Miquel López Crespí - Memòria històrica

(1 vídeo) El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)

Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)

En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(2 vídeos) Palma 1967- Raimon i els anys de la Nova Cançó.

Raimon: 'A mi, m'agradaria que les cançons foren conegudes i que jo passara desapercebut'

Enllesteix un nou disc, prepara concerts a París i a la seva vila natal i parla de l'actualitat política i de les consultes sobre la independència

Raimon acaba de fer sengles recitals antològics a València i a Barcelona, i ja en prepara dos més, l'un a París i l'altre a Xàtiva, aquest en dues actuacions al Gran Teatre, el pròxim 15 de maig. Mentrestant, va enllestint un nou disc, el primer disc d'estudi que prepara després de molts anys.

En aquesta entrevista de VilaWeb TV parla de la situació política del país i, en particular, de les consultes independentistes, que veu amb escepticisme.

També hi anuncia que el seu pròxim disc, que encara no té títol, apareixerà a primers del 2011, encara que, a ell, li agradaria de publicar-lo a final d'enguany. Serà el seu primer disc d'estudi en molt de temps, amb arranjaments de Manel Camp i de Jordi Badia. Diu que el procés de confecció d'un disc és molt lent i que necessita la participació i l'opinió de molta gent abans de poder-se llançar al gran públic. Del disc que prepara, en diu, entre més coses, que 'potser sorprendrà a alguna gent'.

Així mateix, expressa la seva opinió sobre les moltes versions de la seua música que han anat apareixent aquest últim temps, com ara un llibre disc del grup Verdcel i un disc amb versions de cantants diversos publicat per la Universitat Politècnica de València. A criteri seu, una cançó és com una obra de teatre i, per tant, interpretable pels altres: 'Em plau que la gent cante les cançons que he fet i que no facen la cançó que he fet.'

Raimon cantarà a París, a la prestigiosa Aula de Musicologia de la Universitat de la Sorbona, el 14 d'abril. La capital francesa ha estat per a Raimon un indret especial i hi ha fet alguns dels seus concerts més coneguts.

Respecte de l'actualitat política, Raimon entén que la dreta sempre treu profit de l'abstenció i que d'aquí ve que els partits d'esquerra facin polítiques de centre quan arriben al poder. I quant a les consultes sobre la independència es confessa escèptic, perquè no veu qui en traurà profit. Tot i amb això, no n'és pas contrari, perquè, en tot cas, poden servir per 'comptar-nos'.

VilaWeb (6-IV-2010)

...en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en... (Miquel López Crespí)

...la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" (Miquel López Crespí)

El recital de Raimon al cinema Born (1967)

Pel setembre de l'any 1967, l'escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l'octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d'imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l'emissora d'en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.

No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'"acció" com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l'acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l'alliberament social i cultural del nostre poble.

Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l'escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar "Al vent!", el cinema, com si fos una onada immensa, s'agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els "Llibertat!" i "Amnistia!" se succeïren l'un rere l'altre. L'emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d'octavetes demanant l'alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s'atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l'actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!

Per aquells anys, l'editorial "Daedalus" -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat "Els Mallorquins" de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos "El Capital" de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l'Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d'Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -"L'International Situationiste"- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l'estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d'Europa.

Miquel López Crespí

Les avantguardes culturals.

"...en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en..." (Miquel López Crespí)

Miquel Ferrà i Martorell entrevistava recentment Pere Noguera Vizcaíno (1949), ciutadà de Mallorca, professor d'arts dramàtiques, promotor d'espectacles, diplomat en interpretació, mim i pantomima, llicenciat en filosofia i lletres i actual director del Teatre Principal. Pere Noguera explicava d'aquesta manera els seus orígens teatrals: "El Leaving Theatre em marcà molt, allà, al Romea de Barcelona... Vaig aprendre, també, molt d'aquell gran mim, el polonès Pawel Rouba. Aquest és, per a mi, un nom gloriós. Com aquell altre, Andrzej Leparsky, també de Polònia. Val a dir que els polonesos eren els més avançats en el teatre gestual, i el teatre gestual era la gran oportunitat del nostre teatre...".

Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el col.legi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República. En unes aules on solien abundar els fills dels vencedors, els responsables de la repressió contra el poble mallorquí, era tranquil.litzador compartir jocs i provatures culturals amb al.lots de la mateixa procedència social i cultural.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants... Més endavant, quan la família dels germans Noguera bastí una casa a Palmanyola i els pares els muntaren dos estudis a les golfes, també hi compareixa juntament amb un altre artista de la colla d'aquell temps. Em referesc al pintor, escultor i cantant Gerard Mates.

Biel Noguera Vizcaíno (València, 1946) ha esdevingut un excel.lent pintor. El 1978 féu la primera mostra individual a Lugo (vegeu Gran Enciclopèdia de Mallorca). Posteriorment, ha fet exposicions a Palma, Eivissa, Sineu. etc. Segons els especialistes, la seva obra ha evolucionat a partir d'una etapa inicial figurativa cap a un llenguatge progressivament abstracte. En Pere Noguera, després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de les Illes Balears (1991), amplià estudis de teatre a Wroclaw (1975), París (1981), Lieja (1984) i Nova York (1988-89). En l'entrevista que li feia Miquel Ferrà Martorell, en Pere donava la seva visió sobre el fet teatral: "El teatre reflecteix efectivament tots els matisos de la vida, vull dir de la vida interior i exterior. És un poc de tot: meditació, entreteniment, denúncia, clam, ironia, crítica, burla, absurd, llenguatge, figuració, simbolisme... És com l'home mateix".

L'entrevista de Miquel Ferrà Martorell a Pere Noguera m'ha fet recordar els anys de les activitats culturals antifranquistes a l'estudi de l'amic Gerard Matas. Ara no podria dir si va ser el pintor Biel Noguera, el mateix Pere o en Joan Manresa qui un dia de 1966 em presentà el pintor i escultor Gerard Matas. Per uns anys, l'estudi d'en Gerard en el carrer Bosch fou un cau d'activisme cultural molt important a Ciutat. La majoria de cantants principatins i valencians que venien a Mallorca a fer recitals de la Nova Cançó (recitals uns autoritzats, altres prohibits) passaven, inexorablement, per l'estudi. Parl de Raimon, Marià Albero, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra... i, entre els mallorquins, mitjançant en Joan Manresa (que treballava a la ràdio ajudant a difondre la nostra cançó), també connectàrem amb Maria del Mar Bonet, el seu germà Ramon (que aleshores tenia un baret en el Passeig Marítim), el mateix Guillem d'Efak, Miquelina Lladó... En Joan Ramon Bonet (com la seva germana, na Maria del Mar) era fill dels escriptors i periodistes Joan Bonet Gelabert i Mercè Verdaguer Mestres. En l'època de què parlam (1963-1967) enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges. Fotògraf i cantautor, els amics mai no li perdonàrem que deixàs de cantar just quan començava a ser una figura cabdal de la naixent Nova Cançó. En aquests darrers temps ha treballat intensament la fotografia il.lustrant nombroses monografies artístiques, i l'hem vist col.laborant amb mostres del pintor Guinovart. També recordam les exposicions col.lectives Memòries urbanes (Palau Solleric, 1988) i Arquitectura i paisatge (Col.legi d'Arquitectes, 1989).

Un dels màxims impulsors de tota aquella moguda era l'escriptor Joan Manresa que ja el 1961 s'havia donat a conèixer amb el seu llibre de poesia L'hostal de l'equilibri últim. Més endavant sortiren al carrer altres reculls (Res no hauré fet, 1972; Una creu en blanc, una cara buida, El cos cansat de dinou anys, 1976; Menjar-se les prunes amb la pell, 1980) i el relat Primer banyador blau marí, 1973. Des d'aleshores les seves activitats culturals han estat intenses. Recordem que ja en 1964 guanyà el premi Ciutat de Palma de poesia, amb Un, algunes vegades. Com molt bé reconeix la GEM, en Joan "va ser un dels creadors i organitzadors de Cançons de la Mediterrània". És autor d'una magnífica biografia titulada Maria del Mar (1993).

Una certa melangia em puja a la gargamella en parlar d'aquells temps! L'any 1966 en Raimon obtenia un èxit clamorós a París. De molt abans "era el nostre cantant", l'expressió màxima dels nostres anhels i esperances. En Joan Manuel Serrat el seguia en preferències. Aleshores encara no era l'home famós de pocs anys més endavant. Un dia -crec que li degué donar la meva adreça en Joan Manresa- tocà al pis de casa meva (jo vivia a un pis de la meva mare en el carrer de l'Argentina, número 45, a la barriada de Santa Catalina). Davant la meva porta hi havia un jove simpàtic, vestit amb camisa i texans molt gastats. Acabava d'arribar de Barcelona, no havia menjat en tot el dia i per únic equipatge portava la seva guitarra. Havia d'anar a fer un recital al parc municipal de Felanitx i no sabia com arribar-hi sense peles i amb la panxa buida. Sé que menjàrem d'entrepans mentre comentàvem les darreres novetats de la lluita per la llibertat i de la marxa de la Nova Cançó.

No record ja com arribàrem a Felanitx. Però en aquells anys Nova Cançó era equivalent a lluita antifeixista, a combat mortal contra la putrefacció cultural del franquisme (l'equivalent a la lluita actual contra les brutors d'un Julio Iglesias o una Rocío Jurado, per posar-ne un exemple). Ajudar la promoció de la nostra cançó, per tant, era una les activitats més importants de la lluita d'aquell moment contra la dictadura. Quants de viatges no férem aquells anys ajudant en Marià Albero, na Maria del Mar Bonet, en Joan Manuel Serrat, en Quico Pi de la Serra, en...

En el capítol "Artistes i escriptors contra la dictadura" del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) ja n'havia parlat una mica, d'aquest estudi de Gerard Matas. Són els anys del naixement i consolidació arreu dels Països Catalans del moviment de la Nova Cançó, que tanta importància tengué en el nostre redreçament nacional i cultural. En parlar d'aquell temps, si exceptuam les grans vagues dels anys seixanta, hem de pensar que -a Mallorca- l'única activitat pública de certa envergadura i que arrossegava "masses" era, precisament, el de la cançó. En aquell moment, els discos -de clara influència francesa- que ens arribaven dificultosament eren els de Miquel Porter, Remei Margarit, Josep M. Espinàs, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, el mallorquí Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manuel Serrat. Són els inicials Setze Jutges, als quals s'hi aniran afegint altres components.

En Gerard, amb el temps, hi participà activament -edità un disc- i féu bastants recitals, tant a Barcelona com a Mallorca. Però essencialment Gerard Matas (Palma, 1954) era pintor i escultor. Sovint ens contava multitud d'anècdotes del seu aprenentatge a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, i a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. D'ençà la nostra coneixença, allà pels anys 1965-68, ha esdevingut un dels valors més sòlids de la pintura mallorquina contemporània, i ha fet nombroses exposicions a Barcelona, Palma, Bilbao, Alacant, Felanitx, Inca, Madrid, Pollença, Múrcia, Tarragona, etc. Participà activament a les mostres col.lectives Ensenya-1 (1973), a Palma, Pintura Jove de Mallorca (1974), a Campanet i Inca, i Art Jove a Mallorca (1976), a Inca. La GEM ens informava recentment de la brillant participació de l'artista en les mostres Art Contemporani ARCO 89 (Madrid) i Expo 92 (Sevilla). Gerard Matas era fill d'un gran artista, del qual serv grata memòria, ja que vaig tenir l'honor de conèixer i escoltar els seus assenyats consells referents a multitud de qüestions relacionades amb l'art. Parl, evidentment, de Gabriel Matas Valls (Palma, 1896 - 1981).

En el meu llibre L'Antifranquisme... he deixat constància d'un viatge a Barcelona amb en Gerard a ran dels esdeveniments del maig del seixanta-vuit, a París.

Miquel López Crespí

Les avantguardes culturals.

Bob Dylan, Maria del Mar Bonet, Gerard Matas, Pete Seegers, Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Raimon, Antoni Catany, el Grup Farsa...

[...]L'estudi d'en Gerard fou l'indret on escoltàrem els primers enregistraments de cantants del tipus Georges Brassens, l'inoblidable Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Ferrat, la Juliette Greco... fins i tot moltes de les cançons d'Edith Piaf ens servien per a evadir-nos una mica de la brutor cultural de la cançó folklòrica impulsada pel feixisme (Lola Flores, Carmen Sevilla, Paquita Rico, la mateixa Sarita Montiel). És evident que, com a gent progressista interessada en la cultura de les nacionalitats oprimides per l'Estat imperialista, res no teníem en contra de l'autèntica cultura popular de les nacions oprimides (les cançons no adulterades del nostre folklore, així com de l'andalús, castellà, basc o gallec). Cal dir, emperò, que per damunt de tot, qui marcava el ritme del que havia de ser una autèntica cançó popular, arrelada a la terra, crítica amb la brutor del món de la cançó de la burgesia, eren en Pete Seegers, en Bob Dylan, els mateixos Beatles, els quals teníem mitificats fins a límits increïbles. Reconec que fa trenta anys en sabien poc del control de les grans multinacionals del disc damunt la creació dels mercats musicals. Nosaltres odiàvem tot el que sortia de les emissores franquistes: el podrit món cultural del nacionalcatolicisme i del falangisme, amb tota la seva cort d'inútils i pseudoartistes, ens feia autèntic fàstic. Per això la nostra dèria pel moviment de la Nova Cançó, pels primers discos de Raimon, Joan Manuel Serrat o la mateixa Maria del Mar Bonet. Unes cançons autèntiques de Joan Ramon Bonet, Gerard Matas, ens eren més estimades que els quaranta anys de Lolas Flores i Paquitas Ricos.

Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.

En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.

Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) eren obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària.

A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) l'any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear.

És l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent).

De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta (treballar pel socialisme i per l'antifeixisme més radical). Moltes de les revistes les passava als amics -especialment a Biel Noguera- per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven moltes publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.

Miquel López Crespí. Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000. Pàgs. 160-164.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els sindicats s'oposen al nou model de gestió de l'hospital de Son Espases pel seu caire "semiprivat", que inclou una superfície comercial de grans dimensions i que s'hagi de pagar per l'aparcament. És lògica aquesta preocupació sindical, però també ho és la decisió del Govern Antich de permetre aquestes explotacions privades, ja que és l'única manera que aquesta macroinversió no s'acabi convertint en un pou sense fons.

El futur de Son Espases

Els sindicats es queixen perquè la gestió del macrohospital serà semiprivada, però no hi ha cap altra sortida econòmica

Editorial | 04/04/2010

Els sindicats s'oposen al nou model de gestió de l'hospital de Son Espases pel seu caire "semiprivat", que inclou una superfície comercial de grans dimensions i que s'hagi de pagar per l'aparcament. És lògica aquesta preocupació sindical, però també ho és la decisió del Govern Antich de permetre aquestes explotacions privades, ja que és l'única manera que aquesta macroinversió no s'acabi convertint en un pou sense fons.

Cal tenir present que Son Espases és una creació de Jaume Matas que l'esquerra decidí assumir un cop assolí el poder. Si ho acceptava, ho havia de fer amb totes les conseqüències. El que sí evità l'esquerra foren les sonades pilotades urbanístiques que es preparaven pels voltants.

Aquestes frustrades expectatives de negoci fan més necessari que els concessionaris privats del manteniment del macrohospital (que són els mateixos que el construeixen) puguin aspirar al màxim de rendibilitat. O això, o el lent però implacable ofegament dels comptes autonòmics.

dBalears

No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats. És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al·lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”. (Josep Juárez)

“No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència. En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai. (Josep Juárez)

OMERTÀ SOBRE SON ESPASES ?

Els grans negocis han de menester discreció. Això ho saben bé els banquers i altres oportunistes. Omertà, o pacte de silenci. El dur llum i debat sobre segons quines transaccions pot posar en perill la seva viabilitat. Per això, les operacions especulatives no són bones amigues dels ventiladors, no sigui que la pudor arribi a la ciutadania, i faci botar les consciències.

Una vegada passat el primer rebombori per la decisió del Govern Antich de continuar la construcció de l’hospital de Son Espases han desaparegut, de sobte, les imatges de les grues i de les excavadores, i poca cosa es sap de l’activitat constructora-destructora. Sembla que les obres se’n fan d’amagat, i els mitjans de comunicació i la majoria dels articulistes passen de puntetes sobre el tema. El que no es veu, no existeix.

Tampoc li convé aixecar polseguera a l’esquerra institucional, tan obedient de l’ordre establert. No s’ha de nomenar la corda, a la casa del penjat. Gent de base dels partits coaligats en el govern demanen debat, transparència i que se’ls escolti, però els directius no estan per feina. On s’han pres les decisions sobre Son Espases? Si aquestes decisions són irreversibles, on queden els principis democràtics? On el respecte per l’opinió de la militància? On la vergonya?

Així i tot, hi han altres tipus de silencis no tan fàcils d’explicar. O potser sí, perquè aquest desgavell de Son Espases posa a prova la independència del teixit social de Mallorca. Hi ha gent que, estant ben informada, opta per callar “per no fer perillar l’actual govern d’esquerres i nacionalista”. Fins i tot hi ha qui es situa dins el perfil més clàssic del clientelisme polític.

No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats. És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al·lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”.

Callar o no callar: aquesta és la qüestió. Evidentment, de Son Espases esdevenen moltes conclusions. Una d’elles és que tota aquesta varietat de tipus de silencis, conscients, tenen un denominador comú: la complicitat.

Mentrestant, en el món de les entitats socials de Mallorca, avui no tot és blanc o negre, sobre aquest assumpte. L’apagada informativa, i altres intoxicacions, tenen els seus efectes, i hi han sectors de la xarxa social que, per la seva idiosincràsia, els hi costa més prendre consciència del que ens estam jugant. També moltes persones, compromeses i lluitadores contra aquesta barbàrie des de fa anys, en aquests moments estan amb la moral per terra i sofrint en silenci el regust amarg de la traïció dels governants.

“No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència. En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai.

Pep Juárez,

Palma, octubre 2007.

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

CCOO, UGT i STEI-i s’oposen al nou pla de gestió de Son Espases, que també és aplicat al centre de Can Misses. La Conselleria ja l’assumeix com el model a seguir: “És la via per cercar finançament”

“Més que un hospital, Son Espases pareixerà un centre comercial”

Ander Zurimendi | 04/04/2010 |

Els sindicats han assolit la unitat d'acció gràcies a Son Espases: tots rebutgen el model semiprivat que vertebra la gestió de l'hospital. La darrera passa ha estat l'ampliació de l'espai comercial amb 1.700 metres quadrats més. Aquesta ‘galeria comercial', en la qual s'ubicaran 10 botigues, s'afegeix a l'àrea que ja estava fixada en el projecte inicial (2.600 m2, que correspondrien a 20 negocis). Des de l'Ib-Salut, però, encara no han pogut confirmar el nombre exacte de metres quadrats que preveu la concessió.

Probablement s'hi instal·laran papereries, perruqueries, oficines bancàries, quioscs, floristeries, bars i restaurants... Tots seran explotats per la UTE que gestiona la construcció i el manteniment del complex, formada per Foment de Construccions, Dragados, Llabrés i Feliu i Melchor Mascaró.

"Més que un hospital, pareix un centre comercial", critica amb contundència Manel Garcia, responsable de l'àrea Sociosanitària de CCOO. També la UGT, en boca de Miguel Herranz, ha denunciat en moltes ocasions la "mercantilització del centre", com també ho ha fet l'STEI-i.

A més de la infinitat de comerços que s'obriran dins l'hospital, també destaca el fet que el pàrquing no serà gratuït. Els usuaris hauran de pagar per deixar els cotxes a qualsevol de les 2.324 places d'aparcament que tindrà Son Espases. Una substancial diferència amb la resta d'hospitals de nova creació de l'Illa (Son Llàtzer, Manacor, Inca), que ofereixen aparcament sense que s'hagi d'abonar res per usar-lo.

"Si ara feim aquestes coses, la mossegada serà més gran la propera vegada", insisteix Manel Garcia. A més a més, segons el sindicalista, el PSIB "aprofita la dinàmica del PP, que tant criticaren quan eren a l'oposició, i ara ho fa, fins i tot, més agressiu".

Aina Castillo, portaveu parlamentària de Salut del PP, també té paraules sobre el posicionament del PSIB: "A mi el model m'agrada, però és el que el PSIB ens criticava a nosaltres! On ha quedat la coherència dels socialistes?".

Des de l'extrem oposat, el coordinador general d'Esquerra Unida, David Abril, critica obertament la política dels seus socis de Govern. "És molt greu el que fan. La gestió ha de ser 100% pública. Si es manté així, s'haurà de revisar el model. Perquè ara no és compatible amb la darrera reforma de la Llei de gestió sanitària, que limitava l'entrada de l'empresa privada", assegura.

Model ‘semiprivat'

Quin és aquest tipus de model? Es tracta de la fórmula PFI (Inciativa de Finançament Privat, segons les sigles en anglès), amb la qual el Govern atorga una concessió per construir l'edifici i gestionar els serveis no sanitaris de l'hospital durant 29 anys.

La UTE, a canvi, rep un cànon anual de 35 milions d'euros, a més dels drets d'explotació de l'espai comercial. Manel Garcia alerta de la privatització encoberta que suposa el model PFI: "Es privatitza el servei de neteja, la cuina, la seguretat, la gestió d'historials clínics, el manteniment tècnic, l'esterilització -que sí és sanitària-, el sistema de reproducció...".

dBalears

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

>(6-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

(1 vídeo) Per la República: recitals poètics de l’escriptor Miquel López Crespí a Alaró i Calvià

Abril Repúblicà 2010

Actes a Alaró (Mallorca)

Recital de poemes republicans de l'escriptor Miquel López Crespí al Casal Son Tugores (Alaró) Dia 17 d'abril a les 12h.

Calvià

Homenatge a totes les víctimes de la repressió franquista

Diumenge, 25 d’abril a les 11 del matí, al Bosc de la Memòria de Bendinat..

Recital poètic homenatge als desapareguts i assassinats pel feixisme a càrrec de Miquel López Crespí acompanyat per interpretacions musicals al violi a càrrec de Josep Juárez.

Ofrena floral.

Visita guiada per Manel Suárez al Fortí de Illetes, aquest centre fou un lloc de detenció, repressió i afusellaments durant la guerra i dictadura franquista, està situat enfront del Bosc de la Memòria.

Organitza l’Associació Memòria de Mallorca. (29-III-2010)

(1 vídeo: himne de la II República) Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida]que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard. (Miquel López Crespí)

La República i els nous conversos. La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La traïció al país s'ha personalitzat en Llorenç Villalonga, que n'és el cas més cridaner, però no el més paradigmàtic. (Llorenç Capellà)

Un exemple a seguir o una actitud denunciable

Llorenç Capellà | 01/04/2010

Mossèn Antoni Maria Alcover va morir el 1932. De manera que sempre ens quedarà el dubte de saber si hauria donat suport al cop d'Estat de quatre anys més tard. I diem que no, tot i que pensem el contrari. La dreta nostrada prioritza la butxaca al país. En tenim molts d'exemples. Joan Estelrich, Lluís Amorós, Elvir Sans o entitats d'arrel democràtica com el Foment de Turisme. La traïció al país s'ha personalitzat en Llorenç Villalonga, que n'és el cas més cridaner, però no el més paradigmàtic. Hi va haver molta altra gent que en major o menor mesura va fer costat al franquisme, tot i sabent que la repressió lingüística i cultural assoliria unes dimensions apocalíptiques. Tanmateix, molts d'ells, a la postguerra, procuraren mantenir viu el foc colgat de la llengua catalana i de les expressions tradicionals.

Miquel Forteza va escriure Els exilats (1951), alhora que era cap d'Obres Públiques (1940-1958), de manera que no és arriscat suposar que mantenia una fidelitat sense fissures al franquisme. No va ésser l'únic que va caure en contradicció flagrant. I actituds com la seva són, encara ara, el pa de cada dia. La setmana passada, l'expresident Soler va publicar un article denunciant que en el congrés regional del Partit Popular havien pugnat dues candidatures, l'una espanyolista i, l'altra, d'extrema dreta. I ambdues amb l'objectiu prioritari de minoritzar, encara més, la llengua catalana. Des dels fòrums nacionalistes i culturals, li han plogut floretes. Entre la gent que dóna voltes a les qüestions del país, Soler és un referent d'allò que hauria d'ésser la dreta.

No des d'ara, sinó d'ençà que els seus l'expulsaren del Consolat de Mar, en bona part, a causa de la defensa del català. A més, s'ha deixat veure en actes públics de caire reivindicatiu i probablement, no ho sé amb certesa, és soci de l'OCB. Tanmateix, els elogis a la denúncia que ha fet del congrés no s'acaben de justificar. És cert que Soler discrepa de l'odi visceral de Delgado i Bauzà envers tot allò que tingui un referent mallorquí, però a l'hora de votar, vota, cosa que significa posar una pistola a la mà del nou president perquè l'usi en contra d'aquesta llengua que se suposa que defensa. En conclusió: tenia la possibilitat de fer el carnet quatre trossos; però, en comptes de fer-ho, ha optat per acatar el programa oficial del Partit Popular. No inventa res, ja ho he explicat. I del seu pa farà sopes. Però les lloances no tenen sentit.

dBalears

”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

(1 vídeo) Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)

Corrupció política i despolitització a les Illes

Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.

I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.

A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.

Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?

Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)