Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

Mourant de faim, mourant de froid-

Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L'habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l'escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s'hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armariet curull d'obres literàries, filosòfiques i científiques.

Pocs temps després de la nostra arribada a París anàrem a veure Maximilien Robespierre a casa del fuster Duplay, al carrer de Saint Honoré. El nostre ambaixador, l'home que ens presentà a qui en aquells moments significava l'esperança de la Revolució, va ser Babeuf, íntim amic de Chaumette. Chaumette pertanyia al grup més avançat de la Convenció, la munió de diputats que, ran de les matances de patriotes ordenades per Lafayette al Camp de Mart, demanava la creació urgent d'un Comitè de Salvació Pública. La sang innocent vessada per la Guàrdia Nacional uní els més ardorosos defensors de la llibertat. Aleshores tots eren amics, aliats en la lluita contra els reialistes i la dreta representada per Danton i els seguidors de Bailly i Lafayette. Un poc més endavant, l'època iniciada amb l'assalt a la Bastilla s'enfosquí. Les notícies de les desavinences i desacords que finiren amb tantes amistats i fervorosos juraments d'unitat fraterna davant els borbons ens arribaren a Madrid, quan ja érem en mans dels tribunals. Feia poc que havia fracassat la primera part de la nostra conspiració: aprofitar la guerra entre Espanya i França, l'entrada de l'exèrcit dels Pirineus a la Cerdanya, per a bastir una república catalana. Però quan arribàrem a París encara no s'havien evidenciat les diferències entre els jacobins.

Babeuf el coneguérem a la lògia L'Aurore i de bon començament ens sobtà la lucidesa del seu pensament. Seguidor fidel de Marat i Chaumette, admirava força Robespierre, el qual considerava un revolucionari providencial, l´únic que podia salvar la Revolució dels perills que l'amenaçaven. .

La casa humil on Babeuf ens havia portat ens sorprengué de seguida. La fusteria de Duplay ocupava la planta baixa de l'edifici. El matrimoni i la seva Elionor vivien al primer pis malgrat que aquesta darrera es passava moltes hores del dia tenint cura de Maximilien. Una parella enamorada. Ho vérem de seguida que entràrem a la saleta de tribú del poble. .

Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L'habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l'escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s'hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armariet curull d'obres literàries, filosòfiques i científiques. .

Record Robespierre rere la tauleta, amb un exemplar de El contracte social de Rousseau obert en un dels capítols finals. .

Rousseau! El pensament de l'escriptor, del memorialista, del filòsof, dominava l'esperit de molts dels membres del Tercer Estat que, amb els quaderns de greuges de cada poble i ciutat, s'havien reunit a Versalles per a intentar que el rei aprovàs una constitució. Just arribats a París, el dia que poguérem anar a la Convenció per a sentir Robespierre, el sentírem demanar als representants de la Nació que fossin dignes de l'obra i del pensament d'aquell gran savi. Les paraules de Robespierre encara ressonen amb força dins del meu cervell. Era dalt de la tribuna, talment un vaixell per damunt les ones del temporal. .

-Hem de fer jurament de seguir les indicacions de Rousseau, l'home que, malgrat els anys passats d'ençà escrigué les seves obres, és l'autèntic motor de la Revolució i que ens indica, com un far en la foscúria, el camí que hem de seguir per a esdevenir ciutadans lliures en un món on ja no existeixi el despotisme. Potser el nostre nom desapareixerà aviat dels llibres d'història i ben aviat ningú no es recordarà dels convencionals que aprovaren la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà. No ens ha d'importar gens. Nosaltres hem de considerar que haurem acomplert el nostre paper en la història si som capaços de portar endavant les idees del mestre que ens inspira: Rousseau. Tota la resta és anecdòtica i sense cap mena d'importància per al destí de la humanitat. .

Robespierre davallà de la tribuna enmig d'un eixordador soroll de crits d'aprovació i aplaudiments. Suava, però en el rostre se li podia llegir la satisfacció que sentia per haver pogut parlar del mestre estimat. .

Quan ens veié entrar deixà la ploma a la capseta on guardava els estris d'escriure, prop del tinter de vidre que brillava intensament en rebre els raigs de sol d'aquella radiant primavera parisenca. Babeuf anà a cercar les deus cadires de la cambra. Les que hi havia a la saleta no haurien bastat per a atendre la delegació de catalans i espanyols que eren davant el seu portal. .

El dia que anàrem a veure'l era ben especial. S'accentuaven els rumors d'un possible cop d'estat que obriria les portes de París i de França als emigrats de Coblença. Pareixia arribat el moment de posar punt final a la voluntat de la Nació. Els reialistes conspiraven en estreta unió amb els especuladors. La fam es feia sentir arreu i a la Convenció li costava decretar mesures excepcionals per abaratir els queviures necessaris per a la població. Ho havíem comentat abans amb Babeuf. Si la gent moria de fam, si aquell any el nombre de suïcidats al Sena i de miserables que demanaven ajut a les portes de les seccions, de la Casa de la Ciutat i de la Convenció augmentava... de què hauria servit la Revolució? .

Babeuf ens ho deia mentre pujàvem per l'estreta escala de la fusteria que menava a la cambra de Robespierre: .

-Si el poble pateix més que en temps de la tirania, si finalment el sector més sospitós de la Convenció aconsegueix impedir el dret de vot per a la majoria dels francesos... de què haurà servit el que hem fet fins ara mateix? I la sang vessada pel poble, els sacrificis... tot per llevar uns lladres i situar-ne uns de nous? Chaumette, Marat i Robespierre tenen raó quan diuen que no pot haver-hi autèntica llibertat mentre la gent mor de fam al carrer. .

Les golfes on vivia Robespierre tenien el sostre molt baix i havies d'anar amb compte de no colpejar-te el cap. Va ser el primer que ens advertí Babeuf. .

Robespierre vivia lliurat totalment a la causa de la consolidació republicana. Encara érem a l'escala, agafats a l'arrambador, quan ja sentirem la seva veu. Elionor, la filla del fuster Duplay, ens obrí la saleta que feia de rebedor. Tothom sabia que aquella al·lota de bellesa resplendent era la seva estimada. En qüestió de dones, l'Incorruptible era molt diferent de Danton i de tants d'altres tribuns de la Revolució. De jove, just acabats els estudis d'advocat, tengué algunes aventures; els amors típics de la joventut. Però aviat es capficà en la lluita política deixant de banda qualsevol mena de distracció mundana. A París coneguérem molts convencionals que, emprant la fama que els donava la tribuna i els diaris, anaven tot el dia rere el sexe femení. Semblaven ducs o marquesos del vell règim. Com si el poder només servís per a aprofitar-se dels avantatges que en comporta l'usdefruit; privilegis econòmics o privilegis sexuals, tant se val. Marat, Robespierre i Babeuf eren fets d'una altra fusta; amb el temps ho vaig entendre ben bé. Al primer instant ja vaig notar com era autèntic l'amor de Robespierre per Elionor Duplay. Els ulls se li entelaven quan passava al costat de la tauleta on redactava les intervencions en la Convenció. Notaves com el pit li tremolava, talment li mancàs la respiració. Era una relació autèntica, entre persones que tenien les mateixes idees, que lluitaven pel mateix, que patien o els embargava la felicitat per semblants principis i sentiments. .

Quan la filla del fuster jacobí ens obrí la porta vaig restar uns segons atabalat en copsar la seva bellesa corprenedora. No era estrany que l'Incorruptible l'estimàs. .

Ens va fer passar amablement. .

-Prepara el discurs d'avui a la Convenció -ens digué. .

Va ser del que parlàrem amb Robespierre aquell dia. .

L'Incorruptible ens tenia vertaderament intrigats. El teníem al davant, l'home que volia que la Revolució continuàs avançant quan molts deien que amb la promulgació dels drets de l'home i del ciutadà tot ja estava fet. .

Record les seves paraules com si les hagués pronunciades ara mateix. .

-És difícil continuar, avançar en el camí de la llibertat. A molts dels ja els aniria bé que s'aturassin els canvis. Per a ells el poble és una massa informe de gent incontrolable que cal tenir sempre sota la vigilància de les baionetes. Encara no saben ni han entès que són als seients de la Convenció perquè aquesta xurma ha vessat la sang per la llibertat de tots. Restam encerclats per les restes perilloses de l'orgull feudal i el despotisme que nia encara dins l'esperit dels que es diuen representants populars. M'indigna sentir-los a la tribuna exposant els perills que ens amenacen si no posam barreres a l'avenç de la "canalla", del "populatxo"....

Mentre el sentia vaig mirar amb més calma i deteniment el petit enfony on ens havíem engirgolat com poguérem. Els llibres en el petit armariet, les velles cadires de bova on ens assèiem, un gravat que representava Cai Grac, un altre reproduint el rostre de Jean Jacques Rousseau, novel·les de Voltaire i Diderot, volums de les primeres edicions de l'Encyclopédie... Robespierre sempre anava molt abillat. Recentment havia substitut el color negre del seu vestit pel verd. Però era inconfusible amb la perruca empolvorada i la corbata blanca de randes, com si es tractàs d'un marquès del vell temps. .

El que més sorprenia era l'enigmàtica rialla del seu rostre. Una expressió que feia caure simpàtic el personatge. .

Vaig pensar que un polític tan intel·ligent, abillat amb cura com anava sempre, un home amb la seva indubtable capacitat de feina i de sacrifici, tendria molts enemics fins i tot entre els seus. El temps, les notícies que posteriorment ens anaren arribant de França, confirmaren fil per randa totes les meves suposicions. .

Robespierre estava entestat en una discussió amb Ramón Salas i Lluís Garcia. Tornat a la realitat després d'aquells moments de reflexió, vaig sentir que l'Incorruptible els deia, segur de les afirmacions que feia: .

-Com us deia fa un moment, a la Convenció hi ha massa diputats que amb la paraula poble semblen voler designar una classe d'homes separada, a la qual ells afegeixen una certa idea d'inferioritat i de menyspreu. Us assegur que ja és hora d'expressar-se amb més precisió, recordant que el sistema que nosaltres combatem proscriu les nou desenes parts de la nació. ¿Per quina fatalitat hem arribat a una situació en què els únics amics fidels de la Constitució, les veritables columnes de la Constitució i de la llibertat són precisament aquesta classe laboriosa i magnànima que la primera legislatura despullà del dret de ciutadania? .

S'aturà un moment, com si agafàs alè, i continuà, molt seriós, accentuant cada una de les paraules que pronunciava: .

-Tot això s'ha d'acabar. Potser Marat tenia raó i hem estat massa condescendents amb els traïdors que hi havia i hi ha en les nostres fileres. Excloure les nou desenes parts de la nació de l'exercici de la llibertat és un crim que ha de finir de forma ràpida i immediata. El primer deure de la Revolució si no vol romandre morta, enterrada sota la xerrameca dels cínics i des aprofitats, és esborrar aquestes distincions injurioses que mesuren la capacitat política dels homes segons llur fortuna. .

La reunió es perllongà fins a una hora ben avançada de l'horabaixa. Era hora de deixar l'Incorruptible. Li havíem pres un temps preciós. Però, qui no hauria volgut romandre hores i més hores escoltant aquell qui esdevenia l´única possibilitat de consolidar la llibertat tan durament aconseguida? .

Elionor ens acompanyà fins a la sortida. Per fi havia aconseguit que deixàssim tranquil Robespierre. Fora, els al·lots del carrer de Saint Honoré cantaven trists mentre allargaven la mà per a demanar-nos una almoina o un bocí de pa: .

Mourant de faim, mourant de froid, .

Peuple dépouillé de tout droit.

Tout bas tu te désoles.

Cependant le riche effronté, .

Qu'épargna jadis ta bonteé.

Tout haut, il se console.

Nous ne voulons, dans le faubourg.

Ni des chouans du Luxemburg.

Ni ceux de la Vendée. .

Els llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar

Per Arnau Carné, responsable de l’editorial Tigre de paper Edicions

L’onze de setembre de 2011 ha nascut un nou projecte editorial, de novel·la i narrativa crítica en català, enmig de l’efervescència de la crisi econòmica, política i cultural. S’anomena Tigre de paper Edicions (www.tigredepaper.cat). I així com la dita xinesa desafiava amb el lema “l’imperialisme és un tigre de paper” en un context de derrota estadounidenca a Vietnam, ara és del nostre paper que en pretenem fer un tigre per recuperar aquell sentiment de que les coses no van bé, de que s’han de canviar, i de que ho hem de fer nosaltres i ara.

Sota el paraigües de la col·lecció “FeraFerotge, mots salvatges”, destinada a obres de narrativa incatalogables pels seus estils de literatura experimental, s’ha reeditat i presentat una de les primeres obres de l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí. Es tracta del recull de contes “La guerra just acaba de començar”, un collage narratiu, una obra de combat, una bufetada, un cop de puny a la literatura, en la seva mateixa expressió, “de capellans i falangistes” que en aquell moment promovia la cultura del règim franquista. Editada l’any 1973 i segrestada pel Tribunal de Orden Público, la seva distribució es produí de mà en mà a través d’aquelles amigues i amics, activistes antifranquistes, que no només pretenien substituir una dictadura per una democràcia, sinó que influenciats per la cultura revolucionària plasmada en el Maig del ‘68, volien aprofitar la seva joventut per destruir el règim de les velles jerarquies oligarques i a la vegada renovar el discurs i les formes d’aquella vella esquerra burocratitzada i amb por als canvis.

En aquesta obra, un jove Miquel López Crespí compromès amb les lluites de Mallorca, ens fa un retrat colpidor de l’ambient que es respirava a l’illa, una barreja de repressió política, explotació laboral, foment del consum turístic i superficial, i solitud. I no és casual la primera cita de “la gent, compacta, avança dificultosament enmig de la neu cap al Palau d’Hivern” i la cita final del capítol “Fugir”. Una de les riqueses del llibre és la seva facilitat per transportar-nos per distints episodis de la història, d’una història escrita per aquelles persones que han intentat canviar tot un món i que ha estat ratllada, tatxada i ofegada amb sang.

Quin sentit té editar una obra d’aquestes característiques 38 anys després? No es tracta de recuperar un document valuós només per recordar una època del nostre passat, sinó de recuperar un document valuós per recordar un esperit, en el sentit més laic del terme. En el prefaci de la present edició, escrit pel mateix Miquel López Crespí, s'ens presenten les voluntats i els objectius de l’obra en el seu moment. Ens parla de les diferents influències de les noves avantguardes literàries d’aleshores i sobretot de la complicitat entre l’intel·lectual i la societat: “no podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural”. Ara, 38 anys després el mandarinat cultural ens ha canviat l’art pel “reality show”, mentre els índex d’atur no paren de créixer, el suïcidi ja ha passat a ocupar la primera causa de mort no natural a l’Estat espanyol, la patronal ha establert la precarietat com a única forma de contracte laboral, les presons estan més plenes que mai i se’ns ha passat de vendre la guerra contra el Vietnam com una lluita contra el comunisme, per una guerra contra Líbia per raons humanitàries.

Doncs altre cop plantegem que la lluita econòmica, política i social ha d'anar acompanyada de la lluita cultural. Recuperar i reforçar l'actitud i l'activitat de les qui com Miquel López Crespí, en el seu moment s'endinsaren en el compromís literari intel·lectual pel canvi social, per seguir posant-lo en pràctica a l'actualitat.

Seguint aquesta premissa, les altres dues obres que s'han editat sota el nostre segell, “Tropel. Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia” de Carlos Medina Gallego i “Harraga” d'Antonio Lozano, ens transporten a partir de trames novel·lesques a l'activisme del moviment estudiantil colombià i a la denúncia de les màfies de drogues i persones que actuen amb la complicitat de les altes institucions marroquines i espanyoles.

Per a Tigre de paper Edicions, la guerra just acaba de començar i esperem afrontar-la amb una bona qualitat literària, recolzant el compromís ferm de les escriptores envers la seva societat i amb els ànims de qui creu que tot està per fer i que tot és possible.

16/11/2011

La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí, escriptor

«Volíem fer obres de combat, rupturistes»

Per Ignasi Franch, periodista

Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?

–M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.

L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

–Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.

I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?

–Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.

Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.

–Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…

Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…

–Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.

A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?

–És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.

I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?

–També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.

Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...

–Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.

Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)

Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres

Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

Web Llibertat.cat

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)

Llibres de la generació literària dels 70

En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.

No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)