Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

La mirada

Caminàvem lentament per la carretera que ens conduïa en direcció a la platja d´Alcúdia, a l’indret on era situat el camp de treball. Els companys que anaven al davant, malgrat caminar a poc a poc, cansats, aixecaven un munt de pols que feia que sovint hagués de tancar els ulls. Mirava les nostres espardenyes. Quant de temps feia que ens prometeren sabates, les botes que deixaven els soldats quan eren llicenciats? Al capdavant, el sergent feia el ronser al tinent, servil com de costum. Cap núvol que ens protegís dels raigs implacables que queien perpendicularment.

Caminàvem lentament per la carretera que ens conduïa en direcció a la platja d´Alcúdia, a l’indret on era situat el camp de treball. Els companys que anaven al davant, malgrat caminar a poc a poc, cansats, aixecaven un munt de pols que feia que sovint hagués de tancar els ulls. Mirava les nostres espardenyes. Quant de temps feia que ens prometeren sabates, les botes que deixaven els soldats quan eren llicenciats? Al capdavant, el sergent feia el ronser al tinent, servil com de costum. Cap núvol que ens protegís dels raigs implacables que queien perpendicularment.

Si no hi estàssim nosaltres enmig del paisatge qualsevol persona podria pensar que a les illes no sabien el que era la guerra. L´illa de la calma, era anomenada abans de l’alçament militar. Se n’havien escrit llibres al respecte. És la desconeixença de la història dels pobles. Les quatre ximpleries que escriuen els intel•lectuals al servei dels poderosos.

Avançaven per damunt una terra xopa de sang rebel. Ho sabia ara, després dels cursets de formació política a l’escola d´oficials de la República. A l´acadèmia de capacitació dels comandaments de l´exèrcit popular hi havia pocs anarquistes ja que, bona part dels estats majors i el comissariat, era copat pel estalinistes. Frederica Montseny era una ferma defensora que hi hagués confederals al Ministeri de la Guerra el comissariat. Ens explicava que, en cas contrari, el PCE ens marginaria arreu i finalment només serviríem com a carn de canó. Ens recordava que Líster i la Passionària ja es preparaven per dirigir el nou Estat sorgit de la derrota del feixisme. Tot plegat, i ara ho veia ben clarament, era viure enmig de contradiccions gravíssimes. Els partidaris de la dissolució de l’Estat formant part d´un govern burgès? Els enemics del militarisme, anant a classe, per obtenir el grau de tinent o capità? No havíem de destruir qualsevol forma d´opressió, liquidar per sempre el militarisme?

No era estrany que els combatents visquéssim enmig de la confusió, demanant-nos que fèiem fent el joc als nostres enemics de sempre. Sabíem ben cert, ho intuíem, es respirava dins l’ambient, que molts dels que ara eren al nostre costat demà ens vendrien a cercar per portar-nos a les presons secretes que ja començava a controlar el NKVD soviètic.

Mallorca, les germanies, la història oblidada... Quina ignorància, la nostra! Des de quin fals internacionalisme proletari bastírem el nostre profund desconeixement de la història? En una xerrada que vengué a donar-nos el company Diego Abad de Santillán, aquest no ens va parlar dels drets dels pobles a la llibertat. Ans al contrari. Bastia un estrany discurs en el qual els catalans eren presentats com a opressors dels treballadors. Com si a Catalunya no hi hagués obrers i obreres fills de Barcelona, Lleida o Girona! Era desconeixement de la realitat o simple mala fe? No ho podia entendre. D´on procedia Abad de Santillán? O és que mai no havia vist una fàbrica a Catalunya? Les vagues del temps de la dictadura de Primo de Rivera, del període republicà... no eren fetes pels homes i dones de Badalona, Terrassa, Martorell, l´Hospitalet de Llobregat? Els pagesos, els jornalers catalans... no es revoltaren en cap època? Tots eren murcians, no hi havia cap jornaler que parlàs la llengua de Ramon Llull?

Pensava en tantes mancances llibertàries, en la manca de coneixements en referència a la història dels pobles mentre Joan Busquets em recordava els fets de la germania mallorquina.

-Si anam cap a la marjal passarem per Son Fornari, l’indret on les tropes mercenàries de l’emperador Carles I derrotaren els agermanats. Quan jo era infant –continuà- els pagesos encara trobaven espases rovellades, cuirasses fetes malbé, puntes de llança, alguna bala de canó, restes humanes... Milers d´homes morts en unes hores. El millor de la germania mallorquina i dels valencians que vengueren a donar-nos suport.

S’aturà un moment abans de prosseguir.

-No t’imaginis –i va somriure per primera vegada en mesos- que la història dels voluntaris que lluiten i donen suport a uns altres pobles és un fet del present, com quan vengueren a donar-nos suport els internacionals. Sempre, fent costat al poble, hi pots trobar homes i dones provinents dels indrets més llunyans. En el segle XVI, juntament amb els valencians, hi comparegueren descendents dels jueus que havien expulsat els Reis Catòlics, cristians fugitius que vivien al nord d’Àfrica i que ara trobaven l´hora de venjar les persecucions patides per la Inquisició i els aristòcrates.

Uns al•lots que plegaven les veles dels molins ens saludaven amb el capell a la mà. Poden imaginar qui som? Els pares els hauran explicat que aquella corrua d’homes amb parracs i espardenyes són presoners de guerra, les restes d´un exèrcit derrotat? Ja deuen estar acostumats. D’ençà la caiguda del nord, eren nombrosos els asturians i bascos que romanien escampats per presons i camps de concentració. Nosaltres érem la darrera fornada.

Continuam avançant cap al camp, proper a la platja on anam destinats.

Al costat, lentament, passa un carro manat per un pagès d´una quarantena d’anys. Fermat, sota el carruatge, un ca ens mira amb desconfiança, però no ens lladra com alguns altres de les finques que anam deixant al darrere. Dalt del carro, somrient, plena de felicitat, hi ha una pagesa d´uns divuit anys. L’edat és mala de precisar perquè el capell que porta per protegir-se del sol, la roba de feina, tot plegat, fa que sigui difícil concretar-ne els anys.

El rostre de la dona transpua alegria.

Estic sorprès. No em puc avenir com encara hi ha gent tan feliç, amb aquests ulls tan esplendents. No hi ha dubte que aquesta jove procedeix d´un univers completament allunyat de la guerra i les presons d´on venim. Em deman que és el que haurà salvat aquesta bella pagesa de les misèries de la mort i de la fam. Haurà vist els morts allargassats per les cunetes de Campanet, Porreres o Manacor? Els milers d´executats dels quals parlen, baixant la veu, els mallorquins que vénen amb nosaltres?

No sé com ni de quina manera els ulls de la dona que va dalt del carro s’han fixat en els meus i, m’adon, tremolós, que la seva mà inicia un gest per saludar-me.

La mirada de l’al•lota em sacseja talment un llamp m’hagués travessat de part a part. Sent com si m’elevàs del sòl que trepitj i, impulsat per una força invisible, pogués tocar els núvols amb les mans. Quants d’anys que no havia vist un rostre rialler semblant?

El cor em bategava com si fos un riu a punt de sortir de mare i envair els camps.

Com era possible que els ulls d´una noia desconeguda poguessin trasbalsar la meva vida amb tanta desfermada potència?

Quin significat tenia tot plegat?

Potser vivia enmig d´un somni curiós i estrany. Hauria imaginat la noia i la mirada? Qui sap si la manca de menjar, el mareig del viatge amb el vaixell fent tombs a dreta i esquerra no em feia veure al•lucinacions. Seria la soledat, els anys de veure morts i desgràcies, el que m’havia fet tan sensible als possibles significats d´un rostre femení feliç rialler?

Vaig tancar els ulls per uns moments.

Em vaig pessigar un braç per comprovar si delirava, si el sentiment que em dominava, la real i punyent sensació de l’electricitat viatjant per totes les cèl•lules del meu cos, era real, autèntica o era tan sols la fugissera impressió d´un home cansat.

No, no anava errat. Tampoc no somniava. El que veia i sentia era ben real. Res a veure amb cap mena de visions fantasmals produïdes per la nostàlgia i el cansament.

La rialla de l’al•lota era novament a prop meu.

Sentia el grinyolar de les rodes del carro que avançava més aviat que nosaltres. I ella era allà dalt, riallera, segura d´ella mateixa, sense cap signe de tristor en la mirada.

La noia s’havia llevat el capell que li cobria el cap i amb la mà dreta s’allisava els cabells que, alliberats de la presó que els tenia subjectes i amagats, es podien veure, negres i bellíssims. Aleshores em vaig poder fixar amb més deteniment amb els ulls marrons, talment una porta oberta als milers de possibilitats de l‘existència. Uns ulls que m’interrogaven amb preguntes fetes des d´un estrany alfabet que mai no havia estudiat, però que entenia a la perfecció. Una mirada que era com un llibre obert! Entenia que dins la fondària d´aquell esguard existia tot el que un home pot somniar: un revoltat món de fantasia, promeses de descobriments d´universos màgics i desconeguts. Talment una invitació a pujar una muntanya altíssima, un inassolible cim o descobrir una infinita selva desconeguda. Com una escala preparada per assolir el cel o davallar als inferns. Em demanava si hi hauria camins, dreceres ocultes, senyals en la fosca que em permetessin apropar-me a la resplendor palpitant que em tenia corprès.

Ara l’al•lota era just al costat, fregant la filera de presoners que avançàvem pel caminoi que ens portava al camp. Sentia com si el món desaparegués de sobte i només existissin els seus ulls, misteriosos, suggerents. Les nostres mirades es creuaren per uns segons i vaig sentir com si la meva vida quedàs fermada per sempre a la noia que em somreia, dalt del carruatge, agitant la mà en senyal de salutació. Algú que contemplàs l’escena, podia pensar que simplement era el gest d´una al•lota que saludava els presoners republicans. Un moviment maquinal, inconscient, amistós envers una gent que patia.

Per uns moments em vaig haver d’aferrar al Sevillano, que era al costat, prop de Joan Busquets. Els tres érem dels darrers de l‘expedició. Rere nosaltres només hi havia els dos soldats que tancaven la corrua de presoners.

Joan Busquets s’apropà i sense saber res del que s’esdevenia, em digué, senyalant al carro:

-Són pagesos que van a la platja, a cercar algues. Els camperols de la comarca han anat sempre a cercar algues per abonar la terra a la platja d’Alcúdia. Altres anaven fins a s’Albufereta de Pollença. Les algues, juntament amb la palla de pallisses i dels corrals dels animals és un dels abonaments principals que té la pagesia a l´abast. Uns abonaments que no costen diners com el nitrat de Xile.

El carro amb l´al•lota de la mirada clara es perd en la distància.

Silenci en els camps.

Grinyola la maquinària dels molins propers al camí. Tan sols el lladruc d’algun ca romp la tranquil•litat del moment. Els cans lladren quan passam al costat del que, i amb tota la raó del món, consideren la seva propietat i que defensen amb totes les seves forces.

Veig els pagesos amb la roba gastada per la dura feina d’anys i més anys de sol i pluges d´hivern. Les camises són d´un blau destenyit amb multitud d’afegitons procendents de pantalons i velles camises ja inservibles. Una roba que, com al meu poble, la gent treballadora fa servir fins que cau a bocins i ja no es pot apedaçar. Aleshores, quan ja no la pots portar, encara es útil i es fa servir per netejar-te les mans, tapar alguna ferida del cavall. Res no es desaprofitat mai pels pobres, aquí o a l’altra punta de món.

El sol em fa mal als ulls.

Endavant, més enllà del revolt del camí per on ara passam, es poden distingir les pinedes que hi ha just davant de la platja.

En Joan és el nostre guia. Ell ha jugat d´infant per aquestes dreceres i caminois, quan anava a treballar amb els pares i els padrins.

Els sents emocionat. El mir de reüll. Li veig les mans com tremolen quan indica algun indret o senyala un molí, una sínia coneguts. Ben segur que si no anàs amb l´expedició, ploraria d’emoció.

No vull que s’adoni que som conscient dels sentiments que el dominen. Procur mantenir un aire llunyà, abstret, com si no veiés que el cor li bat a mil per hora, inaturable. A l’estació, mentre esperàvem que arribàs el moment de marxar, un pagès que abeurava el cavall a la pica de davant l’estació i que l’ha reconegut, li ha dit que aniria a avisar la família. L’home, que ens ha donat tot el menjar que portava al sarró, ha aprofitat que el sergent era al bar per informar-nos que el règim del camp de treball no era gaire rígid i que, sovint, autoritzen les visites de familiars venguts dels pobles de l´illa o de la península.

Potser hi hagi sort i la premonició que he tengut en tocar terra mallorquina s’acompleixi.

Joan Busquets mira el paisatge, les cases del poble, els safareigs plens d’aigua, els molins que giren a l’impuls del vent, com aquell que hi ha a casa seva i contempla els mobles, les cadires, els canteranos recuperant imatges, el contorn dels objectes i el paisatge conegut, olors, records, objectes, la flaire esvanida de la joventut.

M’aprop al seu costat com si no m’adonàs de l´emoció que el domina, inaturable.

-Casualitats del destí. Potser has estat el més sortat dels republicans del poble. De no haver anat a l’Olimpíada de Barcelona segurament haguessis participat en la resistència a l’alçament que em contares, la dels carrabiners i socialistes i, com a responsable d´una provatura armada de fer front a la rebel•lió militar, ja t’haguessin mort d´un tret al clatell, com tants d’altres companys.

-Vet aquí –li continuo dient- que, per un senzill atzar de la vida, enlloc de morir en un revolt del camí com tants d´altres mallorquins i mallorquines, has viscut tres anys més, no has rebut cap ferida greu a la guerra i ara, sa i estalvi malgrat la condemna a treballs forçats, sense que ningú t’hagi reclamat per portar-te als tribunals, ets al poble, entre els teus. Imagín que aviat podràs veure els pares i germans.

El podré ajudar, consolar-lo? No ho sé. La realitat pot ser aquesta, però també podria passar que, al cap d´uns mesos, els militars trobin que hem d’anar altra volta a fer carreteres a Lleó o Màlaga. Vés a saber on, a quin indret de l'Estat. I, sense poder-hi fer res, de nou, amb el petit fardell que conté les nostres miserables propietats, els estris d’afaitar, dues camises plenes de forats, tres llibres vells, un bocí de llapis, una mica de paper per escriure a la família, ens embarquin i facin pujar als trens de mercaderies, amb els acostumats escamots de vigilància al davant i al darrere.

Joan Busquets fa com que m’escolta. Riu, nerviós, donant-me la raó amb el cap. Però sé que no és amb mi, amb la corrua de vençuts que arrossegam els peus per aquests camins polsosos cap al camp de treball que ens espera en la distància. No. Joan Busquets fa temps que viu dels records d’abans de la guerra, de les imatges que serva de la joventut. Com jo mateix. Com la majoria dels que avui caminam sota el roent sol d´agost. Ben cert que Joan Busquets ja no és un soldat de la República, presoner, sense saber quin serà el seu destí, el nostre destí, en els propers dies i anys. En Joan és ara com una planta que rep l’aigua salvadora, com una terra erma que després d´anys de sequera, sent al damunt com cau la pluja vivificant.

En Joan ha despertat del somni. Somriu. Es frega els ulls amb les mans nuoses, aspres per la feina. Són unes mans de treballador, de combatent que ha lluitat fins al darrer dia, el postrer minut d'existència de la República. De cop i volta s’adona que el que li dic és veritat. Que ha sobreviscut a la guerra i a les primeres onades de la repressió. Ha tengut sort. N’és ben conscient. Torna a somriure i em mira amistosament, agraint-me les paraules de consol que li anava dient. Ambdós som sobrevivents d´un món que s’ha ensorrat definitivament amb l´única i important diferència que Joan Busquets és ja al seu poble, trepitja la terra que l’alletà d’infant, sent la flaire de les plantes just acabades de regar dels horts del Pla, olora el perfum de tarongers i llimoners. Ets a casa teva malgrat marxis engrillonat pels camps que conegueren els teus jocs d´al•lotell, les rialles d’una infantesa que mai no tornarà.

He pogut fer arribar unes postals i unes cartes a la mare, des del penal de Sòria. No podíem escriure gaire. Ens ho tenien prohibit. Demanar paper i tinta era com cometre un gran pecat. Els vençuts no teníem dret a tenir ni família ni sentiments. En la ment dels guanyadors érem talment feres que calia exterminar de totes, totes. I, per desfer-se dels presoners, les humiliacions eren, a vegades, tan efectives com les bales dels escamots d’execució. Ho sabien, cap carceller no ho ignorava. I per això ens negaven el paper i la tinta. A la fam i l’angoixa, s’hi afegia la preocupació constant per no saber com resistia o aguantava la situació la família. Escriure: “Estic bé de salut. No et preocupis”, volia dir simplement “Encara som vius, però no sabem què serà demà de nosaltres”. Sortosament, els germans, que ja eren en llibertat, havien pogut anar a donar suport als pares, ja vells, que continuaven en el molí de farina per sobreviure. Saber-ho va alleugerir moltíssim el meu estat de contínua angoixa. Altres no tenien tanta sort i emmalaltien, pensant en els seus.

Amb la censura establerta per les autoritats, les cartes, sempre obertes, s’havien de lliurar al responsable de correus del camp. No podies dir res que pogués resultar sospitós. Mai no ens haguéssim atrevit a demanar pels companys de l’Ateneu, pels veïns, pels amics que havien portat a coll les col•lectivitzacions, al poble. Una pregunta indiscreta hauria comportat, sense cap mena de dubte, l’obertura d’un expedient disciplinari, els interrogatoris dels falangistes. Érem massa conscients de la situació en la qual restàvem immersos per cometre qualsevol indiscreció. Davant els interrogatoris, malgrat ens apallissassin, nosaltres no sabíem res, mai no havíem vist aquell comandament. Ignoràvem qui era el comissari, el responsable de la col•lectivització dels quals ens demanaven informació. Mai dir, malgrat ens costàs morir, qui era el tinent, el capità, el comandant que manava la companyia en la batalla de l´Ebre, en la defensa de Madrid.

I si algú de nosaltres traïa els companys, no hi havia pietat, ni cap excusa no podia justificar la traïció. El trobaven mort, penjat d’una biga amb la pròpia corretja o, ofegat en la pica de la cuina. Al matí següent ningú no sabia res, ni molt manco explicar, com el presoner s´havia penjat. Justícia exemplar enmig del més absolut silenci.