Administrar

Els nostres: Carles Fontserè i els cartells de la resistència antifeixista

pobler | 05 Gener, 2007 07:38

...s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.


Carles Fontserè, l’art de viure


He pujat a l’escena i he participat en la història del meu temps (Carles Fontserè)



Carles Fontserè és un dels personatges més atractius i interessants que he conegut mai, potser perquè ni la seva presència física, ni cap dels vessants de la seva obra poden passar desapercebuts. Fontserè irradia energia pels quatre costats. El seu rostre, els seus ulls, les seves mans, la seva barba exuberant, ens l’apropen a un profeta de l’antiguitat, a un mestre hindú, a un eremita, a una persona independent i coherent. Com també ho és la seva obra artística, en la que és fàcil apreciar que res ha estat fet d’ofici, de rutina o a desgrat. Des de la seva adolescència, tot el que diu i tot el que fa està directament lligat a la seva forma d’entendre la vida, a una visió lliure del pensament i l’existència que, com ell mateix afirma, és impulsada per la tafaneria. Fontserè té una memòria d’elefant, que reté fins i tot el detall més petit, i una voluntat irrefrenable de conservar fotografies, retalls de diari, fulls volants, anotacions... qualsevol document que en un moment concret l’hagi pogut atreure, i que ara ens fa adonar que la vida d’aquest artista nonagenari és una de les més intenses i denses que s’han donat a Catalunya en aquest darrer segle. Perquè si tot el que ha fet Fontserè és interessant, encara ho és més saber perquè ho ha fet i perquè ho ha fet d’una determinada manera, perquè ha respost com ho ha fet al llarg de la seva vida davant una revolta, una ocupació militar, un canvi de cultura, un fet polític, econòmic o religiós. Probablement aquest procedir és resultat del desig que sempre ha tingut de fugir de la unidimensionalitat, com es pot constatar en la quantitat de professions que ha exercit: dibuixant, il·lustrador, ninotaire, pintor, cartellista, escenògraf, publicitari, promotor d’espectacles, periodista, fotògraf i escriptor, però també venedor o taxista, oficis que aparentment no tenen cap lligam entre ells però que en el cas de Fontserè no es poden separar un de l’altre i ens remeten a la curiositat infatigable que ha estat el motor de la seva existència.

Nascut a la Barcelona del 1916 en una família conservadora de tradició carlina, el jove Fontserè, artista, bohemi, revolucionari va patir i va participar en tots els esdeveniments importants que es van produir a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera, el període republicà i la guerra civil. Havia descobert molt aviat que les arts plàstiques serien el territori on podria manifestar el seu talent, per això va començar a treballar en un taller d’escenografia, il·lustrant revistes i diaris, fent algunes incursions en el camp publicitari o realitzant cartells per al cinema.

Amb tot, el que l’ha convertit en un clàssic de les arts visuals a Catalunya és la feina que va fer durant el període de la guerra civil, quan es mobilitzà políticament i artísticament, convertint el llapis i el pinzell en les seves armes, i s’integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants, organitzà un taller col·lectiu de propaganda, pintà trens i pancartes monumentals, dissenyà escenaris per a meetings polítics i, sobretot, creà una sèrie de cartells que han fet història, pel seu llenguatge gràfic contundent i directe i que alhora respira l’esperit revolucionari dels corrents europeus d’avantguarda. Cartells com Treballa per als que lluiten! (UGT), Llibertat! (FAI), Unió! Disciplina! Pel socialisme! (POUM), Avant! (UGT), Al front! (CNT-FAI) o Aplastar al fascismo! (CNT-FAI-JJLL), són molt més que una creació artística reeixida, són la iconografia d’un moment històric que avui podem explicar gràcies a aquestes imatges.

Fontserè, que defensà la causa republicana fins el darrer moment, creuà la frontera francesa amb Met Miravitlles, Comissari de Propaganda de la Generalitat, i el President Companys, començant així un llarg exili que el portaria primer a França, després a Mèxic i finalment als EUA, països en els que per sobreviure exercí les professions artístiques i paraartístiques més diverses. A França, i després d’aconseguir sortir del camp de concentració, es va guanyar la vida com a dibuixant, il·lustrador, pintor, muralista i decorador, però també com a venedor de gelats i veremador. En aquest país va viure amb intensitat l’ocupació dels alemanys, donà suport a la resistència catalana i col·laborà amb revistes, il·lustrà llibres de luxe, dissenyà decorats de teatre... i, fins i tot, el 1948, amb Mario Moreno Cantinflas com a productor, creà a París una revista, Bonjour México!, que després portà a Mèxic i que li va obrir noves vies de treball.

Els anys cinquanta, però, decidí donar un nou tomb a la seva vida, i s’instal·là a Nova York, on va romandre fins els anys setanta. Arribà a aquesta ciutat en un dels moments més fascinant de la seva història, quan apareixien i proliferaven el pop, els còmics, la publicitat, els gratacels, els grans espectacles musicals, el multiculturalisme... Tot això captivà Fontserè, que aguditzà encara més el seu ull clínic, fins a desvetllar l’interès per la fotografia, que li permetia contemplar el que l’envoltava i fer-ho d’una altra manera. Així, l’objectiu de les seves càmeres s’acabà convertint en un autèntic ull interior freudià. Amb la seva Rollei perpetuà uns instants irrepetibles, perquè no és proposà de fer reportatges fotogràfics, sinó el que ell denomina safaris fotogràfics, autèntiques expedicions exploratòries que van més enllà de la fotografia pura i on la dimensió humana i els comportaments socials són molt més importants que la qualitat tècnica, i en els que mai oblida l’aspecte artístic, perquè Fontserè sap mirar el món amb els cinc sentits i és conscient que el seu art no és res més que un mitjà per a explicar el que veu i dir el que pensa. En aquells anys, la seva curiositat fotogràfica el va portar a Roma, París, Londres, Ciutat de Mèxic, San Francisco... on va aplegar un material que posteriorment anà exhibint i que l’acredità com un dels fotògrafs de mirada més escorcolladora de la seva època. No endebades, en tornar a Catalunya el 1973 la seva obra va ser presentada en els centres més prestigiosos de Barcelona: a l’estudi Ramon Batlles, a la Sala Aixelà, a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i reproduïda en diferents revistes i diaris.

Però Nova York l’havia atret íntimament, tant que havia volgut descobrir-ne l’entranya, conèixer les tipologies dels seus ciutadans i els nivells socials de cada barri, per això va decidir dedicar-se a estudiar la història de la ciutat, a buscar documents antics, a recuperar imatges que altres havien fet abans i a fotografiar-la de nou, intentant explicar els origens i l’evolució d’aquesta urbs que tant l’havia seduït, practicant una modalitat netament fontseretiana, que anava més enllà del dibuix, la pintura, la il·lustració, la fotografia o l’escriptura, per a fer una autèntica instal·lació multimèdia, malgrat disposar només de les possibilitats que li oferia la fotografia analògica, en l’època del blanc i negre, i encara que avui, estic segur, utilitzaria els recursos que empren els artistes catalans que ell va acollir en la Nova York dels anys setanta (Miralda, Antoni Muntadas, Francesc Torres, etc.). De la immersió novaiorquesa, un escriptor n’hauria fet un llibre, un director de cinema, una pel·lícula i, en canvi, Fontserè, conscient que domina la cultura de la imatge i la seva capacitat expressiva i comunicativa, en va fer un relat gràfic que es remunta al 1626 i que no va donar per acabat fins el 1990, i que afortunadament avui podem conèixer a través d’aquesta exposició.

El retorn a Catalunya, coincidint amb la fi de la dictadura de Franco, suposà també un nova etapa en la seva trajectòria creativa, ja que es dedicà d’una banda a mostrar l’obra que havia realitzat des que s’havia exiliat i de l’altra a abordar una nova faceta de la seva existència: la d’escriptor. Ell, que afirma que als vint anys no sabia escriure una carta, va aprendre l’ofici d’explicar històries, històries allunyades de tota fabulació perquè neixen d’una vivència profunda que l’ha colpit i necessita narrar, i que ha vessat en tres llibres imprescindibles: Memòries d’un cartellista català (1931-1939) del 1995, Un exiliat de tercera: a París durant la segona guerra mundial del 1999 i París, Mèxic, Nova York (1945-1951) del 2004. Tres volums que apleguen un conjunt d’experiències que donen la raó a André Malreaux quan afirmava que totes les arts són mitjans distints d’explicar una mateixa cosa, perquè per a Fontserè la vida és un gran espectacle, una aventura, i el seu art és el de saber-la viure per a després explicar-la en primera persona, amb imatges o amb paraules. Més d’una vegada ha manifestat que l’art per a ell no és una finalitat, com per a la majoria d’artistes, sinó que és simplement un mitjà que li permet conèixer, satisfer la seva curiositat, enriquir la seva vida i lluitar per la llibertat pròpia i la dels altres, cosa que ha fet sempre arreu del món i que encara ara fa a Porqueres, prop del llac de Banyoles.

Daniel Giralt-Miracle

(Aquest text forma part del catàleg de l'exposició "Mirades de Carles Fontserè a la ciutat dels gratacels", que es pot veure a l'Espai Caja Madrid de la plaça de Catalunya, a Barcelona. El catàleg es publicarà durant els propers dies).

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS