Miquel López Crespí - Memòria històrica

Crònica sentimental dels anys 70 Alguns aspectes divertits dels pseudoesquerrans dels anys 70

El pacifisme hippie, importat dels Estats Units, era moda. “Feu l’amor i no la guerra” era una consigna arribada de Califòrnia i de les protestes contra la intervenció ianqui a Vietnam, amb la qual coincidia la majoria del jovent. La militància de determinats professionals que anàrem a visitar -exceptuant els companys de la cooperativa d’arquitectes del carrer Estudi General, l’indret on vaig fer feina una temporada- consistia a anar a veure recitals de la Nova Cançó, donar diners per als treballadors dels hotels en vaga, comprar llibres prohibits i ser socis d’un cineclub d’Art i Assaig. Els més catalanistes s´apuntaven a l´Obra Cultural Balear i feien excursions per Pollença i Binissalem a la recerca de l´esperit de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Villalonga. (Miquel López Crespí)

Per Miquel López Cresp.i, escriptor

Record que, durant una llarga temporada, el partit m’encarregà visitar, amb el secretari general, Mateu Ferragut, determinats professors, periodistes, escriptors, arquitectes, homes de teatre, editors progressistes i aconseguir que, a part de parlar als bars i tertúlies progressistes, s´implicassin de forma conseqüent en la lluita contra el franquisme.

A hores d’ara no sé quantes visites férem.

Al principi ningú s’oposà a parlar. Era un temps de reunions constants, de debats interminables fins a la matinada. Una bona part dels nostres intel·lectuals pensaven que un debat polític contra Franco. Però, ben instal·lats al sofà ja era una forma de militància.

Quan els trucaves per a concretar la trobada, imaginaven que solament hi anàvem a sopar, a convidar-los a una projecció de cine clandestí (els darrers films d´Eisenstein, Godard, Visconti, Bergman i Dovxenko que havien arribat a Palma!). Poc pensaven que volíem anar més enllà de la xerrada al voltant de la tauleta dels pastissos i el cafè!

La majoria de gent coneixia Mateu Ferragut per la tasca de professor d’Història a l’Institut Pius XII de Palma. Era apreciat arreu. Havia fet nombroses conferències per a l’Obra Cultural Balear sobre les Germanies mallorquines, la literatura catalana contemporània i la història del Moviment Obrer. Va ser el primer a explicar les aportacions d´Andreu Nin i el POUM al marxisme català. S´especialitzà a donar a conèixer el pensament de Rosa Luxemburg i Antoni Gramsci en els seminaris clandestins de l´època. Ningú sabia encara que, de ben jovenet, ja ingressà a l´organització. La seva extremada joventut feia que ningú sabés qui era en realitat en Mateu.

En els caus de la resistència, em coneixien com a un jove escriptor que acabava de guanyar el Premi de Teatre Ciutat de Palma. Procurava no parlar gaire a les reunions amb professionals. Havia arribat a copsar que només escoltaven amb atenció aquells dels nostres camarades que tenien algun títol. Llegint en els ulls dels qui descobrien que era autodidacte endevinava que no atenien cap dels meus raonaments. Què podia argumentar un lletraferit sense carrera? Talment com si la criada els hagués parlat de qüestions que només ells sabien i havien estudiat. Un home sense títol... què pot saber d’història, de literatura, de la situació política espanyola i internacional? Podia tenir una opinió. Per educació, mentre durava el debat, no feien res de coneixedor. Però si les opinions exposades no anaven acompanyades d’un segell acadèmic, eren rebutjades de seguida malgrat que no ho expressassin obertament.

Què fer davant aquesta realitat?

Amb Mateu Ferragut optàrem per una tàctica que, almanco, servia perquè ens escoltassin mínimament. Ell s’encarregava d’explicar la història del partit i establir el que ens diferenciava del PCE i la naixent socialdemocràcia espanyola. El meu paper era el d’un escriptor interessat en els plantejaments d’en Mateu.

La tàctica va funcionar amb una certa efectivitat.

Per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, la realitat era que teníem molts mestres. I, pel que fa a estudiants, érem els majoritaris, quant a nombre de companys i companyes que seguien la nostra línia política, especialment a Magisteri i Filosofia i Lletres. Per això, juntament amb l´”escriptor” i en Mateu, també portàvem a les reunions alguns dels mestres que, per la seva activitat constant a les assemblees i els moviments socials, havien obtingut una certa anomenada.

Visitàrem nombrosos domicilis.

Durant mesos ens enfrontàrem amb les més variades representacions de la “progressia” ciutadana. Evidentment, tothom es declarava antifranquista i, alguns, arribaven a teoritzar sobre els avantatges del maoisme o la conveniència d’aplicar a l’Estat espanyol les tàctiques de Gandhi. Altres s´especialitzaren en els socialistes utòpics anteriors a Marx i Engels. No deixava de ser curiós constatar com alguns dels fills dels vencedors en la Guerra Civil ara, per portar la contrària als pares, estudiaven Proudhon i Saint-Simon, les proposicions de Fourier, Bakunin i Kropotkin.

El pacifisme hippie, important dels Estats Units, era moda. “Feu l’amor i no la guerra” era una consigna arribada de Califòrnia i de les protestes contra la intervenció ianqui a Vietnam, amb la qual coincidia la majoria del jovent. La militància de determinats professionals que anàrem a visitar -exceptuant els companys de la cooperativa d’arquitectes del carrer Estudi General, l’indret on vaig fer feina una temporada- consistia a anar a veure recitals de la Nova Cançó, donar diners per als treballadors dels hotels en vaga, comprar llibres prohibits i ser socis d’un cineclub d’Art i Assaig. Els més catalanistes s´apuntaven a l´Obra Cultural Balear i feien excursions per Pollença i Binissalem a la recerca de l´esperit de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Villalonga.

Era inútil que provassis d´explicar el ferotge anticatalanisme de Villalonga en els anys trenta, quan lluïa, orgullós, l´uniforme de Falange Española Tradicionalista y de las JONS fent costat als més grans assassins del nostre poble: el marquès de Zayas i el policia de les execucions, Francesc Barral.

Una ignorància fora mida planava per molts dels indrets de la nostra esquifida progressia que, malgrat que presumia de llegir Lenin i Mao, els manuals de Marta Harnecker i Principios de Filosofía de Pulitzer, desconeixia qui eren Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Marià Aguiló i Blai Bonet. De Llorenç Villalonga tan sols sabien que era un autor de moda enlairat per determinades patriarques de la cultura del Principat. Un novel·lista de culte al qual, malgrat els poemes dedicats als falangistes, era necessari valorar alhora que ignorar el valor literari i humà de Joan Soler Antich, Gonçal Castelló, Miquel Bauçà i Joan Oliver, entre tants d´altres escriptors.

Sovint era desesperant!

Els podies sentir parlar de la Revolució soviètica i xinesa, sabien els noms dels dirigents del 26 de Juliol cubà, la vida i miracles d´Ho Xi Minh i el Che Guevara i, els més cultes, aprofundien Marat i Robespierre, Pablo Iglesias i Buenaventura Durruti, Manuel Azaña i Dolores Ibárruri. Però si els demanaves qui eren Ignaci Ferretjans, Aurora Picornell, Heriberto Quiñones i Jaume Serra Cardell, callaven sense saber què havien de dir.

Els més compromesos militaren uns mesos en el PSUC quan estudiaven a Barcelona. Coneixia un metge i diversos missers que tengueren evanescents relacions amb l’anarquisme i el trotsquisme. El metge ens explicà com, quan feia tercer a la Facultat de Medicina, en una trobada antifranquista coincidí amb Salvador Puig Antich, el militant del MIL que seria executat al garrot vil pocs anys després.

Eren l´excepció.

Tanmateix, la majoria de professionals, acabades les respectives carreres, situats en llocs de responsabilitat o, simplement, en haver assegurat un sou cada mes, anaren defugint les fantasmals activitats juvenils: unes corregudes davant els grisos, llançar fulls volanders a les aules i per les finestres de la classe, participar en alguna reunió, no se sap si per aprofundir en el marxisme o per cercar parella... Els restava una certa nostàlgia pels Beatles, Bob Dylan i Joan Baez; tenien mitificada la pel·lícula Yelow submarine i, en literatura es delien per Henry Miller, Albert Camus, Boris Vian i Jack Kerouac, uns grans narradors malgrat les contradiccions polítiques i existencials que, com a tants d´autors, sacsejaren llur atzarosa existència.

En tots aquells anys de trucar al timbre dels joves professionals poca gent s’apuntà a l’organització. Mateu Ferragut estava esverat. No acabava de creure que tothom posàs tantes excuses! A poc a poc anàrem descobrint que els famosos professionals d’esquerres canviaven l’argumentació per a la no militància segons quin fos el partit que els anàs a visitar. Davant els marxistes, feien veure que simpatitzaven amb l’anarquisme. Però si els visitants eren partidaris de Bakunin i Durruti, aleshores es proclamaven seguidors de Lenin. N’hi hagué alguns que, com les anguiles que el padrí pescava a l´albufera, afirmaven que comprenien Stalin i exigien d’organitzacions eurocomunistes i trotsquistes declaracions a favor del dictador rus. Eren especialistes en història i sabien treure a la llum qualsevol exemple que els servís per a declinar la petició d’un compromís més estricte amb la lluita per la Llibertat. Era increïble el coneixement que tenien de la revolta antibolxevic de Kronstad, de les proclames de Makhno, el dirigent llibertari ucraïnès, contra els bolxevics! S´havien estudiat a fons la història de la Revolució Soviètica per a situar-se en la posició convenient en cada debat i poder trobar així les excuses més adients per a rebutjar la militància!

En acabar cada una d’aquestes obligades trobades, restàvem esgotats. Mateu Ferragut va renunciar un parell de vegades a la tasca encomanada pel partit, però el Comitè de Direcció l´obligà a continuar fent la tasca de proselitisme que tenia encomanada.

Jo també em desanimava sovint! Era possible que, metges i arquitectes, els advocats especialitzats en la signatura de manifests, amb criada a casa seva, envoltats d´antics mobles familiars, valuoses antiquitats del segle XIX, catifes perses, cristalls de Murano, volguessin pertànyer a una cèl·lula amb picapedrers i cambrers just acabats d´arribar d´Albacete i Sevilla?

Sortíem de la trobada molt cansats. Ens havíem d’asseure a un bar per posar novament les idees en ordre, per tranquilitzar-nos i, més d’una vegada, per calmar la nostra indignació.

Anàvem copsant la capacitat de dir mentides, la covardia d’una classe mitjana que podia assolir el nivell de vida de què gaudia gràcies a l´herència familiar, el turisme, els baixos salaris que pagava als seus empleats. A la curiosa cooperativa revolucionària d’arquitectes passava el mateix. Eren pretesos leninistes i cenetistes de saló que, tanmateix, vivien de fer hotels per als capitalistes i xalets per als nous rics. I aquests almanco s’havien organitzat i sortien al carrer a realitzar activitats que podien comprometre el seu futur professional! Imaginau els altres, els que consideraven que la militància no anava més enllà de sentir Raimon i Brassens asseguts al sofà del menjador, anar a casa d’un amic a veure Octubre i, si de cas, donar uns diners per als obrers en vaga d’un hotel.

Mateu era el que més es desanimava. Sortia preocupat, deprimit.

-Tenen por. Volen salvaguardar els seus petits privilegis –afirmava, pensatiu-. No sé per què el partit ens ha comanat una feina tan absurda. Podíem haver imaginat el que passaria. La majoria provenen de nissagues benestants. Ara és moda ser d’esquerres, portar la contrària al pare, i més si aquest era voluntari a la División Azul! Però malgrat el posat progressista, per molt que ho vulguin amagar, són producte de la ideologia familiar, infiltrada fins a la darrera cèl·lula del cos: acabar els estudis, casar-se amb una al·lota que hagi estudiat a Madre Alberta, obrir el despatx, heretar les finques, la fabriqueta de sabates, la possessió a Escorca, els horts a sa Pobla, Muro i Santanyí. Ja sé que a Barcelona i Madrid s’han culturalitzat i no són els rendistes dels anys vint i trenta. A part dels llibres per fer la carrera, han llegit algunes novel·les, han assistit a les assemblees de la Facultat. Més d’un ha anat a París a veure pel·lícules prohibides i han portat, atemorits, llibres de Ruedo Ibérico i d’Edicions Catalanes amagats dins la maleta.

Mateu continuava parlant, com si volgués treure a l’exterior tota la tensió acumulada durant la visita.

-No has vist la casa que tenen? –afegia, ja una mica més tranquil-. Fa dos anys que han acabat la carrera i arreu veus mobles de qualitat, taules de caoba del temps de la cremada de jueus conversos al bosc de Bellver, antiquíssims rellotges de paret, quadres heretats d´antics propietaris de casals a pobles i Ciutat, canelobres de plata, pianos on, no fa gaire, era de bon gust sentir l´hereva interpretar algunes peces senzilles de Vivaldi, Scarlatti i, els oberts a les innovacions musicals, Chopin i Beethoven.

-No siguis tan extremista –li replicava-. Sovint no disposen de tants diners com sembla. Una bona part dels professionals que visitam s’han instal·lat a cases que els deixen els pares. Un casal al barri de la Seu, un pis al carrer de Jaume III, un xalet a Son Armadans. Un petit palau amb els mobles ja instal·lats. Fixa’t que l´únic que poden fer és posar quatre reproduccions d’un pintor famós: el Guernica de Picasso, Genovès, Miró, Tàpies i, els més agosarats, l’Equip Crònica... Si a les reproduccions de pintura moderna hi afegeixes unes teles portades de Marràqueix, quatre detalls de Londres, Milà i París, ja tens el típic pis del progre que coneixem. Pensa-ho bé abans de criticar tant! Què vols? Que no aprofitin els petits avantatges familiars i que marxin a l’aventura, entrampar-se amb una hipoteca que, ben segur, no poden pagar, amb un lloguer que els causaria greus problemes? Sense haver d’hipotecar-se, la feina no els té tan agafats pel coll i si tenen una mala temporada poden resistir el mal temps.

Mateu Ferragut no contestava.

Sabia que tenia raó.

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)

Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)