Miquel López Crespí - Memòria històrica

El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”. (Miquel López Crespí)

Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial) (III)

En parlar de la publicació de Naufragis lents, en recordar l´inici de la nostra dedicació a la literatura, pens que la nostra implicació en posicions properes, per no dir completament idèntiques, a les que representava la lluita de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Pere Quart i Josep M. Llompart s´inicià molts temps enrere quan, per primera volta en la nostra vida, ensopegàrem amb els lluminosos versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Estàvem completament d´acord amb la valoració que de Rosselló-Pòrcel feia Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Deia Llompart: “Rosselló-Pòrcel és el primer poeta mallorquí rigorosament contemporani, és a dir, pertanyent de ple al nostre món i a la nostra sensibilitat; el primer que va prescindir de tota una sèrie de factors que, si a l´època de Costa i Alcover havien estat camí d´engrandiment i d´alliberació, per a l´”Escola mallorquina” ho havien estat de reclusió i d´ensopiment. La poesia d´aquest adolescent genial revela una experiència lírica de gran profunditat i d´exigència absoluta”.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Als vint anys ja som molt propers a les idees i a les concepcions literàries del Modernisme. A les concepcions de Maragall quant a la “poesia i la paraula viva”, lluny dels conceptes elitistes de terratinents i rendistes de caire conservador, com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera. En el fons, els atacs contra el modernisme procedents dels sectors més retardataris de la nostra societat, la lluita establerta entre noucentistes i modernistes és per la por que senten els sectors conservadors a l´alè ben proper del moviment anarquista i socialista a Catalunya. Per a copsar una mica a fons l´ambient cultural i polític de Catalunya Principat hi ha dos llibres prou importants (entre molts d´altres) que ens poden ajudar molt. Un és de Josep Benet, Maragall davant la Setmana Tràgica (Barcelona, Edicions 62, 1964) i l´altre, de Joan Manent i Pesas, Records d´un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, Edicions Catalanes de París, 1977). Per als sectors conservadors de la nostra cultura la lluita contra el modernisme, l´atac a les concepcions literàries de la “bohemia anarcoide” del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”.

Un llibre bàsic per copsar l´estreta relació entre els intel·lectuals adherits al noucentisme i els plans de Prat de la Riba i de les classes dominants principatines, en oposició aferrissada al Modernisme, és el volum d´Alan Yats Una generació sense novel·la (Barcelona, Edicions 62, 1981). Alan Yats escriu: “La història del Noucentisme és la d´una campanya cultural al servei de les aspiracions polítiques catalanes coalitzades el 1901: en un mot, una campanya cultural al servei de la Lliga. Les activitats culturals són ‘institucionalitzades’ ensems –o amb antelació- al desenvolupament de les estructures administratives. Prat de la Riba delega l´autoritat a Ors, Fabra i Carner, els quals encapçalen i dirigeixen l´àmplia mobilització dels artistes i intel·lectuals”.

Hi havia, doncs, en les fileres noucentistes massa lligams amb els sectors socials dominants del moment per no decantar-nos envers els modernistes. En el pròleg del llibre Antologia (1972-2002) (Palma, Edicions Sa Nostra, Col·lecció El Turó, 2003), ja havia escrit: “Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf “Teoria i pràctica de la 'paraula viva'”, Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'’estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses.

‘Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: ‘El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món’".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

“On hi hagi una treballadora que digui no, hi és Aurora”

Cristina Polls | 04/01/2013 |

Aurora Picornell. Escrits 1930-1936 és un homenatge a la dirigent comunista mallorquina a través d'un recull de més de 50 articles escrits per ella.

L'edició d'aquesta obra pretén reviure i posar d'actualitat la lluita obrera feminista que liderà Picornell. I és que segons els prologuistes del llibre, Manel Carmona, Conxa Calafat i Josep Quetglas, "on hi hagi una treballadora que digui no, hi és Aurora". El llibre comença amb el primer article de la feminista, publicat l'any 30 a la revista Ciutadania, del Partit Republicà Federal, quan ella tenia 17 anys, i acaba amb la declaració que va fer davant el jutge militar el setembre de 1936.

Els textos de Picornell, alguns de signats amb el pseudònim Amanecer, es complementen amb escrits d'altres dones lluitadores com les germanes Maria, Antònia i Magdalena Pascual, Pepita Torm, Francisca Enseñat Bauzà, Joana Lladó Font, Maria Jordà i Maria Llabrés Llompart, entre d'altres.

Segons el responsable de l'edició, Josep Quetglas, "les idees que exposa Picornell poden ajudar a comprendre com cal intervenir en els nostres dies". Apunta Quetglas que "ara està passant una cosa semblant a la que es visqué els anys 33 i 34, quan ja es patien condicions de treball ofegades i violentes". Quan se li demanà si en l'època que visqué Picornell la llengua era un motiu d'enfrontament, Quetglas explicà que "no existia aquest problema. Hi havia capçaleres en català amb continguts en castellà i a la inversa; tothom s'expressava com volia".

Una mostra d'això és que el llibre conserva l'idioma original en el qual Picornell i la resta de dones escrivien els seus textos reivindicatius.

Així mateix, conté escrits de les publicacions de l'època en què els periodistes ressaltaven les virtuts de la jove Aurora, de qui deien que era "senzilla, intel·ligent i bona".

Per la cocoordinadora d'EU a Palma, Conxa Calafat, "els textos demostren la maduresa que les dones tenien dins del moviment obrer i que el moviment feminista tenia les idees molt clares".

El coordinador d'EU a les Illes, Manel Carmona, explicà que el llibre "és un homenatge a Aurora i a totes les dones que s'hi deixaren la pell. A més a més, l'esperit d'Aurora és més viu que mai".

L'obra ja està disponible a les llibreries de Palma i a finals de gener se'n començarà a fer una ronda de presentacions arreu. (Dbalears)

N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Tant el govern de Rajoy, com el de Bauzá, duen a terme, a les Balears, una autèntica ofensiva contra la llengua i la cultura catalanes, la convivència pacífica i la identitat nacional dels mallorquins. El PP ha romput, idò, el consens lingüístic que, durant més de 25 anys, havia mantingut amb la resta de forces polítiques. Des del ministeri d'Educació, s'impulsen polítiques educatives no per millorar la qualitat de l'educació, sinó per eliminar les identitats nacionals, culturals i lingüístiques catalana, gallega i basca, amb un ministre que mai no ha fet feina dins una aula i que és un dels braços armats, ideològicament parlant, d'un instrument nacionalista espanyol tan radical i excloent com la FAES. La seva reforma, al marge de la comunitat educativa, és recentralitzadora, perquè ens lleva competències autonòmiques; és uniformitzadora, perquè no respecta la diversitat lingüística i cultural dels pobles de l'estat, i és privatitzadora, perquè pren mesures que no ajuden el sistema públic i no solucionen el problema de l'alt índex de fracàs escolar.

Mallorca i el país

ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA DE MALLORCA

Tant el govern de Rajoy, com el de Bauzá, duen a terme, a les Balears, una autèntica ofensiva contra la llengua i la cultura catalanes, la convivència pacífica i la identitat nacional dels mallorquins. El PP ha romput, idò, el consens lingüístic que, durant més de 25 anys, havia mantingut amb la resta de forces polítiques. Des del ministeri d'Educació, s'impulsen polítiques educatives no per millorar la qualitat de l'educació, sinó per eliminar les identitats nacionals, culturals i lingüístiques catalana, gallega i basca, amb un ministre que mai no ha fet feina dins una aula i que és un dels braços armats, ideològicament parlant, d'un instrument nacionalista espanyol tan radical i excloent com la FAES. La seva reforma, al marge de la comunitat educativa, és recentralitzadora, perquè ens lleva competències autonòmiques; és uniformitzadora, perquè no respecta la diversitat lingüística i cultural dels pobles de l'estat, i és privatitzadora, perquè pren mesures que no ajuden el sistema públic i no solucionen el problema de l'alt índex de fracàs escolar.

L'existència d'una constitució desigualitària pel que fa a la regulació dels drets lingüístics de les diferents llengües de l'estat, cap de les quals no hi apareix esmentada, permet sentències contràries a la normalització de l'ús del català. En comptes d'ajudar a la seva recuperació, després d'èpoques de persecució i repressió, el que fan és donar continuïtat a polítiques de genocidi cultural, sota aparences falsament democràtiques. El govern Bauzá, en un any i mig, ha atacat els tres pilars fonamentals de la normalització lingüística. Primer, ha eliminat mitjans de comunicació en català, amb el tancament de RTV de Mallorca, ha castellanitzat IB3, que ja no es veu al Principat, i ha eliminat les ajudes a la premsa forana i a les publicacions en català. Després, ha modificat la llei de la funció pública per llevar el requisit del coneixement del català als funcionaris i, oficialitzant Mahón i Palma de Mallorca, ha canviat els topònims per escriure'ls en castellà: “per donar llibertat”, diu ell. Finalment, ha començat a canviar el model lingüístic escolar, amb la implantació de la lliure elecció de llengua del primer ensenyament per part dels pares i mares, –que li ha sortit foradat, perquè el 87% de famílies ha triat ensenyament en català– amb la regulació d'un nova normativa que deroga el decret de mínims que establia que, com a mínim, el 50% de l'ensenyament s'ha de fer en català. El PP de Bauzá vol impossibilitar que es pugui fer immersió lingüística, cosa possible a les Illes Balears amb el consens de la comunitat educativa de cada centre, i avui activa a la majoria de centres d'infantil i primària. Ha tret, novament, les Balears de l'Institut Ramon Llull, i ha privat així de la projecció exterior els nostres creadors culturals i, des del Consell Insular, ha fet tancar l'Espai Mallorca de Barcelona, única finestra oberta de la nostra producció cultural fora de les Illes.

La resposta social a tots aquests atacs s'ha donat a totes les illes i des de totes les organitzacions i entitats que treballen per la llengua catalana. Els llaços quadribarrats, lluint a les solapes de la roba de la gent i exhibits a les façanes de centres educatius, són la millor expressió que el poble de Mallorca no adopta una actitud passiva davant l'agressió que pateix. Els mestres, en particular, però també el conjunt de la ciutadania, han reaccionat amb claredat i fermesa, tot i les mesures repressives legals que persegueixen drets bàsics d'expressió i manifestació. La nostra cultura clàssica i contemporània, la nostra llengua i els nostres referents personals, aquells que ens identifiquen davant altres cultures i altres pobles, no són altres que la llengua i la cultura catalanes. Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Desclot, Maragall, Verdaguer, Riba, Carner, Rodoreda, Espriu, Martí i Pol, Foix, V.Andrés Estellés, Raimon, Al Tall, no són mallorquins, però són nostres, perquè pertanyen a la mateixa cultura que la nostra. I Ramon Llull, Anselm Turmeda, Joan Alcover, Costa i Llobera, M. Antònia Salvà, Blai Bonet, J.M. Llompart, Maria del Mar Bonet, Tomeu Penya o Antònia Font són noms sense els quals la cultura catalana no seria completa. Com no ho seria la llengua sense Mossèn Alcover o Francesc de B. Moll. Mallorca, idò, comparteix una mateixa cultura amb el País Valencià, Catalunya i les altres illes, precisament perquè formam part de la mateixa nació cultural.

Davant aquesta ofensiva repressiva, duita a terme pels governs del PP, tenim ben clar que la nostra nació cultural només serà possible en el futur si, amb el temps, esdevé també la nostra nació política, en un estat independent que respecti i articuli la nostra diversitat interna.

Avui, aniversari de l'entrada de Jaume I a Ciutat de Mallorca, més d'un centenar de mallorquins i mallorquines ja hem format l'ANC-Mallorca, perquè tenim clar el nostre objectiu: ser el que som, en el nostre propi àmbit nacional. No només per assegurar el futur de la llengua, sinó també el nostre benestar material, el creixement econòmic, la igualtat d'oportunitats, la qualitat de vida. Volem contribuir a construir país, tenint ben present que el que passa en una part del territori afecta la resta de la nació i, sovint, pareix com si, des de Catalunya, no es vegi més enllà de les seves quatre províncies. Des de Mallorca, feim el pas pel país, per la totalitat de la nació catalana. El país, però, també fa el pas per Mallorca?

Magdalena González, coordinadora. Beatriu Defior, secretària. Bartomeu Adrover, tresorer. M. Antònia Font, vocal. Pel Secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana de Mallorca.

Darrera actualització ( Dimecres, 2 de gener del 2013 02:00 )

Publicat a El Punt Avui. Edició Nacional 02-01-2013 Pàgina 6

Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill. (Miquel López Crespí)

Costa i Llobera: el poeta il·luminat

Després de la publicació de la novel·la Defalliment (El Gall Editor) és feia evident que, per la importància del personatge Miquel Costa i Llobera, per com aquella figura havia aconseguit que la seva història em continuàs interessant malgrat el material ja escrit, sorgís una continuació i ampliació de Defalliment. Parlam de la novel·la que ara acaba d'editar Pagès editors de Lleida. En Damunt l'altura he ampliat els capítols que fan referència als seus anys d'infantesa i adolescència a Pollença. Anys que, sota la influència del seu oncle Miquel Llobera i de la mare de Costa, Joana Aina-Maria Llobera, van conformant el seu tarannà literari i cristià. En aquest sentit, el pare, Miquel Costa, no deixa de ser un ric propietari conservador però que, en els aspectes culturals, no tendrà la importància del seu cunyat, Miquel Llobera, en la conformació de la consciència del futur autor de Poesies i tantes obres cabdals de la literatura mallorquina.

Era necessari, doncs, ampliar els capítols que havia dedicat en la novel·la Defalliment a aquesta decisiva infantesa pollencina. I per això Damunt l'altura s'inicia amb aquesta Pollença de finals del segle XIX que tanta influència tengué en el nostre personatge. Els capítols "Les dones d'aigua", "L'agre de la terra", "Pobres i rics", "Torrent de Pareis", "Els amics" i "Damunt l'altura" són una bona prova del que explic.

L'estada de Costa a Madrid quan era universitari, amb poca fortuna evidentment, i que a Defalliment comptava amb dos capítols, a Damunt l'altura s'amplia amb un de nou, "La bruixa" que novel·la l'herència de la Revolució Francesa, les Corts de Cadis, el pensament de Pi i Margall i el krausisme dins la consciència dels estudiants que són a la vora de Miquel Costa i Llobera en aquells anys de disbauxa juvenil a la capital de l'estat. El retorn a Pollença, el retrobament amb les arrels pollencines, amb el record de la mare, les primeres contradiccions literàries, són novel·lats en els capítols "El retorn" i "L'Oda a Horaci". Aquests anys a Pollença, abans de marxar a Roma, són decisius quant al retrobament de Costa i Llobera amb ell mateix i amb les arrels catòliques inculcades per la seva mare. No oblidem que una de les primeres "joguines" del Costa i Llobera infant és un vestit de sacerdot adequat a la seva edat que li cusen la mare i les cosidores de Can Costa. Els primers jocs d'aquell al·lotet són precisament uns jocs ben especials: jugar a dir missa. L'infant Miquel Costa i Llobera entretén els nins de les cases benestants pollencines amb llargs oficis dins la seva cambra, resos d'avemaries i parenostres, processons religioses per dins el gran casal que la família té a Pollença.

Quan Costa retorna dels seus estudis a Madrid, podríem dir que "fracassat", el poeta s'ha de plantejar novament el sentit de la seva vida. Costa es troba que té al davant tot el temps del món. Recordem que és fill d'un gran terratinent mallorquí amb munió de gent que treballa per a ell i la seva família. Ara, sense cap obligació concreta, ja que el pare s'encarrega de la direcció dels negocis agraris familiars, el futur sacerdot disposa de dies, setmanes i mesos sencers per a aprofundir novament en els fonaments de la cultura grecollatina de la qual seria un mestre avantatjat. Una cultura que li servirà, mitjançant aquesta sòlida coneixença, per a transformar el llenguatge poètic català i de rebot tota la poesia catalana de la seva època. Miquel Costa i Llobera, s'ho volgués proposar o no, acaba amb la majoria d'aspectes estantissos del jocfloralisme del XIX i inicia el que es pot considerar la poesia catalana contemporània. I la seva obra significa també l'inici d'aquest nou món poètic i literari no solament per la força del seu llenguatge renovat i creatiu, sinó sobretot per la temàtica, sovint vitalista, que impregna la majoria de les seves composicions.

Pollença, el retrobament amb els orígens familiars i culturals, els contactes cada vegada més intensos amb els amics i intel·lectuals del moment, Ramón Pico i Campanar, Joan Rosselló, Josep M. Quadrado, Antoni Rubió, Joan Lluís Estelrich, decideixen quin ha de ser el destí del personatge central de la nostra novel·la.

I Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill.

Els anys passats a Roma estudiant la carrera sacerdotal a la Gregoriana conformen el desenvolupament dels capítols "Temporal", "Soldats de Crist", Ruïnes", "Els tresors del Vaticà", "Sant Jeroni" i "Darrera caminada per Via Appia Antiga" de la novel·la Damunt l'altura.

Miquel López Crespí

Quan parla Cayo Lara de la política catalana envers el dret a decidir i la independència ho fa des de l'espanyolisme: acusa amb raó al govern Mas de la política de retalls, al temps que Izquierda Unida els practica a Andalusia o els consent a Extremadura i a altres indrets on es fan polítiques locals de dreta. Que els d'Iniciativa , vagin com els del PSC d'adversaris de la política "neolliberal" de Mas no deixa de ser una comèdia plena de mentides, perquè els seus governs han incentivat moltes privatitzacions (recordem les lluites de Parcs i Jardins a Barcelona). Quan critiquen als mossos de Puig amb raó no ens ha de fer oblidar la repressió que va practicar el conseller Saura: recordau Laura Riera, recordau la lluita de Saura contra els okupes, o recordem en el cas de Mallorca la política municipal d'IU en relació al Palau de Congressos. Es tracta d'una esquerra que diu respectar el dret de decidir però que ataca l'independentisme, com ho ha fet sempre, tancant files amb l'estat monàrquic (la desaparició institucional a Euskalherria hi té bastant a veure, i el fet que antics dirigents carrillistesde buròcrates sindicals com Tomàs Tueros vagin en llistes del filofeixisme de Rosa Díez ho diu tot de la degeneració carrillista cap al franquisme actualitzat).

L'esquerra espanyola és una esquerra colonialista

Definir avui el que és esquerra o el que no ho és no és gaire complicat, per més que, una vegada més he de repetir que allò que diu el nom no fa la cosa i que és un nom segrestrat per partits que a les institucions governen amb criteris i programes propis del capitalisme, per més que es diguin PSOE,PSC,PCE, ERC, Iniciativa, EUiA o IU. Tots aquests partits han governat o governen, des de l'àmbit local a l'àmbit autonòmic, o a l'ambit del Regne d'Espanya fent concessions a les dretes econòmiques que des de la instauració del franquisme no ha deixat mai de governar en realitat.

D'altra banda el franquisme és ben vigent en la formació del règim monàrquic com ho demostra ara mateix la recuperació de la memòria de la Casa Reial,en la forma en que fa atribucions no democràtiques a un exèrcit gens democràtic, i en la manera en que la Constitució Espanyola possibilita que uns ciutadans tenguin més drets que altres: drets polítics, drets econòmics, drets coercitius, drets culturals i lingüístics al temps que atribueix més drets als homes que a les dones (començant per la mateixa Casa Reial). Tots aquests "incidents" són sovint minusvalorats per aquelles forces que materialitzaren amb el suport a la Constitució espanyola allò que avui és qüestionat per la majoria de la població, perquè fins i tot els estudis de la política oficial manifesten que la Constitució avui no té el suport --- per diferents motius-- de la majoria de la població actual. No oblidem que aquesta Constitució només mutable per als interessos del capital en les seves expressions polítiques majoritàries: PP i PSOE, no té el vot dels menors de 54 anys i en conseqüència no és democràtica.

Aquesta Constitució és usada ara mateix per la dreta ultramontana per negar drets, però disposa de suports no només en el PSOE, perquè hem pogut comprovar l'aferrisada defensa que en fa IU a Extremadura al temps que nega el dret d'autodeterminació a Catalunya. La tradició del PCE contra els drets del pobles --donant suport a una Constitució que tampoc permet l'articulació en comú de polítiques en les comunitats de parla catalana -- s'allarga en el temps i els militants en aquests àmbits han progressat relativament poc. Mai no deixaré de recordar que a les primeres Comissions Obreres de les darreries dels 1970 i 1980, intervenir en català de Mallorca equivalia a ser escridassat en més d'una ocasió i a condemnar-se a no passar ni una esmena, situació similar viscuda al moment de l'ingrés del Sabei a la CGT en un Congrés de la CGT a Can Tàpera quan un reduít nombre d'afiliats de parla espanyola va abandonar la sala perquè en el Congrés n'hi havia que no volien girar la llengua a l'espanyol. Aleshores als sindicats només defensavem el dret a l'autodeterminació la gent afiliada propera a PSM, LCR o a l'OEC-MCI. Amb el pas del temps IU ha evolucionat formalment cap al republicanisme i a la defensa del dret a decidir, però només formalment, perquè en la pràctica els seus dirigents i bona part dels seus militants segueixen els mateixos criteris colonitzadors de sempre, i s'expresen en la minusvaloració de la cultura autòctona, la manca d'estima real cap a les llengues minoritzades des del poder i la defensa d'un fals internacionalisme que es redueix en els fets a una dedicació gairebé limitada als territoris de parla espanyola de les antigues colònies. De fet no tenen cap preocupació ni una pel que passa al Timor, a Sri Lanka, a Nova Caledònia, o al Nepal, ni disposen de cap entitat preocupada per la qüestió de les minories colonitzades com és preocupació del CIEMEN a Catalunya. L'internacionalisme que desmostren és postís i colonial i de fet intenta amagar un barroer nacionalisme espanyol manifest en els fets.

Quan parla Cayo Lara de la política catalana envers el dret a decidir i la independència ho fa des de l'espanyolisme: acusa amb raó al govern Mas de la política de retalls, al temps que Izquierda Unida els practica a Andalusia o els consent a Extremadura i a altres indrets on es fan polítiques locals de dreta. Que els d'Iniciativa , vagin com els del PSC d'adversaris de la política "neolliberal" de Mas no deixa de ser una comèdia plena de mentides, perquè els seus governs han incentivat moltes privatitzacions (recordem les lluites de Parcs i Jardins a Barcelona). Quan critiquen als mossos de Puig amb raó no ens ha de fer oblidar la repressió que va practicar el conseller Saura: recordau Laura Riera, recordau la lluita de Saura contra els okupes, o recordem en el cas de Mallorca la política municipal d'IU en relació al Palau de Congressos. Es tracta d'una esquerra que diu respectar el dret de decidir però que ataca l'independentisme, com ho ha fet sempre, tancant files amb l'estat monàrquic (la desaparició institucional a Euskalherria hi té bastant a veure, i el fet que antics dirigents carrillistesde buròcrates sindicals com Tomàs Tueros vagin en llistes del filofeixisme de Rosa Díez ho diu tot de la degeneració carrillista cap al franquisme actualitzat).

Però l'esquerra colonialista no acaba aquí. Aquesta esquerra colonialista en el cas del cinturó industrial de Barcelona no es dedica a atacar l'espanyolisme. L'empelt espanyol a Catalunya és manifesta amb personatges erudits com Sacristán, Fernández Buey o ara mateix Salvador López Arnal i amb el nul respecte en els fets, més enllà de la retòrica oficial, envers la política i la societat catalana de revistes de teoria política, exemples de Mientras Tanto, El Viejo Topo i altres, que s'expressen única i exclussivament en la llengua de l'imperi. Tot aquest sector intel·lectual que durant anys ha girant al voltant del PSUC o les seves derivants ha destacat pel menyspreu, la mentida contra el sobiranisme català adscrivint-lo a la burgesia catalana, quan la gran burgesia catalana és espanyolista i aferrada a la monarquia que els seus parentius polítics han defensat des de la transició.

Però si alguna cosa em colpeix és que l'esquerra de l'esquerra, diguem-ne els hereus de l'antiga LCR en els seus cursets d'estiu tenguin referents d'aquests per a la formació de la seva militància, de manera que han possibilitat que les organitzacions actuals que tenien aquella per referent tenguin un paper marginal a Galícia, Euskalherria i als Països Catalans. Dic Països Catalans, un marc que no comparteixen ni al nivell que feia la LCR de l'any 1990, perquè de fet aquesta gent exigeix a la CUP, per posar un exemple que qüestioni la seva política en relació al marc nacional "pancatalà" quan en els fets els que es diuen federalistes mai no s'han pronunciat a favor de la lliure federació que emergeix com no pot ser d'altra manera de l'exercici de la sobirania. Sobirania, autogestió, independència, autodeterminació, són conceptes que van lligats i indiscutibles per a l'exercici d'un socialisme que no és l'estalinista ni el de la socialdemocràcia centralista. Aquest fet, comprensible per exemple per qualsevol anarquista que es "naturalment" partidari d'exercir el dret a decidir més proper, no és entès per les derivants carrillistes, ni per els anticapitalistes espanyols empeltats a Catalunya.

Salvador López Arnal, un empelt de l'esquerra espanyolista a Santa Coloma de Gramenet (població com altres majoritàriament empèltada durant el franquisme amb objectius colonialistes prou explicats pel mateix règim franquista), demanen a la CUP que siguin respectuosos amb la decisió de valencians i balears quan no ho són ells, quan han matingut els criteris de les divisions provincials bastits en el segle XIX segons els interessos de l'aristocràcia i de la burgesia espanyola. Exigeixen a la CUP allò que ells no han exigit a l'Estat Espanyol durant anys, sense explicar que en el cas del País Valencià o de les Illes hi ha una burgesia botiflera enllaçada des de fa 300 anys amb els borbons que ha fet tot i més per espanyolitzar el territori. No deixa de ser curiós que alguns d'aquests personatges i partits que qüestionen a vegades determinades polítiques genocides dels imperialismes envers els pobles minoritzats, no siguin conscients del seu paper de cinquena columna de l'espanyolisme envers altres pobles minoritzats on hi viuen cada dia.

És de cínics fer valer els arguments dels anys d'aculturació envers algunes minories quan ells mateixos els practiquen en la vida diària en els territoris on viuen, on s'han imposat a sang 300 anys d'opressió. Però així és l'esquerra espanyola d'arrels carrillistes. No dic estalinistes perquè Comorera, que era profundament estalinista no pensava el mateix que pensen els intel·lectuals de l'esquerra colonialista espanyola empeltats als Països Catalans.

Per Llorenç Buades Castell, exdirigent de la LCR i coordinador del Web Ixent (Esquerra Independentista i Anticapitalista de les Illes)