Miquel López Crespí - Memòria històrica

Llorenç Capellà i la farsa autonomista dels polítics principatins AL LLUNY DEL LLUNY Per Llorenç Capellà (Última Hora, 27-V-2021) Qui dóna explicacions als votants del 52%? Qui l’ha estafat a aquest 52%? Em refereixo a Catalunya. Dilluns passat, en arribar Pere Aragonés al Palau de la Generalitat per ésser investit president, va dipositar un clavell vermell sobre la llamborda platejada que hi ha a la plaça de Sant Jaume en record i homenatge de Lluis Companys. Quan aquest, el president Companys, i tot el seu govern celebraren amb un acte institucional l’alliberament i la recuperació dels seus càrrecs després de les eleccions guanyades pel Front d’Esquerres el 16 de febrer de 1936, un professor de forja artística de l’Escola de Treball de Barcelona els va obsequiar amb uns grillons trencats, perquè tinguessin sempre present que la voluntat popular pot rompre cadenes. També ho pensa el 52%. Però el senyor Aragonés no. Així i tot, no hauria estat un gest sobrer si hagués tingut un detall semblant amb els presos de l’1-O que eren al Pati dels Tarongers; únicament, si tant voleu, per aixecar l’ànim dels electors del 52%. Però, ca barret! El senyor Aragonés no s’apunta a l’èpica ni sota els efectes de mig barral de mistela. I aquesta certesa, que és pública i notòria, ha fet que l’electorat triomfant plegui banderes. Conseqüència...? Aquest 52% percentual pot baixar a ritme d’ascensor: brum, vuit pisos en un batre d’ulls! Dilluns a la tarda, a la plaça de Sant Jaume sols hi havia els sobiranistes de pedra picada. Qualificar de decebedora la investidura del senyor Aragonés és fer curt. Un dels primers convidats a arribar al Pati dels Tarongers, va ésser el major Trapero, el mateix que els dies anteriors i posteriors del referèndum d’autodeterminació esperava ordres de Madrid per emmanillar el president Puigdemont. També hi va comparèixer Miquel Iceta. I què feia Iceta...? Doncs donava conversa als Jordis, com si fossin amics de sempre. Així que la pregunta està mal plantejada. Allò que deuen demanar-se, els resistents del 52%, és què feien els dos líders socials, Sánchez i Cuixart, malgastant la seva valuosa (per escassa) llibertat. No tenien motiu ni obligació de riure-li les gràcies a qui la tardor de l’any disset feia de claca entusiàstica dels “a por ellos”. Si tant voleu, per una raó ben senzilla, la que surt de comparar el present de l’un amb el dels altres: mentre dilluns a vespre Iceta havia previst clavar-se un cranc pelut per sopar (és un dir) i després estirar una mica les cametes a ritme de Queen (ai, llibertat, llibertat!), Sánchez i Cuixart no tenien altre horitzó que no fos la tornada a Lledoners. I centrem-nos en l’acte del Pati dels Tarongers. En conjunt va ésser gris i feixuc, decebedor. Des de l’obsessió malaltissa de Junqueras d’eixamplar la base electoral, fins al cant d’Els Segadors a ritme de jazz i amb una picada d’ull al feminisme més enragée (segadores per segadors, Déu meu...!). Del discurs d’Aragonés no en quedarà ni una frase, no ja per a la història, sinó per al mes vinent. Si de cas, l’única conclusió que se’n pot treure és que la independència, la del 52%, s’ha perdut al lluny del lluny. Llorenç Capellà