Miquel López Crespí - Memòria històrica

El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --

Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.

Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.

En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.

´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.

`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.

He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls...”.

Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.

Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).

`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.

En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.

Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, l’indret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.

L’endemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.

Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.

Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya m’advertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el “Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista”.

Passàrem tota la nit a l’espera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i l’angoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. L’interrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que l’intentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de l’organització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.

Quan Miquel tornà de l’interrogatori vaig constatar que anava d’un costat a l’altre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. D’immediat vaig pensar que l’havien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que l’havien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que l’únic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no m’ho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.

Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!

En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.

Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.

La presa de les empremtes només era l’inici. L’interrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien l’interrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies m’ajudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, m’acusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.

Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de l’estat que posàs en perill el règim, tot d’una ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.

Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem d’ingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.

El vehicle que ens portava a poc a poc s’anava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També s’hi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i l’havies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan s’havia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, m’amenaçà dient que, si m’atrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la l’amenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se m’oblidassin els detalls d’aquella situació tan angoixant.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, s’atreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.

Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats m’encarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. L’havíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents s’atreví a increpar-me, dient: “Has oblidat que ets un delinqüent”. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? “Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables d’administrar la justícia”. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir d’aquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.

Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint...”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)