Miquel López Crespí - Memòria històrica

Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excel·ent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries. (Lluís Alpera)

Miquel López Crespí és un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble. (Lluís Alpera)

Poetes catalans: Miquel López Crespí

Per Lluís Alpera. (1)

L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...

Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.

Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.

'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.

'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".

No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excel·lent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.

Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història col·lectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.

Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:

'és possible que l' única certitud sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.

Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:

'sent un violí enllà del crepuscle malva que cau com una oberta memòria de claror'.

Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excel·ent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.

Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:

'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.

Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.

Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.

(1) Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).