Miquel López Crespí o Pere Morey Servera; el músic Antoni Roig, la filòloga i traductora Pilar Arnau, la soprano Fanny Marí, el sindicalista Llorenç Buades, els advocats Antoni Abad i Sebastià Frau, l’historiador Arnau Company, els activistes socials Tomeu Martí i Josep Suàrez, la promotora de la Jove Orquestra Simfònica dels Països Catalans Magdalena González, els lingüistes Gabriel Bibiloni i Joan Lladomet, la professora Montserrat Alcaraz, el politòleg Òscar Aguilera, el professor Jaume Rado, el regidor independent de Binissalem Pere Daniel Pol...

Una de les raons principals, per no dir l’essencial, que ens ha portat a tots a tirar endavant aquesta iniciativa ha estat constatar els perills que són damunt el nostre poble si no fem una passa endavant quant a la necessària unitat de totes les forces sobiranistes de les Illes per tal d’exigir un país més just, pròsper i sostenible, un millor estat del benestar. L’actual divisió del nacionalisme progressista, la política depredadora d’especuladors i encimentadors, els casos de corrupció urbanística de tots coneguts, fan que hàgim d’estar alerta quant al perill que per a Mallorca representa continuar avançant per un model de “desenvolupament” salvatge i incontrolat que posa en perill no solament els nostres minvats recursos naturals sinó també, i això és molt preocupant, la supervivència d’una col·lectivitat humana i cultural amb més de set segles d’existència. Tots els signants de la Plataforma unitària presentada al monestir de la Real volem, com diu el nostre manifest, “un creixement econòmic, territorial i social equilibrats”. Per a nosaltres, “la sanitat pública, l’educació, les infraestructures diverses, o l’accés a l’habitatge, entre d’altres, passen per unes Illes Balears amb més capacitat de decisió i amb un finançament més just”.

Però també és molt important l’aspecte unitari del nostre manifest “Crida per Mallorca”. Lluny dels interessos sovint egoistes i burocràtics de les cúpules dirigents dels partits de l’esquerra oficial, a nivell de base, a nivell del poble i dels sectors nacionalistes més conscients se sent, potent, la crida a la necessària unitat de les forces de progrés. L’espectacle de divisió i continuats enfrontaments entre els grups nacionalistes no pot continuar de cap de les maneres. I per això, perquè l’actual situació no pot continuar, és pel que, en el manifest de la Plataforma, hem dit: “Entenem que la cooperació i la suma d’aquestes forces és indispensable per afrontar els reptes més immediats que se’ns presenten, i fem una crida als partits sobiranistes per tal que a les properes eleccions municipals i autonòmiques, i també a les generals, afrontin units la defensa dels interessos de la gent de Mallorca, les Illes Balears i els Països Catalans en conjunt".

No és de rebut ni presentable que partits amb tres dècades d’història es divideixin perquè uns guanyen unes primàries o un congrés. L’espectacle d’aquests mesos ha estat el més trist i lamentable que els mallorquins i mallorquines hem hagut de patir en molts d’anys i tot això just en el moment que els depredadors i encimentadors són més forts que mai. Què hem de fer amb tots aquests polítics que no escolten la gent del carrer, la veu dels sectors més dinàmics entestats en la preservació dels nostres minvats recursos naturals i senyes d´identitat? La Plataforma unitària que hem presentat a la Real vol, i això ho expressa en el seu manifest, tornar a emprendre amb il·lusió, força i coratge la feina que encara està per fer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

El monstre de Son Espases (un article de Jaume Santandreu)

pobler | 22 Febrer, 2010 16:49 | facebook.com

Els paridors del monstre actuen blindats per totes les astúcies legals. Per a cada pet exhibeixen un certificat ecològic. (Jaume Santandreu)


El monstre de Son Espases


Jaume Santandreu | 21/02/2010


La Casa Llarga i els veïns del nou hospital necessitàvem l'explicació del conseller de Sanitat, com a amic, i ens va fer citar per un alt tribunal de tècnics: tres de la UTE constructora i tres de la Conselleria. Lloc de topada: el campament logístic del mateix hospital. Físicament su-ran de ca nostra; humanament, més lluny que el pol Nord. Ells se sentien lleons de circ; Jaume Mateu i servidor, cussonets de carrer. Ensumant de prop furgàrem aquestes evidències.

Els paridors del monstre actuen blindats per totes les astúcies legals. Per a cada pet exhibeixen un certificat ecològic.

Les comares del monstruós part actuen en secret. Per aquests déus, un periodista és un dimoni.

Quan sapiguem el cost final del monstre, l'escàndol serà més gros que el de totes les imputacions juntes. Les monstruositats legals amb els doblers públics haurien d'estar penades.

De cara a nosaltres, ens han promès desmantellar l'abocador -o "punt net", per ells- aferrat a la Casa Llarga. Ja no el necessiten. Netejar, de moment, el camí de pas per després unir-lo a la zona verda. No tornar a entrar a ca nostra sense demanar el preceptiu permís. Eliminar els caramulls de terra. I la bomba: l'heliport, que estarà ben aferrat a la Casa Llarga. Veïns estimadíssims, no hi valdran sordines. Amb l'estrèpit dels helicòpters, no podran dormir ni els esperits de les runes romanes.

DBalears


Sr. Francesc Antich, President del Govern de les Illes Balears.

Sra. Francina Armengol, Presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Sra. Aina Calvo, Batlessa de Palma.

Sr. Vicens Tomàs, Conseller de Salut.



Distingit/da Senyor/a:

Vull manifestar la meva oposició a que segueixin les obres de construcció de l'hospital als terrenys Son Espases, devora el Monestir de la Real (Palma). Des del meu punt de vista s'ha de descartar son Espases com a futura ubicació de l'hospital de referència de Mallorca, en considerar que la zona gaudeix d'un elevat valor patrimonial, com ho demostren les reiterades troballes arqueològiques. La seva situació a l'entorn d'un Bé d'Interès Cultural (el Monestir de la Real) el descarta per a la gran construcció d'un complex hospitalari. Son Espases segueix essent una zona classificada com a sòl rústic i una àrea rural de gran valor paisatgístic.

D'altra banda i des d'un punt de vista polític no s'entendria que després de defensar durant anys la protecció de Son Espases, ara se fes just el contrari i se permetès la seva destrossa.

Consider que Son Espases s'ha de descartar per a la ubicació del nou hospital de Palma i s'ha d’optar per altres opcions, prioritzant per això la reforma de l'actual hospital de Son Dureta.

Rebi una cordial salutació


Miquel López Crespí


Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. (Miquel López Crespí)


Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. (Miquel López Crespí)


Son Espases



Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.

En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”.

El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots.

Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”.

El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”.

Miquel López Crespí


(11-IX-07)

Mateu Morro i els escriptors mallorquins: 40 anys de literatura a les Illes

pobler | 22 Febrer, 2010 10:14 | facebook.com

L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir. (Mateu Morro)


NOVEL.LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008) DE MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ



Mateu Morro


Per Mateu Morro, historiador


Aquesta nova obra d’en Miquel López Crespí que avui presentam és un treball que té el mèrit d’explicar-nos com es forma l’aportació literària d’un escriptor en paral·lel a com es succeeixen els moments històrics en els quals participa. Des de 1968 al 2008 transcorren quaranta anys que duen de la il·lusió i l’obertura del seixanta-vuit al fosc present actual. En Miquel fins i tot parla d’uns “temps tenebrosos”. Aquesta és la paradoxa d’aquest llibre: el que era fosc, en temps de dictadures, esdevé lluminós per mor de la il·lusió transformadora, de la fe militant i altruista, i el que semblaria lluminós esdevé fosc per culpa del desencís, la desorientació i el cansament que ara ens caracteritza.

En aquesta llarga trajectòria s’hi fan evidents dues coses: d’una banda el món de referències ideològiques i literàries que ha creat en Miquel i de l’altra la gestació de la seva pròpia obra, la qual, en aquest lligam entre història i escriptura, adquireix un ple sentit. Podríem dir que la multitud de novel·les, contes, poemes i obres teatrals que ha escrit en Miquel, es vinculen una amb l’altra i es fan comprensibles tan sols en relació a la nostra història col·lectiva. Així la seva obra literària es fa visible com una totalitat i s’aconsegueix un efecte unitari, de coherència, encara que el llibre estigui format per un aplec d’articles. En acabar la lectura ens adonam que hi ha un sentit que recorre tot el llibre, un cordó umbilical que uneix el text amb la vivència i el pensament d’en Miquel. I, potser per això, amb el llibre aconseguim entendre aspectes dels escrits d’en Miquel López que abans no havíem captat o no havíem entès per insuficiència de les claus interpretatives que ara se’ns han descobert.



La meva amistat amb en Miquel ve de lluny. Devia ser devers el 1973 quan el vaig anar a veure a casa seva. Havia llegit els seus primers llibres i n’havia copsat el seu posicionament ideològic. El seu segon llibre, “La guerra just acaba de començar”, era com un programa polític que no deixava espai al dubte. La denúncia del reformisme i de l’estalinisme compareixien gairebé a cada pàgina. També llegia els seus escrits de combat al Diari de Mallorca i a la Última Hora. I eren prou clars. Un dia vaig parlar amb Antoni Serra a la llibreria Tous i li vaig demanar el telèfon d’en Miquel. El vaig anar a trobar al seu pis, que era com una llibreria, amb uns prestatges enormes carregats de llibres fabulosos. Llibres introbables, prohibits, duits de Paris, de Londres o de Roma al llarg dels viatges que en Miquel feia per respirar els nous oratges que recorrien el món. Cada una d’aquelles eixides era com obrir la finestra i deixar passar l’aire fresc, com “penetrar en una galàxia de llibertat”. En aquells prestatges atapeïts hi havia els clàssics del marxisme i dels moviments d’emancipació, però hi havia també el bo i millor de la literatura universal, un aplec immens d’autors dels quals ni tan sols n’havia sentit a parlar. Allà, enrevoltats de llibres i papers, en una taula còmoda i lluminosa, vaig començar a parlar amb en Miquel. Des de llavors ençà es va formar una amistat que ha perdurat fins ara. Fins el 1977 varen ser 4 o 5 anys molt actius, al costat d’uns companys excepcionals, en els quals vaig conèixer de ben a prop en Miquel. Després, a partir de 1978, coincidírem una altra vegada dins el PSM.

La nostra adscripció al nacionalisme no s’havia desvetlat, però, el 1978. Venia de molt abans. Des del primer dia sabíem que no era possible cap societat justa en un país colonitzat. Record bé una anècdota en una discussió amb un grup de companys a la barriada de Son Rapinya. Aquell dia el nostre debat es va centrar en la qüestió nacional. Una part dels presents defensaven la teoria de l’internacionalisme que normalment encobria un espanyolisme evident. De cop en Miquel es rebotà, es transmutà per complet, i va haver d’abandonar la reunió. Va quedar molt afectat. De fet, varen passar uns dies abans de poder restablir una situació de normalitat. Record com si fos ara, la seva reivindicació de la cultura i de la literatura nacional. A mi aquell dia, i mirau que ja n’han passat 36 anys, em va cridar l’atenció que en Miquel es revoltàs contra els arguments d’aquells obrers que, víctimes de segles de rentat de cervell, proclamaven la unitat cultural i nacional de l’estat com un objectiu del proletariat, i que esmentàs noms com Francesc de Borja Moll, Gabriel Alomar, Josep Maria Llompart, Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera. I no sols en Gabriel Alomar, sinó també, i ho vull remarcar, en Joan Alcover i en Miquel Costa i Llobera. Ens havien robat durant anys la nostra cultura, la nostra llengua i, a les portes, del final de la dictadura ens arribava un discurs espanyolitzador que de cap manera no podíem acceptar.

Les arrels són importants. I és un deure recuperar el treball de les generacions anteriors. El nostre poble tenia una rica memòria dels fets passats esdevinguts rondalles o llegendes, fets fixats a topònims o relats transmesos de manera oral. Ara la nostra memòria històrica és en perill de desaparició. O de quedar, anant bé, amagada en un caramull de llibres arraconats. Per això en Miquel ens retreu de manera constant els noms i els fets del passat. En Miquel fixa referències i les col·loca a un lloc visible per tal que tothom sàpiga qui són els seus i qui és ell. La memòria històrica no és una moda. És tota una altra cosa. És saber qui som i d’on venim. Saber què ha passat en la història. Destriar fets cabdals com les Germanies, la revolució francesa, els federats de la Comuna, la revolució d’octubre, els consells obrers d’Alemanya i Hongria, la revolució i la guerra de 1936... Aquesta és l’opció d’en Miquel, la fidelitat als ideals del seu pare i el seu oncle, allò que l’uneix de manera íntima amb la història del poble.

En Miquel és un home compromès, fidel a tot allò que creu just i noble, però jo pens que és, a més a més, un home que escriu amb el cor. Per això les referències de noms i fets tenen tanta importància en el seu llibre: són fites intel·lectuals, però també i de manera especial són fites sentimentals. Aquest seguit d’autors i personatges exemplars en la lluita per l’alliberament individual i col·lectiu són l’exemple de fidelitat a les idees, són l’evidència de la lluita humana per combatre la injustícia. I aquestes persones i fets s’han de conèixer i estimar, llegint i viatjant als llocs on transcorregueren els fets. D’aquí l’emoció de la visita al cementeri de Père Lachaise de París o la visita al Fossar de les Moreres, en un pelegrinatge permanent per les seves ciutats estimades. Un sentiment que el du a construir una geografia “mítica” de la revolució i els revolucionaris de totes les èpoques i països.

El viatge alliberador és una constant en la vida de Miquel López Crespí. Un viatge que no és ben bé una fugida sinó que és una acció d’alliberament. Quan es viu a una illa i es posseeixen uns ideals i una inquietud intel·lectual enorme no queda més remei que viatjar. Mallorca a principis dels anys seixanta i gran part del setanta era una veritable presó intel·lectual. Era difícil trobar qualcú amb qui parlar de segons quins temes, com escriu diverses vegades en Miquel. Calia barrejar-se dins l’onada de la joventut crítica europea per a sentir el seu alè vital. Per això ell agafava els atapins i participava a les grans concentracions dels obrers i els estudiants europeus. Després, en retornar, es trobava un altre cop amb el món ple de mollor que tant costava de remoure. Somniar és bo però després el contacte amb la realitat és dur. Per mantenir-se fidel a un mateix es fa necessari posseir una tremenda honestedat intel·lectual i una ferrenya força de voluntat.

L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir.

Una literatura nacional ha de ser una literatura plural. Cosa que a vegades és difícil. Avui més i tot que abans. En Miquel López Crespí es refereix adesiara al control de “clans i camarilles”. Per a ell els problemes no havien estat mai tan accentuats. Els comissariats dificulten l’expressió d’una literatura plural i viva. Sobretot si parteixes de les premisses ètiques i estètiques d’on parteix el nostre autor. Ja és un problema escriure a un país on la gent llegeix poc, però després hi ha el problema d’escriure, publicar i trobar lectors en un món bastant tancat i poc innovador. En una societat normalitzada el fet literari no hauria de tenir aquestes traves. En literatura, ens diu en Miquel López, s’han de provar tots els camins i totes les fórmules, sense admetre els cànons obligatoris dictats pels mandarinats.

Tots els camins duen a algun port i en Miquel té clar el seu camí d’escriptor. Per a ell la literatura és una eina d’intervenció política. La seva voluntat, des de sempre ha estat unir cultura i política. El seu compromís com a escriptor és una manera de viure aquesta unió. A través d’aquest enllaç pren forma la memòria de la transició a la democràcia. Una democràcia que no és realment el resultat d’una transició sinó una restauració monàrquica que es va menjar totes les il.lusions de canvi real. L’autor fa memòria dels activistes culturals, en aquells temps “que no es cobraven subvencions per a fer d’activistes culturals”. Al costat dels companys en les quimeres polítiques esmenta els autors que l’influïren i que va conèixer fent cultura a canvi de res: Frederic Suau, Jaume Adrover, Josep Maria Llompart i l’Editorial Moll, Bartomeu Barceló, Jaume Fuster, Paco Monge... Esmenta personatges entranyables com Bernat Homar o el llibreter Domingo Perelló. Aquests personatges prenen vida dins el que podríem anomenar la geografia urbana de la ciutat dels anys seixanta i setanta: la plaça de Santa Eulàlia, el Modern, el Bosch, la llibreria Logos, el pis del carrer de Blanquerna... “Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura”. Aquest compromís fins i tot el dugué a deixar, per un moment, en segon lloc la creació literària. “Deix d’escriure i publicar amb la regularitat d’uns anys abans”, diu. Tot seguit expressa el desengany davant “les tones d’oportunisme i de cinisme”. Però més que un desengany és un desacord. A començaments dels vuitanta “constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició”.

La constatació de tot això el du a la convicció que cal una nova resistència. És necessari seguir a contracorrent en la lluita cultural. Aquesta és l’eterna proesa del bon navegant: esquivar les tempestes més fortes per arribar a ports difícils i d’incerta navegació. En el camí potser ha perdut totes les batalles llevat de la capacitat d’emocionar-se i d’indignar-se davant qualsevol injustícia. Per això reivindica un passat que potser molts voldrien oblidar. “Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d’il.lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí”. Aquesta flama utòpica, en el sentit realista i vivificador de la paraula, és la que avui es troba molt amenaçada.

Al llarg dels anys vuitanta i noranta és donà un procés de reacció ideològica que anuncià arreu del món el final de les ideologies alliberadores. El fracàs del model soviètic havia de ser el fracàs de tota lluita solidària. Es reactivà un sistema ideològic que no tan sols s’enfrontà al socialisme i a l’esquerra, sinó que atacà de ple les propostes econòmiques i socials de signe reformista, nascudes a l’ombra de Keynes o Galbraith. Després d’un dur combat la ideologia ultraliberal proclamà el seu triomf i inicià la tasca de desmantellar l’estat del benestar. La llarga cadena de privatitzacions, generació de monopolis transnacionals en sectors claus de l’economia i foment d’especulacions de tot tipus, coincidí amb l’esclat de les noves tecnologies de la informàtica i la biotecnologia. El principal triomf d’aquest veritable “tsunami” ideològic no fou el de la imposició mundial d’una globalitat destructora que ha duit els afamegats a la xifra record de 1.200 milions de persones i amenaça de carregar-se el clima i el propi planeta, sinó que va ser la seva incorporació dins la ment de les persones. Els que no combregaven amb les rodes de molí eren desqualificats, ridiculitzats, criminalitzats, engegats de les plataformes d’opinió. La inexistència d’idees i de projectes deixava l’esquerra sense esperança, i l’escriptor compromès estava passat de moda i condemnat, anant tot molt bé, a ser objecte d’investigació arqueològica o a ser col.locat en un museu.

Per ventura la sortida que ha trobat el nostre autor ha estat la del refugi en el treball. La seva ha estat la constància del qui sap que no li podran prendre la ploma, és a dir l’ordenador, i que si cal acudirà als blocs i al “facebook” per combatre. En Miquel ha aconseguit tirar endavant la seva obra, de novel.la, poesia i teatre, a base d’una feinada, cada dia, com un veritable proletari de la ploma. Aquest treball de quaranta anys haurà salvat el seu record personal i el nostre record col·lectiu. Com ell diu molt bé: “El record és una forma de servar el més preuat per al poeta”. El record ja s’ha servat, ara la millor manera de mantenir-lo és seguir treballant i lluitant, escrivint, fent novel.la, poesia i teatre al servei d’aquest poble.

Palma (Mallorca) 3-II-2010


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Esquerra Republicana i els homenatges a Emili Darder

pobler | 22 Febrer, 2010 07:37 | facebook.com

Esquerra Republicana recordà el batle Emili Darder amb un discurs emotiu i contundent de Jaume Santandreu. Joan Lladó aprofità per demanar eleccions anticipades


“Sense justícia històrica, la memòria no val res”


dBalears | 22/02/2010 |


Mig centenar llarg de persones participaren ahir al cementeri de Palma en l'acte d'homenatge a Emili Darder, el darrer batle republicà de la ciutat, que cada any organitza la secció local d'Esquerra, tot coincidint amb l'aniversari de l'afusellament per part de l'Exèrcit franquista. Entre els assistents, hi eren alguns dels familiars d'Emili Darder. L'acte fou bàsicament protagonitzat per Jaume Santandreu, que va tenir emotives però contundents paraules de record pel batle assassinat.

"Em fa molta peresa aixecar la veu per fer un homenatge -va manifestar-, perquè recordar Darder és molt fàcil. Jo vénc aquí amb un compromís, amb una promesa que us deman que assumiu: la de pagar un deute pendent amb el batle republicà i amb tots aquells que, abans i després, van tenir la mateixa sort, com el capellà Poquet. El nostre deute és aconseguir-los justícia, perquè, sense justícia històrica, la memòria històrica no val res".

Santandreu es va doldre perquè "no podem fer aquesta justícia, perquè continuen sent els mateixos que mataren en Darder, tots som els mateixos, jo som el mateix". El gerent de Can Gazà va argumentar que "hem de callar", perquè continua sent rei aquell que fou nomenat per Franco, que en va ordenar l'afusellament; perquè "jo continuu dient senyor bisbe al successor d'aquell que va callar davant l'assassinat, el bisbe Miralles". En aquesta mateixa línia, afirmà que "els bons no són els justos, sinó els que guanyen: Hitler no és dolent pel que va fer, sinó perquè va perdre".

De la seva banda, el president d'Esquerra, Joan Lladó, va justificar "la necessitat de la contundència que Jaume Santandreu posa en les reivindicacions en moments com els que vivim". Lladó enllaçà memòria històrica i actualitat, tot recordant els esforços d'Emili Darder perquè "els mallorquins modificassin el tarannà, tan donat a la resignació d'un tanmateix, què hi farem" A més, denuncià que "els polítics actuals no segueixen l'exemple d'aquells que eren més ambiciosos".

El dirigent independista va fer referència a la negativa del president Antich a convocar unes eleccions anticipades "que regenerin el panorama polític". Així mateix, va tenir paraules pels qui "ens volen convèncer que la culpa del que passar després del 39 va ser de la guerra; ens volen fer oblidar qui varen ser els revoltats, presentant totes les víctimes com si fossin iguals", en al·lusió al monòlit de la Feixina de Palma. L'acte es va cloure amb la interpretació d'El cant dels ocells.

dBalears


Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Emili Darder



A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest.

A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació".

Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics).

Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe.

No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la República, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes!

És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat.

En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural.

Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.

Miquel López Crespí

Els cops d'Estat de la transició: Tejero, l'"Operació Galàxia"... (i II)

pobler | 21 Febrer, 2010 19:41 | facebook.com

(1 vídeo) Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)


Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).

En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.

Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".

Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.

'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".

Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.

Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.

El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.

Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.

Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.

Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?

Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.

Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.

La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.

El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.

El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.

Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Pactes contra natura a les Illes (Ixent - Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

pobler | 21 Febrer, 2010 09:32 | facebook.com

Allò que diferenciava a Marx dels anarquistes era l’ús de les institucions com a reclam i mitjà per a la construcció d’un poder alternatiu que servís per enfonsar-les. Ara en canvi, l’aparell institucional de la pseudoesquerra, ha esdevingut classe política, classe en sí que té un objectiu propi: la de conservar els seus privilegis a l’ombra de les institucions de la burgesia. Allò que importa són els sous i les cadires, i per això s’han empassat un pacte contranatura, fins que la situació ha rebentat. I no ha rebentat perquè ells haguin volgut , perquè des que pactaren, i sabien amb qui pactaven, volien l’estabilitat i compartir govern amb els corruptes.Es cansaren de repetir que els caos de corrupció eren personals quan sabien perfectament que negaven l’evidència. (Llorenç Buades)


Ixent va advertir que un pacte dels que es diuen d'esquerra amb UM seria un desastre, i així ha succeït.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes


Malgrat la criminilització que es fa dels crítics de l’esquerra, la situació actual de desgovern i de corrupció generalitzada ens ha donat la raó en relació al nostre posicionament quan diguérem que no s’havien de fer pactes de govern amb Unió Mallorquina, i que l’esquerra havia de fer política des de l’oposició al govern.

Aquells que sostenien i encara sostenen la política clientelar per interessos particulars obvis que fa la pseudo-esquerra, s’hauran de mossegar la llengua, però no ho faran, perquè la seva submissió a la seva xarxa de poder per tal de mantenir els privilegis personals en forma de treball o subvencions no ho permet.

Al llarg d’aquests temps hem vist com l’electorat que va donar la confiança a l’esquerra s’ha empassat traïcions seguides: Son Espases i les seves conseqüències no només pel que fa al territori, sinó a la deriva cap a la privatització de la sanitat pública. Aquella batalla que es lliurava contra la dreta econòmica que l’imposava es va perdre amb l’accés de l’esquerra al govern. La continuïtat dels plans territorials concebuts al servei dels interessos de poder de la dreta econòmica s’han realitzat. Les privatitzacions (IB3, Cort...). La dedicació dels pressuposts de la comunitat al sector empresarial turístic i del totxo. La desmemòria històrica : sa feixina com exemple. La traïció als moviments socials que enlairaren l’esquerra electoralment s’ha produït en tots els àmbits.

La mentida sobre la necessitat d’un canvi de política econòmica s’ha perpetuat amb el Pacte i és visible en les darreres estadístiques on la despesa pública s’orienta com sempre al sector de la construcció que en aquest cas és l’únic que redueix el nombre d’aturats.

Allò que diferenciava a Marx dels anarquistes era l’ús de les institucions com a reclam i mitjà per a la construcció d’un poder alternatiu que servís per enfonsar-les. Ara en canvi, l’aparell institucional de la pseudoesquerra, ha esdevingut classe política, classe en sí que té un objectiu propi: la de conservar els seus privilegis a l’ombra de les institucions de la burgesia. Allò que importa són els sous i les cadires, i per això s’han empassat un pacte contranatura, fins que la situació ha rebentat. I no ha rebentat perquè ells haguin volgut , perquè des que pactaren, i sabien amb qui pactaven, volien l’estabilitat i compartir govern amb els corruptes.Es cansaren de repetir que els caos de corrupció eren personals quan sabien perfectament que negaven l’evidència.

Ara volen governar amb minoria. Ho podran fer si fan allò que vol la classe dominant i apliquen els seus interessos, si s’empassen les polítiques que volen fer els burgesos que manen i no estan en el govern, perquè una de les lliçons que ens aporta el coneixement de la història és que aquells que en realitat dominen els poders econòmics i fàctics juguen sempre a guanyar i si no ho fan amb un As d’espases es conformen amb la Sota de bastos. De la mateixa manera que Primo de Rivera usà la UGT al seu servei, la patronal balear pot usar aquest govern si és que en té interès. Aquesta forma de govern, però, si l’aconsegueixen, els conduirà a deixar de ser un referent d’esquerra , al mateix temps que serviran d’instrument per sortir-ne del pas en tant que es reconstrueix la dreta institucional molt malmenada. Els conduirà a deixar de ser un referent de l’esquerra de manera generalitzada , perquè en la pràctica, per a les bases més conscients i militants, l’esquerra institucional en aquesta legislatura ha perdut totalment la seva connexió amb els propòsits emancipadors de la classe treballadora,

Web Ixent


Els cops d'Estat de la transició: Tejero, l'"Operació Galàxia"... (I)

pobler | 20 Febrer, 2010 07:55 | facebook.com

(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.


El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)


Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.

Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.



Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).

Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.

L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".

Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.

'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.

'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".

En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Bergman, Visconti, Eisenstein, Welles, Fellini...

pobler | 19 Febrer, 2010 16:00 | facebook.com

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)


El cinema "rupturista"



Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.



Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors irlandesos: James Joyce, Sean O’Casey, Brendan Behan, Liam O’Flaherty, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, Samuel Beckett...

pobler | 19 Febrer, 2010 09:52 | facebook.com

La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! (Miquel López Crespí)


Escriptors irlandesos: James Joyce, Sean O’Casey, Brendan Behan, Liam O’Flaherty, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, Samuel Beckett...



En relació amb els autors nascuts a Irlanda es pot parlar igualment de James Joyce, però... ¿quin escriptor, quina persona mínimament formada no ha llegit multitud d'estudis referents a la importància històrica de la seva obra, de les seves aportacions a la cultura universal? James Joyce el coneixem de molt jovenets, en aquells anys seixanta d'intensa formació cultural i política. Posteriorment, a començaments dels anys setanta, quan publicam el recull de narracions A preu fet (Palma de Mallorca, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma de Mallorca, Editoral Turmeda, 1974), obres com Desterrados, Gente de Dublín, Dedalus, Ulises o La velada de Finnegan -que coneixíem en traducció espanyola- fan que mai més puguem escriure com abans d'haver llegit aquesta mena de narrativa. Però cap a mitjans dels seixanta llegim Joyce o anam a veure les primeres obres de Samuel Beckett més que com a autors "irlandesos", com a intel·lectuals en certa manera inclassificables, qui sap si com a "apàtrides". Sabem que Samuel Beckett s'ha jugat la vida lluitant contra els nazis en temps de l'ocupació alemanya de França. Però en aquelles inicials lectures adolescents no hi trobam gaire relació entre la seva obra, el renaixement cultural irlandès i molt manco amb la lluita activa per la independència. Amb James Joyce ens passà quelcom de semblant. Malgrat la seva relació conflictiva amb el catolicisme regnant a la Irlanda d'aleshores, els seus problemes com a persona i com a creador, les preocupacions que té com a escriptor, no seran mai semblants a les que tenen els intel·lectuals que malden per anar bastint una obra podríem dir nacional-popular com serà el cas de Sean O'Casey, Liam O'Flaherty o Brendan Behan, per posar uns exemples.

La lectura que als vint anys fem d'Ulisses, per parlar de l'obra més famosa de James Joyce, és una lectura més que res "literària". Ens preocupa més que res poder anar assimilant unes tècniques, el monòleg interior, aquella mena d'experimentació contínua que sabem que han condicionat tota la literatura mundial d'ençà la seva publicació. La lluita literària de Joyce, hereu de la millor tradició narrativa europea, va en el camí de rompre precisament la tradició narrativa del XIX, l'herència del romanticisme i del naturalisme o des d'una altra perspectiva, el pur psicologisme proustià. I certament que ho aconsegueix! Res ja no serà igual dins de la literatura mundial després de la publicació d'Ulisses! Un altre escriptor irlandès que ens interessa aleshores és, sense cap dubte, George Bernard Shaw. Un intel·lectual preocupat en tot moment per la situació de les classes populars i que milita activament en la Fabian Society atacant les injustícies de les classes dominants britàniques i les de tot el món. Shaw fa servir la novel·la per a exposar les seves concepcions d'un tipus especial de socialisme cristià i les misèries produïdes per la societat de classes. Entre 1884 i 1888 publica obres que es poden emmarcar dins d'aquesta línia. Concretament -i citam per les traduccions espanyoles que empràvem- Inmadurez, El nudo irracional, La profesión de Cashel Byron, Amor entre artistas i Un socialista no social.

Però és en el teatre on Shaw empra a fons totes les seves potencialitats creadores per a fustigar sense descans les hipocresies i injustícies de la societat victoriana. La misèria en que viu la classe obrera anglesa i irlandesa, el problema de l'habitatge a la seva època, l'explotació a la qual eren sotmeses les famílies treballadores per part de propietaris sense escrúpols, és descrita de forma magistral en Casas de viudos (1885). És el començament d'una important producció teatral sempre en la línia de denúncia de la injusta situació d'explotació en què viuen els treballadors i treballadores. El problema de la prostitució es posat en escena en l'obra La profesión de Mrs. Warren (1894); l'atac a les guerres imperialistes i la "falsa glòria" a què criden al poble les classes dominants britàniques el trobam en Las armas y el hombre (1894); el paper de la dona en la societat contemporània es descrit en Cándida (1894).

Tots aquests autors nascuts a Irlanda formen part, al costat de la nostra herència cultural catalana o les influències castellanes i mundials, de la nostra formació humana, literària i política. Però al costat indiscutible d'aquesta influència, hi ha uns escriptors irlandesos poc coneguts, quan no silenciats i marginats, els que ens interessen especialment. I ens interessen especialment perquè a Catalunya i l'estat espanyol estam immersos en una lluita activa contra el feixisme i l'imperialisme espanyol dominants. De joves cercam exemples que siguin un equivalent dels nostres Gabriel Alomar, Andreu Nin, Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Salvat-Papasseit, Joan Fuster... Cercam autors d'una accentuada línia nacional-popular, intel·lectuals de ferm compromís amb la llengua i la cultura de les nacions oprimides per l'imperialisme, homes i dones compromesos amb les organitzacions que lluiten activament, fins i tot amb les armes a la mà, contra l'opressió nacional i social dels pobles.

En el cas del poble irlandès, la generació posterior als Shaw i als Joyce ens forneix d'alguns exemples remarcables. Som a mitjans dels anys seixanta. I així com és molt fàcil trobar obres d'Oscar Wilde i George Bernard Shaw, és complicadíssim, avui dia encara ho és!, saber de la vida i de l'obra de Liam O'Flaherty, Sean O'Casey o Brendan Behan. I això que són els autors compromesos més coneguts! Jovenets de vint anys, ja ens adonam de la "selectivitat" cultural que els promotors dels cànons literaris van establint en els àmbits europeu i mundial. Des de París a Londres, en els més sofisticats teatres de Milà o Berlín, pots trobar constantment reestrenes d'obres d'Oscar Wilde o de Bernard Shaw... La importància d'anomenar-se Ernest és representa normalment al Madrid feixista de la postguerra, a la Lisboa salazarista o l'Atenes dels coronels. James Joyce i Samuel Beckett formen part de la cultura universal. Bredan Behan és un marginat.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Narrativa insular del segle XX - El compromís polític dels escriptors mallorquins

pobler | 18 Febrer, 2010 17:37 | facebook.com

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974. (Miquel López Crespí)


Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa experimental dels anys 70 i 80



Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.


Miquel López Crespí


Llorenç Villalonga i Falange Española de las JONS

pobler | 18 Febrer, 2010 09:33 | facebook.com

”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i les Belles Arts



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intellectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Un homenatge al cinema: el poemari Temps moderns

pobler | 17 Febrer, 2010 15:44 | facebook.com

(3 vídeos) ...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)


Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)



Per David Jou.


La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.


Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.


El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.


De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.


L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.


Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.


En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.

(Maig 2002)

Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema

(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Lila Thomàs i les pàgines de cultura del diari Última Hora

pobler | 16 Febrer, 2010 16:54 | facebook.com

La lluita per la llibertat a les Illes: les pàgines de cultura del diari Última Hora

"Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, Miquel Rayó, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Lila Thomàs...".


Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

En el número 40 de Nostra Paraula (novembre de 1985), Lila Thomàs (que aleshores, juntament amb Francesca Bosch i molts d'altres militants, havia romput amb l'herència política del carrillisme) escrivia, fent-se ressò del final de les pàgines culturals d'Última Hora: "Al.lotets, posau-vos de dol... hem de plorar la desaparició d'un amic, un amic dominical, que ens donava noves d'això que en diuen "cultura"... La nostra revista, que sovint ens serveix per acomiadar companys que desapareixen, avui també ens serveix per dir un 'adéu'". Era l'acomiadament al suplement que coordinava Antoni Serra. Aquest important suplement cultural havia començat a publicar-se a principis dels vuitanta i deixà de sortir a principis d'agost de 1985. Record que, a finals dels seixanta, ja havia col.laborat a les pàgines culturals de l'Última Hora. Em referesc a la secció "Letras" que coordinà el fundador de la Llibreria l'Ull de Vidre, Frederic Suau. Allà hi escrivíem Josep M. Llompart, Carlos Meneses, Damià Ferrà Pons, Josep Albertí, José Luís Giménez-Frontín, Juan Marsé, Francesc de B. Moll, Frederic Suau, Jean Schalekamp, Colau Llaneres, etc. Després (començaments dels setanta), vaig estar un temps enviant els meus articles al suplement cultural del Diario de Mallorca, que dirigia Xim Rada. Allà va ser un vaig conèixer el recordat Paco Monge (i també el gran poeta de Campos: Damià Huguet) i vaig establir coneixença amb Cristòfol Serra, Jaume Vidal Alcover...


Ciutat de Mallorca (5-II-1985). Francesca Bosch i Miquel López Crespí el dia de la presentació a la premsa de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà Francesca Bosch abandonà el carrillisme (PCE) s'establiren molt bones relacions de col·laboració entre l'antiga dirigent carrillista i l'escriptor Miquel López Crespí per a servar la memòria republicana del nostre poble.

Foren anys en què combinàvem els escrits que sortien a la premsa "oficial" amb els de la premsa clandestina. Concretament vaig escriure la major part de la meva obra periodística en les publicacions comunistes Democràcia Proletària (en la fundació de la qual jo havia participat juntament amb Mateu Morro, Josep Capó -l'actual cap de la PIMEN-, Joan Ensenyat, Monxo Clop, la periodista Gina Garcias...).

A "Cultura" jo m'encarregava de les entrevistes amb els intel.lectuals catalans; més de cent entrevistes amb els escriptors més importants del moment. En certa mesura, aquesta important eina cultural posada al servei del nostre recobrament nacional comptà amb un ampli ventall de col.laboradors que anaven des d'un culturalisme moderat al socialisme i al comunisme marxista revolucionari. Però el que ens unia era sobretot una concepció comuna del paper de l'intel.lectual lluny sempre del reaccionarisme feixistoide i de l'escapisme actuals. El compromís de l'intel.lectual amb el seu temps i amb el seu poble era per a nosaltres, com ho havia estat vint anys enrere, quan començàvem a escriure, el nord que guiava els nostres escrits. Res a veure, doncs, amb el cinisme reaccionari d'un Llorenç Villalonga o amb el feixisme militant d'un Joan Estelrich. No és estrany que els menfotistes fessin un alè quan deixaren de sortir aquestes pàgines. Ara, quan ja han passat més de deu anys d'ençà que es publicava aquell suplement cultural, voldria -almanco per a la història- deixar constància del nom dels seus col.laboradors. Aquests intel.lectuals al servei de la Cultura (amb majúscules) eren: Pep Gómez, Miquel Rayó, Antoni Serra, Jaume Llabrés, Palau i Camps, Vicenç Sastre, Josep Rosselló, Miquel López Crespí, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Ferran Lupescu, Joan Manresa, Antoni Colomar, Valerià Pujol, Jaume Corbera, Aurora Picornell (ara ja es pot dir, "Aurora Picornell" era un dels meus pseudònims), Pere Caravaca, Cosme Aguiló, Bonet de ses Pipes, Mateu Morro, Manuel Claudi Santos, Lila Thomàs...

Miquel López Crespí

L'esquerra mallorquina i l'antifranquisme: un article de Cecili Buele

pobler | 16 Febrer, 2010 10:10 | facebook.com

Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques. (Cecili Buele)



Cecili Buele. Intervenció en el Congrés de Diputats.

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca


"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)

He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a collaborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.

Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebellió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època

La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.

Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nullitats acadèmiques, socials o polítiques.

No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma

Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.

Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics

Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.

Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.

L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.

Publicat a la revista L'Estel

Raimon: 50 anys d'Al Vent

pobler | 15 Febrer, 2010 16:46 | facebook.com

Raimon farà un concert antològic a València


Oferirà un concert 'autoretrat' a l'Olympia el 23 de febrer en els cinquanta anys d'Al Vent Raimon tornarà a actuar a un teatre de la ciutat de València el pròxim dia 23 de febrer després de deu anys sense fer-ho. El cantautor de Xàtiva ha presentat el recital que oferirà a l'Olympia definint-lo com 'l'autoretrat' d'una persona 'que des dels 18 anys, quan va fer Al Vent, ha intentat fer cançons'. Raimon ha avançat que oferirà un recital antològic amb 'cançons inevitables que la gent em demana i es cabreja si no faig' i 'algunes cançons del nou disc' que prepara: 'Punxa de temps'. El concert, amb totes les entrades venudes, culmina l'homenatge que la Universitat de València fa a Raimon pels cinquanta anys d'Al Vent.

Raimon diu que torna a València sabent que 'hi ha gent que m'estima molt, gent que m'estima poc i gent que no m'estima gens'. Tot i així, assegura 'sentir-se molt a gust' i refermat amb la seva actitud davant la vida i el seu 'camí a contracorrent'. Del nou treball, el cantautor de Xàtiva ha explicat que ja té enllestides set cançons, que ja estan enregistrades, i tres més que en té composades 'recentment' i que avançarà a València. Raimon assegura que tocarà 'almenys sis cançons' d'aquest nou disc ha definit el recital com 'un panorama ampli de les coses que he fet i de les que estic fent'. Serà, ha dit, 'l'autorretrat d'una persona que ja té 69 anys.

VilaWeb (15-II-2010)


...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)


El recital de Raimon al cinema Born (1967)



Raimon.

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

La literatura catalana i la memòria històrica: L'Amagatall (Premi Miquel Àngel Riera de novel·la)

pobler | 15 Febrer, 2010 09:59 | facebook.com

L'amagatall i la novel·la històrica mallorquina.

"La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius". (Miquel Ferrà Martorell)



Miquel Ferrà Martorell i Miquel López Crespí.

Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor.

Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-col·loquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.


Coberta de la novel·la L'Amagatall.

Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.

Pensam que aquesta novel·la de Miquel López Crespí (1) és una de les aportacions més importants d'un autor contemporani mallorquí als fets que s'esdevingueren a les Illes en els anys de la guerra i postguerra. López Crespí en sap treure profit tot inspirant-se en un fet real esdevingut a la seva població d'origen. Al llarg de les nostres lectures literàries n'hem conegut molts d'amagatalls, el d'Anna Frank entre d'ells i ja de sortida tenen aquests el nucli del misteri entès com efecte poètic. Poesia i misteri, denúncia i investigació formal, troballes del llenguatge, efectes inesperats de lèxic i imaginació creadora. Vet aquí alguns dels detalls que fan de L'amagatall una de les obres bàsiques de la literatura mallorquina actual. A partir de la fosca creadora de l'amagatall l'home emboscat, amagat, soterrat en vida mou la llum, la vitalitat que neix d'un intel·lecte actiu, i més que actiu, dinàmic. Aleshores codifica totes les nostàlgies i connota tota casta de factors efectius, històrics i culturals. Les evocacions personals determinen una àmplia visió del món i fan amb efectes de clara intensitat, que brollin paraules noves que donen nou sentit a l'angoixa de l'home i de la humanitat o que tornin al present somnis de pàtria nova, la utopia mai no assolida pels homes justos d'aquesta terra calcigada per cínics i malfactors. L'amagatall ve carregat de mils valors simbòlics com aquella Roma entrevista pel poeta Alberti. Aquesta visió del món tan personal i suggestiva no s'enganya ni vol enganyar i, com diria Ortega i Gasset, aquí l'escriptor "contempla el panorama de la vida i de la cultura des del seu cor".

(1) L'amagatall. Premi Miquel Àngel Riera de Narrativa 1998. Col·lecció "Tià de Sa Real", núm. 55. Publicacions de Sa Nostra, Caixa de Balears.

Publicat en la revista l'Estel (15-VIII-1999)

Rèquiem per son Bosc, o no? (per Margalida Rosselló Pons, ex consellera de Medi Ambient del Govern balear (1999-2003)

pobler | 14 Febrer, 2010 22:32 | facebook.com

Margalida Rosselló Pons, ex consellera de Medi Ambient del Govern balear (1999-2003). Palma.


Son Bosc està a punt de desaparèixer per convertir-se en el camp de golf nombre 25 de Mallorca, i les autoritats competents no han pogut o no ho han volgut evitar.


Rèquiem per son Bosc, o no?


Son Bosc està a punt de desaparèixer per convertir-se en el camp de golf nombre 25 de Mallorca, i les autoritats competents no han pogut o no ho han volgut evitar. Son Bosc és una zona devora el parc natural de s´Albufera que posseeix una gran riquesa natural i sense dubte és una zona de gran biodiversitat que el converteix en un espai únic a Mallorca. Son Bosc va ser protegit a l´any 2003 pel Govern del Pacte de Progrés degut als seus valors naturals tan elevats i a la necessitat de formar part del PN de s´Albufera (declarat parc natural a l´any 1988, era necessari revisar la seva delimitació ja que incloïa zones sense cap valor ambiental i altres, com Son Bosc, no s´havien inclòs). El govern del PP a l´anterior legislatura -2004- el va desprotegir, tal com va fer en tota la resta d´espais naturals protegits pel govern anterior, sense cap explicació ni estudi sobre els seus valors naturals.

A Son Bosc els valors del negoci i el benefici privat han passat per sobre de la conservació d´un bé únic i d´extraordinària biodiversitat. Pot ser un espai d´una gran biodiversitat no dóna cap benefici?, Pot ser tenir una espècie de nidificació única a Mallorca com els "abellerols" no és suficient? Pot ser un hàbitat d´especial protecció no basta? Pot ser això no interessa a ningú dels qui poden decidir? Pot ser torna suposar un problema "això" del medi ambient per les inversions privades i l´economia d´aquesta illa?

Pot ser ens hauríem de plantejar que si volem unes illes amb present i futur econòmic amb criteris de sostenibilitat hem de valorar els nostres recursos naturals. La protecció dels nostres hàbitats i espais naturals són un valor afegit a un sector turístic diferent al de "sol i platja". En el cas de la zona de s´Albufera existeix un turisme ornitològic que viatja a Mallorca per observar aucells al parc natural o a conèixer aquest i altres espais naturals. Aquest turisme conservacionista que diversifica l´oferta turística de l´illa s´ha d´incentivar. Convertir Son Bosc en un camp de golf ens allunya d´aquesta possibilitat. Pot ser hem d´aprendre a valorar i a cuidar el que tenim enlloc de ser un poble a punt sempre de l´especulació i del benefici ràpid i per uns quants. Ara, ens queda sols un rèquiem per Son Bosc o pot ser alguns encara volen decidir salvar-lo?

Diario de Mallorca (14-II-2010)



Margalida Rosselló.

Per Miquel López Crespí


Joan V. Lillo Colomar ha publicat un dels articles més interessants que he llegit aquests darrers mesos. L'article es titula "Apunts sobre la defensa del territori a les Illes", i d'una manera clara i didàctica explica al lector la greu situació de consum de territori i recursos que les forces especulatives de les illes porten a terme cada dia. Joan V. Lillo ens recorda els històrics dies de l'ocupació de sa Dragonera pels joves dels grups "Terra i llibertat" i "Talaiot Corcat". Aleshores, amb ajut del GOB, es va poder aturar la urbanització de la nostra petita illa. Aquesta gran victòria de l'incipient moviment ecologista significà emperò la posterior demonització dels grups abans esmentats per part dels poders fàctics econòmics i grans propietaris de finques, que veien perillar els seus projectes especulatius. Això i tot la mobilització popular aconseguí aturar els plans per a destruir es Trenc, Mondragó, sa Canova d'Artà, Cala en Turqueta, Punta Amer, etc. Tot plegat va ser l'inici de l'ampli moviment que, amb les seves reivindicacions i manifestacions enmig del carrer, creà la consciència necessària per a elevar l'esquerra oficial a la gestió del poder polític.


Recentment, i per a provar de fer front als plans especulatius dels sectors depredadors de la nostra terra, s'ha constituït una "Plataforma de Plataformes" que aglutina els moviments ecologistes més antics, com el GOB, per exemple, fins a les plataformes sorgides aquests darrers temps


Aquest "front comú" que sovint no han estat capaços de constituir els partits de l'esquerra nominal s'ha concretat recentment i és format pel GOB, Amics de la Terra i les plataformes Son Real no té preu, Plataforma Autovia NO, Plataforma 2n Cinturó, Salvem la Real, SOS Can Vairet, Plataforma en defensa des Carnatge, Plataforma Desdoblament SÍ Autovia NO i Plataforma pel Parc de les Vies. Tot plegat, un exemple de consciència unitària que hauria de fer reflexionar els polítics del Pacte que no saberen conservar el poder que els havíem donat Aquest ressorgir del moviment popular, l'exemple que donen als polítics professionals, m'ha recordat una recent conversa amb la diputada verda Margalida Rosselló. La diputada m'explicava que era a punt de prendre una decisió final quant a la seva permanència o no en la política activa de les Illes.


La diputada verda està més que avorrida de les campanyes rebentistes i de demonització ordides pels excarrillistes que han contribuït a matar aquell projecte tant engrescador on hi havia en Jordi López, en Nofre Bisbal i tants i tants d'ecologistes illencs.

Pens, i ho he escrit en nombroses ocasions, que Margalida Rosselló no pot marxar a casa seva en uns moments de represa del moviment ecologista i conservacionista de les Illes. El seu tarannà combatiu, la seva provada experiència parlamentària, serien de summa utilitat a la "Plataforma de Plataformes" que s'ha constituït recentment. Si ja no pot conviure amb els que han mort el projecte verd original sí que pot lluitar, contribuir a la represa del moviment ecologista des del grup mixt. Seria una forma de donar una veu institucional als centenars de persones que aglutinen les diverses plataformes constituïdes. En aquests moments el grup mixt és monopolitzat en exclusiva pels únics tres diputats que té UM. Per ara són els tres diputats d'UM els que gestionen a favor seu tots els recursos econòmics i de propaganda que representa el control del grup mixt. Si Margalida Rosselló es decidís a ser la "veu dels sense veu" al Parlament, UM, i de rebot el PP, veurien disminuït el seu poder, ja que la dreta hauria de repartir amb ella totes les iniciatives parlamentàries, tots els recursos econòmics destinats al grup, totes les intervencions orals davant plenari i davant comissió, totes les explicacions davant els mitjans de comunicació, totes les dietes, sous, assignacions econòmiques... Margalida Rosselló retallaria el poder a UM i al PP i alhora enfortiria el protagonisme del moviment popular de les Illes.


Recordem que si Margalida Rosselló decideix anar al Grup Mixt en lloc de marxar a casa com voldrien els seus enemics, tots els recursos del grup s'haurien de repartir entre quatre a parts iguals: portaveu, representant al plenari, representant a les múltiples comissions informatives, comissions d'investigació, dietes i assignacions corresponents, despatx, secretari/a, telèfon, fax, fotocopiadora, ordinador, Internet, premsa diària damunt la taula, mòbil, viatges, estatges, encàrrecs oficials, intervencions al Congrés dels Diputats, iniciatives legislatives, preguntes al Govern, proposicions no de llei, proposicions de llei... I tot aquest poder seria posat al servei del naixent moviment popular de les Illes. Amb tots aquests avantatges per a contribuir a la consolidació i ampliació de la "Plataforma de Plataformes" i el moviment ecologista de les Illes, jo no tenc cap dubte de quina serà la decisió final de Margalida Rosselló.


Miquel López Crespí


19-VIII-05


Jaume Carbonero i la destrucció del territori - El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Carbonero

pobler | 14 Febrer, 2010 10:59 | facebook.com

La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat. (GOB)


El GOB demana que es resolgui l'accés a l'habitatge amb el que hi ha construït. No cal construir més!


El GOB qüestiona el vertader objectiu de la Llei Carbonero.



Les propostes del GOB: ocupar els 94.261 habitatges buits, afavorir el lloguer, reformar i reconvertir els barris degradats.


Des de l'anunci per part del Govern del projecte de llei de l'Habitatge el GOB ha reclamat una rectificació en la política de foment dels habitatges de protecció oficial.

Ara, davant el calendari previst per a la imparable tramitació definitiva de la Llei de l'Habitatge, que es preveu que sigui aprovada el proper dimarts dia 6 de maig, el GOB llança una reflexió crítica i propostes per a una vertadera política social de l'habitatge.


L'EVIDÈNCIA I EL SENTIT COMÚ

Segons les dades que disposam i sense comptar les instal•lacions hoteleres, a les illes Balears hi ha actualment (2006) 537.911 habitatges dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.261 estan desocupades tot l’any

Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable.

Amb l'estoc d'habitatges buits ja existents i l'edificabilitat permesa és més que suficient per a promoure polítiques de rehabilitació i consolidació urbana, sense necessitat de noves classificacions de sòl urbanitzable ni la urbanització de les Àrees de Trancisió. En definitiva, no cal construir més per donar solució a la problemàtica de l'accés a l'habitatge.


L'ACTUACIÓ DEL GOVERN ANTICH


La Llei Carbonero pretén construir en aquesta legislatura 5.000 habitatges de preu taxat, és a dir de preus assequibles, classificant com a urbanitzables, terrenys que actualment són rústics, a propostes de promotors o de propietaris de terrenys. Aquests terrenys podran destinar-se la meitat a vivenda lliure i l’altra meitat a protecció oficial o altres fórmules; i permetent un increment de l’edificabilitat de sòls urbans i urbanitzables ja existents, als quals podran tenir un increment de densitat.

És a dir, en definitiva, es preten:

1. Promoure més creixement urbanístic: construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO o a preu taxat.

2. On? No està previst construir-ne més allà on fan més falta. A la proposta per municipis no s'hi veu cap planificació lògica. A Palma, per exemple, fan falta molts més pisos que els que es preveuen. En canvi a Campos, en molt poc temps s’han omplert la majoria dels solars buits dins el casc urbà i s’han aixecat barriades noves allà on, una dècada abans, no hi havia ni una sola construcció. Ara s'hi proposen 450 habitatges dels 5.000 prevists. 3. Intensificar les densitat edificatòries. El cas extrem és Palma, on es proposa construir edificis de més de 8 plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea) i amb mini-pisos de 60 metres quadrats. I a més, ara es proposa que no es limitin ni per Palma, ni per la resta de municipis, els límits de creixement establerts en el Pla Territorial de Mallorca.


CONTRADICCIO I IMPACTE


Realment és una contradicció posar a l'abast de constructors i promotors més sòl edificable i amb més aprofitament, maldament sigui per aquests habitatges i més si recordam el discurs d'investidura del president Antich: no consumir ni un pam més de territori.

El creixement en altura i sobretot la incorporació de sòl rústic (Àrees de Transició) al procés urbanitzador i edificatori constitueixen una passa enrera que el Govern pretén impulsar.

Per altra banda, la distribució territorial dels habitatges pretén establir l'oferta nop allà on hi ha la vertadera demanda per part de la població, sinó dur la població allà on hi ha pisos, la qual cosa no respòn a un creixement sostenible ni responsable ja que obliga a fer milers de desplaçaments a la gent que té la feina a un lloc però viu en un altre.

En definitiva més que resoldre l'accés a l'habitatge de la ciutadania el Govern Antich cau a la trampa dels promotors: més creixement urbanístic en l'actual conjuntura de recessió econòmica.


LES PROPOSTES DEL GOB


El GOB proposa que l'administració pública no urbanitzi més territori, amb l'excusa de construir-hi habitatges de protecció oficial. Hi ha prou habitatges construïts però desocupats i sol urbà i urbanitzable com per assegurar l'accés a l'habitatge per a tothom.

El GOB proposa que l'administració pública promogui el lloguer d'aquest "estoc" d'habitatges; amb incentius als seus propietaris, o amb la seva compra pública per després llogar-los. Molts d'habitatges i sòl urbà "retingut" es poden reformar i rehabilitar, amb el suport públic. Així s'evitaria créixer més en insostenibilitat, en consum de recursos naturals, sòl i energia. Si cal construir de nou, hauria de ser al sòl que ja és urbà; per exemple a molts de barris degradats mitjançant la reconversió social i urbanística.

El GOB proposa que el govern Antich faci Reserva Estratègica d'Habitatges, és a dir la compra d'habitatges ja construïts, per comptes de fer la Reserva Estratègica de Sòl que proposa la "Llei Carbonero". Així es faria públic el criteri que s'empra per comprar habitatges per part del govern Antich, que segons el propi Conseller Carbonero ja s'ha fet a Campos, Sa Pobla, Santa Margalida o Palma.

En definitiva, aquesta recessió econòmica ha de servir per revisar el model i redistribuir per comptes de crèixer.

Nota Informativa

Web Gob

El cant de la Sibil·la (Brosquil Edicions)

pobler | 13 Febrer, 2010 21:05 | facebook.com

Per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte". (Miquel López Crespí)


El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!". (Miquel López Crespí)



La publicació per Brosquil Edicions de València del meu poemari El cant de la sibil·la, que guanyà l'any 2004 el prestigiós premi de poesia "Ciutat de Sagunt" em situa davant la difícil conjuntura d'haver de reflexionar damunt aquest més de trenta anys de conreu de la poesia. De cop i volta hom s'adona com el temps ha anat passant inexorable d'ençà que a mitjans dels anys seixanta començava a escriure els primers poemes, narracions, obres de teatre. Copsar la fugidesa del temps. M'aprop als seixanta anys.

L'autor d'aquestes retxes va néixer un plujós dia d'hivern de 1946. Concretament, el trenta de desembre de 1946. Vint anys després del meu naixement, per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte. La publicació per Brosquil Edicions del poemari El cant de la sibil·la és, indubtablement, el responsable d'aquestes reflexions. Abans ja havia escrit alguns llibres de memòries que provaven d'incidir en les motivacions per les quals un jove mallorquí dels anys seixanta es compromet en la lluita antifranquista, entra a militar en organitzacions revolucionàries i, poc després, comença a escriure seguint el mestratge i l'herència cultural de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart, per anomenar tan sols alguns escriptors mallorquins. He parlat d'aquests anys i d'aquestes decisives influències en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), editat per Lleonard Muntaner l'any 1994, Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria històrica de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (2003).



Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la

editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

Però la lenta elaboració del poemari El cant de la sibil·la ve de molt enrere. Concretament de finals dels anys noranta. Aquest poemari és germà d'un altre d'encara inèdit que es titula Calendaris de sal. Ambdós llibres es van congriant a poc a poc després de la mort del pare, Paulino, a mitjans dels anys vuitanta, i la d'un oncle meu que havia estat com un pare, l'oncle José López, l'any 1998. Mai com en els instants de la mort, de la concreta desaparició física d'aquestes dues persones que tant han significat -i signifiquen encara!- havia copsat la relativitat de la vida, del nostre pas efímer per la terra. Per tant, en ambdós poemaris hi ha la presència constant del pas del temps sota la vigilància immisericorde de la Mort planant sobre cada una de les nostres accions. Romandre dies i nits al costat de les persones que més estimes sabent que no pots fer res per a impedir-ne la desaparició física és un trauma que pateixen la majoria dels humans. Són els moments en què la persona, en aquest cas el poeta, constata la fugidesa del temps, com els anys s'han fet fonedissos i, veient com desapareixen els éssers que més has estimat, s'adona, com en una pel·lícula que de sobte passàs a velocitat vertiginosa pel teu cervell, de la possibilitat cada vegada més propera que ell també serà engolit per l'huracà dels calendaris. Obsessió per la fugida del temps, omnipotència de la presència de la mort, nostàlgia per la innocent felicitat de la infantesa, els estimats records que habiten fins a la teva desaparició física en el racó més amagat del teu esperit. I el dolor, sempre el dolor, planant com un insaciable voltor per damunt els dies que s'escolen de manera irremeiable. En el poema "Somni de campanes esteses al vent" el poeta evidencia aquesta serena desesperació davant la fugida del temps: "A la desesperada, / ultrapassat per la tempesta que s'apropa, / intentant regularitzar els pistons de la fràgil maquinària del cor, / em deman on s'ha allunyat la infantesa. / Somni de campanes esteses al vent, / de càntics de pagesos llaurant la terra / i dones de la bellesa d'una estàtua grega / assajant els eterns moviments del segar i el batre a l'era."

És en aquests moments especials, davant la Mort, davant la fugidesa dels anys, quan proves, en inútil intent de salvació, aferrar-te als records i sentiments que han condicionat i condicionen tota la teva existència: l'amor de les persones que t'han alletat, t'han protegit, t'han educat, t'han fet tal com ets. Arreu sorgeixen, amb força impressionant, els racons de la teva terra que han estat el motlle d'una forma de copsar els colors, de sentir el bategar existencial d'aquesta terra tan malmenada per la història; la potència creadora de la llengua que aprengueres des del bres i t'han fet sensible a tota una concepció del món. Paraules, històries, rondalles, vivències que retornen com en un film que mai no s'acaba i que, d'alguna forma, tu també has de transmetre als teus fills... Llengua i cultura, paisatge i història, amor i mort, esperances i desil·lusions... "Sentir-se com un gra de pols / en la tallant foscor de l'univers" diu El cant de la sibil·la en el poema "La tallant foscor de l'univers" que inicia el poemari.

El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS