Miquel López Crespí - Memòria històrica

(2 vídeos) Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París. (Miquel López Crespí)

París 1793 (El Tall Editorial)

La recent publicació de París 1793 per l’Editorial El Tall m’ha fet reflexionar en diverses qüestions, tant en referència a la novel·la acabada d’editar com pel que fa al sentit d’escriure novel·les històriques, recreacions de la història catalana, en aquest començament del segle XXI. En relació a la primera qüestió, i per entrar plenament en matèria, cal dir que París 1793 és una ampliació de molts dels elements inicials que apareixen a La conspiració (Castelló, Editorial Antinea, 2007). Ens trobam altra volta davant un personatge de ficció que ja coneix el lector que hagi llegit La conspiració. En efecte, el protagonista d’ambdues novel·les, Miquel Sureda de Montaner, no és altra persona que un fabulós personatge sortit de la vida real, de la història illenca: el revolucionari i il·lustrat mallorquí Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757–San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825).

Segons Pol Sureda, investigador que publica molts dels seus estudis en el web alternatiu El Talp, la novel·la històrica seria aquella que “ambienta l’acció en un passat prou remot perquè resulti aliè al lector, i prova de reconstruir aqueixa època amb més o menys fidelitat. La coneixença de les formes de vida, els costums i la quotidianitat d’aquella societat pretèrita esdevé, doncs, un dels centres d’interès de les novel·les d’aquest gènere. A partir d’ací s’hi combinen elements d’altres gèneres; especialment, de l’aventura, l’acció, el misteri, etc”.

D’aquesta definició potser em sobraria un aspecte, allà on diu que la novel·la història “ambienta l’acció en un passat prou remot” ja que em demanaria si, per a un home o una dona de començaments del segle XXI, la Revolució Francesa, les aventures de George Sand, la guerra civil espanyola o les tensions personals i creatives d’un escriptor com Miquel Costa i Llobera formen part d’un passat remot. Potser tots els convencionalismes siguin sobrers i el mateix concepte de “novel·la de gènere” s’hauria de revisar. Ens demanam si, per exemple, una novel·la considerada “històrica” no podria definida igualment d’aventures, bèl·lica, detectivesca, d’acció, d’amor o de misteri. El mateix Pol Sureda ho especifica quan, en definir la novel·la històrica, diu que en aquesta s’hi poden combinar elements d’altres gèneres.

Continuem. Aquest incís ha vengut en relació al problema que se’ns plateja en analitzar si els fets esdevenguts en temps de la Revolució Francesa són realment constitutius o no d’un “passat remot”.

Per exemple, i si parlam ara de París 1793, la novel·la que acaba de publicar El Tall Editorial, ens adonarem com molts d’aquells principis polítics han influït decisivament en el nostre destí personal i col·lectiu. Quantes vegades no m’he demanat el que resta actualment, dins la societat actual, en el pensament de les avantguardes revolucionàries, de l’esforç d’aquella humanitat que volgué, i en part aconseguí, canviar el món? M'ho demanava mentre escrivia aquestes novel·les que comentam. M’interrogava, furgant per saber on havien marxat, per quina escletxa dels calendaris han desaparegut –si de veritat han desaparegut - aquelles esperances, els crits enardits de les multituds, el soroll dels canons i de les masses armades avançant per damunt les llambordes dels carrers de París.

Alguns em direu que de la Revolució resten, per a qui ho vulgui llegir o anar a veure, els llibres d’història, els gravats que es mengen els cucs a museus i biblioteques, els polsosos discursos dels membres de la Convenció, les banderes de la Revolució que podem contemplar, rere els vidres dels mostradors del museu Carnavalet, prop de la plaça des Vosgues a París.

Però el novel·lista no es conforma amb la presència evanescent dels fantasmes de la història i pugna per cercar-los en el present; vol fer-los comparèixer en aquest segle XXI ple de desencisos i contrarevolucions: la mundialització del capital i els exèrcits agressius dels imperis. L’autor ha viscut massa anys vora aquelles idees de canvi i de revolta, han format part durant dècades de la seva vida, per a conformar-se amb una lectura dels llibres d’història o una visita turística al Museu del Carnavalet.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(2 vídeos) És un homenatge a la literatura i als autors que hi anomén. M'agradaria que fos un homenatge a més gent. També ha estat una manera de cercar-me a mi mateix. Un dels objectius d'escriure és conèixer-nos a nosaltres mateixos. La meva manera d'aclarir les coses és escriure-les, però no hi ha res d'acadèmic, només la sensibilitat d'un escriptor. Intent contar com veig els personatges de qui parl. En aquestes pàgines hi ha una història d'amor amb les paraules, que van més enllà del que pretenem dir. Cada lector pot fer-ne una lectura personal, segons les seves quimeres. Això és la literatura. (Antoni Vidal Ferrando)

“La literatura no ha de fer mai trampa”

Amors i laberints és essencial per entendre la meva obra. Hi són els referents que ajuden a explicar tot el que he escrit, el meu món”

Maria Llull | 06/03/2011 |

Amors i laberints és el títol del darrer llibre d'Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), que fou presentat divendres a la 22a Setmana del Llibre en Català. Qui esperi trobar-hi una narrativa convencional, s'endurà una sorpresa. La prosa poètica, o la poesia prosaica, serveix per fer pinzellades a un quadre format per records, admiracions, vivències i, sobretot, literatura.

De què parla Amor i laberints?

És un dietari amb records, vivències i opinions sobre el que passava en el món i en aquest país mentre l'escrivia. Tracta de la meva concepció de la literatura i, per extensió, de l'art. Hi ha un diàleg amb els grans mestres de totes les èpoques. No amb tots, sinó amb els que m'anava bé per als temes que tractava. Hi ha autors que estim moltíssim que no hi són. He fet retrats concrets d'escriptors que he conegut molt, com Blai_Bonet, Bernat Vidal i Llompart, o més aviat poc, com Cela i Joan Fuster. Tot està enfocat des d'un angle especialment poètic. Per això apareix un poema en prosa al final de cada tema. Aquest llibre és essencial per entendre la meva obra. Hi són els referents que ajuden a explicar tot el que he escrit, el meu món.

Es pot dir que és com un homenatge a allò que us ha marcat?

És un homenatge a la literatura i als autors que hi anomén. M'agradaria que fos un homenatge a més gent. També ha estat una manera de cercar-me a mi mateix. Un dels objectius d'escriure és conèixer-nos a nosaltres mateixos. La meva manera d'aclarir les coses és escriure-les, però no hi ha res d'acadèmic, només la sensibilitat d'un escriptor. Intent contar com veig els personatges de qui parl. En aquestes pàgines hi ha una història d'amor amb les paraules, que van més enllà del que pretenem dir. Cada lector pot fer-ne una lectura personal, segons les seves quimeres. Això és la literatura. Però és un llibre d'un alt nivell cultural, de lectura profunda... M'he enduit una sorpresa. Molta gent que no té cultura literària m'ha dit que li ha agradat el llibre. Jo tenia por que es convertís en una cosa elitista, però hi ha molta sinceritat i una aproximació al cor de l'home.

Quines han estat les vostres majors influències?

Vaig començar a escriure molt jove i ho vaig deixar. Quan hi vaig tornar, ja tenia una maduresa que fa que no pugui parlar d'influències concretes. Quan era jove sí que vaig tenir les meves fonts d'inspiració, sobretot en poesia. Blai Bonet, Espriu i García Lorca foren poetes que m'influïren molt. Després he trobat una veu pròpia. M'influeix tot el que té altura literària.

Aquest era el moment just per escriure un llibre com Amors i laberints?

Mai no he escrit res que no en tingués una necessitat imperiosa. Aquest ha estat el llibre que més he necessitat escriure. Potser és quan tornes gran que has d'explicar un poc què et pareix tot plegat. Hi parl de coses representatives d'una època i d'unes idees. L'autenticitat és imprescindible. Escriure sense ganes és una grolleria i escriure sense tenir res per dir és una grolleria més gran encara. Si no s'obeeix a una necessitat, fas trampa, i la literatura no ha de fer mai trampa.

Diari de Balears

(2 vídeos) Amors i laberints - Antoni Vidal Ferrando, Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí: la literatura i la memòria

Amors i laberints

Per GABRIEL JANER MANILA , escriptor

Acaba d´aparèixer a les llibreries, editat per Ensiola, Amors i laberints, el nou llibre d´Antoni Vidal Ferrando, l´entranyable poeta de Santanyí. L´he rellegit amb el fervor d´aquell que sap que després de la primera lectura –l´autor em féu arribar el mecanoscrit quan tot just era acabat d´escriure–, queden abundosos fragments als quals no fores capaç d´extreure tot el seu contingut, alguns dels misteris que hi eren implícits, els aromes secrets. L´he rellegit, perquè es tracta d´una obra que mereix ser llegida més d´una vegada, com aquell que camina per un camí que ja havia trescat i es disposa a descobrir-hi el que havia quedat ocult quan tinguérem la primera oportunitat de passar-ne.

Es tracta d´un text literari difícil d´enquadrar en els gèneres més habituals. L´autor ens diu que ha volgut fer un dietari i que l´ha escrit entre l´any 2008 i l´any 2009. I és un dietari, però és moltes més coses. La riquesa textual d´aquesta obra radica en la varietat de registres amb què el poeta desgrana la història que tracta de contar-nos: la vella història d´un al·lot de postguerra –"parl dels dies inclements de la postguerra", escriu a la primera pàgina, un temps d´indignitat i sòrdid–, indefens, perdedor, esporuguit, temorós del Déu irat, que descobreix que l´art –en el seu cas la literatura– potser és l´únic camí per mitjà del qual pot alliberar-se d´algunes servituds i de certes misèries. La història d´aquell al·lot que un dia descobrí que l´art és insubordinació, i resistència, i obstinada energia.

I escriu des de totes les decepcions del present. Sap que "un baf irrespirable travessa aquesta illa", per això en la seva escriptura hi ha l´amargor del qui ha vist que sempre guanyen els medíocres, i els dogmàtics, i els intransigents. Com si només ens interessàs el poder si podem pervertir-lo. I potser per això és sinònim de solitud. Però hi ha també l´esplendor d´una prosa que revela els dies viscuts: els amors, les obsessions, els sarcasmes del temps. I les primaveres amb què ha confiat, els desvaris que li han tocat el cor, la cultura que ha construït la seva vida, tot el que ha filtrat el cedàs de l´experiència i destil·lat l´alambí de la memòria. Per això el llibre conté un seguit de móns estimats i de peripècies evocades amb la subtil mà del jardiner. Entre la desconfiança indòcil i l´evocació, una escriptura que parteix de la crònica familiar i tresca pels laberints inhòspits de l´art. Hi trobareu Eivissa de la mà d´Isidor Macabich, el germà mèrlera de Bernat Vidal. I Joan Fuster, distant com una esfinx. I Voltaire. I Cela, egòlatra i cínic. I Cesare Pavese, i Marià Villangómez, i Josep Carner, i Borges, i Joan Alcover, i Josep M. Llompart, i Flaubert, i Proust, i Sartre… I Blai Bonet amb els seus clarobscurs, amb les seves perversions inútils.

Hi és evocada l´illa de Menorca: un cementiri on hi ha els amics Andreu Murillo i Miquel Vanrell, també bons amics meus. I parlarà, tanmateix, de l´amor. I de la neu de l´any de la neu. I del campament de la Victòria, violent i sectari. I del barri de sa Llotja de Ciutat. Antoni Vidal no se serveix de la literatura ni de l´art –Brueghel, Edward Munch, Tàpies– si no és per referir-se a la pròpia experiència biogràfica. Parla de les ortigues i del sentiment de viure en una terra hostil, entre esparvers. Però és el testimoni d´un home que s´ha fet gran, molt gran, pel camí de les paraules i les il·lusions que en deriven, pel camí de la fidelitat als propis records.

Diario de Mallorca (25-II-2011)

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...". (Miquel López Crespí)

Antoni Vidal Ferrando: literatura i resistència. La poesia i la memòria com a forma de lluita

Per Miquel López Crespí, escriptor

La recent edició [2002]del disc compact número 8 de "Veu de Poeta" (una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca) per la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari, m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando, entre els quals destacaríem alguns ja publicats en El batec de les pedres, Bandera blanca o Cartes de Lady Hamilton, així com en el poemari Cap de cantó.

La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un excellent llibre de poesia. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet, que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonà sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).

D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920). També ha collaborat en els llibres collectius Història de Mallorca (1982); Mallorca: història i cultura (1985) i Baleares (1986).

El primer poemari que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando fou El brell dels jorns, publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se, que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.

Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).

En una entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l'OCB, l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífexs de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".

La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura i ompl els prestatges de les llibreries de tants productes de grafòman desenfeinat, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor. Per això ens recordava, en l'entrevista abans esmentada, els seus anys de compromís amb la resistència contra la dictadura franquista. Deia el poeta: "Als devuit anys vaig guanyar les oposicions i em varen destinar a Menorca, on vaig passar tres cursos, durant els quals vaig entrar dins uns cercles per a mi profundament enriquidors. Començava a prendre força l'oposició contra el sistema, que, en principi, com tothom sap, va ser una oposició de tipus cultural. Idò, des d'aquelles posicions nostres perifèriques, la lluita consistia a ser utòpics i en la força dels gests: llegir Triunfo, pòsters del Che Guevara, discos de Raimon, cursos de l'Obra Cultural per correspondència, seccions de Cine-Club, un espai progressista del Diari de Menorca, que fèiem com a collectiu i que es titulava "Espacio Conexo", la trobada de Lluc...".

Antoni Vidal Ferrando -i tota la seva obra és una afirmació del que dic- sempre ha estat crític amb els oportunistes de totes les tendències, habitin el món de la literatura o de la política. Li és ben igual punyir, amb el seu bisturí d'orfebre, en un indret o en l'altre. En parlar del necessari compromís de l'autor català amb el seu poble l'autor de Santanyí ens explicava, una mica decebut de com havia anat la reforma del franquisme i del paper dels intellectuals catalans en la lluita per un món més just i solidari, el que segueix: "Continua el debat de si l'escriptor s'ha de limitar a exercitar el seu ofici o, així mateix, ha de ser una veu identificada amb el seu poble. O potser ja ni debat hi ha. Els corrents de la moda solen ser imparables. Ara no s'usa gens donar un caire social a la literatura. Hem caigut dins una època de comoditat i hem deixat de banda la memòria i l'hàbit de qüestionar-nos-ho tot. El nou ordre ha integrat molta gent. Els intellectuals és com si haguessin renunciat al seu paper d'encapçalar les posicions d'avantguarda i de denúncia. Segurament per un doble motiu: el món en què crèiem s'ha ensorrat i les subvencions oficials deixen els individus i les entitats culturals a mercè de les institucions. Personalment pens que això d'haver arribat a una situació cultural de país normalitzada és una pura fallàcia. I, sense voler dir que l'objecte de la literatura sigui la denúncia -Déu me'n guard!- sí que afirm que si en la nostra actitud ètica i estètica, no hi és de qualque manera present la situació real del país, l'autenticitat de les obres se'n resentirà".

Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions, i parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemòria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries. Els pobles no poden tenir perspectiva de futur si no tenen perspectiva de passat, i crec que és molt important conèixer d'on venim, i no només per les històries oficials, que moltes vegades són capcioses i necessiten ser complementades".

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. (Miquel López Crespí)

L´esquerra alternativa i l´esquerra oficial

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil.

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional.

Miquel López Crespí

(26-XII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent. (Llorenç Buades)

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar. (Llorenç Buades)

El movimentisme genera frustració.

Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Al voltant dels anys 1990 les darreres generacions militants de l'esquerra revolucionària a l'Estat Espanyol liquidaren els seus projectes polítics i passaren a engreixar els moviments socials o les ONG. Altres projectes vinculats al maoïsme s'havien esfondrat abans amb la capgirada feta pels dirigents xinesos, i alguns dels seus antics militants van ser vinculats a projectes especulatius (Pina López Gay, de la Jove Guàrdia Roja va ser una activa impulsora del "pelotazo", ja dins el PSOE, i el mateix va fer a Balears el senyor Peralta, que va passar sense contemplacions del PTE a la dreta).

La manca de resultats electorals positius i la desfeta del bloc de l'Est va incidir molt negativament en la descomposició de les restes d'una esquerra revolucionària que durant anys havia retret als altres partits competidors pel mateix espai la seva submissió a Estats-guies referents: Xina, Albània, Cuba o la URSS . Després de gairebé una dècada, la dels 1980 dedicada al fonament de l'abstencionisme electoral, patiren els mateixos mals que criticaven als altres partits i es desferen per tal d'acabar a fer el paper d'ONG, és a dir, de substituir les mancances de l'Estat, i la desfeta d'aquest mitjançant privatitzacions, per tal de formar part de la xarxa privada substitutiva, al servei del mateix Estat, però amb el greuge afegit de veure's condicionats per les polítiques de subvencions del mateix i els seus límits. Amb tot això, una bona part del que es considerava "avantguarda del proletariat " ha acabat fent feina subsidiària pel social-liberalisme del qual depenen en la vida diària mitjançant la precarietat dels seus contractes.

Altres militants d'aquella esquerra, millor situats per les seves arrels sindicals, deixaren la perspectiva global de canvi cap al socialisme per a contentar-se en fer coses del dia a dia en els seus sindicats. Mots d'ells passaren de l'esquerra sindical i de mantenir posicions d'enfrontament sociopolític amb les burocràcies a fer bondat per tal de mantenir la gestió d'un sector determinat (Jesús Nieto, el responsable de CC.OO. de Medi Ambient, Fernández Toxo, dirigent del metall o Ramon Górriz, del sector de l'automòbil, en són els exemples més destacats). Aconseguida la canongia dins el sindicat deixaren de banda a aquells sectors que els havien ajudat a accedir a posicions destacables dins l'aparell en benefici propi, i sostenint amb el vot a la burocràcia en contra de les posicions d'esquerra que els situà en el lloc.

Bona part dels moviments socials existents viuen dels seus vincles amb el món de la política i en són subsidiaris, de manera que, si es fan crítics es talla l'aixeta dels ajuts i subvencions. La seva dependència és molt significativa, i molt especialment en els moviments socials més estables.

Els moviments més dignes solen ser aquells que sorgeixen de cada conyuntura, i en molts casos són circumstancials i efímers perquè es formen a partir de lluites concretes. No gaudeixen de subvencions, són en molts casos resistencials i enfrontats als poders, i també són els únics que poden promoure iniciatives polítiques alternatives a les existents.

El cas de Mallorca.

En el cas de Mallorca no només són els partits els que viuen dels recursos de l'Estat, també ho són els sindicats i la major part de les ONG i moviments socials per la via de la dependència dels governs. Aquests moviments de caràcter sectorial i molt enfocats als problemes que volen resoldre, formen part de la xarxa privatitzada i substitutiva de les tasques exigibles a l'Estat. En funció de les seves reivindicacions sectorials o corporatives, i dels ajuts dels governs de torn, deixen de banda la perspectiva de transformació social global.

El movimentisme estable depèn en bona part dels interessos de l'Estat i dels seus governs, constituixen la brigada que ha d'atendre les complicacions d'un Estat cada cop menys social, i fan la funció d'apagafocs barat de qualsevol possibilitat de conflicte amb el mateix.

Transformar la societat només és possible mitjançant un canvi de subjectes polítics. Després de 30 anys d'institucions postfranquistes, les experiències dels partits que diuen voler canviar les coses cap a una major justícia social o en defensa de les llibertats col·lectives ens haurien de servir de lliçó. La lliçó és clara: s'han instal·lat en l'institucionalisme postfranquista, han fet molts pocs progressos, han pactat reculades de tot tipus i han traït molta gent.

En els moviments, hi ha prou militants polítics. Uns cobren per ser-hi, altres es beneficien de subvencions o privilegis, i també n'hi ha que no en tenen ofici ni benefici i que aporten hores de treball i doblers a canvi de res. Dels primers, tot i que puguin ser crítics amb els seus aparells, no cal esperar gaire cosa, perquè majoritàriament s'adapten al guió establert pels que els subvencionen. Regenerar la vida política significa aleshores fer-se un referent sociopolític a partir dels moviments més inestables i les militancies més inestables, i això només és possible en períodes molt puntuals que s'han significat per l'embranzida d'un moviment que al dia de demà recularà.

Els moviments antiotan, o els moviments contra la guerra formaren part dels moviments que podien formular noves propostes partidàries alternatives. Aquells moviments no s'aprofitaren par tal de generar una alternativa política i per això ara tenim el que tenim. Però tampoc s'aprofiten els moviments actuals on hi ha un sector de gent que demanda una nova identitat política d'esquerra que no els traeixi.

Els militants de la Plataforma per la Democràcia, per exemple, descarten transformar-se en un projecte polític alternatiu, amb altra gent que així ho demana i al meu parer s'equivoquen, perquè amb els fets que han succeït allò que plantegen és assolir la derrota de manera incondicional.

La lluita de Son Espases, defensada només com a moviment, està ben perduda a benefici dels mateixos que l'han traïda si no es planteja la possibilitat de bastir una opció política diferent, i encara així, s'hauria de lluitar molt per tal de canviar les coses: però el que és segur és que disposariem d'una eina útil perquè coses com les que han passat no tornàssin a passar.

És per això mateix que des de fa algun temps he renunciat a la pràctica del movimentisme acèfal que sempre acaba en benefici aliè, i és per això que només tornaré a la pràctica de la pancarta quan es basteixi un projecte polític que doni entitat als programes d'esquerra i pugui donar una sortida efectiva a les demandes dels moviments socials d'esquerra.

Web Ixent

Pau Casesnoves, fill adoptiu d’Inca

El Consistori aprovà ahir el nomenament a proposta del PSM. El nacionalista Antoni Rodríguez recordà que fa sis anys que lluiten perquè es reconegui la figura del cirurgià

Antoni Pol | 05/03/2011 |

Després de sis anys de lluita i a proposta del PSM, l'Ajuntament d'Inca va aprovar ahir per assentiment de tots els grups nomenar fill il·lustre de la ciutat Pau Casesnoves, que fou un dels capitostos dels agermenats durant el segle XVI. El portaveu nacionalista, Antoni Rodríguez, va recordar que ha estat molt difícil demostrar-ne l'origen inquer per la impossibilitat de trobar cap partida de naixement ni cap fe de bateig que acrediti que el cirurgià era de la capital del Raiguer, cosa que n'ha endarrerit la proclamació de fill adoptiu.

Rodríguez, en tot cas, hi va afegir que "si durant els pròxims tres anys ningú no assegura que Casesnoves no era d'Inca, en serà nomenat fill il·lustre". Durant el ple, al qual assistiren alumnes de l'institut Pau Casesnoves, la regidora de Cultura i fiscal de l'expedient obert per a la declaració esmentada va posar en relleu que actualment hi ha poca informació sobre les gestes d'un metge que va destacar més per la faceta de polític.

"Pau Casesnoves es va erigir en un autèntic líder de la Part Forana, que s'articulava en contra de Ciutat per diferents circumstàncies socioeconòmiques", va manifestar Payeras. A més a més, l'edil assegurà que "durant segles, Casesnoves va ser qualificat de revolucionari, allò que ara en diríem un antisistema i, fins i tot, se'l va tractar d'assassí i de bandoler, encara que no hi ha res de més allunyat de la realitat". De la mateixa manera, afirmà que "el moviment de les Germanies neix com una revolta per equilibrar la balança entre els nobles i els desfavorits".

També hi va intervenir la directora de l'institut Pau Casesnoves, Joana Prohens, que es va mostrar orgullosa del reconeixement que s'ha fet d'una persona que donà la vida per defensar els seu ideals.

Diari de Balears

Sa Pobla i les Germanies

Per Miquel López Crespí, escriptor

La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.
El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.
No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).
Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.
No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intellectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".
De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.
Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.
En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).
En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

Miquel López Crespí

Els privilegis dels diputats

Joana Melis |

Si he de ser sincera, mai no m'he llegit, un a un, tots els articles de la Constitució espanyola, però sí que n'he llegit el que diu: "Tots els espanyols som iguals davant la llei sense importar-hi sexe, raça ni condició social. I és per això que sempre em demano per què hi ha sectors socials que tenen uns privilegis dels quals no pot gaudir la resta d'espanyols. Els funcionaris en són un exemple. Avui ha estat un dels dies en què m'he tornat a demanar el mateix. He obert els diaris i hi llegeixo que el Parlament indemnitzarà els diputats que no tinguin dret a la desocupació. Segur que, si no hi tenen dret, és perquè no han cotitzat a la Seguretat Social. I ara resulta que, entre tots, els hem de pagar una indemnització perquè puguin anar tirant.

I als treballadors que no tenen dret al subsidi i tampoc no tenen feina, qui els indemnitza? Per què uns sí i els altres no? És hora d'eliminar privilegis i que tots siguem iguals davant la llei. Però pareix que els polítics no ho tenen tan clar i no es cansen d'aprovar lleis que els afavoreixen. Es parla molt dels privilegis que tenen els polítics, com és que els diputats de les Corts només necessiten set anys per poder gaudir del 100% de la pensió, mentre que als altres mortals ara mateix ens han allargat l'edat de jubilació i, també, els anys de cotització.

Diari de Balears 5-III-2011

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ? (Llorenç Buades)

Alguns polítics diuen que s'han de dignificar els seus sous i en canvi en parlen ben poc de pujar el salari mínim dels seus representats.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els i les votants i també els i les abstencionistes mereixen dignificar els seus sous, però els polítics i les polítiques solen acostumar-nos a lluitar contra les tendències inflacionistes de l'economia que s'expressen gairebé sembre en els salaris del "cabrum". Els salaris dels polítics,o els dels empresaris, eés ben curiós que mai no tenen efectes inflacionistes. No sé massa bé com s'ho fan.

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ?

Aquesta situació explica les baralles per les cadiretes dins les formacions polítiques, perquè a més dels sous és sabut de tothom que a la política hi ha "bufandes", comissions, i moltíssims de regals per allò de quedar bé (n'hi ha que engreixen porcs a l'efecte i que per Sant Martí els dediquen als polítics de torn per tal que es recordin d'ells en les subvencions). És com un ciri a la Sang, però de xulla, sobrassada i carn magre, que sempré és més agraïda que el fum de l'espelma que es posa a la memòria del sant . I l'economia submergida, els doblers en negre, també formen part del patrimoni dels polítics. Però aquests no existeixen. No passen de la presumpció, i els jutges solen actuar a favor de la realitat social que com sabem s'expressa en les institucions i en els càrrecs (casos que prescriuen, fets no demostrables, etc..). I és que la justícia en aquest Estat no emergeix de la voluntat popular, perquè la democràcia s'atura davant la possibilitat d'elegir els jutges.

En hoteleria el cost salarial mitjà és de 7,98 euros, en transport i emmagatzematge de 13,01 euros, en immobiliàries i lloguer de 11,44 euros, en educació de 15,93 euros, en activitats sanitàries de 15,26 i en altres activitats socials de 10,57 euros, però un polític per assistir a un ple pot cobrar moltíssim, com a Inca on la Pujada de 650 a 1.000 euros per l'assistència al ple, que rebran els quatre portaveus municipals d'Inca.La resta de regidors cobraran 650 euros per assistència als plens, que es faran el darrer divendres de cada mes.Les dietes per assistir a un Ple a Campos es fixen en 700 euros nets l'alcalde i 400 la resta d'edils i la mateixa quantitat per assistència a cada comissió informativa, junta de govern i a sessions.Cada regidor de Manacor, ja sigui un de l’equip de govern sense dedicació parcial o tots els nou de l’oposició, percebran 1000 euros per assistència a cada ple.A Llucmajor els regidors sense dedicació, que pel concepte de plens i comissions cobraven 380 euros al mes, ara cobraran 600 euros per assistència al Ple i altres 200 per comissió informativa «fins a un import màxim mensual» de 1.000 euros.Els regidors de Maó cobraran 363,35 euros per a assistir als plens, 54,51 més per a les juntes de govern, i 54,51 més per a les comissions informatives.Miriam Muñoz Resta (PSOE), regidora a Cort i diputada, cobrarà 1.600 euros mensuals per anar a una sola sessió.

Parlem de sous. Aqui teni alguns exemples:

La nova batlessa de Ciutat , Aina Calvo, percebrà dotze pagues de 4.554'87 euros mensuals bruts i dues més «extres» de la mateixa quantitat. Onze regidors del PP a Ciutat percebran un total de catorze pagues per un valor de 2.927,98 euros bruts mensuals. Ells són els que, juntament amb la portaveu, Catalina Cirer, que cobrarà com a tal 3.904'33 euros, han sol·licitat la dedicació exclusiva.Els tres regidors de l'oposició a Ciutat sense dedicació exclussiva cobraran 14 pagues de 1.952,71 euros.

L'alcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, mantindrà la dedicació exclusiva i el sou de l'anterior mandat (50.500 euros a l'any), més l'IPC.A Llucmajor els 5 regidors amb dedicació plena cobraran 41.000 euros anuals. Les dedicacions parcials oscil·len entre els 34.000 i els 18.000 euros a l'any en funció de les hores.

Dos regidors del PP d'Inca tindran dedicació exclusiva i cobraran un total de 2.650 euros al mes. Els afortunats seran Joan Rubert (Participació Ciutadana, Fires, Dijous i Comunicació) i la regidora Rosa Maria Tarragó (Serveis, Parcs i Jardins).

El ple de l'Ajuntament de Maó va aprovar les retribucions econòmiques de l'alcalde (3.887,83 euros bruts mensuals) i dels tinents d'alcalde (8) amb dedicacions exclusives (3.415,46).

Joan Thomàs, regidor del PP de Calvià, cobrarà 75.000 euros, 11.300 euros más que l'alcaldesa de Palma Aina Calvo.

El ple de l'Ajuntament de Santa Margalida ha aprovat per majoria que l'alcalde Martí Torres (PP) percebi 49.277 euros anuals per dedicació exclusiva.El tinent d'alcalde de Santa Margalida,Bernat Amengual (CPU) percebrà 41.886 euros anuals; el regidor Pedro Mas (CPU) 41.886 euros, igual que les regidors populars Ana Rodríguez (Tinent d'Alcalde) i Rocío Romero.María Rosa Pastor de Santa Margalida per una dedicació parcial del 60% percebrà 24. 597 euros l'any.

Álvaro Solana, que gestionarà Turisme i Platges a Santanyí, cobraràrá 42.000 euros anuals; i Miquel Contestí regidor d'Esports i altres serveis, 32.000 euros anuals. Llorenç Galmés, regidor d' Economía, Hisenda, Interior, Serveis Generals, Funció Pública i Urbanisme de Santanyí cobrarà 51.800 euros anuals.María Pons amb una dedicació parcial del 50% als Serveis Socials, Salut i Inmigració de Santanyí cobrarà 21.000 euros anuals. Isabel Febrer, Antoni Sureda i Maria Bover, els tres del Partit Popular percebran 2.625 euros bruts mensuals en 14 pagues a l’any i hauran de dedicar-se a les seves respectives àrees un mínim de 35 hores setmanals.

El batle d'Artà Rafel Gili cobrarà 2825 euros mensuals per dedicació exclussiva i la tinent de batle Maria Francesca Servera 2.284 euros per dedicació parcial.

Maria Orts (EU-EV) de Capdepera, primera tinent de batle i responsable de Medi Ambient i Joventut cobrarà entorn dels 1.920 euros bruts.

Aquestes són algunes de les mostres que fan que els polítics defensin aferrissadament els seus càrrecs , a no ser que el sector privat els compensi després de la "carrera" feta al seu favor com sol passar. La qüestió és que per aquestes mateixes raons a totes les organitzacions polítiques les executives partidàries i els càrrecs institucionals es repeteixen en els poders organitzatius. Amb tot, la democràcia hi perd.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)

Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició

Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR

La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)

Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Climent Picornell: “Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma”.

Un mallorquí heterodox: Joan Picornell

Per Climent Picornell | 02/10/2010 |

La visió del president Hugo Chávez, repetida aquests dies passats amb motiu de les eleccions a Veneçuela, amb aquella camisa amb els colors de la república, m'ha fet pensar repetides vegades amb Joan Picornell i Gomila, un mallorquí a qui ja vaig fer entrar en la meva galeria de mallorquins heterodoxos fa temps. Heterodox vol dir, en aquest cas, allunyat del prototipus imposat del mallorquí calmat i panxacontent. Picornell fou un del principals col·laboradors del primer episodi emancipador i anticolonialista de Veneçuela a finals del segle XVIII. Una vida digna de fer-ne un film. En les seves biografies s'hi destaca, com a fet principal que l'ha fet passar a la història, que fou el primer traductor del francès -ara ja no sembla tan clar- de La Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, provinent de la Revolució Francesa; gràcies a la seva edició i traducció, s'aspergí per primer pic pel nou continent com una arma de rebel·lió a Sud-àmerica.

Fou el gran geògraf català Pau Vila, durant molts anys exiliat a Caracas, qui em demanà: "Vostè és parent de Joan Picornell?" Jo, en aquell moment, no en sabia gaire coses, però a poc a poc vaig anar llegint sobre ell, darrerament un article sobre les traduccions revolucionàries a l'Amèrica llatina, que els comentaré. No era, però, la primera revolta o conspiració en què ell prenia part. Joan Baptista M. Picornell i Gomila va néixer a Palma l'any 1759 i va morir a Cuba, on hi feia de metge, el 1825. No és segur si estudià a la Univesitat Lul·liana. De ben jove, se'n va a Salamanca i a Madrid, on es casa i té un fill. En la seva primera etapa, Picornell serà un actiu mestre reformista, un pedagog inquiet, que proposarà experiències educatives per millorar la societat espanyola. El fet és, però, que la seva vida el durà a convertir-se en un líder revolucionari de la conspiració més important de finals del segle XVIII a Espanya, la Conspiración de San Blas, de 1795, amb tot el que això suposava en un país atemorit pels seus veïns, els revolucionaris francesos.

La seva gran cabòria era la pedagogia. Publica diverses obres. El 1786 un Discurso teórico-práctico sobre la educación de la infancia dirigido a los padres de familia, amb influències de Pestalozzi; i, ja membre de la Societat Econòmica, presentà el 1789 al comte de Floridablanca un Plan de educación de la infancia ("l'educació és una senyora afable i persuasiva, enemiga de la violència i de la força, que entén el que és conduir-se pel camí de la persuasió"), en què defensava un ensenyament unificat per a tot el país i recollia propostes de Rousseau i Montesquieu, amb un cert baf jansenista. No se li féu el cas que ell esperava, i sembla que de la frustració que seguí Picornell va derivar cap a la francmaçoneria. De 1790 a 1795, estudia francès i anglès, fa pràctiques de física, química i medicina, i entra en la maçoneria més popular, enfront de la més aristocràtica. I d'aquí a organitzar una revolta. Un petit grup de conspiradors que comptaren, però, amb doblers de persones rellevants que mai pogueren ser identificades (els maçons més cortesans?), dissenyaren el que es coneix com la Conspiración de San Blas.

El programa revolucionari tenia unes "Instrucciones" i un "Manifesto" que denunciava les misèries i les calamitats que afligien la nació per culpa del mal Govern. D'allà n'havia de sortir, segons sembla, en un pla A, una monarquia constitucional; i, en un pla B, una república semblant a la francesa, amb la divisa: "Llibertat, igualtat i abundor". Una Junta Suprema, amb una Guàrdia Nacional constituïda per ciutadans armats, garantiria la Revolució. Un cop denunciats, foren detinguts el 3 de febrer de 1795. Els integrants del que s'ha anomenat "Complot Picornell" foren condemnats a morir penjats a la forca; de forma inusual -pareix que per pressions de França-, la pena fou commutada per la cadena perpètua en presons americanes.

Un pic a la presó al port de La Guaira (Veneçuela), el 1797 Picornell aconsegueix fugir amb l'ajuda dels caps d'un dels naixents moviments emancipadors, la "conspiración de Gual y España", per Manuel Gual i José María España, el primer un militar retirat i, el segon, tinent de Justícia.

El seu projecte revolucionari implicava l'emancipació de Veneçuela de la metròpoli espanyola en un futur democràtic, igualitarista i republicà. S'ha d'emmarcar com a continuïtat de la independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789); la conspiració de Gual i España fracassarà, però Veneçuela acabarà sent independent. Joan Picornell en fou un dels principals col·laboradors; fora de la presó, va a Curaçao i a Guadalupe, on edita, en un opuscle, una cançó revolucionària que es farà famosa i més de 2.000 fulletons amb la seva traducció dels Drets de l'home i del ciutadà, amb els següents afegitons: "Derechos del hombre y del ciudadano con varias máximas republicanas y un discurso preliminar a los americanos". Descobert el moviment, les autoritats espanyoles actuen amb duresa: España fou executat el 1799 i Gual, el 1800. La repercussió d'aquesta conspiració i els textos i manifestos que es varen difondre són d'una importància cabdal per al moviment alliberador de l'Amèrica llatina.

I, sens dubte, el principal document fou el traduït i arranjat per Picornell, hereu de Montesquieu i de Voltaire. En línea amb el Bill of Rigths i la Declaració d'Independència americana, és la culminació d'altres obres anticolonialistes (com la Carta a los españoles americanos, de Vizcardo y Guzmán).

Ara es maneja la hipòtesi d'altres possibles traductors, o d'una traducció conjunta. En tot cas, Picornell hi és referit com l'autor principal, se sap per la confessió de José María España davant el tribunal que el jutjava. Segons C. F. López: "Picornell no deixa dins la traducció cap traça de la seva paternitat, però deixa a Amèrica una herència incalculable". Picornell era ben conscient que quan traduí i edità Drets de l'home i del ciutadà estava fabricant una arma de guerra que acabaria amb l'alliberament, culminat per Simón Bolívar. Una anàlisi fina de la traducció de Picornell feta per Guerin i Iriarte hi observa un vocabulari picornellià, que convida a l'acció, i també algunes omissions necessàries: on hi deia "Le peuple français...", ho adapta a Veneçuela: "No habrá más esclavos en Venezuela que los que quieran serlo". Han de participar en la revolució els blancs, els indis, els mestissos i els negres. D'aquí provenen els colors de la bandera de Veneçuela que el president Chávez no s'ha llevat de damunt durant les eleccions de la setmana passada.

No acabà aquí la vida atzarosa de Joan Picornell. Va i ve d'Amèrica; és a França on es gradua en medicina; torna a Veneçuela, on col·labora amb una altra insurrecció el 1811; s'exilia a Nova York, on hi fa de metge; és perdonat pel rei d'Espanya i mor a San Fernando de Nuevitas, a Cuba, l'any 1925. Miquel López Crespí, als seus llibres La conspiració (2007) i París 1793 (2008), agafa elements de la vida de Joan Picornell per fer una biografia novel·lada d'aquest personatge que, com molts d'altres, romp el patró únic del mallorquí pagès de les rondalles, habitant etern de l'illa de la calma.

Diari de Balears (dBalears)

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)

Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(1 vídeo) La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. (Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich)

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l’any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L’equip d’advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moment. Agraïm l’ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem qu hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre quan, el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich.

Diari de Balears (22-VI-07)

N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia.(Miquel López Crespí)

Un dia de 1985, amb na Lila i na Lluïsa Thomàs, en Manel Domènech, en Miquel Rosseló, en Rafel Morales, les germanes Massanet (n'Assumpta i na Magdalena) i altres companys decidírem muntar l'Ateneu Popular Aurora Picornell. Na Francesca Bosch, com de costum, s'hi apuntà decidida i ens ajudà en l'organització dels actes i cicles de conferències. L'Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura per provar de servar la memòria nacionalista i republicana de les Illes, la història del moviment obrer i les idees del marxisme per a les properes generacions de mallorquines i mallorquins. Idees que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

A mitjans dels anys vuitanta, la dreta, malgrat l'èxit que per a ella significà el canvi de règim, les continuades victòries electorals, portava -i porta cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees d'autodeterminació, canvi i progrés social. En fundar l'Ateneu Popular Aurora Picornell sabíem que una època grisa s'apropava. Es tornaven a cremar els homes i les dones a la "civilitzada" Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s'hi veien fogueres amb llibres i persones. Els atacs constants contra la immigració! Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, atacaven -ataquen encara!- a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Francesca Bosch, una de les principals impulsores de l'Ateneu actuava com els antics cristians. L'Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d'una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers. M'ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, a les de l'Ateneu Aurora Picornell (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Rafel Morales, espòs de n'Assumpta Massanet): "Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n'adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l'eurocomunisme-. Unes posicions que l'únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d'oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble" (Última Hora, 12-II-84).

Dins la línia de defensar aquestes idees de justícia social i de combat permanent contra les desigualtats organitzàrem la presentació de l'Ateneu. La primera reunió informativa per a la premsa tengué lloc en el local del PCB (carrer Sindicat, 74, 1er, Ciutat de Mallorca) a les 17h. del dimarts dia 5 de març de 1985. Ens encarregàrem de la presentació Francesca Bosch i jo mateix. Isabel Fernández i Joan Torres, del diari Última Hora cobriren la informació que sortí publicada dia 6-III-85.

En els darrers anys de la seva vida, Francesca Bosch, ajudant a enfortir l'experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l'Ateneu Popular, dirigint "Nostra Paraula", participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme antirepublicà de Santiago Carrillo.

Ja fa més de dos lustres. Era el matí de dia 17 de gener de 1987. Les nou en punt. L'indret: un conegut bar de la plaça de Santa Eulàlia. Feia temps que l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", del qual érem màxims responsables Lila Thomàs, Francesca Bosch i jo mateix, tenia la intenció de retre un homenatge a la dirigent comunista, defensora dels drets dels treballadors de les Illes, Aurora Picornell. N'Aurora Picornell havia estat assassinada pels feixistes mallorquins en la matinada del cinc de gener de 1937. Havien passat ja deu anys d'ençà les primeres eleccions democràtiques i l'oblit, l'amnèsia històrica, es feia cada vegada més fonda. Retre un homenatge públic als homes i dones que donaren la seva vida per la llibertat, esdevenia, per als socis i simpatitzants de l'Ateneu "Aurora Picornell", un acte d' estricta justícia. A poc a poc, aquell matí del 17 de gener, començaren a comparèixer els intel.lectuals i dirigents de l'esquerra mallorquina que moments després aniríem a veure el batle de Ciutat, Ramon Aguiló, per a demanar-li que el consistori dedicàs un carrer a la dirigent obrera assassinada pels feixistes.

El primer a comparèixer va ser Guillem Gayà, membre del PCB, antic dirigent comunista mallorquí (ingressà en el PCE l'any 1931). Després, l'estimada i recordada Maria Plaza, la vídua del dirigent socialista Andreu Crespí. A poc a poc hi comparegueren en Josep M. Llompart de la Peña, en Gabriel Janer Manila, en Miquel Ferrà i Martorell, n'Antoni Serra, en Ferran Gomila, en Guillem Ramis (del Moviment Comunista de les Illes, MCI), la mateixa Francesca Bosch, en Bartomeu Sancho (del PASOC) i alguns altres polítics i intel.lectuals.

El mateix dia (17-I-87), coincidint amb la reunió abans esmentada en el bar de la plaça de Santa Eulàlia, el diari Baleares es feia ressò de la campanya de divulgació que, des de feia setmanes, portaven a terme la direcció i els socis de l´Ateneu Popular "Aurora Picornell". Record ara mateix les innumerables reunions per a concretar detalls fetes a casa de l'inoblidable company d'esperances i de lluites, el tinent Rafel Morales i la seva esposa, n'Assumpta Massanet. Reunions on hi eren presents recordats amics de lluita del temps de la República, com el ja traspassat Gaspar Soler, o amics com Manel Domènech, la mateixa Francesca Bosch, en Pep Valero, na Lila Thomàs, en Miquel Rosselló, etc, etc. L'endemà, el mateix diari Baleares escriu (amb una fotografia en la qual es pot veure Ramon Aguiló, Josep M. Llompart, Lila Thomàs, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Ferran Gomila i Bartomeu Sancho): "El poeta y escritor Josep M. Llompart de la Peña, leyó, en nombre del grupo de personas que acudieron a Cort, la solicitud al alcalde. Llompart puso de relieve que el consistorio presidido por Aguiló había dedicado diferentes calles y plazas de la ciudad a la memoria de personas que se habían destacado por defender los intereses democráticos durante el período republicano".

Record que n´Aguiló acceptà de seguida la nostra proposició. No hi hagué cap entrebanc per la seva part. El diari recull fidelment les paraules del batle: "Transmitiré a mis compañeros de corporación este deseo, y tengo la seguridad que será bien acogido". En efecte, com hem dit abans, no hi hagué cap problema per part de l'Ajuntament de Ciutat per a dedicar un carrer de la barriada del Molinar a n'Aurora Picornell.

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 261-264.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)

1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.

Per servar la memòria de Josep Melià

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Per a servar la memòria de Josep Melià

L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)

Josep Melià en el record.

Amb els germans Noguera Vizcaino (Pere i Gabriel) repartírem un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Era a començaments dels anys setanta, just acabada d'inaugurar la Llibreria "L'Ull de Vidre". En Bartomeu Barceló (que havia publicat Els Mallorquins) l'any 1967 ens donà el que no s'havia venut d'aquella primera edició per ajudar a promocionar aquell el nou cau cultural. Aquell llibre de Josep Melià, ofert de forma gratuïta a professors i estudiants de les Illes serví per anar donant a conèixer la llibreria i, de rebot, per obrir les portes al nacionalisme mallorquí. L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta.

Cal recordar igualment que els anys més tèrbols i difícils de la resistència cultural anaren a caure sobre les espatlles (fortes, ningú ho dubta! de Francesc de B. Moll (represa de la col·lecció Les Illes d'Or, empenta definitiva al Diccionari, edició continuada de les Rondaies mallorquines de mossèn Alcover, començ de Biblioteca Raixa...).

Més endavant Josep Melià formà part d'un jurat literari on amb Antoni Serra, Blai Bonet i Manuel Vázquez Montalbán en donaren el Premi Ciutat de Manacor de Narrativa. Aquests varen ser els primers contactes amb un home cabdal en la nostra història cultural i política. Una de les darreres vegades que el vaig veure va ser quan va venir a la presentació del meu llibre El cadàver (una obra escrita en honor del darrer batle republicà de Ciutat [Emili Darder] que li agradà i va merèixer uns elogiosos comentaris que publicà en un diari de les Illes). Melià sempre m'ajudà i encoratjà (malgrat les nostres ben evidents diferències polítiques). En el fons era un intel·lectual de vasta formació ben lluny de la munió d'amatents practicants de l'enveja i l'autoodi que ens encerclen. Però aquest intel·lectual mai no va ser reconegut com pertoca per la seva societat. Poca gent ha apreciat com pertoca la seva indubtable vàlua com a novel·lista (Les pluges de sal, Aquella al·lota ajaguda...) o com a poeta (Perquè cal ser covard). A nivell polític el Partit Nacionalista de Mallorca que fundà l'any 1976 no tengué gaire ressò i quan el 1977 encapçalà la candidatura al Congrés d'Unió Autonomista en els eleccions generals no sortí elegit. Va ser just quan tothom ja sabia que patia un càncer irreversible que fou investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (octubre de 1998). ¿Josep Melià va ser doncs un home fracassat com a escriptor i com a polític o la nostra societat no va saber estar a la seva alçada? Són preguntes de fàcil resposta. Particularment pens que va ser aquesta Mallorca sorgida de l'allau i l'entrampament turístic la que no l'entengué. Però la seva obra és aquí, entre nosaltres i ara seran les noves generacions de mallorquins i mallorquines qui, amb serenor, podran valorarla.

Ja en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre una de les eines (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra que Melià havia escrit.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar".

Miquel López Crespí