Miquel López Crespí - Memòria històrica

....no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. (Damià Pons)

Elogi del PSM (i II)

Per Damià Pons, militant del PSM

El PSM, com a instrument que ha estat al servei de la realització de la idea projecte abans exposada, ha tengut encerts i errors, uns cicles de resultats més positius i uns altres de més negatius. Sobretot varen ser-li molt difícils les legislatures en què el PSOE va tenir majoria absoluta al Parlament de l'Estat. Aleshores va poder semblar que el nacionalisme d'esquerres mallorquí seria inevitablement engolit per aquell partit triomfant que funcionava com una màquina capoladora. Ja sabem que la derrota (o la lluita sense èxit) cansa. I que tothom està temptat d'instal·lar-se en organitzacions de vida més confortable. Ara també són uns temps ben complicats. Primer, perquè el nacionalisme d'esquerres ha acumulat, per raons diverses, nombroses insatisfaccions (la principal, el no rendiment en suport electoral de la bona obra de govern del període 1999-2003), i segon, perquè té la sensació que la dinàmica de creixement demogràfic que experimenten les Balears és una allau desnacionalitzadora tan poderosa que difícilment podrà ser gestionada en el sentit que convendria als elements identitaris del país. Tot plegat, fa que sigui un moment de desconcert i d'incertesa. I el PSM dels darrers anys n'ha estat una víctima perquè aquestes situacions acostumen a propiciar decisions poc reflexives, viscerals, amb una priorització de les raons personals per damunt de les que són d'interès general. És molt lloable el patriotisme dels que s'aguanten quan la seva opinió no coincideix amb la de la majoria del col·lectiu del qual formen part. Imaginem quin país es podria fer si cada vegada que alguna de les entitats que constitutivament treballen per construir nacionalment les Balears -OCB, STEI, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d'Escoles Mallorquines, Grup Blanquerna, etc.- prengués per majoria una determinada decisió i un grup dels seus associats, incapaços d'assumir la derrota, optassin per la disgregació del col·lectiu mitjançant la creació de noves organitzacions. La desunió sempre és un regal que es fa als adversaris. En canvi, esperar i treballar amb esperit constructiu perquè més endavant puguem tornar a tenir la nostra oportunitat, és una característica intel·ligent d'aquells que saben que als pocs instruments de què disposam per anar fent país no els podem fer malbé.

Som i seguiré essent del PSM perquè segons el meu parer ha estat i és l'instrument més apte per a dur terme la idea projecte de país que abans he sintetitzat. Al llarg dels trenta anys transcorreguts, han estat nombrosos els companys que un dia decidiren abandonar-ne la militància. Uns s'instal·laren en la comoditat del sofà dels guanyadors, i passaren a administrar, i poca cosa més, el dia a dia del sistema políticocultural castellanoespanyol; uns altres, es deixaren anar pel tobogan de diferents opcions, i a cada una d'elles li acabaren trobant bony o bua. Els qui ens hi hem quedat o els que ara mateix hi som no ignoram totes les mancances i imperfeccions del nostre partit. Ara bé, tampoc no ens dóna la gana oblidar que el PSM ha estat i és una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca: la reivindicació política del 31 de desembre, la presentació de mocions a les institucions a favor de l'exercici de la lliure determinació, les polítiques governamentals de normalització lingüística més potents i més incisives, l'aposta per uns mitjans de comunicació i per un ensenyament en català, la popularització de la nostra condició de víctimes de l'espoli fiscal de l'Estat, la defensa política i jurídica del territori, l'establiment de vincles estables de cooperació amb Catalunya, etc. Per tot això, per a mi la militància en el PSM és un motiu d'orgull. I tenc previst poder presumir-ne molts anys més. Sempre de camí cap a la realització del somni de ser membre d'un país sobirà, de llengua i cultura catalanes normalitzades, cohesionat i solidari, singular amb la seva identitat pròpia dins la diversitat del món.

Diari de Balears (6-I-08)

Quan el PSM era un autèntic bloc d'esquerra nacionalista demonitzat contínuament per la dreta, el PSOE i el carrillisme (PCE).

Els partits del pacte (PSOE, PCE, UCD, AP, etc) tenien por que el poble, les seves avantguardes més actives (PSM, MCI, OEC, moviments veïnal, ecologista, sindical, de la dona, estudiantil, pagès...) qüestionassin les limitacions que ells -servils- posaven a les llibertats. Cal no oblidar que, amb l'acceptació de la constitució que propugnaven, s'oferien al capitalisme i a l'imperialisme espanyol com a garants de "la unidad de España", de l'economia de mercat (capitalisme) i de la monarquia que ens llegava el dictador, i, eren per tant, sense cap mena de dubte, els enemics més aferrissats de la República i de la unitat dels Països Catalans. (Miquel López Crespí)

El procés de reforçament del PSM com a conseqüència de la unitat amb la majoria de l'OEC es féu patent molt abans de les eleccions municipals i al Consell Interinsular del 79. El mateix any 78, pocs dies després del Congrés d'Unitat a Inca, amb motiu de la Diada Nacional (boicotejada pels promotors del Pacte Constitucional amb el franquisme reciclat) ja se sentí l'embranzida del nou partit reforçat. Com molt bé explicava l'editorial de la nostra revista (Mallorca Socialista, núm. 8), el PSM s'enfrontava en solitari a la política de desmobilització i consens amb el franquisme reformat que portaven a terme els partits dits majoritaris. Les burocràcies d'ordre, atemorides davant la gran manifestació nacional unitària del 29 d'octubre del 77, procuraven fer tot el possible (en apropar-se la data del 29-XII-78) per a desmarcar-se d'una nova convocatòria reivindicativa.

Els partits del pacte (PSOE, PCE, UCD, AP, etc) tenien por que el poble, les seves avantguardes més actives (PSM, MCI, OEC, moviments veïnal, ecologista, sindical, de la dona, estudiantil, pagès...) qüestionassin les limitacions que ells -servils- posaven a les llibertats. Cal no oblidar que, amb l'acceptació de la constitució que propugnaven, s'oferien al capitalisme i a l'imperialisme espanyol com a garants de "la unidad de España", de l'economia de mercat (capitalisme) i de la monarquia que ens llegava el dictador, i, eren per tant, sense cap mena de dubte, els enemics més aferrissats de la República i de la unitat dels Països Catalans.

Constatant aquesta difícil situació, el carreró sense sortida al qual ens volien portar les forces espanyolistes i promonàrquiques, l'editorial de la nostra revista deia: "Per al PSM el dia 29 d'octubre del 77 marca una fita molt important dins la història del poble de Mallorca i ha de tenir -sense cap casta de dubte- la seva natural continuació en els anys següents.

'La pèrdua d'interès per la política i la desmobilització provocades per la política de 'consens' (manifestada als mítings dels 'majoritaris' previs al referèndum, a la manifestació antiterrorista, etc.) no han d'esser cap obstacle per a això, sinó que -ben al contrari- han de constituir estímuls per promoure una revitalització de la participació popular dins l'activitat política mallorquina.

'Malauradament, aquest no fou el raonament de la UCD, del PSOE i del PCIB [PCE] quan, quinze dies abans de la Diada, fent-se por de la previsible escassa assistència, feren anques enrere i, amb l'esperança que les altres forces farien el mateix, confiaren que la Diada del 78 quedaria en simple 'aquí no ha pasado nada'.

'Però el PSM, notablement enfortit arran del seu quart congrés, convençut que els interessos nacionals i de classe estan sempre per damunt dels interessos de partit, no estava disposat a passar per la lògica partidista dels majoritaris. I el dia 30, sense haver tengut temps quasibé per preparar-la, sense cap casta d'ajuda o subvenció, una sèrie de partits i organitzacions feien possible la celebració -amb tota dignitat- de la nostra Diada Nacional".

Cal recordar que, en aquelles circumstàncies tan complicades, els collectius i organitzacions que treballaren per l'èxit de la Diada Nacional foren: la Coordinadora d'Associacions de Veïns, el CSUT, el Sindicat Lliure de la Marina Mercant, la Lliga Comunista Revolucionària, el MCI (i un petit sector de l'extinta OEC que havia estat absorbit pel MCI), el Partit Carlí i algunes agrupacions del PCE (marxista-leninista).

L'antinacionalisme de les forces espanyolistes i promonàrquiques es fa evident sempre en qualsevol conjuntura especial. Era el cas de l'any 78 quan els revolucionaris mallorquins provàvem de servar l'herència de la gran manifestació de l'any 77. La iniciativa per a continuar en la línia començada un any abans havia sortit del PSM. Pel setembre del 78, el PSM havia convocat totes les forces polítiques, sindicals i culturals que l'any anterior participaren en la Diada del 29 d'octubre. L'objectiu era continuar la tradició d'aquell històric dia, que indubtablement suposà una fita de singular importància en la lluita dels mallorquins pel seu autogovern. Com explicàvem en el núm. 7 de Mallorca Socialista (pàg. 2) sabíem les dificultats que comportava fer una Diada d'aquest tipus amb partits d'àmbit estatal, però teníem la ferma convicció que era necessària una mobilització massiva i tan unitària com fos possible de cara a l'autonomia.

El perill, el truc dels promonàrquics (especialment la proposta del PCE) era provar d'emmarcar les reivindicacions autonòmiques del poble mallorquí dins els límits imposats per la Constitució. Això suposava (i ells, el PCE, CCOO, PSOE, UCD i PTE ho sabien) el trencament de l'esperit unitari de la Diada. No tan sols perquè amb això obligaven a retirar-se de la convocatòria els partits que com el PSM demanàvem per al nostre poble un marc més ampli de llibertats del que assenyalava la Constitució, sinó també perquè obligaven a definir-se sobre la Constitució entitats que -per l'heterogeneïtat dels seus membres- es trobaven impossibilitats de fer-ho: Obra Cultural Balear, associacions de veïnats, etc.

PCE, UCD, CCOO, PSOE, sectors del PTE, etc, caigueren dins la trista postura dels que, per aprofitar la Diada per a fer política de partit i propaganda per al referèndum, no dubtaren ni un segon en trencar la possibilitat que existia de repetir l'any 78 l'èxit del 29 d'octubre del 77. Com explicaria més endavant el company Daniel Bastida en un magnífic article ( "Com fou possible la Diada Nacional") publicat a la nostra revista Mallorca Socialista (núm. 8): "La classe dominant, posada a triar entre Mallorca i els seus interessos, trià aquests i, lògicament, els seus mitjans de comunicació no sols no potenciaren la celebració, ans la torpedinaren i en minimitzaren els resultats. Alguns partits forasters seguiren les directrius de Madrid de no augmentar el sentiment nacional mallorquí. Evidentment que no es justificaren públicament així. Argumentaren que vistes les migrades convocatòries polítiques assolides al llarg de l'any i l''esvaïment' de la 'moda' nacionalista, era millor, en no esser previsible una concentració gegantina, no fer-ne cap. És a dir, volien demostrar que a Mallorca no s'interessa ningú per les reivindicacions nacionals".

Tot el nou partit unificat es llançà com un sol home, amb valentia i coratge, a garantir una Diada Nacional digna, malgrat el boicot d'una pretesa "esquerra" i els atacs constants de la premsa oficial, que no podia digerir aquell sobtat reforçament del nacionalisme d'esquerres en el moment més delicat de la seva existència.

La Diada Nacional del 30 de desembre de 1978 va significar la major mobilització ciutadana realitzada a Ciutat en tot l'any. Malgrat les provatures de certs redactors polítics (excepció feta dels d'Última Hora) encaminades a desvirtuar la Diada, i malgrat els esforços unitaris fets constantment pel nostre partit [el PSM] a fi que totes les forces d'esquerra i nacionalistes se sumassin a la reivindicació per l'Estatut d'Autonomia -UCD, PSOE i PCE no hi varen voler participar-, més de dues mil cinc-centes persones escoltaren el parlament fet per en Baltasar Llompart en defensa dels drets nacionals de les Illes i seguiren amb animació constant fins a altes hores de la nit la festa popular en què participà el poble activament així, com na Maria del Mar Bonet, la banda de Montuïri, en Biel Caragol, el glosador Llorenç Mora, na Bel Cerdà i el seu grup Aliorna, en Miquel Àngel Rubert...

¿Qui podia dubtar aleshores de la importància del procés d'unitat del nacionalisme d'esquerra, del socialisme autogestionari, que havia tengut lloc a Inca feia pocs dies? Illusionats, els militants del PSM provàvem d'aturar la desmobilització popular imposada conscientment pels partits proconstitucionals durant tot el 78. Aquesta tèrbola política antipopular topava així amb la decidida voluntat dels partits d'esquerra conseqüents i defensors dels nostres drets històrics. Els crits de "Volem l'Estatut!" i ¡Visca, Visca, Mallorca socialista!" ressonaren altre cop resplendents malgrat els esforços per silenciar-los i, amb els himnes de La Internacional, Els segadors i La Balanguera enmig d'un estol esplendorós de senyeres, aquella part activa, tremendament combativa del poble mallorquí, es trobava altre cop a si mateixa. Ningú no podia dir que a Mallorca en aquelles hores de tantes claudicacions i girades de camisa, no hi havia gent dempeus pels seus drets.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)