Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els subjectes dòcils, passius i acrítics amb les direccions partidàries i socials, no fan res més que repetir els mecanismes dels esquemes de dominació imposats tradicionalment. I en aquest camp s'ha d'incloure a tots aquells que durant molts anys practiquen l'empirisme, l'oportunisme i l'immediatisme. Tots ells hipotequen el discurs necessari, la reivindicació justa, i en definitiva deixen de banda la veritat en favor d'un tacticisme miserable. No hi veuen dos dits més enllà del nas. Tota aquesta gent empirista, oportunista i immediatista que per por a tal o qual cosa- -sempre hi ha motius-- frena la lliure expressió i combat l'acció dels sectors més dinàmics i avançats dels moviments socials, traiciona valors en favor de posicions tàctiques, només fa el joc a la dreta quan no juga directament el paper de la dreta. (Llorenç Buades)

La veritat és i serà sempre imprescindible per al canvi social cap a una societat socialista. Qui renuncia a la veritat per raons tàctiques, mai no permetrà avançar cap a una societat més justa.

La burocràcia institucional de l'esquerra, sempre ha actuat en contra de la transformació social en un sentit socialista.

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Moltes de les persones que es consideraven marxistes en els anys setanta, en realitat mai no llegiren massa a Marx, ni tampoc a cap dels clàssics del moviment socialista. Només digerien les lectures que havien fet els seus dirigents i aplicaven les seves consignes mecànicament, perquè moltes de les organitzacions obreres que es proclamaven del camp de la revolució, no repetien res més que les estructures piramidals, i a la fi estructures de poder ben vigents encara als partits avui, que les organitzacions socialdemòcrates o estalinistes sempre han potenciat.

Els subjectes dòcils, passius i acrítics amb les direccions partidàries i socials, no fan res més que repetir els mecanismes dels esquemes de dominació imposats tradicionalment. I en aquest camp s'ha d'incloure a tots aquells que durant molts anys practiquen l'empirisme, l'oportunisme i l'immediatisme. Tots ells hipotequen el discurs necessari, la reivindicació justa, i en definitiva deixen de banda la veritat en favor d'un tacticisme miserable. No hi veuen dos dits més enllà del nas.

Tota aquesta gent empirista, oportunista i immediatista que per por a tal o qual cosa- -sempre hi ha motius-- frena la lliure expressió i combat l'acció dels sectors més dinàmics i avançats dels moviments socials, traiciona valors en favor de posicions tàctiques, només fa el joc a la dreta quan no juga directament el paper de la dreta.

Mai no he considerat favorablement els corrents maoïstes, perquè no són més que derivacions de l'estalinisme. Mao, que s'oposà a Stalin, ho va fer amb els mateixos criteris de Stalin, perquè havia mamat estalinisme, perquè la seva lectura i interpretació del marxisme era fonamentalment estalinista. Els partits maoïstes de l'Estat Espanyol es perderen perquè practicaven l'empirisme, perquè no eren ni varen ser mai marxistes.

Mai no he considerat que les organitzacions socialdemòcrates siguin diferent de l'estalinisme perquè es fonamenten igualment en una estructura de dominació interna burocràtica. A títol d'exemple més proper em vull referir al congrés que els sectors d'esquerra del Partit Socialista guanyaren a les Illes Balears a les darreries de la República. Eren els sectors més joves, oposats al prietisme i partidaris de Largo Caballero. Es tractava de joves que s'oposaven al tacticisme de la direcció del partit que durant molts anys havia practicat el marchisme (partidaris de Joan March). Però aquells joves, i aquells militants que desitjaven un canvi en el partit i que el guanyaren, no el pogueren gestionar perquè a la fi, qui feia i desfeia era la burocràcia orgànica que tenia una llarga tradició de control de l'aparell. Ben aviat aquella burocràcia orgànica recuperà el control del partit i la va mantenir fins al moment de la revolta franquista.

Si l'esquerra del Partit Socialista hagués dirigit el partit com corresponia democràticament, el cop de Goded s'hauria enfrontat d'entrada amb una oposició que podria haver situat Mallorca en el camp de la república com va passar a altres indrets on l'esquerra obrera radical va saber reaccionar i guanyar-se el control que les institucions havien perdut.

Les burocràcies polítiques institucionals de l'esquerra han jugat un paper nefast en l'existència del moviment obrer, des del moment que votaren els crèdits de guerra en la Primera Gran Guerra Mundial i trencaren amb l'internacionalisme socialista per tal de col·locar-se a favor de les seves burgesies nacionals.

Les burocràcies polítiques institucionals de l'esquerra mai no han actuat en favor de la transformació social, ni de la revolució, més aviat han fet el discurs i la pràctica que més servia als interessos mesquins de salvaguardar o obtenir alguns privilegis.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitaslista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí