Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

NOTÍCIA DE YARURO

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul•li l'enteniment?

No sé el temps que durà la travessia de l'Atlàntic. Una eternitat. Talment un malson llarg com una vida sencera. O almanco a nosaltres ens ho semblava. I encara no havíem començat a complir la condemna! No havíem fet ni un dia de presidi a l'indret on la Inquisició i els jutges de la corona ens havien condemnat a romandre-hi.

Què seria de nosaltres, perduts en terra ignota?

No ho sabíem i era difícil d'endevinar el futur que ens esperava.

Yaruro! Una antiga fortalesa espanyola enmig de la selva. Feia temps que els més vells de la lògia ens parlaven de la sèrie de penals ignots on, des del temps de Carles I, eren enviats alguns dels condemnats considerats més perillosos per a la monarquia. En el fons, i tothom ho sabia, enviar-te a una presó de Maracaibo, Mèxic o l'Havana era ben igual a una condemna a mort. Tanmateix, en el cas improbable que hom sobrevisqués a la travessia, la teva desaparició era segura a causa de les malalties o les febres. Els jutges, a Madrid, no ho ignoraven. Sempre he suposat que no ens penjaren per una senzilla raó: fent creure als familiars que podien salvar-nos de la mort podrien treure diners. Eren especialistes en l'engany. Setmanes abans que la sentència fos definitiva, els enviats secrets del Sant Ofici viatjaven fins al poble del pres per a informar-se de la riquesa de la família. Si l'home o dona eren fills de casa pobra, aleshores no hi havia esperança. Era condemnat a la forca o afusellat sense cap mena de consideració. Per als delictes de conspiració contra el rei no hi havia pietat, ja se sabia. Què podien fer uns fidels servidors de la llei com ells? Xerricaven, cínics.

L'execució ràpida, brutal, immediata, en una plaça pública era el càstig per a qui hagués gosat aspirar a la llibertat. En el nostre cas pareix que els sicaris de la Inquisició informaren que la majoria de membres de la conspiració procedíem d'antigues nissagues amb algunes propietats que produïen certes rendes. Els jutges s'enllepoliren en constatar que els Sureda de Montaner servaven encara dues possessions: una al pla, a sa Pobla, i l'altra a la muntanya, prop de Lluc. Ambdues, restes d'una passada grandesa que el transcórrer del temps anava esmicolant talment les ones de la mar desfan un castell d'arena.

A Madrid, a les garjoles inquisitorials, vaig conèixer condemnats que havien estat alguns anys a Yaruro. Casos excepcionals. Sobreviure a uns anys d'estada a Yaruro era un vertader miracle. Aquells presos eren mirats com qui contempla fantasmes, esperits provinents d'un altre món. Quan d'amagat dels vigilants els demanàvem notícies de l'infern que havien deixat al darrere, es posaven a riure, com a esperitats, dominats per una estranya follia.

Els tremolaven les mans. Altres es pegaven tocs amb el cap a les parets sense voler contestar a les nostres preguntes. Ens demanàvem per què en pronunciar la paraula Yaruro s'esdevenien reaccions tan estranyes. No trobàvem cap explicació adient.

De cop i volta, presoners que havien resistit els més cruels turments, anys de cel•la a l'interior d'aquella selva lluny de tota ciutat habitada, mudaven l'expressió del rostre i únicament podien pronunciar algunes paraules. Parlaven tartamudejant, mirant envant i enrere, com si el botxí els hagués d'anar a cercar per a portar-los al patíbul.

-És un miracle sortir-ne vius de Yaruro. La presó és com un animal carnisser, un lleó o un tigre afamegats que amb desesperació et cauen al damunt i et claven les urpes, les dents, a la gargamella i t'obrin el cos amb deler. Cerca la teva sang, els teus muscles, la jugular per on pot beure's, àvidament, la vida que circula per les venes. Jo vaig poder aguantar uns anys perquè entre els vigilants hi havia un parent llunyà amb el qual havia jugat d'infant, al poble. L'home em donava menjar d'amagat dels guardians més inhumans. Així vaig poder anar subsistint mentre que la majoria de companys morien esgotats per la mala alimentació i les malalties. La més mínima falta era castigada brutalment pel governador de la fortalesa.

-Val més no parlar-ne -repetien-, dominats per la por i per indesxifrables premonicions.

Callaven, com si un ganivet els hagués tallat la llengua.

Condemnats a perpetuïtat, ens demanàvem si mai més tornaríem a veure els amics que deixàvem al país.

Seria possible seguir els esdeveniments de França des de la llunyania? Qui ens portaria algun diari, un llibre? Les darreres informacions que arribaven als soterranis de la Inquisició es referien a les victòries de les tropes de la República contra els exèrcits de les monarquies coaligades.

Godoy hagué de signar la pau. Carles IV i la seva cort dels miracles, amb la reina Maria Lluïsa al capdavant, al front, restaren sense poder salvar Lluís XVI i Maria Antonieta. La reina Maria Lluïsa i els seus amants! Com saber de qui eren fills els hereus de la corona d'Espanya? Qualsevol criat, un oficial de la guàrdia com Godoy, si queia en gràcia a Sa Graciosa Majestat, compartia llit amb la reina.

Els privilegis, l'enlairament fins a llocs inimaginables de comandament, venien després. Príncep de la Pau. Duc de totes les presons de la corona. Marquès dels Llacs Assecats. Comte de les forques i presidis de la península i ultramar. I amb els nomenaments reials venien també els privilegis i les rendes vitalícies, les cases i palaus, les joies, els quadres dels millors pintors de la cort, l'exèrcit de servents que, a un simple gest, eren al costat de l'afavorit per a satisfer qualsevol desig que li vengués al cap. A Espanya encara hi havia possessions, cortijos, masies que es venien amb els seus missatges. Com en temps dels romans. País reduït a la misèria per la multitud de frares, monges, sacerdots, militars de casaca i desfilada a La Granja i grans almiralls de mentida. Un país sense industria, fent negocis ruïnosos amb Rússia que va vendre a la marina espanyola una flota de vaixells inservibles, amb la fusta corcada. Vaixells que, arribats amb dificultat a Cadis, s'enfosaren a la badia en rebre la més mínima onada, el pes del primer canó que es volgué carregar dalt coberta. Festes a Moscou i Sant Petersburg amb l'or i l'argent enviats a la tresoreria del tsar pels incauts monarques espanyols. Una manera com qualsevol altra d'evitar, amb aquests negocis ruïnosos, que les infinites riqueses de Nova Espanya i el Potosí no acabassin al Vaticà o a les arques dels prestamistes que finançaven els luxes d'aquella decadent cort imperial.

Rubín de Celis, que havia sofert més que nosaltres els turments inquisitorials de forma valenta, sense denunciar cap dels seus amics de la Universitat de Salamanca ni els que tenia entre els oficials destacats a Cadis i Sevilla, estava, com tots nosaltres, preocupat per l'incert futur que albiràvem.

-Sovint em deman, en aquestes nits en què el dolor de les fuetades i dels ginys de la tortura no em deixa dormir, si no hauria valgut més morir durant els interrogatoris, a l'interior de la cel•la o, condemnats a mort, desaparèixer en un instant a les forques. Potser seria preferible morir afusellats en els fossars de Montjuïc, el penal de Ceuta o el Castell de Bellver que no haver de sobreviure anys i més anys enmig d'humiliacions i patiments indescriptibles. Deixar la nostra existència terrenal ara que només tenim trenta anys, que servam sencera la il•lusió en un món millor. Qualsevol cosa és preferible davant la possibilitat d'envellir en la distància, en un forat infecte, lluny de tot el que hem conegut, amb l'esperit destrossat per les infinites penalitats i desil•lusions que ens esperen, com llops a l'aguait.

L'escoltàvem en silenci, atents que els vigilants no entrassin a la cel•la on, amb quadre draps i una mica d'aigua tèrbola, procuràvem guarir-nos les ferides.

-Els anys de patiment, el desencís en constatar que cap dels somnis que alletaren la joventut s'ha fet realitat, poden debilitar la voluntat de resistència de l'home més ferm en les seves conviccions, fer-nos claudicar. L'esperit més lliure i rebel s'arriba a vinclar sota el pes continuat de la malaltia i la vellesa. Ara encara podem respondre per cada una de les nostres accions. Hem vist en persona, hem estat enmig dels fets més agosarats de la humanitat veient els pobles conquerint el cel, fent pujar al patíbul reis i reines. La joventut ens ha fet resistir els turments físics i morals causats per la maldat dels enemics. Però... què farà un cos sense vitalitat, envellit, una ànima sense esperança? Quines misèries i claudicacions no podem arribar a cometre quan la debilitat ens corqui la voluntat de persistir en el combat contra la tirania, ens anul•li l'enteniment?

Ens reconeixerem en les despulles de l'avenir? I si el pas dels anys ens fa mudar d'idees, ens converteix en criats de l'opressió? Quants companys que eren a les reunions de les lògies, en la conspiració, no es deixaren comprar després per un simple despatx a una oficina de províncies, per fer d'ajudants dels botxins? Els que ens varen vendre per salvar-se dels interrogatoris. Tants falsos companys que només eren amb nosaltres per a surar, per a omplir-se la butxaca, i en veure que els enemics oferien més es canviaren de bàndol. O ja no recordau els seus noms, heu oblidat les promeses que feren quan lluitaven al nostre costat? Si la traïció es pot congriar fins i tot en plena joventut... què no podrà esdevenir-se quan ens manquin la força i la decisió?

Ens sostenia l'esperança en un sobtat canvi de circumstàncies. Que el terratrèmol esdevengut a França sacsejàs igualment aquest país de curses de braus i eternes processons religioses.

Seria possible el miracle d'una mudança radical de la situació política? Podríem, amb un cop de sort històrica, vèncer els cents d'anys d'endarreriment científic i cultural que portàvem en relació a la resta del món?

Els darrers rumors que havíem pogut sentir eren que l'exèrcit francès possiblement travessaria els Pirineus per a anar fins a Portugal. Anglaterra havia esdevengut el pitjor enemic de França i es tractava d'interrompre el comerç amb Londres, amb Irlanda, amb els països i colònies que comerciaven amb Anglaterra.

No hi havia dubte, coneixent la força de les idees igualitàries que s'escampaven pel món d'ençà el 89, que una presència continuada dels francesos a la península podria contagiar els elements sans de la nostra societat. Qui sap. Era una possibilitat que s'havia de valorar. Com el que s'aferra a un ferro roent. A voltes, en determinades circumstàncies, l'home sobreviu solament mitjançant el suport de l'esperança ja que no té, a l'abast, res més.

Potser no hi havia força encara per a acabar amb la tirànica monarquia borbònica que ens oprimia, el regnat dels amants de la reina Maria Lluïsa, Godoy i la seva cort d'aprofitats, però tot indicava que seria factible un règim constitucional. Bastaria la simple presència de les tropes franceses, aconseguir una mínima llibertat de premsa, abolir el poder nefast del clergat damunt les consciències, concedir llibertat per a investigar a les universitats, ensenyar als alumnes els avenços aconseguits per la ciència, per a obrir les portes a un món nou.

Es tractaria de resistir fins aquell precís moment. Acumular valor i paciència. No seria la primera vegada en la història que s'esdevenen miracles semblants i derrotes evidents es muden en victòries esplendoroses.

Dies abans de l'assalt a la Bastilla ningú no esperava que es produís el miracle.

Hi havia por a París.

Les tropes del rei encerclaven la ciutat amb anell de ferro. Ningú no podia entrar-hi ni sortir-ne sense permís dels oficials de la corona. Marat, amagat en la foscúria de les clavegueres, imaginava el pitjor: l'entrada de les tropes a mata-degolla, l'extermini dels partidaris de la constitució, l'aixecament de forques a les places de París. El miracle que ningú no podia imaginar va ser la iniciativa ciutadana, l'energia miraculosa d'un poble durant segles silenciós que, de cop i volta, es veia amb força per a fer mudar el sentit del segle.

Tancats en gàbies de ferro, alguns dels presoners que venien amb nosaltres moriren abans de desembarcar a Cumanà, un portet miserable de Veneçuela, prop de l'illa de la Tortuga. Com havíem pogut sobreviure? Les mínimes atencions del capità, l'antic company d'estudis Felip Isern? Tenia ordres del rei d'executar-nos a l'instant si provàvem d'escapar. Ho sabérem molt més endavant, quan un dels oficials de la nau, caigut en desgràcia davant les autoritats de Maracaibo, engrillonat, fou enviat també a la presó de Yaruro, a l'interior de la selva. Va ser quan ens confessà que tenia instruccions del capità de fer foc contra nosaltres si trobava res de sospitós en la nostra conducta. Per la resta, el capità ens donava una mica més d'aigua de la que es solia destinar als homes si dones confinats en els vaixells dedicats a la compra-venda d'esclaus. Quan la calor t'ofega enmig de l'oceà, un tassó d'aigua pot significar la salvació d'un home.

Per quins motius ho feia?

Recordava les vegades que el vaig ajudar en els exàmens, en la compra d'un llibre quan no tenia diners abastament? Un servidor de la tirania... podia covar en el seu cor un bri de pietat? Josep Lax, una mica recobrat de les tortures inquisitorials, engrillonat al meu turmell, esdevenguts així una parella forçada durant tota la travessia, em deia que no hi havia gens de bondat en el comportament de Felip Isern.

Quan m'ho digué, el vaig mirar interrogatiu, demanant-li amb la mirada com s'explicava, doncs, una actitud tan contradictòria, quins eren exactament els motius de l'ajut que ens havia proporcionat.

-La teva família té encara bones relacions a la cort. Malgrat que no hagin pogut fer res en vista dels teus i els nostres suposats crims contra el rei. Són aquests contactes amb la cort, amb el confessor de Sa Majestat i tants d'altres principals de la monarquia les que, en unes altres circumstàncies, poden ajudar algú com el capità, provinent de família necessitada, a fer-se valer en la Marina.

Lax es returà uns moments i continuà:

-Massa lectures de Jean Jacques Rousseau. Fins i tot arribes a considerar bones persones, éssers salvables, redimibles, els enemics, els servils a sou dels botxins. Aquestes opinions teves i de tants d'altres germans no deixen de respondre a una visió excessivament literària de la humanitat, mancada d'una ferma experiència de quins són realment els motius autèntics del comportament de les persones.

-Rousseau -proseguí Lax- oblida sovint l'egoisme, l'enveja, l'odi que cova dins el cor de molta gent en constatar la intel•ligència o el benestar dels altres. Ja no recordes els fets que hem viscut plegats a París? Ben cert, jo he marxat al teu costat, ben a la vora dels parisencs el dia que entràrem a la Bastilla. Haver contribuït amb els meus modests esforços al deslliurament de França de la tirania no em fa tancar els ulls davant l'evidència del que vaig copsar. I aquesta evidència és haver vist que, al costat de l'heroisme dels companys que donaren la vida de forma desinteressada per la llibertat, hi havia també munió de gent que tenia un immens desig de veure patir els comtes, ducs i marquesos. Un profund desig de venjança per les desgràcies sofertes generació rere generació. I, també, per què no dir-ho?, unes ganes esbojarrades de fruir d'alguna de les comoditats i privilegis de què els rics havien gaudit durant segles. Recorda l'alegria dels treballadors i treballadores de Saint Antoine quan podien fer-se amb una peça de roba dels palaus que el poble assaltava. Com palpaven el vellut, els vestits de seda que, sense esperar arribar als seus caus, es posaven les venedores de fruites i verduleres del mercat la plaça des Vosges o de Le Marais. Ningú no podia dissimular l'alegria que sentia en poder palpar amb les seves mans aquelles teles que només havien vist que lluïen els potentats. Ràpides ullades des del fang del carrer, quan passaven els carruatges amb els criats amb lliurea i veies, assegudes damunt seients folrats de seda just arribada de l'Índia i la llunyana Xina, les aristòcrates del barri de les Tulleries o aquelles que venien de Versalles a comprar a París els seus capricis.

El vaig interrompre per fer-li saber quina era la meva opinió al respecte.

-No oblidis que, primer, abans dels esdeveniments de l'any 89, hi hagué segles de patiment de la humanitat. O no recordes les guerres del rei, l'esclavatge del poble treballador, la manca de drets, la fam, les anyades que, malgrat que els teus fills morissin desnodrits, calia lliurar al senyor?

-Sempre m'ha indignat la crítica a la Revolució -vaig continuar- quan volen comparar èpoques que no tenen res a veure les unes amb les altres. No et vull negar que el Comitè de Salut Pública s'excedís en l'execució de molts aristòcrates detinguts, amb els conspiradors que foren portats a la guillotina. Segurament hi hagué més d'un innocent dalt dels carros que portaven la carnassa humana a la plaça de la Revolució. No et negaré que hi degué haver alguna injustícia. Consolidar la Virtut mitjançant el Terror en una època de guerres i agressions contínues, no és tasca fàcil per a cap governant. Però et deman si es podien comparar aquests morts amb els centenars de milers que causà al poble francès, als pobles de tot el món, el domini continuat, durant segles, de la tirania en totes les seves formes?

Lax hi replicà:

-Pensa que si no morim en la travessia, si l'Ésser Suprem, que diria Robespierre, ens atorga el privilegi de sobreviure a la presó, el fet sempre pot arribar a orelles del teu oncle el cardenal, o també, evidentment, al teu pare, a l'oncle Bartomeu Sureda. I, malgrat que siguis considerat el fill perdut, aquell al qual les males amistats han desviat del camí recte... quin dels teus familiars no se sentirà una mica agraït envers la persona que t'ha donat una mà? Més tard o més prest, la notícia dels detalls que el capità ha tengut amb nosaltres durant el viatge arribaran a conèixer-se. No crec que ens doni aquest tassó d'aigua pel seu bon cor. Pensa tan sols en el rendiment futur que li pot donar una aparent bona acció.

Lax encertava, segurament. He de reconèixer que sovint em deixava enganar per l'actitud contradictòria de la gent. Mai no he entès els que pensant una cosa obren de manera contrària al que els hauria de dictar la seva consciència.

Qui sap! Segurament la meva forma d'ésser és la que m'ha portat sempre un caramull de desgràcies i d'incomprensions. Aquest desig continuat de fer coincidir els actes amb les idees! Com finir un dia amb el reialme del cinisme dins del món?

La calma del tròpic! El terror de trobar-te enmig de la mar, sense que bufi ni mica de vent, sense que caigui ni la més mínima gota d'aigua, aturats sota el sol inclement, sense saber mai si aquella calma mortal durarà un dia o una setmana.

Són els instants més terribles d'una travessia de l'Atlàntic. Aquests o quan ensopegues amb una tempesta, enmig del Carib. És quan es donen la major part dels morts en els vaixells negrers, quan la tripulació ha de vigilar les bótes de l'aigua armats de mosquetó i pistoles dia i nit. També és quan capitans sense escrúpols fan comptes i pensen quants dels presos han de llançar per la borda per a salvar una part del carregament.

L'oncle Bartomeu Sureda m'explicava que, amb la manca de vent i amb l'aigua corrompuda i racionada, s'esdevenien les sublevacions de les tripulacions. Si els mariners no estaven conformes amb l'aigua que manava lliurar el capità, aquest podia anar al fons de la mar, a fer companyia als taurons. Per evitar situacions de perill extremat, les armes eren a la cabina del capità, tancades a pany i clau, vigilades per una doble guàrdia de confiança, amb mariners que cobraven dues vegades més que els altres.

Els viatges des d'Anvers o Liverpool fins al Carib, Trinitat, Sao Paulo o Maracaibo m'ensenyaren el paper determinant de l'economia, de l'or i l'argent, en cada una de les accions de l'home.

Entre els capitans i companyies que es dedicaven a tan lucratiu negoci hi havia diverses opinions quant als carregaments de carn humana. Uns, com l'oncle Bartomeu Sureda, s'estimaven més portar un nombre reduït d'esclaus i tenir-ne cura que no pas portar-ne molts i tanmateix veure com morien la majoria. Tenir cura dels captius. Netejar les bodegues, treure'ls a coberta, donar-los-hi millor menjar, volia dir també més despeses en alimentació, més nombre de mariners per a fer-ne les feines. Tot plegat eren més diners i no totes les companyies volien invertir una part dels guanys en quefers semblants. La majoria de capitans de vaixells negrers s'estimaven més carregar el màxim sense tenir en compte els problemes que l'excés de càrrega podria comportar. Adquirien tres-cents, quatre-cents esclaus i, a mesura que morien dins aquelles llòbregues bodegues sense ventilació on els desgraciats no podien fer cap moviment, els llançaven a la mar. Els sobrevivents anaven ajaguts en el terra, provant de dormir damunt les brutícies, els vòmits i, sovint, havien de fer vida damunt els companys morts i en estat de putrefacció.

Llançar a la mar cent o cent-cinquanta persones com a aliment per als taurons no era gens d'estrany en la meva joventut. Però en els mercats del Brasil, del Carib o dels Estats Units el preu d'aquelles pobres persones era tan elevat que, malgrat que morís en el viatge la meitat del carregament, només amb els que se salvaven de la mort ja es duplicaven o triplicaven les despeses fetes en regals per als traficants de les costes africanes, el rom, la roba, les armes que es lliuraven a canvi d'aquella gernació que havia caigut a l'interior de l'infern. Les despeses en el pagament de la tripulació, lloguer o compra del vaixell, també eren totalment amortitzades per la venda final en el port d'arribada.

Amèrica sencera vivia dels negocis de la venda d'esclaus. Cap plantació de canya de sucre, de tabac o de cacau no podia subsistir sense comptar amb aquella mà d'obra venguda, a la força, d'Àfrica.

En les setmanes del viatge, durant els dies que durà aquell calvari, vaig tenir temps de sobra per a pensar en tot el que ens havia succeït d'ençà el retorn de França. El ràpid viatge a Mallorca per a veure el pare. La mare havia mort uns dies després de l'assalt del poble de París a la Bastilla. Anàrem a la tomba a portar-li unes flors. Potser no havia estat el fill que ella volia. Però ben cert que, com el pare, m'estimava a la seva manera.

Melangia per la darrera visió de Mallorca, la terra que m'alletà d'infant.

Cecili Buele Ramis (exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca) ha escrit: LLIBRE DE VIATGES (EL TALL EDITORIAL) )ALGUNES OBSERVACIONS PRELIMINARS

Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat... (Cecili Buele Ramis) Vet ací el Llibre de Viatges d’un jove dels anys seixanta del segle passat, qui, amb el pas dels anys i en la perspectiva de dècades transcorregudes, continua mantenint vius, fins i tot per escrit, els seus afanys revolucionaris de lluitar a favor de la transformació radical d’un món que no porta cap enlloc més que a beneficiar, moltíssim, un grapat d’essers humans (majoritàriament benestants a l’hemisferi Nord) en detriment de les grans poblacions que malviuen dins la misèria més esgarrifosa (majoritàriament explotats a l’hemisferi Sud). Aquest estiu de 2021 m’he volgut engrescar en la tasca de llegir detingudament aquest llibre de 126 pàgines. Redactades íntegrament en català, en conformen la primera edició, el mes de maig de 2021. Com indiquen al principi i al final, tot al llarg dels vint-i-dos capítols, l’autor pobler «deixa constància de l’experiència vital d’un escriptor de la generació literària del 70». Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat... Mentre, pels auriculars escolt amb fruïció la música que destil·la l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida magistralment pel mestre Salvador Brotons, m’inicio en la lectura d’un llibre que, de bon començament, em sembla apassionadament interessant. Sentint-me i veient-me, encara avui dia, com un membre de la generació eclesiàstica mallorquina del Maig del 68, (n’acab els estudis eclesiàstics el mes de juny de 1968), hores d’ara continuo fortament atret per les idees de llibertat i justícia social que planejaven aleshores... també a l’interior d’una església diocesana com la mallorquina, fortament sacsejada pel Concili Vaticà II. Veig que les primeres vint pàgines del llibre se centren en el que podem considerar com el seu primer viatge: el que realitza a la seva variada i enriquidora col·lecció de poemaris editats i escampats a tots vuit vents del món, al llarg de les darreres cinc dècades. Sobretot i per damunt tot, el viatge que fa al poemari «Les ciutats imaginades»: «Poesia a la recerca del tòpic però ben real ‘paradís perdut’» Ho diu llampant i ho reconeix explícitament: amb aquest poemari vol deixar constància de les sensacions que experimentà en visitar algunes ciutats, de les quals li han quedat records perennes, inesborrables. En aquest viatge literari tan personal, hi remarca, de forma rellevant i insistent, el paper que exerceix el poeta Josep M. Llompart de la Penya en la tasca d’animar molta gent a engrescar-se en l’ofici d’escriure... Tot ufanós, se’n sent deixeble fervent. En realitat, emperò, «El primer viatge», com a titular del llibre, no apareix fins a la pàgina 22. I fa referència als viatges que l’autor realitza a «Ses Casetes» de sa Pobla durant els estius dels anys cinquanta del segle passat. Un dels millors relats d’aquest llibre, per a mi, està contengut en les vint-i-tres pàgines que l’escriptor pobler dedica al viatge que els seus progenitors realitzen a terres castellanes. Al poble natal de son pare, en viatge de noces. Com a darrer viatge de la llista, hi col·loca a mode de cloenda, el que va haver de fer de manera forçosa a la presó de Palma l’any 1976... Aquest darrer viatge seu coincideix en el temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

De «Ses Casetes de sa Pobla» als carrers d’Irlanda

D’un primer viatge imaginari de l’autor, al lloc on, de fet, passa l’estiu quan és un infant menut, i es diverteix amb les colles d’amics i amigues d’infància, lamentant la desaparició d’aquelles cases provisionals i temporeres i recordant amb molt delit els primers amors infantils en indrets tan inoblidables com aquell, l'escriptor pobler passa a fer esment d’alguns altres viatges que realitza a la dècada dels anys seixanta. Qui llegeixi el capítol dedicat a alguns d’aquells viatges, com seria el cas del que esmenta a Itàlia, pot dubtar si és real en la seva totalitat o imaginari parcialment. Per assolir-ne la certesa, hauria de consultar-ho amb l’autor. El cert és que, segons conta, amb la padrina materna, catòlica fervent, tots dos reten visita conjunta al Vaticà.  L’opulència vaticana és vista per l’autor, encara adolescent, com una de les seus indiscutibles de gent rica, identificada per ell amb els feixistes guanyadors de la guerra a Mallorca. En contrast, considera que socialistes i comunistes italians, lluny d’esdevenir monstres ferotges, com són presentats damunt les trones mallorquines, amb el seu comportament pràctic li sembla que s’adiuen molt més amb l’ensenyament evangèlic, que no pocs clergues i estaments eclesiàstics.  Real o imaginari, aquell viatge a Roma li serveix per reforçar-ne conviccions esquerranes incipients, mantengudes amb vigor i refermades constantment  al llarg de la seva vida seixantina.  Es converteix en el primer viatge de tota una sèrie posterior que li ha de servir, entre d'altres finalitats, per aconseguir llibres que no es troben a Mallorca o per veure pel·lícules que la censura prohibeix a la Roqueta, dominada pel franquisme, hermèticament tancat als corrents de la modernitat i la cultura europea més avançada. Recorda i esmenta que bé se n’encarreguen d’impedir-l’hi els membres de la Guàrdia civil i la Brigada social de la policia franquista. Tot seguit, m’adon que l’escriptor pobler dedica quatre capítols a Irlanda. A primer cop d’ull, em crida l’atenció el fet que siguin quatre, els capítols que vol dedicar-hi. Un cop llegits, m’ha semblat que destil·len un coneixement profund, no solament de la història d’Irlanda, sinó també de l’obra literària que caracteritza un país que, durant molts segles, ha hagut de patir els efectes nefasts de la colonització britànica, pràcticament fins als nostres dies. Veig que vol anar molt més enllà de pretendre contar anècdotes de joventut, o descriure paisatges més o manco encisadors, o rememorar situacions viscudes quan era jove. Em fa la impressió que mira de tornar a viatjar-hi avui, en ple segle XXI, per tal de tornar a passar intel·lectualment i literària per aquells mateixos indrets que havia visitat físicament a finals de la dècada dels anys seixanta.   La influència d’escriptors com Oscar Wilde, Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett i altres l’empenyen a endinsar-se molt més en la història heroica i conflictiva, de resistència contínua, i de combats per l’alliberament nacional i social dels irlandesos.  Basta veure tot quant diu l’autor pobler sobre la «botigueta de discos de Derry», per adonar-se que aquells viatges seus a finals de la dècada dels anys 60 a Irlanda el converteixen  en un gran coneixedor de la realitat física, social i comercial d’aquell país catòlic dominat per la metròpoli anglicana.  Em copsa quan llegesc que recomana la lectura del llibre de l’històric militant del Sinn Féin, Gerry Adams «Hacia la libertad de Irlanda» (1991). Elogiant el paper de l’activista ferreny, defensor aferrissat dels drets civils del poble d’Irlanda del Nord qui, al costat de la famosa Bernadette Devlin i altres avantguardistes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalen la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l’Ulster.  En les 8 pàgines següents del capítol tercer dedicat a Irlanda, l’escriptor pobler tracta sobre el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Hi descriu magistralment els efectes nefasts del genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos.  Reconeix que el gaèlic, en la primera meitat del segle XIX, pràcticament deixa d’existir com a llengua culta. Només n’hi queden una varietat de dialectes al llarg de zones costaneres i meridionals. És el resultat concret i pràctic de la imposició, via militar, d’una cultura aliena a Irlanda, l’anglesa.  L’escriptor pobler descobreix tot un altre món de la cultura irlandesa, en escriptors lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d’Irlanda. Els considera i valora com autors autodidactes que, per tal de sobreviure, s’han de fer empleats, obrers, drapaires, miners, estibadors, etc. situats als límits extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Uns escriptors que l’interessen especialment perquè, segons afirma, també als Països Catalans vivim immersos en una lluita activa contra el feixisme i l’imperialisme espanyol dominants...          N’hi remarca alguns exemples, d’autors molt compromesos i no tan famosos ni coneguts, que pertanyen a la generació posterior als Shaw i als Joyce. Cita, ementa i elogia la tasca literària de Liam O’Flaherty, Sean O’Casey o Brendam Behan. temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

3 vídeos - ...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)

Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)

Per David Jou.

La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.

Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.

El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.

De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.

L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.

Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.

En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.

(Maig 2002)

Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema

(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)

"El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: 'L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou'". (Miquel López Crespí)

Juan Orozco, un dels caps dels valents republicans que resistiren i lluitaren contra la sublevació feixista.

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43, d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és la barberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. El meu germà Jaume, juntament amb en Joan Pizà, en Xesc 'Curro' i en Pep 'Bassa' no es volgueren sotmetre als feixistes i se n'anaren cap al Cap des Pinar. Els feixistes anaren a la plaça i com a bojos es posaren a pegar trets al cartell de l'Agrupació Socialista, i per cert que uns d'ells, amb un tret del seu mateix fusell, es va ferir i es va socarrar el nas. A l'endemà tothom era al carrer i cridaven 'fora comunistes!', 'han de matar tots els comunistes!'. Els falangistes varen fer el seu quarter on avui hi ha les oficines de Correus. Els feixistes vingueren a ca nostra a cercar en Jaume. Uns dies més tard tornaren i se'n varen dur la meva germana Martina, na Maria Esteva Llompart, que era l'allota del meu germà Jaume, i na Maria Crespí Gost i els varen fer beure un tassó d'oli de 'ricino'. Record molt bé que quan anàvem pel carrer la gent ens insultava, ens deien 'comunistes!', rojos!, vos han de matar a tots!', 'vos han de matar a tots!', 'vos han de matar fins ses branques i ses arrels!', i coses així".

Jaume Serra Cardell.

A les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol pel Front Popular-, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3% dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) (vegeu Enciclopèdia de Mallorca, volum XIII, pàg. 194). Per a un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet, que actuava de secretari de l'AgruPlaces i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937 després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra muntat en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma.

Un altre dels afusellats en relació amb els esdeveniments de sa Pobla va ser el carrabiner Juan Orozco i Trulla. Vegem què diu al respecte Llorenç Capellà en el seu impressionant Diccionari vermell (pàg. 124): "Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de sa Pobla, i el comandant Castelari va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcárcel que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa:

Orozco: ¿A dónde vamos?

Castelari: A donde yo mande.

rozco: Mire que se nos va el pan...

Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las uñas, sino que lo mandaré a la Comandancia. Entreguen las pistolas.

Orozco: No las llevamos, por si acaso...

Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar. juntament amb altres paisans de sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebellió militar seria apaivagada sense gaire dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat".

Tots aquests fets sempre es parlaren d'amagat en el meu poble. Fins seixanta anys després, una persona -na Margalida Serra Cardell- directament afectada per la repressió, no s'ha atrevit a parlar públicament. I una senzilla explicació del que s'esdevingué el 1936, causà una autèntica commoció. Joan Company en el número d'abril de 1996 (pàg. 13) de Sa Plaça ho deixava ben clar quan escrivia: "En aquests quasi ja bé quatre anys de publicació de la nostra revista, en cap número hem fet referència als efectes que a sa Pobla tingueren l'aixecament militar contra la segona República i la subsegüent guerra civil.

'Enguany que es compleix el seixantè aniversari del començament d'aquells fets luctuosos, la nostra revista vol encetar en aquest número una recordança d'aquells fets donant la paraula a aquells poblers que els visqueren".

El clergat -segons l'entrevista de Joan Company abans esmentada- prengué un part activa en la repressió contra el poble i l'esquerra. Explica Margalida Serra: "Recordo que el misser Pou que el defensava [a Jaume Serra i Cardell] va dir que era un 'mal assumpte' [el Consell de Guerra]. La meva germana Martina i na Maria (l'allota d'en Jaume), a instància del misser Pou, anaren a veure el Bisbe Miralles per veure si podia fer qualque cosa, però els va dir que no podia fer res. Recordo que don Rafel Torres, que va anar a declarar i va fer una declaració molt favorable, em va dir que després de la declaració que havia fet el capellà Palou en Jaume ja era mort".

I, quan l'entrevistador li demana "I què va declarar el capellà Palou?", Margalida Serra contesta: "De tot i molt; el capellà Palou era el dimoni: això sí que vull que ho posis, va dir, i així consta a la sentència, que era una mala persona, que llegia llibres dolents i jo què sé... la meva germana Martina després va anar a veure'l i li va demanar com podia saber ell els llibres que llegia el meu germà.

- 'Se li va fer funeral a en Jaume?

-' No ens n'hi varen deixar fer. Un familiar nostre anà al capellà Palou per fer el funeral i li va dir que no n'hi hauria. També ens enviaren dos falangistes poblers, que ens vigilaven la casa. Recordo que la meva mare estava desesperada i plorava, com ho fèiem tots, i un dels falangistes va entrar i va dir que no fessim tanta comèdia i que deixéssim de plorar.

-'I per què us varen enviar aquells falangistes?

-' Perquè ningú pogués venir a donar-nos el condol. N'hi havia un al portal de l'entrada i l'altre a la portassa. Només va venir la mare d'en Martí Cotxer que va aconseguir burlar la vigilància dels falangistes.

-'I pel carrer ningú us va donar el condol?

- 'No, ningú; que jo recordi, ningú".

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: "L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou. Com ja t'he dit, llavors vivia al carrer de l'Església damunt on avui és la perruqueria de can Toni i ho vaig veure ben bé des del balcó quan treien els homes un fusell cada un del portal de l'Església. Evidentment mai més vaig tornar anar a l'església, únicament hi he entrat si havia d'anar a donar el condol a qualcú. Et diré que una vegada que estava ingressada a la clínica, abans d'operar-me va venir un capellà i em va dir si volia combregar; li vaig dir que no; quan ell em demanà per què no ho volia, sols li vaig dir 'com puc combregar, si un capellà em va matar un germà?'. Recordo un any que s'havia de fer una processó, suposo que devia ser la del Corpus, i a tots els balcons hi havia domassos, excepte a ca nostra. Jo no vaig tenir més remei que posar-lo, però després de la processó no el vaig llevar; al cap de vint dies va tornar la Guarda Civil perquè retirés el domàs. No varen tornar més!".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Aniversari de la Revolució Francesa - 14 de Juliol de 1789 - Articles d'Eduard Riudavets i Miquel López Crespí.

El 14 de juliol de 1789 s’obrí una nova època. Encara no l’hem transitada ni de bon tros. Fins i tot, malauradament, s’han donat –i s’estan donant- moltes passes de cranc. Si més no, tinguem ben present que el full de ruta fa més de dos segles que va ser escrita. Ningú pot al•legar ignorància. (Eduard Riudavets)

14 JUILLET

Escrit per Eduard Riudavets

14 de juliol. Commemoració de la presa de la Bastilla. Revolució Francesa. Avui dia nacional de França.

Fa uns anys vaig assistir a un debat. Es va celebrar a Alaior i es centrava en la pervivència dels valors progressistes. Em varen quedar gravades unes paraules d’un dels participants. Deia que aquests valors es podien resumir en el lema que encapçalà la Revolució de 1789, les famoses “Liberté, egalité, fraternité”. De fet, si hi pensam amb un poc de deteniment, no tan sols tenia raó en aquells moments si no que, ara, en te més que mai. Perquè, en definitiva, com hem de traduir a la pràctica aquestes belles paraules?

Llibertat. Des del meu punt de vista cal avançar i això suposa assumir les llibertats ja establertes –opinió, expressió, manifestació, etc- però també incrementar les llibertats personals i també les col•lectives dels pobles. Hi ha encara camí per fer.

Igualtat. Més enllà de la igualtat jurídica davant la llei, que a l’Estat Espanyol ha tengut els darrers un fort desenvolupament (per exemple amb l’equiparació de drets de les persones homosexuals), cal assolir majors cotes d’igualtat econòmica, cal superar passa a passa la desigualtat injusta entre les classes socials i entre els individus que les conformen, i cal així mateix que la igualtat d’oportunitats sigui una realitat efectiva i això passa per millorar molt el sistema educatiu, sanitari, etc.

Fraternitat. Pot ser és l’aspecte d’aquesta triada on l’endarreriment és més palès. Avui la paraula fraternitat s’ha transmutat amb una altra també ben significativa: solidaritat. Cal que els esforços solidaris creixin dia a dia, agafin solidesa i continuïtat, es converteixin en imperatius ètics dels individus i de les administracions. Solidaritat amb els que menys tenen, solidaritat amb les poblacions del món que pareixen fam i malaltia, solidaritat amb els pobles oprimits, solidaritat amb els perseguits, els refugiats, els immigrants que han de deixar el seu país….N’hi ha molt- massa- per fer.

El 14 de juliol de 1789 s’obrí una nova època. Encara no l’hem transitada ni de bon tros. Fins i tot, malauradament, s’han donat –i s’estan donant- moltes passes de cranc. Si més no, tinguem ben present que el full de ruta fa més de dos segles que va ser escrita. Ningú pot al•legar ignorància.

Blog personal d’Eduard Riudavets (Diputat del Grup Parlamentari Bloc PSM-Verds de Menorca i membre de la Mesa del Parlament de les Illes Balears).

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)

Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

Robespierre

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment -

DEFALLIMENT

Quan el secretari de la redacció, en una horabaixa plujosa, enmig d'aquella atmosfera curulla d'antigors, de records de tantes èpoques esvanides en el devenir dels segles, començà a llegir els primers versos de "La Vall"... sabia realment qui n'era l'autor? Aleshores Ciutat era talment com un poble gran, no hi havia ningú que no es conegués, i les famílies de més volada, els propietaris de possessions o d'algun casalot del barri antic, eren unides per mil fils invisibles. Haver signat el poema amb una M. i una C. i al capdavall situar el nom exacte de "la vall", tot escrivint "Vall de Ternelles", podia indicar ben a les clares qui era l'autor d'un poema quasi panteista que cantava la quietud que regna dins la vall tranquilla, lluny de la veu febrosa i de la remor que s'aixeca de la vila.

Els dos anys que vaig passar a Madrid foren decisius en la meva formació. De seguida vaig copsar que no podria acabar els estudis de dret, que era el desig del pare i de la família. Qualsevol llibre que arribava al meu poder em distreia l'atenció. Tot plegat venia de l'estada a Barcelona, ciutat on se'm va anar congriant l'interès per la literatura. En tengueren bona part de culpa Marià Aguiló i les converses amb Verdaguer. La dèria literària que covava al meu interior, agreujada pel seu exemple, per la passió que sentien envers la nostra renaixença, no serviren per fer-me bon estudiant.

No sabia com sortir del dilema a què les circumstàncies de la vida m'havien encarat: escriure o estudiar?

El malestar em dominava des que m'aixecava fins que anava a dormir. Com satisfer el pare i esdevenir l'home de profit que esperava?

M'era urgent aclarir quin seria el destí final de la meva vida. ¿Dedicar-me totalment i absolutament al correu de la poesia, com volien els amics de Barcelona?

No sortia del laberint.

El cor em feia voltes i la necessitat de prendre una decisió em tenia cada cop més enfonsat en l'angoixa. Els estimats abismes del blau i la verdor de Mallorca em tenien agafat ben fort per la gargamella.

La poesia, la religió o l'ofici de misser per a poder portar a bon termini els assumptes de la família? Per un temps Madrid va significar per a mi una fugida endavant, una evasió de la responsabilitat amb què anar passant el temps, mantengut per les rendes familiars, fins que arribàs el dia de la decisió final.

Em demanava on havia començat el defalliment que m'agitava el cor. Potser tot s'inicià una horabaixa llunyana en aquell racó curull d'aromes històrics, l'obrador de la impremta Guasp, la venerable institució que des del segle XVI tant havia fet per la nostra cultura.

Entre 1579 i 1593 aquesta impremta havia tret al carrer més de seixanta-cinc obres. Però el més important de la feina dels artesans de l'avior va ser fer conèixer a Mallorca l'art de les portades, colofons, les grans lletres capitals, aquells impressionants gravats al boix. A la impremta Guasp, i ho vaig poder veure i tocar amb les mans, crearen les més de mil cinc-centes xilografies que illuminaren amb el seu art i suggerències els ulls i l'ànima de generacions de mallorquins i mallorquins.

Va ser precisament en un racó de can Guasp, prop de l'Ajuntament, al carrer Morei, on un amic va fer arribar, adreçades a la Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes, algun dels meus esburbats poemes.

Als dinou anys el món és obert al teu davant com un imant de meravelles o, almanco, ens ho sembla.

Avui em deman si Josep Maria Quadrado, Mateu Obrador, Tomàs Aguiló o Gabriel Maura em volien fer poeta. ¿Què ordiren, què planificaren aquell vespre, quan Obrador llegí "La Vall"?

Potser que els meus problemes s'iniciaren just en començar la lectura d'aquest poema. Si no m'haguessin encoratjat de jove... vol dir que hauria consumit tantes hores de la meva vida amb la literatura?

No ho sé ni ho sabré mai.

Quan el secretari de la redacció, en una horabaixa plujosa, enmig d'aquella atmosfera curulla d'antigors, de records de tantes èpoques esvanides en el devenir dels segles, començà a llegir els primers versos de "La Vall"... sabia realment qui n'era l'autor?

Aleshores Ciutat era talment com un poble gran, no hi havia ningú que no es conegués, i les famílies de més volada, els propietaris de possessions o d'algun casalot del barri antic, eren unides per mil fils invisibles. Haver signat el poema amb una M. i una C. i al capdavall situar el nom exacte de "la vall", tot escrivint "Vall de Ternelles", podia indicar ben a les clares qui era l'autor d'un poema quasi panteista que cantava la quietud que regna dins la vall tranquilla, lluny de la veu febrosa i de la remor que s'aixeca de la vila.

Mateu Obrador va deixar constància d'aquesta lectura en un llibret d'immerescut homenatge a la meva persona titulat Homenaje a Costa con motivo de ser proclamado Mestre en Gay Saber en los juegos florales de Barcelona de 1902. Deia Obrador, un dels principals culpables dels meus problemes i contradiccions: "En aquell estudiet de la llibreria de Ca'n Guasp s'hi reunien de vetllada els fundadors i la colla de la Revista i allà s'hi lletgien rimes i proses de tot arreu, sense ferne gaire escrupulosa triadella. Un vespre, mos arribà, entre altres poesies mallorquines, aquella que tots saben i recorden, titolada La Vall. Secretari de Redacció. Com a mes jove, vaig ferlos-ne lectura als prohoms i mestres (en gloria sien) de les nostres lletres de llavors. Cadascun d'ells, tant com anaven escoltant aquelles dolces i harmonioses estrofes, -primerenques passades de rossinyol jove que encara duia plomissó de niu, feren ull viu i sonrigueren, davant l'aparició de un novell poeta de cap brot. Aquesta poesia duia per tota firma una M. i una C...., i al costat de la data deia 'Vall de Ternelles'. Qui més qui manco hi endevinà en l'autor d'aquella oda agradosa a un tenral pollensí de denou anys; i no sé quins dels mestres, quant s'acabava la lectura, va retreure aquell mot de profecia virgiliana: 'Tu Marcellus eris...'".

Els anys a Madrid, el contacte amb el que es deia la "civilització", és a dir, amb les idees que porten ben dins el verí de la desintegració espiritual, em serviren com a curset accelerat de tota mena de coneixements. Ben cert que no foren útils per a aprovar les assignatures de la carrera, però sí que em feren valorar molt més la bellesa d'una Mallorca no sotmesa encara, sortosament, als altibaixos de les convulsions socials i les guerres que trasbalsaven Espanya.

Com se'n reien de nosaltres, els mallorquins, quan, al teatre o als cafès, parlàvem català senzill i planer. Restar immers dins el que era la cultura que assimilaven els fills de les bones famílies espanyoles em va ser molt útil per a apreciar el que havia deixat enrere.

Don Miquel Costa i Cifre, el pare, imaginava, pobre, que el fill estimadíssim aprofitava bé les hores del dia seguint les indicacions dels professors. Què n'anava d'errat! Sovint, sense que hi pogués fer res, els remordiments em desvetllaven a altes hores de la nit, i tan sols la lectura de Petrarca, Horaci o Homer alleugeria una mica el meu cor.

La Ilíada sempre en el cor!

"Hissaren el pal de la nau i desplegaren les veles que el vent va inflar, i les purpúries ones ressonaren entorn de la quilla, mentre la nau corria seguint el seu rumb".

Avui he trobat la plagueta on vaig escriure "Defalliment". Hi veig alguns mots esborrats per les llàgrimes. Els companys reien de la meva lletra primfilada. No m'agradava fer cap falta. Si era necessari repetia l'escrit tant com calgués. Prehistòria dels meus sentiments. Què em succeí aquell dia per escriure aquests versos?

Com la llarga acompanyada

d'un mort, que passa endolada

tot callant,

així mes hores perdudes

també endolades i mudes

van passant.

Tanmateix, anant a totes les estrenes, per part ni banda no podia ensopegar amb la serenor que em proporcionaven els clàssics, ni tampoc l'experiència emocionant que era submergir-me en l'obra de Lamartine o Victor Hugo, que, a Madrid, eren alguns dels autors que més apreciava.

Anàvem a veure Atila, d'Enrique Gaspar, la pitjor obra de teatre que havia vist mai. La poca traça de l'autor i la mala interpretació dels actors et llevaven les ganes d'anar al teatre durant anys. Però no podíem restar tot lo dia tancats a la pensió, anant a prendre xocolata a casa de Doña Mariquita, discutint amb els altres estudiants els motius de la decadència espanyola, l'origen de les guerres carlines, el final de la República, els mals o béns causats per l'herència de la Constitució de 1812, si va ser necessària o no per als destins d'Espanya la Inquisició... Tampoc m'agradaren El desengaño de un sueño del Duc de Rivas i molt manco Romeo e Giulietta de Gounod. Ben diferent del deler estètic que em produïren Rigoletto, Gli Ugonoti i Il Barbiere di Siviglia...

L'Otello, cantat per Tamberlick unes vegades em semblava sublim, d'altres avorrit, decadent, sense el necessari alè vital que ha de tenir l'art de debò. Em passava ben igual amb algunes obres de Calderón, especialment amb La devoción de la cruz.

Mai no la vaig poder suportar ni representada ni, molt manco, llegida.

Per molt que m'esforçava, no acabava de trobar-hi cap punt d'interès.

El famós "segle d'or" castellà s'esvania del meu esperit talment com s'esmunyen els grans de sorra entre els dits de les mans. De la cremadissa salvava Santa Teresa de Jesús, Fray Luís de León i Joan de la Creu. Hi havia tanta falsedat en tots aquells muntatges madrilenys! Un Zorrilla de decorat, uns diàlegs buits, fantasmals, sense gens ni mica de naturalitat. Talment com si pintàs vestits damunt l'escenari, mai caràcters autèntics, persones de carn i os.

M'encerclava un Madrid de cartró pedra. Com podia concentrar-me en els estudis? Sovint em refugiava en els poemes fets a Mallorca.

Amb el temps vaig aprendre a seleccionar els espectacles i sovint, més que anar a veure obres de dubtosa condició, m'estimava més assistir als concerts, anar a admirar alguna exposició de quadres o d'escultura o seleccionar bé el tipus de tertúlia literària o política que contribuís, de forma positiva, a consolidar la meva visió del món. Escultures de Vallmitjana, aquell Crist tot puresa i espiritualitat...

A la nit, quan ens retrobàvem amb els companys a ca de Doña Mariquita, em refugiava en un ferotge mutisme. Què dir als amics ocasionals que venien de passar una horabaixa veient una cursa de braus, el que més odii d'aquest món!, i borratxos encara per l'espectacle de sang que havien vist volien contar-me el nombre de cavalls esventrats en l'arena, l'art sublim, explicaven, dels toreros que, valents, s'enfrontaven cada tarda amb els animals.

Valia més llegir les obres de Manzoni i Leopardi just acabades de comprar a les llibreries de vell que envoltaven la plaça Major, els encontorns del Museu del Prado, el carrer Escudilleros...

Durant molt temps m'interessà moltíssim assistir a les sessions del Congrés i del Senat, a les recepcions i presentacions de llibres i conferències de l'Ateneu i, també, seguir les lliçons de literatura de Juan Valera...

Feia un atent recorregut per les esglésies de la capital... Em perdia per la foscúria de capelles ignotes cercant en les imatges dels sants un cert consol a la soledat.

Continuava perfilant les estrofes de "Defalliment".

Ni un aucell, ni una floreta,

ni el verdejar d'una herbeta

dins l'hort meu.

Ma vida està desolada

com a vinya espampolada

i entre neu.

Un dia, en els oficis de la basílica d'Atocha, vaig estar a un pam de distància de les infantes Pilar i Eulàlia. No me'n podia avenir! Veia el seu pit pujar i baixar amb calma. L'aire dels seus pulmons em colpejà per uns instants el rostre, talment una flamarada de foc. Un anònim jovençà mallorquí, un mal estudiant de les Illes que perd el temps pels carrers de Madrid, tan a prop dels més importants personatges de la Cort!

Assistint a les sessions parlamentaries vaig conèixer alguns joves de casa bona que ja portaven anys incomptables fent com si estudiassin en la capital. Alguns havien conegut el període tumultuós de la República. Es vanaven d'haver sentit de viva veu les intervencions més abrivades d'Estanislau Figueres, Pi i Margall, Salmerón o Castelar.

Els acompanyants ocasionals a les visites al Congrés o al Senat vivien tan intensament aquesta mena de debats que, per una paraula o una petita interpretació no coincident amb la de l'amic, s'espenyaven amistats que semblaven eternes. Als cafès de vora el Congrés, discutint un esdeveniment històric espanyol o de fora del país, els crits eren freqüents i, més d'una vegada, em vaig assabentar que s'hi havia arribat a les mans.

Un girigall en el qual participava com a simple espectador, a contracor. Discussions que només em serviren per a refermar les meves opinions contràries a les innovacions dels polítics, a la necessitat d'afermar-se en uns altres valors morals diferents dels que arribaven de l'estranger amb la intenció de dividir la nació.

Els principis completament dissolvents de Pi i Margall no podien augurar cap època nova, com prometien els republicans. Pi i Margall arribà a afirmar: "Tot home que estén la mà sobre un altre és un tirà". De cop i volta, amb axiomes procedents dels tèrbols carbonaris italians o de les sectes anarquistes i socialistes, tot el que havia estat el nostre món s'ensorrava, es podia esbucar, com ja havia esdevengut en temps de la República.

La bellesa propagada pel clàssics era en perill.

L'etern ordre de les coses, la primigènia ordenació de la naturalesa, era posada en qüestió per teories i demagogs que en lloc de seguir les indicacions de Crist i els evangelistes provaven de mudar el destí dels homes. I, com ho volien aconseguir? Mitjançant el terror d'unes lleis bàrbares que amenaçaven els fonaments de la civilització.

La penetració d'aquestes idees dissolvents provocà, a començaments dels anys setanta, incidents terribles.

La pau social penjava enlaire.

A Barcelona, Màlaga i altres ciutats es crearen brutals "Comitès de Salut Pública" a imitació dels de la revolució francesa, que, amb l'excusa de modernitzar la societat, anaven contra el sagrat dret de la propietat i els fonaments del cristianisme. A Alcoi, els obrers, dirigits per agitadors sense escrúpols, provaren de controlar les fàbriques, predicant, en llur irracional follia, l'obligació de fer feina per a totes les persones. De cop i volta, amb l'arribada al poder dels republicans, totes les tendències insanes de la societat sortien a la llum pública. Estranys comitès proclamaven aquí i allà l'extinció de la propietat privada, l'expropiació dels béns de l'Església Catòlica... Agitadors sorgits del passat, com si el temps dels crims de les germanies valencianes i mallorquines, dels comuners castellans, hagués tornat al present, volien clausurar els convents, expulsar frares i monges.

Una munió de parlamentaris laics decreta expulsions d'ordes religiosos i noves incautacions de propietats de l'Església. Els més exaltats proposen la fi de l'atur amb el repartiment de les possessions improductives entre els jornalers. El poble, com un infant que no sap el que vol, es deixa influir per falsos profetes que prometen el paradís damunt la terra.

Són els falsos apòstols, els enviats de la Serp disfressats d'àngels de la llum. Ho digué Sant Pau als corintis: "Però em fa por que, així com la serp va seduir Eva amb la seva astúcia, ara algú no corrompi els vostres cors i us aparti de la fidelitat i l'honestedat que deveu al Crist. Veig que, si ve algú i us anuncia un Jesús diferent del que us vam anunciar, o si us comunica un esperit diferent del que vau rebre, o un evangeli diferent del que vau acollir, tot això ho tolerau amb una gran facilitat".

Voler mudar la situació de les persones porta, quan menys ho esperes, a la guerra civil. Pensar que pots solucionar els mals de la societat fent més mal és una boja utopia.

Les regions proclamaven la seva independència, creaven exèrcits de milicians incontrolats i, amb els antics vaixells de la corona espanyola, retornaven la pirateria a la mar Mediterrània. Les flotes estrangeres s'ho miraven des de la distància i sovint intervenien en les nostres batalles internes a favor d'uns o d'uns altres. Anglaterra aconseguí neutralitzar l'esquadra espanyola i, sota excusa de pirateria, emportar-se els millors vaixells de guerra. Obscures organitzacions internacionals feien sortir els obrers al carrer per a acusar de moderats i venuts els dirigents republicans. Cada província volia governar-se segons els seus arcaics costums i tradicions sense pensar que, a l'exterior, les grans potències atiaven el dantesc espectacle, contentes de veure com acabava en el fang la gran nació espanyola.

De nit tancava la porta de la cambra i, procurant que no em veiés ningú, agenollat damunt les fredes rajoles del terra, començava a resar el rosari.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)

Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)

Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)

Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

Robespierre

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí submergeix el lector en l´esperit il·lustrat (Secció Cultura i Societat de Diari de Balears)

Per Mar Rayó

Miquel López Crespí és un dels autors més polifacètics i, sobretot, prolífics de les Illes Balears. L´escriptor mallorquí ha produït una gran quantitat d´obres i, a més, ho ha fet treballant incansable els diferents gèneres literaris existents, entre els quals destaquen la poesia, el teatre i la novel·la.

Sobre aquest darrer gènere, és interessant observar que bona part de la novel·lística de López Crespí podria encabir-se dins l´anomenada novel·la històrica. I és dins aquest tipus de literatura que s´emmarca La conspiració, l´últim títol de l´escriptor, editat per Antinea.

L´obra, guanyadora del I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco 2006, se centra en la figura de Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), que López Crespí amaga rere el nom de Miquel Sureda de Montaner, per parlar sobre aquells “catalans i espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d´aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític”.

La conspiració s´endinsa en la “famosa i fracassada conspiració de Sant Blai contra la monarquia borbònica” i que tindrà, tant per al protagonista com per als altres conspiradors, conseqüències nefastes. Així submergeix el lector en una part important dela nostra història.

Diari de Balears (27-XI-07)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)

L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: info@editorialantinea.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...deixar constància d'un món exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanh3>ya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel López Crespí)

Mallorca i la guerra civil.

L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").

Coberta de la novel·la L'Amagatall.

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz...(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.

En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".

Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.

Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.

Miquel López Crespí

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)

Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven. L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta! Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?

N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis.

N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí. Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37. Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent. Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

...deixar constància d'un món exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel López Crespí)

Mallorca i la guerra civil.

L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").

Coberta de la novel·la L'Amagatall.

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.

Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell García Ruiz. En la fotografia també podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.

En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".

Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.

Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".

Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".

Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.

Miquel López Crespí

Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril.

El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)

Tots els diaris de Mallorca informen avui de l’atemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol “Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril”. La nota diu: “Contra la justícia i favor de l’oblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme l’afusellament de desenes de republicans darrere l’oratori de la Santa Creu, ha estat escenari d’un atemptat en contra de la memòria històrica.

‘El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici.

‘Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la ‘indignació i repulsa pel fet’. Garí expressà ‘rebuig’ a aquest atac i sospita que ‘no ha estat gent de Porreres?

‘Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de l’Ajuntament per al d’avaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal d’evitar atacs.

‘Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.

‘El racó de la memòria s’inaugurà el mes d’abril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra d’Andreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.

‘Una gran assistència de públic es va congregar a l’indret, a més de diversa representació política”.

Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de l’atac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol “El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava ‘la voz de los ausentes y su dignidad’” els lectors poden llegir: “Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.

‘En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado ‘Els nostres morts’.

‘El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.

‘El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación ‘la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República’.

‘’Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca’, apuntó.

‘Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.

‘Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo”.

El diari Última Hora també informa de l’atac feixista contra el “racó de la memòria” de Porreres. Sota un titular que diu “Acto vándalico contra el ‘racó de la memòria’ del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí”, podem llegir: “Contra la justicia y a favor del olvido. El ‘racó de la memòria’ de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.

‘El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, ‘Els nostres morts’, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.

‘Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la ‘indignación y repulsa a este hecho’. Garí expresó su ‘rechazo’ a este ataque, sospechando que ‘no ha sido gente de Porreres’.

‘Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.

‘Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.

‘El ‘racó de la memòria’ se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política”. (27-VII-2011)

Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

Per Miquel López Crespí, escriptor

Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.

Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.

Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.

Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.

‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.

Els nostres morts

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí submergeix el lector en l´esperit il·lustrat (Secció Cultura i Societat de Diari de Balears)

Per Mar Rayó

Miquel López Crespí és un dels autors més polifacètics i, sobretot, prolífics de les Illes Balears. L´escriptor mallorquí ha produït una gran quantitat d´obres i, a més, ho ha fet treballant incansable els diferents gèneres literaris existents, entre els quals destaquen la poesia, el teatre i la novel·la.

Sobre aquest darrer gènere, és interessant observar que bona part de la novel·lística de López Crespí podria encabir-se dins l´anomenada novel·la històrica. I és dins aquest tipus de literatura que s´emmarca La conspiració, l´últim títol de l´escriptor, editat per Antinea.

L´obra, guanyadora del I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco 2006, se centra en la figura de Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), que López Crespí amaga rere el nom de Miquel Sureda de Montaner, per parlar sobre aquells “catalans i espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d´aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític”.

La conspiració s´endinsa en la “famosa i fracassada conspiració de Sant Blai contra la monarquia borbònica” i que tindrà, tant per al protagonista com per als altres conspiradors, conseqüències nefastes. Així submergeix el lector en una part important dela nostra història.

Diari de Balears (27-XI-07)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)

L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: info@editorialantinea.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pàgines del meu dietari (XIII) – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins -

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu. -Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble". (Miquel López Crespí)

Passen els dies i no reb cap carta. Necessit saber prest si m'han concedit el permís. Encara he d'anar a parlar amb la impremta per a fer la invitació. La tarja és una despesa que sovint crea insalvables problemes a escriptors amb pocs mitjans econòmics. Una qüestió que no preocupa els rics, el sector que es paga l'edició, però que pot costar un mes de dinar de pa amb oli als altres. Ja m'enteneu: en aquells que no provenen de ràncies famílies que guanyaren la guerra o s'enriquiren a costa d'explotar generacions i generacions de pagesos. Quan es tracta d'ajudar un d'aquests autors, l'editor fa el despistat: no vol pagar res; promet -molt confusament, com si es tractàs d'alguna cosa en què no té cap obligació d'implicar-se- que el dia assenyalat hi haurà llibres abastament. Insinua misteriosos i mai prou explicats contactes amb la premsa que poden ajudar -qui sap!- a no haver de fer tantes targes.

A les presentació hi va poca gent. Sense xampany a roure i suculents entrepans -millor si es fa córrer que hi haurà caviar, salmó, cranc rus- no hi van ni els amics del novellista o el poeta! No és una exageració!

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu.

-Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble".

Se'n reia de la feta, n'Alexandre. Encara ho conta, quan ens trobam per les festes de Sant Antoni, després d'haver-nos empassolat mitja ampolla de cassalla. Els guàrdies que estaven de servici aquella nit en el portal de l'Ajuntament, veieren el girigall, però, mig adormits, cregueren convenient no fer gens d'enrenou. Al cap i a la fi, pitjors eren els infants que sovint feien el mateix dins l'església, pintant, per a més inri, obscenitats en els confessionaris i en les capelles més obscures del temple.

No fa gaire hi hauria hagut una reunió secreta entre el batle -cap local de Falange-, el rector i els municipals encarregats de vigilar les bestieses de la joventut, que, per desgràcia, era cada vegada més bàrbara i salvatge. Els munts d'excrements trobats davant la porta del sacerdot, la destrucció, en el local del Frente de Juventudes, de tots els retrats de Franco i José Antonio, així ho palesaven. Si no s'hi posava ordre, detenien alguns descarriats -vés a saber si fills o néts d'alguns d'aquells esquerrans que, per bé de la pàtria, s'hagueren d'afusellar en el trenta-sis-, podien seguir el mateix camí, la mateixa sendera envers el desordre, el just càstig, qui sap si el garrot vil.

Per als policies encarregats de mantenir la tranquillitat dels veïnats, una pixarada no era problema. No es dignaren a detenir-lo; el deixaren fer. En el fons, malgrat la desgràcia que significa ser escriptor, era una "glòria" provincial: sovint sortia en els diaris al costat de destacades personalitats (abans, responsables de l'administració franquista; en l'actualitat, polítics de la democràcia).

Memorable, l'acció del nostre amic! N'Alexandre la serva en la memòria com el fet més important de la seva existència. Demostració especial d'una ferma capacitat de rebellió: la sublevació de l'esperit d'un artista lliure com ell contra la mediocritat regnant. Invicta oposició de principis al vulgar materialisme pagès que, a part del preu del quilo dels albercocs, no en vol saber res de cabòries intellectuals.

Tornem a la presentació, a les mentides i burdes justificacions de l'editor. Qui el pot creure? Se sap que, dels quinze o vint exemplars que li corresponen a l'autor, només en dóna cinc o sis. Justifica tan evident malifeta dient que ell mateix fa la promoció i per tant l'escriptor no s'ha de molestar enviant llibres als mitjans de comunicació. Tan sols li brillen els ulls en veure diners damunt la taula. Seria capaç d'editar qualsevol absurditat per tal d'obtenir guanys: el Mein Kampf de Hitler, la història de l'escarabat merder si ve de cas. Ha trobat una mina en l'edició de les tesines de final de carrera d'alguns dels nostres milers de professors. Els convenç de la importància cabdal de tenir tan valuosa aportació editada o del que significa afegir un nou títol al curriculum. Les institucions -totes!- solen ser generoses amb les edicions que fan referència a la història de les Illes. Inflat amb aquesta petita part de la plusvàlua generada pel turisme, el pressupost per a publicacions s'ha incrementat fins a límits insospitables. No tan sols hi ha el meu editor, podeu imaginar! Atrets per la possibilitat de fer negoci sense que existeixi ni remotament la possibilitat de la fallida, multitud d'ensenyants en atur, o fins i tot catedràtics que troben que guanyen poc a l'escola o l'institut, han muntat segells editorials i els trobes a tota hora presentat projectes d'edició en els departaments de cultura de qualsevol ajuntament, govern, universitat, banca o caixa d'estalvis illenques. Així, seguint aquesta moda tan lucrativa de pidolar subvencions, el meu editor -i tots els altres que han sorgit com a bolets després de la pluja- s'ha especialitzat a treure al mercat tesines referents al garrofer mallorquí, al ca de bou, a l'aubercoc autòcton, al sexe a traves dels segles (qüestió d'indubtable interès, ningú no ho negarà!)... quin aspecte no han tocat en les seves obres els milers d'educadors que han sortit de les moderníssimes aules universitàries que tenim a la carretera de Valldemossa! Les colleccions de novella, de teatre i de poesia, són, sens dubte, el subproducte de les dedicades a la nostra història.

No cal dir que, tenint sempre el guany dins el cap, poc li importa a Antoni Busquets -que aquest és el seu nom- una autèntica troballa cultural: descobrir un escriptor de veritat entre el munt d'originals que li arriben cada dia al despatx. Les quartilles que quan era estudiant hagi pogut escriure l'home o l'allota acabats de graduar-se, i que religiosament han abonat l'edició del treball per a obtenir el doctorat, tendran tota la prioritat del món! En Busquets fa miracles en el món de la creació literària. Té, a les golfes del negoci, un seguit d'estudiants sense feina -llicenciats en Filologia Catalana, més que res- que, per un mòdic dispendi, corregeixen i milloren els terrorífics originals -faltes d'ortografia i sintaxi, redacció malgirbada, errors històrics, desbarats metodològics- que -previ pagament, no en mancaria d'altra!- ha d'editar en Busquets.

Si li han pagat generosament, de seguida trobarà alguna subvenció -sempre té les darreres disposicions oficials a l'abast de la mà- per a editar igualment aquells versos primerencs, les esburbades narracions -simple refrit de Borges o Kafka- de l'eminent doctor que tothom havia rebutjat. I qui -tots som humans!-, davant un llibre ben editat, acuradament corregit, no troba -en veure les seves idees en lletres d'impremta- que és un nou Ramon Llull reencarnat? Bastarà, un poc més endavant, que els amics -escriptors frustrats que treballen en els suplements de cultura dels diaris locals- parlin bé de l'inesperat "descobriment" literari perquè nous Llomparts, Villalongues i Blais Bonets ocupin els espais informatius de premsa, ràdio i televisió. Una roda immensa es posa en marxa: subvenció, crítics amics, falses lloances... No hi ha cap mesura, cap vergonya. L'ètica que imaginàvem que regnava per aquests indrets, fa figa, desapareix engolida pel muntatge comercial, el barroer amiguisme que campa pel món de la ploma.

Des de quina perspectiva albirar la veritat enmig de tan gran i evident prostitució intellectual, tanta misèria personal i collectiva? Com es podrà, en aquesta situació de veritable indigència cultural, reconèixer l'autèntic creador? Difícil papereta per al lector que no vulgui que li donin moix per llebre.

Així i tot, partint d'aquesta situació de privilegi -editar sense cap possibilitat de fallida comercial- n'Antoni Busquets sempre protesta; mai no està content. Maleeix el trenta-cinc per cent que es queda la institució on hem de fer la presentació. Es queixa del cinquanta per cent que ha de donar als distribuïdors. Sospira, com si estàs sotmès a un robatori continuat, pel deu per cent de drets d'autor que, per llei, està oblidat a pagar. No està conforme amb res. Em costà una feinada convèncer-lo que m'havia de signar el contracte d'edició. Considera un absurd haver de legalitzar documents semblants. Explica que "coarten la llibertat". Teoritza de forma contínua tot dient que les activitats artístiques -i considera la literatura una de les màximes expressions de la bogeria humana- no haurien de caure en materialismes vulgars i barroers: registre de documents, discussió de tants per cent, drets d'autor, terminis en els quals s'han de fer efectius els ingressos, control de les successives edicions... Pensa -i ho creu ben sincerament- que semblants precisions legals són entrebancs burocràtics que dificulten la creativitat humana. Simple bolxevisme heretat de la fracassada Revolució Soviètica. Manté, davant qui el vulgui escoltar, la peregrina idea que, pel que fa als escriptors, només haurien de cobrar els que donen beneficis. Els altres, sens dubte, s'haurien de pagar ells mateixos l'edició (com ja comença a ser costum aquests darrers temps). Ho diu ben convençut, com si la salvació de la cultura depengués de seguir les seves instruccions. Pens que ha sortit un bon deixeble d'en Lara! No hi ha manera de concretar el nombre d'exemplars que m'ha de tenir preparats per al dia de la presentació. Cada volum que ha de lliurar a l'autor o a la premsa -per fer-ne la promoció adequada- és com si li tallassin una mà. Li importa molt poc la difusió de la literatura mallorquina: vol vendre; només vol comprovar que les existències del magatzem davallen, es buiden els prestatges. Viu convençut que perd el temps editant novelles. Creu a ulls clucs que faria millor posant una botiga de souvenirs (castanyoles, pepones, licors, articles de plàstic per a excursions i platja) a s'Arenal. Sospira imaginant els guanys de propietaris d'hotels i botiguers.

-M'hauria d'haver dedicat al negoci immobiliari; a la venda de cases i terrenys als alemanys -diu a qualsevol hora i qualsevol moment, pensant en els milers i milers de milions que hauria pogut fer amb les comissions.

-)I Mallorca, la terra dels teus pares, dels padrins?... )No et sap greu aquesta destrucció absoluta que pateix?

En Busquets em mira com si hagués tornat boig. Per un moments tenc por que truqui al manicomi i faci venir els infermers per a internar-me.

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment- Memòries de Miquel Costa i Llobera -

MADRID

Recordava l'esplet de poemes escrits abans d'anar a estudiar a la capital d'Espanya: "Marina", "Nocturn", "Sequedat", "Recolliment" i, el més estimat, "El Pi de Formentor"... Vaig explicar aquesta sensació de xorquesa a l'amic Matheu: "... des que som a Madrid ni una sola poesía he pogut acabar: aquesta terra es tan seca per la meua vista com pel meu cor!... Ja sabeu les meues impressions en aquesta capital postissa... Lo que si vos diré es que des que som aquí he parlat sempre la nostra llengua, perque visch ab dos mallorquins (Rosselló y Estelrich) amichs d'infantesa... A voltes al teatre hi ha alguna pobre persona que riu al sentirnos, però nosaltres continuam perque encara que se'n rigués tot lo món, parlariam axí com vos va ensenyar nostra mare. No cregueu perque som a Madrid sia renegat de la religió de patria que vaig professar ab ardor. Aquí la confés y la defens, sempre que tench ocasió, devant tothom...".

Quan vaig arribar a Madrid, la ciutat no m'agradà. Tenia en ment alguna de les realistes descripcions dels viatgers italians i francesos dels segles XVI i XVII. M'impressionà en el seu moment la traducció de les notes que l'any 1594 va escriure Camilo Borghese, el nunci extraordinari del Papa Climent VIII vora la cort de Felip II. El nunci hi anava a demanar l'ajut del monarca espanyol en la lluita de la Cristiandat contra el turc i, burocràcia de l'època, hagué de romandre prop de cinc mesos a la capital abans d'aconseguir ser rebut pel rei.

Madrid ja no era igual que en el segle XVI, però el meu ànim, torbat per greus problemes interiors, era en defalliment constant. Amb el pas dels mesos vaig provar de fugir de mi mateix anant a la recerca de les mundanes diversions existents en tota gran ciutat.

Endebades.

Les preocupacions que em dominaven, unides a l'efecte del recent abandó dels indrets que havien alletat la meva infància i joventut, pensar en el futur de Can Costa o si podria o no satisfer els desigs del pare que tantes esperances havia dipositat en mi, tot plegat no em deixava veure fredament el que s'esdevenia al meu costat. Una altra persona, algú que no fos d'un tarannà tan introvertit, no s'hauria vist aclaparat de manera tan absoluta per un problema com saber què se'n faria de la meva vida.

Com explica Borghese, ben igual que l'efecte que ell sentí segles enrere, totes les cases em semblaren dolentes i lletges. Si en el passat els habitants de Madrid llançaven la brutor als carrers, ja que no tenien ni clavegueram ni excusats, llavors, en el darrer terç del segle XIX, les escombraries, els fems acumulats a cada cantonada, els patis de les cases on s'acaramullaven les classes populars, eren plens de deixalles immundes.

A Mallorca, la casa més pobra era un esclat de claror obert a l'infinit. El jornalers més mancats de recursos, la vídua de difícil subsistència, sempre trobaven uns cèntims per a emblanquinar el casot de dalt a baix. A l'estiu, quan el sol queia inclement damunt els silenciosos carrers polsosos de Pollença, la flaire de netedat que sortia de qualsevol cau pobrissó t'omplia el cor de goig.

De cop i volta ensopegava amb una realitat inesperada. Aquells primers dies a Madrid em feien pensar en una humanitat privada d'alegria, en l'efecte nefast de les grans aglomeracions ciutadanes damunt l'ànima de les persones. Per places i carrers trobava homes i dones diferents del que sempre havia conegut. Idèntics als pobladors dels barris suburbials de Barcelona.

Talment com si ja no poguessin esperar res de la vida. La gent pobra, esparracada, demanant almoina en el portal de les esglésies o estirant la mà davant al portal de les grans cases senyorials, pareixia que mai no havien tengut un somriure als llavis.

La misèria esclatant arreu, sense cap mena de disfressa. Eren els mateixos rostres desesperats que havia pintat Goya i que ara, coberts de pols, romanien amagats als soterranis del Museu del Prado. Hi anàrem un matí, just quan acabaven d'obrir, donant una almoina a un dels vigilants.

D'amagat del director, a les palpentes pels soterranis de l'edifici, dèbilment illuminats per un llum de carbur, penetràrem en una cambra fosca. Obrint els calaixos d'un vell armari cobert de pols, l'home ens mostrà un caramull de dibuixos que xocaven i feien estremir la meva sensibilitat. La ploma del gran artista ens descobria una Espanya tenebrosa. Quina visió més negativa de l'Església Catòlica! Instintivament, amb por d'haver comès un pecat, en secret, per tal d'amagar-ho als amics, vaig començar a resar el rosari.

En els dibuixos de Goya l'Església era representada com a botxí. Rostres diabòlics, clergues al capdavant de les processons del Sant Ofici portant els reus al foc. Autèntica realitat o malson d'un pintor enfollit pel seu odi al que nosaltres consideram etern, la religió, el Papa de Roma, el rei d'Espanya?

Potser portava dins el cap la visió de l'ampla mar oberta de Formentor, les pinedes inabastables, el record de temples i santuaris, Miramar, Randa, el Puig, el record de la peregrinació a peu a Lluc que havia fet abans d'agafar el vaixell... Seria mal d'explicar. Més endavant m'acostumaria a la buida grisor de les gran ciutats i ho trobaria ben normal.

Madrid m'impressionava en copsar, de cop i volta, com era de lluny de les meves valls, Ternelles, amagada en lo cor de l'alta serra, tot el temps fresca i galana, coberta de verdor.

M'entristia. Com podria estudiar com els altres companys de curs sense tenir als ulls les muntanyes cobertes de neu a l'hivern, les fonts que hi remoregen allà dalt entre murtreres perfumades?

A la sortida del teatre, a Ca Doña Mariquita preníem una bona tassa de xocolata. Els més aviciats s'entretenien el temps amb jocs de cartes, licors i anant a cases de mala nota.

Tenia Mallorca siempre en el cor. Enyorava aquelles roques mig trabucades damunt la mar sense fons on sols passen les ventades, les boires i els voltors...

Podria escriure lluny dels indrets estimats? El dubtes no em deixaven dormir. Hauria d'haver continuat al costat de Marià Aguiló, a Barcelona, prop de la gent que parlava la meva llengua i amb la qual podia parlar dels problemes que em posseïen.

Recordava l'esplet de poemes escrits abans d'anar a estudiar a la capital d'Espanya: "Marina", "Nocturn", "Sequedat", "Recolliment" i, el més estimat, "El Pi de Formentor"... Vaig explicar aquesta sensació de xorquesa a l'amic Matheu: "... des que som a Madrid ni una sola poesía he pogut acabar: aquesta terra es tan seca per la meua vista com pel meu cor!... Ja sabeu les meues impressions en aquesta capital postissa... Lo que si vos diré es que des que som aquí he parlat sempre la nostra llengua, perque visch ab dos mallorquins (Rosselló y Estelrich) amichs d'infantesa... A voltes al teatre hi ha alguna pobre persona que riu al sentirnos, però nosaltres continuam perque encara que se'n rigués tot lo món, parlariam axí com vos va ensenyar nostra mare. No cregueu perque som a Madrid sia renegat de la religió de patria que vaig professar ab ardor. Aquí la confés y la defens, sempre que tench ocasió, devant tothom...".

Els companys de curs es passaven moltes hores discutint de política, dels programes dels partits, de la revolució de 1868, de la República i de les idees més exòtiques i dissolvents que just havien acabat d'arribar de París o d'Anglaterra. Se sabien de memòria la vida i els fets de Prim, Serrano o Topete. Altres encara aprofundien més en el debat, contant detalls que a ells els semblaven importantíssims sobre una acció dels generals Dulce, Bedoya, Nouvilas o Rafael Primo de Rivera.

Juan de Monteagudo, un jove estudiant de Talavera de la Reina, sempre era a punt de provocar-me amb la narració, no sé si fictícia o real, dels amors de la reina Isabel II.

Mai no vaig voler mirar els dibuixos obscens que es passaven entre ells i que servien per a riure de monarques, clergues i militars.

Sortosament per a la meva ànima i per a la pau del meu esperit, aquells debats eterns i sense sentit em deixaven fred. Tenia encara els ulls plens de les blaves planures contemplades des de Formentor. El pinar que es desplega davall els nostres peus onejant... A Mallorca. ho vaig deixar escrit en el poema "Damunt l'altura", "tot viu, tot alena i canta, canta l'himne de l'amor...".

Mallorca en el cor.

Al Carrere de Bordadoras havia trobat uns llibreria de vell que, a preu mòdic, em permetia trobar llibres curiosos. Una Historia verdadera de la Inquisición, de Francisco Javier Rodrigo, que em subministrà material vàlid per a les discussions amb els joves krausistes que m'envoltaven. El Viaje al Oriente, de Lamartine, que em feia somiar impossibles viatges a Grècia, Istambul, Palestina, Siria o Egipte.

Qualsevol llibre dels que havia duit de l'illa, Schiller, Goethe o Aribau, eren més útils al meu esperit que no pas tanta absurda discussió. N'hi havia alguns que es passaven la nit sencera provant d'analitzar els motius de l'ensorrament de la República; els fonaments que sostenia cada facció i donaven sentit, pensaven, als fets més remarcables de cada cabdill.

Ningú no s'hi entenia. Cada simpatitzant d'una fracció política carregava la culpa del desastre revolucionari als altres. S'insultaven més entre ells que no pas al pretès enemic de tots plegats: la monarquia i l'Església Catòlica. L'atomització de les forces polítiques espanyoles només podia ser estudiada per un especialista en les més complicades filosofies esotèriques. Per a gent de la meva formació, provar de destriar la diferència entre progressistes radicals i conservadors, entre alfonsins, carlins, montpensieristes, amadeistes i isabelins i, per la part més anticatòlica del ventall, entre republicans unitaris i federalistes, entre benèvols i intransigents, entre socialistes, krausistes, anarquistes i altres idees responsables de la cremada d'esglésies i convents, era completament impossible. No m'estranyava gens ni mica, en oir tanta xerrameca buida que, finalment, en vista de tan gran desgavell, el general Pavía hagués d'entrar amb el cavall dins el Parlament de la Nació per a foragitar a tota aquella avorrida colla de xerraires.

Quadrado, anys més tard, em donà l'explicació adient del que significà de veritat el desgovern que precedí la restauració. -La llibertat esdevé sovint llibertinatge. L'anarquia s'apoderà d'Espanya. Els soldats no obeïen els oficials; els clergues eren escarnits i els creients insultats. Es cremaren esglésies, obres d'art de valor incalculable. Sorgí un ferotge cantonalisme que amenaçava dividir l'Estat. L'exèrcit 'independent' de Cartagena inicià la marxa per a conquerir Madrid. Les potències enemigues, França, Anglaterra, fins i tot Portugal, eren a l'aguait del que podrien treure de la divisió de la nostra nació. Masses d'afamegats assaltaven els rics. Agents de la Internacional hi vengueren en secret a atiar l'odi entre les classes socials. Els bancs eren robats. No existia cap mena de seguretat per a la gent honrada. Maçons i carbonaris, anarquistes i socialistes trobaren que havia arridada l'hora d'una revolució més sagnant que la de França de 1789 o la més recent, la de París de 1871. Imagina una nova germania amb molta més força encara. Fins i tot els mateixos republicans arribaren a copsar que el govern era inexistent i el desordre regnava arreu. Era el moment de salvar la civilització, el cristianisme, la santa propietat. Per això el recurs salvador a l'exèrcit. Sortosament els temps obscurs han finit. Resten els carlins. Grups alçats aquí i allà. Però el perill més important restà conjurat quan el general Pavía dissolgué les Corts.

Cal dir que, de tots els debats per a provar de mudar el món sense recórrer a la religió, em resta, per molts d'anys, una idea clara del que jo no volia per a Pollença ni per a Mallorca. De cop i volta vaig copsar tot allò de negatiu que ens podia portar la moderna civilització, les pernicioses idees que, duites per agitadors estrangers, pugnaven per trasbalsar la pau en què històricament havien viscut els nostres pagesos i obrers d'ençà generacions i generacions.

Va ser la fe inculcada per la mare, els sans consells del pare i de l'oncle, l'ambient piadós, el contacte amb la gent senzilla i amable del meu poble, el que mantengué el meu esperit ferm i alerta davant les perilloses incitacions que des de tots els indrets de la gran ciutat.

Tampoc jo no era cap exemple de bon d'estudiant.

Anava a les classes de dret mercantil quan la son m'ho permetia. A disciplina hi compareixia alguna vegada perquè Lafuente, el professor, em divertia amb les seves indirectes i entortolligades exposicions. A Conde no el podia suportar; ho deixava per als autèntics estudiants, aquells que mai no s'avorrien. Tot el món dels procediments em deixava gelat. No hi havia manera de penetrar en unes matèries que, ara que han passat els anys, constat que no eren fetes a la meva mida ni a la del meu esperit.

La carrera de misser, ho he explicat sovint als amics, no era del meu gust i no anava quasi mai a les classes tal com era la meva obligació.

Quant temps perdut! Quina disbauxa existencial! Els dos anys d'estada a Madrid em convertiren en un visitant quasi diari dels concerts del Teatre Real. Tampoc no perdia cap estrena al Variedades, on m'entretenien i em feien oblidar les absurdes converses dels republicans, els acudits d'en Lujàn, en Riquelme i altres còmics del moment.

Després de la xocolata a Ca Doña Mariquita tornava, serè, a la pensió i em passava la resta de la nit llegint els clàssics. Horaci, sempre els poemes d'Horaci que em recitava de memòria, davant la badia de Pollença o anant a pescar, quan sortíem amb l'oncle Miquel Llobera de Cala Sant Vicenç.

Tampoc no les esburbades declaracions dels companys d'estudis, ni hi creia. Per l'afectació, la manca de formació, el desconeixement en les matèries que de boqueta provaven de defensar, copsava el que hi havia de fals en tot el que, de forma una mica infantil i esburbada, predicaven. En el fons, i era humanament comprensible, aquelles nits d'eterna discussió provant de canviar el món des de la taula d'un cafè eren expressió de la força d'un jovent que, la majoria, teníem vint-i-un i vint-i-dos anys.

Debatre fins a caure rendit per la son, estudiar de bon de veres, anar a les cases de mala reputació, llegir durant hores i hores... Els entreteniments eren aquests i no uns altres. Es tractava d'anar passant els dies. També n'hi havia de més granats, mals estudiants com jo mateix, que, vivint de les rendes de la família, es passaven els mesos anant de teatre en teatre i de tertúlia en tertúlia.

No es podia esperar res d'uns homes de consciència tan dèbil. Desenfeinats que maltractaven el criats, els jornalers de casa seva, sense saber d'on provenien els diners que els enviava la família, volien, emboirats per l'alcohol i dies de no dormir pretenien acabar amb la unitat d'Espanya proclamant la República Federal.

M'avorrien.

Em feien riure els krausistes de cafè. Senyorets de sabates llustroses i vestits i abrics fets a mida, amb la millor roba venguda d'Anglaterra, amb rellotge de cadeneta d'or penjant del guardapits, volien acabar amb la propietat privada, repartir les terres entre la pobrissalla, donar les fàbriques als obrers, tancar els convents i les esglésies i, com els jacobins a França en temps del reialme del terror, el 93, després de cremar les sagrades imatges dels temples, entronitzar, talment com si es tractàs de la Mare de Déu de Lluc o la Moreneta de Montserrat, una dona nua, qualsevol meuca del carrer, batejada amb el nom de Deessa de la Raó.

Aventurers.

Xerraven per xerrar.

Tots aquests allots de bona família, fills, com jo mateix, de grans propietaris, vivien uns anys de folla disbauxa juvenil abans de posar-se al capdavant dels negocis familiars. Amb el temps em vaig assabentar que algun dels més agosarats en les propostes socialistes era fill d'un conegut aristòcrata andalús amb molts d'ingenios a Cuba.

Defensors de l'abolició de l'esclavatge a Puerto Rico, en el fons s'havien enriquit a força de carn esclava, de rius de sang, de fuet i cruels martiris exercits damunt una població sense cap mena de drets.

Com m'havien de convèncer de les seves idees si jo sabia prou bé d'on procedien, per què podien estar anys a Madrid, desenfeinats, sense estudiar. I, en el fons, tampoc no els podia criticar gaire.

En efecte. Què feia jo mateix, a la capital d'Espanya? Quin profit treia dels esforços i illusions del pare?

L'andalús m'ho digué un dia que sortíem plegats del teatre.

-No et pensis que tu ets gaire diferent de nosaltres. O d'on et penses que treu els diners que malgastes a Madrid, el teu pare? Quants d'homes i dones treballen per a vosaltres a la possessió de Formentor?.

Em feia empegueir. Endevinava la part de raó que tenia. L'andalús em mirava sorneguer, segur de la victòria aconseguida damunt el meu esperit.

Amb els anys, tots aquests menjacapellans, la munió de jacobins d'influència krausista que estudiaven amb mi, acabarien lloant les severíssimes ordres que Weyler donava a Cuba per a acabar amb els independentistes insurrectes. Tots plegats, quasi sense cap excepció, justificarien allò que de joves pretenien enderrocar, oblidant-se de les proclames enceses de la seva joventut madrilenya. L'un darrere l'altre, pregant per ser elegits en les llistes dels lliberals o dels conservadors, demanant un reforçament dels poders de la corona, una intervenció més activa de la Guàrdia Civil contra les colles de bandolers que, des de les muntanyes, davallaven als cortijos a robar i atemorir els propietaris.

Pensava que era millor no encalentir-me el cap amb la buida xerrameca dels enemics de la religió.

A l'Ateneu de Madrid vaig assistir a algunes conferències dels seguidors més destacats del krausisme espanyol. Julián Zurita era un dels deixebles més reconeguts del famós Sanz del Río. Aquest, Julián Sanz del Río, qualificat d'antiespanyol pels bons catòlics, creà una autèntica escola que, per a desgràcia de la fe, s'amplià i consolidà al llarg dels anys.

Remordiments.

Sempre he passat pena per haver assistit a les conferències de l'Ateneu. Vaig estat a punt de perdre'm. En el fons, amb el temps sempre m'ha preocupat el que pogués restar-hi de panteisme dins el meu esperit. En Joan Rosselló m'ho havia retret en més d'una ocasió. "Els teus poemes a la natura tenen un fort posat orientalista. Les teves acurades descripcions dels estimats paisatges de la nostra Mallorca et deixen un regust especial dins l'esperit. Com si, exaltant la bellesa del pi de la ribera, de la Vall de Ternelles, sent sensible a l'abisme del blau que ens envolta a Mallorca, cantassis a una estranya energia còsmica, a un impersonal déu de la natura. Com si l'esperit de l'home fos el paisatge. Es substitueix la redempció mitjançant la revelació per l'adoració de les muntanyes, el remor dels ocells, la font on raja l'aigua clara, les serralades, talment gegants adormits, la mística de les dones d'aigua... Ho has pensat cap vegada? No t'adones que sovint sembles retrocedir, i sé que exager, però t'ho havia de dir per fer-te conscient del perill, a un cert panteisme naturalista, a l'eco d'antigues religions paganes substituïdes des de fa tant temps pel cristianisme?".

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Per Miquel López Crespí, escriptor

D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)

Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.

L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)

Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.

D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí

Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.

Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)

Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).

Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)

També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

”L'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català”. (Miquel López Crespí)

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (III)

A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, en plena lluita del poble irlandès contra l'imperialisme britànic, l'escriptor Miquel López Crespí va anar a Belfast, Derry i altres ciutats d'Irlanda. En aquesta fotografia el podem veure a Belfast a finals dels anys seixanta.

Sense poder ser propietari d'una casa; sense tenir una feina qualificada, una majoria d'irlandesos no tenia dret al vot. La "democràcia" unionista era la més perfecta forma de dictadura de la burgesia, que diria Lenin.

A tots aquests sistemes de control polític s'ha d'afegir que, per arrodonir el poder dels colons probritànics, el parlament unionista de Stormont, amb la completa aprovació dels seus amos de Londres, tenia a l'abast un ample ventall de lleis i mesures estrictament repressives entre les quals destacava la Llei d'Autoritats Civils, una llei de poders especials que concedia a la RUC llibertat absoluta per a detenir sense manament judicial; tancar a la presó sense cap tipus de judici; entrar dins les cases dels "sospitosos" i escorcollar qualsevol indret sense manament; declarar el toc de queda; prohibir mítings, assemblees, fires, festes populars, mercats i processons religioses; autoritzar el fuet a les comissaries com a sistema per a fer parlar els detinguts; denegar la petició de judici amb jurat; empresonar les persones que es volia fer intervenir en un judici com a testimonis i obligar-les a contestar malgrat la contesta pogués servir per a implicar-les contra la seva voluntat; realitzar qualsevol acte que violàs la propietat privada si amb això es "garantia la seguretat de l'estat"; incomunicar els presos barrant el pas a la visita de familiars i advocats dels detinguts; prohibir la investigació dels fets que tenien relació amb la mort dels detinguts; empresonar qualsevol persona per "delicte oral", és a dir, per haver parlat de forma considerada "inconvenient" per les autoritats i forces repressives unionistes; prohibir la circulació i difusió de qualsevol diari, pel·lícula o disc; prohibir la construcció de qualsevol mena de monument en record dels lluitadors irlandesos; revisar els llibres de comptabilitat d'empreses i negocis, examinar l'estat dels comptes corrents, controlar qualsevol operació bancària; arrestar qualsevol persona acusada d'uns fets que no s'hagin previst en la llei de poders especials.

James Connolly, el gran dirigent marxista irlandés, fundador del primer exèrcit de la classe obrera en el món i heroi de la lluita contra la dominació britànica d'Irlanda. Morí l'any 1916 afusellat pels anglesos.

Recordem que aquestes lleis contra el moviment nacional irlandés s'aprovaren ja l'any 1922 i a partir de 1928 es renovaven cada cinc anys. La llei de poders especials restà operativa fins el 1933 i a partir de 1973 es convertí en la famosa Acta de Poders Especials d'Irlanda del Nord aprovada també per Londres. El toc de queda era "normal" en les zones catòliques d'ençà 1922 i l'empresonament sense judici en camps de concentració s'aplicà activament en els anys 1920-21, 1922-24, 1938-45, 1956-61, 1969 i 1971-75.

Aquesta era, breument, la situació a la qual s'enfrontaven els patriotes i l'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord a partir de les grans lluites de finals dels seixanta i començaments del setanta.

Per això les avantguardes que sorgeixen i es consoliden a partir de 1968, les dues branques de l'IRA, l'IRA "autèntic" i els "provisionals", els "provos" d'aquella època, més que seguir el camí d'unes impossibles reformes de Stormont, el que fan, alhora que es reforcen amb més i més militants, és aprofundir en la història del moviment independentista i socialista revolucionari irlandès, especialment en la història i la pràctica política de James Connolly, però també van recuperant la memòria dels aspectes més combatius i l'exemple de Michael Collins, Ashe Thomas, Eamon De Valera, Hyde Douglas, el primer President de la Lliga Gaèlica de 1893, James Larkin, el líder dels obrers de Dublín en els grans vagues de 1913 i fundador del Irish Transport and General Workers Union (ITGWU), de Thomas MacDonagh, membre del Consell Militar de la sublevació de Pasqua de 1916 executat pels anglesos el 3 de maig de 1916, Liam Mellows, cap dels Volunters de Galway en la insurrecció de 1916, Ernie O'Malley, escriptor i també participant en la rebelió de 1916...

Che Guevara

A tot això, les avantguardes irlandeses, igual que l'esquerra revolucionària catalana i de l'estat espanyol, segueixen, com ja hem dit, ben de prop els esdeveniments que, en l'esfera internacional, qüestionaven la dominació imperialista i capitalista mundial: el procés de descolonització sorgit a finals de la Segona Guerra Mundial; el Maig del 68; la guerra d'alliberament nacional i social del poble de Vietnam; la unitat antiimperialista que els cubans propugnaven amb la creació de la Conferència Tricontinental...

Per a aquestes avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària, l'obra i l'exemple de James Connolly esdevenen un punt essencial en la formació dels nous quadres que van sorgint de la lluita. Per als joves amics de Gerry Adams o Bernadette Devlin, amb totes les normals i evidents diferències culturals, històriques i polítiques que se suposen, el redescobriment del paper de James Connolly en la història de la lluita per la independència i el socialisme d'Irlanda és un equivalent del nostre descobriment d'Andreu Nin i dels clàssics del marxisme català.

És curiós constatar com, just en el moment en el qual les avantguardes nacionalistes i d'esquerra revolucionària d'Irlanda del Nord reorienten la seva formació tornant als orígens del moviment, retornant a James Connolly, aprofundint en Marx i Engels, en Lenin, en Trotski, els escrits de la guerra de guerrilles antiimperialista de Mao, Che Guevara, Giap o Ho Chi Minh, nosaltres, els militants d'esquerra dels Països Catalans i de l'estat espanyol que ens reclamam de l'herència consellista i antiburocràtica del moviment obrer, del socialisme revolucionari d'abans de la contrarevolució estaliniana, aprofundim en l'obra i pràctica d'homes cabdals del marxisme català com poden ser Andreu Nin, Joaquim Maurín, Jordi Arquer, Jaume Compte o Hilari Arlandis entre d'altres.

Dins d'aquest apartat és d'obligada consulta el resum de materials referents al nacionalisme marxista català publicats en els imprescindibles volums Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) (París, Edicions Catalanes de París, 1974), consulta que ens pot informar del tipus de formació existent dins alguns sectors com l'OEC, AC, el POUM o la LCR.

Malgrat les diferències concretes existents entre l'esquerra revolucionària dels Països Catalans i de l'estat espanyol i els militants independentistes i marxistes d'Irlanda del Nord, es pot dir que el fil de rebuig a la burocratització socialdemòcrata i neoestalinsita, la necessitat de trobar nous camins, de recuperar les millors tradicions revolucionàries d'Irlanda o dels Països Catalans, eren punts que, malgrat situacions a vegades diverses (però no tant si tenim en ment l'opressió nacional del nostre poble), ens unien amb els irlandesos. I ens unien no solament amb els irlandesos. També amb tota aquella valenta generació de militants antisistema dels anys seixanta i setanta que, allunyats de tota mena de col·laboracionisme com el que practicaven la socialdemocràcia i el neoestalinisme amb els estats burgesos i proimperialistes, pugnaven, com els revolucionaris del Maig del 68, per bastir una esquerra digna de portar aquest nom i que fes seves les millors tradicions del moviment revolucionari mundial.

Miquel López Crespí

”...l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el ‘seu’ estat dictatorial. (Miquel López Crespí)

Per la independència. Escriptors mallorquins a Irlanda (II)

Una porta de les velles murades de Derry a finals dels anys seixanta. Les tropes britàniques ja havien ocupat la ciutat. Fotografia feta per l'escriptor Miquel López Crespí.

La radicalització de la lluita per la independència i el socialisme a Irlanda porta l'organització armada del moviment, l'IRA, a accentuar el tarannà socialista i parlar "d'instaurar el socialisme i d'una guerra de classes en la qual cal anihilar els explotadors (protestants) i l'imperialisme britànic".

Com explica el professor d'Història Contemporània de la Universitat de Granada Mario López Martínez en l'article titulat "Ulster: guerra paz y derechos humanos", publicat en La Crónica l'any 1995: "La marcha de derechos civiles entre Belfast y Derry (31 diciembre a 4 de enero de 1969) acabó en batalla campal en el barrio católico de Bogside, la brutalidad policial y la intervención de paramilitares unionistas acabaron, a la corta, requebrajando el movimiento NICRA y otorgando la primacía de la resistencia al IRA (Ejército Republicano Irlandés) que, en pocos meses, pasó a tener más de 3.000 voluntarios. Éste organizó un poder paralelo dentro de los barrios 'apaches' y ghettos católicos... (...) ejerciendo labores de policía, orientando el reclutamiento y las acciones. Al calor de los acontecimientos, un sector minoritario del IRA, los provisionales de Sean Mc Stiofain, decidió la escisión del IRA oficial haciendo suya la lucha nacional mediante métodos armados y violentos y, proponiendo como programa básico para cualquier negociación: el derecho a la autodeterminación, la retirada del ejército británico y la amnistía total".

Els nins de Derry juguen enmig dels enderrocs i les cases abandonades després dels combats. Fotografia feta a Derrry per l'escriptor Miquel López Crespí a començaments dels anys setanta.

Gerry Adams, en el llibre que hem citat, analitza també les contradiccions de l'esquerra oficial, aquells "socialistes" o "comunistes" que, malgrat les lluites populars, malgrat l'evidència que els unionistes i el seu parlament eren irreformables, pugnaven per un tipus d'intervenció política que llevàs radicalitat al combat per la llibertat i pel socialisme. Per als reformistes, per a alguns dirigents del moviment republicà que venien de Dublín, es tractava de cercar "punts de trobada" entre els treballadors protestants i catòlics, especialment dins dels sindicats, i d'aquesta manera, a poc a poc, s'aconseguiria democratitzar els aspectes dictatorials i feixistes del poder a Stormont. Stormont, va ser sempre, per als nacionalistes, una simple delegació del Govern de Westminster.

Possibilisme reformista, "socialisme per etapes", demagògia propagandista prou coneguda arreu del món on actuen els "pragmàtics", aquells que en tot indret i situació viuen d'esquena dreta fent el joc a l'ocupant i a l'enemic de classe. Tot ben lluny del nivell de consciència i de lluita que ja havien assolit les avantguardes revolucionàries de finals dels seixanta, la majoria irlandesa implicada en el combat per la reunificació i el socialisme.

Però la manca d'eficàcia del possibilisme reformista era evident. Tothom constatava els atacs de la policia contra les mobilitzacions populars de Derry el 5 d'octubre de 1968 i la brutalitat i els crims constants de les forces repressives. Per altra banda, es veia ben clar la immobilitat política dels orangistes de Stormont, l'incendi dels barris catòlics, les desaparicions d'activistes pels drets civils i de militants propers a l'IRA o acusats de tenir simpaties pel moviment republicà, l'afusellament per les forces britàniques dels pacífics manifestants de Derry en aquell Diumenge de Sang on moriren tretze persones... tot plegat indicava que els unionistes, com molt bé explica Gerry Adams, no volien fer cap mena de reforma democràtica en el "seu" estat dictatorial.

El fanatisme dels unionistes probritànics segava l'herba sota els peus dels reformistes irlandesos. Per a la població de les zones de majoria irlandesa, era evident que, en aquells anys, només la lluita, i una lluita radical i fins i tot armada, podia sacsejar els fonaments d'aquell govern titella de Londres i de l'imperialisme.

Com diu Gerry Adams, parlant d'aquells anys de lluita intensa per la reunificació, la independència i el socialisme: "El paper del Govern de Stormont era el de mantenir el status quo. (...). Es va constituir un govern de partit únic garantitzat per un sistema de circumscripcions electorals adulterades i vots controlats i qualificats; la representació proporcional va ser abolida; s'establí un sistema de vots només per a determinats professionals i el dret a votar només era limitat als contribuents i a les seves esposes. Els unionistes tenien controlat tot el sistema polític. Com a sistema per a controlar els vots, els catòlics eren privats de l'accés amb igualtat de condicions a l'habitatge i al treball".

Miquel López Crespí

”D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la ‘tornada’ del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou)”. (Miquel López Crespí)

L'escriptor Miquel López Crespí era a Irlanda pel març de 1968. Fotografia de l'escriptor pobler feta a Dublin l'any 1968.

Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (I)

Per a conèixer i aprofundir dins l'atmosfera intel·lectual i de lluita a Irlanda del Nord des de mitjans dels anys seixanta fins al present és molt recomanable la lectura del llibre de Gerry Adams Hacia la libertad de Irlanda (Tafalla, Editorial Txalaparta, 1991). Com tothom sap, Gerry Adams és un històric militant del Sinn Féin, un ferreny activista dels drets civils del poble d'Irlanda del Nord que, al costat de la famosa Bernadette Devlin i les avantguardes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalà la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l'"Ulster".

Una fotografia actual de l'entrada al barri catòlic de Bogside, a Derry (Irlanda del Nord).

Actualment Gerry Adams és conegut com un dels polítics que, amb altres dirigents del Sinn Féin, porten endavant el procés de pau a Irlanda del Nord. Gerry Adams, que ha negociat i negocia amb Londres el desarmament de l'IRA i de les forces paramilitars partidàries de la unió amb Anglaterra, explica de forma coherent i amb abundor d'informació el llarg procés de consolidació de l'Exèrcit Republicà Irlandès a partir dels esdeveniments de 1968-69; les heroiques vagues de fam a les presons britàniques dels anys 1980-81, en les quals el diputat i combatent per la llibertat d'Irlanda Bobby Sands era al capdavant de la lluita. Vagues de fam que demanaven, entre altres reivindicacions, que els presos de l'Exèrcit Republicà Irlandès i tots els detinguts del moviment nacionalista gaudissin d'un estatut especial de pres polític. Tothom recordarà encara que aquells anys era al capdavant de l'executiu imperialista la reaccionària primer ministre Margaret Thatcher. Però malgrat les vagues fins a la mort, el Govern de Londres es negà a concedir als vaguistes la condició de presos polítics. Les diverses vagues de fam que trasbalsaren l'opinió pública irlandesa i mundial acabaren amb la mort de deu presos, entre els quals hi havia Bobby Sands. Bobby Sands havia estat elegit membre del Parlament de Westminster en representació del districte de Fermanagh/South Tyrone. Però ni la condició de diputat del valent revolucionari, ni les mobilitzacions populars arreu del món per aconseguir salvar la vida d'aquells valents lluitadors aconseguiren modificar l'actitud del govern imperialista britànic: els continuadors de les idees de James Connolly, els hereus de vuit-cents anys de lluita contra la colonització, havien de morir sense ser escoltats.

Són aquestes impressionants vagues de fam fins a la mort, l'heroisme demostrat en tot moment, els que van obligant a l'IRA a una profunda reflexió quant als límits de la lluita armada i la necessitat, en determinats moments històrics, de provar d'avançar envers l'alliberament del poble treballador i la reunificació d'Irlanda mitjançant la possible utilització revolucionària de les institucions i la lluita política.

Com explica Gerry Adams en Hacia la libertad de Irlanda, les lluites radicals dels anys 1968-1972 havien romput la columna vertebral del Govern unionista de Stormont i forçat la intervenció directa de l'exèrcit britànic.

En un article publicat en un web i titulat "La cultura és el que la cultura fa", Gerry Adams recordava els anys de què parlam i deia: "L'any 1969 l'estat va morir [l''Ulster']. Va ser ressuscitat per Govern britànic i ha estat mantingut en vida mercès a les forces d'ocupació. Durant tots aquests vint-i-cinc anys d'intervenció, totes les institucions de la vida d'Irlanda s'han vist afectades; cap no ha restat al marge. Malgrat que hagi estat el Nord d'Irlanda la zona que ha patit amb major intensitat el conflicte, l'impacte s'ha deixat sentir en tot el país".

Segons la versió de Gerry Adams, va ser l'anàlisi dels resultats de vint anys de lluita armada a Irlanda del Nord, la mort dels presos en vaga de fam i la constatació de la situació real d'un cert cansament entre els sectors combatius que històricament havien donat i donaven un suport actiu a l'IRA, el que anà obligat a la direcció a una reflexió sobre la necessitat d'emprar altres camins per a assolir els objectius del moviment d'alliberament nacional i social.

Funerals a Derry en honor del gran patriota de l'IRA Bobby Sands mort després de mesos de vaga de fam en protesta per l'ocupació britànica.

Recordem que a partir dels anys vuitanta i, més concretament, a partir de les eleccions de 1982, després de l'assassinat "legal" de Bobby Sands i altres nou vaguistes de fam, el Sinn Féin obté normalment entre el 35 i el 42,6% del vot nacionalista. Uns percentatges que, com explica Gerry Adams, confirmen que hi ha una part dels sectors irlandesos que donen un suport actiu a l'IRA que volen emprar sistemes de lluita política diferenciats de la lluita armada (o en combinació amb aquesta forma de resistència a la guerra imposada per l'imperialisme).

Gerry Adams comença el seu llibre narrant a la perfecció l'ambient des d'on es va formant i consolidant la revifalla del nacionalisme. Un ambient que, amb totes les seves importants i evidents diferències culturals i polítiques, és molt semblant al que en aquell període històric es respira en la majoria de països d'Europa i del món. Ambients de lluita i de combat molt allunyats del col·laboracionisme socialdemòcrata i neoestalinista dels PC i PS d'aquella època, ben instal·lats, com ara mateix ho continuen estant en la gestió del sistema, com a enemics mortals de tot aprofundiment en la lluita per la independència de les nacions oprimides i de l'avenç envers el socialisme.

Per a conèixer les lluites dels anys cinquanta, normalment oblidades i silenciades, ja que no tengueren el ressò dels combats d'unes dècades posteriors, és molt important consultar el llibre de J. MacGarrity Resistència: la Irlanda ocupada pels anglesos (Barcelona, Mediterrània Edicions, 1966). Com deia J. McGarrity en el prefaci al seu llibre parlant dels objectius del moviment republicà irlandès: "Els republicans irlandesos reclamen una Irlanda que hagi foragitat l'ombra de l'imperialisme per sempre més. Demanen una Irlanda on la independència econòmica sigui una realitat tan certa com la independència política. Volen una Irlanda on catòlics, presbiterians, metodistes, baptistes, puguin viure en pau i harmonia com a ciutadans irlandesos".

Gerry Adams parla d'uns anys seixanta condicionats, com els nostres, per la lluita contra el feixisme dominant a l'estat espanyol o el dictatorial unionisme a Irlanda del Nord; per la descolonització africana i el neocolonialisme; per la guerra del Vietnam; per la lluita dels negres estato-unidencs contra la discriminació racial. Ben cert que molts activistes irlandesos, en iniciar la campanya en defensa dels drets civils, s'inspiraven en les marxes de la població negra estato-unidenca i en la pràctica i el discurs polític de Martin Luther King contra la discriminació racial. Els joves irlandesos de finals dels seixanta, ben igual que els joves de molts d'in drets del món en els quals es lluitava contra el capitalisme i l'imperialisme feien seva la cançó We shall overcome! Gerry Adams parla igualment de les cançons de Bob Dylan, del paper dels estudiants en l'enfortiment dels nous clubs republicans a Belfast. La història narrada pel dirigent nacionalista ens fa constatar com l'ambient dels joves esquerrans de Belfast, els revolucionaris de l'esquerra nacionalista i del socialisme no reformista irlandès es mouen en les coordenades en què ens movíem els joves antiimperialistes dels finals dels anys seixanta als Països Catalans: Raimon i la Nova Cançó a Catalunya; la cançó de protesta castellana, basca o gallega a altres països de l'estat imperialista espanyol.

L'escriptor Miquel López Crespí era a la Queen's University de Belfast pel març de 1968.

D'ençà el Maig del 68; després de l'exemple de la Revolució Cubana i de la lluita del poble del Vietnam contra l'imperialisme ianqui; després de les grans vagues dels miners d'Astúries i la "tornada" del consellisme i de la democràcia directa en la pràctica quotidiana d'amplis sectors del moviment obrer i estudiantil, sorgeixen noves avantguardes culturals i polítiques sense cap mena d'unió ni cap herència que els tengui fermats a la socialdemocràcia (PS) o al neoestalinisme (els PC lligats a Moscou).

Son aquests joves irlandesos, molts dels quals estudiants de la Queen's University de Belfast, els treballadors i treballadores dels barris proletaris de majoria "catòlica" (irlandesa) de Belfast i Derry, l'ànima d'aquests nous clubs republicans que, amb una relació més o manco intensa amb el Sinn Féin i un IRA que es revitalitza gràcies a la seva unitat orgànica amb el moviment de lluita que es dóna ens els barris catòlics d'Irlanda del Nord, ajuden a dinamitzar el naixent moviment dels drets civils i, més endavant, alhora que la lluita contra els colons i la seva policia augmenta d'intensitat, dóna cohesió a la resistència contra els brutals atacs de la policia de Stormont i les organitzacions secretes (i armades!) que comencen els seus assassinats de patriotes i activistes irlandesos.

Miquel López Crespí

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment – Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial)-

EL CLAPER

El claper de Can Xanet! Sempre recordaré l'encontre inesperat amb mossèn Jacint Verdaguer. Jo tenia just dinou anys i, com molts d'horabaixes, havia manat que em portassin fins a l'hort del pedregal. Can Xanet era un dels meus indrets màgics. Quan hi arribava no sé el que s'esdevenia. Potser la influència de les lectures dels llibres que em deixava l'oncle metge, qui sap si la febre produïda pel contacte permanent amb la natura, la blavor de la mar, el verd de les pinedes immenses de Formentor, el rítmic acaronament de les ones sobre la superfície de la platja... El cert és que aquell capvespre era enmig del claper, contemplant la bàrbara grandesa d'unes pedres gegantines que em parlaven d'un món remot, d'uns mallorquins molt propers al temps del diluvi universal... La meva imaginació començava a volar, com de costum, envers universos imaginaris i distants.

El claper de Can Xanet! Sempre recordaré l'encontre inesperat amb mossèn Jacint Verdaguer. Jo tenia just dinou anys i, com molts d'horabaixes, havia manat que em portassin fins a l'hort del pedregal. Can Xanet era un dels meus indrets màgics. Quan hi arribava no sé el que s'esdevenia. Potser la influència de les lectures dels llibres que em deixava l'oncle metge, qui sap si la febre produïda pel contacte permanent amb la natura, la blavor de la mar, el verd de les pinedes immenses de Formentor, el rítmic acaronament de les ones sobre la superfície de la platja... El cert és que aquell capvespre era enmig del claper, contemplant la bàrbara grandesa d'unes pedres gegantines que em parlaven d'un món remot, d'uns mallorquins molt propers al temps del diluvi universal... La meva imaginació començava a volar, com de costum, envers universos imaginaris i distants.

El vaixell de Verdaguer, camí d'Alger, havia hagut de fer una escala forçosa a Alcúdia, i ell, amb uns amics, volgué conèixer Pollença.

No sé encara per quines estranyes circumstàncies, l'aturada a Alcúdia permeté que ens trobàssin, de forma completament casual. Anys més tard em contà com havia anat la nostra inesperada coneixença.

En un dels meus viatges a Barcelona, recordava així el nostre encontre.

-Et vaig veure de lluny estant. Passant pel costat de la vostra finca, els nostres acompanyants em digueren que eres a l'hort, escrivint damunt les ruïnes antigues. El teu posat de tremolosa meditació. Com si parlassis amb déus molt antics. Tenies els ulls posseïts per una mena de lluentor estranya, talment un geni del passat, un esperit desconegut procedent d'altres centúries, hagués fet seu el teu enteniment. Eres a la vora de les pedres, pensatiu.

-Vam pensar que resaves -continuà mossèn Cinto-. Ens situàrem prop de les cases, al costat dels missatges i jornalers que cosien els sacs del blat i les mongetes. El silenci del capvespre només era romput pel batec insistent de les ones de la mar damunt la sorra de la platja.

¿Com i per quins motius, anys endavant, Verdaguer es va veure embolicat en aquell munt de problemes que el portaren a haver de veure com li retiraven les llicències sacerdotals? Acusat de pràctiques exorcistes i de mantenir relacions no gaire recomanables, la majoria d'amics, fins i tot el bisbe Moragues i el senyor Güell, li giraren l'esquena.

Molt de temps després d'aquella inicial trobada al claper de Can Xanet, ens arribaven notícies de la seva follia, de com havia entrat en un estat de depressió tan greu que ningú no veia com ajudar-lo, com aconseguir que tornàs a ser el sacerdot i escriptor brillants que tants d'elogis i admiració va merèixer de part de tothom.

Tornat de Roma, just installat a Pollença, Ramon Picó i Campamar, excellent amic i poeta, em tenia complidament informat del que s'esdevenia en el del món cultural del Principat i, especialment, del que feia referència a la greu malaltia psíquica que patia Verdaguer.

No sabia què fer. Com ajudar una ment malalta? De quina manera podria aconseguir que tornàs a la normalitat? A Roma, estudiant a la Gregoriana, ens ensenyaren les mil formes de possessió diabòlica existents. Seria possible que un àngel de les tenebres pugnàs per dominar l'ànima de Verdaguer? No podia entendre com una intelligència tan lúcida i que havia estat capaç d'escriure l'Atlàntida i el gran poema èpic Canigó, es trobava enmig de circumstàncies tan adverses.

Intentava indagar en els motius d'aquell greu defalliment espiritual. Una forasenyada participació en les campanyes polítiques del moment? Una voluntat evangelitzadora excessiva i errada, per no subjecta a les directrius del bisbat, voluntat d'evangelització? Una feina superior a les seves forces?

Era molt mal de trobar el motiu exacte del seu profund desassossec interior. Les notícies que n'arribaven a Mallorca eren diverses i contradictòries.

De Verdaguer sempre he admirat el coneixement que tenia de la llengua llatina i dels clàssics. En aquest aspecte, quasi sense pensar-ho, em vaig proposar imitar-lo. El seu exemple em féu adonar que sense una acurada preparació literària era completament impossible bastir una obra per a l'eternitat. Escriure per al present, per a deixar contents els quatre amics que, per ser-ho, et feliciten, no em seduïa gaire. L'obra d'un escriptor, el contingut i la forma de l'obra d'art, s'havien de cisellar com els clàssics cisellaven la paraula i el marbre. Un escrit amb la força dels de Virgili; una arquitectura tan potent com el temple d'Agripa a Roma, capaç de perdurar per damunt de les canviants circumstàncies dels homes.

El Mestre, Marià Aguiló, a Barcelona, m'ensenyà que hi ha moltes classes d'escriptors. Uns són aquells que escriuen sense un pla establert. Van guardant els fulls dins d'un calaix i, amb el temps, quan troben que d'aquell material es pot fer un llibre, el porten a l'editor i el publiquen.

Uns altres, els autèntics, en paraules d'Aguiló, són aquells que podríem anomenar "arquitectes" de la literatura. Una mena d'autors que no fan res que no estigui previst en el plànol on han dissenyat la seva obra futura. Cada vers, cada poema, cada paraula que escriuen forma part de l'edifici singular que tenen dissenyat dins el cap. Aleshores, quan surt un llibre, l'obra és ja una peça essencial, gens supèrflua, del perfecte edifici que s'han proposat bastir.

No cal dir que, per al mestre Marià Aguiló, tan sols aquests darrers podien considerar-se autèntics escriptors.

L'amor que tenia Verdaguer tenia per la llengua llatina, la vasta formació cultural que l'acreditava, aquell ferm domini de la preceptiva, feren que m'apropàs a la seva obra. M'emocionaren especialment les primeres poesies religioses que va escriure. Potser llegir Verdaguer va anar congriant aquell desig sempre amagat però insistent, de conèixer Terra Santa. El futur llibret Visions de Palestina, ¿no va néixer precisament de les inicials acumulacions de sentiments que em produïen els poemes "Natzaret", "Betlem", "La fugida d'Egipte"?

Ho pensava quan, molt temps després, en el viatge a Jerusalem, al peu de les murades de la ciutat, anant cap a les ruïnes del gran temple dels hebreus, reflexionava sobre com havien passat els anys de la meva vida.

L'Atlàntida no m'emocionà tant. Ho vaig discutir sovint amb Picó i ho he deixat escrit en la meva correspondència. Després de llegir els clàssics grecs i llatins vaig arribar a la conclusió que l'èpica és un gènere que s'adiu a la perfecció amb el món pagà. El cristianisme és més bo de representar, pens, per la lírica. Per això mateix mai no m'han arribat a fer el pes la Messíada, de Klopstock, ni El Paradís perdut, de Milton.

Avui he tornat a obrir les carpetes del meu arxiu. Papers vells. Plaguetes escrites amb lletra menuda. Recompte dels fets que he considerat essencials i que ara, vists amb perspectiva, em semblen buits de contingut. Cartes polsoses que a ningú no interessen, documents de les hores passades damunt la terra entre oració i oració. Llegesc el que vaig escriure en una llunyana època de la meva existència. Constatació de l'efecte que em produí la lectura de L'Atlàntida: "No negaré que L'Atlàntida te una bellesa de detall; però negaré que sia un bon poema. [...] L'Atlàntida no té acció; no té caràcters; i no tenint ni acció ni caràcters, no pot interessar, ni tan sols és poema [...] En Verdaguer és de més inspiració lírica que criteri literari. Tant com censur la seva Atlàntida, aplaudesc les seves poesies religioses".

Continuu pensant el mateix. Cas ben diferent de Verdaguer era la humanitat dels personatges de Chateaubriand, en els Martyrs; La Gerusalemme liberata, de Tasso, o Mirèia, de Mistral.

Verdaguer malalt, extraviat per a la fe! Una cosa eren les meves opinions literàries i una altra de ben diferent la devoció d'amic.

Sentia els seus patiments com si fossin els meus. Vaig passar dies sencers cercant una bona grapada de cites bíbliques que li poguessin servir d'ajut i orientació en moments tan greus, quan el seu enteniment, el futur de la seva vocació religiosa, la salut mateixa, eren en perill.

Trobava fora de lloc la rebellió contra l'Església, els enfrontaments amb el bisbat. Per indicació de bones persones li vaig escriure aconsellant la submissió deguda a les autoritats. Convendria recordar la necessitat de practicar la cristiana resignació, la humilitat.

M'escoltaria? Faria cas d'aquelles recomanacions?

A volta de correu vaig rebre un sobre escrit amb la seva lletra. De seguida em vaig alegrar, imaginant que s'havia recuperat, que anava sortint de la depressió que el tenia submergit en les tenebres.

Vana illusió. Verdaguer em retornava la carta sense cap mena de contestació.

Em demanava si ho havia de prendre com un insult. Hauria d'arribar a la conclusió, com explicaven els amics que el conegueren, que era en camí de perdre el seny? Tant s'havia agreujat la seva malaltia? La reclusió, per ordres del bisbat, al Santuari de la Gleva... seria ja per sempre? El poble català, el nostre poble, perdria amb aquest forçat internament un poeta de la seva alçada?

Ramon Picó i Campamar pensava el pitjor. Em feia arribar proves que demostraven que l'estat psíquic del malalt era irrecuperable i no convenia servar-hi cap esperança. Els alienistes que l'havien vist, el doctor Manant, l'antic protector de Verdaguer, el senyor Güell, la majoria de les persones i amics que l'havien tractat en el passat, opinaven que el pobre Verdaguer estava ben malalt.

Ningú no donava un cèntim per la seva curació.

Alguns opinaven que no solament no es guariria, sinó que la situació a què havia arribat, les pràctiques perilloses a què l'havien conduït unes amistats poc recomanables, el convertien en enemic de la nostra religió.

No ho volia creure. Però el retorn de la meva carta sense resposta em mantingué molt de temps dins el dubte i sense saber què fer.

Amb el temps vaig descobrir que la gent que m'informava s'errà jutjant Verdaguer de forma tan poc cristiana. Quan, recuperades les llicències sacerdotals, el vaig felicitar per l'evident millora, l'escriptor i amic em contestà molt serenament i amistosament agraint el llibre de poesies que li havia enviat, i em digué que li havia agradat molt especialment el poema que feia referència a la mort de Josep M. Quadrado.

El temps s'ha anat esvanint amb la mateixa rapidesa que patina l'aigua que es prova d'agafar amb les mans obertes. Els records es fan sovint fonedissos, evanescents. Han passat tants d'anys! A vegades, repassant les plaguetes, comprov com la humitat ha començat a esborrar idees i fets que vaig voler que romanguessin per sempre fixats en el paper.

Absurda vanitat de les persones! Creure que la nostra obra pot perdurar, que tenen una importància per a la humanitat els nostres esforços de perfecció. Els joves estudiants, coneguts publicistes del moment, redactors de tota mena de diaris i revistes, em passen a la vora i no em reconeixen. Què em pensava, què volia aconseguir quan redactava, fins a altes hores de la nit, els meus poemes?

Verdaguer! Record ben bé la nostra primera trobada devora el claper de Can Xanet. Les velles pedres del claper em transportaven a un altre món, a indrets del meu esperit encara inexplorats. Les restes d'un món antic i poderós em feien reflexionar sobre la inutilitat de moltes de les illusions dels humans. Vivim, ens afanyem bastint quimeres que el vent, el pas dels anys, tanmateix ensorrarà. Mil anys abans de Crist els homes que alçaren aquestes pedres, les restes de les cases i els temples que trepitjam, es pensaren que podrien vèncer la inclemència de les centúries per venir, que esdevendrien eterns. Robar dies de feina a la collida del blat, a la pastura de bous i ovelles per tal d'aconseguir que la tomba del rei fos la més gran mai vista. Els sacerdots pagans enterren, juntament amb el cadàver d'aquell ésser tan poderós, escut i llança, l'espasa amb la qual va matar tants d'enemics, ampolles d'apreciats elixirs venguts dellà mar. Plats de Grècia, estatuetes egípcies, els ídols d'or que treballaren els artesans cartaginesos...

Inútils les desesperades provatures d'aconseguir la immortalitat mitjançant el poder, les grans pedres de la tomba, l'or enterrat amb el rei o amb el general d'un exèrcit d'ombres. Ningú sap avui quin fou el poble que va bastir els grans monuments de pedra. El llenguatge, les veus, els noms, les alegries i dolors d'aquells homes i dones s'han esvanit enmig de les escletxes inclements que obri el temps, com un abisme immens. Tot engolit en l'avenc. Pedres que només serveixen per a la fantasia. Els pagesos imaginen que els poblats, les torres que s'alcen encara, potents, orgulloses, devien ser obra d'una finida raça de gegants.

Ningú no podrà esbrinar ara qui aixecà les poderoses pedres que es situaren, fermes, en aquest indrets fa prop de tres mil anys. L'esforç del poble roman, ens queda la presència dels edificis que aixecaren amb la seva suor. Però... qui era el general que els menà a la victòria, el rei que governà aquestes territoris? Qui ho sap? Algú ho podrà descobrir? El claper de Can Xanet m'obria els ulls de l'ànima a tots els misteris i, amb la meva fantasia, volava pel buit meravellós del desconegut.

Verdaguer era, amb els amics, al costat de les cases. Em digué que contemplava com escrivia, emocionat. Però jo era lluny, navegava enmig d'una boira llunyadana a la recerca del ressò dels segles primitius. Cap cançó de les eres, ni de segar. Es perdia en la distància el picarol de les vaques que pastaven per sa Cullerassa. Jo era damunt una terra pel diluvi blana i arreu on alçava l'esguard, tribus salvatges i guerrers asprius es feien la guerra.

Amb el mateix dolor de quan, de genolls, contemplàvem la badia de Formentor, aquells macolins penetrant, com punyals, en la carn, així les roges flamarades de les guerres antigues i els crits estremidors dels presoners que moren damunt la pedra del sacrifici. Quins déus adoren els homes i les dones abans de Crist? Quin interrogant els porta a aixecar temples i altars a déus ignots, adorar els animals, la lluna i el sol, el mar, la por que porten dins del cor?

Aixequen alts murs de pedra, torres amb roques de grandària gegantina, per fer front al veí que els vol prendre la casa, la dona, els bous que els proporcionen el menjar. Se sent la remor de les bassetges colpejant el sostre de palla i rames de les pobres cabanes del poblat. Centenars de guerrers mig nus, amb el rostre pintat de dibuixos ignots, criden victòria dalt dels murs abans altíssims d'aquest poblat abandonat fa segles. Però aquí, tocant amb mà tremolosa aquestes pedres curulles d'història, es pot llegir el cor dels homes com si nosaltres fóssim també amatents pobladors d'aquell món fos en les planúries del temps.

El claper de Can Xanet! Seguint el costum ensenyat per l'oncle Miquel Llobera, vénc molts dies a veure aquestes restes d'un passat sorrut. Als estius, quan deixam enrere les ombrívoles aules de l'Institut Balear, amb permís del pare m'enfil per la muntanya fins al Castell del Rei, el Puig de Maria. Fer excursions a Lluc, pujar fins a la torre d'Albercutx, llegir sota els pins de Formentor, mentre les dones de les Cases Velles preparen el dinar. I, sempre, fins i tot en els moments més joiosos de la meva adolescència, sentir ben endins la veu acaronadora de la mare, la tebior del seu alè contra el meu clotell.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El Círculo Mercantil i les recollidores d’olives – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats. (Miquel López Crespí)

Per als rendistes que passaven la vida asseguts al Círculo Mercantil, els pobres no eren persones, eren instruments per a explotar el més possible i després, en no poder fer feina, llançar-los al fems com una llimona sense suc. Ho vaig sentir comentar sovint. Els senyors es llevaven del damunt els missatges i les criades que no rendien com quan eren joves. Els treien al carrer sense cap mirament. Els era ben igual que no tenguessin casa i que, per l’edat, ja no els volguessin per part ni banda. Eren insensibles a les vídues que ploraven, demanant una mica de pietat, al vell que s’agenollava als seus peus suplicant que el deixassin morir a la terra que havien treballat durant dècades, deixant-hi la vida.

Tota aquesta humanitat nafrada i humiliada, compareixia per La Societat demanant suport, un poc d’ajut. A vegades una paraula amable, un consell per a poder sentir l’alè d’una veu comprensiva. El pare deixava la joieria i començava a moure cel i terra per trobar un indret on la vídua pogués fer feina i la persona d’una certa edat tengués un sostre, un plat de sopa calenta i no morís, a qualsevol racó, abandonat, com un animal.

A casa no érem d’anar a missa. Servàvem la memòria de segles de persecucions i insults. Els records de les cremadisses de 1691, dels penediments públics aconseguits sota tortura, els crits de dolor dels homes i dones llançats a les fogueres de viu en viu, romanien presents, com si tot allò hagués passat feia uns dies. Era l’Església, els sermons des de la trona, el que mantenia present el record del patiment. Però aristòcrates i inquisidors, militars i clergat anaren ben vius a situar al temple de Sant Domingo només les gramalletes amb els noms dels darrers condemnats de la Inquisició. Ben alerta a recordar els altres centenars de mallorquins i mallorquines implicats en les detencions i processos des del segle XV! Estigmatitzar els Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls per deixar en l’oblit altres cognoms. Una manera terrible de salvaguardar la pretesa “puresa” de sang dels aristòcrates i el clergat. Les successives reimpressions de La Fe Triunfante... quin sentit tenia, a no ser perpetuar in aeternum la memòria de tanta brutalitat?

De ben petita vaig entendre que el vertader cristianisme no era el de les beates que ens envoltaven. Molts de copets de puny al pit i poques accions en suport dels desvalguts. Les Filles de Maria només es preocupaven de vigilar qui anava a missa i es confessava, qui combregava cada dia i si els jornalers i jornaleres participaven en les novenes, en les excursions a Lluc que organitzava el rector. Alguna vegada repartien pa i munts de roba vella entre les famílies més necessitades. I, en apropar-se el dia dels Reis, caramels i quatre cavallets de cartró per als infants. Poca cosa més. Només La Societat i la cooperativa del padrí Rafel actuaven de veritat per a solucionar les autèntiques necessitats dels desvalguts. Trobar feina, ensenyar de llegir i escriure els al·lots i joves que no podien anar a escola, organitzar, mitjançant unes mòdiques quotes mensuals, l’assistència mèdica... La Societat feia de botiga i escola, d’hospital i lloc d’entreteniment. Era un món paral·lel al dels rics i el clergat. Abans, en un passat recent, hi havia gent que era enterrada a la terra. Els treballadors no tenien unes pessetes per comprar un bagul, malgrat que fos barat. La fusta de pi pintada de negre era un luxe inassolible. L’assegurança que permeté poder anar a consultar el metge i morir dignament va ser un avenç molt important. Les dones d’edat contaven com no feia gaire temps enterraven els morts a la terra, amb un mocador damunt la cara.

Era una època de privacions recordada amb tristor. L’arribada de la República representà una autèntica esperança. Els al·lots estrenaren escoles noves i, als vespres, podien venir a repassar els deures que els posava el mestre a les classes que jo donava.

El pare m’ho digué una vegada després de la inauguració de l’escola primària:

-Si podem consolidar la República, si aconseguim prous diners per a l’ensenyament, la propera generació ja podrà tenir el batxiller. Haurem donat una passa de gegant en l’alliberament de l’esperit humà. Hauràs de tancar la teva escoleta! El futur no coneixerà l’existència de persones sense estudis! En pots tenir la més completa seguretat. Potser els joves arribareu a veure amb llibres els al·lots i al·lotes que ara es lloguen a la plaça Major. Fills de jornalers sense terra fent la carrera de medicina, enginyeria, arquitectura... Qui ho sap! Podran escollir la Universitat on vulguin anar. Tot anirà a càrrec de l’Estat. Aleshores, com a França, Anglaterra i altres països civilitzats, veurem qui és qui val realment. Els fills dels rics potser continuïn comprant les carreres, els títols que lluen en els despatxos. Però els qui vertaderament posseiran el saber seran els fills i les lles dels treballadors.

L’optimisme del pare contagiava la família.

A casa nostra mai no vaig veure cap mena de tristor fins que esclatà el Moviment.

Encara no sé si la detenció del pare i de la meva germana, i les ordres de cercar el padrí Rafel procedien d’en Martí Cerol o tot era qüestió del rector Palou. Amb el temps es va saber que les armes que empraren el dinou de juliol estaven amagades a l’església, dins la sagristia. El cop dels militars estava planificat de mesos enrere. En Zayas, el cap de Falange, venia sovint al poble i se’n portava els més radicals a fer pràctiques de tir a la garriga. Alguns dies sentíem els trets mentre fèiem classes a l’Ateneu. Ho sabíem. Ningú no ignorava que hi havia gent que s’entrenava per a matar.

Així i tot, érem massa joves per a copsar el perill que s’apropava. El padrí, a l’hora de dinar, ho comentava amb el pare.

-Gabriel, sembla que preparen la guerra. La dreta ja no confia en les eleccions per a provar de canviar el govern. Fan pràctiques amb pistoles!

El pare volia mantenir l’esperança, pensar que els exaltats que practicaven disparant contra els pins no representaven cap perill.

-No veus que la República té l’exèrcit, els carrabiners, la Guàrdia Civil, milers de persones que sortiríem al carrer a defensar la llibertat si un altre Sanjurjo volgués fer una nova provatura colpista?

Qui no volia la llibertat era la CEDA i els extremistes que seguien les doctrines de José Antonio i Onésimo Redondo. Les llistes de qui havien d’anar a cercar i portar als murs dels cementiris s’anaven bastint a la rectoria entre rosari i rosari. Alhora que resaven, les beates informaven de qui era membre d’un sindicat d’esquerres o estava afiliat a La Societat. Les llistes es feren a poc a poc durant tot el temps que durà la nostra alegria pel triomf del Front Popular. Nosaltres ens manifestàvem a favor de la República, el Primer de Maig, demanant la llibertat dels presos polítics. Però ells, en els seus caus, covaven una ràbia feresta apuntant a poc a poc els noms dels esquerrans que serien detinguts i assassinats en els propers mesos.

N’Andreu sempre ho deia i mai no deixava d’insistir en la necessitat d’aprendre del que s’esdevenia a Mallorca i la resta d’Espanya.

-Mirau si és viva la dreta –explicava-. A Mallorca no ha passat res que pugui comparar-se a la Revolució d’Astúries, a la proclamació de la República Catalana per Lluís Companys. No s’ha esdevengut res de semblant, però de seguida han anat a cercar les persones més conegudes per les seves idees avançades.

El meu nuvi volia que entenguéssim la gravetat de la situació. Sempre insistia en el mateix tema. El rancor de clericals i rendistes contra el poble.

Un mes abans de l’esclat del Moviment anàrem d’excursió fins a la platja d’Alcúdia amb els alumnes de l’escola de l’Ateneu, amics i amigues de l’Orfeó i de La Societat. Aprofitàvem els diumenges per assajar sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Cantàvem cançons populars mallorquines, els himnes de la CNT i la UGT, “Els Segadors”...

-Vos pensau que el carlisme extremat del Círculo Mercantil oblidarà mai les reunions de les jornaleres de la recollida d’olives, els noms dels que hem repartit els fulls volanders convidant a la vaga?

Tots ens miràrem i amb un gest li diguérem que continuàs. Per a nosaltres, joves com érem, era el més normal del món deixar la sala de reunions de La Societat a les jornaleres de Selva, Caimari, sa Pobla, Muro, Búger i Campanet. Aquell any, les treballadores demanaven uns rals més. Els senyors de les possessions només pagaven una pesseta i setanta-cinc cèntims per dia. I ja ho trobaven massa! No es podia subsistir amb uns jornals tan esquifits! Els amos es pensaven que amb quatre rals i un sac d’olives ja estaven ben pagades. I encara esperaven que els jornalers els besassin les mans, plens d’agraïment! Les dones no tenien un local adient per a reunir-se. Havien demanat permís als de la Casa del Poble d’Inca, però hi hagué problemes. La vaga no estava organitzada pels sindicats coneguts i no volgueren cedir cap sala de les organitzacions obreres. Pensaven que, per tenir possibilitats de triomfar, la vaga havia d’estar organitzada i dirigida pels homes. I aquesta vegada eren les jornaleres les que portaven la lluita endavant. Els homes imaginaven que una revolta espontània, sense dirigents reconeguts, seria un fracàs. Va ser un error dels sindicats socialistes. Els anarquistes també es feren els desentesos. Per això, quan una delegació de treballadores vengué a parlar amb el pare, ell no veié cap inconvenient a cedir-los una cambra de La Societat per a fer-hi les reunions.

-Parlau amb la meva filla. Na Caterina porta l’escola i allà hi podreu fer les juntes. No hi ha cap inconvenient.

D’ençà d’aquell dia vaig ser molt coneguda entre aquelles dones. Na Isabel els ajudà en tot el que pogué. Va ser ella la que redactà els fulls volanders que s’editaren a una impremta inquera. Els impressors no feren cas a les recomanacions sindicals de no donar suport a una vaga no controlada per la direcció de Palma i feren els fulls a la nit, robant hores de son, sense voler cobrar res. Na Isabel i jo mateixa els acompanyàrem sovint. N’Andreu i un munt d’amics de l’Ateneu també van participar activament en la campanya de suport a les recollidores d’olives. Anaven en tren fins a Muro, a Inca. Altres, en bicicleta arribàvem a Caimari, Selva, Santa Margalida... Els senyors cridaren la Guàrdia Civil. Volien que l’autoritat ens detingués i ens portàs a judici per “boicotejar la feina a la comarca”.

No ho aconseguiren.

Férem una campanya dins la més estricta legalitat republicana. Demanàvem permís per fer les reunions, parlàvem amb el batle de cada poble explicant les nostres intencions, el motiu de la vaga, exposant les necessitats de les jornaleres.

Va ser un èxit.

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats.

N’Andreu s’acostà al racó des d’on jo seguia els debats. A cau d’orella em digué:

-Si els homes estiguéssim tan units, posseíssim unes ànsies de millora com aquestes dones, la unitat obrera seria un fet i el capitalisme tendria els dies comptats.