Miquel López Crespí - Memòria històrica

L´escriptora i periodista Margalida Capellà ha fet una bona descripció de l´ambient opressiu descrit a la novel·la de Miquel López Crespí. A Can Alcover, el dia de la presentació ho digué davant un públic sumament atent: “És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. `El tren era una festa´, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. `No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences´, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: `Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?´. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. `Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts´, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes”.

Cecili Buele Ramis i la literatura catalana de Mallorca: la memòria històrica i els escriptors de les Illes (i II)

Les dones republicanes en la novel·la Caterina Tarongí

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

L´escriptora i periodista Margalida Capellà ha fet una bona descripció de l´ambient opressiu descrit a la novel·la de Miquel López Crespí. A Can Alcover, el dia de la presentació ho digué davant un públic sumament atent: “És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. `El tren era una festa´, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. `No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences´, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: `Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?´. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. `Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts´, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes”.

En un dels capítols de la novel·la, la protagonista s´adona a la perfecció de la situació en la qual es troben els republicans, ben igual que els xuetes del passat, perseguitts i torturats, portats a les fogueres de la Inquisició. Són les reflexions de Caterina Tarongí: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

`Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”.

Na Caterina, la protagonista de la novel·la, té ben assumit que, si els avantpassats moriren amb la cara ben alta, fent front als turments de la Inquisició, els jueus actuals han de saber honorar-ne la memòria...

Na Caterina, la protagonista de la novel·la, té ben assumit que, si els avantpassats moriren amb la cara ben alta, fent front als turments de la Inquisició, els jueus actuals han de saber honorar-ne la memòria... Les coses són com són: se'ls vol matar. Així de clar. Els feixistes aixecats no volen deixar cap esquerrà viu. Volen fer un escarment que duri gernacions. Com en temps de les Germanies.

El padrí Rafel, que ja no pot romandre segur ni al camp ni a la garriga, se cerca un amagatall, l'enfony de la soll, usat com a llenyer, amb un finestró que dóna al corral, que ningú no pot veure perquè roman tapat per les bigues del porxo. Sembla la solució perfecta, fins que es trobi un lloc més adient.

Na Caterina del segle XX, en sentir renous pels carrers de la vila mallorquina, veu que continuen les detencions i pensa què li pot passar, a n'Andreu, si els falangistes l'arriben a trobar a les pinedes d'Alcúdia! Ningú no desconeix quines són les seves idees llibertàries. Tothom sap que aquells han fet malbé el magatzem del padrí Rafel, màxim responsable de la cooperativa.

Tot i que els falangistes a la vila mallorquina són pocs, tothom sap que ara són els que comanden. Amb el suport dels senyors més rics de la comarca; dels grans propietaris; dels senyorassos que s'asseuen als bancs folrats de vellut vermell; del mateix rector de la parròquia, que fins i tot vigila la llargària de les faldes de les al·lotes, la fondària de l'escot del vestit, el tipus de vel per anar a missa, el color de les sabates i la roba...

Se sap la consigna que no ha de quedar cap roig viu! Se'ls han de matar tots, fins que no en quedi ni la rel! La maldat humana, l'insà desig de fer mal, de gaudir amb l'angoixa dels detinguts, fa que no semblin persones; que tenguin el cor eixut, amb urpes en lloc de mans; que traguin foc per la boca; que semblin hienes afamegades de sang...

A la situació públicament coneguda que pateix la família de na Caterina, i d'altra gent considerada contaminada pel republicanisme, d'exclusió social i d'escarment públic, s'afegeix la situació d'un padrí amagat a la soll i dedicat a confeccionar senalles.

Als ulls de la gent, els membres d'aquesta família ja no són res! Han estat robats, humiliats. La por escampada fa que quasi ningú s'atreveixi a dirigir-los la paraula. La majoria d'amics i coneguts els han abandonat.

Quan la família sap cert que la vigilància afluixa, fan sortir el padrí del petit enfony on roman tancat la major part de la jornada, a fi que pugui alenar l'aire fresc del jardí i entrar dins la cuina a estirar-se una mica les cames i menjar calent. Abans de dir-li que en surti, emperò, han de portar la padrina -que no en sap res- a dormir.

Els contactes que na Caterina manté els estius al Molinar amb n'Aurora Picornell són bàsics en la seva formació juvenil. Fins al punt que, amb el temps, l'amistat amb n'Aurora es consolidarà i desenvoluparà al màxim, com una veritable germana més. Mentre n'Aurora recomana llibres a na Caterina, aquesta li explica el funcionament real del cooperativisme.

El lector pot fer-se una idea llegint aquestes pàgines d´un dels capítols de Caterina Tarongí: “Indubtablement, foren els anys més feliços de la meva existència. Parl dels estius al Mal Pas amb el pare i la mare i a Son Rapinya, amb l’oncle. Els diumenges ens portava a nedar. Agafàvem el tramvia fins a Palma i després pujàvem al que ens portava fins al Molinar. Quina felicitat jugar el dia sencer dins l’aigua, amb les pilotes i el salvavides de carabasses que l’oncle ens feia posar abans d’entrar a la mar! Hi anàvem amb na Tonina, criada que ajudava l’oncle d’ençà que morí la seva dona. Record el mal geni de na Tonina! Però ens estimava força. No pogué tenir fills i crec que nosaltres érem per a ella la família que sempre desitjà. En la memòria la veig sempre atenta, vigilant. Controlava matemàticament el temps que estàvem al sol i, passada una estona prudencial, ens feia anar a refugiars al bar Antonio, proper als molins.

`Va ser quan coneguérem n’Aurora Picornell. Era una adolescent eixerida i inquieta. No tenia quinze anys, però ja la veies summament curiosa i desperta. Un diumenge que na Tonina ens havia fet refugiar sota l’envelat del bar, n’Aurora s’apropà i ens digué:

`-Hola! Vosaltres sou noves a la meva barriada? Senyoretes de Palma? –digué somrient, amb un deix gens amagat d’ironia.

`Vaig notar que ens mirava amb simpatia. Cap complex d’inferioritat davant unes al·lotes com nosaltres, que anàvem a la platja acompanyades del servei. Seguint la seva mirada, copsaves com, de forma imperceptible, analitzava la vestimenta que portàvem, les pilotes de goma que ens regalaren en acabar el curs. Segur que valorava el possible preu del banyador! Ella anava vestida molt senzillament. Portava un llibre sota el braç.

`De primer no sabíem què dir a una al·lota que es presentava de forma tan desimbolta. Havíem de rebutjar-la perquè ens definia com a “senyoretes”?

`Na Isabel va ser la primera que trencà el gel.

`-Es pot saber què llegeixes? -li demanà, tranquil·la, amb ganes de fer amistat.

`-Una novel·la. Cañas y barro. És una obra d’un gran escriptor republicà –digué n’Aurora Picornell.

`-Quina casualitat –exclamà la meva germana-. Precisament l’he acabat de llegir fa uns dies. És una gran obra. Un relat impressionant sobre els costums i formes de vida dels pagesos valencians, els pobladors de l’Albufera. Una història única que explica a la perfecció les alegries i els patiments dels treballadors, les seves il·lusions, les injustícies que han de patir...

`El rostre de n’Aurora Picornell s’il·luminà, feliç.

`-No me’n puc avenir –digué-. Ho contaré als amics i amigues del barri. Unes senyoretes com vosaltres llegint Blasco Ibáñez. Com és possible? Jo em pensava que éreu ninetes de convent de monges. En vénen moltes per aquí. Si no ens agraden crid als al·lots i al·lotes de la colla i les foragitam. No volem anar a nedar amb els fills i les filles dels que exploten els pares! Per això us he vengut a veure. Volia saber si també era necessari fer-vos fora del bar Antonio. Ara he comprovat que sou diferents i estic contenta. M’havíeu agradat al primer cop d’ull!

`Possiblement va ser en aquell precís instant quan començà la intensa amistat de na Isabel amb n’Aurora Picornell. Les tres ens férem molt amigues, però qui coneixia millor Blasco Ibáñez era la meva germana. Potser per això mateix de seguida es compenetraren i establiren una ferma relació que augmentà i es consolidà amb els anys.

`Na Isabel li va parlar de la tasca del pare amb La Societat.

`La record emocionada. Ens agafà de les mans i repetia, emocionada:

`-Cooperatives de consum, societats obreres, Ateneus Populars, Orfeons, més col·legis i escoles per aconseguir que la gent pugui viure millor, pugui obrir la ment a la cultura universal! Ens hem de juramentar per a vèncer l’obscurantisme religiós, les tenebres propagades per casernes, temples i palaus!

`Els estius a Son Rapinya i es Molinar foren bàsics en la nostra formació juvenil. Amb el temps l’amistat amb n’Aurora Picornell es consolidà i desenvolupà al màxim. Talment fos una germana més. Ens deixàvem llibres, comentàvem les notícies més interessants dels diaris. No sé qui va influir més a qui en aquella època. Si n’Aurora amb els llibres que ens recomanava, amb les converses al Molinar o nosaltres a ella, amb les explicacions sobre el funcionament del cooperativisme, la necessitat d’anar bastint un món nou des del present, una societat que servís per a fonamentar el paradís somniat d’una forma sòlida i perdurable”.

D'ençà que comença el Moviment, la padrina Margalida viu immersa en un malson. Creu que els diables corren a lloure, que són pertot arreu, desfermats, amb camisa blava i fusells, el jou i les fletxes brodats damunt el pit, amb banderes desplegades...

Completament esperitada, crida enmig de la plaça talment vulgui despertar tot el poble: ha arribat l'anticrist predicat a l'Apocalipsi! És la fi del món! El dimoni ha tornar a la terra i habita entre nosaltres! Els àngels del mal són ara els sacerdots! El diable major s'ha apoderat del Vaticà i el papa i els bisbes són dimonis amagats, enviats de l'anticrist. Les armes per matar surten de la rectoria. Les monges franciscanes han pactat amb Llucifer el que s'esdevé. Vés a saber què han cobrat per a obrir les portes dels temples als exèrcits infernals...

Les monges de la Caritat s'ofereixen a fer de carcelleres a la presó de dones de Can Sales. Militars i falangistes, a Palma, troben en les religioses unes auxiliars excel·lents, les quals consideren els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Per a les monges, els mestres han allunyat de l'església pagesos i menestrals, obrers de les fàbriques i treballadors dels comerços. Un pecat imperdonable.

Sor Coloma és la monja encarregada de portar les claus d'un indret tan lúgubre com la presó de dones de Can Sales. Centenars de dones s'hi acaramullen de mala manera per les cambres: amb alimentació deficitària, aigua calenta amb una mica de gust de malta, per berenar, i un bocí de pa dur. Moniatos sense pelar, al migdia. Una tasseta d'herbes, quan se senten malament. Manca de llet per als infants, tancats amb les seves mares... Acaramullament de persones en un indret no pensat mai com a lloc d'internament. Massa gent per a un espai tan reduït. Les habitacions són plenes de gom a gom.

La vida sota el control de monges i militars és pitjor del que expliquen alguns parents de les presoneres. La protagonista arriba a veure-hi la seva germana Isabel. La troba molt canviada, molt envellida, com si haguessin passat anys d'ençà la detenció. L'abundor de cabells blancs que abans no té i unes profundes arrues li marquen el rostre. Amb posat trist, el pes de la presó plana damunt ella com una llosa. Amb tremolors a la mà esquerra i el moviment imperceptible d'un nervi a la galta...

Metges propietaris de la finca de Son Flor, amics del pare i de l'oncle de la protagonista, fan part d'una antiga nissaga palmesana, liberal, que, en mantenir contacte amb na Caterina, contribueix que aquesta s'adoni del que significa realment el seu nom, amb el cognom que porta amb orgull, malgrat insults rebuts contínuament des de l'edat escolar: xuetona!

La novel·la para esment a una sèrie d'imatges ciutadanes del passat que retornen suaus, com si es veiés una pel·lícula antiga, un fil de rostres riallers d'al·lotes felices que just comencen a obrir els ulls a la vida... El record esdevé un calaix ple d'històries belles. Mirant les imatges enregistrades fa tants d'anys, són fotografies que coincideixen a la perfecció amb els records de la infantesa...

Se cerca una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l'illa de Mallorca. El que a primer cop d'ull pareix un de tants cops d'estat fracassats es converteix en una guerra que sembla allargar-se fins a l'infinit. Un laberint sense sortida, per on es camina cap a no se sap ben bé quina direcció.

Una de les preguntes que es poden formular, arran de la lectura d'aquest llibre de l'escriptor pobler Miquel López Crespí, pot tenir a veure amb l'origen i la font del poder: a la Mallorca on se succeeixen els fets descrits, on s'ha de considerar que rau el poder veritable? A la jerarquia de l'església? Al clergat? A la noblesa? A cals senyors de casa bona? A les casernes dels militars? Als propietaris de terres i finques? Als banquers i gent dedicada a fer negocis? On rau la font originària d'aquest poder, capaç de fer-hi tantes malifetes, a tan gran escala i amb tanta intensitat?