Miquel López Crespí - Memòria històrica

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. (Santiago Miró)

1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (III)

Xim Rada, responsable de les pàgines culturals del Diari de Mallorca, coneixia la importància de parlar d'un llibre represaliat, i, dins les seves possibilitats, malgrat la manca de llibertat d'expressió que imposava el franquisme, també havia escrit favorablement de La guerra just acaba de començar. Deia en el seu article l'amic Xim Rada: "Libro interesante éste de López Crespí, entre otras cosas por el esfuerzo de experimentación que representa y por el interés ques despierta el resultado obtenido con multitud de diversos materiales de todas las procedencias... El resultado es aceptable y una nueva forma de narrar y decir las cosas se inscribe en la narrativa mallorquina. Las narraciones de Miquel López Crespí nos ponen delante de una cara poco conocida de la Mallorca actual. Detrás del carnaval barato del turismo, detrás de la alienación de unos nuevos ricos que ni quieren ni han querido preocuparse por la tierra que pisan, hay todo un mundo subterráneo que pugna por hacerse presente. La otra cara de las purpurinas y las pomposas declamaciones es un pueblo que intenta rehacerse. Para conseguir dar noticia de todo esto, López Crespí se sirve de toda clase de materiales y de cualquier técnica literaria que sea útil para su intento. La literatura, pues, es utilizada por López Crespí como forma de comunicación, el experimento a nivel puramente formal -es un libro, también, en cierta medida, experimental- está totalmente supeditado a esta intención del autor. Difícil en estos tiempos hacerse cómplice de unos personajes. El eco, llegado de cualquier parte del mundo -de aquí mismo, de donde sea-, rompe la coartada donde el escritor había intentado esconderse y queda otra vez, presente, una realidad sin ninguna posibilidad de huida".

I, des de les pàgines del diari Última Hora, Santiago Miró, aleshores periodista compromès en la lluita per la llibertat del nostre poble, el qual, denunciant la corrupció feixista i capitalista a les Illes, resaltava sempre els aspectes més punyents i compromesos de la nostra cultura, escrivia:

"Per a Miquel López Crespí, la literatura mai no ha estat un fi en si mateixa sinó un medi. Nascut a sa Pobla fa vint-i-set hiverns, s'ha servit de la ploma per a enfrontar-se amb les "institucions" culturals, no per aconseguir un augment de la seva audiència de forma paternalista. Com tot escriptor crucificat pels clans culturals dels capitalisme, Crespí ha emprat els mitjans propis dels sistema per arribar a la confrontació: els premis literaris. A preu fet (Premi Llorenç Riber), Final d'una història (Premi Joan Ballester 1972), Ara, a qui toca? (Premi de Teatre Carles Arniches 1972). Però, una vegada publicats, els llibres de narracions de Crespí no serveixen per a delectació mentre s'assaboreix una tassa de te o de cafè o mentre es fan filigranes amb el fum d'una cigarreta made in USA. La literatura de López Crespí deixa sempre un mal sabor de boca en els paladars burgesos i certa dosi de ressentiment en els cors massa acostumats a l'encens.

'Serveixin aquestes línies introductòries per endinsar-nos en la crítica d'aquest nou llibre publicat en la col.lecció "Gavilans": La guerra just acaba de començar (Premi de narrativa "Ciutat de Manacor" 1973). [En el jurat que concedí aquest important guardó dels anys setanta: Blai Bonet, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra]. Aquest [La guerra just acaba de començar] no és un llibre per a la polèmica, tampoc un llibre que convidi a la reflexió. Aquest és un llibre-fusell que provoca directament el lector sense donar-li temps per a reaccionar. "Ciutat és un gran camp de concentració -llegim en el capítol "La ciutat torna..."- vigilat pels nord-americans. Des del Puig Major a la badia de Palma, vigilen els al.lotells de la sisena flota. Un excombatent del Vietnam vomita la seva bilis a un racó del carrer d'Apuntadors. Mentrestant ens mirem desesperançats mentre esperam que truqui a casa la policia política del dictador. Aquí no se salva ni Dios, escrivia Blas de Otero, i tenia tota la raó del món".

'De veritat no es pot acabar de llegir aquestes narracions i mirar, després, amb els mateixos ulls, com si res no s'hagués esdevingut, aquesta illa nostra, sofisticada, on "set milions d'ametlers, dempeus, feliços, saluden la meravellosa primavera que s'apropa..., estimada terra nostra, alliberada finalment dels seus pesants monuments de bronze, Vies Romes, arcs de triomf... avingudes del silenci, rius de boques closes, exèrcits d'hotels armats de metralladores, avions plens de turistes esdevinguts cruels bombarders B-52 portadors del napalm que ha destruït les cinc illes, tota la terra, aquesta la nostra, petita pàtria enmig de la mar".

'Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. 'Algú podria criticar un excessiva utilització de la tècnica del collage en La guerra just acaba de començar. Són "critiques" que no importen gaire a López Crespí, obsessionat a descobrir al lector la realitat d'una illa que estima fora mida. És per això que l'autor renuncia a efectes i formes calidoscòpiques i s'estima més mostrar la realitat purament i planerament. Per aconseguir els seus objectius, l'escriptor se serveix d'un estil àgil i directe, d'una psicologia popular capaç de fer entendre els gestos més insignificants, d'una experiència i uns coneixements que fan que res del llibre que ens ocupa sigui inventat. Miquel López Crespí no ha començant cap guerra, simplement descriu la que mai no ha finit. Segurament els tres capítols finals, els titulats "Passa que...", "Matí de feina" i "Fugir" siguin, sens dubte, els més aconseguits i els que més il.lustren el que dèiem. (Santiago Miró. Arte i participación. Diari Última Hora, 29 de març de 1974)".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)