Miquel López Crespí - Memòria històrica

Des de CGT fem una Crida a totes les forces progressistes a aprovar, abans que acabi l'actual Legislatura, una resolució institucional declarant inacceptables les sentències pronunciades pels tribunals repressius de la dictadura franquista, doncs només així serà efectiva la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes del franquisme i es trencarà definitivament amb el passat que lliga encara a la Democràcia amb la Dictadura. (CGT)

Declaració de CGT davant el 30 aniversari de les primeres eleccions polítiques després de la dictadura

“30 anys després i el deshonor continua”

Aquest 14 de juny, enfront del Palau de les Corts, tindrà lloc l'acte central amb el qual el Parlament espanyol commemorarà el trentè aniversari de les primeres eleccions polítiques després de la dictadura, celebrades el 15 de juny de 1977. L'acte contarà amb la presència dels representants de l'Estat, Rei, President del Govern, representants institucionals, representants polítics, a més dels polítics que van protagonitzar la Transició.

A pesar d'aquestes farses i del reaccionari revisionisme de la història de la Guerra Civil, divulgat i promogut per la dreta i el PP, cada dia és més evident que la “Transició” no va ser tan modèlica com pretenen (va ser en si mateixa una estafa). La prova: la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes de la repressió franquista segueix sent encara l'assignatura pendent de la Democràcia instaurada per la Constitució de 1978.

Aquesta escandalosa vergonya no només és el resultat de l'acceptació de la Llei d'Amnistia de 1977, que “perdonava” als que havien lluitat per la democràcia i garantia la impunitat als responsables dels crims franquistes, sinó també la conseqüència de l'indigne comportament dels Governs successius de la Democràcia que no s'han atrevit a trencar el lligam institucional amb el règim feixista de Franco (“tot queda lligat i ben lligat”) i que, a més, han permès a la Judicatura la seva utilització com doctrina per a impedir el qüestionament de la justícia repressiva del franquisme.

Per aquest motiu no han pogut prosperar, en aquests 30 anys de Democràcia, els Recursos de revisió presentats per les famílies de les víctimes de la repressió franquista: des del cas Julián Grimau, en 1990, fins als de Granado i Delgado, Joan Peiró, Salvador Puig Antich, etc. No obstant això, ha estat gràcies a aquestes iniciatives i a l'esforç i a la labor dels grups pro revisió i a les associacions per a la recuperació de la memòria històrica que els partits progressistes han presentat iniciatives parlamentàries reivindicant l'honor de quants van sofrir repressió per defensar les llibertats que el règim franquista havien conculcat.

Així, després del triomf electoral socialista de 2004, el Govern va haver de constituir una Comissió Interministerial per a presentar una Llei de rehabilitació i reparació de les víctimes de la repressió franquista. Lamentablement, després de molts ajornaments i contràriament al promès, el Govern socialista va presentar a mitjan 2006 un avantprojecte de Llei que no només no contemplava la rehabilitació jurídica (anul·lació de sentències) de les víctimes de la repressió franquista sinó que, amb el pretext de “reconciliació” i “concòrdia”, equiparava a víctimes i botxins; a defensors de la legalitat republicana i dels avanços populars amb els colpistes. No és doncs d'estranyar que aquest projecte fos rebutjat per tots els partits, excepte el PSOE, i per tots els grups i associacions que havien propiciat tal iniciativa. I que hagi estat igualment rebutjat per col·lectius i associacions l'acord consensuat, fa més d'un mes, entre els Grup parlamentaris del PSOE i d'IU per considerar-lo encara insuficient.

És per això que des de CGT fem una Crida a totes les forces progressistes a aprovar, abans que acabi l'actual Legislatura, una resolució institucional declarant inacceptables les sentències pronunciades pels tribunals repressius de la dictadura franquista, doncs només així serà efectiva la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes del franquisme i es trencarà definitivament amb el passat que lliga encara a la Democràcia amb la Dictadura.

No a les mentides d'una democràcia que dóna continuïtat al franquisme.

Comitè Confederal CGT

Dimecres, 13 de juny del 2007

Web Ixent

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país. (Miquel López Crespí)

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)

Després de les eleccions: la lluita contínua

Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí