Administrar

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi

pobler | 18 Agost, 2022 21:53 | facebook.com

La generació literària des 70 i la narrativa insular del segle XX – Parets de foc (El Tall Editorial) – Articles d´Eduard Riudavets Florit, Clara Ferrer i Miquel López Crespi


La revista Iris de Menorca i el recull de narracions de Miquel López Crespí Parets de foc (El Tall Editorial)


PARETS DE FOC, Per Eduard Riudavets Florit


Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents. (Eduard Riudavets Florit)


Estava convençut que no em decebria. Donava per fet que m’agradaria. He llegit, i ressenyat a aquesta secció, algunes de les obres de Miquel López Crespí i per tant conec, ni que sigui un xic, la seva obra literària. Estava segur, llavors, que gaudiria de la lectura de Parets de Foc, l’últim, per ara, dels seus llibres.

Allò que no m’esperava, ni de bon tros, és la sorpresa que m’he emportat. Un altre cop López Crespí va més enllà d’allò que es podia esperar i ens regala un excepcional recull de relats que no permeten restar indiferent, que forcen a obrir els ulls, que ens interpel•len directament i sense concessions. I potser allò que més sobta és saber que aquests relats –narracions, evocacions, vivències, reflexions, records – foren escrits els anys 70 i 80 del passat segle i, malgrat això, no poden ser més d’actualitat.

Si, al seu moment, aquests textos tenien la voluntat, brillantment assolida, de trencar amb els esquemes de la pansida narrativa naturalista que dominava el panorama literari d’aquells anys, i fer-ho des de l’experimentació rupturista, en llegir-los ara ens sentim absolutament identificats amb les idees que ens exposen. Avui, quan la conxorxa, que va fer possible la gran mentida sacralitzada de la transició, s’esqueixa per tots els costats, els relats de Parets de foc, ens posen davant els ulls les misèries del poder, l’ofegor eterna dels explotats, la necessitat d’una veritable –i no només cosmètica- ruptura amb el passat.

No penseu, però, que López Crespí exerceix d’àugur visionari, res d’això. Simplement la fèrria coherència de les seves idees, el rebuig a la claudicació, el manteniment, contra l’embat de tots els vents, de la seva visió rebel, han fet que el temps i els esdeveniments li donin la raó.

Desset són els capítols, desset relats que mereixerien, cadascun d’ells, una ressenya. Des del lirisme dolorós de La mort a la ironia gairebé humorística d’El secretari general, tot passant per l’evocació cinèfila de Plou dolçament o la dissecció del poder a Senyors, Parets de foc ens fa viure un calidoscopi de narracions tan engrescadores com punyents.

Si més no, ara em permetreu una apreciació estrictament personal. Una història obscura, un relat on es barreja el present i al passat, m’ha fascinat. És una d’aquelles històries que arriben, esmolades i sense anestèsia, al més profund de les entranyes. No me n’he pogut estar de fer-vos-ho saber.

Cal cloure ja aquesta ressenya i no hi ha millor manera que amb unes paraules del mateix autor,

“Un vertader poeta, un narrador extraordinari, sorgeix de la fondària de les seves pròpies vivències personals, de l’assimilació d’una intransferible experiència: la realitat que l’envolta. Si vol defugir el seu propi món, la pluja de sentiments que l’alletaren des de la infància, segurament podrà escriure llibres d’èxit conjuntural, però mai una obra que perduri”.

Sense pretendre-ho, López Crespi es defineix a ell mateix en aquest paràgraf. Ell és el vertader poeta, el narrador extraordinari, i no tinc cap mena de dubte que la seva obra perdurarà.

Parets de foc, un llibre que cal llegir. Llegiu-lo, us ho recoman de tot cor.

Eduard Riudavets Florits (Revista Iris de Menorca, 4-9-2020)


Alguns dels meus lectors - Antoni Vidal Ferrando i el meu llibre de narracions Parets de foc (El Tall Editorial)


Amic Miquel,

  Només uns mots per felicitar-te per les teves “Parets de foc”. Pots estar ben content d’aquest nou llibre. Realment, ha estat un plaer llegir-lo. Entre dones i homes crucificats en rodes de carro, entre interns del manicomi que mengen flors o teixeixen cistells amb les onades de la mar, entre volcans ocults sota la terra humida, ecos perduts de Grândola, Vila Morena, escriptors revolucionaris que només saben dir “tèbia besada de la mitjanit” o aspirants al Nobel de literatura que es renten i perfumen les mans abans d’obrir un llibre, hi he trobat moltes coses: idees, sentiment, ironia, humor, lirisme i un indomable esperit crític que, endemés, no comet l’error de parlar des de les seves secrecions biliars ni des de l’odi (jo diria que, fins i tot dins els moments més lacerants, hi he trobat més tendresa, més nostàlgia, que indignació). Però encara no he dit el que més valor de les teves “parets”, que també és el que més valor de qualsevol obra literària: que sigui ver, que neixi d’alguna necessitat. I, en aquest sentit, els teus relats són ben vius: vibren, respiren, interpel·len, sacsegen, qüestionen, es lamenten, donen testimoni. Segons com, pens que hi contes allò que jo ja fa estona que també intent contar quan escric, i que ja ho intentava Leonardo Sciascia quan parlava de la seva Sicília: la derrota de la raó i el triomf dels deliris, dels traumes,  de les ambicions i de les contradiccions dels humans.

  Una abraçada i enhorabona!

  Antoni Vidal Ferrando (8-IX-2020


Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Una entrevista de la periodista Clara Ferrer


López Crespí publica Parets de foc, el inicio de una trilogía “experimental”


En este primer libro el autor apuesta por “recuperar la literatura rupturista de los 70 i 80” – En estes tres volumenes, el escritor tratará temas como el sexo, la política y la religión. En el libro el escritor funde técnicas en un collage de teatro, prosa, poesía, misivas o dietarios. (Clara Ferrer)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) regresa al género de los relatos breves con Parets de foc (El Tall Editorial). Es la primera entrega de una trilogía (con la que el prolífico autor intenta “recuperar la narrativa experimental y rupturista de los 70 i 80”, y que se basa en dietarios y documentos encontrados de aquella época y escritos por él mismo. La mayoría de los cuentos són inéditos, mientras que otros responden a algunas antologías publicadas entre los años 70 y la actualidad.

“Junto a escritores como Llorenç Capellà, Antònia Vicens, Vidal Ferrando, Maria Antònia Oliver o Guillem Frontera empezabamos a escribir de manera diferente a lo que hacía la Escola Mallorquina, con autores como Costa i Llobera, Llorenç Riber o Maria Antònia Salvà”, explica.

“Nos parecía que tenía un formalismo técnico interesant, pero que era vacio de contenido. Estábamos influidos por las vanguardias europeas y españolas y pensábamos que Mallorca estaba atrasada, pues la narrativa mallorquina eclesiàstica no trataba temas que nos interesaban, como la sexualidad, la política, la crítica social o la religión”, apunta. “Se trataba de cuestionar la herencia recibida, con la misma fuerza con la misma fuerza que lo hacían grupos de artistas como Equip Crònica, el colectivo Criada i Art Pobra”, insiste.

Así, en los 17 cuentos de Parets de foc, cada uno de un estilo diferente, López Crespí funde técnicas y formatos, como un collage, teatro, prosa, poesía, casrtas, dietarios y conversaciones de viajes e incluso incluye una especie de decálogo para quien quiere dedicarse a la escritura (Per a qui vulgui dedicar-se al dur ofici d´escriptor).

Mientras, sigue indagando en sus recuerdos para “volver a dar vida a esa literatura rupturista”, pues hace ya más de diez años que no se presenta a ningún concurso literario. Con todo, ya son muchos los premios que ha conseguido en su dilatada carrera de cerca de 50 años, entre ellos el Ciutat de Palma (narrativa y teatro), el Joanot Martorell, el Joan Ballester o el Ciutat de Manacor. (UH, 18-8-2020)


Parets de foc (El Tall Editorial)


La publicació del recull de narracions Partes de foc (El Tall Editorial) i i els altres llibres de narracions que sortiran l´any vinent corresponen al meu interès per deixar constància de la meva particular narrativa rupturista dels anys 70 i 80. La majoria de contes experimentals d´aquests llibres evidencien el desig (i el de tants d´altres autors de la meva generació) de defugir el pansit naturalisme de tants d´escriptors nostrats encara lligats a l´herència de l´Escola mallorquina. La majoria d´aquestes narracions són inèdites. D´altres han estat recuperades d´algunes de les antologies publicades entre els anys 70 i el present. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80


És a començaments dels tenebrosos anys vuitanta –criminalització de les avantguardes revolucionàries marxistes i independentistes, control de la cultura per part dels intel•lectuals i partits del règim, oblit i menysteniment de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77... --que volem continuar avançant en la tasca literària rupturista començada a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta. Provar de rompre el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics del moment –Equip Crònica, el col•lectiu Criada, els artistes agrupats entorn del col•lectiu Art Pobra... – , amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Són anys de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura. Els nostres llibres de capçalera són La revolución y la crítica de la cultura (Barcelona, Grijalbo, 1970) d’Alfonso Sastre, La definición del arte (Barcelona, Ediciones Martínez Roca, 1971), Apocalípticos e integrados ante la cultura de masas (Barcelona, Editorial Lumen, 1968), ambdós de Umberto Eco. Llegim La crítica de la cultura y la sociedad de T. W Adorno, Júlia Kristeva, les teoritzacions de Robbe-Grillet damunt el nouveau-roman, repassam Roland Barthes, Luckás, Henri Lefebre, Lucien Goldmann, Guy Debord, Jean-Paul Sartre, Antonio Gramsci, Hans Magnus Enzsensberger... sense deixar mai de banda les obres filosòfiques, polítiques, econòmiques dels clàssics del marxisme. Però aquests noms han estat escrits a l’atzar. Simplement per indicar quins eren alguns dels nostres interessos culturals quan començam a publicar els nostres primers reculls de narracions. Aprofitam els dos anys inútils que el franquisme ens fa perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre ens han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausias March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella. Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.

De tota aquesta problemàtica en podeu trobar prou informació en els articles d’Alexandre Cirici “Plor sobre el crepuscle dels anys setanta” (Serra d’Or, núm. 273) i en les reflexions de l’investigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El talp sota el títol “Per una dissecció de la postmodernitat”. Treballs que m’ha fet recordar amb precisió des de quins fonaments començam a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que condicionen els nostres primers llibres, la decisió a entrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en l’article abans esmentat: “Abocats ja a l’estiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que s’acaba.

‘Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de l’apassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions –Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] –Evtuixenko i l’exposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra l’alienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes d’Estrasburg, dels provos d’Amsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col•laterals, dels hippies, de les drogues, de l’unisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.

‘La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King. ‘Una tercera línia d’aventura d’aquesta dècada era l’econòmica i la tècnica, amb l’apogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a l’espai, des de la volta al món del satèl•lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna d’Armstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond”.

A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos s qüestionar bona part de l’herència cultural del passat. El resum d’Alexandre Cirici és prou sucós i significatiu: “L’art d’aquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat d’abolir les fronteres entre l’art i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima d’abolició de fronteres i d’intercomunicació entre l’art i la vida real, i encara més l’artificació del record personal a l’estil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a l’espai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització d’actes autèntics.

‘Els grans fets artístics col•lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de l’illa de Wight coronaren les il•lusions d’aquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.

‘Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il•lusionada dels seixanta.

‘Conclusions artístiques tan oposades com l’Hiperrealisme, l’art Povera i el Support-Surface semblen ésser l’arribada de les tendències apuntades a unes cotes extremes.

‘Per al pensament artístic, després de les idees Pop de Banham i Alloway, a hi hagué l’impacte de l’Estructuralisme, de Barthes i Goldmann, l’imperi de la Semiòtica de Tel Quel, de la ciència de la comunicació de Wiener i les teories sobre els mitjans de massa, de McLuhan”.

És aleshores, sota aquestes influències, que començam a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).

En els fulls de promoció de Notícies d’enlloc, el lector podia copsar les nostres intencions, del que anava aquella selecció de contes quan, llegia: "Notícies d’enlloc el portarà a ‘La misteriosa estació’ on l’espera un món inversemblant, diferent i alhora idèntic al desencisat present; més endavant coneixerà els indestriables laberints que porten a una senyora-bé a suïcidar-se en primavera; també hi podrà trobar, en aquest estrany i meravellós llibre de narracions la visió d’aquests curiosos amants que solen tenir alguns exmilitants d’aquella revolució que va ser traïda pels pares de la pàtria; a més a més es podrà distreure amb la descripció que l’autor fa del nostre món cultural fet d’amiguisme i capelletes de tota mena; la riallada immensa sobre els premis literaris i el seu significat s’evidència a ‘L’important és participar’, però això només és el començament. Què pot succeir un dissabte si vostè està avorrit i en sortir a la nit al carrer es troba una al•lota rossa amb Mercedes que el convida a seduir-la? I què en direm, de la nostra ‘Estimada burocràcia’ que cobra per a no fer res? Més endavant, a mesura que anem avançant per aquest obra al•lucinant també podrem ensopegar amb un hipotètic ‘Cop d’estat’ on són assassinats tots els polítics, cantants i escriptors nostrats; un mallorquí eixelebrat que se’n va voluntari a lluitar amb els sandinistes a Nicaragua; més suïcidis; viatges a països exòtics; robatoris, disbauxes discotequeres poblades de coneguts ‘bons vivants’ que han sabut canviar a temps de camisa i allà on digueren Visca la República!, ara diuen Visca el Rei!

‘Si per desgràcia totes aquestes narracions no l’han aconseguit impressionar més que qualsevol sèrie estato-unidenca, trobarà, a ‘Acqua alta’, la possibilitat de perdre’s pels laberints de la vella Venècia tant del grat dels babaus de totes les èpoques i totes les contrades. I les altres coses, els misteris, trampes, endevinalles, profecies que hi pugui haver-hi, no les explicam per tal que vostè les pugui descobrir pel seu compte sense necessitat de guia ni mestratge”.

Miquel López Crespí


Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."


Les dones que volgueren alliberar les Illes del feixisme en la novel·la històrica

pobler | 15 Agost, 2022 15:38 | facebook.com

Foren les primeres dones que agafaren els fusells a Europa per lluitar contra el feixisme i el masclisme


Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. Malgrat que les formacions polítiques i sindicals a les quals pertanyien es declaraven d'esquerres, poques eren les que volien culminar la transformació de la societat, en què s'incloïa, evidentment, el rol de la dona. (Ander Zurimendi)


El doble combat de les milicianes


Ander Zurimendi | 12/10/2009 |


No formaven un grup gaire nombrós, però varen constituir un mite bèl·lic. Les milicianes foren les primeres dones que empunyaren les armes a Europa, d'una manera organitzada i revolucionària. Malauradament, el seu exemple fou heroic però no durà gaire. Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. Malgrat que les formacions polítiques i sindicals a les quals pertanyien es declaraven d'esquerres, poques eren les que volien culminar la transformació de la societat, en què s'incloïa, evidentment, el rol de la dona.

Els dos exemples més importants són el de Dones Antifeixistes, que girava en l'òrbita del PCE i del PSUC, i el de Dones Anarquistes (aglutinada al voltant de la CNT i la FAI). Cal recordar, finalment, les dones milicianes del POUM. Aquest partit, d'orientació marxista i trotskista, disposava, fins i tot, d'un Secretariat de la Dona en la seva estructura. Si bé ideològicament haurien de ser més a prop del marxisme del Partit Comunista, les "poumistes" feren pinya juntament amb les "anarcofeministes".

Aquesta paradoxa s'explica perquè anarquistes i poumistes diferien en l'alternativa, però totes eren revolucionàries amb l'aspiració de modificar el decurs de la dona en la història. Tant el PCE com el PSUC, en canvi, estaven impregnats per l'estalinisme provinent de l'antiga URSS. Foren aquests, de fet, els que varen acabar traint l'esperit de les milícies en substituir-les per l'Exèrcit Popular. Amb aquest canvi, produït l'any 1937, s'impedí que les dones lluitassin al front. Les noves tasques que l'estalinisme els deparava s'ubicaven al front, però no en la batalla sinó en els fogons per alimentar els soldats i en les ambulàncies per atendre els ferits.

Evidentment, diverses columnes s'oposaren a la nova reestructuració, però el poder de la CNT havia minvat des del començament de la Guerra Civil. El seu feu de Catalunya i Aragó havia caigut en mans del PSUC, més preocupat per reprimir-los que no per fer front als nacionals. La Barcelona que George Orwell conegué l'any 36 era diferent de la del 37, sobretot passats els fets de Maig. Tornà l'ordre social a les Rambles de Barcelona i la centralització s'aguditzà. La revolució social s'havia acabat gràcies a la consigna: "Primer la guerra, després la revolució". Aquesta fou la gran discussió que enfrontà el bàndol de comunistes i socialistes amb els anarquistes i els poumistes.

El lema de les dues etapes, absolutament criticat per Leon Trotski en el seu article La guerra civil espanyola, tornà a repetir el seu esquema amb el paper de la dona. Deien: "Els homes al front, les dones a la guerra". Aquesta consigna amaga més factors del que sembla. No es que rebutgi la participació de la dona, sinó que l'adreça a cuidar la rereguarda. Una idea que defensà vehementment la catedràtica d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Mary Nash, que va visitar Palma dijous passat. La professora Nash participava en les II Jornades Guerra Civil, dones i República, organitzades per la Facultat de Ciències de l'Educació de la UIB.

Nash explanà amb fruïció les tasques desenvolupades pel col·lectiu femení en la rereguarda, des del punt de vista que "una guerra no només és una batalla al front". De fet, "la dona s'hagué d'incorporar a les fàbriques en massa per substituir els homes, que eren a les barricades", i és així com començaren els conflictes d'igualtat. El seu salari era inferior. "Fins i tot a les plantes col·lectivitzades pels treballadors la dona cobrava entre un 25 i el 30% menys!", diu, esclaridora, la professora Nash. D'aquí que la Generalitat de Catalunya posàs en marxa el departament d'Afers de la dona. "Reberen 15.000 sol·licituds d'interessades que volien fer els cursos que oferien, però només tenien 5.000 places. Això prova que la demanda existia", explica Nash.

Tot i l'avenç que suposava aquesta política d'igualtat del col·lectiu femení, la Generalitat tan sols va recol·locar en diferents llocs de feina 150 de les ciutadanes que en prengueren part". Ara bé, entre totes les dones que assoliren quotes de poder als convulsos anys de la guerra, cal destacar-hi Federica Montseny, una pionera com a ministra espanyola i de les primeres europees. Ves per on, era anarquista...

dBbalears


La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -

pobler | 13 Agost, 2022 16:07 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -


Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció. (Miquel López Crespí)


Anys més tard d´allò que explicava, quan ja feia temps que havia deixat l´escola, encara petàvem la conversa després d´haver assistit a les projeccions d´art i assaig del cine Rialto, indret on el Cineclub Universitari de què érem socis, projectava autèntiques joies cinematogràfiques que no es podien veure en els cines comercials.

Com arribàrem a establir una relació d´amistat tan ferma amb aquella colla d´esperitats, d´habitants d´estranyes galàxies?

Possiblement tot es va iniciar en el pati, a l´hora d´esbarjo, quan començàrem a intercanviar idees i anàvem descobrint munió d´interessos comuns. Ens férem amics en constatar les nostres coincidències. Ens interessava molt més parlar d´història que no pas jugar a futbol amb els altres companys de classe. El cert és que acabàrem organitzant determinades tasques, lluny sempre dels deures escolars. Una de les nostres missions nocturnes era escoltar les diverses emissores antifranquistes. I, per a nosaltres, qualsevol emissora que no fossin les espanyoles era antifeixista. No solament érem aferrissats seguidors de Ràdio Espanya Independent; també de Ràdio París i de la BBC de Londres. Cada un de nosaltres tenia assignada una emissora. Havia de fer un resum de les notícies més importants per, a l´endemà, en arribar a la porta del col·legi, llegir i comentar aquelles notes. Per això mateix sempre arribàvem puntuals i, a les vuit i mitja, ja érem davant l´edifici.

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Ens passàrem la setmana posterior al discurs comentant aquella brillant descripció del poder del capital sobre la humanitat! Ens reuníem a la petita sala de la biblioteca. Un espai que visitaven pocs alumnes. Quan algun professor no compareixia a classe ens posaven un substitut que ens deixava triar entre estudiar a classe o anar a la biblioteca. Aleshores, el grup demanava permís per anar a consultar llibres. Ens hi instal·làvem ben segurs que romandríem sols tot el temps que ens donaven per a estudiar. Estratègicament, per si algú hi compareixia, situàvem els llibres del curs damunt la taula i obríem el quadern dels deures com si fóssim els millors estudiants del curs.

D´aquesta manera podíem comentar amb més calma les notícies de la ràdio. Enteníem realment el que debatíem? Com era que havíem anat substituint les aventures de Jules Verne, els contes de Charles Dickens, les rondalles mallorquines, pel debat sobre l´obra de Dolores Ibarruri El único camino o les memòries d´Ignacio Hidalgo de Cisneros que llegien per Ràdio Espanya Independent? Voler donar sentit a les històries fragmentàries, de la guerra que narraven els nostres pares? Tenir arguments per combatre les mentides de don Ricard Mulet, el divisionari azul que ens donava classes, explicant sempre la maldat dels rojos, els separatistes que volien dividir Espanya?

Quantes assignatures suspeses ens costà aquesta dèria radiofònica? Ara no ho sabria recordar. Però el cert és que els nostres estudis se´n ressentiren. I ningú, ni els pares ni els professors, podia explicar-se un descens tan sobtat en el rendiment d´uns alumnes excel·lents fins llavors. Era com si, de sobte, haguéssim desconnectat de tot el que feia referència al col·legi. Ens hauria agradat tenir un altre professor d´història. El que teníem era don Ricard Mulet i Forteza, antic membre de la División Azul, un falangista amargat que havia perdut els dits dels peus a conseqüència del fred patit a Rússia. Més de vint anys després d´acabada la guerra encara compareixia a classe amb la camisa blava de Falange. El miràvem com a un enemic, com un dels responsables dels patiments causats a les nostres famílies. No ens interessava res del que explicava. Per a nosaltres, la personificació de la brutor i les mentides del règim. Impossible aprovar mai història! Nosaltres seguíem altres senderes: les explicacions dels pares, les lectures de llibres prohibits seguides a la ràdio, la recerca de materials introbables a les llibreries de vell.

Ens afanyàvem a descobrir tota la mentida oficial. No, la guerra no va ser cap croada per a “salvar España”. Ara ja sabíem que el famós Alzamiento Nacional no era res més que una vasta operació de terror programada pels militars, els terratinents i l´església catòlica per tenir atemorit el poble. Amb els anys hem descobert que el llibre de la Pasionaria, que ens semblava perfecte, també contenia un caramull de mentides. Però aleshores ens interessava saber el que havia passat de veritat quan els pares eren joves, plens d´esperances en un avenir millor.

Era evident que els nostres pares no eren els rojos monstruosos que descrivien el professor i la premsa del règim. Aquest podria ser el punt exacte que marcà la nostra inflexió i l´interès cap unes explicacions diferents de la realitat.

Era talment viure en un univers paral·lel a l´oficial. Un món on el catolicisme, que també havia contribuït a la persecució dels pares, no hi tenia cabuda. I què en direm de les misses, els rosaris del mes de Maria, els obligats exercicis espirituals, les recomanacions per anar als campaments del Frente de Juventudes...

Aquell món no era el nostre i ho sabíem!

Durant els primers mesos del l´any 63, i a través de les emissores estrangeres, seguirem les informacions de la detenció de Julián Grimau, de les tortures a les quals va ser sotmès, de la farsa judicial que envoltà el cas i del posterior afusellament. Es feia evident la injustícia que s´anava a cometre amb una persona que, per a nosaltres, era un autèntic heroi. Un militant republicà; algú que com els pares havia lluitat a la guerra civil contra els franquistes! Tot Europa, el món sencer, era un clam contra la barbàrie del règim espanyol. A les nits, fent veure que acabàvem els treballs del dia, teníem una orella parada a l´altaveu del receptor i seguíem els encesos discursos de la Pasionaria, de nombrosos polítics d´arreu el món clamant per la llibertat del detingut. Ràdio París anunciava que havien arribat a Madrid més de vuit-cents telegrames contra el judici. Ningú dubtava de la capacitat assassina d´una dictadura ferotge. Els membres del tribunal eren els mateixos militars que no havien dubtat a planificar la sublevació contra la República, a portar als murs d´extermini més de dues-centes mil persones de totes les nacions de l´Estat.

Per això les mobilitzacions internacionals, els milers de manifestants que ocupaven places i carrers. Ben igual que quan la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia; exactament com quan portaren a la cadira elèctrica Sacco i Vanzetti. Però la dictadura es mantenia ferma en la seva decisió d´acabar amb la resistència interior. L´odi ferotge al comunisme i l´anarquisme es mantenia viu, ferm com en els anys més tràgics de la guerra.

Va ser quan decidírem fer quelcom d´autènticament seriós en defensa de Grimau.

Ja havíem sortit al carrer, de nit, a fer pintades en solidaritat amb els miners d´Astúries l´any 62. Per a nosaltres no era res de nou. Quan fèiem tercer de batxiller ja havíem fet passes planificant futures accions. Cada un de nosaltres, i especialment els que empraven l´autobús per anar a col·legi, havíem d´estudiar a la perfecció les parets apropiades per a pintar-hi les nostres consignes. Eren indrets ben visibles des de l´autobús. Qualsevol de les persones que, de bon matí, davallaven a Palma, podrien veure un crit de llibertat clamant des de les parets de les cases. La pintura no era cap problema: al taller de reparacions del pare hi havia la necessària. L´anàvem a cercar els diumenges de bon matí, ja que el taller estava tancat. Repartits els pots i els pinzells, cada qual s´encarregava de pintar en els indrets més visibles del seu barri. L´acció es feia de nit. Es pintava en els llocs estratègics estudiats amb antelació.

A vegades sentia el pare parlant amb l´oncle sobre la misteriosa desaparició d´algun pot de pintura.

--Pep, no sé què passa, però crec que alguna de les persones que vénen pel taller ens roba. Hauríem d´estar alerta; vigilar les prestatgeries on tenim el material.

El pare sospitava que era algun taxista o camioner el que furtava els pots.

No va ser fins molt més tard que descobrí qui era el culpable dels robatoris! Com podia haver sospitat del seu fill?

Els matins dels dilluns eren espectaculars. L´alegria més gran que teníem era constatar la sorpresa dels treballadors i funcionaris que davallaven a fer feina a Palma. Ningú no deia res; però l´efecte es podia veure als ulls dels passatgers. Una alegria afanyosa transformava els rostres seriosos de primera hora del matí. Era un espectacle inusual. Normalment a aquelles hores, i més si era dilluns, un cansament tèrbol planava damunt la cara dels treballadors. Hi copsaves moviments imperceptibles amb les mans. Ulls oberts com un plat. Moviments en els ulls. Somriures imperceptibles. Gests indicant la paret on hi havia la pintada. Sentia profundament dins el meu esperit com la nostra acció despertava esperances adormides feia segles en els fons dels cors de la gent. Podia endevinar-ne els pensaments: “Hi ha algú misteriós que vetlla per a nosaltres”; “No tots foren assassinats el trenta-sis”; “No estam sols”, “Qui sap si demà encara podrem veure una terra lliure, lluny d´aquest esclavatge continuat”.

Possiblement els vencedors no pensaven el mateix. Qui sap si entre els passatgers podria haver-hi un dels antics botxins. Els membres de la Guàrdia de Franco, els sicaris de la Brigada Social, pul·lulaven arreu.

En arribar a les portes de col·legi ens saludàvem emocionats. Els missatges funcionaven! La impressió que els companys treien de la seva línia d´autobús era idèntica a la meva.

Tot canvià quan decidírem fer la nostra protesta particular per l´assassinat de Julián Grimau. Ho organitzarem com de costum. Els mateixos indrets, idèntica quantitat de pintura. Pinzells nous. Tres companys més que s´afegiren al grup Nova Mallorca.

Tot aniria bé! Mai havíem tengut cap problema! Per què ara hauria de ser diferent? Record que no n´hi havia cap que estigués atemorit. La indignació pel fet que volíem denunciar era tan gran que res no importava. Que lluny érem de la majoria de companys de classe! Tots preocupats pels exàmens, per fer bonda. Alguns portaven flors per a la capella del col·legi per estar bé amb el professor de religió; altres compareixien amb revistes i llibres feixistes de l´època de la guerra civil per obsequiar als més dretans dels nostres mestres...

Tot plegat, a milions de quilòmetres de distància del que ens interessava.

Aquella nit no anà tan bé com esperàvem, però.

Sembla que hi hagué molta més vigilància de la policia. Potser hauríem d´haver canviat de llocs i pensar que era un greu error sortir a fer les pintades als indrets acostumats.

La meva colla, el grup que cobria la carretera Son Serra-la Vileta fins a Palma va ser el que tengué més mala sort.

Ens enxamparen just en el moment que començàvem a pintar, quan a la paret ja hi havia un gran “Llibertat per a Julián Grimau!”.

No tenguérem temps de fer res. Quatre policies de paisà ens agafaren i ens lligaren de mans malgrat la nostra edat. Un d´ells, el més malcarat, em pegà quatre bescollades i, sense esperar ni un minut, agafaren els estris, els pots i els pinzells, i ens introduïren en un cotxe policíac camuflat. Res del seu exterior indicava que era de la Social o la Guàrdia Civil.

Enmig del pànic que em dominava (era la meva primera detenció!) em va estranyar que emprassin un vell Renault dels anys trenta. Era un model que coneixia; semblant al que tenia el nostre veí pobler de can Pancuit per portar-nos a la mar els estius dels anys cinquanta. Comparat amb els utilitaris actuals era com un petit autobús: hi cabien cinc persones, però aixecant les cadiretes que hi havia al bell mig del vehicle n´hi podies encabir tres més.

En pocs minuts érem a les dependències de la Brigada Social al carrer de la Soledat, en el Govern Civil.

Com en un malson boirós encara sent els cops dels policies que ens feien caminar pels tètrics passadissos d´aquell indret. Com negar que estàvem atemorits? Les mans fermades, els insults, les violentes empentes per fer-nos pujar les estretes escales que pujaven fins al primer pis...

Ens esperava tota la plana major de la Social. Hi havia un personatge central assegut al darrere d´una impressionant taula de despatx. Semblava el cap dels sicaris. Darrere seu, com si l´haguessin de protegir dels joves estudiants que entraven a l´oficina, quatre personatges sinistres ens miraven malcarats. Ja tenien certa edat. Eren els mateixos torturadors de l´època de la guerra civil? Possiblement. Tan sols havien passat vint-i-un anys d´ençà la derrota dels pares. Devien tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys; l´edat justa si als vint ja eren a l´exèrcit o a les milícies de Falange. Què pensaven? Què volien fer-nos? Emprarien la tortura amb uns jovenets com nosaltres?

De manera sobtada, en estar en presència del cap de la Social els agents deixaren d´insultar i de pegar. Ens feren seure en unes cadires que hi havia davant la taula principal i començà l´interrogatori.

A l´habitació tan sols hi havia dues bombetes de pocs vats. Els cinc policies fumaven sense aturar una cigarreta rere l´altra. Em vaig fixar que els tres cendrers de la taula eren plens fins a vessar. L´espessa boira que omplenava la cambra no em deixava veure en detall els objectes de la sala. Una atrotinada Olivetti en una tauleta del costat indicava el lloc on l´escrivent teclejava les declaracions dels detinguts.

Tots quatre ens miràvem, sorpresos encara per la rapidesa de la detenció. Com no havíem previst que podíem acabar així? I ara, què? Quan la notícia arribàs a casa dels pares el disgust seria gran. No tant per la nostra acció que, sabíem, aprovarien, sinó per les repercussions que la detenció podria tenir en els estudis. En el fons era el que més els preocupava. Tota la seva vida anava lligada al nostre benestar: aconseguir, que amb un títol poguéssim trobar una feina adequada, una forma de guanyar-nos la vida que ens allunyàs dels seus patiments: la marginació social per haver estat republicans, les feines inestables, les visites cada cert temps de la Guàrdia Civil, que servava, vint anys després de finida la guerra, les mateixes tradicions de control i vigilància que en el temps més durs de la repressió.

Pensava en el col·legi, en el que dirien els professors, Guillem Gamundí, el director. No sabia què seria de nosaltres. Què pensaven fer, quin seria el càstig que ens imposarien? Érem menors d´edat: no ens podrien portar a la presó; però intuïa que no en sortiríem així, per les bones. Tanmateix, la nostra detenció era ideal per a tota la secció de la Social palmesana. D´ençà les detencions de comunistes dels anys quaranta, la feina havia estat minsa. Vigilància dels fitxats, alguna detenció ocasional de vaguistes... Hom copsava que amb tan poca feina, Palma no era Madrid ni Barcelona; els agents del carrer de la Soledat no podrien fer mèrits davant els seus responsables. La detenció del grup els anava de primera. Inflant un poc l´expedient, aportant les fotografies de les pintades, l´informe amb les declaracions, podrien dir que havien estat a temps d´aturar el creixement de diverses cèl·lules de les joventuts comunistes.

Ara comprenia el cessament dels cops; certa sibil·lina amabilitat forçada en la veu del comissari. Trampes per a fer-nos parlar? Volien que perdéssim una mica la por i, que, en la confiança, explicàssim una història que els servís per a promocionar-se a les altures.

Amb una ullada als companys vaig notar com tots estàvem a l´aguait. Érem molt jovenets, però no ximplets. En el fons, havíem vist nombroses pel·lícules de gàngsters i sabíem que, a les comissaries, existia el poli “bo”, el que oferia cigarretes i mil promeses als detinguts per enganyar-los millor.

De seguida captàrem les intencions del comissari i ens preparàrem per a parlar el mínim possible. Més que res, calia protegir els noms dels altres companys i que, a excepció dels detinguts, no poguessin saber que eren els altres membres de Nova Mallorca.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 11 Agost, 2022 10:46 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Consell de guerra – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir. (Miquel López Crespí)


A qui demanar ajuda per salvar el pare i n’Andreu, el meu company?

Ara no érem res. Volien convertir-nos en deixalles humanes. Ningú no era fora de perill. L’oncle Joan romania en llibertat per pura casualitat. Com la mare i la padrina. Ben igual que jo mateixa. Amics de tota la vida deixaren de saludar-nos. Sabíem que alguns cosins llunyans, per quedar bé amb els falangistes, feien declaracions en contra nostra. Ens acusaven de crims inimaginables: participació en mítings, aferrades de cartells, repartició de revistes esquerranes... Què fer enmig del terror? Obscur reialme del punyal i la bala. Mataven el pare i el fill perquè eren del sindicat. Tampoc no tenien cap mirament a portar als murs del cementiri la dona, els germans. Si hi havia fills petits els portaven a la inclusa. Mitjançant notaris i advocats del Moviment, els donaven a senyorassos amb diners que no en podien tenir.

Als pobres els ho prenien tot: la vida, la llibertat, l’esperança.

Les noves autoritats, els aprofitats amb aquella situació tèrbola, gaudien de les cases i vehicles que incautaven. No sempre eren per convertir-los en locals de Falange. Fer-se amb l’hort, el negoci d’un afusellat, era el més normal. Ningú no gosava dir res. Quants dels sicaris d’en Marí Cerol no lluïen, orgullosos i prepotents, els rellotges i els anells de la joieria del pare?

Ara, les falangistes, després de les classes sobre la vida de José Antonio i los mártires de la Cruzada, sortien al carrer, davant el negoci familiar convertit en cau de serps i, assegudes a les nostres cadires, posaven els peus damunt els coixins brodats per la padrina.

La vida era talment un cercle de ferro, implacable, pugnant per escanyar-nos.

Què faria el tribunal militar amb aquell caramull de declaracions falses? L’acusació oficial era que el pare i n’Andreu eren participants actius d’un alçament armat contra el Moviment.

Tot era mentida.

Els trets que hi hagué al poble foren a conseqüència de l’intent dels carrabiners de defensar la legalitat. Uns homes valents que s’oposaren a les instruccions de lliurar les armes als autèntics rebels. El món a l’inrevés! Els defensors del govern eren acusats de conspiració! Ho afirmaven els provocadors, els que s’havien aixecat violentament contra la voluntat popular expressada lliurement a les eleccions de febrer.

Per a nosaltres, els carrabiners eren els herois que resistiren l’endemesa del dinou de juliol. Però el pare no va participar en la lluita que es desenvolupà a la caserna. Era a la joieria, feinejant amb els encàrrecs que tenia pendents. En sentir els aldarulls, n’Andreu partí cap a l’Ajuntament amb altres joves militants socialistes i comunistes. No dubtaren ni un moment: sabien que el seu deure era donar suport a la República. A la Casa de la Vila mai no existí cap magatzem d’armes, com afirmaren posteriorment els militars. Tan sols els llibres i els cartells de l’exposició sobre la història de Mallorca que s’havia d’inaugurar el mateix dinou de juliol! Res més. Un material que, pocs dies després, cremaren a la plaça Major enmig de l’alegria d’en Martí Cerol i els assidus del Círculo Mercantil.

Per quins motius el pare estava inclòs en el procés dels carrabiners? El meu nuvi tampoc no participà en la lluita pel control de la caserna. Quin pecat cometé n’Andreu per a ser acusat d’instar a la “rebel•lió roja”? Podien condemnar a mort un home pel simple fet de marxar uns dies a amagar-se al bosc? Els homes que fugiren cap a les muntanyes tenien por. Els falangistes mataren dos amics nostres al carrer, davant de casa seva, sense que els importàs gaire sentir els crits desesperats de la mare i els infants.

Què esperaven que fes n’Andreu? Asseure’s fins que venguéssin a matar-lo? Fugir uns dies amb la camiona era una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Crec que no va pensar res més.

Però en el sumari redactat pels militars tot es mesclava i confonia. Es bastia novament, com en tants casos semblants, la teoria de la conspiració bolxevic. Les escoles de la República, els centres de salut eren, en l’enfebrada imaginació dels seguidors de José Antonio, trampes parades pel Front Popular per agrupar la gent i propagar les pernicioses idees del col•lectivisme.

Els senyors de les possessions, els rendistes perdien l’alè, el rostre els tornava blanc en imaginar que podrien acabar anant al camp o la fàbrica com els pagesos i jornalers. El Círculo Mercantil era un indret prou conegut de conspiració antirepublicana. Els desenfeinats, els rics, els que vivien envoltats per un nombrós exèrcit de criats i criades, es passaven el dia criticant cada una de les lleis a favor dels treballadors que aprovava el Front Popular. Les eleccions, la llibertat política i sindical, el dret de vaga i manifestació esdevenien les eines que la xurma empraria per a implantar el comunisme a Mallorca. Pensaven que l’esquerra senyalava les cases dels més dretans amb un signe que indicava que eren perillosos. Trobaves beates i senyorassos mirant el portal, les parets. Tenien por a esdevenir obrers amb l’obligació de guanyar-se la vida fent feina. Va ser quan començaren a fer les llistes. Hi hagué nombroses reunions a la rectoria, al bar del Círculo, a les possessions dels voltants. Venien emissaris de Palma, cotxes misteriosos a altes hores de la nit. Enyoraven el dictador Miguel Primo de Rivera, malgrat que el consideraven massa tebi, un home amb bones intencions però que no va saber reprimir com pertocava la subversió. Maldaven contra el separatisme. Consideraven els defensors de la cultura catalana iguals o pitjors que els socialistes. Bastava llegir el que deia l’escriptor Llorenç Villalonga en el recull d’articles Centro! Es recomanaven el llibre malgrat que no l’entenguessin gaire, acostumats a veure solament les fotografies de Brisas i altres revistes semblants. Pel cambrer del Círculo sabíem les discussions que tenien. La majoria de socis no sabien que els treballadors, i fins i tot el barber que els afaitava i tallava els cabells, eren dels nostres.

Ens feia gràcia aquella por malaltissa al treball. Malgrat els luxes i les rendes, vivien enmig d’una excitació contínua. L’arribada d’un company o companya per dictar una conferència els exaltava. Un recital poètic a l’Ateneu, un concert de cançons populars de l’Orfeu era com obrir les portes a l’ignot. Una poesia podria convertir-se en una bandera roja, un decret de la Reforma Agrària! Imaginaven les terres repartides, els jornalers menjant a la taula senyorial. I les dones? Què passaria amb les filles que anaven a estudiar a Palma? Es parlava de l’amor lliure, del divorci com una eina de la maçoneria per a acabar amb el matrimoni, amb la família catòlica i el cristianisme.

En Carles, un cambrer de divuit anys que era soci de l’Ateneu en secret, ens vengué a explicar que alguns clients del Círculo anaven a fer pràctiques amb pistoles i escopetes a la garriga.

D’on sorgia tanta por a la llibertat, a les noves possibilitats que l’ensenyament públic oferia a les classes populars?

Per què el pànic als llibres, a la possibilitat de pensar la vida des d’una nova perspectiva?

N’Andreu deia que el verí que poblava l’ambient era creat pel clergat.

Tot el que discutien al Círculo era el que sempre predicaren des de la trona. Recordava les explicacions del pare i el padrí Rafel sobre les guerres carlistes del segle XIX. Els atacs dels apostòlics contra els governs liberals... no eren semblants al que deien ara sacerdots i periodistes de dretes com els germans Villalonga? D’ençà del triomf de les idees igualitàries i laiques de la Revolució francesa... el clergat no havia fet sempre el mateix? Combatre la Il•lustració, portar a matar en Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna de Barcelona, fer costat als poderosos?

Aprofundint en la història ensopegaves amb la mateixa lluita a través dels segles. Vet aquí renaixent, poderoses, quan pensaves que el seu poder ja no era tan fort, les forces retardatàries, obscurantisme de les sotanes i els trabucs. De quantes maneres podia disfressar-se la Inquisició per a barrar el pas a la ciència, al progrés de la humanitat? El ¡Vivan las caenas! de la xurma borratxa amb els diners dels borbons ressonant, sinistre, per les places de tots els pobles i ciutats d’Espanya. Les forques, novament, com en temps de la repressió de les Germanies i els Comuners de Castella, alçant-se, tètriques, guanyadores sempre en el combat per fer retrocedir la història. Altra volta l’assalt al Call, les falses acusacions, les fogueres cremant els innocents?

Em preguntava si mai no podríem fer mudar el sentit de les nostres vides. La Caterina Tarongí del segle XX... perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u? Els fulls dels calendaris, les hores dels rellotges romanien sempre aturats?

N’Andreu m’ho deia sovint, quan comentàvem El 93, de Víctor Hugo o Sin novedad en el frente, d’Enric M. Remarque.

-Mai no hem trobat la fórmula de desfer-nos dels fantasmes del passat! –explicava, amb un suau tremolor en la veu-. Ho hauríem d’aconseguir fos com fos! Qui sap! Potser els llibres, els mestres republicans... Si poguéssim formar una generació de mallorquins i mallorquines cultes seria possible foragitar la ignorància que plana des de fa segles sobre aquesta terra.

Em mirava als ulls, somrient.

-A vegades somnio i veig escoles noves i instituts plens d’alumnes! –deia, sense poder controlar l’emoció que el dominava.

Les paraules se li acumulaven, torrencials.

-Saps? –exclamà de sobte. Una nit vaig somniar que el govern de la República havia bastit una Universitat a Ciutat.

-T’imagines? –continuava, sense poder contenir els sentiments que li omplien el cor. Una universitat, amb al•lots i al•lotes estudiant medicina, filosofia, biologia, arquitectura... totes les carreres que ara es fan a Madrid i Barcelona!

L’estimava.

Cada dia m’encaptivava més la seva manera d’entendre els fets històrics, la forma que tenia d’explicar-nos la lluita dels pobles per la llibertat.

Érem a Can Picafort. Hi anàvem amb bicicleta. N’Andreu ajudava el seu pare, que estava acabant la construcció d’una casa d’estiueig per a un comerciant de Muro. Aquell horabaixa havia acabat prest la feina.

Vaig parlar amb les al•lotes que venien per l’Ateneu. Feia un dia preciós. Miràvem el sol resplendent, la bonior del dia. Pensàvem en la mar, en l’espetec de les ones llepant la sorra de les platges, la suau brisa marina...

Record que jo estava dreta davant el portal de la classe. M’escoltaven atentes. Les frases em sortien rodones: “No trobau que el millor professor és la natura, l’autèntica realitat que ens envolta? No passarà res si per un dia deixam els llibres damunt els pupitres! I si anam d’excursió a Can Picafort? Algú ha vist mai les runes de Son Bauló? Hi podríem anar!”.

El que no vaig dir és que enyorava el meu nuvi. Feia una setmana que era amb el pare i ja no podia estar una hora més sense veure’l. Em consumia per dins. No podia dormir.

Les amigues ho sabien. Se’n reien del que els estava dient, com si pensassin: “Són excuses per anar a veure n’Andreu!”. I era veritat. El meu interès no era tant les runes de Son Bauló, sinó estar una estona al costat del meu enamorat.

I, de sobte, el ruixat del cop militar. Els crits i rierols de sang enmig del carrer. La fumassa negra i espessa de les biblioteques cremant. El pare, na Isabel, els amics, amb les mans fermades, detinguts a l’Ajuntament, portats a les presons de Palma, desapareguts.

El primer mort és el que et deixa un senyal imborrable. Mataren el veterinari del poble a dues cantonades de casa nostra. El senyor Felip Bestreta era l’home que més estimava els animals. Es delia per tenir cura de les bèsties. Podies anar a cercar-lo a qualsevol hora del dia i de la nit. Sempre tenia l’ungüent, les herbes necessàries per guarir de malalties del cavall, la somera, la vaca dels veïns. I els nostres cans i moixos! De petita li havia portat a curar la cussa, na Perleta. Mai no ens va voler cobrar res.

Jeia estès damunt la pols del carrer. Ho recordaré mentre em resti un alè de vida. No li podia mirar el rostre. Un estol de mosques voltaven na Salvadora, la seva esposa, eren esglaiadors.

És una de les imatges que tenc enregistrades a la retina i que mai no em fuig del cap. La sang d’aquell juliol i les mosques damunt el cadàver del veterinari.

Els trets a la nit i els tribunals militars funcionant sense aturar.

Talment viure en tenebres. Però no ho vull fer coneixedor. La mare, na Isabel, el pare, n’Andreu no s’han d’adonar dels meus instants de debilitat. He de ser forta. Com fer-los creure que encara hi ha una possibilitat per a l’esperança?

Mir els papers que han arribat de Comandància.

La famosa “conspiració” de maçons i marxistes! Quines ximpleries de desenfeinats! A Alemanya, els nazis donaven la culpa de la subversió, de la derrota del país en temps de la Gran Guerra, a jueus i esquerrans. L’incendi del Reichtag serví molt bé als propòsits hitlerians. S’organitzà un procés monstruós contra els “bolxevics”. El Partit Comunista va ser prohibit, perseguits els seus membres. Els camps de concentració començaren a omplir-se de dissidents. A Mallorca passava el mateix. Amb la diferència que no parlaven tant de jueus i sí que implicaven a fons la maçoneria en la consolidació d’una hipotètica Espanya roja.

Anava llegint els deliris escrits contra el pare. Màxim responsable de La Societat, era un dels caps dels marxistes del poble, afirmaven. L’acusació implicava La Societat amb la construcció de l’escola pública. La documentació deia que el pare va deixar el camió de la cooperativa als picapedrers que bastien l’edifici. Hi estaven especificats els viatges fins a les pedreres de Santanyí. El xofer tampoc no se salvava d’haver “col•laborat amb els marxistes”. El jutge instructor considerava aquest fet com a decisiu per a la consolidación de la alianza entre los sectores izquierdistas del pueblo que querían implantar el colectivismo libertario en Mallorca. També implicaren el mestre d’obres que s’havia encarregat de la construcció del centre escolar. N’Andreu, pel simple fet d’haver marxat vers les pinedes d’Alcúdia, esdevenia el principal elemento agitador de los jóvenes de la comarca y cabecilla de las huelgas en el sector de la industria del mueble y del calzado de la zona de Inca.

Plorava de ràbia en llegir tantes mentides! A quin món vivien els nostres perseguidors? No ho podia entendre de cap de les maneres. Aleshores comprenia que, sense adonar-nos-en, els veïns d’un mateix carrer havíem viscut en dos universos oposats. Nosaltres, imaginant que un dia podrien entendre el que significava en progrés i benestar la millora en l’ensenyament i la salut, i ells, la dreta, atemorits, pensant que, en ser grans, els joves que anaven a escola, el jovent que marxava d’excursió, amb els socis de l’Ateneu, podrien decretar, des de l’ajuntament i les institucions democràtiques, l’expropiació forçosa de les grans propietats, la fi del poder de l’Església sobre les consciències.

Ara entenia aquelles mirades d’odi quan ens veien partir alegres i riallers amb les banderes desplegades, cantant cançons, fent bromes, saludant amb el puny tancat!

Alguns dels advocats propers a l’esquerra que coneixíem desaparegueren els primers dies del Moviment. L’oncle em recomanà anar a veure el misser Jaume Adrover, un conegut de la família de qui no sabíem noves des de feia mesos. Malgrat que el trobàssim no volia dir que pogués intervenir a favor nostre. Els processos eren en mans dels militars i no autoritzaven cap actuació en defensa dels acusats que no fos controlada pels jutges instructors i fiscals. Es tractava de confiar en algú que ens pogués assessorar, indicar-nos com fer-ho per a presentar testimonis que ens permetessin albirar alguna esperança. Potser somniàvem. Tantes persones feien com si no ens coneguessin! Però ens aferràvem amb força a la més petita possibilitat de salvar els detinguts. Il•lusió de folls? Amb el transcórrer dels mesos comprenguérem que la sang era més espessa del que mai no hauríem pogut imaginar.

Aquell matí em vaig aixecar prest. No sabia si trobaria Jaume Adrover a casa seva, al pis que tenia prop del Born. Un negre pressentiment em rondinava pel cap. L’advocat s’havia destacat moltíssim en la defensa de la República. Va fer feina a l’Ajuntament de Palma durant una llarga temporada. Es va convertir en la mà dreta del batle Emili Darder. Per les informacions que ens proporcionava el pare, que el coneixia des de l’Institut, sabíem que el seu coneixement de les lleis, del món obscur dels despatxos de la burocràcia provincial, serví molt a n’Emili Darder per a vèncer resistències i incomprensions. Sovint, les mesures avançades que volia portar endavant trobaven nombrosos entrebancs. La inèrcia institucional maldava per a paralitzar qualsevol mesura progressista. Ningú no sabia què passava ni d’on sorgien les travetes, però a vegades era quasi impossible poder començar la construcció d’una escola en aquella barriada, un ambulatori més enllà. Com si un misteriós fantasma rondàs per Cort i es dedicàs a emboirar la troca cada vegada que el batle volia portar endavant un projecte de millora per a la ciutat. Fins i tot la construcció de guarderies i biblioteques trobava problemes! Mans invisibles perdien papers essencials, plànols d’edificis; lleis absurdes de l’any de la pols deixaven en un calaix la resolució per a facilitar beques als més necessitats.

Rere els entrebancs que trobaven els plans de n’Emili Darder sempre existia una mà ben concreta, un responsable identificable si hi furgaves un poc. Un rector que imaginava que l’escola i els mestres enviats per la República posarien en qüestió l’ensenyament religiós, les escoles de monges i religiosos que, fins a l’any trenta-u havien monopolitzat l’ensenyament. El clergat movia cel i terra per aconseguir barrar el pas a qualsevol iniciativa que sortís dels consistoris republicans.

És aquí on intervenia la professionalitat d’en Jaume Adrover. Armat de paciència, investigant a fons el problema que impedia la construcció d’una guarderia o un ambulatori, sabia trobar l’oblidada llei que precisament anul•lava l’emprada per la dreta, pels funcionaris que provaven de ralentitzar el funcionament de l’Ajuntament. El nostre amic es va fer conegut pel seu suport actiu a les avançades propostes de n’Emili Darder. I, l’any trenta-quatre, després de la Revolució d’Astúries, esdevengué l’advocat que més feina va fer per treure de la presó els presos polítics. Signà nombrosos escrits demanant l’amnistia per als represaliats. Destacà com a brillant articulista desmuntant les ximpleries que en Llorenç Villalonga escrivia contra la cultura catalana. Durant un cert temps, la vivenda del misser era un indret tan visitat com la Casa del Poble: tot de mares i familiars dels esquerrans processats que anaven a demanar-li un consell, que volgués fer-se càrrec de la defensa dels fills, pares, germans i esposos tancats a la presó.

-En Jaume Adrover és un sant laic! –comentava el meu pare, ple d’admiració.

Després de la victòria del Front Popular patí un atemptat per part dels falangistes. En Zayas era partidari de l’acció directa, d’emprar les armes contra els republicans. Era hora foscant. Sembla que els agressors, els provocadors que el volien matar, coneixien els seus costums, l’indret on vivia. Aquell dia esperaren que sortís de l’Ajuntament. N’Emili Darder no tenia un horari fix. No era un batle de nou a dues del migdia. Vivia intensament els problemes de la ciutat i dedicava tot el seu temps a solucionar les necessitats dels ciutadans. En Jaume Adrover era del mateix tarannà. Homes que, com el pare i el padrí, estaven entestats a acabar amb segles d’ignorància, amb la misèria heretada de tantes dècades d’inferència vers els problemes que sacsejaven les classes més desvalgudes de la societat.

Els agressors esperaren que sortís de l’Ajuntament. Ja era molt tard. Els comerços del centre de Palma feia estona que havien tancat. En Jaume caminava tranquil•lament per la voravia del carrer Colom quan, inesperadament, una moto pilotada per dos homes amb la cara coberta per unes ulleres protectores li disparen dos trets a l’esquena. Sortosament les bales no impactaren en cap part vital del cos. Si li haguessin disparat al cap, hauria estat un home mort. Amb la velocitat i, segurament, amb els nervis, els assassins no pogueren afinar la punteria i només rebé un dels quatre projectils que li dispararen. Una bala que li va fer una ferida a la cuixa.

Alguns dels vianants que foren testimonis de l’atemptat el portaren de seguida a la Casa de Socors. La ferida cicatritzà en un parell de setmanes. Així i tot, la bala va tocar un dels nervis principals de la cama dreta i, malgrat que recuperà la capacitat de caminar, li restà una coixera prou accentuada.

Si abans de l’agressió era un misser prou conegut i estimat en els cercles esquerrans, ara esdevingué un mite entre els sectors socialistes i republicans.

El matí d’hivern del trenta-sis en què vaig anar a cercar en Jaume Adrover, gelava. L’oncle Joan em deixà els seus guants i una bufanda verda feta en una època pretèrita per la seva esposa. Caminava pensativa pels carrers, sense alçar la vista de l’empedrat. Em demanava si trobaria l’advocat a casa seva. Una vegada, quan era molt petita, vengué a una festa d’aniversari de La Societat. Crec que era l’any que vaig conèixer n’Aurora. El pare i na Isabel m’explicaren que en Jaume Adrover era un intel•lectual al servei del poble. Jo era tan jove que no sabia el significat de la paraula “intel•lectual” i, molt manco, el que volia dir “al servei del poble”.


Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

pobler | 09 Agost, 2022 13:11 | facebook.com

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 07 Agost, 2022 23:24 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Bearn era una Arcàdia feliç, el paradís somniat per Rousseau i els utopistes de totes les èpoques. Si Maria Antonieta, la malaguanyada reina de França, hagués conegut el poble potser no hauria manat construir-se unes cabanyes als jardins de Versalles per a trobar-se més en contacte amb la natura. Li hauria bastat viure a qualsevol poblet de Mallorca abans que l’abundor de cotxes i visitants la fessin malbé. Així i tot, alguns amitgers de confiança em contaven històries de misterioses desaparicions, de plors a moltes cases. Els escoltava un moment amb atenció i després, posant-me un dit a la boca, els indicava que no volia sentir més coverbos de la guerra. Ja havia sentit els trets quan feia les guàrdies al manicomi. Els trets i els crits dels qui estaven matant


Eleonor Sackett


Bearn era una Arcàdia feliç, el paradís somniat per Rousseau i els utopistes de totes les èpoques. Si Maria Antonieta, la malaguanyada reina de França, hagués conegut el poble potser no hauria manat construir-se unes cabanyes als jardins de Versalles per a trobar-se més en contacte amb la natura. Li hauria bastat viure a qualsevol poblet de Mallorca abans que l’abundor de cotxes i visitants la fessin malbé. Així i tot, alguns amitgers de confiança em contaven històries de misterioses desaparicions, de plors a moltes cases. Els escoltava un moment amb atenció i després, posant-me un dit a la boca, els indicava que no volia sentir més coverbos de la guerra. Ja havia sentit els trets quan feia les guàrdies al manicomi. Els trets i els crits dels qui estaven matant.

La indicació els servia d’advertència i callaven, la mirada baixa, el capell entre les mans. Ben igual que quan el meu pare sermonejava els ajudants. Bearn semblava un paradís aturat en el temps. La corrupció dels costums, l’oblit de les antigues formes d’educació i cortesia encara romangueren vigents uns anys, quasi tot el temps que va durar la guerra. Cap llogater s’hauria atrevit a contradir les recomanacions dels propietaris. Els amitgers i jornalers complien els pactes fets sota paraula d’honor. A ningú li passava pel cap anar a signar un document davant notari a no ser la compravenda d’una casa o un hort.

La República ho trastocà tot. Els sindicats socialistes i anarquistes acabaren soscavant el món plàcid i tranquil de la meva infantesa i joventut. Va ser un procés lent, imperceptible, però inexorable. Els pagesos començaren a demanar munió d’estranys drets. Volien tenir dies de descans per a poder romandre amb la família. Trobaven una injustícia que, en envellir i no servir per a la feina, els senyors volguessin prescindir-ne. I, el més extravagant: volien que els infants, que fins aleshores feinejaven sense pensar a anar a escola, tinguessin un mestre, que sabessin llegir i escriure.

Amb les vagues a la indústria de les sabates, amb la unificació dels més diversos sindicats per fer força davant els propietaris, l’antiga Mallorca que estimava desapareixia a marxes forçades. Per això em vaig posar contra la República. M’horroritzava aquell món que amenaçava destruir la serenor del passat. El Moviment... podria aturar el desgavell causat per les vagues i els sindicats? Seria possible tornar al respecte anterior, a la felicitat d’una societat on tothom sabia quin era el seu lloc i ningú no aspirava a ser més que els altres?

Sovint ho dubtava. Perdia les esperances. Malgrat les primeres disposicions del comandament militar prohibint i deixant fora de la llei els partits d’esquerra advertint que qualsevol vaga seria castigada amb pena de mort, el mal ja era fet. El verí del progrés s’havia infiltrat fins al moll dels ossos dels mallorquins i no creia que la prohibició de partits i sindicats bastàs per aturar la mort de la meva Mallorca.

Però l’important era que havíem decidit viure a Bearn. I Bearn encara era un reducte incontaminat, somort en la feliç mollor dels temps antics.

Els contactes amb la gent del poble em rejovení. Maria Antònia estava contenta. Cosia molts d’escapularis; això l’entretenia i estava convençuda que la seva feina, aquell Deténte bala que brodava amb tanta paciència, podia salvar la vida del soldat que el dugués penjat al coll.

A vegades em mirava preocupada. Aleshores deixava de brodar i, mirant cap allà on jo romania llegint, em deia, amb un to de veu una mica trist:

-Salvador, estàs callat. Potser penses que hem anat a viure a la selva, al lloc més solitari del món. Tenc por que, sense les tertúlies amb els amics, no tornis un salvatge.

Procurava tranquil•litzar-la.

-Un salvatge? I ara què dius, Maria Antonia! Feia temps que volia deixar Palma. Renou de cotxes, els tramvies, el telèfon que sona quan menys ho esperes, l’obligació de llegir el diari, saludar amics i coneguts, aguantar els visitants que, inesperadament, truquen al timbre, familiars que compareixen de sobte i volen quedar a sopar... No en parlem del terrabastall de la guerra i els articles que et demanen amb urgència. A Bearn, malgrat que vagi de soldat, em sent un home lliure. A Palma, fins i tot anant de civil, sempre m’he sentit un militar a disposició dels mandos.

Maria Antònia continuava brodant o cosint amb tranquil•litat. Feia un alè. Les meves paraules obraven com un bàlsam miraculós, un suau encanteri que actuava com una droga d’efecte ràpid i eficient.

Així i tot al cap d’una estona, em tornava a dir:

-Pas pena, Salvador. Crec que no he fet res pel Moviment.

-No has fet res pel Moviment? Però, què dius? I aquesta pau, la calma que has introduït en la nostra vida? No és important això? Veure com els pagesos venen a refugiar-se a casa nostra, al teu costat, quan senten l’avió que ve a bombardejar-nos. Pot haver-hi res de més valuós?

La meva participació en la defensa civil em permetia viatjar gratis en tercera. Portava un uniforme sense graduació i la gent em mirava amb respecte. Més que per l’uniforme imagín que era perquè al poble tothom sabia que era metge. I un metge casat amb Maria Antònia Gelabert feia que et mirassin amb un cert temor i consideració.

Agafava el tren per anar a fer les guàrdies. Em delia per sentir les converses dels pagesos i menestrals que davallaven a Palma. La riquesa del llenguatge de la pagesia em feia palesar la importància de la tasca realitzada per Mossèn Antoni M. Alcover en la preservació del mallorquí, en la recopilació de les rondalles. De quina manera els catalanistes havien menystingut la riquesa de la nostra parla singular! Sempre vaig considerar un error l’aplicació de les normes gramaticals de Pompeu Fabra. Vaig combatre a fons aquell llenguatge de laboratori, la construcció d’una llengua falsa, que ningú no podia entendre perquè ningú no la parlava. Com eren d’insuportables els redactors de La Nostra Terra volent substituir el que parlaven a Lloseta, Inca o Felanitx per les artificials normes gramaticals creades a Barcelona! Qui podia entendre aquell xinès ordenat i obligat des dels cenacles barcelonins? A què treia cap escriure copsam, anorreat, esblaiama, gebres, bleixar, decantiment, colpides, cledes... i mil mots igualment inversemblants?

Els viatges en tren en permetien tornar a apropar-me a la parla que havia salvaguardat Mossèn Antoni M. Alcover, sentir els acudits del poble, la sana rialla d’aquells que, al marge de capelletes intel•lectuals, havien sabut conservar l’essencial del mallorquí. Aquesta era la riquesa de la nostra terra, el llenguatge que produïa obres exemplars com les Rondaies, els Aigoforts de Gabriel Maura...

Anar a viure a Bearn va ser un encert. Quins dies més clars i primitius lluny de tota angoixa, amb esplèndides hores de calmosa felicitat. Com unes inesperades vacances llargament somniades. La joia de llegir novament els llibres de l’adolescència. Les Mémoires d’Outretombe de Chateaubriand. Els deliciosos poemets de Campoamor, l’esvalotada Sonata a Kreutzer que mai m’interessà especialment.

Eren dies especials, els millors de la meva vida. I tot gràcies a Maria Antònia, a la seva forma de ser, a la manera com sabia portar la casa, tenir content el servei que, més d’una vegada, patia per trobar el menjar adequat per portar a la taula. Sovint havíem de consolar la nostra vella cuinera que, a l’hora del dinar cercava a la desesperada carxofes o bledes salvatges per posar a la taula. Vivíem sense cafè ni sucre. A vegades ens costava molt trobar sabó de certa qualitat, xocolata com la que existia abans de la guerra.

Ens era ben igual. Ens conformàvem i rèiem de les dificultats a que la situació ens tenia sotmesos. Somniàvem en la tranquil•litat que havia de venir després de la guerra sense adonar-nos que mai havíem viscut ni viuríem en una pau tan perfecta.

A Palma, la vida s’havia fet insuportable.

Les tertúlies literàries havien anat desapareixent. Els coneguts d’abans del dinou de juliol eren substituïts per la incursió de munió de comandaments militars que, a mig matí, deixaven uns moments els despatxos de Capitania per anar a fer un cafè. Georges Bernanos havia fugit a França amb la seva nombrosa prole i, després d’escriure Les grands cimetières sous la lune, pronunciar el seu nom era un crim. Serrano Suñer, en combinació amb Joan Estelrich, preparaven l’edició d’un pamflet per desprestigiar l’escriptor. Molts dies la policia anava a casa del meu germà Miquel, a Fontnova, per a saber-ho tot de la seva estada a Mallorca. Tamarit i Benjumeda volien que jo hi col•laboràs. El Governador Civil va demanar un informe exhaustiu al meu germà i aquest li contestà el mateix que jo havia dit a Zayas: que era absurd voler ampliar la polèmica amb un libel que, escrit per quatre policies i malgrat la intervenció de Joan Estelrich, no podria competir amb la professionalitat de Bernanos.

Tampoc no era segur el silenci de Bernanos. I si parlava dels amics mallorquins que li havien parlat dels morts per les carreteres?

Era evident per a tothom que un estranger, malgrat la informació que li proporcionava el seu fill, no podia saber amb tanta minuciositat els detalls de les activitats nocturnes de militars i falangistes. Trobar els possibles informants de Bernanos era prou fàcil. Bastava saber quin era el seu cercle d’amistats, els coneguts que podia haver tengut durant la seva estada a l’illa. El grup era bo d’identificar: el cercle d’intel•lectuals que venien a les tertúlies literàries, als bars del Born. Els llogaters dels habitatges on va viure també podrien proporcionar una informació adient quant a les seves migrades possibilitats econòmiques i la seva forma de vida. Mantenir una dona i sis fills amb el treball de la ploma era una tasca de titans! Sempre els veies feinejant, escrivint, bevent el munt de cafès amb llet que tenia damunt la tauleta de marbre del bar. Nosaltres ens passàvem hores llegint el diari, comentant els fets més intranscendents de l’actualitat palmesana o internacional. Ell feia feina sense aturar. Bernanos ens fitava des de la distància. S’aixecava del seient en sentir la paraula “alemanys” i, sense tenir res a veure amb el que estàvem dient, ens amollava un discurs contra el militarisme prussià, contra el perill que, per a la futura Europa, representaria una hegemonia d’Alemanya.

Volia deixar ben clar que no era partidari de Hitler. Per a ell, com per a la seva bella esposa, descendent de la nissaga de santa Joana d’Arc, els valors de la França eterna xocaven sempre amb el militarisme vengut del nord. Podia entendre el feixisme en allò que tenia de barrera contra el comunisme però, francès de soca-rel, la pàtria, ben igual que la religió catòlica, eren valors sagrats que s’havien de defensar a costa de la vida.

Bernanos ja no era l’exaltat que havia deixat casa seva per a les reunions preparatòries de la sublevació militar. Una casa sempre plena de falangistes, els amics d’Ives, el fill, que tot el dia ordien accions contra la República. El Bernanos d’uns mesos després de començada la guerra era un home reconcentrat, indignat per la prepotència dels italians que Mussolini i Ciano havien enviat a Mallorca. L’escriptor copsava amb tota claredat la jugada de Roma: convertir les illes en una base d’operacions italiana en vistes a un possible conflicte amb Anglaterra. Molta gent olorava una propera guerra mundial dins l’ambient i, per a l’escriptor francès, el comte Rossi i els famosos Dragones de la Muerte, els soldats i oficials italians que passejaven per Palma com si fos Roma o Milà, només eren la punta de l’iceberg del que vendria posteriorment.

Per això mateix, perquè veia aquesta presència cada vegada més aclaparadora de Mussolini a l’illa, s’exaltava contra la subordinació de Franco als interessos alemanys i italians.

Després, quan havia dit tot el que volia dir, una mica més calmat, tornava a la redacció de la novel•la, de l’article de torn i, despreocupat de com continuava la conversa sobre Hitler, seguia amb la feina, sense tornar a alçar el cap en un parell d’hores.

Més d’una vegada, en sentir-lo parlar sense pensar qui era el que tenia al davant, vaig pensar que aviat tendria problemes amb els homes de Barrado. Vivíem una època curulla d’informes i procesos judicials, dies en els quals tothom veia enemics de Falange, rojos infiltrats arreu. Una paraula de més, un comentari dit allà on no pertocava significava una possible detenció, la presó. I en molts de casos, la desaparició.

No vaig voler col•laborar en la redacció del pamflet contra Bernanos per dues raons essencials. La primera era pel respecte a Madame Bernanos, que era bellíssima i sempre es mostrà agradable amb mi, però distant, llunyana. L’altra era per la por que tenia que la redacció d’un informe contra l’escriptor li fes dir el nom dels amics que tenia a Palma. Llegint el seu llibre fredament qualsevol persona es podia adonar de la gran quantitat d’informació que, sense anar-ho a cercar, li havíem proporcionat Zayas, el meu germà Miquel i jo mateix. I això sense tenir en compte les informacions que ell mateix havia aconseguit reunir en els nombrosos viatges per l’interior de l’illa. L’amistat amb Zayas, el fet que tots els comandaments falangistes coneguéssim que era el pare d'Ives, li obriren les portes per a saber el que s’esdevenia a Mallorca.

Just ara, després de l'escàndol mundial organitzat a conseqüència de la publicació de Les grans cimentièrs sous la lune, comprenia que havíem parlat massa davant seu sense adonar-nos que un esperit atent, una intel•ligència desperta com ho era la seva, no podia deixar de copsar el que de veritat s’esdevenia arreu. Just ara entenia com aquells ulls que semblaven perduts en llunyans paisatges imaginaris eren la indicació de la seva extremada atenció a tot el que, sense donar-li gaire importància, li anàvem contant despreocupadament.

A Bernanos li bastaren les nostres converses, els viatges que va fer amb la moto, els contactes que tenia amb els falangistes dels pobles, per tenir una idea exacta de com es mantenia l’ordre a Mallorca.

Si el llibre que Serrano Suñer volia publicar contra Bernanos hagués sortit al carrer, si l’escriptor francés s’hagués sentit atacat en profunditat i decidís venjar-se dient qui li havia informat del que s’esdevenia a Palma i els nostres pobles... no hauria estat el meu nom un dels primers que haguessin sortit a la llum? Caldria fer arribar a Burgos la idea que la millor defensa contra els atacs de Bernanos era el silenci, el menyspreu. Tot el que fos augmentar la polèmica existent seria donar importància al llibre, a la propaganda esquerrana que li donava suport. Vaig parlar amb Zayas per aconseguir que fes arribar a les “altures” la idea que, com més escrivissin sobre aquella obra, més propaganda li faríem i més gent llegiria el pamflet.

Zayas era conscient de tot això. Estava convençut que jo tenia raó. I, era evident, tampoc no li agradava que el seu nom, com amic de l’escriptor francés, sortís en els diaris.

-Tenc massa amics a Burgos, he fet massa serveis al Moviment perquè les mentides d’un escriptoretxo boig em puguin perjudicar. Però tampoc no tenc cap desig de veure el meu nom escrit damunt els diaris formant part d’una polèmica que, com una bolla de neu, a cada contesta que facem anirà augmentant fins a esdevenir perillosa, incontrolable.

Jo estava més preocupat. Salvador Orlan no era Alfonso Zayas. Que Bernanos parlàs em feia por. Salvador Orlan no tenia els contactes ni els amics de Zayas prop de Franco i Serrano Suñer.

La publicació de Les grans cimetières sous la lune em deixà summament intranquil.

Si l’any trenta-cinc hagués pogut marxar amb Eleonor Sackett a Nova York tot hauria estat diferent!

En aquell temps el projecte de casament amb Maria Antònia no existia. Les nostres eren unes relacions cordials, familiars. Mai no havia imaginat que seria la meva esposa. En els anys finals de la República la sensació de buidor em dominava. Volia casar-me, marxar de Mallorca. Partir, anar a l’encontre d’Eleonor Sackett hauria pogut ser una bona solució als meus problemes existencials. Als trenta-vuit anys em trobava sol, talment un nàufrag abandonat a una illa deserta. No havia pogut trobar una certa estabilitat emocional... La meva vida es reduïa a una sèrie d’aventures fracassades: Emilia Bernal, Eva Tay, la beneiteta de na Bieleta... Un metge que en arribar als quaranta anys només guanyava cinc-centes pessetes mensuals... què podia oferir a qui hauria de ser la seva esposa?

Solter, podia anar tirant. Sense cap vici d’aquells que et fan gastar molts diners, el que guanyava a la clínica dels Peñaranda em bastava i sobrava. Els meus capricis eren ridículs: un parell de llibres setmanals, els cafès i els vermuts en els bars del Born. Tota la resta em sobrava. El que somniava era sortir de l’ambient enrarit de Palma, de l’estretor cultural que m’oprimia com si restàs tancat a una presó. En el fons... quin era el sentit de les polèmiques que reflectien els articles publicats a Centro? M’havia de passar la vida discutint amb els socialistes i regionalistes? La meva vocació era escriure, fer novel•les, pensar i repassar el passat. Els articles periodístics només eren una forma de portar la contrària a esquerrans i provincians, una manera com qualsevol altra per guanyar unes pessetes que complementaven l’esquifit sou de metge sense clients. També, i segurament era el que més m’interessava de les meves col•laboracions, una forma d’estar en el món, de donar a conèixer l’abast de la meva cultura. Portar a col•lació algunes citacions de Voltaire, La Fontaine, Chateaubriand, servia per a fer veure als altres quins eren els teus escriptors preferits, la importància dels teus coneixements.

Possiblement una forma més d’exhibicionisme. Com els atletes que presumeixen d’una poderosa musculatura, així les citacions, els comentaris sobre obres d’autors europeus et permetien anar pel carrer amb el cap alt, considerar-te un home de lletres important, un intel•lectual que promet malgrat que la teva única novel•la, Mort de dama, rebés més crítiques que felicitacions.

Però els articles no solucionaven el problema de la inseguretat econòmica, de la manca d’estabilitat emocional. M’hauria anat de primera casar-me amb Eleonor Sackett. Era la filla d’un banquer i gaudia d’una posició summament envejable.

A l’octubre del trenta-cinc li vaig escriure per demanar que ens casàssim. Record que vaig estar unes setmanes somniant amb el possible matrimoni. Vivia d’il•lusions. Eleonor em coneixia molt més del que jo podia imaginar i de seguida em donà carabasses. Però mentre esperava la resposta em vaig imaginar residint a un dels casals que tenia als afores de Nova York, envoltats de criats, sense preocupacions materials, sense haver d’anar al despatx a esperar uns clients que mai no arribaven. A mi m’hauria bastat tenir-la al costat, veure com somreia des d’un racó de la sala. Com ara, a Bearn, amb Maria Antònia.

Cercava una dona rica que fos un ferm suport econòmic. Era això el que volia quan m’apropava a les dones? Només eren un mitjà, un instrument per a poder escriure amb certa tranquil•litat? Però amb Eva Tay no havia estat així. Crec que la vaig estimar. Un dia em va mostrar el fill que haguéssim pogut tenir dins d’un bòtil de vidre. El meu únic fill, mort abans de néixer! Degué pensar que no l’adoptaria, que seria massa covard? O no el va voler tenir per comoditat, per a no haver d’anar pel món penjada a les obligacions que comporta tenir descendència?

Les decisions de les persones són sovint inescrutables. Però m’hauria fet càrrec de la seva educació. L’hauria criat dins la meva honorable família.

Mai no va arribar a néixer.

El meu fill amable, net, ben fet de cos seria per sempre aquell avort tancat per a tota l’eternitat en el bòtil de vidre que Eva em mostrà plorant.

Vaig sentir un fort sotrac interior. Havia de mudar de vida. Escriure. Pensava que era arribada l’hora de trobar l’antiga calma, la serenor de l’existència que sempre roman lligada a les moixonies que em feia la mare, als dies de felicitat viscuts d’infant a Bearn.

Em preguntava on trobar la bonior del passat.

Volia casar-me amb Eleonor Sackett per retrobar aquell paradís perdut. M’hauria bastat una mica de tranquil•litat per a poder començar a escriure una nova novel•la, alguna obra que em llevàs el mal gust que em deixà l’experiència de Mort de dama. Defugir les obligacions que a res no portaven, l’acostumat article per a desenfeinats, l’absurda polèmica amb els obtusos, amb els que canviaven de voravia quan em veien pel carrer o, com els socialistes, que cercaven un arbre per a penjar-me. Potser per això mateix Eleonor Sackett rebutjà l’oferiment que li havia fet. Em coneixia massa. Sabia a la perfecció quines eren les meves vertaderes intencions i no es deixava enganyar per la xerrameca persuasiva de les cartes que li escrivia. “Et vull seguir només com a amic. Oblida tota la resta, tanmateix no funcionaria”. Unes paraules que em dolien profundament. Primer pel rebuig, després perquè em deixaven altra vegada sol, amb els meus problemes particulars, enfonsat en les acostumades i diàries contradiccions.

Per part ni banda no trobava aquella taula de salvació que, finalment, m’oferí Maria Antònia.

Em preguntava com podia haver arribat als trenta-vuit anys sense haver pogut consolidar cap relació amorosa. Sovint em deprimia. Em considerava un fracassat. Un metge sense vocació, cobrant un sou esquifit, sense una dona al costat. El futur podria esdevenir obscur, tristíssim. Eleonor Sackett no volia saber res del meu sincer oferiment. La carta que anunciava el rebuig a la proposició que li havia fet em caigué al damunt com una poderosa martellada. Vaig estar un parell de dies al llit, sense poder recuperar-me de la impressió causada per la seva ferma negativa.

M’ho havia dit abans de marxar de Mallorca.

-Salvador, no hi insisteixis. Podem ser bons amics. Pots contar amb la meva més sincera amistat. Però no estic preparada per ser com un moix que roman al teu costat solament per fer-te una mica de companyia, per intercanviar quatre frases de compliment. Tu i jo podríem casar-nos, en efecte. No dubt que fins i tot seria possible conviure la vida sencera en harmonia, compartint una certa felicitat. Però et conec. Tu ets un escriptor de molta volada malgrat que encara no has tret tot el que tens dins teu. Sé, no importa que dissimulis les teves autèntiques intencions, que només cerques un refugi, l’indret adient per a poder començar a escriure tot el que et consumeix per dins. Tu no cerques una dona, Salvador. Només cerques una certa estabilitat emocional que et permeti escriure. Conec molts d’artistes, nombrosos escriptors. Professau una religió massa absorbent. Adorau un únic déu: l’art. Sou capaços de sacrificar la vostra vida en l’altar d’aquest déu tan especial. Desenganya’t. Eleonor Sackett solament seria un element més de la decoració, talment el rellotge que dóna les hores, els mobles que fan més agradable la vida quotidiana. Qui sap, una moixa, un animal domèstic que acarones un moment entre pàgina i pàgina de la darrera novel•la que estàs escrivint...

L’escoltava silenciosament, sense portar-li la contrària. Sabia que tenia raó. Encertava en cada una de les seves paraules però no podia acceptar aquelles conclusions. Hauria estat rendir-se abans de plantejar la batalla. I per això mateix hi vaig insistir tantes vegades, li vaig escriure novament provant de convèncer-la, fer que canviàs d’opinió.

Mai no ho vaig aconseguir.


Xirinacs i Miquel López Crespí - Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans

pobler | 06 Agost, 2022 21:22 | facebook.com

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

pobler | 05 Agost, 2022 15:27 | facebook.com

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)


Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.


Sortosament no estiguérem gaire a poder canviar la ràdio de galena per una vella Marconi que ens feren arribar els asturians i bascos del poble. Ja feia uns anys que eren a Mallorca i, per bon comportament i per l’aportació que el seu treball significà en la vida quotidiana dels pagesos, eren molt estimats a la comarca. La llibertat de moviments que tenien era prou significativa. Tan sols estaven obligats a comparèixer a dormir al magatzem que els feia de lloc d´internament, a la plaça del Mercat. Pel que fa a la resta, podien fer el que volguessin, ja que els oficials no els deien res mentre tornassin a la nit. La majoria ja tenia feina estable. Alguns sortien amb al•lotes de les més diverses classes socials. Els guanyadors no pogueren prohibir aquestes relacions. La vida, l´amor entre les persones s´havia imposat als discursos i als sermons de la trona. Els bascos ajudaven en la construcció de motors de regiu, instrument indispensable per a la producció, ara que l´illa estava bloquejada per la guerra mundial. Sovint les veles del molí no bastaven per omplir com pertocava el safareig i més d´una vegada era necessària la instal•lació d´un motor. Una bona part dels bascos eren metal•lúrgics de provada experiència, especialistes en màquines fresadores, amb uns coneixements en la utilització i manipulació de l’acer que no existia per aquests indrets, una zona eminentment agrícola.
Era l’estreta compenetració entre els pagesos i presoners el que havia dinamitat la majoria de prejudicis socials escampats contra els rojos.
En un ambient de plena postguerra, l´amistat establerta entre els vençuts i la població ens sorprengué i ens animà. No sempre s’esdevenia quelcom de semblant. En algunes de les poblacions on havíem treballat, tant les autoritats com la mateixa gent de l’indret establien, a part de les barreres físiques que ja representaven els camps i els filferros, una distància personal infranquejable, un invisible, però ben real cordó sanitari entre poble i presoners.
Els vençuts érem com a leprosos, gent a mantenir a part. Sortir del camp era impensable i mai no haguéssim gosat fer el més mínim intent de travessar la porta. El sentinella ens podria haver mort d´un tret. Les ordres eren així de dures i cruels, mancades de pietat. Era com estar sotmesos al règim inhumà dels penals peninsulars, amb la diferència que ara, la presó, era el camp de treball i en lloc d’estar acaramullats dins les cel•les com a xotets que esperen anar a l’escorxador, ens portaven a treballar en la construcció de carreteres o vies de tren.
Per unes estranyes casualitats del destí, a Mallorca tot això va canviar dràsticament i, malgrat que no podies deixar, ni molt manco, el camp, sí que, amb permís del comandant, era possible anar al poble a fer les feines que fossin necessàries sense necessitat de portar al darrere un escamot de vigilància. Tot plegat representava un cert marge de llibertat del qual mai no havíem gaudit. Quasi et podies sentit lliure. O, per unes hores, el temps que anaves i tornaves al poble, ho podies somniar. Imaginar que la guerra no s´esdevengué mai. Que tu no eres un home marcat per la derrota, per la mort dels millors amics i que, simplement, eres de visita a una terra estranya, curulla de blaus intensos, amb una munió de cales d´aigua color verd maragda i platges d´arena finíssima. Quan m´enviaven a comprar queviures, algunes eines que necessitaven en el camp, procurava gaudir intensament les hores de llibertat que m´eren concedides. Com s´esvanien les nits de paüra viscudes a Porlier! Anava per la carretera polsosa que conduïa al poble, per l´ample camí obert entre els canyars de l’albufera, pensant en si seria factible redreçar la meva existència. Em demanava si algun dia podria tornar veure els familiars, abraçar els pares i els germans, caminar altra volta pels carrers que conegueren els meus jocs d´infant. De tant en tant ensopegava amb un pagès que anava la sínia, una dona que tornava a casa després de regar l´hort. Ens saludàvem ritualment, amb la cordial amabilitat que tenen els homes del camp amb els que consideren iguals. Ho copsaves amb el to de la veu quan et donaven el “Bon dia!” o el “Bon vespre!”. Cap signe de superioritat, de creurer’s per sobre el presoner que anava en bicicleta. Simplement eren uns treballadors que saludaven uns altres treballadors. La saviesa dels camperols, superant, per un instint innat, el verí dels discursos pronunciats per cacics i polítics entestats a dividir els que ho produeixen tot amb el seu esforç.
Qui sap, aquí també podia haver existit una certa distància, però només era perceptible entre els sectors més propers al règim, els que s´enriquien amb la fam del poble i que participaren activament en la repressió dels republicans i les organitzacions d’esquerra. Per a aquells amb els quals ens relacionàvem més, el que contava era la bonior de les persones, el treball net, la capacitat de feina i no tant l'haver lluitat en una zona o en una altra. El poble no era gens ximple. Ja li podien xerrar i xerrar contra els rojos. Amb un cop d´ull, veure com treballaves, constatar la manera que tenies de parlar amb les al•lotes, el respecte real que senties pels seus costums i tradicions, els bastava per saber com eres. El que poguessin dir de nosaltres els botxins de Falange i els quatre senyorassos compromesos amb la dictadura no els importava gens ni mica.
Va ser aquesta concepció que de la vida i de les relacions entre les persones tenia la pagesia el que facilità la tasca d´integració de tants presoners a la comarca, el que poguéssim respirar una mica tranquils. Tan sols havíem de parar esment en el que farien els falangistes de cada indret. Mai no sabíem quina malifeta podrien ordir.
Foren els bascos i els asturians els que ens portaren la nova ràdio que ens permeté seguir el desenvolupament de l’agressió hitleriana a Polònia, França, Iugoslàvia, Grècia i, finalment, a la Unió Soviètica.
El comandant Agustín Martínez Sánchez no s’hi oposà. Ans al contrari, sovint compareixia a sentir les notícies al costat nostre. Quan endevinava que hi havia algun esdeveniment important compareixia al dormitori on, en un racó, teníem la ràdio més o manco dissimulada, talment fos una verge summament estimada o el Sant Crist de l´església que les beates van a adorar. La informació de la qual ens fornien les emissores estrangeres eren vitals per a la nostra supervivència quotidiana. Vivíem pendents del que deien les ones hertzianes. Bastíem imaginatives novel•les de com seria el futur amb cada nova informació. Quan cauria el feixisme? Els països que ens abandonaren en temps de la guerra... arribarien a copsar la magnitud del seu error? Ens donarien suport, ara que el feixisme també els atacava?
Quantes preguntes i interrogants! La vida sencera penjant d´un fil, condicionada al que diria aquell dia el locutor des de la distància.
En comparèixer el comandant, ens feia un senyal amb la mà perquè no ens aixecàssim. I, de seguida, mirant-nos somrient --sabia que els presoners no teníem gaires diners per a comprar tabac--, ens oferia alguna cigarreta dient:
-No sé com us arreglau, però la vostra ràdio se sent millor que la meva. Potser no t’entenc l’aparell adequat. Crec que us hauria d’haver demanat consell! Hauré de dir als bascos que me’n cerquin una de bona, que agafi igual nombre d’emissores o més que aquesta. O, en podeu estar segurs, si no la troben, vendré a confiscar la que teniu aquí.
No ho deia seriosament. Ho sabíem a la perfecció. Simplement li agradava veure la nostra reacció. Es reia de nosaltres en veure´ns una mica atemorits.
A vegades comentàvem d’on hauria sortit el comandant Agustín Martínez. Un home d´un tarannà ben especial i que no tenia res a veure amb l’esperit d’odi i revenja que dominava, d´una forma autènticament malaltissa, el comportament de tants militars franquistes. Possiblement, en cas de guanyar els republicans a Mallorca, l´oficial Agustín Martínez, s’hauria distingit per la fidelitat al Govern del Front Popular. L´home no podia dissimular la seva preferència pels anglesos i nord-americans. Malgrat que en els comentaris que feia quant al desenvolupament de les operacions bèl•liques, no carregàs excessivament les tintes contra els alemanys, el cert era, i no ho podia amagar, que patia amb cada èxit militar hitlerià. La caiguda de França l’emmalaltí i estigué un parell de dies al llit, sense sortir de l'habitació, instal•lada en un petit habitacle rere l’edifici que ens servia d´oficines.
Visquérem angoixats fins al dia que les tropes de Manstein i Von Paulus començaren a estavellar-se a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad.
Els primers anys de la guerra mundial foren de desesperança, de continuació del que havíem patit d’ençà que les tropes franquistes entraren a Madrid. Com si la nit que queia, implacable, damunt el món hagués de perdurar eternament. Com si no existís la possibilitat que tornàs a sortir el sol de l´esperança. Polònia i França caigueren a mans de Hitler en unes setmanes. La taca d´oli agressiva s’estenia arreu i pareixia que ningú la pogués aturar. Una època amarga i tenebrosa per a aquells que lligàvem la sort del règim franquista i el nostre destí personal a la caiguda del nazisme.
Cada dos mesos compareixien pel camp destacaments de Falange Española Tradicionalista y de las JONS carregats de cintes de procedència alemanya i italiana. Les al•lotes de Falange posaven un vell gramòfon enmig del pati i tot el temps que hi estaven ens obligaven a sentir l’himne de la Legió Condor, les marxes de la Wehrmatch, les cançons de les joventuts hitlerianes. Al comandant no li agradaven aquestes sobtades incursions als seus dominis. Ens mirava de reüll, movent les espatlles de forma ben perceptible per fer-nos entendre, sense paraules, que no tenia res a veure amb les inesperades vengudes dels propagandistes manades des de Palma. Però no podia dir que no a les ordres decretades per la Prefectura superior. Nosaltres ho enteníem a la perfecció. Els destacaments de fanàtics i fanàtiques camises blaves eren talment una plaga de mosques vironeres que havíem de patir una estona, provant de dissimular al màxim el fàstic i menyspreu que sentíem. Era qüestió d’anar amb compte. No pronunciar cap paraula que els servís per causar-nos més problemes, per agreujar la difícil situació en què ens trobàvem. Hagués bastat que es fixassin en un gest que no els agradàs o haver escoltat un comentari mínimament crític amb el contingut dels documentals per, mitjançant el corresponent expedient, enviar-nos a qualsevol presó de la península novament.
Era preferible callar, escoltar en silenci les seves mentideres endemeses. Fer veure que ens interessaven les imatges que projectaven, els odiosos comentaris de la propaganda nazi.
Havíem de romandre un parell d´hores veient les desfilades dels alemanys per totes les capitals d’Europa. Ja ens sabíem de memòria el que ens mostrava els nazis, guanyadors, marxant per a París. I l’ocupació de Praga, la destrucció de Varsòvia, els atacs de l’aviació de Goebbels sobre Londres. Els falangistes s’emocionaven de veritat en sentir la veu ronca i gutural de Hitler. Com si sentissin un profund orgasme. S’extasiaven i perdien la noció del temps. Quan de la improvisada pantalla, un llençol blanc penjat entre dos pins, sortien les imatges de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, el paroxisme dels militants de Falange Española arribava a límits inimaginables i, sense poder contenir-se, s’aixecaven i començaven a cridar: “¡Heil Hitler!” i “¡Viva Franco!” “¡Arriba España!”.
Una vegada, i encara no ens havien servit el ranxo, manaren repetir tres vegades el discurs de Hitler davant les unitats de la Wehrmatch que havien conquerit França en pocs dies. Pobre si algú de nosaltres hagués fet algun badall! L´haurien pogut fuetejar allà mateix. I no crec que el comandant Agustín Martínez hagués pogut aturar la ràbia d’aquells fanàtics.
Quan els falangistes marxaven del camp, amb el gramòfon, les pel•lícules de propaganda, els noticiaris del NO-DO que ens feien veure, tothom respirava alleugerit. Se n´anaven marcant el pas, com si anassin al costat de les tropes alemanyes “alliberant” Europa del bolxevisme i la maçoneria. Era fosca nit i encara sentíem el Cara al sol que es perdia entre els canyars de l’albufera.
Aleshores el sentinella compareixia al patí on recollíem les cadires, les taules, el llençol on havien projectat els documentals i, feliç, comunicava:
-Ja no els veuen. No se sent cap cançó. Crec que ja deuen ser al poble!
I tornava a la caseta de vigilància, fent un alè de satisfacció.
La tranquil•litat ens duraria fins a la propera endemesa al cap d´un mes o dos.
Talment viure en perpètua penombra, sense cap escletxa de llibertat.
Només la veu dels locutors de la BBC de Londres ens animava a romandre esperançats. Els bombardejaments de la Luftwaffe, els avenços de l’Africakorps de Rommel pel nord d’Àfrica, la derrota nord-americana en l’atac a traïció dels japonesos a Pearl Harbor, ens mantenia en tensió, constantment preocupats quant al resultat final de la guerra mundial.
A les presons i camps de treball, els partidaris de Hitler s’emborratxaven amb cada victòria dels nazis. Ningú no podia entendre com era possible que França hagués caigut a mans dels alemanys quasi sense combatre. Una traïció de l’alt estat major, infiltrat de reaccionaris que tenien més por al comunisme que als hitlerians? Les revistes alemanyes en espanyol que ens arribaven de forma gratuïta, especialment Signal, ens feien copsar l'amplària de la victòria dels nostres enemics. La famosa línia Maginot no serví de res. Els tancs dels invasors, amb suport dels stuka, desfeien les defensen de l‘exèrcit francès en hores. Signal era una revista de tosca propaganda, entestada en una idealització absurda de la guerra i del nazisme. Però hi havia fotografies que no mentien: la desfilada de la victòria a París, els bàrbars de la Wehrmacht profanant els carrers i places que havien vist les masses populars franceses a l’assalt de la Bastilla, els fets heroics de la Comuna de París, les manifestacions en suport de la República espanyola... Els especialistes en la mistificació posaven especial esment a mostrar els soldats i oficials alemanys passejant pels Camps Elisis, asseguts als bars del bulevard de Saint Michel, visitant les sales del museu del Louvre, festejant les al•lotes parisenques.
Analitzàvem les revistes en silenci provant d’endevinar l´esdevengut a França, per què fallà la resistència, per quins motius els alemanys semblaven instal•lats a casa seva.
Joan Busquets, que romangué amb mi a Argelers, i que durant unes setmanes conegué, com molts de nosaltres, la realitat de la famosa democràcia francesa, no tenia pèls a la llengua en el moment de donar la seva opinió:
-O no recordau el que ens va fer el famós govern del Front Republicà i el socialista León Blum amb la famosa política de la no-intervenció? A França, fins i tot els socialistes eren venuts a la burgesia, al gran capital. I si ens abandonaren els socialistes... què esperau dels sectors més reaccionaris, dels que somnien amb Mussolinis i Hitlers francesos? Els Pétain i els que els van al darrera s’estimen més els nazis estrangers que no pas els propis esquerrans. En podeu tenir la més completa seguretat.
Joan encertava. La seva lògica era aclaparadora. Havien passat més de dos anys d’ençà la derrota de la República espanyola i encara no s’havien fet les anàlisis adequades de la desfeta. La famosa “traïció” de les “democràcies” a la causa del Front Popular no era, en definitiva, res més que la supeditació total de les burocràcies dels partits als interessos del capitalisme francès i anglès. Potser no copsàvem de forma prou clara la por que encara dominava la burgesia d’ençà la Revolució Soviètica. La banca mundial encara patia malsons imaginant que l’Exèrcit Roig podia tornar a avançar pels camps d’Europa com quan Lenin i Trotski somniaren en la Revolució universal. Per això mateix el triomf del nazisme a Alemanya, del feixisme a Itàlia i Espanya.
Joan Busquets era implacable en les conclusions que ens exposava:
-Mai no podrem entendre la derrota de França sense copsar la por profunda de la burgesia al socialisme i l’anarquisme. Pétain i el seu seguici de servils: un poder polític i militar venut als alemanys amb anterioritat que Hitler envaís França. La qüestió plantejada a les classes dominants franceses era la mateixa que tenia la dreta espanyola els anys abans de l’alçament: com aturar els treballadors, rompre la columna vertebral del poble prohibint, fent miques, els partits d’esquerra i sindicats obrers.
Busquets encertava plenament. Ja abans d’acabar la guerra, en les llargues nits passades a les trinxeres esperant l’atac del dia següent, ho xerràvem entre nosaltres. Aleshores pensàvem que els republicans, fins i tot els socialistes i estalinistes no s’adonaven del que feien quan aturaven les col•lectivitzacions, en posar entrebancs al protagonisme de les classes populars, dels sectors anarquistes que volien avançar en l’aprofundiment del comunisme llibertari.
Tanmateix, eren inútils les provatures de José Díaz, Líster i la Passionària per fer creure al capitalisme mundial que, a l’Estat espanyol, no hi havia una revolució en marxa, que aquí es lluitava simplement per la democràcia i per la independència. Era absurd continuar amb aquell munt de rondalles plenes de bones intencions contades als qui, de veritat, controlaven la situació i sabien, fil per randa, mitjançant les ambaixades, els serveis secrets, el que s´esdevenia a la zona controlada pels republicans..
No hi hauria cap mena de suport dels governs democràtics a la República espanyola perquè tothom estava d´acord a vèncer el poble en armes, el proletariat que donava un mal exemple al món indicant quin era el camí per aturar el pas al feixisme. I qui podia esclafar el poble no era el govern republicà. Qui podia rompre per sempre la columna vertebral dels treballadors era el general Franco. I, per això mateix, la política de no-intervenció, les fronteres tancades, la negativa a vendre armes a la República.
I molts dirigent de la CNT també havien caigut en el miratge, col•laborant en la mentida i la mistificació de la realitat que ens encerclava.
Novament em deixava portar pels records de la guerra, a analitzar una vegada més els motius de la derrota.
Els falangistes ja no hi eren. Era hora d´anar a dormir. Tanmateix, les conclusions arribaven quan ja no podíem fer-hi res.
El teló s´havia alçat. La veritat penjava, nua al nostre davant, talment com penja una vedella oberta de dalt a baix, penjant dels garfis de l'escorxador, degotant sang, un riu de sang que ho taca tot.
Ningú, cap govern europeu, volia el triomf de la llibertat, la victòria de la República. El que desitjaven era veure’ns sense esperança, fermats de mans i peus, el pit foradat per les bales dels escamots d´afusellament.
La sua brisa marina que arribava des de la mar havia refrescat. Vaig sentir un tremolor per tot el cos. Anava amb una simple camisa d´estiu i, a aquesta hora de la nit, la temperatura davallava de forma perceptible.
Em vaig començar a acomiadar dels companys que, cansats d’una jornada de feina pesada, es tombaven a les lliteres.
Demà seria un altre dia. Aniria a veure l´al•lota que havia conegut a la platja, sota els pins, el dia que el comandant em demanà que li pintàs una marina.
Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.

Llibres de memòries i dietaris - Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)

pobler | 03 Agost, 2022 12:23 | facebook.com

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VI) La Tanca de Can Verdera -

pobler | 01 Agost, 2022 14:03 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VI) La Tanca de Can Verdera -


Jo he estat testimoni d’una d’aquestes persecucions dels municipals. Fa uns dies, una colla de bestioles entrà a casa de madó Isabel, prop de la vicaria. Els municipals els trobaren quan sortien amb una senalla plena de menjar. Jo també vaig començar a córrer al seu darrere. Però al cap de quatre carrers ja anàvem tots amb el cor a mil. Impossible agafar-los! Des de la distància se’n reien de nosaltres. Ens feien jutipiris i, els més atrevits, s’abaixaven els pantalons i ens mostraven el cul! (Miquel López Crespí)


Malgrat l’esforç de les monges franciscanes i dels mestres i col·legis particulars que hi ha escampats per la vila, de cada dia es fa més patent la necessitat de bastir una gran escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al·lotells albopassins que van a lloure pel carrer. Tots sabem el perill que pot representar l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, d’infausta memòria. Sortosament, després de l’execució del propagador de mentides i blasfèmies contra el paper salvador de la Santa Mare Església, l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, es hora de pensar a tenir cura dels centenars d’al·lots i al·lotes que no tenen on anar per aprendre les primeres lletres.

Tots sabem el perill que representa una educació mal encaminada que obri les portes del jovent al vici i a les idees dissolvents que arriben de Barcelona, Madrid i l’estranger. Però Albopàs, sense cap mena de dubte, necessita amb urgència la creació d’una gran escola que serveixi per a l’enfortiment cristià dels nostres infants. Malgrat el perill que pot representar que ens arribin docents amb idees liberals o socialistes, si estam atents a la seva tasca, si les persones educades i d’ordre, els bons catòlics, restem a l’aguait de qualsevol possible desviació en el camí d’una formació sana, els podem denunciar i, amb les proves recollides a traves de pares i alumnes, es poden foragitar del poble. I encara més: amb un report ben fet enviat al ministeri d’Ensenyament, a Madrid, podem aconseguir que dimiteixi de la carrera de mestre, anul·lar el títol i en cas necessari enviar-lo a una presó de Ceuta, Melilla o la Guinea. L’espasa justiciera de sant Miquel és aquí, sempre al nostre costat per emprar-la en la defensa de la Fe i els bons costums.

No pot ser que encara avui, avançant en el segle XX a una velocitat vertiginosa, ens trobem tants d’al·lots jugant tot el dia pel carrer, aprenent només a blasfemar i barallar-se entre ells. Els pares, enfeinats en la tasca de conrear els horts, no en poden tenir cura. Al camp, els més petits són una nosa, un greu entrebanc per a la feina quotidiana. Si els deixen a casa amb gent d’edat avançada, persones que no poden seguir els seus jocs ni, molt manco, fer-los obeir, fugen, s’ajunten en colles de nins i nines anant a lloure fins que a la nit arriben els pares de sa marjal. Les monges no tenen prou places per atendre tot aquest exèrcit feréstec que corr i tresca sense descans. Sempre afamegats, entren a les cases que troben obertes i corren per cuines i rebosts a la recerca de botifarrons, sobrassades, el que hi troben de mengívol. Els més agosarats roben el pa del rebost per a portar-lo a casa. Qui pot controlar un ramat desfermat com aquest? Amb tres municipals per posar ordre pels carrers no n’hi ha prou.

Jo he estat testimoni d’una d’aquestes persecucions dels municipals. Fa uns dies, una colla de bestioles entrà a casa de madó Isabel, prop de la vicaria. Els municipals els trobaren quan sortien amb una senalla plena de menjar. Jo també vaig començar a córrer al seu darrere. Però al cap de quatre carrers ja anàvem tots amb el cor a mil. Impossible agafar-los! Des de la distància se’n reien de nosaltres. Ens feien jutipiris i, els més atrevits, s’abaixaven els pantalons i ens mostraven el cul!

Inútil que a la nit, quan tornen els pares de la dura feina, els municipals hi vagin per informar la família dels malànimes de les malifetes del petit salvatge. Malgrat els testimonis que puguem aportar els guàrdies o jo mateix, ens topam amb un mur de silenci. Els pares afirmen que aquell dia els al·lots eren amb ells als horts i ho confirmen els veïnats del carrer. Tothom confabulat contra els vigilants i el vicari! Ens trobam davant una murada eriçada de punxes. Observant el rostre cansat dels pares, fent una simple ullada a la misèria que pobla aquestes pobres cases, arribes a pensar si no deu ser la mateixa família, els veïnats, qui envien els petits dimonions a robar queviures! Potser els robatoris de la prole són una forma de supervivència fins que el pagès porti l’anyada al magatzemista. Qui sap si pensen que val més menjar pa robat que no pas anar de portal en portal demanant unes patates, els ossos que llancen als cans les famílies riques.

Jo no sabia si riure o plorar! L’abandó i la fam els havia fet ser com eren. Els al·lots de casa bona no eren igual. Sempre a recer de la família, ben vestits i clenxinats, acompanyats per la criada a l’escola de pagament, eren ben educats.

És molt fàcil de comprendre. La majoria de vegades, els progenitors de l’al·lotea que va a lloure no tenen prou diners per a pagar un mestre particular. No hi ha solució si no es porta endavant la tasca de construcció d’escoles que necessita Albopàs.

Ho hem discutit amb el rector i amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, que d’ençà fa uns mesos porta endavant el nostre ajuntament amb encerts remarcables. El batle està d’acord amb la necessitat que té Albopàs de bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la nostra pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món i fou la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El jove batle ofereix fins i tot una gran propietat familiar, sa Tanca de Can Verdera, per a bastir-hi l’edifici que canviaria per sempre més la vida i el futur dels albopassins en contribuir a formar homes com pertoca, lluny de la barbàrie del carrer, de la blasfèmia i, vés a saber, de possibles robatoris a la sagrada propietat, base de tota cultura i fonament de les nacions.

El batle Miquel Verdera és un home de provat catolicisme, un jove que conec d’ençà que era escolanet de la nostra església, religiós, amant dels nostres costums i tradicions i alhora un esperit coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs.

El jove Verdera, tot i el seu accentuat espanyolisme basat en la defensa dels alts valors morals de la raça que portà l’Evangeli i la Salvació a un continent, és també un estudiós que pot donar lliçons a qualsevol catedràtic d’aquests que només estudien per aprovar i en tenir el títol obliden el que han après.

Ben al contrari. A diferència dels que només han estudiat, o comprat el títol, el pots trobar a qualsevol hora llegint, estudiant les matèries més curioses i estranyes que hom pugui imaginar: des l’aprofundiment en la història de l’Església fins a l’estudi de les darreres recerques científiques. Sovint, la seva àmplia i extensa cultura fa que l’hàgim de consultar en nombroses matèries totalment desconegudes per a nosaltres.

Aquests dies em sobtà el seu perfecte coneixement de l’obra del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, pare d’una necessària regeneració moral personal i col·lectiva. Fins i tot persones de la categoria intel·lectual, de la vàlua d’un Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Mossèn Antoni M. Alcover o jo mateix l’hem escoltat sempre amb summa atenció i après d’algun dels seus suggeriments sobre la defensa del cristianisme, amenaçat sempre pel liberalisme.

Mirant cap enrere el record seriós, el primer a arribar a la sagristia quan li tocava atendre les necessitats de les misses, bateigs i enterraments. Un jove alletat a la llar dels Verdera, centre de trobades amb Miquel Costa i Llobera i els mestres i gent d’ordre d’Albopàs. Una família que sempre s’ha destacat per la seva religiositat. Una de les primeres del poble que es va subscriure de seguida a la nostra publicació, Sa Marjal, propagadora de la bondat de resar cada dia el rosari, d’integrar les al·lotes albopassines en alguna de les nombroses organitzacions catòliques de la vila. Encarregada igualment d’organitzar les peregrinacions a Lorda i Fàtima, essent casa seva un far de llum en la defensa aferrissada de les idees salvadores del catolicisme i la fe cristiana.

Em ve a la memòria una anècdota de quan era infant. Un dia, ja fa anys, vaig sentir una cridòria dins la sagristia. Arreu crits i renou de mobles pel terra. Apressat, hi vaig anar de seguida i em vaig trobar enmig d’una batalla campal. L’escolanet de can Verdera, valent i decidit, s’enfrontava a tres dimonions que l’escometien amb cadires i la granera de les monges franciscanes. D’una ullada vaig copsar com arreu hi havia escampades munió d’hòsties sense consagrar. Vaig agafar per les orelles els tres escolanets i els vaig treure al carrer. Abans que en Miquelet de Can Verdera m’ho explicàs jo ja sabia el que havia passat. Era una brega en defensa de les hòsties sense consagrar! El futur batle d’Albopàs trobà en plena feina els bergants que, des de feia temps, entraven d’amagat a la sagristia i hi feien de les seves!

Jo ja sabia que els escolanets feien malifetes semblants. Dolenties d’al·lotells. Uns infants sense coneixement. Potser els delia molt més creure que m’enganyaven que el mateix fet de menjar-se les neules que arrodonien les monges al convent. Però el que ara em sorprenia era la valentia del jovenet de can Verdera. Mai no hauria pogut imaginar que un al·lotell prim i magre, de poca alçada, s’atrevís a enfrontar-se amb aquella feresta colla de personetes molt més grans que ell.

Una vegada salvat de l’endemesa, escapats com a dimonis els gorans que l’havien atacat, el vaig portar a casa i na Catalina li rentà les ferides: dos traus al cap i unes bones rapinyades per braços i cames!

Li vaig regalar un parell de caramels i, per explicar a la família el seu valor i decisió, personalment el vaig portar a casa seva al carrer de la Muntanya. Els pares m’escoltaven amb summa atenció quan els vaig narrar el valor demostrat pel menut. Astorats, no arribaven a creure que el fillet s’hagués comportat com un heroi de les rondalles mallorquines.

Criat enmig d’aquesta gran família, servidor de l’església des de la infantesa... com no hem de tenir confiança en la gestió al capdavant de la Casa de la Vila del batle Verdera? He estat el primer a dir a tots aquells que posaven objeccions a la construcció de la nova escola que perdin tota mena de por. En mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del nostre poble. Ans al contrari, veurem com, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins podran esdevenir els homes que la pàtria necessita.

La preocupació per bastir una escola a Albopàs és una lluita que ve de lluny. No fa gaire, remenant els vells papers de l’arxiu, em vaig trobar amb un document de començaments del segle XIX, una valuosa acta dels nostres antics Consellers de la Sala, que començava d’aquesta manera:

“En la Villa d´Albopàs del Reyno de Mallorca á 30 del mes de Agosto de 1818. Constituidos en la Sala Capitular de la misma los Sres. Dn. Pedro Crespí Bayle Real, D. Guillermo Serra, D. Antonio Sabater, y Dn. Miguel Cantallops Diputados y el Dr. D. Juan Serra Síndico personero. Dixo este: Señores uno de los principales medios para florecer un Pueblo y aun un Reynado es la educación de la Joventud, de ella depende la prosperidad y adelantamiento de las ciencias y artes y vienen a ser el lastre honor y gloria del estado. Los hombres sumergidos en la ignorancia constituyen un Pueblo grosero, indomito, incivilizado é inepto para el estado y religion, porque governados y dirigidos por su propio y tosco capricho no se puede jamas cabalmente alcanzar que comprendan el honor, el merito}y sujecion que se merecen las leyes politicas economicas y Christianas...”.

El preciós document s’estén en les més diverses consideracions i ens fa veure com aquells honorables consellers de la Sala ja tenien les mateixes preocupacions que tenim ara. Com si l’època fos la mateixa. Idèntiques les necessitats de tenir cura del nostre jovent.

Continuo llegint i vaig copsant les similituds amb el present, malgrat que avui dia, per la preocupació constant de l’Ajuntament, ja no tenim enmig del carrer tota la població en edat de ser escolaritzada. Parlen les veus del nostre passat:

“Veo con arto dolor todos los días mas de 600 jovenes sumergidos en la ignorància y ociosidad antes que sus padres puedan darles destino en la labor campestre superior aun a sus tiernos miembros. Los miro de continuo por la Plaza y calles jugando mesclados muchachos con muchachas sin ocupación alguna no aprendiendo nada que falta de sugecion, desvios, blasfemias y malas costumbres”.

Na Catalina, sempre atenta, m’ha portat una tassa de til·la. Comprova si el braser té caliu i després d’assenyalar el rellotge per tal que m’adoni que és molt tard, marxa cap a algun dels seus treballs nocturns. Possiblement es posarà a brodar fins que comprovi que he deixat els llibres i vaig a dormir. Quina vigilància, Senyor meu! Quin control més absolut!

És evident que no sabria arreglar-me sense el seu suport. Els deu anys de seminari només serviren per ensinistrar-nos en la típica formació dels sacerdots. Mai no ens ensenyaren a cuinar, netejar una casa, cosir. Just sabíem fer el llit! Embogit pels estudis, pens que mai vaig demanar-me qui netejava les aules, les amples cambres dels dormitoris. Qui ens feia el menjar, preparava la taula, escurava els plats? Res de tot això passava per la nostra imaginació. Només ara, quan he necessitat suport en arribar com a vicari a Albopàs, m’adon de com mutilaren moltes de les nostres capacitats per a enfrontar-nos amb la vida. És aquí, veient els camps albopassins, quan m’adon de la feina que es necessita per a sobreviure, la suor que comporta tenir un bocí de pa a taula.

Albopàs viu una intensa època de progrés i modernització malgrat la manca d’equipaments escolars i sanitaris. El pagès encara s’estima més d’anar a l’herboristeria que no pas a l’apotecaria per a adquirir les metzines necessàries amb què provar de guarir les malalties. Però en les meves passejades per sa Marjal veig com dia a dia els homes i les dones treballen incansablement, fent pous per a trobar venes d’aigua amb què regar la terra. De sol a sol, sense descans, sense sortir de les fondàries obscures on amb el picassó treuen pedres a la recerca del tresor amagat. Arreu s’alcen molins, es basteixen safareigs. Horts abans dedicats als arbres fruiters i ametlers ja comencen a ser preuades terres de regadiu.

Què sabia jo, tancat tants d’anys al seminari, el que era la feina camperola? Altres sacerdots, els que s’estimen més romandre a les taules dels senyors de les possessions, moren sense saber el que costa la simple supervivència d’una família. No sé per quin motius, els pares del Seminari no ens feien excursions per a conèixer un poc la realitat que ens envolta. No estic gens d’acord amb la majoria de les nefastes pràctiques de l’Escola Moderna, però vista la meva absoluta inutilitat per a les coses pràctiques sí que hi coincidesc en la necessitat de sortir algun dia de l’estreta presó de les aules. Quin mal té sortir al camp per veure com floreixen els ametlers, com canten els pagesos a l’hora de la sega, o per a collir figues, sembrar les mongetes? Sí; també blasfemen i aniran a l’infern si no demanen perdó per aquestes brutícies que surten dels seus llavis, sense cap dubte. Però quan el temps acompanya i a l’estiu, a l’horabaixa, comença a bufar la fresqueta provinent de la mar, podem sentir les belles tonades pageses, la veu aspra dels homes i, també, espectacle impressionant si coincideix amb una brillant posta de sol, el cant de les dones, alçant la veu com si oferissen a Déu la suor del seu esforç.

La ignorància ja no serveix de res. Hem de ser conscients que la vila, avui amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar. Hi ha res de més trist que veure com la gent que ens envolta ha de recórrer a un escrivent, sovint pagant, perquè li redacti la carta que ha d’enviar al fill que fa el servei militar lluny de Mallorca, els familiars que són a Xile, Cuba o Argentina? Signar amb una creu damunt el paper! És l’únic que saben fer. Quan a l’església repartim els fulls amb les oracions, des de la cadira gran de l’altar major, els he vist mirar amunt i avall el paper amb les imatges de sants i les oracions. Alguns ploraven, entristits per no saber llegir. Quantes vegades no m’han dit que la pena més gran que tenien era constatar el trist futur que esperava als seus fills. “Com podrà portar els comptes, enfrontar-se als magatzemistes, si no sap sumar, restar, dividir, multiplicar?”.

Hi ha una sana necessitat de sortir de la ignorància. I l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar les idees dissolvents que tots coneixem.


Sa Pobla i Miquel Costa i Llobera en la literatura catalana de les Illes

pobler | 31 Juliol, 2022 22:10 | facebook.com

La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?


Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

Miquel López Crespí

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)

pobler | 30 Juliol, 2022 13:27 | facebook.com

Sa Pobla, la Guerra Civil i els camps de concentració franquistes – La ràdio (un petit tast de la novel•la Gardènies en la nit, Premi de Narrativa de l´Òmnium Cultural, El Tall Editorial)


Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.


Sortosament no estiguérem gaire a poder canviar la ràdio de galena per una vella Marconi que ens feren arribar els asturians i bascos del poble. Ja feia uns anys que eren a Mallorca i, per bon comportament i per l’aportació que el seu treball significà en la vida quotidiana dels pagesos, eren molt estimats a la comarca. La llibertat de moviments que tenien era prou significativa. Tan sols estaven obligats a comparèixer a dormir al magatzem que els feia de lloc d´internament, a la plaça del Mercat. Pel que fa a la resta, podien fer el que volguessin, ja que els oficials no els deien res mentre tornassin a la nit. La majoria ja tenia feina estable. Alguns sortien amb al•lotes de les més diverses classes socials. Els guanyadors no pogueren prohibir aquestes relacions. La vida, l´amor entre les persones s´havia imposat als discursos i als sermons de la trona. Els bascos ajudaven en la construcció de motors de regiu, instrument indispensable per a la producció, ara que l´illa estava bloquejada per la guerra mundial. Sovint les veles del molí no bastaven per omplir com pertocava el safareig i més d´una vegada era necessària la instal•lació d´un motor. Una bona part dels bascos eren metal•lúrgics de provada experiència, especialistes en màquines fresadores, amb uns coneixements en la utilització i manipulació de l’acer que no existia per aquests indrets, una zona eminentment agrícola.
Era l’estreta compenetració entre els pagesos i presoners el que havia dinamitat la majoria de prejudicis socials escampats contra els rojos.
En un ambient de plena postguerra, l´amistat establerta entre els vençuts i la població ens sorprengué i ens animà. No sempre s’esdevenia quelcom de semblant. En algunes de les poblacions on havíem treballat, tant les autoritats com la mateixa gent de l’indret establien, a part de les barreres físiques que ja representaven els camps i els filferros, una distància personal infranquejable, un invisible, però ben real cordó sanitari entre poble i presoners.
Els vençuts érem com a leprosos, gent a mantenir a part. Sortir del camp era impensable i mai no haguéssim gosat fer el més mínim intent de travessar la porta. El sentinella ens podria haver mort d´un tret. Les ordres eren així de dures i cruels, mancades de pietat. Era com estar sotmesos al règim inhumà dels penals peninsulars, amb la diferència que ara, la presó, era el camp de treball i en lloc d’estar acaramullats dins les cel•les com a xotets que esperen anar a l’escorxador, ens portaven a treballar en la construcció de carreteres o vies de tren.
Per unes estranyes casualitats del destí, a Mallorca tot això va canviar dràsticament i, malgrat que no podies deixar, ni molt manco, el camp, sí que, amb permís del comandant, era possible anar al poble a fer les feines que fossin necessàries sense necessitat de portar al darrere un escamot de vigilància. Tot plegat representava un cert marge de llibertat del qual mai no havíem gaudit. Quasi et podies sentit lliure. O, per unes hores, el temps que anaves i tornaves al poble, ho podies somniar. Imaginar que la guerra no s´esdevengué mai. Que tu no eres un home marcat per la derrota, per la mort dels millors amics i que, simplement, eres de visita a una terra estranya, curulla de blaus intensos, amb una munió de cales d´aigua color verd maragda i platges d´arena finíssima. Quan m´enviaven a comprar queviures, algunes eines que necessitaven en el camp, procurava gaudir intensament les hores de llibertat que m´eren concedides. Com s´esvanien les nits de paüra viscudes a Porlier! Anava per la carretera polsosa que conduïa al poble, per l´ample camí obert entre els canyars de l’albufera, pensant en si seria factible redreçar la meva existència. Em demanava si algun dia podria tornar veure els familiars, abraçar els pares i els germans, caminar altra volta pels carrers que conegueren els meus jocs d´infant. De tant en tant ensopegava amb un pagès que anava la sínia, una dona que tornava a casa després de regar l´hort. Ens saludàvem ritualment, amb la cordial amabilitat que tenen els homes del camp amb els que consideren iguals. Ho copsaves amb el to de la veu quan et donaven el “Bon dia!” o el “Bon vespre!”. Cap signe de superioritat, de creurer’s per sobre el presoner que anava en bicicleta. Simplement eren uns treballadors que saludaven uns altres treballadors. La saviesa dels camperols, superant, per un instint innat, el verí dels discursos pronunciats per cacics i polítics entestats a dividir els que ho produeixen tot amb el seu esforç.
Qui sap, aquí també podia haver existit una certa distància, però només era perceptible entre els sectors més propers al règim, els que s´enriquien amb la fam del poble i que participaren activament en la repressió dels republicans i les organitzacions d’esquerra. Per a aquells amb els quals ens relacionàvem més, el que contava era la bonior de les persones, el treball net, la capacitat de feina i no tant l'haver lluitat en una zona o en una altra. El poble no era gens ximple. Ja li podien xerrar i xerrar contra els rojos. Amb un cop d´ull, veure com treballaves, constatar la manera que tenies de parlar amb les al•lotes, el respecte real que senties pels seus costums i tradicions, els bastava per saber com eres. El que poguessin dir de nosaltres els botxins de Falange i els quatre senyorassos compromesos amb la dictadura no els importava gens ni mica.
Va ser aquesta concepció que de la vida i de les relacions entre les persones tenia la pagesia el que facilità la tasca d´integració de tants presoners a la comarca, el que poguéssim respirar una mica tranquils. Tan sols havíem de parar esment en el que farien els falangistes de cada indret. Mai no sabíem quina malifeta podrien ordir.
Foren els bascos i els asturians els que ens portaren la nova ràdio que ens permeté seguir el desenvolupament de l’agressió hitleriana a Polònia, França, Iugoslàvia, Grècia i, finalment, a la Unió Soviètica.
El comandant Agustín Martínez Sánchez no s’hi oposà. Ans al contrari, sovint compareixia a sentir les notícies al costat nostre. Quan endevinava que hi havia algun esdeveniment important compareixia al dormitori on, en un racó, teníem la ràdio més o manco dissimulada, talment fos una verge summament estimada o el Sant Crist de l´església que les beates van a adorar. La informació de la qual ens fornien les emissores estrangeres eren vitals per a la nostra supervivència quotidiana. Vivíem pendents del que deien les ones hertzianes. Bastíem imaginatives novel•les de com seria el futur amb cada nova informació. Quan cauria el feixisme? Els països que ens abandonaren en temps de la guerra... arribarien a copsar la magnitud del seu error? Ens donarien suport, ara que el feixisme també els atacava?
Quantes preguntes i interrogants! La vida sencera penjant d´un fil, condicionada al que diria aquell dia el locutor des de la distància.
En comparèixer el comandant, ens feia un senyal amb la mà perquè no ens aixecàssim. I, de seguida, mirant-nos somrient --sabia que els presoners no teníem gaires diners per a comprar tabac--, ens oferia alguna cigarreta dient:
-No sé com us arreglau, però la vostra ràdio se sent millor que la meva. Potser no t’entenc l’aparell adequat. Crec que us hauria d’haver demanat consell! Hauré de dir als bascos que me’n cerquin una de bona, que agafi igual nombre d’emissores o més que aquesta. O, en podeu estar segurs, si no la troben, vendré a confiscar la que teniu aquí.
No ho deia seriosament. Ho sabíem a la perfecció. Simplement li agradava veure la nostra reacció. Es reia de nosaltres en veure´ns una mica atemorits.
A vegades comentàvem d’on hauria sortit el comandant Agustín Martínez. Un home d´un tarannà ben especial i que no tenia res a veure amb l’esperit d’odi i revenja que dominava, d´una forma autènticament malaltissa, el comportament de tants militars franquistes. Possiblement, en cas de guanyar els republicans a Mallorca, l´oficial Agustín Martínez, s’hauria distingit per la fidelitat al Govern del Front Popular. L´home no podia dissimular la seva preferència pels anglesos i nord-americans. Malgrat que en els comentaris que feia quant al desenvolupament de les operacions bèl•liques, no carregàs excessivament les tintes contra els alemanys, el cert era, i no ho podia amagar, que patia amb cada èxit militar hitlerià. La caiguda de França l’emmalaltí i estigué un parell de dies al llit, sense sortir de l'habitació, instal•lada en un petit habitacle rere l’edifici que ens servia d´oficines.
Visquérem angoixats fins al dia que les tropes de Manstein i Von Paulus començaren a estavellar-se a les portes de Moscou, Leningrad i Stalingrad.
Els primers anys de la guerra mundial foren de desesperança, de continuació del que havíem patit d’ençà que les tropes franquistes entraren a Madrid. Com si la nit que queia, implacable, damunt el món hagués de perdurar eternament. Com si no existís la possibilitat que tornàs a sortir el sol de l´esperança. Polònia i França caigueren a mans de Hitler en unes setmanes. La taca d´oli agressiva s’estenia arreu i pareixia que ningú la pogués aturar. Una època amarga i tenebrosa per a aquells que lligàvem la sort del règim franquista i el nostre destí personal a la caiguda del nazisme.
Cada dos mesos compareixien pel camp destacaments de Falange Española Tradicionalista y de las JONS carregats de cintes de procedència alemanya i italiana. Les al•lotes de Falange posaven un vell gramòfon enmig del pati i tot el temps que hi estaven ens obligaven a sentir l’himne de la Legió Condor, les marxes de la Wehrmatch, les cançons de les joventuts hitlerianes. Al comandant no li agradaven aquestes sobtades incursions als seus dominis. Ens mirava de reüll, movent les espatlles de forma ben perceptible per fer-nos entendre, sense paraules, que no tenia res a veure amb les inesperades vengudes dels propagandistes manades des de Palma. Però no podia dir que no a les ordres decretades per la Prefectura superior. Nosaltres ho enteníem a la perfecció. Els destacaments de fanàtics i fanàtiques camises blaves eren talment una plaga de mosques vironeres que havíem de patir una estona, provant de dissimular al màxim el fàstic i menyspreu que sentíem. Era qüestió d’anar amb compte. No pronunciar cap paraula que els servís per causar-nos més problemes, per agreujar la difícil situació en què ens trobàvem. Hagués bastat que es fixassin en un gest que no els agradàs o haver escoltat un comentari mínimament crític amb el contingut dels documentals per, mitjançant el corresponent expedient, enviar-nos a qualsevol presó de la península novament.
Era preferible callar, escoltar en silenci les seves mentideres endemeses. Fer veure que ens interessaven les imatges que projectaven, els odiosos comentaris de la propaganda nazi.
Havíem de romandre un parell d´hores veient les desfilades dels alemanys per totes les capitals d’Europa. Ja ens sabíem de memòria el que ens mostrava els nazis, guanyadors, marxant per a París. I l’ocupació de Praga, la destrucció de Varsòvia, els atacs de l’aviació de Goebbels sobre Londres. Els falangistes s’emocionaven de veritat en sentir la veu ronca i gutural de Hitler. Com si sentissin un profund orgasme. S’extasiaven i perdien la noció del temps. Quan de la improvisada pantalla, un llençol blanc penjat entre dos pins, sortien les imatges de l’entrevista entre Franco i Hitler a Hendaya, el paroxisme dels militants de Falange Española arribava a límits inimaginables i, sense poder contenir-se, s’aixecaven i començaven a cridar: “¡Heil Hitler!” i “¡Viva Franco!” “¡Arriba España!”.
Una vegada, i encara no ens havien servit el ranxo, manaren repetir tres vegades el discurs de Hitler davant les unitats de la Wehrmatch que havien conquerit França en pocs dies. Pobre si algú de nosaltres hagués fet algun badall! L´haurien pogut fuetejar allà mateix. I no crec que el comandant Agustín Martínez hagués pogut aturar la ràbia d’aquells fanàtics.
Quan els falangistes marxaven del camp, amb el gramòfon, les pel•lícules de propaganda, els noticiaris del NO-DO que ens feien veure, tothom respirava alleugerit. Se n´anaven marcant el pas, com si anassin al costat de les tropes alemanyes “alliberant” Europa del bolxevisme i la maçoneria. Era fosca nit i encara sentíem el Cara al sol que es perdia entre els canyars de l’albufera.
Aleshores el sentinella compareixia al patí on recollíem les cadires, les taules, el llençol on havien projectat els documentals i, feliç, comunicava:
-Ja no els veuen. No se sent cap cançó. Crec que ja deuen ser al poble!
I tornava a la caseta de vigilància, fent un alè de satisfacció.
La tranquil•litat ens duraria fins a la propera endemesa al cap d´un mes o dos.
Talment viure en perpètua penombra, sense cap escletxa de llibertat.
Només la veu dels locutors de la BBC de Londres ens animava a romandre esperançats. Els bombardejaments de la Luftwaffe, els avenços de l’Africakorps de Rommel pel nord d’Àfrica, la derrota nord-americana en l’atac a traïció dels japonesos a Pearl Harbor, ens mantenia en tensió, constantment preocupats quant al resultat final de la guerra mundial.
A les presons i camps de treball, els partidaris de Hitler s’emborratxaven amb cada victòria dels nazis. Ningú no podia entendre com era possible que França hagués caigut a mans dels alemanys quasi sense combatre. Una traïció de l’alt estat major, infiltrat de reaccionaris que tenien més por al comunisme que als hitlerians? Les revistes alemanyes en espanyol que ens arribaven de forma gratuïta, especialment Signal, ens feien copsar l'amplària de la victòria dels nostres enemics. La famosa línia Maginot no serví de res. Els tancs dels invasors, amb suport dels stuka, desfeien les defensen de l‘exèrcit francès en hores. Signal era una revista de tosca propaganda, entestada en una idealització absurda de la guerra i del nazisme. Però hi havia fotografies que no mentien: la desfilada de la victòria a París, els bàrbars de la Wehrmacht profanant els carrers i places que havien vist les masses populars franceses a l’assalt de la Bastilla, els fets heroics de la Comuna de París, les manifestacions en suport de la República espanyola... Els especialistes en la mistificació posaven especial esment a mostrar els soldats i oficials alemanys passejant pels Camps Elisis, asseguts als bars del bulevard de Saint Michel, visitant les sales del museu del Louvre, festejant les al•lotes parisenques.
Analitzàvem les revistes en silenci provant d’endevinar l´esdevengut a França, per què fallà la resistència, per quins motius els alemanys semblaven instal•lats a casa seva.
Joan Busquets, que romangué amb mi a Argelers, i que durant unes setmanes conegué, com molts de nosaltres, la realitat de la famosa democràcia francesa, no tenia pèls a la llengua en el moment de donar la seva opinió:
-O no recordau el que ens va fer el famós govern del Front Republicà i el socialista León Blum amb la famosa política de la no-intervenció? A França, fins i tot els socialistes eren venuts a la burgesia, al gran capital. I si ens abandonaren els socialistes... què esperau dels sectors més reaccionaris, dels que somnien amb Mussolinis i Hitlers francesos? Els Pétain i els que els van al darrera s’estimen més els nazis estrangers que no pas els propis esquerrans. En podeu tenir la més completa seguretat.
Joan encertava. La seva lògica era aclaparadora. Havien passat més de dos anys d’ençà la derrota de la República espanyola i encara no s’havien fet les anàlisis adequades de la desfeta. La famosa “traïció” de les “democràcies” a la causa del Front Popular no era, en definitiva, res més que la supeditació total de les burocràcies dels partits als interessos del capitalisme francès i anglès. Potser no copsàvem de forma prou clara la por que encara dominava la burgesia d’ençà la Revolució Soviètica. La banca mundial encara patia malsons imaginant que l’Exèrcit Roig podia tornar a avançar pels camps d’Europa com quan Lenin i Trotski somniaren en la Revolució universal. Per això mateix el triomf del nazisme a Alemanya, del feixisme a Itàlia i Espanya.
Joan Busquets era implacable en les conclusions que ens exposava:
-Mai no podrem entendre la derrota de França sense copsar la por profunda de la burgesia al socialisme i l’anarquisme. Pétain i el seu seguici de servils: un poder polític i militar venut als alemanys amb anterioritat que Hitler envaís França. La qüestió plantejada a les classes dominants franceses era la mateixa que tenia la dreta espanyola els anys abans de l’alçament: com aturar els treballadors, rompre la columna vertebral del poble prohibint, fent miques, els partits d’esquerra i sindicats obrers.
Busquets encertava plenament. Ja abans d’acabar la guerra, en les llargues nits passades a les trinxeres esperant l’atac del dia següent, ho xerràvem entre nosaltres. Aleshores pensàvem que els republicans, fins i tot els socialistes i estalinistes no s’adonaven del que feien quan aturaven les col•lectivitzacions, en posar entrebancs al protagonisme de les classes populars, dels sectors anarquistes que volien avançar en l’aprofundiment del comunisme llibertari.
Tanmateix, eren inútils les provatures de José Díaz, Líster i la Passionària per fer creure al capitalisme mundial que, a l’Estat espanyol, no hi havia una revolució en marxa, que aquí es lluitava simplement per la democràcia i per la independència. Era absurd continuar amb aquell munt de rondalles plenes de bones intencions contades als qui, de veritat, controlaven la situació i sabien, fil per randa, mitjançant les ambaixades, els serveis secrets, el que s´esdevenia a la zona controlada pels republicans..
No hi hauria cap mena de suport dels governs democràtics a la República espanyola perquè tothom estava d´acord a vèncer el poble en armes, el proletariat que donava un mal exemple al món indicant quin era el camí per aturar el pas al feixisme. I qui podia esclafar el poble no era el govern republicà. Qui podia rompre per sempre la columna vertebral dels treballadors era el general Franco. I, per això mateix, la política de no-intervenció, les fronteres tancades, la negativa a vendre armes a la República.
I molts dirigent de la CNT també havien caigut en el miratge, col•laborant en la mentida i la mistificació de la realitat que ens encerclava.
Novament em deixava portar pels records de la guerra, a analitzar una vegada més els motius de la derrota.
Els falangistes ja no hi eren. Era hora d´anar a dormir. Tanmateix, les conclusions arribaven quan ja no podíem fer-hi res.
El teló s´havia alçat. La veritat penjava, nua al nostre davant, talment com penja una vedella oberta de dalt a baix, penjant dels garfis de l'escorxador, degotant sang, un riu de sang que ho taca tot.
Ningú, cap govern europeu, volia el triomf de la llibertat, la victòria de la República. El que desitjaven era veure’ns sense esperança, fermats de mans i peus, el pit foradat per les bales dels escamots d´afusellament.
La sua brisa marina que arribava des de la mar havia refrescat. Vaig sentir un tremolor per tot el cos. Anava amb una simple camisa d´estiu i, a aquesta hora de la nit, la temperatura davallava de forma perceptible.
Em vaig començar a acomiadar dels companys que, cansats d’una jornada de feina pesada, es tombaven a les lliteres.
Demà seria un altre dia. Aniria a veure l´al•lota que havia conegut a la platja, sota els pins, el dia que el comandant em demanà que li pintàs una marina.
Encara la veig al meu davant, sota les branques que ens protegeixen del sol. Una silueta que es retalla contra el blau intens de la mar, el cel blavíssim, amb dos petits núvols blancs que es mouen en direcció a l´est. L´autèntica reencarnació de l´esperança avançant envers on em trobava.

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

pobler | 28 Juliol, 2022 11:56 | facebook.com

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí


El Tall Editorial publica llibre de viatges


Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.


Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.


Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.


Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril.

pobler | 26 Juliol, 2022 20:45 | facebook.com

Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril.


El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)


Tots els diaris de Mallorca informen avui de l’atemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol “Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat l’abril”. La nota diu: “Contra la justícia i favor de l’oblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme l’afusellament de desenes de republicans darrere l’oratori de la Santa Creu, ha estat escenari d’un atemptat en contra de la memòria històrica.

‘El panell explicatiu de l’espai que contenia el poema ‘Els nostres morts’, de l’autor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no s’hi ha trobat cap indici.

‘Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la ‘indignació i repulsa pel fet’. Garí expressà ‘rebuig’ a aquest atac i sospita que ‘no ha estat gent de Porreres?

‘Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de l’Ajuntament per al d’avaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal d’evitar atacs.

‘Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.

‘El racó de la memòria s’inaugurà el mes d’abril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra d’Andreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.

‘Una gran assistència de públic es va congregar a l’indret, a més de diversa representació política”.

Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de l’atac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol “El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava ‘la voz de los ausentes y su dignidad’” els lectors poden llegir: “Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.

‘En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado ‘Els nostres morts’.

‘El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.

‘El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación ‘la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República’.

‘’Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca’, apuntó.

‘Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.

‘Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo”.

El diari Última Hora també informa de l’atac feixista contra el “racó de la memòria” de Porreres. Sota un titular que diu “Acto vándalico contra el ‘racó de la memòria’ del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí”, podem llegir: “Contra la justicia y a favor del olvido. El ‘racó de la memòria’ de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.

‘El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, ‘Els nostres morts’, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.

‘Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la ‘indignación y repulsa a este hecho’. Garí expresó su ‘rechazo’ a este ataque, sospechando que ‘no ha sido gente de Porreres’.

‘Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.

‘Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.

‘El ‘racó de la memòria’ se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política”. (27-VII-2011)


Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


Per Miquel López Crespí, escriptor


Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.



Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.


Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.


Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.


‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.


Els nostres morts


Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.


La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 24 Juliol, 2022 12:21 | facebook.com

Fets i personatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí - Per Eduard Riudavets (Revista Iris, Menorca)


Vull començar la ressenya d’aquesta setmana fent-vos saber que vaig conèixer bona part de les persones que apareixen al llibre i que alguns esdeveniments que se’ns narren els vaig viure de ben a prop. Potser això ha afegit, pel que a mi respecta, un atractiu suplementari a la lectura.


Si més no, consider, també ho vull deixar clar, que Fets i personatges, de Miquel López Crespí, és un llibre absolutament recomanable per a qualsevol lector, tal volta més encara per al jovent, perquè ens apropa a la nostra història recent, i ho fa amb un esguard lliure de prejudicis, obediències o submissió al relat “oficial”. Si a això hi afegim l’excel•lent prosa de l’autor, sens dubte, ens trobem davant un assaig que cal llegir.

Deixem parlar ara al mateix López Crespí.

“Pens ara mateix en determinats i significatius silencis sobre persones que han estat imprescindibles per a crear el bastiment essencial de la societat civil i cultural de les Illes.

A Fets i personatges he provat d’avançar algunes idees que, a tall de records personals, poden ajudar en l’avenç vers un coneixement més profund de persones que han tengut una gran importància en el passat i present del nostre poble”.

És evident, llavors, la voluntat de recuperació històrica de persones injustament oblidades o de fets interessadament ocultats o tergiversats.

Però no us penseu que estem davant un llibre forjat exclusivament a partir de remembrances anecdòtiques. En absolut. La profunda reflexió ideològica, sociològica, cultural, és una constant al llarg dels vint-i-dos capítols que el conformen. Una reflexió, això sí, clara i contundent, tan entenedora com punyent.

De Francisca Bosch, històrica dirigent comunista, a Miquel Vanrell, menorquí d’Algaida, tot passant per Lluís Maria Xirinacs, l’autor reivindica la constant lluita pel redreçament nacional, el socialisme i la república. Alhora, i no és ni de bon tros menys interessant, ens immergeix dins la llarga i duríssima batalla -encara és necessària- per a la recuperació de la nostra llengua i cultura. Així Gabriel Alomar, Francesc de Borja Moll, Encarnació Viñas, Josep Maria Llompart o Llorenç Capellà també es passegen per aquestes pàgines.

I encara un tercer element que inicialment podria semblar distorsionador, però que en realitat juga un paper integrador: l’anàlisi a fons de diverses temàtiques. De la literatura irlandesa lligada a la lluita per l’alliberament nacional al cinema que pretén anar més enllà de l’èxit comercial, entre d’altres.

“Ara ja veig com, ja des dels anys seixanta, art i política era, per a molts de nosaltres, una mateixa cosa”.

Tot plegat configura un llibre que, a partir de textos aparentment heterogenis, aconsegueix bastir un discurs cohesionat, clarament progressista, que remou consciències, interpel•la i, sense embuts, exigeix mobilització contra el pensament únic creat pels poderosos i nodrit per tants i tants servils.

Fets i personatges, és un gran assaig que et fa gaudir, però també una crida, un repte, un revulsiu.

En aquest sentit, vull acabar la ressenya gairebé com l’he començada, adreçant-me al jovent: llegiu aquest llibre, goseu mirar enrere, i veureu que no sempre la política és un pou d’indignitat, que hi va haver dones i homes – molt abans del mitificat i malauradament prostituït 15-M – que esmerçaren tota la vida, sense esperar res a canvi, en la lluita per bastir un món més just, solidari, lliure, i per treure de l’abisme la cultura i llengua del nostre poble. Sense memòria el futur se’ns furta una vegada i altra. Fets i personatges, és un clam contra l’oblit. (revista Iris, Menorca 24-VII-2022)


La transició i la continuació del franquisme

pobler | 23 Juliol, 2022 20:30 | facebook.com

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Jaume Santandreu, Joan Buades, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?


Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Defensa de Josep Melià i del llibre Els Mallorquins

pobler | 22 Juliol, 2022 09:10 | facebook.com

Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

La generació literària dels 70 i el poder polític

pobler | 17 Juliol, 2022 08:02 | facebook.com

...un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)


Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)


L'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Illes: la generació literària dels 70 més activa que mai

pobler | 15 Juliol, 2022 10:15 | facebook.com

Illes: la generació literària dels 70 més activa que mai Miquel López Crespí publica su «crónica sentimental» y una recopilación de viajes El escritor firma ‘Fets i personatges’, un «ejercicio de memoria histórica» y ‘Camins literaris’, donde reúne capítulos sobre periplos especiales El prolífico escritor Miquel López Crespí posó en Palma. | Clara Ferrer Clara Ferrer Palma 27/06/22 3:59 Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) lleva escribiendo desde principios de los años 70 sin descanso. No es de extrañar, entonces, que tenga muchas historias que contar. Buena prueba de ello es su larga lista de obras publicadas, que alcanzan ya la cifra de un centenar y que pertenecen a distintos géneros literarios. Autor prolífico, acaban de llegar a las librerías dos nuevos títulos: Fets i personatges (El Tall) y Camins literaris (Quaderns Ona Mediterrània – dBalears). El primero es un «ejercicio de memoria histórica» y una «crónica sentimental de las personas que he conocido y que han sido especialmente maltratadas por la historia oficial, que no aparecen en los libros oficiales». En las 240 páginas del volumen figuran, entre muchos otros, Francesca Bosch, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, Francesc de Borja Moll, Llorenç Capellà, Encarnació Viñas y Josep M. Llompart, Jaume Pomar y otros nombres destacados de la generación literaria de los años 70. «No son las memorias de un historiador que quiere ser objetivo, sino que son las de un escritor mallorquín que transita por el mundo sin una guía establecida y que tiene unos intereses culturales», puntualiza. Experiencia «Al final, los de la generación de los 70 hemos vivido mucho y hemos conocido también a mucha gente interesante que se ha movido por defender la cultura catalana o la memoria histórica. Así que te surge la necesidad de hablar de todas aquellas personalidades que en las últimas décadas han llevado el peso de la lucha ecologista y cultural», subraya. De hecho, el autor denuncia  «el silencio oficial en referencia a la muerte de algunos de nuestros activistas culturales y políticos más destacados, así como artistas y escritores», que es lo que «me ha puesto a investigar    diferentes personajes históricos de la Isla y del resto dels Països Catalans que considero imprescindible que estén presentes en la realidad política y cultural de nuestra tierra». En cuanto a Camins literaris, el autor ha recopilado los capítulos de sus novelas –aunque también incluye algunos textos inéditos– en los que narra algunos viajes muy especiales. Así, por ejemplo, el lector viajará al París de 1871, a la Mallorca del XIX; podrá acompañará a los mallorquines que hicieron las Américas o a Costa i Llobera, que viajó por Palestina o realizará un «viaje de terror» a la Segunda Guerra Mundial, tanto de Madrid como de sa Pobla. Registros «Es una manera de viajar sin moverte de casa y, además, el lector podrá ver mis diferentes registros. A veces hay monólogos o diálogos y, en otras ocasiones, cartas o confesiones. Es, a su vez, un viaje por distintos viajes que propongo en mis libros», detalla López Crespí. Asimismo, el autor de sa Pobla reconoce que es una buena manera para dar a conocer su obra a los más jóvenes, para «ponerme en contacto con las nuevas generaciones».

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (i II)

pobler | 12 Juliol, 2022 07:49 | facebook.com

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (i II)


Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Els excarrilistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de la l’esquerra revolucionària i contra el nacionalisme mallorquí (Josep Melià i el llibre Els mallorquins)



El gran patriota d’esquerres Joan Fuster va dir de Josep Melià i Els Mallorquins: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià". Unes encertades opinions ben diferents a les dels sectaris i dogmàtics abans esmentats (Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida)

Mateu Morro, actual secretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes


Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (P"C"E) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges (especialment Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas...) com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el P"C"E- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (I)

pobler | 11 Juliol, 2022 22:18 | facebook.com

En un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària publicat a UH el 28-IV-94, determinats col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc i sectors afins, ens referim als senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida, iniciaven una brutal campanya rebentista contra qui signa aquest article i contra el llibre de memòries antifexista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Miquel López Crespí)


Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes (I)


Els excarrilistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de la l’esquerra revolucionària i contra el nacionalisme mallorquí (Josep Melià i el llibre Els mallorquins)



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de

L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -P"C"E-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de la monarquia i la mateixa monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



En un pamflet ple de mentides i tergiversacions contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària publicat a UH el 28-IV-94, determinats col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc i sectors afins, ens referim als senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida, iniciaven una brutal campanya rebentista contra qui signa aquest article i contra el llibre de memòries antifexista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del P"C"E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els senyors abans esmentats ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (P"C"E) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 09 Juliol, 2022 08:12 | facebook.com

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 07 Juliol, 2022 17:41 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptors mallorquins -

pobler | 06 Juliol, 2022 14:38 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptors mallorquins -


L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a dos i tres mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda. (Miquel López Crespí)


Veig en Felip Pons. Em diu que l'entrevista amb el conseller ha estat un rotund fracàs (en el fons era el que cercaven en Terrades i la bruixa de Lluïsa Martí). En demanar-li què sap concretament m'explica que l'home, en comprovar la divisió, les enemistats entre escriptors -en Miquel Garcès arribà a treure la llengua al pobre d'en Sebastià a la vista de tothom!-, ha decidit que no s'ho val ajudar un collectiu tan fragmentat i individualista.

Res que no imaginàs. Era previsible que la reunió, forçada ja de bon començament, acabàs així. Per aconseguir algun ajut institucional, l'entrevista s'hauria d'haver organitzat d'una altra manera; sense dir res als endollats de la menjadora institucional, els que no necessiten professionalitzar-se i que consideren la literatura com un divertiment, talment colleccionar segells, papallones o "cromos" de vaixells. Greu error del president, l'amic Miquel Oliver, creient que encara surava alguna cosa d'aquell llunyà Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Quina esperança tot plegat! Bastir una literatura de qualitat al servei de les classes populars, lluny del dirigisme burgès, del reaccionarisme franquista. )Qui podia imaginar aleshores aquest procés de putrefacció cultural i personal, la fi de totes les illusions collectives, el permanent fot qui fot que ompl places i carrers?

Han passat set setmanes d'ençà que vaig fer la primera gestió parlant amb Josep Palau Ribas i Thomàs. Sensació de buidor absoluta. He endarrerit les gestions per a presentar el llibre. Falta un mes just i s'han de concretar un caramull de qüestions. Per exemple: )què fer amb la premsa? La Casa de Cultura -ja m'ho han advertit- no farà res, perquè no és un acte seu. En Bartomeu Rotger, poeta, especialista en autors desconeguts de minories ètniques en vies d'extinció, diu que ara està de moda convidar els caps dels suplements culturals al restaurant Europa. Més despeses? No pot ser! Pens que si l'afer continua igual la presentació serà una ruïna.

L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de mill pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a dos i tres mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda.

Moment adequat d'abandonar les idees que no serveixin per arribar al poder o fruir de les miques que cauen de la taula del rei, dels empresaris que ens han venut l'Illa. Alguns collectius que en un passat recent es deien "nacionalistes" ara obliden tota mena de principis: la lluita per la unitat irrenunciable de la pàtria, els Països Catalans, l'ecologia, la destrucció masiva de l'entorn natural... Si dir la veritat no porta vots, si lluitar pel que és evident (autodeterminaciò, justícia social, república) pot significar deixar la poltrona, l'aire condicionat o la calefacció del despatx parlamentari, els àpats, el Chivas, els "viatges de treball" al Canadà, a Islàndia o a Tòquio -tot pagat pel Parlament-, abandonem doncs el caduc sentimentalisme patriòtic, la defensa de la més mínima idea de justícia social que encara pogués restar en el programa! Ho hem de fer avui; demà ja no hi seríem a temps!

Convidar els periodistes al restaurant Europa, prop del Parlament, és un símptoma de distinció. A part de la qualitat indiscutible del menjar i les begudes -que ningú no discuteix- tothom, a la nostra província autonòmica, sap que, per fer la convidada, hi ha d'haver un bon compte corrent al darrere!

Fer una roda de premsa en el restaurant Europa pot significar cert tipus de consagració dins el provincià món cultural illenc. L'obra, en aquest cas, és el que menys importa. )A qui pot interessar avui dia una nova novella, la presentació d'una obra de teatre, la lectura d'un parell de poemes del darrer autor guardonat? Si almenys li haguessin donat el Planeta! Si hagués sortit per Televisió al costat de Gala o de Posadas! Un escriptor de la terra, un home que hagi escrit deu, quinze novelles, els millors poemaris dels Països Catalans... )què pot significar de debò davant l'envestida de iots amb lletres d'or que omplen els nostres ports esportius? Res. No importa que un jurat excellent, imparcial, hagi guardonat l'obra o que aquesta mereixi els millors elogis dels darrers crítics honrats que puguin quedar. El que val, en parlar d'escriptors, és saber els diners que té, el poder polític i cultural que pot mobilitzar, qui són els padrins que l'avalen. L'esquerra mateixa, els partits que, en teoria, haurien de donar suport als darrers intellectuals crítics, són els primers que no volen saber res d'aquesta lluita per la supervivència. Per allò de la imatge, dels vots que es poden aconseguir anant rere qui comana, s'estimaran més retratar-se al costat d'un antic falangista, d'un multimilionari, d'un exregidor del franquisme esdevingut, amb la reforma del règim, demòcrata de nou encuny, que no pas d'aquells -en Biel Caimari, en Pons, el mateix Cladera- puntuals a les manifestacions que s'organitzen per a salvaguardar la nostra terra de les aus carronyeres que la tenen hipotecada i en perill de destrucció.

Fer la roda de premsa a l'Europa? Com? D'on treure els milers de pessetes que em costaria? )Per aconseguir sortir, a tota plana, en els diaris? Flor de primavera. Demà, l'oblit; ningú no se'n recorda de res. )On, a hores d'ara, els articles damunt Josep Maria Llompart, Montserrat Roig, Antoni Mus, Cabrer, Gabriel Alomar? De veritat s'ho paga fer despeses semblants? Tan sobrats de diners van els nostres lletraferits, els "companys" del Club?

Quina necessitat psicòtica de "ser algú" després d'haver passat la vida explotant els treballadors dels hotels, collaborant amb l'Estat franquista!


Em truca una tal Miquela -sisena planta, relacions públiques- i m'explica que, almenys, hauria d'enviar cinc exemplars dedicats de la novella a altres tantes personalitats (conseller de Cultura, president de la CAIB, etc). És una norma no escrita que els autors compleixen per allò d'estar bé amb les institucions. De seguida pens: "Cinc? I, d'on els trec?". L'editor ho té tot ben controllat, fa temps ja em va ver arribar -després de setmanes i setmanes d'insistir-hi- els quinze llibres que em corresponien. Quasi plorava de la feta. Pareixia que li feia un robatori, que l'autor l'amenaçava amb una pistola carregada. Comprar exemplars per a regalar en aquests ganàpies que ens comanden no està en els meus plans. Dissimul. Ja veurem com en surt. Si no vaig una mica viu, el personal de la Casa de Cultura, en lloc d'ajudar-me en la promoció de l'obra, em deixarà escurat, sense un ral dins la butxaca. Imagineu-vos: targes, convidada a la premsa, llibres per a les autoritats. Mentesc i li faig creure que tot marxarà a la perfecció. No concret res, però deix entreveure que seguiré una a una les instruccions que em donen. La funcionària queda convençuda que faré arribar els cinc exemplars al llistat que m'han enviat. "Pensi que és summament important i el seu èxit professional por dependre d'un obsequi que demostra un bon gust i una exquisitesa de classe". Penj el telèfon després d'haver mentit dues o tres vegades més donant seguretats que els llibres arribaran als seus destinataris.

Més tard, parlant amb en Biel, analitzam tota aquesta sèrie infinita de misèries. Com si periodistes, pretesos crítics, editors i institucions pensassin que els autors -o una bona part- som milionaris.

-Es pensen que -parlant de pintura- ens podem pagar la sala d'exposició, el catàleg... Saps què valen quatre fulls amb reproducció dels quadres per enviar a la premsa, als amics? Una fortuna! Només que hi hagi un parell de colors ja se'n va a les tres-centes mil pessetes! Amb aquests diners puc passar tres mesos vivint com si fos un rei!

Reflexion mentre escolt el que diu el meu amic. Dins el camp de les lletres la putrefacció no és tan accentuada: ens jugam poca cosa si ho comparam amb el mercat de l'art. Els minsos drets d'autor... que sovint no cobram o ens paguen amb anys de retard! Amb els quadres s'hi juga més. Els marxants només "consagren" -com a artista "autèntic"- qui produeix la plusvàlua que volen per a la galeria, per a la màfia que tot ho controla.

Per sort, enmig de tanta misèria, el món de la ploma -i ja li manca ben poc!- encara no ha caigut tan baix com el de la pintura (ja hi arribarem!). Ara bé: ja és molt normal no editar res que no sigui o pagat per l'autor o completament subvencionat per una institució. El risc, la inversió incerta en novella, ja fa segles que ha passat a l'història. El cost de l'edició ha d'estar abonat -en metàllic!- abans que l'original passi a la impremta, i l'escriptor s'ha de comprometre a comprar dos-cents o tres-cents exemplars. És la causa per la qual la cultura que hem anat bastint va tornant cada vegada més i més endogàmica, mancada d'alè vital, d'esperit crític. Com si l'arnat esperit dels sectors més reaccionaris de la nostra societat vampiritzàs qualsevol insinuació de revolta. Succedani de literatura de rics per a rics, mentre el poble se'n refot i engega la televisió, marxa al futbol, s'atipa de paella sota els pins, a l'estiu o, indiferent a qualsevol proposta cultural -poesia, teatre, música-, llegeix revistes de famosos -elles- o pornogràfiques i esportives -ells-. No és el que volia el poder? La batalla... no consisteix precisament a aconseguir aquests resultats?


Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 04 Juliol, 2022 12:31 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


El coronell Tamarit


Sortosament Garcia Ruíz va saber redreçar la situació. Amb la reconquesta de Son Carrió s’establí una ferrenya línia de front que va fer que els rojos no poguessin avançar ni una passa. La resta vengué donada pel suport en avions i armament que tenguérem de seguida. Tots els diners de Joan March i les influències internacionals que tenia eren posades al servei de l’Alçament. La retirada de Bayo ens deixà bocabadats. Cinc o sis mil homes escapolits sense que ningú se n’adonàs! Com havia estat possible? Un misteri mal d’explicar. Incompetència militar per part nostra? A Burgos, Franco demanava responsabilitats. Hi hagué Tedéums i misses d’acció de gràcies a la Seu i esglésies de Mallorca. El cap de la Defensa de l’Illa, el tinent coronell García Ruiz, va ser felicitat com un autèntic heroi i totes les autoritats li oferiren àpats d’homenatge. Ell i el Comte Rossi varen ser els protagonistes d’aquelles glorioses setmanes. La precipitada retirada de Bayo va ser presentada com una victòria militar i tothom s’ho cregué. Excepte Franco, que demanà responsabilitats. Però oficialment eren les nostres forces, els militars i falangistes, els invencibles Dragones de la muerte, la Legió de Mallorca, els que havien sabut vèncer l’enemic. (Miquel López Crespí)


Ens demanaven per què volien fer aquell escarment amb Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Si arriben a agafar Gabriel Alomar... què haurien fet? El mateix que amb Darder? Presó, judici, afusellament davant els murs del cementiri de Palma, amb la gent aplaudint de forma forassenyada?

Alomar va tenir molta sort: en esclatar la guerra era a Madrid per simple casualitat. El vaig trobar pel carrer el dia que marxava. Anàrem plegats fins al vaixell que el portava a València.

Estava trist. La seva estada d’ambaixador a Roma havia estat curta. Les conspiracions entre diplomàtics, els problemes amb el personal de la delegació espanyola, l’obligaren a dimitir. Es considerava marginat pels propis coreligionaris.

-Amb tot el que he fet per la República! Tants sacrificis! Mira com m’ho paguen. El menyspreu més absolut. M’han abandonat, com un ca oblidat enmig del carrer. Ningú no vol saber res de mi. Nicolau d’Olwer, Prieto, són els únics que m’escriuen. M’han promès un consolat. Però els altres, res de res.

En arribar a l’escaleta per pujar al vaixell, i una mica més tranquils, em digué, recuperant el somriure:

-No sé per quins motius t’explic la meva vida, Salvador. Has tornat un reaccionari de por. Aquests articles teus a El Día... escrius unes coses! Mai no m’ho hauria imaginat de l’autor de Mort de dama! Com és possible que un home amb la teva cultura faci el joc al caciquisme, al clericalisme que des de sempre ha asfixiat la nostra terra?

Guardà uns minuts de silenci i afegí:

-Ens ho passàrem bé amb Mort de dama! Bona novel•la, Salvador! Ja t’ho vaig dir al pròleg. El naixement d’un escriptor, evidentment. Ningú no ho ha entès. Seràs l’autor més gran de Mallorca, t’ho puc ben assegurar. Com vaig riure amb l’enrabiada que agafaren Miquel Ferrà, Guillem Colom, els germans Forteza... tanta gent que no té el més mínim sentit de l’humor. Què hi farem, la vida és així. Llàstima, els teus articles de Centro... No t’hauries de dedicar a la política, Salvador. El teu futur és la literatura. No pensis en res més. Escriu. Fes novel•les, deixa donar voltes a la teva imaginació...

Encara continuava amb el seu amable sermó. Però ja no el sentia. El soroll de la gent que pujava al vaixell, els carros, les imprecacions dels pagesos que volien embarcar els sacs de garroves, de mongetes, en direcció a la península, m’ho impedien.

El vaig saludar amb la mà. Em feia pena. Un geni, que deia la meva mare, marginat, abandonat per tothom, convençut que existia una confabulació de coreligionaris que li feien la traveta, que no volien que destacàs.

Coneixent el Comte Rossi, Alfonso Zayas, Francesc Barrado, Tamarit, em preguntava què haurien fet amb Alomar si no hagués marxat a Madrid aquell dia.

Qualsevol grup d’incontrolats l’hauria pogut portar davant la paret del cementiri a Palma, a Porreres, a Son Coletes. Qui sap! És possible que hagués acabat tancat a Can Mir o al Castell de Bellver, amb Emili Darder. Processat, condemnat a mort per atemorir la gent.

L’hauria pogut salvar? Vaig fer res per ajudar-lo de veritat?

El temps ha passat de forma inexorable. No record quines gestions vaig fer. Per molt que ho pensi no sé què s’esdevengué en aquells mesos. La por em tenia paralitzat? Amb qui vaig anar a parlar? Amb el bisbe Miralles, amb el coronell Tamarit? Amb ningú?

És possible que la covardia em fermàs a casa meva. Preocupar-se per la sort d’un detingut era un signe de debilitat.

En el moment de la victòria Salvador Orlan no volia ser considerat un covard.

Bernanos pensava que els judicis especials eren per atemorir la població. Segurament tenia raó. Sempre escoltava amb atenció els seus suggeriments, les idees que deixava caure. Mai no he negat que Georges Bernanos fos un home culte, un intel•lectual amb una formació inabastable. A vegades parlàvem de la gent que desapareixia. Els morts que cada dia s’havien d’anar a cercar per les cunetes de les carreteres properes a Palma no bastaven per atemorir la gent. Els rojos havien desembarcat a Portocristo. Coneixíem la desbandada de soldats, oficials i falangistes a Son Carrió. La carretera d’Artà semblava tallada prop de Pula i Son Servera estava amenaçada.

A mitjans d’agost del trenta sis, abans de l’arribada dels avions italians que ens permeteren bombardejar intensament les posicions dels milicians i foragitar la flota republicana, tot era en perill. Deien que Rossi, l’aventurer italià que ens havien enviat Ciano i Mussolini, cridava contra Díaz de Freijó, el substitut de Goded en el comandament de l’illa. Tampoc no se salvava de l’endemesa el coronell Emilio Ramos Unamuno. Els va arribar a dir rojos a la cara. Per poc no hi hagué morts entre nosaltres!

La caiguda de Son Carrió em va atemorir novament. I si conquerien Manacor? Tot eren suposicions. Nosaltres no sabíem que Prieto i el govern de la República ja no consideraven essencial la conquesta de les Illes. Per al Govern de Madrid, el desembarcament de Bayo era “una aventura catalanista sin lógica en unos momentos en que la capital de España podía caer en manos de Franco”.

Sortosament Garcia Ruíz va saber redreçar la situació. Amb la reconquesta de Son Carrió s’establí una ferrenya línia de front que va fer que els rojos no poguessin avançar ni una passa. La resta vengué donada pel suport en avions i armament que tenguérem de seguida. Tots els diners de Joan March i les influències internacionals que tenia eren posades al servei de l’Alçament. La retirada de Bayo ens deixà bocabadats. Cinc o sis mil homes escapolits sense que ningú se n’adonàs! Com havia estat possible? Un misteri mal d’explicar. Incompetència militar per part nostra? A Burgos, Franco demanava responsabilitats. Hi hagué Tedéums i misses d’acció de gràcies a la Seu i esglésies de Mallorca. El cap de la Defensa de l’Illa, el tinent coronell García Ruiz, va ser felicitat com un autèntic heroi i totes les autoritats li oferiren àpats d’homenatge. Ell i el Comte Rossi varen ser els protagonistes d’aquelles glorioses setmanes. La precipitada retirada de Bayo va ser presentada com una victòria militar i tothom s’ho cregué. Excepte Franco, que demanà responsabilitats. Però oficialment eren les nostres forces, els militars i falangistes, els invencibles Dragones de la muerte, la Legió de Mallorca, els que havien sabut vèncer l’enemic.

A Burgos no estaven d’acord amb les valoracions fetes des de Mallorca. Franco sabia a la perfecció tot el que feia referència a la manca de decisió inicial de Díaz de Freijoo i Ramos de Unamuno. La Junta de Burgos envià el coronell Benjumeda per fer-se càrrec de la Comandància Militar. També venia amb ordres especials per fer consells de guerra contra els oficials considerats tebis, indecisos en els moments inicials del desembarcament dels rojos. El tinent coronell Andreu Cifre Munar i el comandant Hilario Vicente Castro foren processats i retirats de l’exèrcit. L’alferes Llompart, considerat el responsable de la retirada de Son Carrió, va ser afusellat. El mateix tinent-coronell Garcia Ruíz va ser destinat a llocs de comandaments de segona línia. Benjumeda, i era prou sabut, no li dirigia la paraula, convençut que també havia estat un dels que no havien sabut reaccionar amb decisió quan desembarcaren les milícies de la Generalitat.

La confusió regnava arreu. El cert és que, amb l’arribada dels marxistes i separatistes es crearen certes expectatives entre la població que sentia simpaties per l’esquerra. Eren molts els que pensaven que la truita podia girar-se. Les autoritats militars opinaven que no era qüestió de ser dèbils amb aquells que podien representar un perill en la rereguarda. Des del principi de l’aixecament militar Mola ordenà ser implacables en el manteniment de l’ordre. Existien instruccions precises en el sentit que, si era necessari, les forces del Moviment havien de provocar desordres públics per a poder ser més durs en la repressió. Aldarulls ordits per nosaltres mateixos i que després podrien ser emprats per acusar els esquerrans que s’anaven portant a les presons.

El procés que Tamarit dirigia era una passa més en la guerra per atemorir els habitants de l’illa. Els mallorquins havien de saber d’una vegada per totes que no hi havia pietat per als responsables del desgavell republicà. Afusellant les màximes autoritats tothom podria adonar-se’n, que el poder de Franco no s’aturava davant cap obstacle per aconseguir pacificar Espanya i acabar amb l’anarquia.

El coronell no deixaria escapar els que tenia empresonats. Vivia embogit. Arreu veia maçons i marxistes. Feia feina vint hores seguides. Era capaç d’assistir a deu interrogatoris en un dia, fer-ho passar tot en net als seus ajudants, redactar-ne les conclusions, enviar còpies a Burgos. Quan es trobava cansat li bastaven dos cafès per a continuar la tasca d’investigació sense defallir.

El dia que m’insinuà que podria participar en el judici contra Emili Darder, em vaig preocupar de bon de veres. Declarar contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni M. Ques, Antoni Mateu? Que les meves declaracions formassin part, juntament amb les de Barrado, el cap de policia, de l’expedient que, pel que em digué en Miquel, condemnaria a mort l’exbatle de Palma?

La situació esdevenia perillosa.

Si romania a Palma, si continuava anant al Formentor i l’Alhambra, la meva presència li recordaria el judici, la possibilitat d’ajuntar la meva declaració a la instrucció general de la causa. Adjuntaria els meus informes amb el material acusatori presentat per Mateu Zaforteza, el batle que havíem posat per substituir Emili Darder.

No m’hi podria negar. Què fer en aquelles circumstàncies? Un escriptor famós, col•laborador dels diaris del Moviment, estrenant la camisa blava, el jou i les fletxes en el pit, germà de Miquel Orlan, cap de censura a Capitania, fill de general... quina excusa posaria? Veia el perill al davant, talment un gran avenc on podria caure de forma inexorable si no anava viu.

No vaig poder evitar-ho. Un dia s’esdevengué el que temia.

M’ho digué directament, sense cap mena de subterfugi.

-Salvador. Tu coneixes millor que nosaltres els catalanistes, els maçons. Has escrit més que ningú contra els perills del separatisme, el que comportava d’atemptat contra la unitat de la pàtria fer-se esclau, seguidors de les consignes dissolvents que emanaven des de Barcelona. El teu llibre d’articles, Centro, les encertades denúncies contra el perniciós catalanisme i la destrucció de la cultura mallorquina que fan des de Barcelona, és un llibre que tothom ha llegit, comentat. Un llibre que faria reeditar ara mateix. S’hauria de regalar a la gent per tal que pugui obrir els ulls davant la imposició que venia de Catalunya.

Centro era un recull d’articles de circumstàncies. Després, en temps del Moviment, va ser considerat profètic, un exemple de visió política encertada. Però jo sempre he estat apolític. Per quins motius el vaig publicar? No ho sabria explicar com pertoca. M’indignava la cremada d’esglésies i convents en els primers mesos de la República, l’expulsió de la Companyia de Jesús, la persecució contra Joan March. Hi havia massa fets que em preocupaven. El congrés de metges de llengua catalana va ser la gota d’aigua que feia vessar el tassó. Polititzar la medicina! Fins aquí podíem arribar! No entenia la follia separatista. Barrejar la ciència mèdica amb la llengua! Com si un malalt que s’ha d’operar del cor li demanàs al cirurgià que pot salvar-li la vida si parlava en mallorquí o francès. En medicina es necessita un especialista, un professional que conegui l’ofici a la perfecció. La llengua no té gens d’importància si s’ha de salvar una vida, garantir la salut de la població.

Els afusellaments dels desgraciats anarquistes de Casas Viejas em va fer perdre tota confiança en la demagògia republicana. Els mateixos que definien Espanya com una “República de trabajadores de todas clases”, mataven els que demanaven pa, terra per a poder fer feina. La República les enviava els Carrabiners, que els assassinava i cremava vius a l’interior de les cabanyes on malvivien. No vaig veure misericòrdia en cap decret de les noves autoritats.

Quin fàstic, la política de dretes i esquerres! El liberalisme, el parlamentarisme arribava als dies finals. Primer havien estat els comunistes russos, després els feixistes italians. Ara, els nazis alemanys. El món necessitava un nou ordre, un sistema autoritari que servís per a redreçar la situació, la deriva moral, els desastres heretats de les concepcions que els jacobins havien escampat arreu del món. Rousseau i el Contracte social, l’igualitarisme exacerbat predicat per Marat i Robespierre. La bogeria que s’havia estès, mitjançant els canons de Napoleó per tots els països d’Europa.

Centro havia agradat moltíssim. Si no m’hagués fet de Falange hauria bastat aquest llibret per aconseguir que tothom em consideràs del Moviment.

El coronell Tamarit era un dels nombrosos admiradors del llibre. Ho sabia de feia temps. Em va demanar que li’n dedicàs un exemplar quan va sortir publicat el trenta-quatre.

Ja havien passat dos anys d’ençà d’aquella petició.

Ara som en plena guerra i Tamarit vol un informe sobre les activitats catalanistes d’Emili Darder per adjuntar a la paperassa del procés que està preparant.

El mir atentament. No sé què vol exactament, fins a quin grau vol implicar-me en el procés.

El contempl amb certa prevenció, com aquell que està davant un animal salvatge, un lleó disposat a devorar-te.

Aturà un moment de parlar per demanar al cambrer el seu acostumat cafè amb llet. Vaig veure com obria lentament el sobre de sucre negre. Sucre en temps de guerra! Un privilegi per als militars del cafè Alhambra! Començava el racionament i no tothom podia gaudir dels preciats sobrets. Capitania havia manat que els comerciants declarassin les existències de queviures existents als magatzems. El sucre, juntament amb el blat, l’arròs, el cafè, l’oli, el sabó, els cigrons, la benzina, entraven dins la llista feta pública.

Mirava els gests del coronell sense saber què dir. M’hauria agradat poder desaparèixer, fer-me fonedís. Em demanava què hi feia, a Palma, solter, amb quatre pessetes dins la butxaca, sense dona, amb l’única companyia dels llibres i els amics de les tertúlies.

Mai no m’havia sentit tan fracassat. Mai no m’havia fet tan conscient de la inutilitat de la meva vida com en aquells moments. Em trobava ridícul davant el militar que em mostrava el caramull de pàgines del procés que s’estava instruint a l’exbatle de Palma.

Un metge fracassat, un escriptor rebutjat per la gent de cultura del país. Un pallasso amb camisa blava i punyalet florentí passejant la seva soledat pel Born, havent de riure davant els acudits d’Alfonso Zayas i de Mateu Palmer. Un intel•lectual provincià que ha de lloar les heroiques accions dels falangistes mallorquins, els èxits ficticis del Comte Rossi a Manacor. “A que no saps de quantes maneres es poden matar els rojos”. Deien, exultants de felicitat, rient per qualsevol motiu. “En una hora aturàrem la vaga general decretada per l’esquerra”. Continuaven, contant-me per enèsima vegada la història prou coneguda del triomf del Moviment el dinou de juliol.

Però no em puc descuidar. Pensar en altres coses. Ara estic davant el jutge instructor del procés a Emili Darder i Tamarit em parla, com aquell qui parla a un company, a un confident apreciat i estimat.

-Salvador, ja t’ho he dit. Crec que faries un gran servei a la causa de la salvació d’Espanya si poguessis resumir-me els teus records sobre les accions dissolvents i en favor del catalanisme d’Emili Darder. Amb això i amb el que trobis en els diaris ja em bastaria.

Bevia el cafè lentament, sense preses. Després, deixà el tassó damunt la tauleta de marbre i amb un gest em convidà a seure al seu costat. Em mirà de fit a fit als ulls, com si fóssim còmplices de tota la vida. Record que, amb veu tranquil•la i molt calmada, afegí:

-Ens pots ajudar moltíssim. M’han dit que anàveu plegats a l’Institut Balear. Sé que vengué i intervingué en la presentació de la teva revista, aquella curiosa publicació, Brisas. Una revista que sempre em va agradar moltíssim, ja que no parlava de política. Hi sortien unes dones bellíssimes, amb banyador. Deesses del món grec. La bellesa perfecta. Tots els oficials de la caserna tenien fotografies de Brisas penjades als armaris. Feien coses inconfessables amb les fotografies que publicaves! Ja t’ho pots imaginar! Record imatges meravelloses en paper couché. Això m’agradava. Moltes fotografies i poca lletra. Els escrits sempre poden ser perillosos. No, no em referesc als teus. Aquells pousse-cafès eren summament graciosos. Només els podia escriure una intel•ligència sublim com la teva. Brisas era entretinguda. Almanco no parlava de vagues i manifestacions, de socialisme i comunisme, de la pesta separatista. Una llàstima que Brisas s’hagi deixat de publicar. Haurem de mirar si podem aconseguir que torni a sortir.

El coronell callà per uns instants. Abans d’agafar la gorra militar em digué amb un to de veu metàl•lic, talment el sec espetec d’un tret:

-No et negaràs a fer aquest favor al Moviment, veritat? Miquel, el teu germà, fa una feina excel•lent al front de la censura, portant endavant les tasques de Propaganda de la Comandància Militar. De tots els germans Orlan només manca la col•laboració decidida del famós escriptor.

I continuà, provant de convèncer-me:

-El teu germà Guillem ens ajuda a fons, sense defallir. S’encarrega de la defensa d’Antoni Mateu, l’extremista que va ser batle d’Inca. En Guillem és un home prou seriós. Sé que donarà una imatge d’imparcialitat al tribunal que ha de jutjar els responsables del cop d’estat comunista. L’hem escollit per això mateix. M’ha mostrat, escrites al bloc de notes, algunes de les idees que pensa utilitzar en la defensa de l’acusat. A Burgos ja li va bé que digui el que vulgui, que justifiqui les accions de l’encausat com i de la manera que li sembli més correcta. Tanmateix, expliqui el que expliqui, els crims que preparaven són tan evidents que no aconseguirà res. I ell ho sap ben bé. La justícia ha de ser implacable contra els que volien dividir Espanya, anul•lar el dret sagrat a la propietat, instaurar el comunisme a Mallorca.

Va fer un gest amb la mà al sergent que li portava la cartera amb els documents del procés. Em mostrà l’esborrany de la defensa d’Antoni Mateu, com si em volgués demostrar que tot el que deia era veritat i que els germans Orlan estaven donant un suport actiu al judici.

-En Miquel també hi dedica totes les hores lliures. En Guillem delega en el teu germà les reunions i compareixences oficials a les quals no pot assistir. En el fons, els tres sou una família exemplar en el suport al Moviment. El vostre pare se sentiria orgullós de veure aquest comportament.

Va treure un paquet de tabac del butxacó de dalt de la guerrera i, aspirant amb plaer el fum, digué:

-T’ho he de dir sincerament, Salvador. Els teus germans s’han implicat més que tu en el suport a la causa. El procés contra els dirigents de l’alçament marxista és la tasca política principal que tenim entre mans i que hem de resoldre en bé de la salvació d’Espanya. Cal dir-ho sense embulls. Així com ells fan feina amb nosaltres en cos i ànima, el gran escriptor Salvador Orlan es conforma a fer quatre articles per als diaris. Els articles, les xerrades per la ràdio i les guàrdies al Mercat Central. Unes guàrdies un parell de dies a la setmana? Poca cosa, no ho trobes? Un metge distingit, un intel•lectual tan famós com l’autor de Centro i Mort de dama hauria d’aspirar a fer alguna cosa més seriosa en defensa de les idees que, des de la premsa i la ràdio, dius sentir profundament. El resum que et deman, l’informe sobre les activitats catalanistes d’Emili Darder, no és res. Ho pots fer a la perfecció. Bastaria que anassis a les hemeroteques i resumissis les informacions dels diaris. Amb aquest resum i els teus records personals tendríem un document de primera. Un material irrebatible, i ho sé ben cert, ningú no dubta de les teves capacitats com a escriptor, estaria molt ben escrit literàriament. Com els partes del teu germà. Mai els militars havíem tengut redactors tan qualificats. Miquel Orlan redactant els nostres comunicats. Tu escrivint en els diaris del Moviment, propagant el pensament de José Antonio Primo de Rivera. Reflexiona. Pensa-ho durant uns dies i em dius quan et posaràs a fer feina. Crec que hauries d’estar a l’alçada dels germans.

Em mirà amb uns ulls summament inquisitius. No em digué res més. Va fer una indicació als secretaris i, dirigint-se als grans miralls del bar, es posà la gorra girant-la una mica a la dreta, després a l’esquerra, fins que li semblà que havia quedat bé.

Des de la porta, moments abans d’obrir per sortir al carrer, em va mirar una mica sorneguer i em va fer un gest amb les mans indicant la direcció de Capitania. Talment volgués dir dir-me que m’esperaven allà dalt ben aviat.

Abans de desaparèixer entre la gent que passava per la voravia, encara em digué amb un accent força irònic:

-Tanmateix, si no fas a les bones, com a jutge instructor et puc cridar a declarar en voler. Aleshores ja no serà un suport voluntari, de falangista exemplar. Hauràs col•laborat a la força. I tots ho sabrem. La consideració que et tendrem no serà la mateixa. Analitza la situació i considera els possibles avantatges. Què et costa fer l’informe? Els teus germans no s’ho han pensat tant i estan al lloc de la trinxera on els hem situat.

No vaig tenir temps de contestar.

Tamarit m’havia agafat d’improvís. No m’esperava l’endemesa. La petició del coronell estava plantejada amb tota la seva cruesa. No tenia escapatòria possible.

No m’agradaven gens els militars que no sabien suggerir les coses, que anaven directament al bessó de la qüestió. Quina manca de subtilitat! No saber guardar les formes em repel•lia. Aquesta rudesa en l’exposició dels desigs palesava una educació deficient, una manca de finesa extraordinària. Què s’hauria pogut esdevenir d’haver-me plantejat la petició de forma més intel•ligent? Hi ha molts sistemes de fer-te beure el verí. A la força, com ho feia Tamarit, o posant la metzina mortal dins un tassó amb essències perfumades.

Hauria estat capaç de fer un resum sobre les activitats catalanistes d’Emili Darder? I si Tamarit, enganyant-me, en lloc de dir-me que era una declaració per adjuntar al procés m’hagués assegurat que era un escrit necessari per a posar-lo en llibertat? Hauria escrit algun document per a fer-lo sortir del laberint on romania, malalt, sense esperança, a punt de ser condemnat a mort? Fins a quin punt hauria estat capaç d’intervenir per a salvar la vida d’un antic company de l’institut, l’intel•lectual que tengué unes paraules amables el dia que vaig presentar Brisas en societat? O m’estimaria més callar com feren tants d’amics d’Emili Darder, tantes persones a les quals havia fet favors, ajudat fins i tot econòmicament, mirant de trobar feina per a ells a l’ajuntament, en alguna empresa coneguda?

Què hauria fet en una situació semblant? Covardia? Altra volta el silenci? Hauria anat a parlar amb el bisbe Miralles, amb les autoritats militars, amb els caps de Falange, amb Zayas, per provar de salvar Emili Darder?

Però tot això eren absurdes divagacions.

No ho vaig fer. Aquesta era la veritat. Jo escrivia poemes als falangistes quan l’escamot d’execució matava Emili Darder i tants esquerrans mallorquins.

La petició del jutge instructor m’havia fet l’efecte d’un cop directe a les barres.

Guaitava la porta per on havien sortit el coronell Tamarit i els seus ajudants. Els vidres acolorits dels grans finestrals de l’entrada encara tremolaven del cop que havien donat en tancar-la.

Per uns moments vaig restar paralitzat, sense saber què fer. El cambrer, que no sabia per quins motius restava bocabadat, em preguntà si volia l’aperitiu de cada dia. Sentia la veu del servicial empleat des d’una distància incommensurable, com si em parlàs des d’una llunyana constel•lació.


1 2 3 ... 313 314 315  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS