Miquel López Crespí - Memòria històrica

Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos. (Miquel López Crespí)

Irlanda: març de 1968

Irlanda, per molts motius culturals, polítics i també, perquè no dir-ho, personals, passà a formar part de la nostra vida ja fa dècades. Primer foren les influències dels seus escriptors. ¿Qui no ha llegit Jonathan Swift, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Brendan Behan, William Butler Yeats, Sean O'Casey, James Joyce, Samuel Beckett, Liam O'Flaherthy o Terence MacSwiney, per citar tan sols un parell de noms? ¿Qui no ha llegit o estudiat la seva heroica i conflictiva història? Una història que ens porta des dels celtes del 500 abans de la nostra era fins a la insurrecció de Pasqua, quan els patriotes de Pearse i els socialistes revolucionaris de James Connolly s'aixecaren en armes contra la dominació britànica. Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos.

Una tràgica i alhora exemplar història de constància en la lluita per la llibertat, la del valent poble irlandès que inicia el conflicte i les guerres amb els anglesos l'any 1171 quan el rei Enric II inicia la conquesta d'Irlanda i estableix la seva capital a Dublín. En els anys que van de 1537 a 1546 Enric VIII consolida la dominació britànica, es proclama senyor d'Irlanda i inicia la persecució del catolicisme i dels naixents moviments de resistència popular a la colonització.

Una resistència que comença a organitzar-se com a inaturable moviment d'alliberament nacional i social amb la fundació de la Germandat Republicana Irlandesa l'any 1858 i es consolida posteriorment amb el naixement de la Lliga Irlandesa per la Terra l'any 1879 fins arribar al Sinn Féin de 1905-08.

Aquesta Germandat Republicana Irlandesa, la Irish Republican Broterhood (IRB) era una organització patriòtica entestada a aconseguir la independència per la via armada. Abans d'organitzar-se en la Germandat Republicana Irlandesa, moviment que es concreta l'any 1873, aquests patriotes eren coneguts amb el nom de fenians. Aquests fenians són els principals organitzadors i herois de la famosa sublevació contra la colonització britànica de l'any 1867. D'ençà aquella època, els colons protestants, les forces probritàniques d'Irlanda del Nord, sempre han emprat la paraula fenià com el pitjor insult que hom pot adreçar a una persona. Fenià és per als colons, per a la púrria reaccionària que volia i vol mantenir l'opressió colonial damunt el poble d'Irlanda del Nord, pitjor que "papista" o "comunista".

L'esclafit revolucionari de finals dels anys seixanta, el paper de l'IRA i altres forces socialistes revolucionàries, comunistes i nacionalistes en el desenvolupament del gran moviment pels drets civils, ja és més conegut per la gent de la meva generació o per aquelles persones interessades en la història i pràctica política de les nacions que lluiten activament contra tota mena d'imperialismes. Els meus contactes directes amb Irlanda s'inicien a finals dels anys seixanta. Entre 1968 i començaments dels setanta hi vaig anar en diverses ocasions. Viatges a Belfast i Derry especialment, però també sortides a Dublín i a diverses comarques d 'Irlanda del Nord.

Quina emoció en aquella anada a Dublín! Caminar per l'avinguda O'Connell fins arribar a l'edifici de correus on resistiren, fins a la mort, els valents irlandesos que s'enfrontaven a l'exèrcit d'ocupació britànic. Aquell dia de Pasqua, el 24 d'abril de 1916, havien de comparèixer tres mil voluntaris a donar la vida per Irlanda. Els escollits pel destí només foren vuit-cents. Vuit-cents herois que donaren la vida per la llibertat d'Irlanda, els uns lluitant amb les armes a la mà, els altres assassinats pels escamots d'afusellament anglesos, morts per les tortures a les presons... Memòria de Arthur Griffith, el dirigent del Sinn Féin, del dirigent socialista més estimat per Lenin, el sindicalista revolucionari James Connolly, fundador del primer exèrcit de la classe obrera irlandesa, l'Exèrcit dels Ciutadans; memòria del cristià i gran patriota Pádraic Pearse... Matinada històrica d'abril de 1916 amb les banderes d'Irlanda i la roja del proletariat onejant per Sackville street, anant cap a la central de correus mentre els destacaments que comanden Eamon de Valera i Michael Collins s'enfronten amb les forces britàniques... Alguns historiadors afirmen que va ser el famós Winston Churchill, l'"heroi de la Segona Guerra Mundial" l'autèntica ànima de la repressió contra el poble irlandès. Cap a 1913, Churchill era un dels ministres del Partit Liberal. 1913 marca també el naixement del temible Ulster Volunteer Force, cent mil homes armats, l'exèrcit dels unionistes protestants que no volen una Irlanda lliure i reunificada. La força militar i repressiva que serà la columna vertebral que mantendrà els sis comtats del nord, el que els colons anomenen l'"Ulster", fóra del control de Dublín quan més endavant s'aconsegueix la independència del sud.

Els records s'acaramullen un rere l'altre, sense que pugui fer res per aturar l'avenç per tots els racons de la memòria d'aquells anys que, en una obra de teatre de propera publicació, he rememorat com Els anys del desig més ardent. Feia moltíssim temps que no obria les capses amb els reportatges fotogràfics que serv d'aquella llunyana època, les carpetes amb cartes, plànols, documents, revistes... contactes. De cop i volta, mirant les fotografies en blanc i negre i en color, tot torna a la memòria: les passejades dalt les murades de Derry, acabades de bastir l'any 1618 i que tenen sis metres d'amplària; murades que l'any 1689 protegiren els ocupants protestants de les forces catòliques del rei Jaume II que els encerclà i va estar a punt de vèncer els ocupants; el port de Derry, amb tots els seus vaixells de càrrega atracats en els molls del riu Foyle; la plaça The Diamond abans de les bombes i de les destruccions de l'any 1969; la St. Columbs Cathedral; la torre acabada en punta afiladíssima de St. Eugene Cathedral. Passeigs per Brooke Park... Aleshores encara l'IRA no havia dinamitat l'alta columna aixecada pels colons en honor de George Walker, el governador protestant que resistí al setge irlandès dels anys 1668-69. La impressionant columna era dalt les murades i, amb l'orgullosa prepotència dels vencedors, dominava, implacable, tot el Bogside. Una autèntica i vertadera provocació que, com les desfilades protestants pels barris catòlics, servia per a demostrar a la majoria catòlica qui eren els dominadors a Irlanda del Nord. I, evidentment, d'ençà la brutal colonització dels soldats i aventurers portats per Guillem d'Orange, els amos i senyors de la terra irlandesa eren els vinguts de fora.

Miquel López Crespí

Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. (Miquel López Crespí)

Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. (Miquel López Crespí)

Romania en flames

Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. De primer arribaren cansats, avorrits d'haver de participar en aquella nova paròdia en lloança dels dirigents que els oprimien. S'arrengleraren capbaixos, sense deler de mirar amunt, cap allà d'on venia la veu odiada. Les banderes no es desplegaren aquell matí. Sé que avançàvem amb la secreta sospita que entre aquells cors esmicolats pel poder quelcom de nou estava covant, resplendent i poderós. A frec de la desesperança, quan ja tot semblava perdut, els homes i les dones es retrobaren l'un al costat de l'altre i es contemplaren amb mirada fulgurant, sentint bategar dins les venes els oblidats càntics de guerra, l'aroma salabrós del vent, la profunditat de les aigües. Per primer cop en molts d'anys, el poble esdevingué ampla avinguda lluent, un oceà ple de música d'una dimensió desconeguda. I nosaltres, arrelats a la plaça, entre la gent, sentint el lent ressorgir del cor sota el sol batent del migdia. Un calfred ens paralitzà d'emoció en sentir els primers xiulos dirigits contra el Conducator i la seva esposa, Elena Petrescu, reina dels morts de Timisioara, emperadriu de la fam i la misèria del seu poble, sacerdotessa beneïda per totes les Acadèmies de Ciències del món, filla predilecta de la corona britànica; fidels servidors ambdós del Fons Monetari Internacional. Els primers crits enlairant-se foren com somnis d'aigua poderosos, creixent en vertigen, com esponeroses flors de fecunditats. Ens adonàvem que era el moment més perillós. La policia podia començar a disparar com a Brasov, Constança, Sibiu. ¿Qui quedaria enmig fent front als tancs? ¿Cadàvers de dones embarassades com als pobles de Transilvània? L'instant era talment com caminar damunt una corda sobre l'abisme, un perillós passar a l'altra banda, la que no té retorn. De sobte, per a servar per sempre el record d'aquell moment històric, tremolant, restàrem aturats enmig de les veus que s'anaven alçant cada vegada amb més força. Hi veig el teu rostre espectant assenyalant-me el dictador, atemorit pel que veia i sentia. Anaven i venien els policies parlant-li a cau d'orella. L'urpa de Elena Petrescu ordenà com una ventúria de mort disparar contra la multitud. Sentírem els primers trets i quan ens llançàrem al terra ensopegàrem amb la insipidesa de la pols. Passat l'inicial instant de pànic, els batecs dels cossos es feren més implacables. Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. Després de tantes morts, de tants d'anys de mudesa, mans diverses cercaven a les palpentes la llunyania de les muntanyes, escalaven les roques ermes de la seu del Comitè Central. Pujar, amunt, vers el terrat on se sentia el motor de l'helicòpter, era marxar per un casal en somnis, navegar per l'eternitat, esser conscient de l'instant efímer que canviava radicalment totes les coordenades del temps i de l'espai. El dictador s'aferrava desesperat a les rodes de l'helicòpter mentre el darrer policia que li era fidel l'ajudava, a ell i a la seva muller, a escapolir-se del poble. De cop i volta comprenguérem que havíem guanyat. Els soldats, fins llavors atents i indecisos, s'apropaven a les noies i les abraçaven joiosos. Arreu, només el llenguatge dels ulls, una alegre geometria de minuts futurs insinuant la llibertat possible. Nosaltres, vinguts de tan lluny, no podíem creure el que succeïa al voltant. Havíem esdevingut fràgils com el cristall. Desapareixia tot el rovell dels núvols. Creixien arbres entre les pedres, flames cultes començaven a cremar els cartells de propaganda. Sorgien de profundes tenebrors els infants morts, intactes, amb llur bellesa quieta que s'emportà la mort, amb llurs gestos precisos celebrant la victòria. Esguardàvem la inimaginable processó. Tenien un esguard fix. Caminaven ben erts, somrients, com estàtues mòbils. Eren una aparició d'ombres cavalcant sobre les dunes d'un remot desert vers la follia. Talment com vingueren desaparegueren il.luminats per una efímera lluor inexplicable.

L'endemà de la covarda fugida del Conducator, tot s'havia transformat a la ciutat alçada. La gent ens abraçava pels carrers, folla d'alegria. Érem feliços de viure amb ells l'al.lucinant esclat de possibilitats. Pels cantons i places cremaven munts de llibres amb les obres completes del dictador i la seva muller. Adolescents motoritzats anaven amunt i avall agitant banderes sense descans. Sentíem plantar les arrels del futur. Ningú no havia lliurat les armes amb les quals havien obtingut la llibertat. Tothom amb els ulls encesos foradant la fosca, giravoltant en un somni que no acabaven de creure.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. (Bartomeu Fiol)

Per una lectura actual de Maragall

Bartomeu Fiol | 21/12/2010 |

Sens dubte hem estat testimonis d'una massa llarga postergació de la paraula viva de Joan Maragall per part de la paraula noucentista, tan emmidonada i aticista. Sense oblidar que tampoc el pensament del poeta ha semblat massa políticament correcte. És a dir, d'una banda hi hauria hagut una dificultat lingüística per prendre degudament en consideració la seva obra, però, d'una altra també hi hauria hagut una dificultat diguem-ne ideològica. Perquè gosarem afirmar que tenir idees pròpies no ha afavorit cap lletraferit en l'espai d'expressió catalana. Com tampoc el fet que l'autor d'Oda nova a Barcelona pogués considerar que la poesia era "una arma de coneixement". Aquesta darrera expressió és de D. Sam Abrams, l'autor del llibre de rabiosa actualitat -s'entén, per a la gent lletraferida- del qual volem donar notícia.

Aquesta postergació del valor de la paraula viva de Maragall ha estat seriosament denunciada per l'estudi Llegir Maragall, ara, de l'esmentat poeta, traductor, crític i assagista tan eficaçment arrelat i establert entre nosaltres des de fa quaranta anys. Es tracta d'un consistent treball que ocupa un volum de 478 pàgines, el qual acaba de publicar Proa, avalat pel premi Carles Rahola d'assaig d'enguany, per un jurat format per Ignasi Aragay, Glòria Granell, Josep Lluch, Jordi Nadal i Mariàngela Vilallonga.

Sam Abrams vol deixar ben clar que l'accés normal als poemes de Maragall, tant per qüestions de mètode com per qüestions extraliteràries, no ha estat gens fàcil. "Dels factors metodològics, cal assenyalar els excessos historicistes a l'hora de llegir els poemes, com si la comprensió de l'obra lírica del poeta depengués gairebé exclusivament de la reconstrucció minuciosa de l'entorn cultural, social i polític de la seva època". Sam Abrams ens precisa: "Aquest llibre es proposa suggerir-ne una lectura actualitzada, alliberada de la càrrega d'historicisme que ens ha allunyat del sentit contemporani i nostre dels magnífics poemes de l'autor". I també: "Dels factors extraliteraris destacaria la distorsió de la personalitat humana i pública del poeta al llarg dels anys, sobretot des de la seva mort". "Per exemple es diu que era un home més aviat intuïtiu, poc aplicat i diligent, decididament burgès, conservador i catòlic, sobretot a partir d'un cert moment de la seva trajectòria vital, que coincidiria amb l'inici del segle XX".

Però la realitat és que la personalitat de Maragall no tenia res de monolítica, que abominava de molts d'aspectes de la burgesia en la qual va trobar-se integrat, que no podia concebre una realitat espiritual que no estigués entranyablement integrada en la realitat material, ni decidir-se per la natura tot abandonant la ciutat, o per la soledat en contra de la col·lectivitat per molt que rebutgés la grolleria, Com apunta l'autor: "Sabia que la vida consisteix en l'alternança entre devastació i creació. El nostre poeta sabia el preu real de les coses". Llegir Maragall, ara, que no pretén substituir la lectura directa de la seva poesia, és un comentari a l'estil anglosaxó, de tota la seva obra poema per poema. Per l'amplitud extraordinària de les seves implicacions, em permetré destacar, a tall d'exemple, els apartats dedicats a "Enviant flors", "Donant les joies", els extraordinaris "Paternal" i "La vaca cega", de Poesies (1985) i "Oda nova a Barcelona", de Seqüències (1911), una gran anàlisi d'aquest celebèrrim poema antiverdaguerià.

Diari de Balears (dBalears)

La paraula viva: trenta anys de poesia: Antologia (1972-2002)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Fa uns anys (devia ser pel 2000), vaig començar a enllestir una petita antologia de la meva poesia. Vaig pensar que era una bona oportunitat per anar revisant els poemaris que havia escrit i publicat en aquests darrers trenta anys. Hi havia una limitació: l'editorial em digué que l'antologia no podia anar més enllà d'uns cent poemes. Per tant, era evident, el llibre no podia incloure tots els matisos que m'hauria agradat incloure-hi. Cal dir que cap a finals de l'any 2000 em vaig engrescar de tot cor en aquesta aventura que a poc a poc em semblà emocionant. Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la "paraula viva" lluny de la falsa retòrica dels exquisits.

En aquesta recerca del que hi pogués haver de "paraula viva" en els meus poemaris, els he repassat tots. Vaig començar pels publicats: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, Ciutat de Mallorca, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).

També he emprat alguns poemes de llibres encara inèdits: Els naufragis lents (Premi de poesia "Salvador Estrem i Fa", Tarragona 1997); Calendaris de sal (Finalista del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó 2001); Les banderes de l'ocàs; Gavines en el blau i Les bicicletes pintades de blau...

Una vegada feta aquesta primera triadella (que, amb poques variants, va ser la definitiva), vaig copsar de seguida que, en aquests trenta-tants d'anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquest és tan sols un llistat mínim, escadusser i provisional, escrit només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que s'acaba de publicar en la collecció "El Turó": Antologia (1972-2002). Ací només es tracta de deixar constància del tarannà que, cap a mitjans dels anys seixanta, quan començ el conreu de la poesia, em fa anar per uns camins i no per uns altres. És, però, una experiència collectiva. A començaments dels anys seixanta molts joves ja estam immersos en la lluita política antifeixista, en organitzacions de caràcter marxista i revolucionari. Per a nosaltres la manca de llibertat del poble català, la destrucció de la nostra cultura en mans del feixisme, no és quelcom allunyat, eteri, vaporós que es pugui combatre des de la saleta d'un menjador senyorial escoltant l'obra de Maria Antònia Salvà (que per cert, havia fet poemes lloant el general Franco). Les històries contades pel pare i els oncles (que havien lluitat a favor de la República), la feina de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, les vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres, amb les tortures de la Brigada Social contra miners i alguna esposa embarassada dels treballadors (que va ser brutalment colpejada per la policia), l'afusellament de Julián Grimau... tot plegat eren fets que, com a joves d'esquerres, ens feia veure que la llibertat de Catalunya i la reconstrucció de la nostra cultura no vendria mai donada pel simple conreu dels poemes d'ametlers en flors a què es lliuraven molts cappares de l'anomenada Escola Mallorquina. Cap a mitjans dels anys seixanta pensam que el combat per la llibertat i en defensa de la cultura catalana requereixen de l'organització militant i combativa de tots els antifeixistes en partits clandestins, en organitzacions de lluita cultural i política que, amb el seu esforç i el dels pobles silenciats per l'estat opressor, puguin veritablement conquerir la llibertat, l'autodeterminació de Catalunya i, de ser possible, la instauració de la República i el socialisme a la nostra terra.

Aquests són els fonaments de clar compromís polític i cultural que ens alleten als nostres divuit i dinou anys quan, a poc a poc, començam a escriure les nostres primeres ratlles. Bona part del que va ser la meva generació -el grup més combatiu, el més idealista- queda ressenyat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Cal estudiar a fons Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears de Josep Massot i Muntaner i, especialment el capítol "Intellectuals mallorquins contra la dictadura franquista" (pàgs. 203-246) per a copsar, mitjançant els epígrafs "L'ensorrada de la cultura autòctona", "L'anticatalanisme militant" (sobretot dels germans Miquel i Llorenç Villalonga). "Intellectuals afusellats", "Depurats i empresonats", "Els exiliats"...

Tota la fonda i terrorífica persecució feixista contra el catalanisme i l'esquerra (especialment atiada pels falangistes i pels germans Villalonga", porta, en paraules de Josep Massot i Muntaner, a una situació crítica per a la nostra cultura: "En resum, podem concloure que la situació dels intellectuals mallorquins durant el franquisme fou ben poc brillant. Perseguits i amenaçats de múltiples maneres a partir de juliol de 1936, veieren ensorrar-se tot el món ideal que havien anat construint i que s'havia traduït en manifestacions no gens menyspreables. Els més conservadors, esporuguits per la marxa de les coses i impressionats per la persecució religiosa i la repressió contra les dretes a la zona republicana, s'adheriren al general Franco -com a mal menor i sense gaire entusiasme-. Els més significats per la seva militància esquerrana foren víctimes, al seu torn, de la repressió franquista -d'una duresa i d'una brutalitat indescriptibles-i, en tant que pogueren, optaren per la fugida i per l'exili".

Als vint anys, ja ho he dit, som plenament conscients de tota aquesta història dolorosa. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força! De bon començament, ja en aquells anys, ens deixaven ben freds les primeres lectures de Costa i Llobera (potser exceptuaríem Lo pi de Formentor) i de Maria Antònia Salvà. Ambdós eren poetes molt allunyats de la nostra lluita en defensa de Catalunya i de la llibertat.

L'ambient de repressió política i cultural franquista (i d'una mínima resistència cultural mitjançant les trobades poètiques a cases particulars, especialment a casa dels oncles de l'historiador Josep Massot i Muntaner: Marià i Mercè Massot) és descrit pel mateix Massot en molts dels llibres publicats aquests darrers anys i sobretot en Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990).

Per edat i per origen de classe nosaltres no várem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intellectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intellectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intellectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avellí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castelló acaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.