Miquel López Crespí - Memòria històrica

Gernika va ser també l’assaig general amb tot per als atacs massius i atemoridors per desmoralitzar l’enemic, que tindrien continuïtat immediata a Londres i Coventry –des d’aleshores els diccionaris inclouen el verb coventritzar, per arrasar totalment– i posteriors rèpliques dels aliats a l’alemanya Dresden, o la traca final nord-americana de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Avui, Gernika forma part d’una associació internacional de ciutats i pobles màrtirs per la pau, juntament amb totes les esmentades i d’altres com ara Varsòvia, Hamburg o Stalingrad –ara Sant Petersburg–, que estan també representades aquests dies a la vila biscaina per autoritats electes, agermanades en uns records inesborrables. (Robert Pastor)

70 anys de l’assaig de Coventry a Gernika

Per Robert Pastor

Es compleixen exactament 70 anys del bombardeig de Gernika. El fet s’acostuma a recordar difusament, i més per les generacions actuals; fins i tot potser s’hauria oblidat col·lectivament si no fos per la gran obra de Picasso. I, tanmateix, aquell va ser un episodi que va marcar la història en general, i la militar molt específicament. Era dilluns de mercat a la vila biscaina on es conserva la casa de juntes i el roure, símbols de les llibertats del poble basc, quan va arribar el primer dels aparells de la legió Còndor de l’exèrcit alemany, seguit d’un autèntic eixam.

Durant tres hores, avions Junker 52, VB 88, Heinkel He 111 i Dornier 17, escortats per esquadres de caça alemanyes i una d’italiana van llançar sense parar bombes de mitja tona, i milers de projectils incendiaris d’alumini sobre el nucli urbà, mentre els aparells lleugers metrallaven en vol rasant les persones que intentaven fugir.

Diuen que la intensitat del foc era tan elevada que al cap de dues hores els pilots atacants no veien absolutament res, a causa del fum, i continuaven bombardejant a cegues. També expliquen que els incendis van durar fins al dia següent. Quant a les víctimes, l’historiador Hugh Thomas recull versions que van d’entre els 100 als 1.600 morts, i estima com a xifra més probable el miler.

Al llarg de la història, i sobretot en els temps de la dictadura, els cronistes oficials del franquisme van renegar d’aquesta acció, i la van atribuir a les forces republicanes, que, en la retirada, haurien cremat el poble. L’antic diputat general de Biscaia Joshemari Makua explicava que, dubtós de la versió que havia escoltat a l’escola, un dia va preguntar-li a un avi del mateix Gernika què era el que realment havia succeït i l’home, amb un gest de màxima tristesa, només va encertar a respondre en la sintaxi que mantenia de la seva llengua: “Los rojos separatistas que han sido nos han dicho que digamos y...”

Només quan va començar la transició a la democràcia, quaranta anys més tard, un parell d’historiadors, entre els quals Ricardo de la Cierva, es van atrevir a explicar per escrit que el bombardeig era la veritable causa de tant d’estrall, i no la dinamita i el foc dels milicians i gudaris en retirada, però a la vegada exonerava de tota responsabilitat el comandament franquista, al qual feia ignorant, contra tota inversemblança, d’una iniciativa que atribuïa unilateralment a alemanys i italians.

Potser haurà semblat exagerada l’afirmació de la magnitud que la massacre va tenir per a la història en general, i militar en particular. A hores d’ara, però, la majoria d’estudiosos amb rigor reconeixen, d’una banda, el paper decisiu dels nazis i feixistes en la decisió d’aquella guerra espanyola que, a més, va constituir el gran entrenament, les perfectes maniobres amb foc real –mai més ben dit– per a les successives campanyes dels mateixos exèrcits que van culminar en la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, és ben cert que aquell bombardeig massiu va ser deliberat contra la població civil; només així s’explica que els objectius declarats, dues fàbriques d’armes i el pont, quedessin sense un sol senyal de metralla. En si mateix, el de Gernika va ser també l’assaig general amb tot per als atacs massius i atemoridors per desmoralitzar l’enemic, que tindrien continuïtat immediata a Londres i Coventry –des d’aleshores els diccionaris inclouen el verb coventritzar, per arrasar totalment– i posteriors rèpliques dels aliats a l’alemanya Dresden, o la traca final nord-americana de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki.

Avui, Gernika forma part d’una associació internacional de ciutats i pobles màrtirs per la pau, juntament amb totes les esmentades i d’altres com ara Varsòvia, Hamburg o Stalingrad –ara Sant Petersburg–, que estan també representades aquests dies a la vila biscaina per autoritats electes, agermanades en uns records inesborrables.

També hi arribaran, a falta del quadre original tantes vegades reclamat des del País Basc, entre 20 i 30 dels dibuixos previs que va fer Picasso com a esbossos del que després seria el gran mural del pavelló de la República Espanyola a l’exposició universal de París.

Des de fa ja alguns dies, el lema Gernika Gogoratuz (Tot recordant Gernika) és una declaració per la pau, per la conservació de la memòria històrica i el clam contra esdeveniments que ningú no sembla capaç d’evitar i continuen passant en altres latituds, perquè acabin algun dia i per sempre. Els escassos veïns que no tan sols van escapar de les bombes i el foc, sinó que han sobreviscut a l’encara més implacable pas de tantes dècades, seran els guardonats amb el premi Gernika per la pau i per la reconciliació, juntament amb el Nobel de la pau Adolfo Pérez Esquivel.

Diari d’Andorra