Miquel López Crespí - Memòria històrica

Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l'estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s'han vist abocats per l'estultícia d'els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d'Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l'ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l'ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.

La Vaga dels mestres, la nostra Vaga

Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l'estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s'han vist abocats per l'estultícia d'els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d'Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l'ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l'ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.

Però la Vaga indefinida del sector educatiu de les Balears i Pitïuses ha agafat a més d'un amb el peu canviat. I més si tenim en compte que l'última vaga estatal del personal docent, el 22 de maig de l'any passat, no va ser convocada a les Illes, inexplicablement, pels sindicats amb implantació en el sector. De fet, l'acció més notòria d'aquell dia, amb diferència, va ser l'ocupació pacífica de la Consellería d'Educació per part d'un grup d'estudiants, que encara estan encausats per una suposada violència que ells no van protagonitzar (més aviat al contrari, van ser víctimes de l'agressió d'una funcionaria). Aquest encausament no és un fet aïllat, ja que estem veient, en els darrers temps, l'increment d'episodis de repressió policial i judicial, especialment cap al jovent.

Què ha passat, doncs, en el sector educatiu? La principal clau, sens dubte, ha estat el naixement i consolidació d'un moviment assembleari, que es va iniciar abans de l'estiu. La democràcia directa emmarcada en l'Assemblea de Docents ha motivat la participació massiva del professorat i ha obligat a la resta del món educatiu a seguir un guió fins ara inèdit. Ha estat decisiva perquè es produís la unanimitat sindical de la convocatòria, s'ha guanyat la credibilitat i simpatia de la societat illenca, i el decisiu suport de les mares i els pares d'alumnes, a través de les seves federacions i associacions.

La convocatòria unànime de la Vaga Indefinida ha estat la millor resposta a les agressions de calibre gruixut que està sofrint l'educació pública (retallades excloents, LOMQE, Llei de beques, TIL, etc.). La Vaga, que ara comença la seva segona setmana, creix i es consolida, més enllà de l'absurda guerra de xifres. Ho està fent per l'augment de la solidaritat entre els diversos àmbits socials de les Illes. També pels actes de suport, especialment des dels altres Països Catalans, però que també es produeixen en altres llocs de l'estat espanyol. L'eina de la Caixa de Resistència s'està consolidant com a instrument vital de suport de la Vaga. Tot això li dóna força i potencial, i fa pensar que guanyar-la està més a prop cada dia que passa.

Els mestres i professors han agafat la responsabilitat, avui a les nostres Illes, d'encapçalar la lluita social. Una lluita social associada a moltes altres lluites, que es veuran afavorides si aquesta es guanya. Ha arribat el moment en què, juntament amb la resta de la comunitat educativa, rebin tot el suport del conjunt de la societat illenca. Perquè els nostres docents no poden carregar indefinidament amb el desgast personal i el sacrifici econòmic d'una lluita que, al cap i a la fi, és de totes i tots nosaltres.

Per això és necessari multiplicar la solidaritat, nodrint el compte de la Caixa de Resistència: 2056-0009-74-4102003418 de Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear). També cal sortir al carrer diumenge que ve dia 29. Que les manifestacions unitàries convocades en totes les Illes en aquest dia siguin un clam per l'educació pública de qualitat, igualitària i per formar persones lliures.

Però cal estendre el conflicte més enllà de l'àmbit educatiu, perquè la lluita dels docents és transversal. Perquè està relacionada (i tant!) amb el conjunt de la lluita social, perquè és la lluita pel futur de tots. Hem de seguir el seu exemple, fer un pas endavant i pensar seriosament en la convocatòria d'una Vaga General en l'àmbit de les Illes, per l'educació pública i per tots els altres drets socials.

Raons tenim a vessar. Els nostres mestres i professors ens han mostrat el camí, i ens conviden a recórrer-ho. Estarem a la seva altura?

Pep Juárez, 23 de setembre de 2013

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència. (Miquel López Crespí)

El combat per la història: la lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

Com han escrit recentment un grup d'historiadors "no oficials" (han publicat un manifest titulat "Combat per la història"): "volem lluitar contra l'oblit imposat per la transició". I més endavant, concreten: "Això [la transició] imposava l'oblit deliberat i 'necessari' de tota la història anterior a 1978. Calia tornar escriure una nova història oficial, donat que les versions franquista i antifranquista ja no servien al nou poder establert". I és des d'aquesta òptica nova, lluny de la història falsament "objectiva" dels servidors del poder que s'ha escrit Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Aquesta obra consta de trenta-quatre capítols i de seguida hom comprova que l'esforç per anar bastint aquesta eina de reflexió i de lluita escrita des d'una perspectiva "no oficial" ha estat considerable. Sense una ingent acumulació d'articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d'aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. El primer capítol de l'assaig que comentam, "Art i literatura en els anys seixanta", és una recapitulació de les influències culturals que sacsejaren la part més progressista de la intel· lectualitat catalana dels anys seixanta i setanta.

Després es parla de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la (1966-1968). S'analitzen en un altre capítol qüestions del Congrés de Cultura Catalana sistemàticament deixades de banda (malgrat la importància històrica que tengueren) per determinats estudiosos, d'aquests que pretenen fer "història objectiva" quan en realitat el que fan és lloar qui comanda, criminalitzant el dissident, els partits o persones que no poden oferir cap mena de privilegi a tan "imparcial" historiador (edició de llibres, reconeixements oficials, curriculum, etc., etc.) .

L'ampli capítol dedicat als germans Villalonga (i especialment a Llorenç Villalonga) ha tengut en comte la majoria de treballs que s'han fet aquests darrers damunt la figura del conegut militant de Falange Española y de las JONS. La importància de Josep Melià i del seu llibre Els mallorquins ha estat estudiat en "Els mallorquins de Josep Melià". Tracten del teatre i de la seva importància cabdal en la consolidació i regeneració de la nostra cultura els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo)", "Les Germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista", "Entrebancs per al desenvolupament del teatre mallorquí contemporani" i "Portugal 1974: els antifeixistes illencs i la Revolució dels Clavells". En ser el marxisme un component bàsic, per no dir essencial, en la formació d'alguns dels intel× lectuals que des de tots els àmbits culturals participaren activament en la lluita contra la dictadura, he cregut convenient deixar-ne constància. Així, hi ha determinats capítols dedicats especialment a l'aportació del marxisme; els titulats "La influència de Trotski i d'Andreu Nin en els comunistes de les Illes", "L'anticolonialisme a les Illes", "En defensa del marxisme: l'Ateneu Popular 'Aurora Picornell'" i "1976: viatges a Itàlia" palesen clarament aquesta influència.

Es pot trobar una aproximació al paper del cinema, la poesia i l'art en la lluita per la llibertat en els capítols "La poesia de la resistència", "L'avantguarda cultural mallorquina dels anys seixanta i setanta", "1956-57: el cinema franquista a sa Pobla". Finalment el paper dels intel× lectuals mallorquins és analitzat en "Gabriel Alomar", "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme", "Alguns intel× lectuals al servei de les classes dominants mallorquines", "1974: literatura i lluita per la llibertat", "Literatura i antifranquisme"...

No cal dir que la colla d'envejosos i reaccionaris (els defensors de la fracasada política carrillista) que l'any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L'antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l'estudi d'uns anys que, en titular molts d'articles, he anomenat una mica poèticament "Els anys del desig més ardent" (pel que tenien de combat per la recuperació aferrissada de les nostres senyes d'identitat, d'autenticitat en la majoria de joves esquerrans d'aleshores).

Ara, si féssim un article reflectint el que hem vist i estam veient, l'hauríem de titular "Els anys de l'oportunisme més ferotge".

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastidasignaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes.

Ha estat com dic, comprovar la mala fe, les tergiversacions d'aquell insignificant grupet carrillista i sectors el que m'ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d'avançar, d'aportar més elements per a l'anàlisi en la línia marcada pels nous historiadors no oficials i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d'aquella època. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des de la falsa "objectivitat" dels servils, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d'un partit (en aquest cas des de l'òptica del PCE o de qui comanda), que és el que s'ha fet fins ara mateix. S'ha "oblidat" d'una manera intencionada el paper de l'esquerra revolucionària, dels cristians pel socialisme, de l'anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d'estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir "alguna cosa" referent a les lluites culturals i polítiques d'aquells anys des d'una perspectiva més autèntica, diferent a la que fan els servidors de la falsificació oficial. En Cultura i antifranquisme he volgut deixar constància d'alguns d'aquests aspectes essencials de la lluita popular en el camp cultural. En el fons, a conseqüència de la debilitat de l'esquerra mallorquina, durant molts d'anys va ser precisament el camp de la lluita cultural una de les trinxeres principals de l'enfrontament contra el règim franquista.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)