Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor) -La bicicleta -

La vella bicicleta del camp! Me’n record com si fos ara mateix! Quan li donaren, estava rovellada, sense rastre de pintura, talment un pobre objecte que no volia ningú, estri deixat de banda. Amb el temps l’arreglà i la va pintar de verd, perfilant, als tubs del quadre i en els parafangs, unes línies de coloraines roges que feien molta planta. La vigilava i en tenia cura com si fos seva, talment tengués entre mans un imprescindible giny posseït de vida pròpia. Mai no vaig veure que la tractàs malament, llançant-la al terra de qualsevol manera o deixant-la al sol, en ple estiu o sota la pluja a l´hivern. (Miquel López Crespí)

La vella bicicleta del camp! Me’n record com si fos ara mateix! Quan li donaren, estava rovellada, sense rastre de pintura, talment un pobre objecte que no volia ningú, estri deixat de banda. Amb el temps l’arreglà i la va pintar de verd, perfilant, als tubs del quadre i en els parafangs, unes línies de coloraines roges que feien molta planta. La vigilava i en tenia cura com si fos seva, talment tengués entre mans un imprescindible giny posseït de vida pròpia. Mai no vaig veure que la tractàs malament, llançant-la al terra de qualsevol manera o deixant-la al sol, en ple estiu o sota la pluja a l´hivern.

-N’he de tenir cura perquè sense ella –i la mirava amb ulls acaronadors- no podria venir a veure’t.

Jo li seguia el joc, jugant a fer-li veure que em sentia gelosa, dient-li, sorneguera, que l´estimació que deia sentir per mi era ben superficial en no dir que, de ser necessari, vendria a peu des del camp. I no solament vendria caminant fins al molí, sinó, i remarcava la frase, fins a la fi del món, si tant era el que m´apreciava.

-Això és el que m’estimes, tot el que series capaç de fer per mi? Li escometia, rient.

-Tu em vols matar –contestava, acceptant l´envit. Desitges que, entre anar i venir, faci trenta quilòmetres cada dia? Una hora de pedalejar, a quaranta graus en el mes d’agost? Diluviant, a l´hivern?

Gelosia, sí, en constatar com es perdia per mons desconeguts i als quals jo encara no tenia accés, quan, de forma pausada i tranquil•la començava a netejar els pinzells per pintar un quadre. Aleshores parlava amb els colors, amb les mescles que feia, amb els arbres i barques que creava o feia desaparèixer amb els segurs moviments de la mà. Quina màgia, bastir colors, dibuixar amb precisió fotogràfica tot el que teníem a l’abast! I aquella capacitat de reflectir la tonalitat de la llum com si fos ell qui decidís el color del cel, de la mar, la direcció dels núvols, de les ombres dels pins i de les cases.

En arribar al poble em venia a veure abans d’anar a comprar els queviures, el que li haguessin comanat el cuiner o els oficials. Damunt el portapaquets del darrere havia col•locat un caixó de fusta que li servia per a carregar menjar, pots de pintura, els més diversos materials. Depenia de la comanda. Si el caixó no era suficient per portar el que havia carregat, penjava unes senalles al manillar i pedalejant, com un desesperat que hagués de guanyar una importantíssima cursa, enfilava el camí que portava als nostres horts. A l’hivern, que era quan hi havia menys feina a sa marjal, ens trobàvem a la cantonada de casa, prop de la plaça de l’església. Compareixia per dir-me bon dia, per explicar-me que faria aquell matí.

A mesura que anàrem aprofundint en la relació, les paraules foren més i més sobreres.

Per a sentir-nos bé, bastava que ens miràssim als ulls. Ens era suficient per a saber tot el que volíem esbrinar l´un de l´altre. Tan sols podíem parlar uns instants perquè la feina als horts no deixava gaire temps per a una conversa llarga. Aprofitava aquells moments per donar-li, quasi d’amagat, --vés a saber què haguessin pensat si ens haguessin vist!--, els diaris endarrerits que havia pogut arreplegar dels bars de la plaça. Les amigues em donaven la paperassa que, tanmateix, havien de llançar als fems. Un munt de publicacions que, per als presoners, esdevenia un tresor d´incalculable riquesa. Jo sabia que, una vegada acabada la dura jornada quotidiana, s’asseien al terra o damunt les lliteres i, talment els qui creuen amb els contactes dels mèdiums amb les habitants del més enllà, entre línies, amb extremada cura, llegien les notícies de la premsa oficial. Els bastava ensopegar amb la informació, petita, quasi invisible, dues ratlles publicades en el racó més amagat del diari dient que: “La Guàrdia Civil ha dado muerte a tres bandoleros en la provincía de Cuenca”, per saber que la resistència romania ferma per aquells indrets. O, quan, en les pàgines dedicades a la guerra mundial, les agències deien que: “El victorioso ejército alemán que, para acumular más efectivos, ha realizado un pequeño retroceso estratégico en la zona del Don...”, per endevinar, sense cap mena de dubte, que els russos havien colpejat els nazis amb força.

Als meus pares no els agradava la nostra relació.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Ximbó sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Moviment denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I, si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

Eren uns mesos on jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i parfalans que lluïa a les festes de Sant Jaume, quan en Lluís, el xòfer de l´oncle ens portava a tots fins al poble, deixant-nos prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al•lots i al•lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent a la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.

El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir unes idees diferents a les seves, no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap al seu davant, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

-Tu ets massa jove i no entens la difícil situació en què col•loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat. Recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari, i una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al•lota de Can Ximbó parla públicament amb un perillós anarquista.

Un perillós anarquista un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que una filla de Can Ximbó no tenia por a cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

-Vostè sabrà que fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que mai no he conegut i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

El rector callà i no digué res més. Sabia ben bé, teníem una llunyana relació familiar, que els homes i dones de Can Ximbó no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

-No et puc obligar a què no parlis amb ell –em respongué. Però almanco hauries de pensar amb la teva família, amb el disgust que els estàs donant.

Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral.

Finalment, tots s’anaren acostumat a què el presoner vengués al poble o a l’hort, a parlar amb mi. Tanmateix, el rector, que em volia obligar a que no xerràs amb el presoner, era el primer que li anava al darrere per aconseguir que li fes feines de manteniment de les obres d’art del temple.

Va ser el rector que li comanà diversos quadres religiosos, reproduccions de sants, beats i beates, reparació d’altars i capelles.

Les mateixes beates que havien denunciat tants republicans també es rendiren davant la màgia de les seves mans i, en veure els quadres de verges i angelets, anaren mudant d´opinió. Acabaren dient que era un jove posseït d´una inspiració divina, però que havia tengut la mala sort de caure en zona roja. El justificaven perquè era un artista de debò o, senzillament, perquè sortia amb una hereva de Can Ximbó? Mai no em vaig fiar de les beates del poble, xafarderes que s’acarnissaven amb les desgràcies de la gent, aus de rapinya experimentades a difondre qualsevol falsedat que pogués perjudicar una al•lota que no havien vist a missa, que no era membre del cor parroquial o feinera propagandista d’Acció Catòlica. Quina rialleta hipòcritica quan em trobaven pel carrer! El rostre, el simple gest de ventar-se amb el ventall de nacre amb dibuixos de gòndoles venecianes, feia endevinar la podridura que les rosegava per dintre. Ben cert que devien desitjar, qui sap si feien novenes per aconseguir-ho!, el fracàs de la meva relació amb el jove presoner anarquista. Fracàs que, posteriorment, seria presentat com a lògic i esperat, previsible, si tenim en compte, “que mai s´uneixen l´oli i l´aigua que poses a un tassó”.

Com podia marxar com pertocava l´amistat entre la filla d´una vella nissaga poblera i un no-res vengut de la península?

Riurien, si poguessin constatar alguna mena de problema en la nostra relació. Comentarien qualsevol incidència, a l´horabaixa, quan feien la xocolata amb ensaïmada, cosint els escapularis que enviaven als membres de la División Azul que es dessagnaven per les infinites estepes russes.

Per les festes de Sant Antoni de l’any 42, tothom pogué veure, presidint les processons, la reproducció del patró del poble que va fer el teu pare. Posteriorment, el veren reparant alguns dels passos que sortien durant la Setmana Santa, posant guix i pintant les estàtues de Crist i la Verge Maria. Però va ser el dia que les monges li encomanaren que pintàs una reproducció de Santa Catalina Tomàs, quan va ser acceptat per tothom, exceptuant la falsa beateria que havia donat el nom dels republicans als botxins del 36. Era evident que un vençut mai no podia, per molts que fossin els seus mèrits o la bondat del comportament demostrat, entrar a formar part del grup de senyorassos que dominava el poble. Ni ell s’hagués atrevit mai a entrar als bars reservats exclusivament als caps de Falange, als senyors de possessió i al comandant de la caserna de la Guàrdia Civil. Ho hagués trobat una indignitat. Era totalment justificable fer feina per subsistir, guanyar unes poques pessetes que li servissin per ajudar la mare, que romania a la península i altra, ben diferent, hauria estat voler romandre al costat dels guanyadors.

Quin exemple de ferrenya dignitat la dels presoners que, des de la caiguda de Bilbao, ja formaven part del poble! Els soldats bascos que, enviats a treballar a Mallorca, finalment havien ajudat tantíssim els tallers que bastien de motors la comarca. Sense els coneixements tècnics dels treballadors de la indústria basca, tants d’especialistes en màquines fressadores, tampoc no s’haguessin pogut construir aquells motors essencials per als nostres camps.

El teu pare, a poc a poc, entrà a formar part d’aquell estol de forasters que, fos d´una manera o fos d´una altra, contribuïen al desenvolupament econòmic del poble.

En veure els quadres de sant Antoni i santa Catalina Tomàs certes murmuracions, almanco exteriorment, cessaren. Qui no baixava la guàrdia quant a les meves relacions amb un presoner republicà eren les famílies que havien somniat a casar alguns dels fills amb una de les hereves de Can Ximbó. No entenien el significat d’aquella amistat que jo no amagava. Cap dels aspirants a ajuntar les propietats, a aconseguir una esposa treballadora, capaç de portar els horts i les cases, no podia avenir-se de com, una filla d´una casa tan conservadora, neboda del batle Verdera, l’amic del dictador Miguel Primo de Rivera, pogués sortir amb un desgraciat i, per acabar-ho d’adobar, presoner tancat en un camp de treball.

De cop i volta comprovava en la carn la cruel realitat intuïda a través dels anys. Mai no vaig acceptar cap imposició, ni de la família ni de les amigues. Els pares pensaren que el millor sistema de fer-me oblidar aquella amistat era no oposar-se frontalment i confiar que el destacament de presos fos rellevat aviat. Si se n’anaven una altra vegada de Mallorca jo no podria seguir-los i el temps ja s’encarregaria d’anar esborrant les ferides d´una relació impossible. Una relació que per a ells no tenia sentit ni podien entendre.

El pares no em coneixien prou bé. A les famílies sol passar sovint. Els pensaments de la gent major solen anar en una direcció, mentre els joves basteixen un món ben diferent al que pensen els pares. En aquella època, record que era el temps en què els alemanys avançaven victoriosos per Rússia i a l’església, com en temps de la guerra, quan Franco guanyava alguna batalla o conquistava alguna ciutat, tornava a haver-hi Te Deum i misses concelebrades. Llargs oficis amb cor de monges i escolans, música d'orgue i encens entabanador. Quines ganes esbojarrades de que acabàs aquella comèdia! El sacerdot que havia denunciat els republicans parlant del que era bo o dolent. El rector, a qui alguna família poderosa li havia fet un bon regal perquè em convencés per a no sortir amb el presoner... Tanta hipocresia em produïa fàstic, un desig immens de marxar algun dia del poble i no tornar mai més.

És precisament en aquesta època quan decidesc que el presoner republicà, l’home del llapis i els pinzells, el soldat privat de llibertat i que sabia dibuixar velers sortint del port, barquetes de pescadors, havia de ser el meu home, el pont, el camí, el suport que em permetés allunyar-me de l’egoisme que m’envolta, com un estol d’aus carronyaires pensant només en els diners, el nombre de quartons, la capacitat de producció dels horts de Can Ximbó.

La mirada del teu pare no mentia. Ho vaig veure el primer dia que ens coneguérem. Pintava sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Record, com si fos ara mateix, el color exacte del cel, els núvols esfilagarsats que hi havia a l’horitzó. Les ones colpejant suaument contra l’arena blanca de la platja. En la distància, a cent metres escassos, fumejava la xemeneia del camp de treball. Començaven a preparar el sopar. A aquelles hores de l’horabaixa els presoners encara no havien tornat de la carretera que bastien d’ençà feia mesos. La primera mirada del teu pare em colpejà com una imparable ventada de tramuntana. De cop i volta, com un sobtat llampec, vaig veure, esplendent, la poderosa flama de l´amor en els seus ulls. Cap rastre d´interès, cap mena d´egoisme en la fondària de les seves pupil•les. No hi havia el més mínim senyal que indicàs desig de dominació o interès econòmic. Tanmateix, en aquells moments, instants abans de pronunciar cap paraula, ell tampoc podia saber si jo era l’hereva de Can Ximbó o una simple jornalera que anava a ajudar el senyor, l’home que era a la platja prop meu, recollint algues per als camps. Ara pens que he viscut tota la vida encerclada per l’alè poderós d’aquell esguard que em parlava d´un món ben diferent al que jo havia viscut fins aleshores.

La primera pregunta que em vaig fer, en veure-li la fondària de l’ànima, va ser: quines desgràcies, quin univers en runes haurà vist aquest home que pinta sota els pins per fer coneixedor tanta quantitat de vida a qui sigui al seu costat? Una mirada que prometia amor i comprensió, una ferma amistat per a l´eternitat, la segura possibilitat d’avançar per la ruta de la coneixença sense tenir mai por a la tèrbola arribada de la rutina quotidiana, la mecànica repetició dels gests i paraules sense sentit, la falsa aparença on proven de sobreviure tantes de les vides naufragades que ens encerclen.