Miquel López Crespí - Memòria històrica

...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)

Poetes de les Illes: Miquel López Crespí

Per Lluís Alpera, escriptor (1)

Lluís Alpera

L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...

Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.

Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.

'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.

'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".

No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.

Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.

Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:

'és possible que l' única certitud

sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.

Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:

'sent un violí enllà del crepuscle malva

que cau com una oberta memòria de claror'.

Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.

Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:

'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.

Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.

Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.

Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Neixen Iniciativa d’Esquerres i Esquerra Alternativa i Verda.

David Abril és el nou coordinador d’IE i Albert Aguilera, el nou portaveu i un dels tres coordinadors d’EAiV. L’antiga EU (ara EAiV) es nega a perdre cap altre càrrec executiu amb la retallada d’Antich.

Enric Borràs | 06/06/2010 |

Iniciativa d'Esquerres (IE) i Esquerra Alternativa i Verda (EAiV) són les dues noves formacions polítiques que nasqueren ahir, totes dues sorgides d'Esquerra Unida. La primera és el resultat de l'escissió de la desapareguda EU mentre que la segona és la successora dels que quedaren. Els dos partits es reclamen els hereus autèntics del procés constituent que havia endegat EU, fins al punt que el culminaren el mateix dia. Amb documents polítics gairebé calcats però estratègies separades, les dues assemblees foren molt diferents.

Assemblea d’Iniciativa d’Esquerres.

David Abril, excoordinador d'EU, fou escollit ahir mateix coordinador d'Iniciativa i volgué donar un missatge positiu, de sumar. Creu possible que es fusionin amb Els Verds per la tardor i tancar el Bloc "a curt o mitjan termini". El nou partit inclou alguns dels principals càrrecs que EU tenia a les institucions, com la consellera d'Afers Socials, Fina Santiago, i el vicepresident del Consell i conseller insular de Cooperació Local, Miquel Rosselló. A l'assemblea d'Iniciativa hi participaren una setantena de persones.

Per la seva banda, l'antiga EU reconvertida en EAiV escollí en una assemblea amb devers seixanta participants el regidor de Sencelles Albert Aguilera com a portaveu. També és un dels tres coordinadors del nou partit, encara que en manca un de Menorca i un altre de les Pitiüses. Però tot i que el programa polític d'EAiV -i fins i tot els estatuts, canviats per minimitzar els personalismes- són molt semblants als d'Iniciativa, l'actitud a la junta va ser molt diferent. Això es notà, sobretot, quan el dirigent històric de l'esquerra balear Manuel Cámara prengué la paraula. Irat, retragué als escindits que planejassin aprofitar la retallada de càrrecs anunciada per Antich per desfer-se d'ell mateix, que és director general d'Immigració, i de Xesca Vanrell, directora general de Menors i Família, tots dos sota les ordres de Santiago. Digué que no permetrien que els tocassin "ni un pèl" i que el Bloc planejava la tisorada sense negociar amb l'antiga EU. Santiago ho nega, afirma que han intentat pactar-la i "que afectarà tots els partits del Bloc", al qual correspon cessar uns deu càrrecs.

La tensió arribà fins al punt que s'aprovà per unanimitat una resolució no prevista inicialment, proposada per Marisol Ramírez, que preveu considerar "trànsfugues" els càrrecs escindits si hi ha cessaments a EAiV sense consens.

dBalears

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política. (Miquel López Crespí, setembre de 2006)

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. (Miquel López Crespí)

Esquerra Unida hauria de rompre amb Madrid (un article de setembre de 2006)

Per ara, en el debat de dissolució del PSM com a força política dins un bloc en el qual hi hauria els membres del Partido Comunista de España, tota l’antiga direcció dels prosoviètics mallorquins, el PCB-PCPE que dirigien Miquel Rosselló, Josep Valero, Lila Thomàs, etc., els militants d’EU, Verds i alguns independents, en aquest debat, repetesc, qui porta la iniciativa és, són, sens dubte, els personatges abans esmentats. Fa poc, l’exdirigent del prosoviètic PCB-PCPE Josep Valero teoritzava la necessitat d’anar concretant aquesta nova organització política i, avui mateix, Miquel Rosselló continuava en la seva aposta a favor del bloc. Aposta que, començam a pensar, potser fins i tot és estratègica i no tàctica conjuntural com ens pensàvem fins fa poc.

Dic que potser podria ser l’opció final per a la supervivència dels antics dirigents carrillistes i prosoviètics perquè ells també tenen maror de fons dins Izquierda Unida. Que ningú imagini que són només les organitzacions nacionalistes les que pateixen escissions i greus contradiccions internes! Ni molt manco! Precisament el PCE és una de les organitzacions d’àmbit estatal més expertes quant a divisions, escissions, ruptura de partits i organitzacions i supervivència de la seva burocràcia dirigent (almanco una part de la que es va crear a recer de Santiago Carrillo i tota la vella guàrdia que exterminà els partits marxistes –el POUM, per exemple- i liquidà tants i tants anarquistes –de la CNT-FAI- en temps de la guerra civil). Durant els anys seixanta el PCE tengué desenes d’escissions, concretades en tots els partits comunistes que, davant l’abandonament de la lluita republicana, nacionalista i anticapitalista per part dels carrillistes, formaren diverses organitzacions revolucionàries.

Actualment l’antiga direcció carrillista d’Esquerra Unida ha patit la crítica del sector anomenat “Corriente Roja”, liderat per Ángeles Maestro que els acusa d’haver mort el que restava sense liquidar de l’herència del Partido Comunista de España. I per si encara mancava cap cosa, en la festa recent del PCE que s'ha celebrat a Madrid el secretari general d’aquesta organització, Francesc Frutos, i Felipe Alcaraz, president de la mateixa organització, també han aguditzat les contradiccions internes de l’actual direcció d’Izquierda Unida afirmant que l’aposta de dissolució del PCE dins IU ha estat un error d’incalculables conseqüències polítiques. Un error que ha fet d’Izquierda Unida una organització completament enfeudada a la socialdemocràcia espanyola, el PSOE, sense cap altre objectiu que, a recer de Zapatero, preservar l’esquifida representació que tenen a les institucions del règim i servir de reserva electoral del sector en teoria més “esquerrà” de l’espectre polític espanyol.

Francesc Frutos i Felipe Alcaraz no estan d’acord amb l’actual direcció d’IU que porta Llamazares i, fent pinça amb els militants de Corriente Roja, amenacen de tornar a reivindicar l’espai que ells anomenen “comunista”. Els dos dirigents del PCE afirmen sense embulls que “no ens agrada l’actual forma d’Izquierda Unida i, per tant, volem canviar-la”. Tot plegat significa un atac frontal a les posicions més reformistes dins d’IU.

En la reunió dels excarrillistes a Madrid, Frutos i Alcaraz han fet públiques les seves intencions de “sortir de la clandestinitat” a la qual havia reduït el Partido Comunista de España l’actual direcció d’IU. En un procés d’autocrítica molt proper, pel que sembla, a les acusacions de liquidacionisme anticomunista explicades per la coordinadora de Corriente Roja Ángeles Maestro, els actuals dirigents del Partido Comunista, esmolant les llances contra Izquierda Unida, han dit, reconeixent l’error que va significat abandonar tota referència al socialisme i al comunisme dins IU: “Estam en un procés especial. El Partido Comunista de España ha decidit sortir d’aquesta segona clandestinitat. La primera va ser amb Franco, la qual es coneix; la segona és sortir de la clandestinitat provocada pel nostre propi error. Havíem pensat que afeblir el partit o amagar-lo era un símbol de força pel que fa a Izquierda Unida, però pensam que ens hem equivocat”.

Amb totes aquestes contradiccions internes no seria estrany que l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, pel que sabem, no té gaire bones relacions ni amb Corriente Roja de Ángeles Maestro ni amb l’actual secretari general del PCE, Francesc Frutos, hagi decidit fer una passa endavant i, qui sap, hagi decidit refugiar-se ja per sempre dins l’espai nacionalista i ecologista per a provar de subsistir uns anys més a les institucions. Si en un moment varen ser els Verds els que serviren als exdirigents del PCE per a sobreviure, ara, prop de l’extraparlamentarisme més total i definitiu, han trobat en la crisi del PSM la solució a tots els seus problemes interns i de supervivència.

No m’estranyaria que hi hagués certa dosi de sinceritat en aquesta aposta, la final i definitiva aposta dels exdirigents carrillistes de les Illes. Així com dins el PSM hi havia molta gent que no volia caure dins el parany d’Izquierda Unida, com s’ha demostrat amb l’escissió de Mateu Crespí i la constitució d’Entesa per Mallorca, també podem afirmar que Izquierda Unida té els mateixos problemes interns. La marxa d’Esquerra Unida de l’exconsellera de Benestar Social Nanda Caro, les crítiques que els Valero, Cámara i Grosske han tengut i tenen per part de Corriente Roja d’estar supeditats al PSOE i en temps del Pacte acceptar les iniciatives de Maria Antònia Munar i UM, així ho demostra. Ara només mancava que un important sector del Partido Comunista de España també els atacàs per “liquidacionistes”. Qui sap si tots aquests problemes són els que finalment han decantat la fracció de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske a anar tallant amarres amb els seguidors més fidels de Llamazares i de l’espanyolisme més tronat. Però manca visualitzar com pertoca aquest canvi imaginari, una acció definitiva dels personatges de què parlam si volen guanyar credibilitat entre la militància i electorat esquerrà i sobiranista.

Potser seria un bon moment per a Miquel Rosselló i l’actual direcció illenca d’Izquierda Unida de rompre definitivament els llaços que els uneixen a Madrid i fer-ho públic, després de la normal conferència de militants, en una de les rodes de premsa que tan sovint convoquen els nostres antics companys de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Ben cert que aleshores, després d’aquesta ruptura pública, els articles que signen diàriament a favor d'un Bloc Nacionalista tendrien, n’estam ben segurs, una mica més de credibilitat política.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-IX-06)

Consolidar una nova força política [el Bloc] conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat. (Miquel López Crespí)

D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. (Miquel López Crespí)

El futur del Bloc

Gabriel Barceló

Miquel López Crespí, escriptor

D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador.

Una vegada s´hagin resolt els petits problemes de distribució de les àrees de gestió entre les distintes forces progressistes i centristes, els dirigents del Bloc haurien de començar a analitzar seriosament els resultats electorals. Veure per on es podria anar tapant la important via d´aigua que, per a la coalició a què donam suport, ha significat la pèrdua del 54,60% del seu electorat a Palma. He escrit per endavant que ningú no discuteix l´èxit decisiu que ha significat per a l´esquerra nacionalista i per a la socialdemocràcia espanyola batre a fons el poder hegemònic del PP.

El que voldria dir és que, malgrat l´èxit de la formació de governs progressistes arreu, no hem d´oblidar el que de veritat s´esdevengué el dia de la votació, si, a partir d´ara mateix, volem consolidar el que ha atès el Bloc. Una davallada electoral molt important va ser la de 1999, després que el PSM gestionàs al costat d´UM, el Consell Insular de Mallorca. Aleshores es perderen un diputat, un regidor a l´Ajuntament de Palma i dos mil vots. La constitució del primer Pacte de Progrés, l´accés a la gestió de més àrees de poder institucional, dificultà una valoració adient de la relativa derrota esdevenguda. El 2003 es tornà a perdre un altre diputat i un altre regidor. En aquella ocasió tampoc no es va aprofundir en el problema ni vaig veure cap valoració versemblant del nou retrocés electoral. Aquest 2007, els partits coaligats en el Bloc, candidatura a què hem donat i donam suport, ha perdut a Palma tres dels cinc regidors que tenia, i dos diputats.

Tots aquells que hem demanat que s´avanci en la constitució d´un autèntic bloc d´esquerra nacionalista, d´una força política que, com el Bloc Nacionalista Gallec, vagi més enllà de les coalicions de circumstàncies, voldríem veure que es comença a treballar en aquesta direcció. Pareix que un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds.

Sembla que un dels principals problemes de la pèrdua d´electors ve donat per la impossibilitat, almanco a Ciutat, d´unir en una direcció comuna l´electorat procedent d´EU i PSM. La pèrdua de quinze mil vots demostra que han existit moltes fugides d´EU (i PSM) envers el PSOE. El PSM, a part d´haver pogut tenir fugides cap a Aina Calvo, també ha perdut vots en direcció a Unió Mallorquina. Pensem en l´èxit d´UM que, de no tenir representació a Palma, ha passat a tenir dos regidors.

Per provar d´evitar la continuada sangnia de vots i de representants institucionals s´han de cercar solucions des d´ara mateix i no amagar el cap dins l´arena com els estruços, dissimulant aquest problema ben real rere la repartició de les àrees de gestió actuals.

Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat.

Miquel López Crespí

(21-VIII-07)