Miquel López Crespí - Memòria històrica

La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla: servar la memòria dels nostres avis

Els avis materns de l'escriptor Miquel López Crespí. Martina Caldés Torrens "Ximbona" i Rafel Crespí Pons "Verdera" l'any 1917.

En aquell temps (parlam dels anys cinquanta i jo tenia deu anys) em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo aleshores era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre totes les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats dels meus avantpassats. Feina difícil i complicada! A vegades he pogut salvar els noms però poca cosa més. En no quedar res d'escrit, només resten aquests noms en les ocasionals escriptures de compra-venda fetes per alguns membres de la família. Tota la resta, fets, esdeveniments concrets, històries, ha estat ja definitivament engolit pel pas dels anys. D'alguns noms de la família (un es remunta al segle XVIII!) només n'he tengut indicis per aquestes velles escriptures de les quals parlava una mica més amunt (la majoria arnades i fetes malbé, trobades a les golfes de casa nostra -Can Verdera i Can Ximbó-). Escriptures que parlen de compres i vendes a noms de Joan Sastre i Munar i Catalina Munar. Hi ha també na Catalina Sastre Serra, però d'aquesta llunyana parenta del segle XIX tampoc no serv cap dada; no sabem amb qui es va casar, si tengué fills. Més endavant ens trobam ja amb els padrins dels meus rebesavis. Són aquests en Baltasar Bennàssar, que es va casar amb na Magdalena Sastre Simó. D'aquest matrimoni ja tenim una informació una mica més abundosa. Sabem que tengueren una filla que duia per nom Catalina Bennàssar. Catalina (que morí el 7 de maig del 1928) es casa amb Rafel Pons Socias i tenen quatre fills: Joan, Baltasar, Magdalena (casada amb el fuster Pere Joan Sabater Ferrer) i Isabel Maria Pons. D'Isabel Maria Pons Bennàssar (la mare del meu padrí Rafel i del batle "Verdera", Miquel Crespí) ja n'hem parlat una mica més amunt.

Per altra banda les informacions que he pogut treure del padrí Miquel Crespí Isern (l'espòs d'Isabel Maria Pons) són també escasses; només sé que era fill de Miquel Crespí i de Pedrona Isern.

Ara ja ens trobam en els anys quaranta (pensau que qui escriu aquest article va néixer pel desembre de 1946). La padrina "Nana" encara és viva i els redepadrins de Can Verdera somnien sovint en la tornada del fill que marxà a l'Argentina en caure la dictadura de Primo de Rivera (parlam del batle de sa Pobla, el cap de la "Unión Patriótica", en Miquel Crespí Pons). Jo encara els he vists, els redepadrins, asseguts sota les parres del pati de Can Verdera, vellets, escoltant la lectura de les cartes (les hi llegia el meu pare o l'oncle José, els quals vengueren a sa Pobla, l'un presoner de guerra -era republicà-, l'altre cridat pel pare) arribades des de Buenos Aires. Els record plorant (enyoraven el fill que marxà i ja no tornà mai més).

Però jo era un infant i encara no sabia res d'enyorances ni de dolor. Anar a sa marjal amb el carro del padrí Rafel Crespí i la padrina Martina "Ximbona" era una festa. Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria).

Nosaltres, els poblers -i els santamariers, mureros, manacorins o pollencins- sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.

La Sibil·la, orgull de Mallorca

La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat

Editorial | 27/12/2010 |

Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.

La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.

Diari de Balears (dBalears)

Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.

La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)

L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005

Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.

Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse

La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.

Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.

Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)

L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.

Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.

1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)

Brindis per la Sibil·la

Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid

Francesca Marí | 25/11/2010

L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

Diari de Balears (dBalears)

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)

Els versos evocadors de López Crespí

Recuperar la infantesa

(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)

Per J. Ricart

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)

Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"

Francisco Díaz de Castro.

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.

L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)

Lletra de batalla i la lluita contra el feixisme

Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.

En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta".

L'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí rebia un dels premis de poesia més prestigiosos dels Països Catalans: el Premi Ciutat de Xàtiva (València).

El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".

En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.

Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.

Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".

Miquel López Crespí

(28-XII-04)

Viatges – Espanya 1808 - De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea (Castelló, 2007) – Premi Internacional de Narrativa

GOYA

L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre. (Miquel López Crespí)

L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre.

Què havia passat amb el somni de la conspiració, amb la lluita per bastir la República Catalana, amb els esforços per alliberar de l'esclavatge els pobles que patien sota l'opressió de la monarquia espanyola?

Isidro Bayeu, com un implacable cirurgià que obrís la nostra carn i el nostre esperit amb un bisturí ben esmolat, ens anava narrant, nit rere nit, el final del somni de la llibertat.

-Tots coneixíeu Goya. Malgrat que fos el pintor de la cort, un artista estimat per Godoy i els borbons, el cert és que, i tothom ho sabia, era un home que odiava profundament aquella Espanya endarrerida, fermada amb cadenes a la picota, en mans de la ignorància i les supersticions. Tètric reialme de l'Acte de Fe i les curses de brau vivint, sempre, dels robatoris dels pobles esclavitzats per la força de les armes.

Ben cert que no era membre actiu de les lògies, que mai no es va poder provar que formàs part de cap organització com la vostra: protegia la seva família i el seu art. Volia deixar testimoni del seu temps. Era conscient que la participació activa en les lluites polítiques minva les possibilitats de bastir una obra per a l'eternitat. Una vida dedicada a l'art, l´únic déu que tenia. Però a hores d'ara, si ho analitzam fredament, ens podríem demanar qui va actuar de forma més política... els demagogs de la mentida, tants d'oportunistes que només xerriquen per a veure què hi poden treure de profit personal apuntant-se a un bàndol o a un altre, o ell, amb els seus quadres i gravats?

Malgrat aquella aparent distanciació de la vida política activa del moment, no era cap secret que molts dels diners que guanyava pintant el borbons, els personatges que pul·lulaven per la cort, els enviava sovint a membres actius dels grups que lluitaven contra el clergat i la despòtica monarquia espanyola.

Segurament era l'home que més esperava de la bondat de la influència de la ciència i la cultura francesa per a aconseguir la fi de la ignorància en els regnes d'Espanya.

De cop i volta tot mudà.

Jo era a casa seva el dia de la sublevació del poble de Madrid contra les tropes de Murat. Jo havia anat a la capital per a estudiar i, mancat de recursos per a pagar una residència, Goya em deixà romandre a casa seva.

Em tractava talment fos un fill seu. El pintor tenia la casa prop de la Porta del Sol, en ple centre de la capital. Des d'aquell privilegiat observatori poguérem observar el dantesc espectacle que s'oferí als nostres ulls el dos de maig de 1808. Murat tenia seixanta mil homes en armes, un immens parc d'artilleria amb més de dues-centes peces de tots els calibres. Eren tropes experimentades en mil batalles victorioses, els regiments que havien vençut als prussians, als austríacs, als italians i que es disposaven a envair Rússia i Anglaterra. La repressió contra la sublevació va ser ràpida i sense contemplacions. Malgrat que algunes casernes de l'exèrcit espanyol obriren les portes al poble i es repartiren fusells i canons, el cert és que la població no va poder resistir l'envestida de la cavalleria ni el salvatgisme dels mamelucs egipcis. Fins i tot les dones, fills en braços, armades amb els ganivets de cuina es llançaven contra els mercenaris àrabs de les tropes napoleòniques. L'artilleria polonesa que ajudava els francesos va ser implacable en les seves descàrregues contra la població desarmada. Dos mil morts entre homes, dones i infants. Execucions contínues de tothom que es trobava pel carrer després del toc de queda. Afusellaments a qualsevol indret sense perdó per a ningú que hagués resultat sospitós d'haver participat en els avalots.

Ni perdó ni clemència per a cap dels detinguts.

Les tropes franceses, nervioses pels morts que havien tengut, agafaven tothom que trobaven pel carrer.

Des de la balconada de la casa de Goya, a primeres hores del matí, abans que els destacaments de Murat controlassin la situació, havíem vist com grups d'homes i dones armats solament amb forques, improvisades llances i ganivets atacaven les patrulles franceses. El que el poble de Madrid va fer amb els membres d'aquelles unitats militars eren de mal descriure. Els soldats de Napoleó eren escorxats de viu en viu enmig del carrer. Les dones, com a lleones afamegades, obrien la panxa d'aquells homes feia uns minuts orgullosos i que miraven el món con si en fossin els amos i senyors. Els tallaven braços i cames, les parts. Els arrossegaven pel carrer fent-los jutipiris. Escopien damunt els cadàvers fets bocins. Els penjaven dels arbres. Dantesc espectacle de mort i mutilacions que era observat pels infants com aquell qui contempla una fira del poble.

Poc temps després d'aquestes accions, quan les notícies arribaren a l'estat major que comandava Murat, s'impartiren ordres severíssimes per a aturar en sec la rebel·lió.

No solament eren executats els participants en els aldarulls del matí, els combatents actius, aquells que havien estat trobats amb les armes a la mà, rere les improvisades barricades fetes pels carrers de Madrid, o que havien estat copats a les casernes o esglésies en ruïnes on havien provat de resistir. Els destacaments de cavalleria, les tropes mercenàries, els botxins que acompanyaven l'exèrcit de Murat també havien agafat la dona que havia sortit a comprar pa per als fills, el vellet que cercava els netets entre la multitud, la monja que havia sortit a tenir cura dels ferits.

De la balconada del pis, amagats rere les cortines per tal que els soldats no ens veiessin i ens disparassin, observàvem l'esfereidor espectacle.

Goya plorava. Va estar tot el dia sanglotant. Sense aturar, amb mà ràpida i destra dibuixava el que vèiem.

El mirava sense pronunciar paraula.

Tot un món feréstec i alhora real com la vida i la mort que bategaven als carrers i places de Madrid naixia al calor de la seva frenètica activitat. De les seves mans nervioses anaven sorgint, l'una rere l'altra, amb precisió quasi matemàtica, les escenes que havíem vist feia unes hores. Les llàgrimes del pintor es mesclaven amb el negre del llapis. Mai la pintura havia estat tan humana. Parlava amb mi, mormolava munió de pensaments inconnexos, provava de fer-me conèixer el significat de la seva febre creativa. Però jo sabia que la meva presència era fantasmal per a ell, una excusa per a sincerar-se amb algú, amb les ombres del seu esperit. Qui sap d'on procedia la força del seu art. Qui pot esbrinar d'on neix exactament el poder creatiu dels genis, de quina fon beuen els immortals?

Amb qui parlava Goya el dia dos de maig de 1808? Amb mi o amb l'eternitat? Amb el jove estudiant sense recursos que vivia de caritat a casa seva o amb les forces tel·lúriques que la invasió francesa acabava d'aixecar? Potser entenia que, a partir d'aquells moments, tot es giraria en contra nostra.

No vaig gosar interrompre la seva feina. Era a la seva vora, atabalat pel que copsava. Mai de la vida havia vist com la pintura esdevenia crònica immortal d'uns fets recents. Quin historiador podria haver descrit millor el que s'esdevengué aquell dia terrible? On eren les paraules per a narrar el que veien els ulls, la sang roja brillant, abans d'enfosquir-se, sota el resplendent sol del migdia?

Més tard arribà el domini de les mosques i el concert de les descàrregues. Melodia de gemecs i de crits. Ningú no s'atrevia a retirar els cadàvers allargassats per carrers i places. I només feia unes hores, al mateix indret de la mort, hi havia hagut rialles d'infants, cançons de menestrals treballant en llurs tallers, la veu amable de les al·lotes que repartien l'aigua i la llet pels portals de la ciutat.

De nit, mentre se sentia encara el crepitar de les descàrregues, Goya va agafar l'abric i una carpeta plena de paper de dibuix. Em digué de cop, talment hagués enfollit:

-Acompanya'm, Isidro. Vull ser testimoni de tot el que s'esdevé en aquest dia del judici final. No sents trets en la distància? Malgrat el silenci que plana damunt la ciutat ocupada sent el plor de les vídues, de les mares que han perdut els fills.

No vaig tenir temps de contestar-li, d'explicar que la proposta que em feia era summament perillosa: sortir al carrer era exposar-te a una mort segura. Arreu se sentia el sant i senya de les patrulles, la remor de les botes clavetejades damunt les llambordes. En altres indrets tan sols se sentien les diverses parles dels soldats; aquí i allà crits guturals en francès, polonès o àrab. Una patrulla donava ordres d'aturar-se a la colla de presoners que portaven a l'extermini. Més a prop, els cops de les culates dels fusells contra les portes tancades de tantes cases atemorides per la sang que es vessava arreu.

Els plors dels infants quan veien entrar els soldats a casa seva omplien tota l'extensió dels moments que estàvem vivint. El regust de la pólvora que encara flotava en l'ambient em feia tossir. Per a tota la vida, dins el cervell, ja per sempre més, el plor dels infants mesclat amb la sentor de sang i la flaire de la pólvora que matava a altes hores de la nit. El vent portava crits des d'imprecises distàncies. On els estaven matant, a quin indret ocult continuaven la seva feina els carnissers de l'escorxador, qui continuava donant ordres per a la massacre?

No sé el temps que vàrem estar amagant-nos pels foscos portals de les cases, defugint com podíem les llanternes de les patrulles militars. Només sé que de cop i volta érem entre els oms dels afores. La lluna plena ens descobria enmig d'aquell panorama desolat. Sabia que érem en perill. Qualsevol persona ens podia veure, imaginar que anàvem a parar una emboscada als soldats francesos.

Des de l'indret per on avançàvem podíem distingir llunyanes llanternes, boirosos escamots d'execució, els destacaments ocupats en tan ferotge carnisseria.

Quasi sense adonar-nos del llarg camí trescat, érem al lloc exacte on afusellaven els detinguts. Podíem veure els darrers gests de les figures que queien l'una rere l'altra, talment contemplàssim un espectacle teatral. Alguns alçaven els braços, altres queien al terra ferits de mort, el cap xapat per les bales dels fusells. Guirigall de gemecs, imprecacions contra els francesos, insults dels botxins. El camp que trepitjàvem era un vertader escorxador. Goya dibuixava a la claror esplendent de la lluna que dominava l'escena que teníem al davant.

Em demanava com es podia treballar en condicions tan estranyes, exposats a ser descoberts en qualsevol moment; sens dubte, en cas de ser vists per les patrulles ens portarien al lloc exacte de les execucions sense demanar-nos res, sense que a ningú importàs qui érem, sense comprovar si el foll dibuixant de la nit era el famós pintor de la cort.

Tremolant, m'adonava que havíem estat caminant per damunt un munt de cadàvers encara calents. Les meves sabates eren plenes de sang! En la fosca no ens havíem adonat que érem en un dels indrets de la matança. Trepitjàvem deixalles humanes, cossos sense vida; qui sap si algun d'aquelles morts era un company d'estudis, el veí de l'escala, el llibreter a qui comprava els llibres de vell quan m'arribaven alguns diners de casa.

De cop i volta, sense poder fer-hi res, vaig començar a vomitar. La febre em posseí sobtadament. Estava aferrat a un arbre contemplant aquell munt de morts que poques hores abans encara ens acompanyaven, eren al costat nostre poblant el món dels vius i amb els quals havíem intercanviat unes paraules al forn o a la taverna de davall casa. Ara eren cadàvers abandonats, ombres esteses damunt la terra, en les grotesques positures a què t'obliga la mort quan et pren el cos de forma violenta com era el cas.

Goya restà dibuixant fins ben prop de la matinada.

Jo em vaig passar el temps que vaig romandre al seu costat provant d'espantar els cans famolencs que s'havien llençat damunt els morts. Amb el meu garrot d'olivera els vaig fustigar sense aturar. Eren cans o llops del bosc venguts a posta per a fruir d'aquell festí improvisat? Ambdós tipus de fera alhora? Quins eren més salvatges... les feres olorant les deixalles humanes, o els botxins que havien causat la carnisseria? No us ho podria assegurar amb certitud.

Jo estava malalt i encara no entenia el que fèiem a tan poca distància dels afusellaments. Com era possible que no fóssim conscients del perill que corríem? Podíem caure en mans dels francesos en qualsevol moment i, ben segur, ens haurien acusat d'actuar contra les tropes d'ocupació. Goya i un estudiant morts la nit dels dos de maig de 1808. Algú hauria sabut mai on i qui ens havia portat a l'escorxador?

De cop i volta, Goya, talment una ànima que hagués comparegut procedent d'un altre món, s'adreçà a mi i em digué:

-Has vist la sang, Isidro? Has olorat la sang, Isidro? Has tocat la sang que tot ho ompl? Un diluvi de sang calenta ha caigut damunt Madrid, damunt tots els pobles que conformen aquesta presó de pobles que anomenen Espanya. La humanitat, en pots tenir la certitud, ja no serà mai com la coneguérem abans de la sang. I nosaltres tampoc, Isidro. Nosaltres tampoc ja no serem mai més com érem avui matí, Isidro. Avui hem assistit a la fi del somni de la Llibertat. Les banderes que ens havien de portar la Igualtat somniada, la Fraternitat entre els homes, han fet vessar rius de sang, un immens oceà de sang espessa i calenta. Talment com si haguéssim assistit a la feresta arribada dels quatre genets de l'Apocalipsi. Qui, a partir d'ara, podrà creure en la força alliberadora de la cultura francesa? Les baionetes de Murat i de Napoleó han servit per a destruir l'herència de l'Enciclopèdia, per a enterrar el missatge de Rousseau molt més que les fogueres de la Inquisició.

Em mirà amb els ulls banyats per les llàgrimes i afegí lentament, com si no pogués pronunciar les paraules:

-Les baionetes de Murat són les que, en lloc de portar-nos la Llibertat, faran tornar el Sant Ofici, els borbons novament. Què restarà d'aquí pocs anys dels debats tenguts a recer de les lògies, del combat dels catalans i espanyols que el noranta-tres volgueren proclamar la Llibertat de Catalunya? Quan el darrer soldat francès hagi abandonat el territori espanyol Ferran VII tancarà les universitats i obrirà més escoles de tauromàquia. I a tots els pobles i ciutats s'aixecaran els patíbuls d'on penjaran els cadàvers d'aquells que somniaren un món millor.

Bayeu tenia raó. El que s'anomenava Espanya no tenia salvació. L'hora final de l'imperi havia sonat feia molt de temps.

Bolívar, els indis, els negres revoltats a les colònies no necessitaven l'ajut de Bonaparte per a alliberar-se. També la futura república catalana, la que naixeria després de la desfeta imperial espanyola, seria obra dels catalans mateixos sense ajut de cap exèrcit estranger.-

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea (Castelló, 2007) – Premi Internacional de Narrativa

Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)

La lluita per una Constitució autènticament democràtica.

Acció en defensa de la República a les avingudes de Palma (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. L’escriptor Miquel López Crespí en el moment de vendre premsa antifeixista instants abans de ser detingut i torturat per la Brigada Social del règim franquista.

1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).

Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició, una història alternativa de la restauració borbònica, llibre bàsic per a copsar l’alçada de les renúncies i traïdes de la transició.

Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.

Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.

1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)

Brindis per la Sibil·la

Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid

Francesca Marí | 25/11/2010

L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

Diari de Balears (dBalears)

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)

Els versos evocadors de López Crespí

Recuperar la infantesa

(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)

Per J. Ricart

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Josep M. Llompart, Guillem Frontera, Francesc de B. Moll, Pere Noguera, Guillem Rosselló-Bordoy, Bartomeu Barceló, Josep Melià, Frederic Suau, Miquel Barceló, Marx, Lenin, el Maig del 68, Daedalus, l'Editorial Moll, Renau, Miquel López Crespí, Siqueiros, Gabriel Noguera, Aina Montaner, Antoni Serra...

Francesc de B. Moll i la generació literària dels anys 70

Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan vaig conèixer personalment Francesc de B. Moll en aquell primer pis del carrer Torre de l'Amor (era a mitjans dels anys seixanta) ja sentia un respecte quasi reverencial per la seva obra. Tenia, emperò, molta més confiança amb Josep M. Llompart el qual, sempre amable amb aquells aprenents d'escriptor que l'anàvem a visitar ja fa més de trenta anys, ens encoratjava sempre a continuar endavant amb les nostres dèries literàries. Francesc de B. Moll era per a nosaltres, malgrat la seva provada simpatia amb tots els que l'anaven a importunar amb consultes de tota mena, una espècie de savi que regnava allà dalt, en les altures. Cal dir que no tot eren flors i violes envers el senyor Francesc. Ell mateix parla dels seus "enemics" en el llibre Els altres quaranta anys. Per a un sector juvenil d'aquella època (molts acabàvem de complir els vint anys), l'Editorial Moll tenia fama de "conservadora". És quan sorgeix l'Editorial Daedalus (dirigida per Bartomeu Barceló), que publica, per exemple, Els Mallorquins de Josep Melià o L'Islam a les Illes Balears, de Rosselló Bordoy. Per cert, aquest darrer llibre, juntament amb les investigacions de l'historiador Miquel Barceló, serviren, a començaments dels anys setanta, per a congriar un grupet (Frederic Suau, Guillem Frontera, Miquel Barceló...) que reivindicava l'herència àrab de la nostra cultura. La crítica envers un cert conservadorisme de l'Editorial Moll també envoltà el naixement de Llibres Turmeda, collecció dirigida per Antoni Serra i Aina Montaner, entre d'altres joves del moment. I, així com la llibreria L'Ull de Vidre (en la qual jo vaig collaborar al costat de Frederic Suau) volgué ser una "contestació" més avançada a Llibres Mallorca, també la Llibreria Tous, que dirigia Antoni Serra, volia ser un punt de dissidència des de l'esquerra.

El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Per l'any 1966-67 havia conegut en Frederic Suau i la seva muller, n'Adela Caselles, una dona intel.ligent, decidida i valenta com n'he conegut molt poques. No feia gaire que eren casats, i un dia en Pere Noguera, l'actual director teatral, em dugué al pis que la parella tenia al carrer de Joan Crespí. Ben a prop iniciava la carrera de pintor el germà d'en Pere, Gabriel Noguera, que tenia un petit estudi presidit per una gran foto del President Ho Chí Mihn (era l'època gloriosa de l'equip Crònica, a València, dels primers recitals de la Nova Cançó, de la Revolució Cultural xinesa). Per cert, a l'estudi d'en Biel Noguera tinguérem les primeres trobades subversives parlant de la Revolució d'Octubre, els crims de la dictadura, Raimon, els murals de Renau, Siqueiros i Diego Rivera. Els grans muralistes mexicans eren els "amors" d'en Biel en aquella conjuntura, quan tots vivíem dia a dia l'heroica resistència del poble del Vietnam. Ara veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa.

No faltava gaire per al maig francès del seixanta-vuit.

En aquells temps, la lluita política -embrionària encara- anava completament lligada als esforços per un redreçament cultural. Política i cultura, com deia abans, eren la mateixa cosa. Per casa de Frederic Suau hi compareixien sovint en Guillem Frontera (que enllestia la novella amb què guanyà el premi Ciutat de Palma, Els Carnissers) i el malaguanyat poeta i cantaautor d'Inca, l'entranyable amic Antoni Alomar. Antoni Alomar era un proletari de la música. Comtemporani de Los Pekeniques, Los Brincos, Lone Star, Los Cheyenes, abans de dedicar-se un anys a la Nova Cançó conegué, per hotels i sales de festa, l'explotació de propietaris de discoteques sense escrúpols. Anà a viure uns anys a Barcelona i va fer amistat amb Anton Carrera, Pi de la Serra i Raimon, entre d'altres cantaautors. Tornà a Mallorca, musicà poemes de Gabriel Ferrater i altres poetes catalans i realitzà nombrosos recitals, sempre marginat per la premsa, dominada encara pels "monstres" de la "cultura" oficial franquista. L'escriptor Antoni Serra també compareixia algunes vegades per la casa d'en Frederic, convertida en un petit Smolni clandestí de la trista i grisa Mallorca de finals dels seixanta.

Quan vaig conèixer l'amic Frederic Suau, tenia una de les biblioteques particulars de marxisme més ben assortides de Ciutat. Les meves primeres lectures de Marx (El Capital, El 18 Brumari de Luis Bonaparte, La Ideologia Alemanya), les vaig fer amb llibres que em va deixar. Igualment podria dir de l'obra de Lenin o Gramsci. Discutíem Reforma o Revolució de Rosa Luxemburg, L'Imperialisme, fase superior del capitalisme o L'Estat i la Revolució, les obres de Lenin editades a l'Editorial Progreso de Moscou, i comprades de contraban en un viatge a Londres o París.

En el pis de Joan Crespí -més tard a la caseta que va llogar a Pòrtol- anàrem discutint les nostres primeres provatures literàries: els primerencs llibres de poemes, que, invariablement, anàvem a mostrar a Josep M. Llompart que treballava, els capvespres, fent de "secretari general" de l'Editorial Moll. Fou en un d'aquells horabaixes plujosos de les darreries del 68 quan s'anà congriant la idea d'intervenir culturalment (és a dir, políticament) dins la somorta vida illenca mitjançant el muntatge d'una llibreria. Llibreria que amb el pas del temps esdevendria una fita històrica en la lluita antifranquista de començaments dels anys setanta. Evidentment parl de la llibreria L'Ull de Vidre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. (Joan F. López Casasnovas)

La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa

De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió.

L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.

De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions d’en Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat d’opinions, el subjecte que jutja –en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda– tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de l’aparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de l’exèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment l’assassinarien? N’hi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a l’ordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades d’opressió i vexacions de tota mena si no és que directament se n’aprofitaven? Era o no era terror l’estat de coses contra el qual s’aixecaren milers de súbdits d’un sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que –i són sols uns exemples– s’obligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.

dBalears (27-VII-08)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)

En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)

Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil

Josep Massot i Muntaner

Josep Massot i Muntaner acaba de publicar una nova i important aportació a la nostra història més recent. Es tracta del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí.

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' i menfotistes que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1987). Més endavant, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" conclou amb referències a les novel·les d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

(23-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

...”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)

Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

LA GENERACIÓ LITERÀRIA DELS 70 – NOUS LLIBRES - EL VICARI D’ALBOPÀS, DE L´ESCRIPTOR MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença. Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”. Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa… (Cecili Buele)

1. El protagonista i l’autor

El protagonista d’aquesta novel•la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a l’edat de 62 anys.

Aquest capellà manacorí s’hi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.

També es relaciona amb persones d’altres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius.

El mossèn fa part d’aquella colla de capellans il•lustrats mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.

Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen a la novel•la.

L’obra de l’escriptor pobler se centra en certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n la situació privilegiada en què s’ha instal•lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o l’ensenyament.

L’autor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig, la novel•la, etc.

El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.

No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.

2. Un eclesiàstic

A través d’un personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament l’atenció.

És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.

Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que n’és un albopassí de soca-rel.

Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il•luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»

Tots els elements que l’autor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a vicari.

Un conjunt d’elements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.

Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.

«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.

En aquest sentit, autor i protagonista s’identifiquen sovint en la novel•la. Com quan miren de respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?” Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.

O quan lamenten que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.

Tots dos conclouen que algú ho hauria d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...”

Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel•la, només a la vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!

Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.

Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit individual o privat, i a l’àmbit col•lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en res!

La figura del rector de poble, a la societat mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...

Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.

El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en el senyor rector.

El bisbe, que n’és el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col•laboradors del rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.

El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre capellà que ostenta el càrrec de rector.

En aquest sentit, la novel•la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.

Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel•la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.

2. Els capítols de la novel•la

La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.

Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.

Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…

Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col•lectiu catòlic que representen.

En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.

Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.

Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.

No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.

Mentre que es mostra aferrissat defensor de l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i la tranquil•litat a la capital catalana.

Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.

Continua el mossèn exposant-hi l’opinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.

Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.

Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i d’il•lustrats liberals, totalment contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.

Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.

La seva ment conservadora el porta a imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil•la, sense problemes, un poble d’ordre i de pau.

El paper netejador i purificador del foc l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.

La soledat en què viu el vicari d’Albopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi atansa de tant en tant.

Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments preferits».

Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.

En això, crec que l’autor i el protagonista s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.

La història d’aquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen d’altres viles de Mallorca.

Amb les observacions acurades del protagonista, hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.

La dessecació de l’albufera, l’arribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.

Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?

Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.

Si públicament es mostra d’aquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.

L’autor dedica tot un capítol sencer a recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.

No exempt de defalliments profunds que s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està portant.

De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel•la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.

Amb una mica més de coneixement, sent vicari d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.

El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.

El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara l’educació.

Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col•legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al•lotells albopassins que van a lloure pel carrer.

Creu que en manca una que serveixi per a l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.

Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.

Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors.

La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres ximpleries semblants.

Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines.

Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.

I, segons ell, l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.

En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.

Considera que en mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.

Familiaritzat amb personatges de l’època, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.

El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.

La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.

El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.

El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.

Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.

Dos capítols d’aquesta novel•la em resulten particularment expressius d’allò que representa el mossèn protagonista d’aquesta novel•la. Per les reflexions que se n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.

En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure.

S’instal•la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.

D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.

El mossèn s’hi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.

Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.

Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli tan llunyana.

Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...

Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten als capítols finals de la novel•la, li arriba l’hora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.

Cecili Buele i Ramis, Palma, 20 de juliol de 2020 Festa de santa Margalida

ResponReenvia

Veus literàries de les Illes: Antoni Vidal Ferrando (articles de Joan Perelló i Miquel López Crespí)

Antoni Vidal Ferrando escriu des de la passió. Es un home de gestos austers, senzill, d'actitud familiar, però que transmet una profunda passió por la literatura, tant com a creador en poesia i novel·la com a lector. Parla com si miràs la mar, uns ulls grisencs estimats, o uns penyasegats amb vent de llevant a la cara, o l'empedrat de l'enyorança, o la quietud dels seus ports... El seu to tranquil, amarat d'imatges, vessa aquesta passió per les paraules i per tot allò que estima. En el seu univers literari no tot és bellesa, emperò, perquè sap que si s'ha de clamar contra una injustícia, ell també aixeca la veu i arrufa les celles. Tenaçament pica pedra i basteix una obra que, ara ja, se pot considerar de les més importants de la literatura catalana.

Ara, Entreveus, un grup de música santanyiner format per Antònia Suau Sbert, Francesca Suau Artigues i Silke Hamann, ha treu un CD musicant alguns dels seus poemes. Divendres passat, al teatre Xesc Forteza de Palma, ple a vessar, vam poder gaudir de la presentació. La poesia d'Antoni Vidal Ferrando es basta per ella mateixa per anar pel món, però fa goig sentir també els seus versos cantats per aquestes entreveus.

Blog de l’escriptor Joan Perelló (9-X-2010)

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)

La narrativa fascinant de Vidal Ferrando

Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca. Aquí els podem veure en la manifestació del 17 de març convocada pel GOB en defensa del territori i contra l´especulació urbanística que fa malbé la nostra terra.

L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.

L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.

El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

L’arqueòleg Ferran Tarongí ha denunciat "la manca de planificació que hi ha en el sector de les obres públiques". Qui n’és responsable, el conseller Carbonero també mirava cap amunt, dimarts, a Ginebra. I hi mirava Bàrbara Galmés, la factòtum de Cultura. I Herr Fiol, el gendarme cultural del Pepé. Tots miraven amunt amb el risc consegüent d’agafar torticoli. Una foto prop del secretari general de les Nacions Unides justifica un viatge al cor d’Europa per a veure què ha fet Barceló. Si Barceló hagués viscut fa dos mil anys fent olletes de terrissa a la Real, ara la seva obra estaria a punt d’ésser esclafada per una excavadora. (Llorenç Capellà)

Desolació

Llorenç Capellà

Allà on hi ha previst construir l’entrada d’urgències del futur hospital de Son Espases (i fatalment s’hi construirà) els moviments de terra han deixat a la vista les runes d’un poblat talaiòtic. Ara per ara són la imatge més veraç de la nostra desolació com a poble. Un poble oprimit no és res en comparació d’un poble que se sent enganat. L’empresa constructora va informar-ne el Consell, de la troballa, al començament d’octubre, i l’opinió pública ho ha sabut ara, a mitjan novembre. I per casualitat. Els arquitectes de l’obra pretenen que tot desaparegui, com més aviat millor. De manera que se cerca un indret per a dipositar dos mil anys d’història.

Els arquitectes són Reinaldo Ruiz i Julián Arranz: gent de fora, gent a sou. Qui té presa a passar la granera és l’IB-Salut, però cap alt càrrec no dóna la cara. Aquí on s’han localitzat els jaciments hi ha d’haver un aparcament i un carril aeri. El jaciment podria quedar soterrat a l’espera que passi aquest temps de bàrbars. O pot canviar-se d’ubicació. Tanmateix, a Son Espases no hi ha cap racó disponible. I Grande no té feeling amb el govern actual per a accedir a emportar-se’n gratia et amore les pedres a algun dels seus solars d’escombraries. Altre temps era altre temps. Fa dos anys era fa dos anys.

Els veïns de la Real havien denunciat la destrucció sistemàtica de material arqueològic que s’emportaven camions de gran tonatge. Aina Calafat en té les fotografies. En els fonaments de l’hospital romanen, entre argamassa i ferro, infinitat de peces que mai no podran ésser estudiades, catalogades o admirades. Quan es va trespolar Son Espases, el president Antich no mirava cap avall. Abans-d’ahir era a Ginebra, i mirava cap amunt. També miraven el cel ras de Barceló, els Reis i Zapatero, tots ells meravellats. La cúpula de Barceló té 14.000 metres quadrats. Dels 60.000 d’extensió que s’han reservat per al nou hospital, 27.000 han estat buidats sense la supervisió de l’equip tècnic de Patrimoni. Ni els Reis ni Zapatero mai no miraren cap avall quan la plataforma Defensem la Real va denunciar que a Son Espases es destruïa la memòria.

L’arqueòleg Ferran Tarongí ha denunciat "la manca de planificació que hi ha en el sector de les obres públiques". Qui n’és responsable, el conseller Carbonero també mirava cap amunt, dimarts, a Ginebra. I hi mirava Bàrbara Galmés, la factòtum de Cultura. I Herr Fiol, el gendarme cultural del Pepé. Tots miraven amunt amb el risc consegüent d’agafar torticoli. Una foto prop del secretari general de les Nacions Unides justifica un viatge al cor d’Europa per a veure què ha fet Barceló. Si Barceló hagués viscut fa dos mil anys fent olletes de terrissa a la Real, ara la seva obra estaria a punt d’ésser esclafada per una excavadora.

L’art i la cultura són kleenex. El poblat talaiòtic que les autoritats contemplen, entre la vergonya i l’astorament, és l’exponent més clamorós de la desolació. Paguem les conseqüències de l’època Matas. I el Pacte en lloc de fer-se’n enfora, s’hi envisca. El PSOE afirma que en fer-se càrrec del govern no va tenir marge de maniobra. El Bloc espolsa mosques. I UM no diu res (millor que no digui res). Ara mateix tots contemplen els vestigis de fa dos mil anys amb unes ganes indissimulables de mirar a una altra banda. El destí de Son Espases està dat i beneït. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

dBALEARS (20-XI-08)

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. (Miquel López Crespí)

Son Espases (un article de setembre de 2007)

Els sectors que hem donat i donam suport a les autoritats progressistes de les Illes ho tendrem molt complicat si, pel que sembla i pel que informen aquests dies els mitjans de comunicació, el Govern comença a claudicar davant els poders fàctics de sempre. Tothom recorda les lluites ecologistes dels darrers temps en defensa de ses Fontanelles, la Real i tants i tants altres indrets amenaçats per la desenfrenada especulació que patim. Aquesta setmana les planes dels diaris van plenes d´informacions segons les quals el Govern de fer marxa enrere quant a les promeses a l´electorat progressista i conservacionista i pensa continuar les obres de construcció de l´hospital de Son Espases. És una mala notícia per a tots aquells i aquelles que durant anys ens hem mobilitzat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i per la preservació del territori, contra la corrupció i l´especulació. És una mala notícia per als sectors progressistes que, indubtablement, s´ajunta a la denegació per part de l´Ajuntament de Palma quant a la petició del GOB per a protegir ses Fontanelles. La continuació del projecte d´urbanització de ses Fontanelles, una de les darreres zones humides de Palma, i la construcció d´un gran centre comercial damunt les seves despulles va ser la primera desil·lusió que patírem per part del govern progressista de Ciutat. El govern municipal denegà la protecció de ses Fontanelles adduint que la sol·licitud del GOB per a preservar aquell espai natural “no justificava ni provava el perjudici que causaria l´execució d´aquest projecte d´urbanització a l´interès públic”.

En referència a la desmesurada ampliació de l´anomenat “Port Adriano” (quin nomet, Senyor!, ni legal, deu ser!), tampoc constatam per part ni banda una acció decidida del Govern per la preservació del medi natural que reclama el GOB. Com diu l´organització ecologista, l´ampliació i explotació del port del Toro (“Port Adriano”), per part de l´empresa Ocibar comportarà la destrucció de 25.000 m2 de praderies de posidònia; incrementarà la contaminació de les aigües com a conseqüència de l´activitat portuària; es perdrà la qualitat de les aigües de bany de sa platgeta i augmentarà la desfiguració paisatgística de la zona. La destrucció de l´indret anirà en augment a causa de la construcció de les grans esculleres, esplanades i noves edificacions comercials.

Però potser on ens començam a sentir més i més decebuts és en tot el que fa referència a la construcció d´un hospital a Son Espases, una lluita emblemàtica dels mallorquins que serví per a foragitar el PP de les institucions i que ara, si no s´esdevé un miracle, pot ser aigualida pel nou govern progressista amb justificacions de “pragmatisme” i “manca de diners per a fer front a les quantioses indemnitzacions que s´haurien de pagar a l´empresa constructora”. Tot plegat ens sona al cantet de l´anterior Pacte Progressista que tampoc no va saber, al cap de quatre anys de govern, fer un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que ens donàs armes legals per a controlar la insostenible i irracional política de l´anomenat “creixement il·limitat” que porten a la pràctica, pel que estam constatant, els governs de la dreta i aquells altres que ens pensàvem que actuarien de forma diferent. No cal dir que l´abandonament de l´ecotaxa que tant vàrem defensar en l´anterior Pacte de Progrés contra les envestides de la dreta, la petició de perdó del PSOE als empresaris i els poders fàctics de l´hostaleria per haver volgut portar endavant aquella iniciativa progressista, ja ens feia sospitar que podria haver-hi claudicacions i abandonaments de promeses. Però no imaginàvem que fos tan aviat. El govern del president Antich, al qual donam un suport crític i actiu, com demostren tots els nostres escrits, hauria de saber que Son Espases és el test pel qual ens orientarem els sectors progressistes que hem lluitat per un canvi a les nostres Illes, tots els que hem sortit al carrer per a protegir la Real. Caldria recordar que si hem demanat el vot per a les opcions progressistes no era per a canviar de polítics; donam suport a l´esquerra oficial perquè volem que aquesta faci una política DIFERENT del PP, porti endavant els acords signats amb les forces nacionalistes i d´esquerra i aturi l´actual model d´irracional desenvolupisme franquistoide que porta Mallorca i les Illes a la destrucció. Aturar la construcció de l´hospital a Son Espases i començar la feina d´ampliació de Son Dureta és el que esperam dels polítics que pagam amb els nostres imposts. Si el test de Son Espases no funciona, és a dir, si no s’ aturen definitivament les obres; si el Govern es vincla altra vegada, com en el cas de la retirada de l´ecotaxa, davant els poders fàctics de les Illes, alguna cosa començarà a canviar dins el cos de l´electorat progressista. Ho haurien de saber aquells que afirmen governar amb els nostres vots. El president Antich no hauria de consentir que s´estengués encara més aquella dita popular que diu: “Tots els polítics són iguals; només prometen per a estar ells en nòmina i després s´obliden de les promeses fetes al poble”.

Vivim moments d´angoixa, sense saber encara quina serà la decisió definitiva del Govern. Els diaris també informen de la preocupació del Bloc davant la possible nova claudicació del PSOE i un oblit de les promeses electorals de tal magnitud. Com diu un diari de Palma, “la coalició integrada pel PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra Republicana ja ha fet saber a la resta de formacions la seva preocupació i malestar perquè encara no s´hagi convocat la comissió de seguiment del Pacte de governabilitat”. El Bloc, afirmen els mateixos mitjans de comunicació, “insisteix que sobre la qüestió s´ha de prendre una ‘decisió política’ que signifiqui l´aturada definitiva del projecte a Son Espases per traslladar-lo a l´actual hospital de Son Dureta”.

El senador autonòmic Pere Sampol declara que continuar amb les obres de l´hospital de Son Espases “frustaria les esperances dipositades en l´actual Govern”. Pere Sampol demana igualment al Govern del PSOE que presideix José Luis Rodríguez Zapatero que “doni una mà” al de Francesc Antich (imaginam que en sentit econòmic, per a pagar les indemnitzacions a les empreses constructores de l´hospital) per tal que el govern progressista de les Illes “pugui acomplir una de les promeses electorals més importants de tots els partits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

El que se n’anà i el que hauria de partir

Guillem Frontera

En els hospitals, hi neixen persones, se n’hi curen; i se n’hi moren. De l’hospital a la tomba: un trajecte curt i llastimós. No sabem què passarà, però l’hospital de Son Espases podria ser la tomba política del molt honorable Francesc Antich. N’hi ha, dels seus, que així ho esperen. Una tomba sense glòria i sense homenatges. Una tomba –política– per esdevenir un lloc de la memòria: "Vet aquí un cas de deslleialtat, de dissolució d’uns ideals". No sabem si Antich va ser capaç d’avaluar la transcendència política i el gruix simbòlic de l’hospital. (En realitat, no sabem d’Antich què és capaç de pensar, de concebre, d’analitzar, de sentir. Ni tan sols sabem si quan s’equivoca ho fa guiat per la bona fe. No ho sabem).

L’hospital l’ha acabat embolicant en un eixam de sospites i de malfiances. No sabia o no volia saber? En qualsevol cas, els seus han tengut la rara habilitat de traslladar la responsabilitat a Cultura i Patrimoni, del Consell Insular, al front dels quals hi ha gent del PSM. Ara semblarà que els problemes els pot crear el Consell i la seva Comissió de Patrimoni. Però els problemes vénen de molt abans, i tenen a veure amb l’arterosa utilització de la sensibilitat popular per part d’uns quants governants del PSOE, dels quals es poden dir veritats que no direm perquè semblarien insults.

L’actuació d’Antich en l’afer de Son Espases demostra fins a quin punt és capaç –això sí que ja ho sabem– de combatre des de l’oposició uns objectius que tanmateix comparteix. El perfil de l’esquerra en aquest afer no apareix per enlloc, si és que encara volem entendre que el PSOE és esquerra i que una característica de l’esquerra és la sensibilitat pel patrimoni cultural i mediambiental, a més d’una certa voluntat de transparència –i capacitat d’estar a prop de les persones. En aquest cas, no han estat ni translúcids, amb la seva tèrbola opacitat ha causat uns mals que difícilment podrem avaluar: en el patrimoni i en la concepció de la política com a via de treball per al bé comú.

En aquest afer, hi ha hagut elements d’aquells que s’inclouen en la definició de conceptes com estafa, premeditació, engany, deslleialtat, traïció... L’actuació d’Antich és de les que donen molt de territori als que diuen que tots els polítics són iguals. I és obvi que, sense ser iguals Matas i Antich, els dos tenen algunes coses en comú –i no al·ludim ara a noblesa ni a qüestions ètiques, que poden compartir o no. Vull dir que l’antiaxioma que no tots els polítics són iguals no ens hauria de fer renunciar a trobar-ne les possibles semblances. Podríem resumir-ho dient que aquesta comunitat no ha tengut sort amb els seus presidents. Matas va enterrar la decència en política; Antich ha originat una epidèmia letal de desencís, en un moment en què la societat necessita la il·lusió tant com l’aire que respira. Un se’n va anar. L’altre per ventura hauria de pensar a anar-se’n: amb la seva presència, obstaculitza la recerca d’opcions que ens inspirin confiança. Fa perdre el temps a la història.

dBalears (19-XI-08)

Viatges a Roma – Record de les catacumbes -

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat. (Miquel López Crespí)

Catacumbes de Sant Sebastià, Santa Priscilla, Santa Agnès, Santa Domitila i Sant Calixt. Obscurs refugis dels perseguits. Temples primitius bastits entre les galeries. Tot un món subterrani habitat pels fantasmes del passat. Estretes coves on els creients de la nova fe que commouria el món portaven els morts, les restes dels amics i familiars cremats enmig de les places i als jardins de les grans mansions dels aristòcrates romans per a illuminar àpats i orgies. Des de la pobresa i la foscúria, els perseguits, el món dels esclaus i dels humiliats, anava bastint, enmig de llàgrimes i esperances, els fonaments de la immortalitat.

Qui sap si va ser precisament la força de l'esperança dels humils allò que, al preu de rius de sang innocentment vessada, corcà els fonaments, aparentment tan sòlids de temples i palaus. Els déus romans es fonien com sucre dins aigua davant l'empenta de la fe dels nouvinguts. Carcasses buides de Júpiter, Mart, Juno o Minerva que els emperadors intentaven defensar sense aconseguir res. Isís, procedent d'Alexandria, provant de guanyar-se els cors dels esclaus. Mitra, arribant des de Persia. En la carta als colossencs, Pau convida a abandonar per sempre més els ritus i les doctrines inútils.

Diu Pau de Tars: "Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. ¿Per què, doncs, us deixau imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món?".

Sota la bota de Roma neixen un home i una dona nous. Què restava dins del cristianisme del rigorós sistema mitraic? Mentre avançava envers la incertesa de l'ignot, a les palpentes pel laberint de passadissos, reconstruïa mentalment l'inici de la meva fe.

A diferència de moltes de les religions del passat que solament exigien certs sacrificis rituals, una adoració superficial que no afectava la vida quotidiana dels seus seguidors, Mitra insistia en la necessitat de menar una "conducta" especial. El seguidor de Mitra, com després el cristià, havia d'acomplir determinats manaments enfocats a propiciar una activa germanor entre els homes. Mitra exigia soldats de la fe, talment com Pau de Tars demanava igualment als primitius seguidors de la doctrina de Jesús.

Pau, en la carta als colossencs, avança en el concepte de germanor mitraic i demana una completa interiorització de la doctrina dels Evangelis exigint, en camí de bastir aquest home i aquesta dona nous, "...sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència; suportau-vos els uns als altres, i si algú tengués res contra un altre, perdonau-vos-ho".

Cercar l'origen de la germanor entre els homes! "Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona".

Palpava, amb deler, emocionat, amb el cor bategant com els pistons d'una enorme màquina, les antiquíssimes parets, les primitives pintures on, tants segles després d'haver estat treballades, encara es notava l'empremta del pinzell de l'artista o del martell del picapedrer obrint nínxols, caminois en la dura roca calcària, l'espai on aquelles gents alçaren els primigenis altars que anaven forjant els seguidors dels evangelistes.

Caminàvem en un silenci respectuós pels foscos interiors. Just per on avançàvem era on, provant de defugir de les persecucions de Tiberi o de Neró, s'amagaven els màrtirs antics. Aquí bastien, qui sap si sense ser conscients, unes creences diferents de les que regnaven en el desordre exterior. Una religió que xuclava de les rels de la tradició jueva i que, sense cap mena de dubte, feia seu l'Antic Testament obrint-lo a més àmplies perspectives.

Una idea els separava, emperò, dels que encara esperaven el Salvador: per als seguidors de sant Pau i sant Pere, Crist era el Messies anunciat a l'Antic Testament. El fill de Déu ja havia arribat i, després d'anunciar la seva arribada, havia patit persecució i tortura en mans de romans i fariseus.

El poble escollit per Déu no era ja únicament el poble jueu. El fill de Déu havia anunciat que la Bona Nova englobava la humanitat sencera. Aquesta era la diferència essencial amb els patriarques d'Israel que volien mantenir els vells preceptes, els conceptes tancats referents a l'existència d'un poble especial, l'únic escollit per a la salvació, un poble diferent dels altres.

Com explica Pau en la carta als romans: "Per la fe en Jesucrist, Déu dóna la seva justícia a tots els qui creuen, sense fer cap distinció, ja que tots havien pecat i vivien privats de la glòria de Déu!".

El Déu Salvador ja no és solament el Déu dels Jueus. Com diu Pau: "O és que Déu és tan sols Déu dels jueus? ¿No ho és també dels pagans? Sí, també ho és dels pagans, ja que Déu és un, i ell, per la fe, fa justs els circumcisos i els incircumcisos".

Un Déu per a tots!

Els cristians portaven una vida ben diferent dels seguidors dels grans fastos de l'exterior. La nova fe aferrà, sobretot, en el cor dels més desvalguts i així anà avançant, des de les catacumbes fins a les cases senyorials, penetrant, silent i vencedora, en el mateixos palaus imperials.

Les catacumbes de Roma! Com si participàs en una expedició misteriosa envers altres mons! Podia veure, ara aquí i ara allà, petites capelles excaves a cop a cop en la pedra, criptes de tota mena de condició, tombes per a esclaus i per a rics, els primers mosaics i frescs de la nostra cultura. Com brillaven en aquella nit perpètua els fragments de marbre i pedres de coloraines que conformaven les obres d'art incrustades a les parets, en la fondària de la terra, a tanta distància de la llum del sol!

La sensació que sentia m'enrampava els nervis! Com si parlàs amb homes i dones de carn i os. Talment visquessin encara i em volguessin fer partícip de les seves experiències. Ombres que em guiaven entre els laberints particulars de les meves ombres interiors. Em miraven de fit a fit als ulls, com si em confirmassin que no m'havia errat en la meva decisió de fer el viatge.

Després del decret de Constantí, les catacumbes, els passadissos bastits per a la supervivència dels perseguits o per a descans etern dels morts, esdevengueren, convenientment ampliades, les tombes oficials dels bisbes de Roma. Quasi tots els papes del segle III reposen a les catacumbes de Sant Calixt. Però això s'esdevenia quan la fe del Messies anunciat a l'Antic Testament ja s'havia ensenyorit de la ciutat i, com la pluja que salva l'anyada després de la sequera, s'escampava, torrencial, per tots els indrets del món llavors conegut.

Les catacumbes eren expressió d'una cultura submergida en la foscúria. Al damunt, prepotent, s'anaven alçant els edificis i ritus de l'Imperi. Un domini que als seus coetanis semblava etern, de munió de falsos déus, de monuments aixecats a l'emperador o a qualsevol aberració animal venguda d'Egipte. Aquí i allà, corrues de desvalguts i centurions romans adorant déus-cocodril, déus-serp, déus-xai, déus-cas... Altres, ajupint-se sota el símbol del sol i de la lluna, provant de llegir el destí dels homes en les entranyes dels animals sacrificats damunt el marbre...

Mentre a l'exterior s'aixecava una Roma de grandioses construccions i d'esclaus, sota terra els artistes cristians, bastien, amb dedicació i extremat amor, bastien delicats dibuixos, reproduïen meravelloses pintures, deixaven per sempre, incrustats en les parets ombrívoles, els bellíssims mosaics que, encara avui, resplendeixen convidant a la meditació i al somni. Aquí romanen enterrats els primers sants. Segons la tradició, en les de Sant Sebastià reposen les despulles d'aquest sant, una víctima en entre milers de les persecucions de Dioclecià. Enllà, la sepultura de Pau.

Trepitjàvem, molt respectuosament, la pols de les galeries, sense gosar alçar la veu, ja que un profund respecte ens dominava. El Guia m'explicava com, en plena Edat Mitjana, els negociants de Roma i una Església encara no depurada dels seus vicis i pecats, sadollaven amb les despulles d'aquestes catacumbes la set irrefrenable de relíquies existent entre tots els estaments socials de la cristiandat.

Quantes tones d'ossos, de dents, de braços, de dits i peus no sortiren d'aquesta foscúria per a convertir-se en or i argent en ser venuts als creients de França, Espanya o Alemanya! Quantes tones d'ossos no foren convertides en pols per a esdevenir la "miraculosa" medecina que curava totes els malalties del planeta!

L'avarícia dels homes provant de treure profit del més sagrat. Sempre igual: les mateixes debilitats humanes a través de totes les èpoques. Però les catacumbes, amb el món secret que servaven per aquells quilòmetres i quilòmetres de passadissos, eren el món marginal que havia minat els fonaments de l'Imperi.

Sentia un vertigen absolut.

Els nerons del passat, les monstruositats de Tiberi i Callígula, la sang innocent vessada per Dioclecià i amb què tots plegats havien regat els carrers de Roma en la convicció que llur poder duraria tota l'eternitat! Els circs on morien els cristians destrossats per les dents i les urpes de les feres salvatges portades d'Àfrica, esdevenien la forma d'entreteniment essencial d'un cruel univers de folls. Els banys públics i els palaus esdevenguts solls de prostitució on no es respectava ni l'edat i la humanitat de tants d'allots i allots forçats a cometre munió d'actes indignes. Els àpats de Messalina, illuminats per cristians convertits en torxes humanes. Suetoni, en la Història dels dotze cèsars descriu les brutalitats de Tiberi. Les persecucions de les vestals dins del mateix temple. Tot plegat un món de corrupció que, exceptuant algunes obres d'Horaci, Catul, Ovidi o Marcial, esdevenia un terrorífic infern per als seguidors dels evangelis.

Ho pronosticà Joan, fill de Zebedeu quan a l'Apocalipsi parla de la Gran Prostituta. La Roma Imperial, l'encarnació del mal producte de la riquesa obtenguda sobre la sang dels innocents; Roma, centre del mal i de les forces diàboliques que amenacen convertir l'univers en un desert. Roma: "Vine, i et mostraré la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s'han prostituït amb ella, i els habitants del món s'han embriagat amb el vi de la seva prostitució".

Amb Constantí, després del decret del 313, els adeptes a l'Evangeli ja podien sortir al carrer, abandonar les catacumbes, mirar de fit a fit las vella aristocràcia romana sense por, segurs del futur que s'obria al seu davant sota el signe invicte de la creu. Pocs anys després, Costanci II declarà superstició el paganisme i decreta que la ignomínia dels sacrificis als falsos déus s'havia d'acabar.

El camí que portava al triomf de la nova religió s'afermava amb força incontrolable. Bona part dels antics administradors imperials esdevenen, ni que fos per simple oportunisme, cristians. L'exèrcit ja fa temps que és en mans d'oficials de creu a l'escut. Ara els cristians basteixen basíliques sobre els temples a Júpiter, a Mart, a Venus o a qualsevol déu o deessa provinent d'orient o el gèlid nord dels germànics. Els temples són elevats emprant els materials, les columnes dels edificis enderrocats. Les estàtues dels emperadors pagans serveixen per a consolidar els fonaments dels temples cristians, i les portes del Senat romà ara flanquegen l'entrada als seguidors del Messies quan entren a Sant Joan del Laterà.

Començava l'eclipsi del poder de Minerva. Cendres damunt el culte a Hèrcules, a Càstor i Pòllux. Quin sentit podien tenir ara els augurs? Ja no era permès obrir de viu en viu el ventre dels animals per a llegir-hi el destí dels homes i les nacions. Des de quan, però, els romans no creien en llurs falsos déus? Si estudiam Livi podrem copsar com els senyors romans més assenyats es mofaven d'uns éssers divins que necessitaven del sacrifici de pollastres per a endevinar el destí de l'emperador en la batalla.