Miquel López Crespí - Memòria històrica

Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!". (Miquel López Crespí)

"Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita". (Miquel López Crespí)

Els misteris de la poesia: traducció a l’espanyol del poemari L’obscura ànsia del cor

Record molt bé com en L'obscura ànsia del cor defugia cert experimentalisme gràfic que havia emprat amb molta profusió en els poemaris abans esmentats. L'evident influència de Salvat Papasseit i les avantguardes parisenques de començaments del segle XX. El cert és que, sense desagradar-me totalment, i una vegada comprovats els resultats, vaig decidir no repetir aquesta mena d'experiments en altres poemaris. Com dic, no és que no m'agradàs el resultat final del que havia fet; però trobava absolutament gratuïtes algunes de les experimentacions simplement formalistes, pura incursió en una mena d'estètica per l'estètica que hi havia introduït. Vaig decidir mudar de registre literari. Una sobtada recaiguda en el "classicisme"? No res de tot això. Potser mai no havia dedicat tant de temps a treballar els poemes com quan enllestia les redaccions finals de L'obscura ànsia del cor, aquests poemes que ara hom pot llegir, traduïts al castellà, per José Luis Reina i Pere Gomila, a Densa marea de tristeza.

El problema que el poeta tenia pel davant era el de provar de controlar i retallar certs excessos d'una espontaneïtat que, ara, a vegades trobava excessiva i a voltes innecessària. Es tractava de trobar el just mitjà en la redacció des de la més absoluta llibertat en la redacció del vers i en l'expressió dels sentiments del poeta. Però s'havia d'aconseguir dir el que volia des d'una economia de mitjans ben estudiada, suprimint les innecessàries experimentacions gràfiques de Foc i fum i Cercle clos. Aconseguir, malgrat que la redacció final del llibre resultàs a vegades inacabable, la més perfecta unió entre forma i contingut. La feina requeria paciència. Estudiar els versos en fred, molt de temps després d'haver estat escrits i amb la suficient humilitat per a entendre que no tot el que escrius és digne de passar a la posteritat. Ni molt manco! Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita.

Potser vaig poder arribar a aquella mena de conclusions perquè llavors, sense tantes hores perdudes (?) en reunions clandestines, tenia més temps per a mi mateix, per a elaborar, fins on volgués, cada un dels versos del poemari. Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!".

Però els temps havien mudat de forma irreversible. Ni la llibertat dels pobles, l'autodeterminació, ni la República, ni el socialisme havien estat possibles. De cop i volta, amb la dignitat venuda com a esclava als poders fàctics per quatre monedes de plata, el poeta escriu, descrivint el moment de l'arribada de la fosca en el poema "Nuesa de la mort": "Encès de dolor, / com un animal dins una gàbia: / sensació d'irrealitat que ens encercla. / No hi ha res, / només un espai buit que s'obre com una navalla. / Gnòstic del desert, / entrava al misteriós món dels morts / empresonats dins el puny d'hacer de gel".

Aquesta era una sensació ben concreta en els anys de redacció de L'obscura ànsia del cor. "Sensació d'irrealitat que ens encercla". No hi calien gaire floritures gràfiques per a provar d'expressar la veritat íntima del poeta, de l'època que ens aclaparava. La forma s'havia d'adequar, en perfecta simbiosi, al contingut que volíem expressar.

Si estim amb prou força el poemari que La Lucerna acaba de traduir al castellà és precisament per això mateix: per haver estat un dels primers graons d'un continuat aprenentatge amb la paraula a la recerca de la senzillesa, de la síntesi entre forma i contingut. L'obscura ànsia del cor és, efectivament, el primer poemari de tots els que he anat escrivint en les llargues i desesperançades dècades que vendrien després de la restauració monàrquica.

Per a tot aquell que conegui una mica la meva obra es fa evident que mai, exceptuant algunes provatures normals en tots els escriptors, m'he decantat pel cultiu de la "forma pura", per la simple experimentació formal. Al contrari, el problema de com fer arribar amb la màxima contundència possible i estalvi de mitjans el contingut que s'ha de comunicar al lector ha estat sempre l'ànima, el bessó de la meva escriptura. D'ençà fa molts d'anys, des dels meus primers poemaris, ja sabia, no en mancaria d'altra!, que una cosa és la poesia i una altra de ben diferent és la prosa, l'article periodístic, l'assaig... A vegades, seguint les teoritzacions de determinats autors situacionistes, he pogut parlar de la fi dels gèneres literaris. Fins i tot he fet certes experimentacions en aquesta direcció. Però la poesia té i tendrà sempre quelcom de màgic, un misteri provinent de temps molts antics que fa que el seu conreu requereixi un tractament ben especial i diferenciat.

Miquel López Crespí

“La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)