Miquel López Crespí - Memòria històrica

“Moltes de gràcies per les teves amables paraules i pel teu suport! Una forta abraçada. Aina Calvo”.

La Batlessa felicita l´escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a les iniciatives progressistes de l´Ajuntament de Palma.

Més de 500 articles de suport a l´esquerra nacionalista, l´OCB, el PSM, ERC, els Verds, la cultura catalana, el Bloc per Mallorca, la lluita per a la recuperació de la memòria històrica...

Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)

Aina Calvo

Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.

L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.

Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.

En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.

Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.

Miquel López Crespí

(19-VI-07)

Cremar l'efigia o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà precisament perquè ningú no té el paper constitucional, i el valor polític, que ell té. En qualsevol país del món la crema d'alguna cosa és l'expressió d'una crítica. De fet fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no però és una tradició ben consolidada. Cremar una bandera o l'efigie d'un polític és una forma d'expressió simbòlica de protesta reconeixible en qualsevol cultura del món. I si no fos així evidentment no cridaria l'atenció com la crida. (Vicent Partal)

Foc al rei

Per Vicent Partal, director de VilaWeb

Els diners que guanya Juan Carlos de Borbon no poden ser objecte d'escrutini pel congrès perquè segons la constitució espanyola, en l'article 56, el rei és "el símbol" (ho remarque: símbol) de la "unitat i permanència" d'Espanya i per això els seus actes no estan subjectes a responsabilitat. Sembla lògic pensar, doncs, que si jo estic políticament en contra de la "unitat i permanència" d'Espanya manifeste gràficament aquesta posició política atacant allò que la constitució defineix com a símbol de la mateixa. No?

Cremar l'efigia o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà precisament perquè ningú no té el paper constitucional, i el valor polític, que ell té. En qualsevol país del món la crema d'alguna cosa és l'expressió d'una crítica. De fet fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no però és una tradició ben consolidada. Cremar una bandera o l'efigie d'un polític és una forma d'expressió simbòlica de protesta reconeixible en qualsevol cultura del món. I si no fos així evidentment no cridaria l'atenció com la crida.

Cremar una bandera o una efígie no té sentit si es fa en solitari i ningú no ho veu. Només pren sentit si es fa en públic perquè és un acte que vol expressar als altres de forma gràfica un pensament. De nou perquè és l'expressió simbòlica d'un anhel polític. Cremar una bandera en privat és com cremar-la mentalment. No cal. Cremar-la en públic és fer política. És explicar als altres el que es pensa d'un règim polític o d'una nació.

Hi ha molts països del món on aquesta pràctica és objecte d'una enorme controvèrsia. Començant pels Estats Units i acabant per Dinamarca, país on és il·legal cremar una bandera estrangera o un retrat d'un cap d'estat estranger però on el parlament reconegué en canvi que cremar la bandera danesa era una expressió de desacord. A mi personalment no m'agrada massa el ritual de cremar alguna cosa com a acte polític però ja he dit en altres ocasions que l'entenc com a tal acte polític i l'accepte. I que em sembla que ha de ser emparat per la llibertat d'expressió.

I que no hi haja dubtes: evidentment accepte per davant de tot que es puga cremar una senyera per a demostrar oposició al nacionalisme català. (Ho vaig escriure, per exemple, el 21 de juny arran la crema d'una senyera a Reus). Si no fos així estaria fent una trampa inacceptable.

En aquest context només puc expressar la meua rotunda solidaritat amb el ciutadà de Girona portat a l'Audiencia Nacional a declarar arran la crema de la foto de Juan Carlos de Borbón. Entenc que tots els manifestants, ells inclòs, estaven en contra de la "unitat i permanència" de l'actual estat espanyol i que en conseqüència amb la seua consciència expressaven aquesta actitud amb crits, escrits i expressions gràfiques diverses -una de les quals cremar la fotografia. I per a mi és més que evident que ho feien amb la voluntat que altres ciutadans en veure això entengueren precisament el que han entès: que estan políticament contra el rei i contra el que representa el rei. Estaven cremant l'efígie que representa un règim polític i això no és un insult o una agressió personal. És una cosa ben distinta.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

VilaWeb (21-IX-07)

Adhesió de Miquel López Crespí al manifest "Mallorca per la República" signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds.

Jo també sóc antimonàrquic/a

Mentre escric aquestes retxes tenc damunt la taula la invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S.M. el Rey m'han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a les 21,30 hores. La festeta ha d'esdevenir-se al Palau de l'Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de S.M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.

No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble i un règim instaurat per la voluntat d'un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes de supervivència i, precisament, molts d'aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l'arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l'actual monarquia borbònica sigui una imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d'opressió i persecució que ha sofert i sofreix el nostre poble d'ençà data tan infausta.

Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans, Joves d'Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d'Esquerra Unida, CGT i Els Verds. És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d'acatament a persones que estan per damunt dels altres ciutadans i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu el manifest de les forces antifeixistes i republicanes, perquè la defensa de la República comporta igualment la defensa d'un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justicia social.

Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut d'acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l'editorial de Diari de Balears de 9 de maig parlant del príncep d'Astúries: "...no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del retrocés de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes d'imatge causats pel desbordament del consum de territori, per l'estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d'encant i de qualitat de vida, d'atractiu, en definitiva; o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació".

Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu l'editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d'actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de tantes i tantes vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D'altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea que les coses potser s'arreglaran anant a parlar amb Nostre Senyor lo Rei?

Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el nostre desacord amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració franquista de la monarquia i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d'Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d'una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l'usdefruit de sous i poltrones institucionals.

La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d'esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d'acatament als borbons. I com diu l'editorial ja citat: "En el nostre estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d'aquesta comunitat, abocada, en un futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat insaciable". Per la independència, la república, i el socialisme!

Miquel López Crespí

Palma, 10 de maig del 2005

Publicat en la revista L'Estel. 1-VI-05. P.20.