Miquel López Crespí - Memòria històrica

Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. (Miquel López Crespí)

Jaume Obrador, el primer regidor del PSM a l’Ajuntament de Ciutat (1979)

D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Damià Ferrà-Ponç i Sebastià Serra en la campanya electoral del PSM de 1979 que va coordinar l'escriptor Miquel López Crespí. Jaume Obrador, antic responsable de barris de l'OEC va ser el primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat.
En aquesta època d'oportunisme ferotge, de manca de valors i de principis, crec que és bo parlar d'alguns mallorquins autènticament compromesos, d'homes solidaris amb els greus problemes del Tercer Món (sense que això vulgui dir que la preocupació pel que s'esdevé a l'exterior sigui excusa per a oblidar el que passa ara mateix aquí, a ca nostra). Voldria parlar concretament de Jaume Obrador Soler, un dels antics dirigents del comunisme illenc (OEC), primer regidor del nacionalisme d'esqueres (PSM) a l'Ajuntament de Ciutat entre els anys 1979 i 1981 i actualment un dels homes que amb més voluntat de diàleg (amant de la pau i de la justícia per damunt de totes les coses) encapçala les activitats de l'organització Veïns Sense Fronteres. Aquesta intervenció en favor de la pau ha estat (i és) forta en els països afectats pel conflicte dels Grans Llacs, especialment a Burundi i a Tanzània. Veïns Sense Fronteres, el treball solidari que encapçala Jaume Obador, començà amb un enviament d'ajuda d'emergència i finalment ha acabat amb la creació d'un ampli programa de formació per la pau i el respecte dels drets humans. En el fons es tracta d'una feina essencial: ajudar, de forma solidària, a acabar amb la política d'"apartheid" ètnic heretat de la colonització europea per construir una política d'integració basada en el retorn a l'estat de dret, els respecte als drets humans i un desenvolupament perdurable.

D'esquerra dreta: Maria Sastre, Jaume Obrador, Miquel López Crespí i un amic en un acte de solidaritat amb el poble xilè unes setmanes abans de la unitat de la majoria d'agrupacions de l'OEC amb el PSM (desembre de 1978).

Jaume Obrador va néixer a Felanitx l'any 1940. Diplomat en treball social per la Universitat de les Illes (1988) va ser ordenat prevere el 1966. De 1966 a 1972 treballà de missioner al Burundi i es va secularitzar el 1973. Jo el vaig conèixer quan era el màxim responsable del front de barris de l'Organització d'Esquerra Comunista. Amb en Jaume hem compartit detencions, interrogatoris de la Brigada Social, les fredes rajoles del calabós que hi havia en el soterranis del Govern Civil i també una estada a la presó de Palma per haver lluitat per la llibertat del nostre poble. Ara mateix Jaume Obrador és l'ànima de la Xarxa Internacional per la Pau i del Respecte dels Drets Humans a Burundi (RIB). Particularment sempre he considerat la feina solidària de Jaume Obrador com un dels màxims exemples pràctics de l'activitat cristiana que començà a desenvolupar a mitjans dels anys seixanta la teologia de l'alliberament. En termes universals el naixement i consolidació de la teologia de l'alliberament coincideix amb el Maig de 1968 a París i amb la Primavera de Praga. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a l'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). En aquell temps (i d'això en parlàvem sovint en els nostres dies de reclusió comuna a la presó de Palma) la situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la teologia de l'alliberament i de les comunitats cristianes de base. Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà en la conferència Hacia una teología de la liberación (juliol de 1968) aquestes implicacions socials del nou pensament cristià del qual Jaume Obrador és, en el meu parer, un deixeble ben fidel: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...]". Crec, sense gens ni mica de por d'errar-me, que el meu antic company de clandestinitat signaria aquest passatge de Marta Harnecker ara mateix sense cap problema.

Jaume Obrador abandonà l'església oficial justament en el moment més àlgid de les accions conjuntes cristiano-marxistes. És tractava de ser conseqüent amb el missatge de l'Evangeli en la línia de la teologia de l'alliberament. I en aquesta línia de compromís permanent trobam avui Jaume Obrador. Com ha explicat parlant del conflicte dels Grans Llacs africans, ple de l'esperança que sempre l'ha caracteritzat: "La pau és possible i està propera".

Miquel López Crespí

(8-I-01)

"Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma [Mateu Morro]. No ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants". Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles. (Miquel López Crespí)

Els fonaments del PSM: Mateu Morro un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (i III)

Mateu Morro.

Han anat passant els anys, però l'amic de la clansdestinitat, l'antic secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no amolla en la seva lluita per anar consolidant el nacionalisme d'esquerres a Mallorca. Recentment, Edicions Documenta Balear publicava Per Mallorca, important aportació del nostre bon amic i company de lluita al debat nacionalista. El llibre de Mateu Morro és una recopilació d'articles i parlaments escrits entre 1985 i 1996. Igualment, el recull de Mateu Morro és la més seriosa aportació al debat nacionalista que s'ha fet a Mallorca d'ençà de l'aparició, fa prop de trenta anys, de la famosa obra de Josep Melià, Els mallorquins. Estructurat en tres parts ("El nacionalisme a Mallorca", "Per una Mallorca lliure" i "Construir el futur"), el llibre suposa un acurat esforç d'actualització i síntesi dels temes més actuals del mallorquinisme polític. La voluntat de servei a la causa nacionalista de Mateu Morro és ja prou coneguda des dels seus anys al capdavant del comunisme illenc (OEC). Formà part dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) i de la direcció de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) fins que el 1985 va ser nomenat secretari general del PSM.

Militants de l'OEC mesos abans del congrés d´unificació amb el PSM (desembre de 1978). Mateu Morro, Pere Trias, Jaume Obrador, Miquel López Crespí o Tomeu Febrer, són alguns dels històrics dirigents del socialisme mallorquí que han reforçat el nacionalisme d'esquerra en aquests darrers trenta anys.

El llibre que comentam és una aposta decidida envers la vertebració d'una societat civil mallorquina forta i estructurada. Cap poble pot aspirar a la sobirania si no ha estat dotat de l'esquelet, de la consistència interna (expressada per mitjà d'un dens teixit associatiu) que li permeti manifestar les seves aspiracions i lluitar per elles. I en Mateu -que coneix a fons la nostra història- sap a la perfecció que aquesta consistència no vendrà mai de part de la dreta o de l'empresariat (que, a diferència del Principat, a les Illes no té ni ha tengut mai cap projecte afavoridor dels interessos nacionalistes). Diu Mateu Morro (vegeu pàg. 67): "La dreta mallorquina no posseeix cap projecte de futur que no sigui la potenciació d'un model economicosocial depredador, destructor del territori i empobridor a la llarga...". I concreta: "UCD, AP, UM, Centre Democràtic i Social, Partit Demòcrata Popular, Partit Liberal, són cares diferents d'una mateixa política: la que duu a la destrucció de la llengua i cultura, de l'entorn, al desequilibri econòmic i territorial, i al manteniment de zones de pobresa i de marginació social". I quan es demana quines classes socials han d'hegemonitzar el projecte nacionalista (perquè, com escriu molt bé l'exsecretari del PSM: "Mentre hi hagi classes diferents, hi haurà projectes nacionals diferents"), afirma que no ens ha d'enganar el pretès "nacionalisme" de la burgesia que, sota una aparença interclassista, amaga la preeminència de la defensa dels seus interessos egoistes. Mateu Morro se situa en la defensa d'un nacionalisme lligat a les classes populars mallorquines. Del grup Unió Mallorquina diu que "és un matís de la dreta local, una dreta de sempre lligada a l'Estat i als grups de pressió econòmica espanyols més importants". Dels nourics mallorquins poca cosa podem esperar. L'anàlisi que fa Mateu Morro ens fa copsar, en tota la seva complexitat, el paper desnacionalitzador de les nostres noves capes socials enriquides amb l'allau turística. Aquests grups socials, enriquits ràpidament, no tan sols protagonitzen una deserció massiva de qualsevol arrel que els pugui recordar el passar rural i popular, sinó que s'entesten a sostenir una cursa depredadora per rendibilitzar al màxim el millor actiu que té l'illa, i alhora el més escàs: el territori. L'especulació troba en aquests sectors els defensors més incansables. La seva mirada és posada sempre en el poder central, i els seus referents polítics són els de les velles dretes espanyoles.

Com diu més endavant l'historiador i polític (vegeu pàg. 104): "No ens traurà del fang la promesa buida dels hereus dels botxins". Per Mallorca és una aposta ferma per un mallorquinisme polític de caire popular, lluny de la xerrameca buida dels criats mallorquins dels colonitzadors.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)