Miquel López Crespí - Memòria històrica

Alhora que Morgan Freeman dóna vida a Nelson Mandela als cinemes, la lluita antiracista continua als carrers de Mallorca. Aparentment, la discriminació racial pertany al passat. Però alguns testimonis, aquí i ara, no ho troben així

Racisme a la mallorquina

Ander Zurimendi |

Cecili Buele era com un ciuró, aquell que surt negre en un plat de llegums. Tan sols un: absolutament excepcional. "Per això, quan jo era petit no sentia discriminació; en tot cas, jo sempre he tingut discriminació positiva". Cecili Buele, mallorquí de pell mulata, rememora la infantesa. "Jo era una singularitat; diria que, fins i tot, mon pare va ser el primer negre que va arribar a Mallorca!". Era l'any 1929. I vet aquí que, fora de casa, les primeres persones negres que va veure foren uns marines nord-americans, atracats al port de Palma en temps de la dictadura militar.

"La meva visió en aquell temps estava condicionada pel fet que tothom era blanc i jo, els més fosc de tots". Ara, no. "Perquè ara tot és diferent. Allà on vagi, veus persones amb la pell de diferents colors". Certament, els fills de qui arribà un bon dia a Mallorca ara superen les expectatives dels seus pares. Així ho explica Cil: "Mon pare, que havia comparegut per aquí per ser criat i xofer a ca uns rics, després passà a ser ordenança del Consell". Cil, però, anà un poc més enllà. "Vaig ser el primer diputat mulat, a més del primer conseller". I per honrar la memòria de son pare, un dia es vestí amb la seva corbata d'ordenança, ell que no en du mai, de corbata.

Tot i aquest simbolisme, les arrels del país de son pare, Guinea Equatorial, mai no l'han cridat especialment. "Tot i que vaig passar quatre anys de missioner per l'Àfrica, en cap moment no vaig pensar d'anar a Guinea". Ara bé, la situació canvia quan, l'any 2003, li diuen que una germana de son pare encara és viva. "Llavors vaig decidir-me a anar-hi, però no em donaren mai permís per entrar al país". Quina és la sospita per a aquesta actitud? "Crec que ser d'esquerres i militant dels drets humans no hi ajudava gaire", comenta. Però la hipòtesi central que maneja és una qüestió de classe i ètnia. "Mon pare era bubi, l'ètnia oprimida pels fang. I em pareix que no volien veure un bubi [o voove] que hagués prosperat". Tanmateix, mesos després, un amic d'Alcúdia que visità el país per negocis li digué: "Mira Cil, val més que no hi hagis pogut anar, perquè no t'haurien deixat sortir!". I Cecili riu, mentre continua el relat de les seves batalles.

dBalears

Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment. (Miquel López Crespí)

ERC i Cecili Buele (un article de l’any 2006)

Alguns polítics, considerats en certa manera atípics, fan la impressió que no interessen gaire als partits polítics considerats convencionals. Tot i la seva vàlua indubtable, mai no arriben a ser reconeguts satisfactòriament per les cúpules dirigents dels grups als quals pertanyen. Encara que no se'n puguin traure gaire, d'aquesta casta de polítics, és evident que en queda alguna mostra aquí, entre nosaltres. Pràcticament a gairebé totes les formacions polítiques que coneixem s'hi troba qualcú que tothom reconeix que val molt en el camp de la política però que, malgrat l'acceptació popular, mai no arriba a satisfer les aspiracions dels dirigents del partit en el qual milita i que, per això mateix, hi queda aparcat, a un racó, com si no servís per a res.

I, a mi, aquesta gent honrada enmig de la coneguda colla de vividors del romanço i oportunistes de tota mena i condició, sempre m'ha cridat poderosament l'atenció. Un d'aquests casos que resulta vertaderament paradigmàtic és el del conegut militant d'ERC Cecili Buele. Hom pensa que qualsevol partit polític que aspira a governar ha d'avesar-se a col·locar, al front de les institucions públiques, la militància més activa i més coneguda que hi té adscrita. Però en el cas de Cecili Buele ni el PSM va saber aprofitar els valors d'un dels nostres polítics més atents i acostat a la ciutadania ni ara, pel que sembla, tampoc no en sap treure profit ERC. Sovint el PSM no ha sabut valorar militants tan actius i coneguts com Sebastià Serra, Joan Mayol, Gabriel Barceló o Nanda Ramon. S'hi fa tanta tudadissa, a l'interior dels partits polítics! S'hi fan els roïssos massa grossos!

Sempre em deman per quins motius les burocràcies dirigents tenen aquesta funesta tendència a tudar tanta gent valuosa. El cas de Cecili Buele és semblant als dels altres militants que hem anomenat una mica més amunt.

No veig per enlloc que es tengui en compte el seu gran bagatge cultural, fruit d'una formació acadèmica tan sòlida com la que comporten els estudis eclesiàstics realitzats i finalitzats l'any 1968; ni la seva experiència i treball posterior durant anys com a cooperant a Àfrica o a Àmerica Llatina; ni la seva dedicació als àmbits juvenils, des de moviments com l'escoltisme o el Guiatge de Mallorca; ni al fet d'haver estat creador a Mallorca de grups de pressió a favor i en defensa dels drets humans, o d'haver treballat com a funcionari de carrera i d'haver-s'hi exercit com a delegat sindical, o d'haver-se desfet com a dirigent veïnal, o d'haver-se ocupat en les tasques pròpies de regidor a l'Ajuntament de Palma, o de conseller al Consell de Mallorca, o de diputat al Parlament de les Illes...

Políticament, Cecili Buele duu i porta la marca d'ERC. Apareix en públic com a secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques d'ERC-Illes, o com a secretari d'Organització d'ERC-Palma. De fet, emperò, -i és una opinió molt personal- tenc la impressió que li ha servit de ben poqueta cosa tot el seu passat personal, professional, social i polític, a l'hora d'obtenir un mínim reconeixement per part d'aquest partit en el qual milita actualment.

I em sap greu, per ell i pel seu partit. Sorprèn enormement que a hores d'ara no hagi arribat a ocupar cap lloc des d'on desplegar les seves capacitats a l'interior d'alguna institució pública on és present ERC.

Al parer de molta gent, que veu amb molts bons ulls l'arrelament d'Esquerra Republicana a les Illes, es comenta que no s'ha sabut -o no s'ha volgut- aprofitar la presència i militància illenca d'homes tan actius i dinàmics com Cecili Buele.

En aquest sentit, es pensa que se n'han desaprofitat massa ocasions de presentar-lo davant la consideració i la confiança dels votants. Hom pensa que, amb Cecili Buele, diputat al Congrés o al Parlament Europeu, ERC-Illes s'hagués pogut enfortir moltíssim més del que ho ha fet fins ara. Amb un Cecili Buele arraconat, ERC-Illes perd l'oportunitat de consolidar-se i d'escampar-se arreu de les Illes Balears i Pitiüses com a partit amb opcions de governar.

El jove i dinàmic manacorí Joan Lladó hauria de reflexionar al respecte. Ell sap perfectament que l'apreciam i estimam de veritat. Però per això mateix li hem de dir que m'ha sorprès del tot el comportament d'ERC amb un destacat lluitador popular com Cecili Buele. Ni el gran nombre de vots que, sense dubte, arrossega un personatge com Buele, no sembla suficient perquè se li presti l'atenció que es mereix i que reclama una trajectòria personal, professional, política i social tan singular.

Miquel López Crespí