Miquel López Crespí - Memòria històrica

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) - (Vet aquí un petit tast de l´obra Damunt l' altura- El poeta il·luminat, Pagès Editors) -

L'ODA A HORACI

Molt abans dels trenta anys ja sabia, emperò, el que volia i no volia. El camí, ni que fos de forma inconscient, ja era triat dins el meu interior més profund. Ramon Llull esdevenia el mestre secret, de la influència del qual no volia parlar amb ningú. En el fons, era el motor que m'impulsa a continuar furgant en el món de la literatura. La tècnica literària al servei de la necessària construcció d'un art cristià oposat a la vulgaritat regnant, a les extravagàncies mancades de rigor de tant d'aprenent de poeta: les imitacions de la realitat que només serveixen per a enfonsar l'ànima de la humanitat vers abismes de barbàrie sense fi.

La Religió! Els senzills preceptes cristians que m'havia ensenyat la mare esdevenien l'única columna dreta d'un temple que s'esbucava. Era a Pollença de bell nou, fracassat, a parer d'alguns veïns, sempre envejosos de la riquesa de la família. "El fill de Can Costa no ha pogut acabar la carrera de misser!", era el comentari gens amagat que se sentia per places i carrers.

Provava d'actuar com si no en fos conscient. Ningú mai no em va fer cap comentari al davant. Tot eren xiuxiueigs en secret, dits a mitja veu, mirant a dreta i esquerra, amb por que els comentaris arribassin a orelles del pare, ja que això podia comportar, imaginaven, perdre feina i jornals a les Cases Velles o a Can Xanet.

Els dies anaven passant molt lentament. Em refugiava en l'estudi. Feia pràctiques amb l'italià i el francès, escrivia als amics en la llengua de Lamartine. Vaig començar a aprofundir en el grec i l'alemany.

El suïcidi d'en Felip de can Poquet, la destrucció de la "trompa de cantar", el fonògraf, m'havia afectat força. A l'endemà de l'enterrament en el solar que s'emprava per a donat sepultura als heretges i protestants, qualque gitano d'origen incert i religió desconeguda, els homes i dones que se suïcidaven, vaig veure els veïns del carrer de les Creus, l'indret on vivia el finat, que, com era costum, trien la màrfega, un matalàs de palla d'ordi, d'aquella que no feina pols, i la portaven a cremar. Posteriorment, alguna veïna misericordiosa preparava la calç i emblanquinava la casa. Potser era un costum que venia d'antic, dels anys de la pesta negra i de la fam. Una manera, cremar la màrfega, emblanquinar, de deixar endarrere una època, fer net un passat recent i, mitjançant el foc i el blanc de la calç, foragitar els esperits malignes que podien haver tengut alguna influència en la mort d'aquella persona.

El fum espès del foc que feia desaparèixer la màrfega d'en Felip de can Poquet, entrant per la finestra de la meva cambra, em recordava la relativitat de l'existència. Amb en Felip havíem jugat d'infants per aquests mateixos carrers ara coberts amb l'espessa fumarada del matalàs de pobre que es consumia en el solar dels desgraciats. Jocs a sa Plaça, pel carrer de l'Estrella o del Padró, abans que marxàs a l'Havana a la recerca d'un somni impossible. Tots aquells fills de pagesos i pescadors, de ferrers i llenyataires, de cosidores i peixeteres, que marxant a Buenos Aires, Montevideo o Santiago de Cuba, es pensaven que en tornarien rics, amb relluents rellotges i cadenetes d'or al guardapits, vestit i sabates de senyors, les dones carregades de collars, arracades i botonades, enveja dels pobrissons que no havien tengut tanta sort.

Tots volien fer-se una casa gran, amb escala de marbre que conduís als pisos de dalt, volien disposar de galeres, fer-se un xalet d'estiueig, comprar hort i, de bon matí, anant-hi de persona o enviant els criats, llogar jornalers i jornaleres per anar a segar el blat, batre les mongetes.

Vana illusió que sostenia els anys de privacions a qualsevol barri suburbial de la capital de Cuba, Argentina o França. Només un de cada mil tornava amb prou diners per a fer-se la casa. Els altres, la majoria, morien a un racó oblidat de l'infern on pensaven trobar la salvació. Alguns tornaven amb malalties inguaribles i es conformaven de viure d'almoina, a un racó que els volgués deixar la família. Eren els "fracassats", els que, en boca dels seus veïns, "havien volgut ser més" i el Bon Jesús els havia castigat el pecat d'orgull.

Altres, com en Felip de can Poquet, enfollien de rareses amables en aparença, la música!, però que trasbalsaven la vida quotidiana del poble, creant, en opinió de les autoritats, vertaders problemes d'ordre públic... el fonògraf, a tota marxa, en temps de batre i segar, les allotes deixant els sementers i anant a la caseta de la "trompa de cantar" per a sentir el miracle d'unes veus que sorgien, talment fantasmes d'un altre món, de dins una capsa de quatre fustes. Bruixeries portades de l'Havana, arts diabòliques, màgia de les fades malignes i bruixes dolentes que poblaven les serralades dels voltants!

¿Quina vida m'esperava ara, a recer dels meus, sabent els comentaris del poble a la meva esquena, criticant el "perdut" de Can Costa?

A vegades pensava que les meves lectures dels clàssics grecs i llatins podien afectar els principis cristians que alletaren la meva infantesa. Repàs amb preocupació l'oda A Horaci escrita quan tenia vint-i-quatre anys, sota la influència de Carducci.

Amb una certa preocupació comprovava que, sense quasi inconscientment, havia anat assimilant les idees, la forma d'escriure de molts d'autors pagans. D'on sorgia el contagi, per quines raons no havia copsat la possible influència perniciosa del paganisme damunt del meu esperit? Fins a quin punt la cultura grega i la romana no devien ser ja part indestriable del meu esser? Havia estudiat Homer, Virgili i Horaci sense cap mena de preocupació. Quin problema hi podia haver en l'aprofundiment de l'Art Poètica i les Epístoles literàries d'Horaci?

Reflexionava enmig d'un neguit creixent.

Hauria estat un error de part meva voler incorporar al català les troballes immortals de la literatura clàssica grega i llatina?

Podia esdevenir un greu pecat el coneixement de la poesia de Lucilli, Tibul, Properci o Catul?

La presència omnipotent d'Horaci subjau sempre present en els nostres clàssics i en els autors de parla castellana. Recordava les lectures d'Ausiàs March i Roís de Corella, les de Garcilaso i Fray Luís de León.

Com sobreviure en la grisor de la calma pollencina sense l'alè vital dels fonaments de la cultura grecoromana? Tantes nits aprofundint en Virgili! A les Bucòliques, el protegit d'August proclama l'arribada d'una edat d'or per a la humanitat anunciada pel naixement d'un infantó d'origen diví. Molts comentaristes han volgut veure en aquestes breus èglogues l'anunci de l'adveniment del cristianisme. Les Georgíques... són un llibre tan pagà com tants companys de dèries literàries volen fer creure? Un emperador que volia organitzar el retorn de molts ciutadans al camp insinuà a Virgili -i ja sabem què eren i què significaven les "insinuacions" d'un emperador romà- la redacció d'un llibre sobre el camp.

Les Georgíques són això mateix: una incitació a estimar la terra, un resum dels coneixements agraris d'aquella època. Virgili trigà més de set anys a finir l'encàrrec d'August.

Va ser un treball intens, fent amb tot l'amor de què era capaç el poeta llatí. El llibre és format per quatre apartats. El primer tracta del cultiu de la terra en general i inclou un calendari per als pagesos i els diversos senyals que serveixen per a esbrinar els viaranys per on caplleva el temps atmosfèric. El segon llibre versa sobre el conreu dels arbres i especialment de la viticultura. El tercer informa de com tenir cura dels ramats d'ovelles i vaques, i el darrer és un estudi sobre els eixams d'abelles.

Podia existir pecat en l'aprofundiment en tals obres?

De forma misteriosa, el dubte, que mai no havia sentit amb tanta d'intensitat, s'apoderà del meu esperit i els primers problemes de consciència en relació amb la influència pagana en el meu pensament vengueren donats per la possible publicació, per part de Menéndez Pelayo, de l'oda a Horaci que li havia enviat anys enrere.

Tot començà a fer-se entenidor quan vaig anar estudiant l'obra de Verdaguer. Record el sotrac interior que em produí Idillis i cants místics. En vaig deixar constància en El Áncora. Tota la vida havia lluitat, quasi sense adonar-me'n del que feia contra les tendències insanes vers un realisme que fruïa potinejant dins del fang, un ferotge realisme més immund que la realitat vertadera.

El refugi en els clàssics grecollatins era, potser de forma no premeditada, una fugida cap endavant, cercant una mítica bellesa que, les modes sense sentit procedents de la illustració francesa feien malbé.

Em sentia cristià, hereu d'uns valors que, indubtablement, haurien de servir per a alliberar els homes de l'amargura i l'escepticisme religiós propagat pels corrents de pensament dissolvent que xuclaven de Demòcrit i Epicur. De cop i volta m'adonava, potser una mica massa tard, dels problemes que podrien esdevenir-se si no vigilava amb molt de deteniment les meves passes poètiques i literàries. Qui sap si en lloc de conrear la sinceritat i la senzillesa cristianes, m'havia embarcat en un difícil viarany sense sortida.

Pensava que tot plegat era culpa del meu autodidactisme desenfrenat. Estudiant les civilitzacions de Grècia i Roma sense l'ajut d'un professorat competent, mancat d'un guiatge de lectures, sense saber destriar el que hi havia d'aprofitable i de rebutjable dins aquelles lectures.... com podria anar avançant en els objectius que m'havia proposat?

Novament encerclat per paranys desconeguts. A voltes em semblava haver caigut en una teranyina de la qual no podria sortit amb les meves úniques forces.

Crec que va ser l'ensopegar de cop amb aquest dilema tan concret fou el que, amb el temps, em portà a Roma.

Molt abans dels trenta anys ja sabia, emperò, el que volia i no volia. El camí, ni que fos de forma inconscient, ja era triat dins el meu interior més profund. Ramon Llull esdevenia el mestre secret, de la influència del qual no volia parlar amb ningú. En el fons, era el motor que m'impulsa a continuar furgant en el món de la literatura. La tècnica literària al servei de la necessària construcció d'un art cristià oposat a la vulgaritat regnant, a les extravagàncies mancades de rigor de tant d'aprenent de poeta: les imitacions de la realitat que només serveixen per a enfonsar l'ànima de la humanitat vers abismes de barbàrie sense fi.

Quin temps ple de contradiccions! Si als meus vint-i-cinc anys encara era capaç de defensar a fons el romanticisme, als trenta demanava a Menéndez Pelayo que retiràs el meu poema a Horaci de la seva antologia Horacio en España. Record molt bé una carta a Ramon Picó i Campomar que deia: "No m'he proposat en l'oda donar el manifest del meu ideal literari, que és ben diferent del que d'ella es desprèn. Com jo, admirador de Lamartine, de Schiller, de Byron i de Manzoni, com tu saps, podria condemnar la poesia moderna per una mania classicista? Tu saps que l'amor a les lletres modernes m'ha conduït fins a intentar aprendre la dificilíssima llengua de Goethe; tu saps que les qualitats dominants en mon esperit són genuïnament cristianes; tu saps que lo poc que haja fet ho dec a l'entusiasme i al sentiment contemplatiu, muses de la poesia moderna".

La carta és de 1879.

Feia poc que havia tornat de Madrid.

Anys després demanava als amics a què havia enviat el poema la destrucció de l'oda "A Horaci". M'adonava que, sense voler, sense ser la meva intenció, elogiava un autor de vida pagana. Els lectors del futur, si és que arribava a tenir-ne cap més enllà del cercles reduïts dels amics i coneguts, podrien imaginar en l'autor unes concepcions culturals que ja no sentia.

Nits de vigília pensant en la possible influència de les Odi Barbare de Carducci, autor també d'un Inno a Satana. Un Inno a Satanna escrit el mateix any de la convocatòria del Concili Vaticà I! Enfebrat, una nit d'insomni i remordiments, els criats de la casa en contemplaven, s'havien despertat amb el rebombori de l'obrir i tancar calaixos dels canteranos, veient com l'hereu de Can Costa cercava a la desesperada un paper.

Em miraven com si realment hagués enfollit. Volia destruir l'original de l'oda abans no fos massa tard! Res no m'aturava en la recerca. Caixons oberts, llibres pel terra... Algú parlà d'anar a cercar el pare, que era a les Cases Velles vigilant la talla dels pins que s'havien venut a fusters de Palma i Barcelona.

Finalment, prop de les tres de la matinada, en el moment exacte en què se sentia des de la distància el cant d'una òliba misteriosa, el meus dits tremolosos ensopegaven amb el maleït paper.

El vaig fer bocins amb tota la meva ràbia i desesperació. Així i tot no em fugien els nervis.

Tremolava.

La cuinera i els mossos de les galeres i carretons eren esverats. Atemorits, miraven l'espectacle que els oferia el meu comportament desconcertant. No sabien què fer. Els vaig enviar a dormir. No volia tenir testimonis.

El problema que ara se'm presentava era recordar a qui havia enviat còpies del poema. S'havien de fer desaparèixer totes. No n'havia de quedar cap ni una. El cor em bategava a mil pulsacions per minut. Com si la meva salvació o condemnació eternes depenguessin de quatre versos escrits sense cap mala intenció!

Menéndez Pelayo tenia la intenció de publicar, en edició per a tot Espanya i els països hispanoamericans, una antologia titulada Horacio en España. I, d'aquí la meva por, en el llibre volia incloure l'oda "A Horaci".

Què fer per aturar aquella possibilitat?

Li vaig escriure de seguida demanant que exclogués del seu llibre el que per a mi, més que una alegria, era una pregona amargura. Sense cap mena de remordiment, ans al contrari, alleugerit internament pel que feia, vaig signar la renúncia a la meva paternitat literària. No solament no volia que s'editàs, sinó que renegava de qualsevol relació que pogués tenir amb la meva antiga creació. Ben cert que l'havia escrita amb l'entusiasme de la joventut, influït per Carducci, però no era la meva intenció bastir cap tipus de monument a res que servís per fomentàs la impietat i la corrupció paganes.

Els anys han anat passant de forma ràpida i incontrolable. Ara, quan repàs a poc el passat provant de destriar d'on sorgien els problemes, les preocupacions morals i estètiques que conformaren els dies del defalliment a Pollença, em deman si tot prové d'aquell entusiasme de signe romàntic que em dominà l'esperit fins que em vaig ordenar de sacerdot.

No ho sé. Els viaranys de la ment són complicats i ningú encara ha sabut penetrar en la fondària de les nostres emocions més íntimes.

Joan Rosselló m'ha recordat sovint una carta en la qual el feia coneixedor de les meves contradiccions juvenils. Si analitzava alguns dels meus possibles valors morals, sempre hi destacava l'entusiasme, sense caure en la possibilitat que fos precisament aquest entusiasme l'origen de les dificultats.

I no tot eren flors i violes en l'autoanàlisi que vaig enviar a Joan Rosselló. Entre les passions pernicioses que podien fer-se amb l´ànima d'una persona, li deia, hi havia l'orgull, sempre a punt d'exterioritzar-se. I, qui, a Pollença, podia esdevenir un ser profundament orgullós? Un hereu de Can Costa, segurament.

Als descendents de la nostra nissaga ningú no ens podia fer acotar el cap. Eren els pobres, els amitgers i jornalers els qui havien de venir a veure'ns sempre, volguessin o no, cap baix i en aparent humilitat.

Els que no tenien més que les mans per a oferir, per a vendre, no podien ser orgullosos. Els anava el pa en l'envit. Mai no podien fer coneixedor que patien. Des de petit m'havien ensenyat que els pagesos s'havien de descobrir el cap quan passaven al nostre costat. La manca d'una salutació com pertocava, un comentari dit a la taverna, faltar a missa els diumenges i festes de guardar, perdre el temps amb balls o conversant amb gent sospitosa, els podia costar la feina. En un poble com el nostre sempre hi havia mil ulls vigilant rere les cortines de l'entrada de les cases. Per quedar be amb els senyors, missatges i botiguers, com si no res, et feien arribar els comentaris que algun desprevingut havia gosat fer sobre el vestit nou del fill de Can Costa, els diners guanyats amb l'oli, la venda de la collita de blat i garrofes.

Els senyors teníem cent orelles i mil ulls. M'ho digué de ben jovenet l'oncle Miquel, afegint que mai un Costa de raça no s'havia d'aprofitar dels avantatges que oferia la seva posició social.

Només els senyors podíem anar amb el cap ben alt pel carrer sense necessitat de baixar els ulls davant ningú. Per això mateix sabia que l'orgull en fregava de ben a prop.

(1 vídeo) A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

I escriuré els noms...

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

(P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)

Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
© Miquel López Crespí
Març de 2006

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)