Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava. (Miquel López Crespí)

Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava.

La monja caminava més aviat que jo. Em feia senyes amb la mà indicant que m’apressàs. Se sentia el soroll de les preses anant als seus quefers. Veia les monges fent el primer recompte. Les encarregades de la neteja iniciaven la tasca encomanada. Les que servien l’aigua bruta que donaven en substitució del cafè i la llet repartien el beuratge a les dones encara mig adormides. La campaneta del pati anunciava la primera missa. Prometia ser un dia d’un blau intens, immaculat. Els primers raigs de sol començaven a il·luminar els passadissos que fins aquell moment havien rebut l’esmorteïda llum d’unes bombetes de vint vats, brutes de pols.

Munió de detingudes feinejaven en les immenses sales.

Em preguntaven amb la mirada què hi feia tan d’hora a la presó. Era evident que no em portaven detinguda. Les monges tractaven les presoneres de forma diferent. Sor Coloma no sabia gaire detalls de la meva vida. Solament que era neboda d’un proveïdor i que la meva germana estava tancada. Tenia concedits vint minuts d’entrevista. Un privilegi en aquelles circumstàncies! Si no hagués estat per aquest permís especial hauria hagut d’esperar el meu torn, fer cua, estar hores, tal vegada dies, entre les famílies que també volien parlar amb les internades a la força.

Per ampliar la capacitat del centre, el director va manar llevar les parets que separaven les antigues habitacions. Així hi cabia més gent. En el terra podies veure encara les marques que havien deixat els mitjans de les cambres i els salons desapareguts. Ningú no s’havia preocupat d’enrajolar novament. El que importava a les autoritats era fer espai. Cada dia portaven més dones. Procedien de tots els pobles de les Illes i, també, dels indrets de la Península que eren en mans de Franco i els generals facciosos. A través dels vidres dels dormitoris podia entrellucar les cares tristes de tantes persones privades de llibertat. Plegaven les pobres màrfegues de palla i les fermaven amb una corda. Com seria l’hivern per a les sobrevivents de les sortides nocturnes vers el camí sense tornada? Quantes de les que anaven apressades a complir les obligacions que les monges els assignaven arribarien al proper Nadal? Sabies quan entraves però mai quan podries retornar a casa teva. La vida, esdevinguda un trist joc d’atzar. Jo podia estar ara al costat de la meva germana, ser una de les preses que plegaven les màrfegues. Romandre provisionalment en llibertat era una simple casualitat. Per haver ensenyat de llegir i escriure a un Ateneu considerat d’esquerra m’haurien pogut matar, com a tants d’altres. Si era viva, si encara restava al carrer era per l’estranya voluntat d’en Martí Cerol i la seva guarda de cans de caça. Em deixaven a lloure per a saber si anava a veure el padrí Rafel? Volien tenir controlats els meus hipotètics contactes? Acumulaven proves per a poder acusar-me amb més força? Difícil trobar un dèbil raig de claror enmig de la foscor. Haurien d’imaginar que procuraria no fer cas passa en fals i que no comprometria ningú que ja no fos a la llista dels esquerrans. Tanmateix, els amics i coneguts que visitava estaven en la mateixa posició que la nostra família. Tots plegats vivíem en la incertesa, ignorant per on bufaria el vent de la tempesta.

Mataven amb qualsevol excusa. I no sempre era per qüestions polítiques. Dues al·lotes s’ajuntaren per denunciar en Jordi Suquet pel fet que a unes festes de Sant Jaume no les volgué treure a ballar. Li anaven al darrere. No podien consentir que s’estimàs més sortir amb n’Antònia Oliver, la Sucrera. Les dues riques eren amigues i tenien famílies de bona posició. Juraren venjar-se del jove. El verí de l’enveja omplia la seva ànima tèrbola. Estaven d’acord que qui fos més viva es quedàs amb el jove però mai no seria pera n’Antònia Sucrera.

Tractaven les persones com si fossin objectes, talment els seus pares manaven els missatges. Com podien permetre que un jovençà, un simple barber, el fill d’una casa que no tenia ni un solc de terra, s’hagués atrevit a dir no a les filles d’un senyor de possessió?

Ho pagaria car. Per a elles era un atreviment que no podia perdonar-se. Els pobres havien de sentir el pes del poder damunt les esquenes. Talment una jornalera que s’atrevís a mirar cara a cara el propietari que la llogava.

A l’inici del Moviment l’acusaren d’haver dit que, si guanyaven els rojos, matarien els sacerdots i els rics. Una mentida, evidentment. Mai no ho diguérem ni a l’Ateneu ni a cap reunió política. Com ho podia pensar en Jordi, un jove que no pertanyia a cap partit del Front Popular? Tothom sabia que era una falsedat ordida per aquelles senyoretes desenfeinades. Ningú no ignorava que la detenció d’en Jordi Suquet era una venjança personal. Ho sabien fins i tot els militars que reberen la denúncia. Ningú no va moure una mà per salvar-lo de la mort. La mare del pobre al·lot anà a les cases de les dues serpents i, plorant, els demanà que anassin a retractar-se de la declaració. Mai no ho volgueren fer. Tenien l’ànima podrida, la sang enverinada. Anaren fins a la presó d’Inca, al claustre de Sant Domingo, per veure com el treien per portar-lo a la paret del cementiri.

Sortosament, poguérem fer arribar a na Isabel un petit matalàs de llana. Al poble, durant les llargues nits d’espera, tenint esment de la padrina i el padrí Rafel, parant atenció als exaltats que ens vigilaven, la mare en va fer tres: un per al pare, l’altre per a n’Andreu i, amb la mateixa llana del que tenia a casa, un per na Isabel.

No podíem fer gaire més. Tan sols ens deixaven portar la roba neta una vegada a la setmana. No volia imaginar-me com era la vida dels presos sense familiars a Mallorca. Qui en tenia cura? Talment viatjar per l’interior d’una gran cambra de tortura. No era d’estranyar, doncs, que hi hagués xinxes entrellucades en el llindar de les portes. M’haurien entrat a la roba? Les sentia pujar per la meva espinada, avançant cap a les aixelles, a la recerca de la calentor de l’entrecuix. Instintivament, em vaig començar a gratar. Sor Coloma rigué.

-Les xinxes? Ja t’han atacat? –comentà, amb una rialla als llavis mentre continuàvem caminant cap al locutori.

Vaig pensar que havia trabucat. A què venia aquella rialla? També gaudia amb el dolor, amb el sofriment dels altres?

Per a ella tot era ben normal. Les xinxes i les rates, l’olor de menjar ranci que omplia les sales de la presó, els plors dels infants gemegant de fam, la desesperació de les mares en veure com morien els fills per manca d’una adequada alimentació eren petits sacrificis que enviava el Senyor per enfortir l’ànima de les presoneres.

Sor Coloma, agitant les claus de les portes que anava obrint com si fos la creu alliberadora del Moviment, anava dient, talment parlàs per a ella mateixa:

-Són terribles. Moltes nits, quan estic de guàrdia, m’he de tancar a la cambra de la governanta i, despullada, les cerc una a una. A les sales, les preses fan el mateix. No podem dormir, torturades per aquestes enviades del dimoni. Et deixen el cos nafrat. Fan ferides tan grans com les faves.

La monja s’excitava en parlar del patiment produït per les xinxes. Em vaig fixar que et mirava sense veure’t realment. On fixava els ulls? En quin món vivia?

De sobte, m’agafà molt fort les mans i em digué, esperitada:

-El dolor de les ferides produïdes pel cilici i els paràsits em transporta a un estat d’èxtasi especial. Sent que el patiment m’apropa a Déu. Per uns moments puc sentir en la meva carn el mateix que degué sentir Nostre Senyor quan era crucificat pels romans. Només podem assolir el Cel, gaudir de la presència dels àngels i arcàngels, de la companyia resplendent de la Verge i tots els sants mitjançant el patiment. Per això faig dejuni cada setmana. Durant un dia només menj una mica de pa amb aigua. Així puc donar un plat més a alguna de les presoneres convertides al cristianisme.

Na Isabel devia patir el mateix que el pare i n’Andreu, ben igual que els tancats a Can Mir. Els falangistes que esperaven a la porta de les presons no amagaven les intencions que portaven. Fermaven els presos que sortien en pretesa llibertat amb filferros i cordes. Els lligaven les mans al darrere. Els pujaven als vehicles a culatades.

La tortura, beneïda per les germanes de la Caritat!

Després de la fam i la brutor venien els sermons de monges i sacerdots provant de convertir aquelles dones a la bondat de l’Església catòlica. Podria resistir na Isabel unes condicions tan adverses? Com era possible sobreviure sense el més petit suport de l’exterior?

Tremolava, malgrat el meu posat de segura indiferència, la màscara que em posava per no fer palesa la meva intranquil·litat. Qui sap si en els propers dies jo o la mare seríem detingudes, portades a la mateixa sala on estava na Isabel! Em torturava la idea que a la família no pogués restar ningú que tengués cura del padrí Rafel. Si ens enviaven a Can Sales hauria de sortir de l’amagatall, lliurar-se a les autoritats. I que seria de la padrina Margalida, que havia perdut l’enteniment? La portarien al manicomi? No volia pensar en el que li podia passar a l’oncle Joan. Ell era qui manco relació tenia amb l’esquerra. Però bastava que fos familiar d’algun sospitós per a veure’s implicat en la repressió.

Sentia les recomanacions de sor Coloma com qui sent ploure. No podia entendre com les religioses feien de carcelleres sense cap mena de remordiment, pensant que feien un bé a l’Església, que ajudaven a salvar ànimes. No veien res més enllà de tenir les detingudes agenollades davant l’altar, fer-les anar a missa cada dia, convèncer les antigues militants de la Lliga Laica a convertir-se al catolicisme. Eren insensibles al dolor humà? Què els havien ensenyat per arribar a creure que aquelles dones que patien la tortura de la incomunicació, vigilades per soldats i falangistes, les pageses i empleades eren persones dolentes i que volien fer mal a la humanitat?

Caminàvem de presa en direcció al locutori. Semblava que sor Coloma no em volia deixar veure res de la vida diària de la presó. Nerviosa, amb la mà esquerra m’indicava que anàs més aviat. Però no jo no perdia detall: les cues immenses davant els serveis que s’endevinaven bruts, els petits bocins de roba que servien de tovallola... L’oncle Joan m’havia comentat la manca de llet per als infants que estaven tancats amb les seves mares. Com podien alimentar les criatures, per quins motius no garantien uns tassons diaris de llet? M’arribava flaire de malta. Als matins només donaven un poc d’aigua calenta amb una mica de gust de malta. I un bocí de pa dur. Això era tot el berenar fins als moniatos del migdia! Na Isabel podria resistir millor que la majoria de preses que l’envoltaven. Sovint, quan m’aixecava per preparar el menjar per als nostres presos, l’oncle Joan ja m’ho tenia preparat. Les truites, el bocí de formatge i sobrassada per a Can Mir, els ous i un parell de pomes per a na Isabel. D’ençà de les detencions, l’oncle estava summament intranquil. Preocupat, només pensava en els detinguts, en el que podia esdevenir-se amb el padrí Rafel si el trobaven amagat a la soll.

Sor Coloma va veure que posava cara d’espant en constatar les condicions en què es trobaven els centenars de dones acaramullades de mala manera per les cambres de Can Sales.

-No et pensis que estan tan malament. Les germanes de la Caritat els tenim esment sense tenir en compte el crim que hagin comès. Quan estic de guàrdia vaig i vénc per totes les habitacions. Mir si estan bé, si necessiten res. Alguna no pot dormir. Dóna voltes en la màrfega. Potser està malament de salut. Qui sap si pateix remordiments pel que ha fet als bons cristians. Sé que n’han portades de molt dolentes. El pitjor de la societat. Algunes ajudaren a posar una bomba a la capella del cementiri d’Esporles; altres, les més endimoniades, pintaven la falç i el martell a les façanes de les esglésies de Palma. Són conegudes pels vicis que practicaven. El rector de cada poble ens ha fet arribar informes ben precisos al respecte: les que no anaven a missa i els agradaven els balls pecaminosos; les que reberen informacions de les sectes protestants sense dir res a l’Església; aquelles que participaven en les excursions organitzades pels ateneus, per la Casa del Poble; les que participaren en vagues i manifestacions... Representen les mil formes que adopta Satanàs quan davalla a la terra per a fer mal als catòlics.

Sor Coloma se senyava un munt de vegades, talment hagués vist una aparició diabòlica.

-Són ànimes descarrilades, persones equivocades que hem de provar de salvar –continuava, mentre ens apropàvem al locutori-. De nit, en no poder agafar la son, em criden: “Sor Coloma, no puc aclucar els ulls! Em fa mal la panxa”. Aleshores els faig una tasseta d’herbes per calmar els nervis. Tenim, ben a prop, una herboristeria que ens dóna tot el que ja no poden vendre. Al cap d’una estona es tranquil·litzen. Es dormen com si fossin unes santes. Amb aquests mitjans ja he aconseguit un parell de conversions! Al cap d’uns dies, em vénen a veure, humils, i em demanen per anar a confessar i combregar. No totes són unes endimoniades. Algunes patiren influències pernicioses en la joventut i ara han trobat el vertader camí, la sortida del laberint on romanien presoneres. Can Sales ha estat un bàlsam, una autèntica oportunitat per trobar el camí de la realització personal i la salvació. Hi ha cors bons, no en tenc cap dubte. I la nostra tasca es trobar-los enmig de tantes pecadores. A veure si un dia puc convèncer la teva germana! Llàstima que s’hagi deixat influenciar tant per n’Aurora Picornell!

Finalment arribàrem al locutori. Una reixa em separava de na Isabel. Quant temps feia que no la veia? Ja no sabia quants dies i setmanes! Era com si hagués passat una eternitat! En uns mesos la vida havia canviat d’una manera irreversible. El negoci del pare, destrossat i la casa on teníem la joieria, convertida en local de Falange. El cotxe, requisat, el padrí amagat, cercat arreu com si fos una fera, un lladre, un autèntic assassí. El món a l’inrevés! Els que iniciaren el cop d’Estat acusaven les persones que no feren res de preparar una matança, escopien els que defensaven la llibertat. I, feresta, la xurma moguda per la rectoria enlairava els que convertien la vida quotidiana en un infern.

Fins quan seria possible resistir tan brutal onada de bogeria? Em demanava per la capacitat de resistència de l’ésser humà. El simple fet de restar dempeus, de mirar de fit a fit els que destruïen la teva vida, ja era una heroïcitat sublim.

Na Isabel no podia dominar la seva ansietat. Els ulls li brillaven intensament. Vaig veure que estava a punt de plorar. Era valenta. La més resistent de la família. Volia dissimular el seu patiment. Però a mi no em podia enganyar. En aquells instants estava més preocupada pel que pogués passar al pare i al padrí que no pas per ella mateixa.

Va córrer cap a la reixa en un intent de donar-me la mà, d’apropar-se, de sentir la calentor d’un cos amic. Sor Coloma es plantà davant la reixa.

-Podeu parlar des d’una determinada distància. Però res d’apropar-se al reixat. Està prohibit passar paperets, unes pessetes d’amagat. Aquí tot s’ha de fer pels conductes reglamentaris. Si voleu escriure o enviar uns cèntims ho podeu fer. Si es tracta de diners, els puc fer arribar a sor Maria Xamena Fiol, que és l’encarregada. Ho guarda i dóna els cupons equivalents al que necessiten per a comprar a l’economat. Pel reixat, res de res. Hem tengut infinitat de problemes i vos assegur que no tornarà a ocórrer. Les comunistes s’envien missatges fins i tot dins els plecs de la roba, amb una simple estreta de mans. Vés a saber que poden dir-se! Podrien ordir malifetes, atacar la religió! No ho podem consentir! Hem de restar atentes, vigilants!

Ens va fer seure a una passa de les reixes.

Jo veia que la meva germana era a punt de plorar.

-Isabel –li vaig dir, emocionada de veure-la després de tant temps-. No et preocupis. Tothom està bé. Avui he anat a Can Mir i el pare m’ha dit que, amb el que li duc cada setmana, no els manca res. Ara l'han posat d’ajudant del cuiner i es passa el dia pelant moniatos.

Na Isabel rigué. A la fi havia aconseguit que el rostre se li il·luminàs!

-No puc imaginar el pare pelant moniatos! –deia, ja més tranquil·la-. De fer arracades i polseres, collars i botonades d’or a fer de cuiner! Com m’agradaria veure’l, poder abraçar-lo amb totes les meves forces, que sentís que l’estim més que mai.

-L’oncle Joan m’ha dit que anirà al despatx d’un tinent, un cosí llunyà de la família, per demanar-li què podem fer per aconseguir treure-us de la presó. No us poden acusar de res greu. Aviat tot s’aclarirà i acabarà el malson.

-La fotografia amb n’Aurora Picornell. No ho recordes? Les beates del poble ho recordaven el dia de la nostra detenció. Sortí publicada a Nostra Paraula –em contestà na Isabel.

Tanmateix, i malgrat no ho diguéssim, tots sabíem que el problema anava més enllà de la famosa fotografia a la Casa del Poble, del míting a favor dels represaliats en la Revolució d’Astúries, en el qual havia participat na Isabel. Qui ignorava el paper fonamental de la meva germana en la consolidació de l’esquerra del poble, en la fundació del grup de Dones per la Llibertat? La dreta no oblidava ni perdonava res. Ara passaven factura de les conferències arreu de Mallorca sobre higiene sexual i prevenció de les malalties venèries que el rector i el catolicisme militant consideraren una incitació a la prostitució. Els desenfeinats socis del Círculo Mercantil recordaven la vaga de les recollidores d’olives, el suport de na Isabel al comitè de dones que encapçalà una lluita que es va convertir en referent per a la comarca. Na Isabel representava el que més odiaven les forces d’ordre, els hereus de la Inquisició. Una dona amb carrera a una terra que sovint semblava que no havia sortit de l’Edat Mitjana? Una xuetona, una Tarongí que s’atrevia a alçar la veu contra el que era considerat just, etern i immutable? Descendents dels jueus conversos entestats a ensenyar de llegir i escriure els toixarruts? De què poden servir els llibres als jornalers? Quina follia! Predicar l’autogestió, el cooperativisme, la solidaritat entre les persones, oposant la ciència a les eternes veritats de la religió?

Ben cert que sor Coloma pensava igual que els nostres botxins.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)

Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - L’Anticrist - (vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat. (Miquel López Crespí)

Una nit, abans de tornar a Palma, vaig poder parlar amb el padrí Rafel. Esperàrem que la padrina fos a dormir i, en previsió que es pogués despertar d’improvís, tancàrem la porta de la cuina. Si compareixia, el padrí tendria temps per amagar-se novament rere els feixos de llenya de la soll.

Havíem d’anar amb compte. Les mesures de precaució eren summament importants. Els falangistes romanien amb els ulls ben oberts, atents a qualsevol indici que els pogués ajudar en la recerca dels republicans. Se sabia que aturaven pel carrer els fills petits dels fugitius i, amb quatre moixonies, oferint-los llepolies, els demanaven on eren els seus familiars. Molt sovint, els pobres al·lotets queien dins el sinistre parany i, sense saber ben bé el que feien, descobrien als botxins els amagatalls secrets.

Era qüestió de romandre vigilants. La padrina començava a perdre el sentit de la realitat, enfollia dia rere dia. Parlava amb els morts. Mentre cosia dialogava amb els seus pares, els repadrins que jo no havia conegut, desapareguts en una llunyana època geològica dels calendaris.

Feia anys que desvariava. Quan jo era una nina ja anava a parlar amb les mèdiums que compareixien pel poble a fer reunions d’espiritisme. Algunes veïnes la venien a cercar. Anaven a casa de madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Coloma era una dona que no creia que els silenciosos pobladors dels cementiris poguessin comunicar-se amb els vius a través de la veu de la mèdium però, curiosa, va assistir a més d’una trobada per aconseguir recuperar els objectes que perdia. Estava convençuda que Sant Antoni i Sant Miquel podien ajudar-la a trobar el bitllet de cent pessetes extraviat feia mesos, l’anell que li va caure en el jardí i desaparegué per sempre, misteriosament engolit per la terra i l’herbei. Madò Coloma creia en l’or i un bon compte corrent al banc, no en la vida perdurable en un altre món.

-Mai no he vist que tornàs cap de les amigues que han desaparegut –afirmava, sense deixar de trossejar la carn amb el tallant.

Així i tot, deixava que les bruixes palmesanes reunissin la parròquia a les golfes del seu negoci. Les sessions d’espiritisme sovintejaven malgrat es fessin d’amagat. L’Església condemnava aquelles trobades secretes, però, malgrat els anatemes, nombroses persones continuaven creient en fantasmes, en la presència dels morts, que vigilaven contínuament des del cel. El pare deia bruixes a les mèdiums. Ho deia sense acritud. Era un home de vasta formació, coneixedor dels pensadors grecs i llatins. El seu materialisme humanista procedia de Demòcrit i Epicuri, els primers pensadors que s’enfrontaren, amb les eines de la raó, a la ficció d’uns déus creats per la fabulosa imaginació dels homes. No menystenia el poble. Podia entendre a la perfecció el patiment d’una mare que havia perdut un fill, la necessitat d’una al·lota de tornar a parlar amb algú molt estimat de la seva família. Va ser ell qui em recomanà llegir les traduccions dels filòsofs grecs de l’antiguitat. Aferrissat lector de Voltaire i els enciclopedistes francesos, mai no el vaig sentir que fes un atac frontal contra les dones que venien a consolar la gent amb les estranyes i fantasioses converses amb els esperits. Era extremadament permissiu en tot el que feia referència a les creences religioses de la humanitat.

-Molts dels joves que ara critiquen les bruixes ho fan perquè no saben què és el patiment. Sovint, la bogeria arriba a través del dolor –em deia, sense deixar de feinejar amb els rellotges.

Jo li portava la contrària. Als setze anys no acceptava compromisos amb les supersticions. Per a la nostra colla, per als amics que ens reuníem a l’Ateneu, tan condemnables eren les mentides i la ignorància propagades des de la trona com les històries d’un altre món que fomentaven els espiritistes.

El pare m’escoltava, comprensiu.

-Hi ha una diferència essencial entre les fantasies que explica el clergat, els bruixots oficials que estudien a Roma, als seminaris de totes les ciutats del món, i les que sostenen les mèdiums que parlen amb els morts. No sabia què volia dir. Amb la mirada li demanava que m’ho explicàs amb deteniment. Quina diferència podia haver-hi entre les distintes formes de mantenir la gent sota la influència d’unes falses creences? Creure en els sants del calendari religiós, en la transmutació del vi en sang i el pa en la carn de Crist, sostenir que existeix una vida perdurable després de la mort no era gaire diferent a propagar la idea que els esperits poden tornar a la terra, comunicar-se amb els humans a través de la veu d’aquelles dones.

-Si t’hi fitxes bé, els que van a casa de madò Coloma posseeixen un grau més elevat de desesperació que els que van a missa i a les processons. És gent més fràgil, persones que no poden viure sense sentir a prop seu la presència dels que estimaven. No troben res on poder aferrar-se. Podrien arribar a enfollir totalment sense el consol de les bruixes. Saber que poden comunicar-se amb el fill mort, amb l’espòs, amb el familiar que desaparegué de sobte a causa d’una inesperada malaltia, per un accident, és el que dóna sentit a la seva existència. El mèdium és el cordó umbilical que els uneix amb el que més estimaven en aquest món. No poden resistir els embats de la dura realitat que ens encercla, sense la presència dels que desaparegueren. Aquest contacte fictici amb els seus ajuda a calmar un poc el dolor i la desesperació, la buidor d’una vida que per a ells ja no té sentit.

-És el mateix que fa l’Església catòlica amb la creença d’una vida eterna després de la mort! –m’atrevia a dir-li, pensant que el meu pare deixava massa de banda les idees volterianes que sempre el caracteritzaren. Somreia, en sentir les meves recomanacions.

-Deixes de banda un aspecte essencial del problema. Les espiritistes no tenen el poder del Vaticà –em comentava sorneguer. Només exerceixen la seva influència sobre quatre pobres persones necessitades d’amor, d’un suport emocional. Mai no tendran una sòlida burocràcia establerta com el catolicisme militant, ni milers de temples i seminaris escampats arreu per a consolidar la seva dominació sobre la terra. Ni tampoc governs, exèrcits, policies, universitats, milers de periodistes que els donin suport.

No m’acabava de convèncer. Però jo no volia insistir-hi més. El debat podria allargar-se fins a l’infinit.

N’Andreu m’ensenyà a trobar la punta a qualsevol afirmació. A l’Ateneu esmolàvem les idees al màxim. Ens passàvem hores i més hores parlant d’història, de filosofia, de política. Ens acostumàrem a no donar res per etern i indiscutible. Pugnàvem per trobar el que pogués haver-hi rere les afirmacions que semblaven immutables.

Estimava el pare, respectava les idees que tenia. Potser no estava d’acord amb tot el que deia, però sempre m’ajudà a avançar en el camí del coneixement. Jo sabia ben bé que no creia en els ritus i la parafernàlia del Vaticà. Però si havia d’anar a un funeral, a un bateig, mai no deixava de tenir una actitud respectuosa amb els creients que sí que estaven convençuts de l'existència d’àngels i dimonis, de dones que engendren déus mitjançant l’aparició d’un colom. Record que un dia em digué que els protestants eren més intel·ligents que els catòlics. “A les esglésies d’Alemanya no hi trobes déus de fusta corcats, sants de fang, dimonis amb banyes, àngels voladors ni altres fantasmes productes de la desfermada imaginació dels homes. La reforma luterana serví per apropar més els cristians a l’essència de la Bíblia. En un primer moment, els sectors més impulsius del protestantisme rebutjaren la presència de qualsevol mena de burocràcia religiosa. Il·lusos, pensaren que foragitant el corrupte clergat al servei del Papa, podrien aprofundir en la llibertat. Ningú no tendria poder per a interpretar la paraula de Déu. La relació amb el món de fantasia que proclamaven les Sagrades Escriptures seria lliure, personal. Evidentment, va ser un somni que durà poc. De seguida, sorgiren clergues de nou encuny, sectes, interpretacions que també feien servir la tortura i les fogueres per imposar un forma determinada de pensar i creure”.

Sense insistir gaire en el tema, parlava des d’una llunyana distància, fredament, sense cap mena de passió antireligiosa.

-A vegades la humanitat camina en cercle, sense poder sortir mai del racó on roman engrillonada. Talment fos una somera fermada eternament a la sínia, amb les cucales ben posades damunt els ulls. Alguna vegada, en una de les interminables voltes al pou, el pobre animal ha pogut albirar la claror. Un dia fins i tot arriba a copsar l’existència del sol. Durant uns breus moments, uns segons que a vegades poden semblar definitius, aquella bèstia esclava, colpejada per un propietari sense sentiments, pot constatar que existeix un univers enllà de la tenebror que sempre ha conegut. Ha estat un miratge. De seguida arriba novament la nit, la fosca més densa. És com si no haguéssim avançat gaire d’ençà dels egipcis, que adoraven escarabats, serps, vaques i cocodrils, els hipopòtams del Nil –deia, pensatiu.

A La Societat mai no el vaig sentir enraonar com ho feien els joves de la Lliga Laica.

-Anau ben errats si pensau que cremant els temples i prohibint l’ensenyament de la religió acabareu amb el poder del clergat, amb la necessitat que té la humanitat de creure en déus, salvadors i fantasmes – explicava de forma meticulosa i pacient.

Na Isabel i jo escoltàvem silenci. Ens seduïa la seva forma de narrar els fets més complicats, les idees que semblaven més males d’entendre.

-Marx té raó –continuava-. I vosaltres ho hauríeu de saber. Les religions no es poden suprimir per decret. Mentre la humanitat no sigui lliure i l’home es vegi dominat per poders econòmics i polítics que no pot controlar, per fenòmens inexplicables de la naturalesa, per la malaltia, per la por, existirà la necessitat d’aferrar-se a les creences més esotèriques, a estranys i curiosos valors, mites que imaginen reals i esdevenen el fonament damunt el qual basen la vida.

Era necessari vigilar amb summa atenció la padrina. No ens podíem permetre cap error, ja que podia fer el més imprevist.

Un matí, a primera hora, la mare no la trobà a casa. Preocupada, anà amunt i avall: no hi era per part ni banda. Es preguntava que devia haver succeït. Sortí al carrer sense saber què fer ni on anar. Solament pensava que havia d’evitar que en fes una de grossa, quelcom d’irreparable.

Sortosament, madò Miquela Feliu, una bona amiga de la família, li digué que era per davant la casa del rector, amb un rosari a la mà.

-Margalida, pots trobar la teva sogra agenollada davant l’entrada principal de l’església. Resa en veu alta i diu a tothom que està pregant per la salvació del rector. Explica que les armes que empren els falangistes han sortit de la sagristia. Si la senten els homes d’en Martí Cerol la poden tancar. Vés a saber el que pot passar! Les aigües del torrent baixen tèrboles i qualsevol motiu serveix per portar qui vulguin a la presó. Ho saps millor que jo perquè ho pateixes en pròpia carn.

Eren les cinc del matí. Els carros començaven a sortir cap a marjal. La mare pogué anar fins a la placeta de l’església i portar la padrina a casa abans que a l’Ajuntament i a la caserna de la Guàrdia Civil s’adonassin del que s’esdevenia. La padrina era caparruda. No volia marxar. Estava convençuda que els dimonis niaven dins el temple i que el rector substituïa els sants i les verges dels altars per representacions de Llucifer i altres monstres de l’infern.

La mare no sabia què fer. I si entrava dins la rectoria i feia algun desbarat irremeiable? Aleshores sí que la tancarien. No hi hauria ningú de la família que no estigués en perill. La nostra vida era en mans de les noves autoritats. Qualsevol excusa serviria per completar la inicial onada de detencions.

Feina complicada. La padrina, completament esperitada, cridava enmig de la placeta talment volgués despertar tot el poble.

-Ha arribat l’Anticrist predicat a l’Apocalipsi! És la fi del món –deia a la mare, provant de convèncer-la perquè se sumàs a les seves admonicions.

-No puc marxar a casa. He d’advertir els cristians que el Dimoni ha tornat a la terra i habita entre nosaltres. Els àngels del Mal són ara els sacerdots. Com és que ningú no ho vol veure? O és que han tornat cecs, muts i sords? He viscut enganyada durant la vida sencera! Sempre he cregut en el que deien des de la trona! Els sacerdots eren la veu de Crist, els propagadors de la Fe autèntica, de la bondat de l’Evangeli. Qui havia d’imaginar mai que el Mal covava per dins, que el Diable Major s’havia apoderat del Vaticà i el Papa i els bisbes eren dimonis amagats, els enviats de l’Anticrist.

La padrina s’aferrava a la mare, sanglotava, nerviosa i la mirava als ulls, interrogant.

-Margalida –deia, provant d’explicar el seu comportament-. Margalida, escolta, no creguis que he perdut l’enteniment. Em mires com si hagués enfollit i no és així Mai com ara he vist les coses tan clares. D’ençà que agafaren en Gabriel i la teva filla ho he entès a la perfecció. Perquè no ho voleu entendre? Teniu una bena als ulls! Tothom sap que les armes per matar els nostres fills han sortit de la rectoria... Per quins motius ningú no diu res? Quina metzina han repartit per tenir el poble conformat? No entenc el que passa! En el meu temps, quan jo era jove, si els homes i les dones haguessin sabut que els diabòlics habitants de l’Infern dominaven el temple de Jesús s’hauria organitzat un terrabastall. Els pagesos haurien alçat forques i ganivets!

Callava, mirava al seu voltant amb la mirada perduda vers qui sap quin ignot indret de la seva memòria. Després prosseguia, sense pensar que els vianants de primera hora del matí podien sentir les seves recomanacions.

-Ho sé sense cap mena de possibilitat d’equivocació –exclamava-. Són les monges franciscanes les que han pactat el que s’esdevé amb Llucifer. Vés a saber què han cobrat per a obrir les portes dels temples als exèrcits infernals. Viviu sense veure la realitat que ens envolta. L’altre dia em digueres que eren italians els avions que volaven per damunt nosaltres en direcció a Manacor. Però el Senyor m’ha fet veure que no són avions el que veiem. El que capten els nostres ulls és la disfressa de l’Àngel Caigut. Els poders de les tenebres dissimulen la seva presència convertint-se en qualsevol persona o objecte. Es transformen per a matar amb més eficàcia. I vosaltres, cecs, no ho veieu!

Sortosament, les quatre beates que anaven a missa primera no eren de les més fanàtiques, no pertanyien al grupet que cada dia compareixia a covar el seu odi i rancor contra l’esquerra al costat del rector. Na Catalina Gamundí, la cosidora que m’ensenyà a brodar quan jo era una nina de dotze anys, ajudà la meva mare a portar la padrina a casa.

Va ser una feina dificultosa. S’aferrava a les palmeres de la placeta de l’església, a les reixes dels jardins. Volia fugir. Amenaçava la mare amb el puny. Esdevenia esmunyedissa com una anguila de l’albufera.

Finalment pogueren agafar-la ben fort dels braços. Na Catalina era una pagesa capaç d’aixecar sacs de blat de cent quilos.

La portàrem a casa i li donaren un parell de tasses de valeriana. A poc a poc s’anà calmant i, cansada per l’esforç que havia fet, s’adormí al balancí de l’entrada.

Viure sempre en tensió.

Cada dia ens arribaven notícies sobre el descobriment de persones ocultes en els indrets més insospitats de la comarca. Els homes d’en Martí Cerol no deixaven racó sense escodrinyar. Anaren a totes les coves de la muntanya. Sortien cada dia a caçar homes i dones amb cans especialment ensinistrats. Els donaven a olorar la roba dels fugitius que prèviament havien anat a cercar a les cases dels republicans perseguits. Premiaven els cans amb llepolies. I no sempre portaven els detinguts a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil. La mare em deia que continuaven sentint els trets a qualsevol hora del dia i la nit. Tot depenia de l’humor dels sicaris. A vegades mataven la gent en el mateix lloc on la trobaven, davant els fills, la dona, els pares. No els importaven les llàgrimes, la desesperació dels familiars. La vida d’un persona no valia un ral i mai ningú no sabia el que podria esdevenir-se. Algun dels detinguts pogué salvar-se per simple casualitat. Se sabia que dos guàrdies civils anaren a cercar en Josep Punset. Ja era dins el cotxe en direcció al cementiri quan un dels que comandava l’escamot el conegué. Eren amics de la penya de futbol. El va fer treure del vehicle i ningú no s’hi oposà.

-No vull que mateu aquest –digué als botxins. D’immediat, obeint aquelles ordres, li obriren la porta, el feren davallar i mai més no l’anaren a molestar.

La Mort, navegant victoriosa, rient del tètric joc d’atzar en el qual era la protagonista principal.

Talment una negra nuvolada s’hagués estès pel cel i no desaparegués. Qui hauria dit que era per a l’estiu, amb dies de sol llargs i de perpètua claror quan la matera navegava més a lloure? Per a nosaltres els dies eren foscos. Com si el dinou de juliol un eclipsi de lluna hagués fet desaparèixer per sempre l’astre rei, senyor del firmament. Vivíem amb les portes tancades, cap endins, sense gosar guaitar el carrer. De l’exterior només podien venir insults i persecucions. Els nostres ulls s’hagueren d’acostumar a veure-hi enmig de les tenebres. Ja érem unes altres persones. Sí, abans del cop militar la nostra vida era oberta i participàvem en munió d’activitats provant de canviar el món. Ara, sotmesos al silenci per la força dels fusells, sentint els trets en la distància, passàvem pena pels que patien a Can Mir, al vaixell Jaume I, al castell de Bellver.

Era així com se sentien els jueus del Call en temps de les cremadisses? L’univers que alletà Caterina Tarongí en el passat... era idèntic al que vivíem els Tarongí del present? Quina diferència essencial podia existir entre les persecucions de la Inquisició i el que patíem sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS? Què és el canviava a través de les èpoques? La roba, les armes, els edificis on érem empresonats, l’indret de les execucions? Tampoc no hi havia tanta distància entre el bosc de Bellver i el cementiri de Ciutat! La gent acudia a contemplar com mataven amb idèntic esperit de festa. Cremar de viu en viu na Caterina i els altres torturats per la follia catòlica? Quina diferència es podia establir amb la mort de n’Emili Darder i els centenars de republicans torturats en aquell estiu sagnant? Els fanàtics de l’extermini... no aplaudien en el trenta-sis ben igual que en el segle XVII?

Quan vérem que la padrina dormia, vigilant que no hi hagués cap falangista pel carrer ni fent guàrdia a la cantonada, anàrem fins a la soll. El padrí ja s’havia adonat que jo era a la casa. Teníem un senyal convingut. Si la mare anava al pou del jardí i deixava caure el poal dues vegades dins la fondària de la cisterna, volia dir que era na Caterina. Si tancava amb força la porta de la cuina, s’entenia que l’enemic era a l’aguait. Aleshores el padrí deixava de feinejar amb les senalles, aguantava la respiració i restava a l’espera dels esdeveniments. Si era qualcú de la família, en no existir perill, anava separant a poc a poc els feixos de llenya que cobrien l’amagatall i em donava la mà.

-Quan sigui de nit i ningú dels veïns em pugui veure, sortiré per donar-te una aferrada –deia emocionat. Quatre o cinc feixos de llenya servien per protegir la vida del padrí! Altres amics no tengueren tanta sort. Quanta gent no descobriren els cans de caça a les coves de la muntanya! I els que s’havien amagat a les cisternes de les cases? Eren bons de trobar! No podien resistir massa temps dins un enfony ple d’humitat. Els feien sortir del fons del pou i els apallissaven sense cap mena de pietat.

-Rojos de merda! –exclamaven, sense pensar que potser hi havia infants petits al davant.

Em demanava si la padrina tendria raó, quan deia que era el Diable el que s’havia reencarnat en el rector, en el cor de la munió de fanàtics que aplaudien, satisfets, la desfilada de presoners vers Ciutat i les cunetes dels camins.