Miquel López Crespí - Memòria històrica

El Guti i Puig Antich.

L'insult i el menyspreu per la vida de qualsevol lluitador que no s'ajusti a la línia marcada pel partit o per la direcció, la deformació de l'adversari polític fins a demonizar-lo i convertir-lo en l'enemic, fins a justificar la insolidaritat o fins i tot l'assassinat en alguns casos, és una robusta criatura moral de la cultura stalinista, que en aquells dies dominava a la majoria de la militància i que avui se sobreviu a si mateixa encarnada en altres sigles i de vegades en els mateixos noms. (Antón Corpas, Web Insurgente)

per Antón Corpas, Web Insurgente

«Ell va ser l'artífex màxim del naixement de la plataforma unitària antifranquista de major abast, la Assemblea de Catalunya». Aquesta fita del mort Antoni Gutiérrez Díaz, és una mica més que un clixé biogràfic avui quan ha saltat a la palestra la figura de Salvador El Puig Antich, fruit, per altra banda, d'una pel·lícula superficial i deficient com Salvador de Manuel Huerga i Mediapro. No és casualitat que el mateix Gutiérrez Díaz que anys mes tard va arribar el cim de la seva carrera política com President del Parlament Europeu, fora en 1974 el cap —i això val sí vam parlar tant en un sentit simbòlic com intel·lectual— de la Assemblea de Catalunya. La mateixa coordinadora política que es va negar, fins a l'última nit, a moure un dit per la commutació de la pena de mort al militant del MIL. (Web Insurgente)

Tant la Assemblea de Catalunya, que era el principal organisme del antifranquisme català, com la constel·lació de sigles que la componien —el PSUC, la mes important—, van cometre entre 1973 i 1974 un crim polític i ètic que ja assenyalava la complicitat amb l'aparell franquista en els anys que estaven per venir. Un testimoni directe d'aquella època, em conta com l'exalcalde de Cornellà, exministre d'Indústria, actual candidat a la Generalitat de Catalunya pel pSC, i per aquella època dirigent del maoista Partit dels Treballadors (PT), José Montilla, es negava a moure un dit per a salvar al que va qualificar com un «gangster», adjectiu habitual de l'esquerra autoritària contra el MIL.

Aquesta actitud, majoritària en el sector hegemónico de l'oposició de l'època, respon, d'una banda a una determinada cultura militant, i per un altre a interessos tàctics i partidistes.

L'insult i el menyspreu per la vida de qualsevol lluitador que no s'ajusti a la línia marcada pel partit o per la direcció, la deformació de l'adversari polític fins a demonizarlo i convertir-lo en l'enemic, fins a justificar la insolidaritat o fins i tot l'assassinat en alguns casos, és una robusta criatura moral de la cultura stalinista, que en aquells dies dominava a la majoria de la militància i que avui se sobreviu a si mateixa encarnada en altres sigles i de vegades en els mateixos noms.

D'altra banda, al que s'anava conformant com el futur sistema de partits polítics, no deixava d'interessar-li un escarment a les organitzacions independents, que des de posicions autònomes i heterodoxes tractaven de construir un moviment polític diferent al dels negociadors del postfranquismo. L'aposta, a fuer de mezquina sortia gratis. L'oposició oficial solament havia d'actuar per omissió, no moure un dit, esperar que aquell 2 de març es consumés la sentència. Els costos polítics serien exclusivament per a l'aparell franquista, potser solament un nombre silenciós de militants sortirien decebuts de l'actitud del PSUC, i tant en el curt com en el llarg termini El Puig Antich podria ser recuperat i amortitzada la seva mort. Així va anar.

Potser els mateixos que amb Pasquall Maragall coincideixen a destacar «la seva aportació decisiva a la unitat contra la dictadura i en la configuració de la Assemblea de Catalunya», volguessin dissoldre, a la vista del garrote vil, la responsabilitat personal de «el Guti» en un «error» col·lectiu de l'oposició antifranquista oficial. Però un acte conscient difícilment pot ser un error, sobretot quan implica una mort i, en aquest cas, l'execució política d'un militant.

«El Guti» no era un qualsevol i un no pot deixar de pensar que, si aquest que avui acumula esqueles i hagiografías hagués llançat als comunistes catalans i a la Assemblea de Catalunya en el seu conjunt, la consigna de fer tot per evitar la pena de mort al Puig Antich, aquesta crida s'hagués aplicat rigorosament. Si això hagués aconseguit frenar la pressió policial que exigiria el cap del jove militant anticapitalista, ningú pot saber-lo. Alguns prefereixen atribuir el desenllaç final, exclusivament a l'atemptat de Carrero Blanc i per tant a ETA.

En qualsevol cas, el que està fora de tota dubte, és que aquells que posseint una posició dirigent en el seno de l'oposició, van esperar impasibles que arribessin les 9.40 del 2 de març, tenen una quota de responsabilitat històrica, política i ètica alta, molt alta.

El temps posa a cadascú en el seu lloc a condició que el pas dels anys no esborri la petjada dels passos. «El Guti» ha aconseguit ingressar en la història dels vencedors.

Web Insurgente

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.