pobler | 20 Juliol, 2009 16:11 |
Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV. (Laura Morral)
La ruta dels oblidats
L’Associació per la memòria històrica denuncià en el recorregut pels símbols feixistes la impunitat, encara avui, de les atrocitats comeses pel dictador, les fosses comunes i les sentències del règim
Laura Morral | 18/07/2009 |
"Impunitat, vergonya i oblit són les paraules que més hem emprat, però hem de tenir un petit moment per a l'esperança. Recordam i denunciam la impunitat del franquisme. Volem veritat, volem justícia i volem reparació!!!". Amb aquests mots, la presidenta de l'associació Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, denunciava ahir, a través d'un manifest, la dictadura franquista que durant gairebé 40 anys va governar amb mà de ferro els destins de milers de ciutadans.
Oliver traslladà aquest missatge a més d'un centenar de persones que s'uniren per recórrer la Ruta de la Memòria que organitzava l'associació i el col·lectiu Unió Cívica per la República amb motiu del Dia europeu de la condemna del franquisme. Entre els assistents hi havia familiars de víctimes, com Maria Vaqué, la filla de l'activista; l'escriptor López Crespí; Pep juárez, de la CGT; Llorenç Capellà; Cecil Buele, d'ERC; Miquel Rosselló i Lila Thomàs, d'EU-EV.
Durant el recorregut, diferents experts explicaren la història d'alguns símbols feixistes que s'alcen per Ciutat i recordaren noms d'oblidats, de víctimes de la repressió. Així mateix, Maria Àngels Recio, psicòloga de l'associació, comentà la història del col·legi Jaume I, situat davant la plaça de la Feixina. Segons comentà, aquesta va ser la primera escola que es va inaugurar durant la República a l'Illa i que després del cop d'estat es convertí en un quarter on es jutjaren i condemnaren els defensors de la democràcia. La intervenció de Recio va fer justícia als 15 mestres desapareguts o assassinats pels franquistes, com Jaume Canals Payeras, Fernando Leal Crespo, Antoni Garau i Guillem Alcover, entre molts altres. Tampoc no obvià aquells docents que moriren emmalaltits i les víctimes secundàries que patiren aquestes defuncions: germans, mares, pares i familiars.La Ruta de la Memòria prosseguí a la plaça de la Feixina, on hi ha el monòlit del creuer Baleares. Marçal Isern, portaveu de l'associació, explicà que aquesta embarcació de guerra va estar a les ordres dels militars sublevats. Va ser enfonsada el 6 de març de 1938 a 60 milles del cap de Palos pels impactes de l'esquadra republicana. El creuer Baleares va causar milers de morts civils que fugien de les tropes franquistes. El mateix portaveu s'encarregà de fer un resum de la història del ja desaparegut obelisc dels Jinetes de Alcalá de la plaça de la Porta de Santa Catalina. Durant la lectura del manifest, Maria Antònia Oliver denuncià "la impunitat de les atrocitats comeses pel dictador i els col·laboradors feixistes". Recordà la impunitat de les fosses comunes, "on continuen oblidades les víctimes de la repressió", i "la impunitat dels milers de sentències judicials del règim que a dia d'avui són plenament legals". La impunitat, també, dels símbols com el de la Feixina "dedicat als ‘Héroes' del creuer responsables de crims contra la humanitat durant la Guerra Civil; de carrers i avingudes com la dedicada a José Alemany Vich, oficial de l'exèrcit franquista i de la División Azul que va jurar fidelitat a Adolf Hitler".
La Ruta de la Memòria no ignorà les dones que foren empresonades a l'actual biblioteca de Can Sales. Allà, Margalida Capellà recordà Matilde Landa, la dirigent comunista que se suïcidà perquè no podia suportar els xantatges dels opressors. Capellà demanà al Consistori de Palma que "a la plaça de la Porta de Santa Catalina, en el lloc que ocupava l'escultura dedicada als Jinetes, hi hagi un grup escultòric en homenatge a les preses de Can Sales". I afegí: "Perquè Can Sales simbolitza el patiment de totes les republicanes de les Balears". La ruta acabà amb un concert de Xus Santana, Tomeu Quetglas i Tambors Africans a la plaça Pere Boned del Puig de Sant Pere.
"Les naus disparaven als penya-segats i la gent moria esclafada"
Es calcula que entre 120.000 i 150.000 refugiats malaguenys van fugir presos pel pànic per la carretera de la costa en direcció a Almeria per escapar de la invasió militar. El Crucero Baleares va ser desplaçat a aquest punt amb la missió de bombardejar els civils ‘insurrectes'. L'episodi és el de la ‘carretera de la mort'. Paco Ferrer ara té 80 anys i va sobreviure a la massacre a tan sols 7 anys.
"Imaginau cent cinquanta mil homes, dones, infants i ancians disposant-se a partir per cercar seguretat cap a una ciutat situada a uns 100 quilòmetres. Era l'única carretera que podíem agafar. No hi havia cap altra manera d'escapar. La carretera limita amb les altes muntanyes de la serra Nevada i, per l'altra banda, amb la mar", diu. "Durant el viatge no trobàvem aliments. A mesura que anàvem caminant ensopegàvem, amb els peus plens de ferides, mentre els feixistes ens bombardejaven des de l'aire i ens disparaven des dels vaixells de guerra", recorda.
"A Almuñécar ens esperava un perill horrorós. Davant el poble hi havia ancorat un vaixell de guerra que dominava l'única via de fugida que teníem. Disparava els canons a intervals cap a un revolt de la carretera que era en un vessant alt i pendent; calia passar-hi forçosament. El revolt de la mort! Hi van morir milers de persones", afegeix. "Els canons apuntaven contra les roques dels penya-segats, que queien i esclafaven la gent". Paco, amb els seus pares i quatre germans més, va estar 15 dies recorrent la carretera. Fins que els italians, els alemanys i els franquistes els obligaren a tornar. Ells van sobreviure; altres encara esperen justícia per les cunetes.
bBalears
...vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. (Margarida Serra Cardell)
Jaume Serra Cardell.
Mallorca republicana: Jaume Serra Cardell en la memòria dels escriptors mallorquins.
A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) hi explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43 d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església, (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és labarberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit.
En les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol- pel Front Popular, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3%) dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) -vegeu Enciclopèdia de Mallorca (volum núm. XIII, pàg. 194)-. Per un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet que actuava de Secretari de l'Agrupació.
Bartomeu Siquier i Serra en el seu llibre Places i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes, després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra [en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma], en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937.
Jaume Serra i Cardell va néixer a sa Pobla el dia 10 de juliol de 1913 a una casa del carrer Misteri, núm. 28 (actualment núm. 7 de la Plaça de la Constitució). Era fill de Llorenç Serra Cladera ("Cuqueta") i de Martina Cardell Soler ("Tixa"). Com explica Bartomeu Siquier en el llibre abans esmentat: "Aprengué les primeres lletres a l'escola de Can Arabí -on avui hi ha el Jutjat de Districte-. Féu el batxillerat baix la direcció del mestre Caldés "Ximbó" anant cada curs a examinar-se a Ciutat com alumne lliure. Acabats els estudis elementals, se matriculà a l'Escola Normal de Ciutat on seguí la carrera de mestre, títol que obtingué als vint anys a l'Escola Normal d'Alacant". Actuà com a Fiscal en aquesta paròdia de judici un militar (Mulet Fiol) i, com a jutge instructor de la causa, Pere Morell i Gray. El diari EL DIA informava del "judici", escrivint: "En el local de la Escuela de Artes y Oficios se reunió el Consejo de Guerra ordinario para ver y fallar la causa contra los carabineros Pedro Herrera Sánchez, Crisanto Valcárcel Moll, Juan Orozco Trulla, Juan Cintrano Infante, Antonio Palazón López, Luis Pichoto Sánhez y Balbino Castedo López, y los paisanos Juan Pizá Massanet, José Bassa Alomar, Jaime Serra Cardell y Francisco Gost Amer, por el supuesto delito de insulto de obra superior y ejecución de actos de resistencia al Movimiento Nacional Salvador de España".
Jaume Serra i Cardell tenia vint-i-tres anys quan fou afusellat en el fortí d'Illetes a les sis i mitja del matí del dia 11 de març del 37. Al seu costat caigué el mateix dia i a la mateixa hora un llucmajorer anomenat Antoni Zanoguera. Sabem també que s'hagué de casar dins la presó. Llorenç Capellà en la impressionat i tràgica Odissea del poble mallorquí titulada Diccionari vermell (Edit. Moll 1989) explica una anècdota demostrativa del seu valor davant la mort. Conta Llorenç Capellà: "Un dia abans d'executar-lo, un company de la presó de Can Mir, va bromejar sobre la qualitat de les robes que portava. I ell li contestà, gens ni mica apesarat: 'Idó és una llàstima, perquè demà matí, amb els trets, les faran malbé".
Nota: vull dedicar aquesta nota fent referència a Jaume Serra a la seva germana, Margalida Serra Cardell que, valenta, ha tengut el valor de parlar i de dir la veritat sobre aquells fets -vegeu revista Sa Plaça núm. 43-.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 20 Juliol, 2009 08:15 |
Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids va ser guardonada per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. Vagi per endavant que després de la publicació de Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000) i de l’obra Un tango de Gardel en el gramòfon pensava que ja no tornaria a fer cap altra novel·la que tengués relació amb la guerra civil. A finals dels vuitanta havia escrit nombrosos contes que tenien a veure amb els republicans represaliats pel feixisme, amb històries de persones amagades en temps de la forta repressió dictatorial que patí el nostre poble. Són contes que es poden trobar en els reculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987), Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1989) i Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995). A finals dels noranta vaig publicar dues obres que tenien estreta relació amb els temes que comentam. Em referesc al relat sobre la provatura republicana d’alliberar les Illes del feixisme, la famosa expedició de les milícies del Principat i País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i que l’any 1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posteriorment vaig tenir la sort de guanyar el Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obra que relatava els patiments i esperances dels mallorquins amagats als indrets més inversemblants en temps de la repressió feixista contra els republicans, comunistes, socialistes i anarquistes de les Illes. Fou l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any 1999 en la col·lecció Tià de sa Real que dirigeix l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.
Després de la publicació d’Estiu de foc, L’Amatagall i Núria i la glòria dels vençuts, qui sap si per experimentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar –relativament., és clar!- les qüestions que havien dominat la meva activitat en molt de temps, vaig escriure unes obres que no tenien res a veure amb la guerra civil i les seves conseqüències. Em referesc a La novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions, 2002), Corambé: el dietari de George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editorial, 2005), Damunt l’altura: el poeta il·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La conspiració (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, El Tall Editorial, 2008).
Però amb Els crepuscles més pàl·lids he tornat als meus orígens com a novel·lista. La guerra civil altra volta! Per quins motius he tornat a relatar aspectes d’una època que, sincerament, pensava que ja havia tractat amb prou intensitat en les obres Estiu de foc, L’Amagatall, Núria i la glòria dels vençuts i Un tango de Gardel en el gramòfon? És el que intent esbrinar.
Cercant l’origen de la novel·la, el nucli inicial que, amb el temps, conformarà Els crepuscles més pàl·lids, potser el podria trobar en el conte titulat “La maleta de l’oncle”, una narració que forma part del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Gaüses, 1995). Vida d’artista havia guanyat el Premi de Narrativa “Serra i Moret 1993” que convocava el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El jurat estava format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner. En aquesta narració, en “La maleta de l’oncle”, hom podria trobar l’origen de la novel·la que acaba de guanyar l’Alexandre Ballester 2009 de narrativa. En les primeres pàgines d’aquest conte, el protagonista reflexiona sobre les causes que l’han portat a dedicar-se a la literatura. És aleshores quan s’adona de la importància que han tengut en la seva vida els familiars republicans, especialment el pare i l’oncle que, defensors de la República en temps de la guerra civil, finalment acaben residint a Mallorca. Un, el pare, forçat per les circumstàncies, com a presoner de guerra; i l’altre, l’oncle, que, per ajudar el germà, ve a treballar a l’illa i roman al seu costat. Aquestes poques pàgines de “La maleta de l’oncle” conformen el meu inicial interès per un tema que, amb el pas dels anys, anirà essent el fonament de nombrosos contes i de les novel·les de què hem parlat al començament de l’article.
Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1998 amb el III Premi de Novella "Miquel Àngel Riera" i publicada al mes d'abril del mateix any a la collecció "Tià de Sa Real" està basada en aquest mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excellents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys al sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").
El pare i l'oncle ja m'havien narrat --o es contaven entre ells i jo escoltava--, d'infant, nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excellents presoners bascos que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novella. Les històries de les persecucions dels republicans han estat magistralment detallades en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà, que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intellectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys endavant, militant tant a l'OEC com al PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.
La novella de què parlam, L'Amagatall, com també Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon i Els crepuscles més pàl·lids, neixen d'aquesta illusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, magistralment estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sense cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excellents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intellectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament social objectiu de llurs obres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
« | Juliol 2009 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |