Miquel López Crespí - Memòria històrica

La debilitat dels carrillistes (PCE) en els anys setanta.

"El PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma". (Miquel López Crespí)

Després, entre els "encerts" d'aquell Primer de Maig [1975], el PCE reconeixia la propaganda que tengueren de cara a l'exterior els actes de Lluc, acció que passà per una manifestació de la Junta Democràtica quan ells sabien que no era així, que se'ls havia escapat de les mans, i que es trobaren desorganitzats i sense saber què fer (punt 13º de l'informe secret) quan s'esdevengué la protesta popular per les detencions, a la plaça del monestir.

En el punt quart dels "encerts", especifiquen:

"Lluc cara al exterior (Radio España Independiente, periódicos, revistas de la península) le dieron una importancia que nosotros sabemos que no es auténtica, no podía considerarse un acto público de la Junta Democrática lo que sucedió en Lluc".

L'escrit evidencia ben a les clares la debilitat orgànica del carrillisme illenc en dates tan tardanes com l'any 1975 (es fan autocrítica per "ambigüedad" (punt 1r.), "falta de discusión" (punt 2), "nerviosismo" (punt 3), "equivocaciones" (punt 5), "confusión de citas y horas" (punt 6), "posturas poco decididas y temor" (punt 7), "falta de piquete" (punt 8), "falta de dirección política en los actos de Lluc" (punt 10), "actitud pasiva ante un acto de masas" (punt 11), "horas y días de desorganización" (punt 13)... L'autocrítica de les migrades actuacions carrillistes és esfereïdora per la seva sinceritat.

A partit d'aquí, en constatar la seva debilitat, i la dificultat que tenien per a controlar la més mínima expressió de la protesta popular, el seu sectarisme envers els grups d'esquerra s'anà accentuant fins a límits increïbles. El PCE a les Illes (i a la resta de l'Estat igualment), en lloc de dedicar-se a combatre la burgesia, els diferents corrents franquistes que pugnaven per encapçalar la reforma, només tenia en el cap aïllar, silenciar, marginar, fer desaparèixer els partits comunistes o nacionalistes que anaven sorgint a ran de les seves renúncies, covardies i traïdes permanents a la causa obrera i popular.

Aquest odi visceral envers el partits d'esquerra i els seus militants, demostrat fins i tot en una època tan llunyana de la transició com l'any 1994 amb els insults que els ex-dirigents carrillistes i companys de viatge del PCE del tipus Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, etc, escrigueren en contra meva i del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) en un pamflet que publicaren dia 28 de abril del 94 en un diari de Ciutat, queda reflectit igualment a la perfecció en el llibre de na Francesca Vidal i en Bartomeu Canyelles L'oposició antifranquista a les Illes. A la pàgina 52 explica que "Manté (el PCE) relacions amb tots els partits menys els feixistes i els esquerrans (trotskistes i anarquistes)".

Vet aquí la "clarividència" de la direcció carrillista illenca en considerar la CNT de Frederica Montseny, Durruti i Ascaso, la LCR o l'OEC, continuadores de moltes idees i tradicions revolucionàries de les Internacionals Obreres, del disset soviètic, del POUM o del BOC... com a "feixistes"! ¿Qui es pot estranyar que l'any 1937, amb les mateixes "argumentacions" assassinassin el gran dirigent obrer català Andreu Nin, i en els Fets de Maig, a més de cinc-cents poumistes i anarquistes, tan sols a Barcelona?

Igualment protagonista de la campanya d'insults, mentides i tergiversacions, l'ex-dirigent carrillista Pep Vílchez, en un illegible pamflet publicat dia 26 d'abril de 1994, s'atrevia a dir que ell no havia estat mai estalinista i blasmava contra el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que tant l'èxit va assolir i tant els molestà.

Pareix que aquest destacat militant en contra de la República i l'autodeterminació dels pobles desconeix que ser estalinista no és tan sols fer-se portaveu d'una determinada política, sinó que sobretot es tracta de portar a la pràctica un concret tipus d'accions i comportaments. I que, per molt que un es declari antiestalinista, si en el seu quefer diari és responsable de determinades manipulacions polítiques, llavors, malgrat les justificacions de llavis enfora, hom continua essent estalinista per molt que ho negui.

Com hem dit abans, el PCE illenc, en els anys de la transició, pactant amb la burgesia, seguint en tot moment les iniciatives polítiques del franquisme renovat (Fraga, Torcuato Fernández Miranda, Suárez, Areilza, etc) només tenia per a objectiu atacar els partits d'esquerra revolucionària tipus PSAN, OEC, MCI, OCE(BR), PORE i ajudar a consolidar el nou estat capitalista que naixia de la reforma.

El capitalisme espanyol i internacional "aperturistes", els franquistes que portaven les regnes de la transició, eren els "aliats objectius dels treballadors"; els anarquistes, els revolucionaris marxista-leninistes, els independents d'esquerra, els trotsquistes o els maoistes, en definitiva, qui no combregava amb la maniobra de "reconciliación nacional" amb la burgesia, érem els "enemics", els qui fèiem el joc al "franquisme policíac".

Per tant, tota la feina que feien era per barrar el pas a les energies revolucionàries del poble. Feina que encara fan quan, en lloc d'atacar la dreta es dediquen a omplir pàgines blasmant contra un escriptor independent que l'únic que fa i ha fet és ser conseqüent amb les idees i principis socialistes que defensà en temps de la transició i continua mantenint encara.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).