Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Unes sabates tacades de sang

L’escriptor fent de jutge, valorant políticament el que s’esdevé en una època concreta? Quins dois! Ximpleries d’ignorants! El text per a l’únic que serveix és per provar de servar alguns records de l’autor. És el que ens va ensenyar Proust. Salvar la humanitat? És una concepció que no té sentit. Si poden salvar-se algunes de les vivències que han agombolat un autor ja serà molt. L’anècdota, l’argument de la novel•la és completament circumstancial i només ha de servir per deixar constància del món particular i intransferible de l’autor. Escriure aprofitant els recursos de la memòria. Tanmateix, la majoria de personatges que pugui crear un escriptor són, transformats per la imaginació, reflex de les persones que has conegut. Què és en el fons un novel•lista? Aquell que sap convertir la seva vida en una novel•la. Anar més enllà d’això és caure en unes concepcions de la literatura desfasades. L’únic que m’interessa és la meva vida, els records de la família... És el que jo he viscut el que vull salvar de la mort. Jo no he tengut fills. Com aconseguir la immortalitat si no era mitjançant l’escriptura? El fill que vaig tenir feia por. M’atemorí per sempre. El vaig veure en formol, dins d’un bòtil. Una imatge esgarrifosa que m'ha acompanyat sempre impulsant-me a servar el que hi hagués de bell en la meva efímera existència. Llibres, novel•les per a impedir la presència d’aquell fetus dins un bòtil de vidre.

Com més silenci hi hagués en torn al llibre de Bernanos, molt millor. En Miquel, el germà, va anar a parlar amb Zayas. Volia que li digués a Serrano Suñer que oblidàs la història de fer un pamflet de contesta a les afirmacions de l’escriptor francès. Ni Joan Estelrich hauria pogut escriure un llibre que estigués a l’alçada de Les grans cimetières sous la lune! Què podien fer els quatre policies incultes que s’encarregaven del cas?

La idea del cunyat de Franco no tenia sentit.

Provar de rebatre Bernanos confegint un informe amb quatre articles de sacerdots al servei del Moviment, les notes que pogués aportar Joan Estelrich i els escrits de la policia era un absurd. Tan sols s’aconseguiria que l’autor escrivís una resposta més contundent contra nosaltres. Possiblement podria implicar el Vaticà pel suport a la carta dels bisbes espanyols a favor de la guerra. L’església havia declarat la guerra creuada internacional contra el bolxevisme. De tot el món catòlic arribaven aportacions econòmiques, suport moral, voluntaris per ajudar la causa. Escrivint aquell llibre Bernanos s’havia posat contra el noranta nou per cent del clergat, contra la jerarquia a nivell mundial. Jo mai no m’hauria atrevit a signar una obra semblant. Encara romania ferit en el meu orgull d’escriptor a conseqüència del rebuig que va patir Mort de dama. M’admirava la capacitat de resistència de Bernanos. Com era possible que fos un home tan lluitador? Jo era ben diferent. M’acovardien els escrits de quatre conservadors mallorquins, el grupet d’escriptors provincians que envoltaven la revista La Nostra Terra. La ferida, per les crítiques a la meva novel•la, encara rajava. Quasi aconseguiren que deixàs d’escriure.

Què era Bernanos? Un agitador, un profeta, un boig? D’on li sortia la força interior que el feia capaç d’enfrontar-se amb el món sencer?

En Miquel em va contar que la policia no el deixava tranquil. Compareixien per Fontnova a demanar-li la més variada informació sobre la família de l’escriptor. Volien saber amb qui es relacionava, si l’esposa tenia amants... Els interessava saber quins eren i d’on procedien els migrats recursos econòmics de Bernanos, qui els va ajudar, el grau de suport que tengueren a Mallorca. Varen interrogar els propietaris dels pisos i cases on va viure, els professors d’on estudiaven els fills. El Ministeri d’Assumptes Exteriors volia bastir una campanya internacional. El llibre havia fet molt de mal al govern de Burgos. L’església també se sentia atacada. Era prou evident que el bisbe Josep Miralles no podia consentir que el clergat catòlic del món pensàs que ell era un llop que només volia sang humana.

Bernanos exagerava quan parlava del bisbe i del paper dels sacerdots. Acusava Josep Miralles de beneir els avions que ens enviava Mussolini, de ser amic dels voluntaris italians, del comte Rossi, un dels màxims responsables de les desaparicions de mallorquins i mallorquines. Pintava els sacerdots com a monstres indiferents al dolor de la població. A parer de Bernanos era a la sagristia on es confeccionaven les llistes que després utilitzava Falange per anar a cercar la gent que cada nit moria a les parets dels cementiris. L’obra, que vaig llegir en una versió francesa que em va fer arribar Zayas, mai no em va agradar. La trobava confusa, exagerada. Malgrat els premis de l’Acadèmia Francesa i certs encerts en la novel•la Journal d’un curé de campagne, mai no em va agradar aquell tipus de literatura. Tot plegat era excessiu per al meu gust. Massa assassinats, empresonaments arbitraris, judicis injusts, requises indiscriminades, terror a lloure. Allò no era literatura. Era mescladissa inversemblant d’anècdotes, recriminacions i reflexions històriques sense cap ni peus.

Què volia dir amb aquell caramull de pàgines confegides de pressa, sense parar esment en l'estil, en el llenguatge? Sí, sabíem de misterioses desaparicions, de grups d’incontrolats que anaven a cercar detinguts a les presons i després els mataven a qualsevol indret... Jo mateix havia sentit els trets dels escamots d’execució quan mataven desgraciats als murs del cementiri. Una vegada, sortint del manicomi, vaig ensopegar amb un gran bassiot de sang que hi havia davant la porta. I aquell dia portava sabates noves!

Per quins motius ensopegava amb el bassiot de sang de l’entrada? Vaig demanar a mestre Joan, el porter, què era tot allò.

L’home em digué que de matinada, un dels camions dels fossers, el que portava els morts que havien recollit per les carreteres, s’aturà davant la clínica mental. Fallava el motor. Va haver de romandre aturat una bona estona. Sembla que li mancava aigua al radiador. S’havia encalentint massa i el xofer, per impedir un incendi que hauria fet malbé el motor, decidí aturar el camió i anar a cercar aigua.

En Joan em contà que, en saber que era la camioneta dels morts ningú dels voltants volgué donar-li aigua. Finalment, i sota amenaça de trucar als falangistes, el nostre porter va haver de donar-li l’aigua que necessitava.

Eren morts recents, de feia unes hores. Per això mateix encara rajaven sang, com si el camió portàs un carregament d’animals de l’escorxador. Acaramullats com sacs, tapats amb unes mantes velles, els vuit o nou cadàvers anaven deixant un rierol de sang per tot allà on circulava el vehicle. En aturar-se davant el manicomi, el rierol anà creant el bassiot on m’havia fet malbé les sabates noves.

I aquella nit tenia conferència al Círculo! Una conferència que portava per títol “Fascismo y medicina”. Com ho faria ara, amb les sabates tacades de sang? No bastava netejar-les. Aleshores jo era molt supersticiós. Si hagués anat a fer la xerrada amb les sabates brutes hauria estat nerviós durant tota la nit. Finalment vaig decidir no anar-hi. Posar una excusa. Dir que em trobava malament.

A l’endemà, Zayas m’envià una tarja demanant-me si ja em trobava bé. Tothom va creure la història de la sobtada malaltia.

Però la malaltia eren les sabates tacades de sang. De seguida vaig anar a comprar-ne unes de noves i vaig llançar als fems aquelles que s’havien embrutat davant el manicomi.

Malgrat certes exageracions, el que escrivia Bernanos era veritat. Jo sabia que s’esdevenien casos semblants als que contava. Hi havia morts. Qui ho podia negar? Però potser fossin casos aïllats. Bernanos convertia els rumors en matança generalitzada, en una realitat que abraçava tots els pobles de l’illa i on participava activament, juntament amb els militars i falangistes, bona part del clergat mallorquí. Un clergat que, en opinió de l’escriptor francès, era qui suggeria qui havia de desaparèixer. I quines eren les persones de la llista que el rector donava al cap de Falange local? Tots aquells que s’havien destacat en el suport a l’esquerra i a la República.

Record que sovint havia parlat amb Bernanos. Segurament volgué fer una novel•la amb les anècdotes que li explicàrem. Immers en les seves normals dificultats econòmiques, escrivia més pàgines de les necessàries per tal de poder complir les instruccions de l’editor. “Necessit que el llibre tengui tres-centes pàgines”, li deien. I, ell, un autèntic proletari de la ploma, no aturava fins que havia escrit el que li havien comanat.

De bon principi em vaig pensar que tot el llibre era una gran exageració.

Durant un cert temps el vaig tractar quasi diàriament.

Venia a veure’m al Mercat Central de Palma, on jo feia guàrdies nocturnes per protegir els queviures. Parlàvem fins a la matinada. Teníem llargues discussions. No hi havia tema que no tocàssim. Des del futur del Moviment, fins al destí final d’Europa. Com a bon patriota francès, el preocupava la intervenció de Ciano i Mussolini en la política espanyola i mallorquina.

Exaltat, no deixava d’exclamar, indiferent a qui el pogués sentir:

-No veus que els italians volen convertir l’illa en una base d’operacions contra el Marroc francès? El suport incondicional al Moviment, els voluntaris que arriben sense aturar, les armes i l’aviació que us envia Mussolini només tenen com a funció debilitar el paper de França i Anglaterra a la Mediterrània occidental. Preparen les bases per a la propera guerra mundial. Com és possible que la gent no ho vulgui veure?

Sovint l’havia de fer callar, no fos cosa que despertàs els veïns o, encara pitjor, que el sentís algú que ens podria denunciar. I una denúncia contra Bernanos també m’implicaria personalment. La idea de passar pels jutjats no em seduïa gens ni mica. Com fer-li entendre que estàvem en estat de guerra i els militars no anaven de bromes amb qualsevol persona que criticàs l’acció més petita i insignificant del Moviment?

Quan aconseguia calmar-lo reiniciàvem el debat en veu baixa, quasi xiuxiuejant.

Posseïa uns grans coneixements històrics. L’escoltava amb atenció. De ser un defensor aferrissat del cop d’estat militar, ara començava a ser summament crític. Començava a veure una preponderància massa accentuada d’alemanys i italians. Una presència que no afavoria els interessos de França a la Mediterrània.

A final de novembre del trenta-sis Bernanos ja no era aquell home que vaig veure en l’homenatge que li vàrem retre el divuit de juliol al Gran Hotel. Record una a una les seves paraules. En el discurs davant el cònsol de França i les amistats que l’anàrem a escoltar encara demanava un cop d’estat militar al seu país per acabar amb el desordre democràtic. Quins canvis en la vida de les persones! Tampoc no era l’home matiner, el conductor de l'única moto que circulava per Palma a primeres hores de l’Alçament. El mateix que protestava davant l’Ajuntament de Palma per una sublevació militar que es consolidava davant els nostres ulls sense necessitat de disparar un tret.

Els trets vendrien després, evidentment. A la nit, omplint de pànic els nostres enemics. Gelant la sang, atemorint per sempre més els contraris al Moviment.

Però aleshores encara no sabíem quins serien els esdeveniments que l’aixecament miliar posaria en marxa. Quan Bernanos i jo ens topàvem prop de Cort el matí del dinou de juliol encara no havia mort Joan Barbarà. Li quedaven uns minuts de vida. I seria una mort no prevista. Una mort per accident, per un malentès entre grups de falangistes i militars.

La guerra, malgrat aquests desgraciats incidents, començava com una festa.

Ningú no podia imaginar el desembarcament de les milícies del capità Bayo, l’existència de les presons de Can Mir, el castell de Bellver, Illetes, el vaixell Jaume I...

Tothom cantava el “Cara al sol”, les al•lotes de casa bona besaven els militars enmig del carrer i els balcons de la ciutat eren curulls de domassos i banderes de la monarquia. També s’hi podia veure, arreu, la roja i negra de Falange que atemoria alguns botifarres de Palma pensant que podia ser la dels anarquistes.

Amb Bernanos mai no em vaig arribar a entendre literàriament. Per a ell la literatura era un instrument per a canviar el món i l’ànima de les persones. Catòlic intransigent, pensava ben igual que els socialistes. Més que l’estil i les formes, el preocupava el missatge, l’efecte que els llibres podien causar en la consciència de la humanitat. Com si el poble hagués tengut mai consciència, a no ser per robar i perjudicar el proïsme, per viure millor!

Per això mateix, per ser un home massa lligat a la realitat, a una espècie de cristianisme redemptor que em fastiguejava, el llibre agradà molt als sectors internacionals propers a la maçoneria i el republicanisme. Era una situació tragicòmica veure l’efecte que el pamflet causava dins els cercles intel•lectuals d’una Europa convulsa, dividida en el suport i en l’atac al Moviment que havíem iniciat a Espanya.

Era de riure constatar com aquells que fins aleshores havien estat els amics incondicionals de Bernanos, els falangistes, el clergat, de cop i volta esdevenien els seus més aferrissats enemics. I, al contrari, els marxistes i maçons l’anlairaven fins a límits inimaginables.

La vida era un absurd, una autèntica bogeria.

I tot per haver escrit un libel contra Franco inspirat en quatre xerrades de cafè, en els comentaris a l’Alhambra i el Formentor, en algun dinar a casa meva o la de Zayas.

La política l’havia fet mundialment famós!

L’èxit del pamflet em feia reflexionar. Sempre he esta de l’opinió que literatura i política són fets completament diferents. Per fer política calen altres instruments: els articles als diaris, la intervenció mitjançant un partit. El novel•lista no pot fer fulletons com Dumas o Blasco Ibáñez. Crec en el text, en el món interior de l’escriptor. El text, el record, la memòria... és l´únic que importa. Un text vàlid per a ell mateix lluny de la concepció tolstoiana que el llibre pot servir per guarir les ferides de la humanitat, consolar, obrir camins, denunciar no se sap quines injustícies imaginàries.

En el fons, si ho penses amb atenció... hi ha injustícia més esgarrifosa que sentir el pas inexorable del temps, la mort del que hem estimat, d’allò que hem viscut i sentit com a nostre? Els pares, els avis, els amics que ens han ajudat a sobreviure fins al present. Els paisatges, els àmbits que envoltaren de bellesa i d’esperança la nostra infantesa... tot el que va morint i desapareixent amb cada hora que passa. És el que va copsar a la perfecció Proust quan començà la redacció de A la recherche du temps perdu. Aquesta és la vertadera injustícia que hem de patir els humans. El temps que s’escola riu avall, cap a la mar, a l’oceà de l'oblit més total i absolut.

Però mai no ho vaig poder fer entendre a Bernanos. Vivia en unes altres coordenades de l’espai. Les meves opinions li semblaven les d´un bon vivant sense arrels. Volia que els escriptors fossin missioners d’un nou evangeli cristià.

Aquesta concepció del fet literari m’avorria moltíssim.

L’escriptor fent de jutge, valorant políticament el que s’esdevé en una època concreta? Quins dois! Ximpleries d’ignorants! El text per a l’únic que serveix és per provar de servar alguns records de l’autor. És el que ens va ensenyar Proust. Salvar la humanitat? És una concepció que no té sentit. Si poden salvar-se algunes de les vivències que han agombolat un autor ja serà molt. L’anècdota, l’argument de la novel•la és completament circumstancial i només ha de servir per deixar constància del món particular i intransferible de l’autor. Escriure aprofitant els recursos de la memòria. Tanmateix, la majoria de personatges que pugui crear un escriptor són, transformats per la imaginació, reflex de les persones que has conegut. Què és en el fons un novel•lista? Aquell que sap convertir la seva vida en una novel•la. Anar més enllà d’això és caure en unes concepcions de la literatura desfasades. L’únic que m’interessa és la meva vida, els records de la família... És el que jo he viscut el que vull salvar de la mort. Jo no he tengut fills. Com aconseguir la immortalitat si no era mitjançant l’escriptura? El fill que vaig tenir feia por. M’atemorí per sempre. El vaig veure en formol, dins d’un bòtil. Una imatge esgarrifosa que m'ha acompanyat sempre impulsant-me a servar el que hi hagués de bell en la meva efímera existència. Llibres, novel•les per a impedir la presència d’aquell fetus dins un bòtil de vidre.

Com a escriptor m’interessava deixar constància del que havia sentit i viscut. Escriure unes llargues memòries dissimulades sota els arguments més banals. Un inexistent passat aristocràtic, la crítica d’un món provincià, tancat dins ell mateix... Fontnova, Robines. L’inexistent Bearn. Precisament Bearn és el resum de les lectures que he fet, dels personatges que m’envoltaren, dels somnis, de les dones que s’esvaniren amb el pas dels anys. La Mallorca somniada i que no sé si mai va existir. Aferrat per sempre al record de la mare, del pare, la tieta, l’oncle, Eva Tay, Emilia Bernal, els amics de la universitat, els germans... tots amagats rere personatges inversemblants, però més autèntics i reals en la meva imaginació que el lledoner de la clasta que veig mentre escric aquestes notes.

Tota la resta és fum, la boira que escampa els primers raigs de sol matinenc.

En qüestions literàries mai no ens entenguérem. Bernanos semblava un posseït, talment fos un antic profeta bíblic. Emprava la literatura com un soldat pot emprar el fusell. Per disparar contra tot allò que, en la seva opinió, fes malbé el missatge evangèlic.

-Tu no ets cristià, Salvador? Digués, tu no escriuries per salvar els homes?

Quan sentia aquestes asseveracions tenia ganes de riure. Com era possible tanta bogeria? Salvar els homes, com si els autors fóssim sacerdots de no se sap quina estranya secta!

El mirava de fit a fit provant de contenir les rialles.

-O és que no has llegit mai Voltaire? On és la teva formació filosòfica?

Bernanos em mirava amb ulls esperitats. Un francés que no havia assimilat el discurs descregut i cínic de Voltaire? No sabia què contestar-me. Es posava nerviós. Canviava de tema de discussió.

No el podies convèncer de res. Era impossible. Sempre amb els dogmes dins el cap. La veritat de l’evangeli. La lluita per salvar França dels enemics exteriors concretats en el perill prussià. França i la religió. El fanatisme de les idees portat a la seva expressió més alta. Una literatura de combat, pamfletària, que mai no m’interessà.