pobler | 25 Juliol, 2009 17:43 |
L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)
Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)
L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.
‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.
‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.
Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lids és, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.
A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.
És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.
Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 25 Juliol, 2009 09:26 |
...rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.
Per Rosa Maria Colom.
[...]En la novella de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol un narrador protagonista -intermediari entre l'autor i el lector- relata, en primera persona, l'aventura que en el segle XVI dugueren a terme un grup de rebels, bandejats, jueus conversos, frares de mal viure, esclaus àrabs descendents dels antics senyors abans de la conquesta dels catalans, que salpen a la recerca d'una ciutat utòpica on s'acumula tot l'or i l'argent de la terra.
Aquest és, per a mi, l'encert principal del llibre: la veu tranquil·la, trencada per l'edat, que condueix la història amb gran naturalitat informativa, sense èmfasi ni elements accessoris, ni excessives truculències fins i tot en els moments més crus i dramàtics. Un avui que l'autor manté a l'ombra, envoltat de boira, sense mai desvetllar-nos la identitat, malgrat que sempre sabem el que pensa; i si de jove va ser un home de mal viure, els anys han apaivagat els camins de les seves dèries.
La narració començà al final de la història, fa un gran bot cap enrere per a després tornar al final amb algun salt retrospectiu entre i entre. I sense deixar mai de ser fluida, coherent, fins i tot íntima. No hi ha to més íntim que el de la poesia i, en Miquel, malgrat que ens parla d'una rebel·lia entroncada amb tota la gent que ha lluitat abans que ell contra les classes dominants, no pot amagar que és un poeta, la qual cosa no és obstacle per aconseguir una claredat fonamental. Diu Gabriel García Márquez: "Vaig haver d'escriure quatre llibres abans de descobrir que cal contar les coses senzillament, tal com ens les contaven els nostres avis". Així és el relat que ens ocupa: una fabulosa i terrible aventura d'esperança i mort contada per un avi.
Els imaginaris protagonistes de la trama entre els quals: "Gaspar Nadal, rector de Sant Nicolau, de vint-i-set anys, que predicava contra els nobles dalt la trona i acabà a les serralades d'Escorca com a bandejat. Antoni Campins, de Santa Margalida, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, expert en filtres màgics i encanteris amorosos, havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Marí Isern, agermanats, fills d'agermanats...". "Més d'un portava marcades a l'esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort", ens diu l'autor.
Han sentit a parlar de països i contrades on no regna l'espasa i l'oprobi, les fogueres i les tortures. Saben de l'existència de La Ciutat del Sol per velles cròniques, pels fets que relaten els xuetes del Call i, a les nits de negra lluna, els mariners més vells del port. Relats que parlen d'una terra esplendorosa, el paradís de les Sagrades Escriptures, on no existeix l'hivern, la misèria, la injustícia, i on fins i tot les pedres dels carrers són d'or. D'una vida regalada on els homes són germans, i la terra els dóna tot allò que cal sense haver-la de conrear. Un lloc enllà de l'oceà retrunyidor, on sempre hi ha pau.
És fàcil, per al lector, implicar-se en aquest somni de cercar el cel sobre la terra i entendre que aquests mallorquins de llegenda vulguin partir de l'illa per fugir d'una existència aclaparada per la bogeria i el desastre: "si no salpàvem vers l'aventura hauríem de romandre, la vida sencera, ajupits sota el poder dels grans senyors...", conta el narrador. Pretenen escapar de nobles, poderosos i gent dominant, i sobretot de La Casa Negra, que és com anomenaven les presons del palau de la Santa Inquisició. Per què no creure en un país idíl·lic -més enllà dels confins de la terra- malgrat que no estigui enregistrar en cap mapa? El món és mil vegades més gran del que els cartògrafs són capaços de dibuixar!
El viatge -un galió i tres goletes a les ordres del valent almirall Nofre Crespí amb permís reial, segell del Gran i General Consell i butlla papal- és llarg, tràgic, desesperançat, inacabable. Perderen més de cent-vuitanta homes en guerres, rebel·lions, malalties desconegudes, devorats pels taurons, emportats en el bec de gegantins ocells: "l'increïble animal volador -conta el narrador en un intent d'apropar-nos al misteri- posseïa unes ales tan grans que podien cobrir un cavall i un bec capaç d'agafar un home si l'aglapia". Imatge esgarrifosa que ens transporta als Ocells Rocs que Sindbad el mariner topà en el seu segon i cinquè viatge. Per fer-nos una idea de les seves enormes proporcions, només cal dir que cada ploma era igual que una fulla de palmera i que es nodria d'elefants sencers.
La travessia ocupa el lloc central i totalitari de la narració, que està tenyida de premonicions evidencials pels sentiments dels personatges, sobretot pel que fa a la desesperança i la por. Una por que es projecta en dues direccions: vers al desconegut, del qual tan poc en saben, i cap al passat i a la misèria que deixaren a l'illa. La tensió creix a cada capítol i a cada capítol creixen els estímuls per continuar la lectura. Una lectura plàstica i sensorial malgrat l'economia d'adjectivació i que és, alhora, una història i un discurs perquè hi baten, en ella, músiques secretes i silencioses. Metàfores de la vida: "va ser precisament l'or el culpable de totes les desgràcies succeïdes per valls i muntanyes...". Enigmàtiques al·lusions que no s'acaben d'expressar amb veu pròpia però que són un reclam que podem endevinar pels pensaments que tanquen i obrin alguns dels capítols i en els quals ens sembla que l'autor hi està submergit tal com feia Borges, i també Dickens, que comença la seva famosa Història de dues ciutats amb una reflexió sobre la Revolució Francesa.
El que sí que podem assegurar és que el títol La Ciutat del Sol pretén recrear i retre homenatge a tots els utòpics, des de Plató a Thomas More i sobretot Tommaso Campanella i a seva Civitas Solis, concepció política d'un lloc regit segons les normes de la natura i influït per La República de Plató.
No afirmaria, públicament, que l'esperit d'aquesta obra seductora m'ha commogut i que pens que pot ser molt ben acollida per tota casta de lectors, si no fos cert. En Miquel no necessita cap plataforma de llançament, i el fals elogi pot ser mortífer perquè contra l'elogi no és possible defensar-se. L'elogi, d'entrada, desarma. Quan una història ens captiva, és perquè l'autor és capaç de construir amb paraules un món sòlid dins del qual podem entrar i transitar com si es tractàs d'una quarta dimensió. Aleshores ens convertim en Alícia en terra de meravelles perquè aconseguim travessar el mirall que separa la realitat de la ficció. La clau d'or roman sempre a les nostres mans. Només cal obrir la primera pàgina i embarcar-nos. Entre les dues cobertes d'un llibre es conté l'univers sencer, perquè crear una novel·la és com crear el món; o agafar un món ja creat i capgirar-lo; i el plaer que el lector en treu, de tot plegat, és impagable.
Rosa Maria Colom. Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí La Ciutat del Sol. Casa Catalana de Palma (Mallorca). 27-IX-2000.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
« | Juliol 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |