Administrar

Roma (un petit tast de la novel·la El vicari d'Albopàs)

pobler | 18 Maig, 2022 17:54 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 - Roma - (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.


Finalment, Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà m’han convençut de fer un viatge a Itàlia i Grècia. I possiblement podrem arribar fins a Palestina. M’emociona pensar que farem una llarga aturada a Roma. Hi ha en perspectiva una visita al Papa Lleó XIII.

M’ha costat molt prendre la decisió. Deixar per unes setmanes Albopàs, les feines inajornables a l’església, la redacció dels articles per a la revista Sa Marjal.

No em sabia decidir. I el que em deturava més: els anys! Ja no som aquell sacerdot jove que enviaren a Albopàs. Not el pas dels anys. Cada vegada em costa més fer les meves passejades. No fa gaire temps anava caminant fins a Talapi, Son Amer, qualsevol indret de l’Albufera! Passejar fins a l’oratori de Crestatx era com si travessàs el carrer. Anava i venia com un jovenet de quinze anys. Ara tot ha canviat. Sent el bategar del cor quan prov de repetir les excursions d’abans. Només fa dos anys, arribar fins a l’esglesieta de sant Miquel o acompanyar uns amics a visitar les coves de Campanet no em significava res. Avui la fatiga em venç. Quan he fet una hora de passeig m’he d’asseure a qualsevol indret, un munt de pedres, un vell tronc caigut. M’he de recolzar en el gaiato que fa temps que m’acompanya. Les cames no em responen. Sent els nervis protestant, indicant-me que no puc seguir més endavant.

Quina diferència amb l’època de la meva arribada al poble, quan m’hauria atrevit a competir amb els més joves de la vila a les curses de les festes de sant Jaume!

Què m’ha passat? No ho sé. El senyor Tomeu Amengual, l’apotecari, se’n riu de les meves preocupacions.

--Joan, els sacerdots viviu en una altra dimensió del temps! –explica, sense amagar la seva rialla sincera--. O no veus que vas cap a la seixantena d’anys? El cos humà és ben igual que un giny mecànic. L’esperit d’una persona pot romandre jove. Fins i tot a mesura que vas acumulant els anys pots arribar a sentir-te més eixerit que en el passat. Però la teva maquinària interna fa molt de temps que ha començat a rovellar-se. Els músculs, les articulacions, ja no responen com quan arribares al poble tot just ordenat. El cor comença a acusar el pas de les dècades que, no ho dubtis, et portaran inexorablement a la tomba en una data que ja està escrita als calendaris.

Reflexionava sobre les encertades paraules de l’apotecari. Tanmateix era inútil fer-hi més voltes. Tenia tota la raó del món. Aquest organisme imperfecte que és el nostre cos té un temps programat. Déu nostre Senyor així ho ha volgut i mai no sabrem quin serà el moment en què deixarà de funcionar el motor que ens impulsa a través de venes i nirvis.

Per això la por d’embarcar-me. Saber que, malgrat que vulgui seguir el ritme dels més joves de l’expedició, no ho podré fer. Hauré de demanar que em disculpin, que no puc córrer tant com ells. M’hauré d’aturar a descansar. Demanar aigua. Aconseguir que em deixi de pressionar el pit l’ofec que sentiré després d’una llarga caminada. Abans no sentia res. Podia anar fins Alcúdia caminant entre horts, sínies i molins sense que sentís aquesta sensació d’angoixa que ara em domina, m’atura en sec, em rendeix, m’enrampa les cames i em deixa exhaust a la vorera del camí.


Les recomanacions de Miquel Costa i Llobera no eren prou convincents. Sí, el cor batia pel desig de veure, palpar el Partenó, aprofundir en els misteris i secrets del bressol de la nostra civilització: Atenes. Palestina, sempre havien estat un somni d’ençà els anys de seminarista. Com no somniar a trepitjar Terra Santa? Quina felicitat podia haver-hi més gran que resar el rosari al Carmel, palpar amb les mans les runes del temple de Salomó, seguir, pam a pam, el Via Crucis, el camí que fa fer Nostre Senyor fin el Gòlgota?

Quantes vegades, a la llum del quinqué –la claror elèctrica sempre m’ha fet mal als ulls!--, tancat a altres hores de la nit en el meu despatx, obrint polsosos mapes antics, no he imaginat tot el que faria si un dia trepitjàs Jerusalem.

Morir sense veure Natzaret, no seria un crim? Un cristià pot deixar aquest món sense haver besat la terra sagrada que va ser el bressol dels Profetes? Sovint, en dir missa, en comentar les paraules de l’Evangeli, tenia davant meu les planures i valls, les muntanyes que agombolaren Jesús, trescant de jovenet enmig d’una sorprenent quietud i la veu de la Verge Maria i sant Josep cridant a dinar el Fill de Déu enviat per redimir l’home dels seus pecats.

Però sempre m’aturava l’excussa de les meves obligacions i, també, certa comoditat a què m’he acostumat amb els anys. Les caminades per Albopàs no m’han representat gaire dificultats fins aquests darrers mesos. Primavera i tardor són les èpoques que més estim per a sortir a trescar pels nostres camps. A primera hora del matí, acabada la missa de les sis, és un dels moments més ideals. Just quan surten els carros amb els pagesos per anar a marjal. El sol és benigne i clement. L’atmosfera encara no s’ha escalfat i la brisa matinenca m’ajuda a obrir els ulls a la bellesa de la resplendent natura. Bona hora de resar el rosari mentre saludes els primers pagesos que surten a feinejar als horts.

Els horabaixes també són ideals. Hem acabat totes les tasques religiosos. I, si no hi ha cap funeral, podem gaudir de les impressionants postes de sol que es divisen des de qualsevol racó del pla. Però una cosa ben diferent és embarcar-se, arriscar-se a patir els embats d’un temporal, marejar-te, passar dies presoner de les ones fins que arribis a port... I, com suportar les llargues caminades pels deserts de Palestina, l’arena penetrant per boca i oïdes? Quin tipus de vestit ha de portar un sacerdot per a fer front al vent huracanat del desert?

Per a mi tot eren problemes, inconvenients, a l’hora de decidir-me a fer el viatge somniat.

Ha estat el poeta de Formentor, l’amic i confident Miquel Costa i Llobera, qui m’ha empès a fer la passa definitiva i a abandonar pors i comoditats.


Els amics ens havien acomiadat al port de Barcelona. Hi eren Gaudí, que havia deixat el seu cau de la Sagrada Família per unes hores, Josep Carner, Picó, els jesuïtes i caputxins que havien fet costat a Miquel Costa i Llobera quan la presidència dels Jocs Florals... Les amistats duradores, quin gran cònsol per a l'esperit.

Tenguérem mala mar quasi fins arribar a les costes gregues. Maria Antònia Salvà es marejà i quasi no sortí de la cabina. Sortosament el meu mareig durà poc: els esquitxos de les onades, colpejant-me la cara, actuaven com a bàlsam miraculós.

Aquella nit era sol damunt coberta, m'havia abrigat bé i, amb el capità, un jove parisenc, excel·lent coneixedor de Victor Hugo i Verlaine, dos corruptors de la Humanitat!, havíem encetat conversa força interessant sobre la influència dels pensadors grecs en la nostra cultura, la història de les croades i l'autenticitat històrica dels dogmes catòlics referents al naixement de Jesús. Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà i jo mateix escoltàvem en silenci, amb certa prevenció. Ens volia convèncer de certes contradiccions i parlava dels evangelis apòcrifs, de la història de l'Església abans i després del Concili de Trento. Però no el deixàrem avançar per aquests camins tan perillosos i plens de trampes.

Era a bord del vapor Ile de France i, una vegada damunt coberta, amb el vent que em colpejava el rostre, mantenint-me així viu i despert, provava de descobrir mons a través de la fondària de la nit. No sempre ets senyor de la mar i dels elements. Hi havia moments en què m'imaginava un croat de l'Edat Mitjana, avançant amb la flota cristiana cap a Terra Santa. Alliberar Jerusalem dels infidels! Els guerrers de Gaudí vigilant les teulades de Barcelona! Com es desperta la imaginació quan t'alliberes, malgrat que sigui per uns dies, de les quotidianes obligacions que, inexorablement, has de complir sense poder-hi fer res.

¿Tancar-me dins la cabina, llegir com si fos a la meva cambra, a Albopàs, sentint ploure, el percudir de les gotes damunt les teules? Quants d'anys de soledat, amb l'única companyia de llibres i rosaris! Ara volia sentir el batec de la Mediterrània; si era possible, arribar a una comunió perfecta amb la història i la mar.

Navegar fins a poder besar amb els meus llavis ressecs per la soledat d'anys, els indrets que conegueren les petjades de Crist, el Salvador, el Messies anunciat a l'Antic Testament. Fer-me part de Galilea, aturar-me a resar el rosari al Carmel, a Natzaret, avançar cap a Tabor, el Jordà... Davallar fins al port de Haifa, travessar Judea, recórrer cada carrer de Jerusalem, palpar amb les meves mans els indrets de la salvació, talment aquell que s'aferra a un ferro roent. ¿Què som nosaltres sinó el resultat final del sacrifici i els miracles esdevenguts en el Gòlgota, el Sant Sepulcre, Getsemaní, Betlem, la Vall de Josafat, Jericó, la Mar Morta...?

Trepitjar els polsosos camins de Palestina imaginant l'antic passat, les petjades de Crist damunt la terra, talment com a Pollentia, en les grades del teatret romà, pensava en les representacions de Plaute i Terenci. Quants noms de pobles, ciutats, tirans i apòstols enregistrats en la memòria des de la tendra infantesa! Herodes el Gran, al servei de Roma. Un governant impopular, més apropat a la cultura grega que no pas a les tradicions jueves que, de boca enfora, jurava protegir.

Felip Caimari, el company d'estudis del Seminari, influït per les doctrines dissolvents de procedència nihilista, afirmava que Jesús no era el profeta de la pau que l’Església ens ha fet creure. Ell s'estimava més pensar que era la darrera provatura jueva per a servar la seva cultura i tradicions, ni que fos mitjançant un canvi radical: fent extensiva la salvació, com diuen els evangelistes, no solament als circumcisos sinó, sobretot, als incircumcissos. El poble elegit no serà ara el jueu, ni els dirigents fariseus o saduceus.

Roma havia vençut la resistència jueva. De res no serviren les constants insurreccions, les derrotes de les legions. A cada nova victòria dels rebels, els romans enviaven més i més forces d'ocupació. L'any 70, després d'un setge llarg i complicat, Jerusalem caigué i el temple dels jueus va ser destruït. Massada, la darrera espira de la resistència contra l'ocupant, caigué poc després.

Caimari deia que les diverses sectes jueves havien estat totalment derrotades, i malgrat la posterior reorganització dels fariseus a Jàmmia, el cert era que el terreny era abonat per la propagació del missatge de Jesús.

--Desenganyat: Jesús, la doctrina dels evangelis, van ser el que realment aconseguí acabar amb la Bèstia, la nova Babilònia, l'opressora dels pobles.

Caimari em volia fer creure que Jesús no havia vengut al món a portar el missatge de la pau i la germanor, sinó de la destrucció de l'enemic. Caimari transformava la història segons els seus interessos i els de les forces ocultes que li donaven suport. Jo no volia transitar pels viaranys que em proposava.

Els records de Roma pesen amb inusitada força en la meva ment.

El vaixell on viatjàvem va fer una primera escala al port de Roma. Hi arribàrem de nit, fosca tancada. Polsosos, però alegres d’arribar a una de les parades principals del nostre viatge.

Aquella nit Roma era sota els nostres peus.

La ciutat d'on degueren sortir els soldats que l'any 123 abans de Crist arribaren a les platges del port de Pollença, Alcúdia, Campos o s'Arenal de Ciutat. Les hosts de Quint Cecili Metel arribant a la nostra terra amb les naus cobertes de pells tibants per a fer front a les allaus de pedres llançades pels foners.

Memòria dels foners en Livi, Diodor Sícul, Vegeci, Ovidi, Claudi, Estrabó. Aquest darrer va escriure: "Per aquesta mateixa fertilitat, quan eren atacats, encara que fossin pacífics, es diu tanmateix que eren els millors foners. Practicaven, segons diuen, aquest art altrament des del moment en què els fenicis ocuparen les illes. Conten que aquests foren també els primers a vestir els homes amb 'quitons’ d'amples bandes de porpra. Es llançaven als combats descenyits, amb un escut de pell de cabra a la mà i amb un petit venable endurit al foc i rarament guarnit d'una petita punta de ferro. Al voltant del cap, tres fones 'melancranis', una mena de jonc del qual s'entreteixien les cordes".

Roma, enyorada des dels dies de llegir Horaci i Ovidi sobre els esglaons gastats del teatret romà de Pollentia, a Alcúdia, en una de les meves primeres excursions en arribar a Albopàs.

¿Per quina de les divuit portes que tenia la murada d'Aureli, bastida en el segle III, penetrava la nit de l'arribada?

Via Cavour.

M'aferrava als meus pensaments. Imaginava que, envoltats per les ombres de la nit, havíem penetrat per la porta Pinciana i avançàvem cap al nostre destí final acompanyats per tots els fantasmes del passat.

Vet aquí, al costat, la solemne processó de Constantí el dia que decretà la llibertat per als cristians i els donà, entre altres propietats, una vella caserna de cavalleria on, a poc a poc, s'aixecaria la basílica de Sant Joan del Laterà. Per aquí entraren els exèrcits romans després de la conquesta de les Gàl·lies, molt abans que l'enveja es tenyís de sang i els millors amics de Cèsar acomplissin llur sinistre jurament sobre el cadàver del conqueridor. La mateixa porta per on entraren, dins gàbies, com feres o fermats de peus i mans amb cadenes, els cabdills de les nacions que s'oposaren a la puixança d'aquesta ciutat immortal.

Per aquí entraren també els bàrbars de Genseric i Totila, amb la destral a les mans i la ferotgia dels pagans, cremant les antigues biblioteques dels patricis, enderrocant les basíliques aixecades als ídols del passat amb la mateixa fúria que calaven foc a les noves esglésies cristianes.

Els bàrbars de totes les èpoques! Com els mercenaris de l'emperador Carles V, asseguts, borratxos i sense respectar cap autoritat, fent ballar meuques nues als altars de les esglésies romanes. I aquest era l’emperador que havia de salvar la cristiandat de l'heretgia luterana?

Recordava la carta de sant Pau als romans. Les mateixes disputes entre els seguidors de l'Evangeli, els cismes dins el cor dels homes i les dones: els uns, fills d'Israel, sense arribar a copsar que el Messies ja havia vengut a predicar la Bona Nova; els altres, els nous creients procedents del paganisme, com si s'avergonyissin de compartir una mateixa religió.

Una Roma cristiana aixecada damunt les ruïnes d'un passat que mai més no tornaria.

La muralla d'Aureli era una de les obres més impressionants de l'antiguitat. Amb una alçada que pareixia arribar al cel, a cada cent peus romans s'hi trobava una torre més poderosa que els més grans dels nostres castells. Les divuit portes que tenia en el passat eren obertes a les nombroses vies empedrades que arribaven fins a la Mar Negra, els deserts de Palestina i Síria, per l'est, i fins als frondosos boscos de la Germània, pel nord. Altres travessaven els camins dels Alps i els Pirineus, pels mateixos indrets per on havien vengut els exèrcits d'Hanníbal amb llurs màquines de guerra i elefants, en vana provatura de conquerir Roma. Un imperi que s'estenia per terra i mar, amb les poderoses naus de la flota imperial emproant qualsevol esquadra enemiga que volgués presentar batalla.

Guerres a Sicília per a expulsar els grecs. Guerres contínues amb els cartaginesos per a controlar el nord d'Àfrica, els països dels ibers i altres tribus no sotmeses encara al Senat o l'emperador de torn. No serviren de res les victòries ocasionals d'Hanníbal a les batalles de Trèbia, Trassimèn i Cannes. La por d'atacar Roma desféu les esperances dels cartaginesos. Gneu Escipió, en derrotar l’armada púnica, trencà tot el sistema de comunicacions de Cartago que, finalment, desapareix de la història enmig dels foguerons dels incendis. Ni l'herba hi pot créixer, ara que els legionaris han sembrat de sal els solars en runes dels comerciants i artesans de la ciutat oblidada. Com els habitants de Sagunt i Numància, perint entre flames, com Jerusalem en l'any 70 dJC. Espectacle dantesc idèntic allà on arriben els centurions romans. El temple de Jerusalem com un fogueró gegantí alimentat pels centenars i centenars de cilindres de la Torà duits de tots els indrets de Judea.

Qui sap si aquí comença el mal que acabarà enfonsant el Forum Romanum Magnum. La Diàspora, l'exili del poble jueu, la dispersió per tots els indrets del món d'un poble que cova la idea d'un déu únic i poderós, el Déu de l'Antic Testament que, reencarnat en un home, ha de salvar la humanitat de la misèria i del pecat.

M'ho demanava enfebrat per l'emoció: com havia pogut finir una civilització en aparença indestructible? Quin corc, procedent dels estables i catacumbes on moraven els esclaus, aconseguí vèncer des de dins els exèrcits dels emperadors romans, fer caure tots els falsos déus dels temples i, en el mateix indret on els sacerdots pagans obrien el ventre dels coloms per a llegir el futur dels homes, enlairar la creu del pobre fill del fuster de Betlem?

Ho volia descobrir amb els propis ulls. Volia esbrinar d'on sorgia aquella força incommensurable, tan ferma, tan poderosa com les ones que colpegen els penya-segats de Formentor.

Roma sota els meus peus.


Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) - Les primeres detencions - L´interrogatori -

pobler | 17 Maig, 2022 14:02 | facebook.com

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - (un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) - Les primeres detencions - L´interrogatori -


A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)


Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.

Però record que va ser llarg.

Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.

Ens miraven, dubtosos.

Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.

Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.

Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.

Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.

La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.

Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.

Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.

Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.

La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.

Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.

Més tard: silenci i més silenci.

Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.

No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.

Era una trampa.

Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.

A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.

En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.

Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.

No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.

A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


L'esquerra oficial i la persecució de la disidència política a les Illes

pobler | 15 Maig, 2022 16:15 | facebook.com

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)


Té cura la partiditis?


Andreu Perelló | 19/04/2011 |


Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.

Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.

La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.

Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.

És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.

Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.

Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.

Diari de Balears


La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


La restauració borbònica (la "transició") - Records de l'escriptor Miquel López Crespí

pobler | 13 Maig, 2022 19:45 | facebook.com

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera. (Miquel López Crespí)


Eleccions i desencís: l´oportunisme en la transició i postransició



Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

És cap a 1978, amb el desencís produït per la victòria política dels partits del règim --especialment UCD--, i la desmobilització que promocionen PCE i PSOE, quan els sectors populars més combatius comencen a retrocedir. Les lluites obreres, en bona part, han perdut el caràcter d'ofensiva (d'unitat mitjançant l'assemblea, la democràcia directa, la coordinació de fàbriques). Ara es combat més que res per defensar el salari, el lloc de treball... el mínim indispensable per a sobreviure. L'atur augmenta de forma alarmant (amb el PSOE se superaran els tres milions i mig de treballadors sense feina!). És l'inici de les reconversions salvatges: més gent al carrer amb ajut de les forces repressives i amb la collaboració de CC.OO. i UGT, ja depurades de la majoria dels elements revolucionaris que hi havia en un passat recent.



La desmobilització del poble afectà igualment al poderós moviment veïnal que, des de començaments dels anys setanta, portava a coll la lluita contra el feixisme i les reivindicacions dels barris. En efecte: a partir del resultat de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979, el moviment veïnal que havia fet tremolar la dictadura és combatut a fons pels partits del règim (sense voler recordar que ha estat mercès al suport d'aquests mateixos veïns, com la nova burocràcia s'ha installat dins les institucions de l'Estat). Ara ja sobren aquelles reivindicatives associacions, les assemblees de barri, la coordinació popular... El "poble" ja no és "representatiu". Qui comanda, qui "representa" (és la "lògica" del sistema) són els regidors. Tot això comporta una altra onada de desencís: el desmuntatge del moviment de barris; el que resta es procurà que s'adapti i sigui servil amb les noves autoritats i el règim reformat.

A començaments de 1979, coincidint amb tots aquests atacs directes al que havia estat la columna vertebral de la resistència antifeixista i antisistema, importants sectors de la classe obrera, dels estudiants, professionals d'esquerra, inicien un procés de desafiliació política i sindical. És un signe de protesta davant les traïdes que contemplen, però també de cansament per dècades de lluita que al final han estat capitalitzades (o destruïdes) pel possibilisme reformista.



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Ho explica força bé el volum publicat per L'Avenç amb el títol De la democràcia a la dictadura: Catalunya 1973-1983: "Aquest caràcter mobilitzador [de les associacions de veïns] durà fins al 1979. Després de les primeres eleccions democràtiques [1977], amb l'accés als consistoris de regidors i alcaldes dels mateixos partits que potenciaven les associacions de veïns, aquestes van quedar en un segon pla, no sols a Barcelona, sinó a totes les poblacions... La segona raó va ser la marginació que els alcaldes i regidors van fer de les associacions de veïns, que immediatament van ser observades com a entitats que podien fer més nosa que servei. El poder institucional era qui havia de decidir sobre els problemes i el futur de les ciutats i no calia que gent 'no representativa' dels ciutadans intervingués. Era una democràcia que excloia la participació dels ciutadans en la gestió de cada dia. La davallada fou inevitable".

Les eleccions parlamentàries (1977 i 1979) i les municipals (1979) han significat l'enlairament de munió de professionals de la política que només veuen en les eleccions un sistema d'obtenir determinats ingressos econòmics, nombrosos privilegis personals. Les cúpules burocràtiques dels partits situen en els primers llocs de de les llistes els membres de les burocràcies més apropats al sistema, aquells que s'han destacat més, en sindicats i barriades, en la lluita en favor dels Pactes de La Moncloa, de la liquidació de les experiències d'unitat obrera.

Alhora és el moment (com veurem en el capítol següent) en què l'extrema dreta (militar i civil), enardida per aquesta desmobilització, creu que és hora d'acabar amb els "excessos" democràtics de la reforma. Els militars feixistes, aquells que demà, el 1981, ocuparan el Congrés i trauran els tancs a València, prenen bona nota de tot l'abandonament de la defensa activa antifeixista.

Miquel López Crespí

(5-II-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Xirinacs)


Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals. (Xirinacs)



Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia) i Joan Teran, dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a l´esquerra) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Presentació del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)


Per Lluís M. Xirinacs.


En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


No hi estic gens d'acord


La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), al costat de Mateu Morro sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca).

Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans.


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 12 Maig, 2022 12:44 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


L’orquestrina del Gran Hotel tocava un vals vienès


La guerra trasbalsà completament el petit món que em servia de refugi, els costums que tenia establerts d’ençà que havia acabat la carrera de medicina. Vivia al marge del món cultural i polític de Palma. Des de la premsa intervenia ocasionalment, per portar la contrària a tothom. Creia vertaderament el que escrivia o era un simple entreteniment de bon vivant? La revista Brisas era el meu passatemps més estimat. Socialistes i catalanistes podien fer el que volguessin. El seu món m’era completament indiferent. No m’interessava en absolut. Em conformava amb viure un exili daurat. Uns conspiraven contra la República; altres, em negaven el pa i la sal, dient que mai no seria un escriptor.


La guerra ho sacsejà tot.

No deixà res en el seu lloc. Talment un dimoni sorgit de les profunditats de l’infern hagués transformat el món on vivíem fins aleshores.

Viure el dia a dia a Ciutat esdevenia prou complicat. No era solament el soroll infernal de cotxes i tramvies, de les ràdios, fent propaganda dels productes més inversemblants. Clàxons i gramòfons havien acabat amb la tranquil•litat d’una ciutat habitable fins els anys vint. Les desfilades amb renou de tambors i trompetes arrodonien el quadre d’una Mallorca que em repel•lia. I pere això ens havíem sublevat contra la República? Per seguir el mateix camí de progrés desenfrenat, de manifesta vulgaritat?

Volia tornar a Bearn, reiniciar la meva tasca liteterària. El cafè Alhambra no era el mateix de les cites amb Eros Miranda i Eva Tay. Ara era un establiment ple de militars. Quina necessitat tenia d’haver de trobar-me diàriament amb el coronell Tamarit? Una cosa era mantenir polèmiques amb ell, però una altra de ben diferent era tenir-lo a la tertúlia, aferrat al teu costat, fitant-te amb els seus ulls inquisidors.

Em feia por. No sabies què volia dir amb aquella mirada que et travessa de part a part, talment una esmolada espasa.

Jo no tenia cap intenció de compartir taula cada dia amb el jutge instructor del procès contra Emili Darder. El doctor Orbaneja, el metge Mateu Palmer, el Comte Rossi, la plana major dels Dragones de la Muerte, el teatí Julià Adrover, mà dreta de Rossi, el mateix Francesc Barrado, cap de la policia, compareixien sovint per l’Alhambra i el Formentor. Se’ls veia cansats per la multitud de processos que portaven entre mans. Per la tasca de neteja que feien cada nit Barrado i els amics del Comte Rossi. Volien petar la conversa, trobar un moment d’esbarjo enmig de l’embalum d’aquells mesos frenètics. Que vengués Zayas era diferent. M’unia amb ell una amistat que venia de lluny. Zayas era summament educat. Home clarivident, molt abans de l’aixecament militar ja sabia el que s’esdevendria a Mallorca. Però quina necessitat tenia d’haver de suportar els acudits macabres de Francesc Barrado, les riallades del Comte Rossi explicant el nombre de mallorquines que passaven pel seu llit?

Ja bastava el grau d’implicació que jo tenia amb el Moviment per ampliar-lo encara més. No hi veia sortida. Necessitava acabar amb aquella situació que no em deixava escriure i l’única solució raonable que em venia al cap era tornar a Bearn. Ara tenia l’excusa ideal: el matrimoni amb Maria Antònia Gelabert. A ningú no estranyaria que una parella que just acaba de casar-se vulgui estar una temporada allunyada del món.

Record que mesos abans d’esclatar la guerra jo havia publicat un dels meus acostumats articles en El Día. Deia que Mallorca continuava essent una illa tranquil•la, l’illa de la calma de Santiago Russinyol. Ningú no robava, no hi havia cap crim espectacular, els conservadors no pensaven en guerres civils, els falangistes no arribaven a les mans amb l’esquerra. Mallorca era l’únic indret en el món on els feixistes no havien tengut la necessitat d’apallissar ningú.

Zayas sempre se’n va riure, de les meves curioses prediccions polítiques.

-Salvador –em deia-. Podràs ser tan bon escriptor com vulguis, no et negaré ni t’he negat mai la teva vàlua. Però et puc ben assegurar que de política no en saps res. Els anys de fer el dandy amb Eros Miranda i les estrangeres de El Terreno et passen factura. Saps atacar com pertoca els regionalistes, ho reconec. Centro, el recull d’articles que publicares a Gràficas Mallorca l’any trenta-quatre, és un bon llibre. Sempre l’he recomanat a tothom. Aquell article teu, “Absorción”, on parles tan encertadament de la vampirització que Catalunya vol fer de les Balears, és molt important per entendre el paper nefast del catalanisme mallorquí. Saps, i tampoc no ho negaré, cantar quatre veritats als socialistes. Però estàs completament negat per a fer una anàlisi política de la situació. Ja veus com els teus articles on deies que “no s’esdevenia res a Mallorca” no endevinaven la gestació de la Revolució bolxevic que maquinaven Emili Darder, Alexandre Jaume i tots els seus.

George Bernanos, Zayas, Mateu Palmer, el bisbe Miralles, Barrado, Orbaneja, creien en l’existència d’una terrible conspiració maçònica i marxista que, repartint armes entre el poble, instauraria una dictadura comunista. Una dictadura com la de la Rússia d’Stalin que ens faria esclaus de l’Estat.

Era l’opinió generalitzada existent entre la gent de dretes. I per això mateix el judici, la mort dels procesasts, els aplaudiments del nombrós públic que aquella gèlida matinada de febrer del trenta-set havia anat a veure l’afusellament del batle de Palma.

Zayas segurament tenia raó. Possiblement he estat un bon polemista, però un mal endeví. En els anys que precediren la guerra mai vaig perdre el temps en conspiracions fins a altes hores de la matinada, pràctiques de tir a la garriga, viages a Roma i Berlín per anar a constatar, amb els propis ulls, els èxits de Mussolini i Hitler en la tasca de situar els seus respectius països en un lloc destacat de la comunitat internacional. Les beates de Palma portaven fotografies dels dirigents feixistes dins del missal de nacre. Les besaven amb deler a l’hora de la consagració. Resaven per aconseguir que sorgís un general salvador, un dirigent que acabàs per sempre amb l’actitud d’altiva independència que mostraven criades i jornalers.

Més que el futur d’Espanya el que em preocupava era el meu propi destí. Si aconeguiria més de els cinc-centes pessetes que guanyava mensualment; si podria arribar a escriure les obres que tenia en ment; on trobar un refugi adient que em permetés concentrar-me en els meus records, en un passat que enyorava.

Era una tasca de folls pugnar per aturar el temps que s’esmunyia, veloç, per entre els dits de les mans?

Indiferència? Cinisme? Reaccionarisme, com deien els meus contraris? M’era completament indiferent l’opinió que poguessin tenir de mi.

L’amor de les classes benestants de Palma per Itàlia i els italians arrribava a límits increïbles. Ja no era solament l’augment constant de les expedicions per anar a veure el Vaticà, visitar Venècia, Florència... Jo he estat testimoni dels dinars que algunes de les famílies més distingides de Palma oferien als capitans i la oficialitat dels transatlàntics que feien escala al port. En aquests àpats hi assistien nombroses autoritats militars, senyores i senyoretes de les més conegudes nissagues. Com si tothom, anys abans de la guerra, ja sabés que Itàlia ens enviaria els avions que ens alliberarien de la invasió de la Generalitat. Mussolini era el déu del moment. En el Teatre Líric, quan després de l’estrena d’una pel•lícula dels germans Marx o de Fritz Lang projectaven algun documental on sortia el Duce, el públic es dividia entre un sector que el xiulava i un altre que l’aplaudia amb totes les seves forces. El mateix s’esdevenia si en el documental sortia Hitler, presidint alguna de les seves freqüents concentracions i desfilades militars.

Mentre la gent s’apassionava amb les imatges del dictador de torn, reflexionava en la influència que tenien els moderns mitjans de comunicació en la conformació dels estats d’ànim de la xurma. Constatava, i els teatres i cinemes em servien a la perfecció com a laboratori psicòlogic, que, com ja havia previst de forma magistral José Ortega y Gasset, la substitució del llibre en la formació de les persones era irreversible. Havia passat el temps de les biblioteques. Anaven endarrerits els esquerrans que demanaven més pressuposts per comprar llibres, bastir locals per a la lectura. I el primer errat, amb la seva dèria per donar cultura al poble, era Emili Darder.

En el món que ja teníem aquí no seria la cultura escrita una de les eines més importants per a fomentar la intel•ligència, l’instrument bàsic per a culturalitzar les masses. Tot això quedaria enrere. Eren concepcions periclitades per l’avenç d’allò que anomenaven “progrés” i que a mi em semblava la consolidació de l’anarquia cultural i política, el final de tota la bellesa que havien anat creant, al llarg dels segles, les races rectores de la humanitat. Ara seria la bruixeria inventada per Hollywood, els llums i ombres que una màquina projectava damunt una pantalla, la que conformaria les idees i els pensaments de la gent que anava a veure les estrenes cinematogràfiques. El cinema, els documentals, el teatre, la ràdio, els mítings dels polítics professionals, la premsa dels partits, serien la universitat dels pobres. Una absurda banalització de la cultura. Les masses, mitjançant el vot, podrien portar al parlament de la nació qualsevol inculte que sortís molt en els documentals o que sapigués parlar millor que els altres en els mítings.

M’adonava, amb certa ràbia continguda, de la fi de l´univers pel qual havia lluitat sempre: la importància donada als esperits selectes, a les nissagues que sabien manar com en el passat. La cultura mai no havia estat producte del poble, com predicaven els demagogs. Eren els esperits selectes els creadors de l’art i la literatura universals. Els aristocràtes de Grècia i de Roma, els elegits per la la deessa Fortuna, aquells als quals la sang els havia fet dipositaris de tot el que hi havia de bell en el món. L’esquerra que ara desapareixia amb el triomf del Moviment mai no va arribar a copsar que la cultura no s’aprém solament als llibres, a l’escola. També s’adquireix genèticament. Hi ha formes de comportar-se, de saber estar, que no pot ensenyar cap universitat.

Les poques vegades que anava al cinema mirava en silenci aquell espectacle que em semblava dantesc. Mussolini, histriònic, alçant les mans com un pallasso borratxo, prometia als italians els èxits de les legions de Cèsar a les Gàl•lies. Aquells documentals, que enardien d’emoció el públic conservador i causaven la ràbia als sectors socialistes de Palma, eren d’una pobresa al•lucinant. Tot em semblava fals i dubtava que la nostra salvació pogués arribar de polítics semblants. L’autoritarisme que necessitaven vendria donat per personatges com el que veia a la pantalla del Líric? La Revolució Nacional-Sindicalista que m’explivaven Zayas i Lluís Zaforteza... s’havia de vestir amb els parracs d’un imperi soterrat en la fondària dels segles? La Hispanitat, el retorn a Amèrica, que preconitzava Ramiro de Maeztu a la revista del qual vaig col•laborar, seria un còpia barata de l’imperi preconitzat per Mussolini? No em seduïa la tasca de ressuscitar imperis corcats pels pas inexorable dels anys. Em bastaven la pau, l’ordre, la disciplina que pogués imposar un sistema autoritari que acabàs amb els partits polítics i el caduc parlamentarisme liberal. A vegades admirava l’ordre dels sistemes comunistes i els països feixistes. En alguns moments pensava que Hitler i Stalin eren el mateix. Quaselvol règim podia ser millor que el decadent sistema burgès. La qüestió essencial era aturar els aldarulls, la prepotència dels toixarruts, l’avenç de la vulgaritat. Poder estar a la terrassa del cafè, tranquil, llegint el diari, sense que una xurma analfabeta et refregui els punys tancats davant el nas i t’amenaci amb penjar-te d’un arbre a qualsevol plaça de Palma, just pel fet de tenir unes mans fines i portar camisa i corbata.

Els àpats al capità i la oficialiat dels vaixells italians! Vaig anar un parell de vegades al Gran Hotel. Convidades de circumstàncies. Ineludibles compromisos. Érem els intel•lectuals de moda. El meu germà Miquel era tot un personatge. Tots estàvem implicats en el Moviment. Els germans Orlan, els amics de Georges Bernanos i Alfonso Zayas! Qui no ens coneixia? L’articulista de moda. L’encès comentarista de Ràdio Mallorca. La veu de la Revolución Nacional-Sindicalista a les Balears. Record que aquella nit anava amb Eros Miranda. Només poguérem resistir l’espectacle una estona. En Miquel, que ens havia acompanyat, no volia que marxàs. M’ explicava que la majoria dels pulcres capitans de creuers de luxe eren agents de Ciano, el cunyat de Mussolini que s’encarregava dels afers internacionals. Espies que informaven fidelment al dictador sobre la situació política de les illes de la Mediterrània. En opinió del meu germà, el somni del Mare Nostrum italià podia afavorir-nos.

Afavorir-nos? No ho entenia. Li vaig demanar que m’ho explicàs amb més deteniment. Eros em mirava rient. Per matar l’avorriment bevia xampany sense aturar. Hauria de mirar de controlar-la. Només podia aguantar cinc o sis copes. Després es transformava. Era una dona diferent. Ho oblidava tot. Es convertia en una altra persona. A sa Fortelesa es despullà i es llançà nua a la mar. Sort que aleshores jo era una expert nadador. La vaig poder treure sense gaire dificultats.

L’orquestrina del Gran Hotel tocava un vals vienès. Els oficials dels creuers italians començaven a insinuar-se a les al•lotes de les famílies benestatnts de Palma. Els pares i les mares miraven amb certa complaença. Un capità sempre és un capità. L’uniforme blanc sempre resulta impressionant en una festa del Círculo Mallorquín. I, tanmateix... Itàlia representa el futur.

Eros Miranda era al meu costat i, amb la copa de xampany en la mà, acostant el seu cos al meu, nerviosa, em feia indiacions per tal que marxàssim.

En Miquel em volia explicar les coses.

Ens situàrem al costat d’una columna, prop de l’entrada de la sala de ball. Les parelles passaven al costat emportades per la música de l’orquestrina.

-Salvador, no ho entens. Pensa-ho bé. Reflexiona. Fixa’t en la situació. Són els dies que precedeixen la tempesta més gran de la història de la humanitat. Possiblement esclatarà una nova Gran Guerra mundial i aleshores haurem de prendre partit. O amb les decadents democràcies, és a dir, amb França i Anglaterra, o amb el Nou Ordre que ja s’albira en la distància: Itàlia i Alemanya. Els italians i alemanys han netejat a fons els respectius països del nefast parlamentarisme liberal. Itàlia, amb els informes que els proporcionen els capitans i oficials dels creuers turístics i altres agents escampats arreu, enllesteix la seva estratègia marítima. Afavorir els interessos d’Itàlia és lluitar activament contra la consolidació de l’esquerra a les Balears, en pots tenir la més completa seguretat.

Sempre estàvem discutint de política. Si no era els desastres de la República, parlàvem dels preparatius de la matança universal que, en la seva opinió, s’apropava de forma indubtable.

El Gran Hotel i els valsos vienesos! No m’entretenien gens ni mica aquelles trobades estantisses. Música d’orquestrina, tangos, pasdobles, equívoques relacions entre els oficials i les filles de la rància noblesa ciutadana. Ben igual que el que s’esdevengué després amb el Comte Rossi i els aviadors i mariners enviats per Roma en el trenta-sis. Aquesta noblesa, formada majoritàriament per parvenus del temps de Felip V, era capaç d’oferir les filles als militars italians per tal de servar la possessió, el casal on vivien, fent de rendistes, d’ençà de generacions i generacions.

Fer qualsevol cosa per salvar el casal i les terres. No sé per què els feia cap retret. Jo també em vaig posar la camisa blava per salvar el que restava de les terres de Bearn.

Quina diferència existia entre els botifarres de fa dos dies i els hereus de Bearn? Cap ni una. Tots férem el mateix.

Però la guerra encara era una hipòtesi que solament manejaven Alfonzo Zayas, el general Goded i els més exaltats de Falange.

Aquella nit li vaig dir a Eros Miranda que no podia suportar ni un minut més el sarau del Gran Hotel. Preferia marxar, fer una volta pel Terreno, nedar a la piscina de l’hotel Victòria contemplant la rutil•lant lluna nova que omplia amb la seva lluminositat el cel de Palma.

Eros accedí i, deixant en Miquel xerrant amb el metge Mateu Palmer, fugirem de la festa, dels uniformes i capells de plomes. Em preguntava quantes de les senyoretes de missa i comunió diària acabarien aquella nit en mans dels italians.

Què tenien els italians que eren tan apreciats per les al•lotes de la noblesa palmesana?

Eros Miranda, com si hagués llegit els meus pensaments, s’apropava a l’orella i em xiuxiuejava unes paraules obsecenes a cau d’orella.

Tenia raó.

Potser era això mateix, la grandària de determinat múscul masculí, el que seduïa les hereves de rendes i possessions.

En sortir del Gran Hotel, vaig agafar Eros Miranda per la cintura i, alcaçant-la dos pams del terra, la vaig besar amb passió.

Eros havia sortit del gran saló de ball del Gran Hotel portant dues copes de xampany.

Beguérem sense pensar en el futur, com si fos la darrera nit de la nostra vida. El carro dels fematers passà al costat nostre. El pobre home que recollia les deixalles dels ciutadans ens mirà amb indiferència i fàstic. “Senyorets desenfeinats. Paràsits de la societat!”, degué pensar mentre continuava la seva feina esclava.

-Visca la Revolució! –vaig cridar enmig de la nit alhora que espenyàvem les copes de xampany contra la voravia.

Em dominava una curisosa sensació. Riure en una Palma atemorida davant el futur que s’apropava, incert. Uns, els més, s’aferraven a la salvació que podria venir d’Itàlia; altres, com jo, agafats, a la desesperada, a l’únic que teníem a l’abast en aquells moments: el cos suggeridor i lasciu d’Eros Miranda prometent mil luxuries i plaers.

En Miquel, el germà, m’havia explicat el que s’esdevenia a les catacumbes. Però reconec que no hi vaig posar atenció. No podia anar a les reunions. Més d’una vegada em vaig adormir sentint les seves apocalíptiques advertències sobre els perills que s’apropaven si el govern republicà continuava en el poder.

Alfonso Zayas era valent, decidit. L’admirava perquè sabia “estar”, guardava les formes fins i tot en les circumtàncies més especials. Era semblant a un patrici romà, un noble d’abans. Mai el vaig veure defallir. Quan la República el tancà a la presó no va perdre el seu posat amable i sorneguer. Deia que ben avit arribaria l’hora de la revenja i aleshores la gent, els enemics d’Espanya, sabrien qui eren i el que podien fer els falangistes mallorquins.

De bon principi pensava que exagerava, que donava massa importància a un petit grupet, els falangistes, que en temps de la República havia vist molt poc. A vegades creia que era una organització inexistent fruit de la imaginació malaltisa del meu germà. Els fets del dinou de juliol i posteriors em feren adonar del meu error. Zayas rigué el dia que li vaig demanar per ingressar al partit.

-Ara, quan hem guanyat, tothom ve a demanar el carnet. Els intel•lectuals són lents de reflexos. No ho podies haver demanat abans, quan teníem poca gent, quan érem menystenguts, portats a la presó, peseguits per la maçoneria i el comunisme?

Em lliurà el carnet sense posar-hi cap entrebanc. Va ser una forma de refermar la nostra antiga amistat. Una manera de fer-li veure que jo no era el covard que ell imaginava, que no era l’esnob que només sabia escriure quatre acudits graciosos a Brisas. Tanmateix, els meus articles contra el separatisme, contra la vulgaritat socialista, s’havien publicat en els mateixos anys que ell organitzava Falange. Eren dues formes diferents de lluitar contra la decadència espanyola. Potser jo volia regenerar la societat mitjançant la ironia, aquells articles càustics contra l’estretor de la vida provinciana, aportant elements de modernitat des de Brisas. O era tothom que, a la Mallorca dels anys vint i trenta, parlava d’Adler, Jung, Freud? Zayas volia aturar la decadència amb la força de les armes, si era necessari. Jo ho intentava amb l’intel•lecte, provant d’esbucar barreres mentals, tractant d’obrir els ulls a uns sectors culturals endarrerits, ensopits en el més ranci provincianisme.

El dinou de juliol cantàvem el “Cara al sol” pels carrers de Palma. Tots els meus amics s’havien fet falangistes. Va ser un dia d’alegria. Mai no ens imaginàrem que la guerra duraria tres anys.


Palma, Anys 70 - Els primers articles de l' escriptor Miquel López Crespí

pobler | 12 Maig, 2022 09:44 | facebook.com

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.


Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)

pobler | 11 Maig, 2022 16:30 | facebook.com

Sa Pobla, Anys 40 – Casar-se amb un presoner republicà - El poder del nacionalcatolicisme en la postguerra (records de la meva mare)


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini? (Miquel López Crespí)


Quan va ser que vaig deixar de creure en sants i verges, amb els déus de guix i fusta corcada que podia veure i tocar a l´església?

No ho sé.

O, qui sap!, la història que em contà la mare, quan el rector del poble no la volia casar amb un presoner republicà.

Record les seves paraules com si fos ara mateix:

Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

El rector, que a l’inici del Moviment denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I, si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

Eren uns mesos on jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i parfalans que lluïa a les festes de Sant Jaume, quan en Lluís, el xòfer de l´oncle ens portava a tots fins al poble, deixant-nos prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent a la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor.


El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi el món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentit les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar cents de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sàpigues? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir unes idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap al seu davant, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

-Tu ets massa jove i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat. Recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari, i una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

Un perillós anarquista un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes?

Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por a cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

-Vostè sabrà que fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que mai no he conegut i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l.

El rector callà i no digué res més. Sabia ben bé, teníem una llunyana relació familiar, que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

-No et puc obligar a què no parlis amb ell –em respongué. Però almanco hauries de pensar amb la teva família, amb el disgust que els estàs donant.

Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral.


Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 10 Maig, 2022 16:31 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?


El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.


De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 09 Maig, 2022 12:58 | facebook.com

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La conversió de Sant Pau


El Formentor era com la cabina de comandament d’un gran transatlàntic. Quan Zayas havia acabat de berenar, arribava Tamarit, el jutge instructor del procés a Emili Darder. El veies portant tota la paperassa del dia, els casos judicials que havia estudiat durant la nit i que portava dins una vella cartera de cuiro. L’assistent s’asseia a la taula del costat, atent a qualsevol suggeriment que li pogués fer el coronell. Més d’una vegada vaig pensar que terrible havia de ser tenir el nom escrit en un dels papers que portava Tamarit! Era per posar-se a tremolar. Moments abans de pujar a Capitania el veia fent creus amb un llapis vermell a unes llistes que estudiava amb deteniment. Mentre feia les creus bevia el cafè, pausadament, amb calma. A través del germà Miquel sabia que eren les llistes dels detinguts al vaixell Jaime I, a la presó de les Estacions, al castell de Bellver, al fortí d’Illetes. Mai vaig gosar demanar-li el significat concret de la creu que posava al costat de determinats noms. Imaginar la mirada que m’hauria pogut llançar em feia oblidar pensament tan temerari. Però no havies de ser gaire intel•ligent per imaginar el significat dels signes, veient com entraven i sortien al cafè Francesc Barrado, el Comte Rossi i altres comandaments dels Dragones de la Muerte.


Amb el coronell Ricardo F. de Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder i els altres inculpats en el cop d’estat comunista que es preparava pel juliol del trenta-sis, havia coincidit en el bar Formentor, en el passeig del Born. Un cafè on, amb l’Alhambra i el Lena’s bar, anàvem a petar la conversa en aquelles interminables tertúlies del temps de la guerra. Eren els bars on Georges Bernanos escrigué alguns dels seus millors llibres.

El record com si fos ara mateix. Quan jo arribava el trobava sempre envoltat per un munt de fulls escrits que, sovint, li quien al terra i els amics els havíem de recollir i tornar a posar damunt la taula.

Aquella tauleta de marbre blanc era sempre curulla de cendrers plens de llosques, tassons de cafè a mig consumir, diaris espanyols i francesos. Bernanos tenia el mal costum de fer servir les tasses del cafè com a cendrers.

Aleshores, era molt abans de la fugida a París i de la publicació de Les Grandes cimentières sous la lune, la nostra amistat era prou ferma per a intercanviar confidències i gaudir de llarguíssimes converses literàries i polítiques. Ives, un dels fills de la nombrosa prole de l’escriptor, ja era un actiu militant de Falange, i la casa de Bernanos, al Terreno, esdevengué un indret prou conegut per a les reunions dels seguidors de les idees de José Antonio Primo de Rivera. A Mallorca tothom sabia que era un intel•lectual de dretes i per això sempre tengué amics i coneguts, gent que li donà suport. Alfonso de Zayas va ser qui més li va fer costat. Bernanos tenia més amics que Salvador Orlan. A mi els regionalistes no em podien veure. Sempre m’havien ignorat i tractat com si tengués la pesta. En el seu cas era tot el contrari. Jo mateix em vaig sorprendre moltes vegades de veure'l comparèixer pel Formentor acompanyat per Guillem Colom, Josep Sureda Blanes, Rosario Reina... Els tertulians més assidus eren Ferrari Billoch, Zayas, el meu germà Miquel. Curiosa mescla d’espanyolistes i catalanistes, podrien haver dit els col•laboradors de la revista La Nostra Terra.

Què era el que ens unia, quines circumstàncies feien possible aquella mena de convivència educada? L’amor a les tradicions, les nostres comunes arrels cristianes front al marxisme. Amb els anys, amb els desastres que va portar la República, la divisió entre dreta i esquerra es va fer molt forta. Persones que havien estat amigues durant un munt d’anys deixaren de saludar-se. Hi havia honroses excepcions. No tothom era tan amable, tan bona persona com Emili Darder. Amb ell mai no vaig tenir cap problema. En cap moment m’atacà ni per escrit ni de paraula. Era un autèntic senyor. Jo no estava d’acord amb les seves utòpiques idees de salvar la humanitat mitjançant l’ensenyament. “La cultura, els llibres, les escoles, deslliuraran l’home de la ignorància”, deia sempre que els trobaves amb els opuscles sobre la sanitat sota el braç. Il•lús, creia en la bondat innata dels homes. No s’adonava de la maldat existent en aquesta terra.

Mai no hauria imaginat que Bernanos marxàs de Mallorca de la forma tan sobtada com ho va fer. No va avisar ningú. No s’acomiadà dels amics. Un misteri, tot plegat. El vaig conèixer quan enllestia el Journal d’un curé de campagne i la Nouvelle histoire de Mouchette. Bernanos vivia intensament la literatura i la política. No pensava en res més. Record que quan m’asseia al seu costat el primer que feia era llegir-me el que havia escrit i, expectant, amb el rostre reflectint una forta tensió nerviosa, em mirava fixament per a saber, abans que començàs a parlar, quina era la meva opinió. Em deia que volia arribar a la fondària de l’ànima, despullar l’home de les màscares que li proporciona la societat.

-M’agrada el que escrius –li deia, per animar-lo. Però trob que hauries d’aprendre a retallar una mica el riu d’idees que vols expressar. Sovint comences bé un capítol. Les idees són clares. Has dit el que volies en una pàgina. Tot perfecte. Però, després, no et saps contenir. És com si volguessis explicar la història del món en el capítol d’una novel•la. Confons l’assaig amb la literatura, la poesia amb la novel•la. Com si t’haguessin emborratxat. Talment l’escriptor, en aquest cas tu mateix, hagués perdut el fil de la narració i ja no sapigués quin era el fil conductor del relat.

Em mirava estranyat, badant els ulls, sense saber què contestar en un primer moment. Després es recuperava. Demanava un altre cafè amb llet segur que jo l’hi pagaria i, acaronant les quartilles que havia escrit em deia, amb veu pausada i tranquil•la:

-Salvador, tens raó. A vegades em dispers massa. Hauria d’aprendre a economitzar paraules, a escriure d’una manera més sintètica.

Aleshores parlàvem de Mort de dama.

- Si pogués escriure com ho feres a la teva novel•la! Cercar la frase justa. Saber acabar un diàleg quan pertoca. Aturar les descripcions del paisatge i de les persones en el moment adient. Quin sentit té escriure un munt de pàgines descrivint com és el poble, la plaça, la serralada, quan el que jo vull és que el lector conegui a fons el pensament, l’ànima dels meus personatges?

Li portava la contrària. No estava d’acord amb les valoracions que feia de Mort de dama. En aquells moments i, sobretot, després dels problemes que m’havia causat la novel•la, jo no estava tan segur del valor del meu primer experiment literari. No sé si l’hauria publicada mai a no ser pel suport de Gabriel Alomar. Sempre he pensat que l’encoratjament que em donava l’insigne republicà no ho era tant per la validesa literària de l’obra com per la necessitat que Alomar tenia de venjar-se de les malifetes que li havien fet alguns membres de l’Escola Mallorquina. Li deien “el dimoni del barri de la Seu”. Havia patit molt abans que jo els comentaris denigradors de persones que no podien arribar a copsar mai la vàlua del que denigraven. Vaig ser un instrument de Gabriel Alomar per a fustigar l’endarrerit i ranci ambient provincià del moment? Mort de dama era una obra tan valuosa com ara diuen els crítics, els especialistes en la nostra literatura? Ho arribaré a saber mai? Quan en vaig fer la primera redacció era un jovenet de vint-i-quatre anys. Va ser un entreteniment. No volia atacar ningú. Desitjava riure una estona a costa de les poesies de Maria Antònia Salvà, l’Aina Cohen de la novel•la. Després vaig anar ampliant anècdotes i argument. Va ser com escriure un dietari en forma de novel•la. Un dietari satíric, evidentment. Posteriorment vaig afegir algunes històries divertides que feien referència a l’Ateneo i La Nostra Terra, dos grups culturals enfrontats. Era un món que desaparegué amb la guerra.

Amb el temps, la novel•la s’anà allargant. Sempre m’ha passat el mateix. Començ una novel•la. Pens que serà una obreta curta. Cent pàgines. I, sense adonar-me’n, els personatges cobren vida pròpia i demanen més espai, més pàgines. Són insaciables! És con tenir infants petits. Volen menjar, fer-se grans, exigeixen roba, escola, alimentació, viatges, joguines...

Finalment vaig haver d’aturar la redacció. El llibre amenaçava a ampliar-se fins a l’infinit. Incorporava vivències de la família, records de la infantesa, retrats caricaturitzats de les amistats, dels veïns. Tot de fantasmes que entretenien l’autor però que no agradaren gens a la societat de l’època. Tothom creia que es reconeixia en els personatges i situacions que hi eren narrades. L’aristocràcia mallorquina pensava que la deixava malament. Els propietaris i redactors de El Correo de Mallorca es van descobrir en El Adalid de la novel•la.

Diuen que els enrabiats en cremaren alguns exemplars i d’altres foren llançats a la mar, en el port, davant l’Almudaina.

Jo no ho vaig veure amb els meus ulls. Era el que comentaven les males llengües. Però tampoc no vull donar-hi més voltes. El vaig escriure com en un somni, portat per la follia creativa. Les amables paraules que em dedicà Gabriel Alomar foren suficients per a decidir-me a la publicació.

No podia entendre l’admiració de Bernanos per aquell primerenc experiment literari que havia enllestit com a entreteniment. Un experiment cínic i irònic. Amb els anys he anat copsant els defectes que tenia. Potser havia forçat massa la caricatura, criticat en excés la societat mallorquina del moment. Havia estat la influència de Valle Inclán que, sense quasi adonar-me’n, em va fer bastir un univers de personatges estrafolaris, cursis, tallats en el marbre de la imaginació de forma ruda, sense gaire preocupacions estilístiques? Com era possible que a Bernanos li agradàs l’esquematisme costumista?

Jo sabia que podia escriure novel•les millors que Mort de dama i que aquella història, tan admirada pels uns i atacada pels altres, només era l’inici de la meva carrera literària.

Vaig dir a Bernanos que era massa amable amb les meves provatures. Abans de la publicació de Les grans cimetières sous la lune era jo que el considerava un creador de situacions literàries ben aconseguides. Un autor que sabia treure a la llum la fondària, les vertaderes contradiccions de les persones. Potser divagués més del que convenia. En alguna ocasió es perdia per les bardisses. Però malgrat aquests defectes, tenia el meu respecte. Considerava que la humanitat que poblava les pàgines de les novel•les que escrivia eren éssers humans de carn i os. Els meus protagonistes, ben al contrari, eren persones de cartró-pedra, esquemes del que haurien haver estat per ser creïbles

Amb Bernanos, setmanes abans de marxar de Mallorca, solíem coincidir en moltes de les anàlisis que fèiem sobre la situació cultural europea, la decadència de les democràcies parlamentàries, la necessitat que tenia la civilització occidental de redreçar l’estat de prostració que patia, aquella nefasta herència de l’infantilisme idealista de Rousseau. Mancat de recursos econòmics, si el convidaves a un cafè o deies al cambrer que li servís un entrepà de pernil, era l’home més feliç del món i podia romandre hores i més hores escrivint sense aturar.

Sempre vaig pensar que aquella fugida de casa seva vers els acollidors bars del centre de Palma era producte del desgavell familiar, dels problemes que tenia per mantenir una família tan nombrosa sense quasi recursos econòmics. Ens estranyava la seva capacitat per a la supervivència. Subsistir quasi sense diners, amb aquella prole tan nombrosa? Com ho aconseguia? La necessitat econòmica com a motor per a la creació literària. Georges Bernanos era l’exemple típic de l’escriptor professional, del personatge que necessita omplir cinc, deu pàgines cada dia per a poder pagar el lloguer del pis on viu, el menjar de l’esposa i els infants.

Si m’hagués trobat en la seva situació no podria haver escrit ni una retxa! Jo necessitava les condicions d’un aristòcrata del XVIII francès. No pensar mai en l’economia familiar, tenir un parell de criats a l’abast, viure, a ser possible, en un vell casalot pairal on no arribàs el soroll del carrer. El tic-tac del rellotge de paret, el miolar dels moixos asseguts en el vellutat sofà de la cambra on escric. Condicions indispensables per a poder començar la jornada literària del dia.

Fins i tot fer de metge em dificultava la creació. Un metge sense vocació. Vaig acabar la carrera per obligació. El pare i la mare restaven preocupats pel meu futur. Si hagués volgut estudiar de militar, com els germans! O, almanco, anar al seminari, fer de sacerdot. Militar o sacerdot. El pare no veia cap altra alternativa per al meu futur. Estudiar medicina va ser una sortida per sortir del pas.

Però jo sempre m’he sentit escriptor.

Per això em volia casar amb una milionària. Eleonor Saccket, qui fos. M’era ben igual. Trobar diners i calma per a bastir la meva obra sense haver de dependre de les col•laboracions als diaris, com Bernanos, sense haver d’estar forçat a fer una novel•la cada any.

Li pagava el berenar i un cafè amb llet. M’ho agraïa amb la mirada. Con els cans agraeixen el pa que els llança l’amo. A vegades el xapava i en guardava un bocí a la butxaca de l’americana.

-Ho guardaré per a les nines –deia, una mica empegueït d’haver de confessar la seva vertadera situació econòmica.

Jo feia com si no el veiés. Com si no m’importàs.

Feia pena.

Un gran escriptor, veure’s obligat a sobreviure d’aquella manera! I això que li havien donat alguns dels premis més importants de França!

-Molts de premis, però pocs diners –solia dir-me, quan comentàvem els seus èxits literaris. Les persones no poden viure solament dels honors que els puguin ser concedits. Necessit diners en efectiu per pagar la casa, portar menjar als fills.

El Formentor era com la cabina de comandament d’un gran transatlàntic. Quan Zayas havia acabat de berenar, arribava Tamarit, el jutge instructor del procés a Emili Darder. El veies portant tota la paperassa del dia, els casos judicials que havia estudiat durant la nit i que portava dins una vella cartera de cuiro. L’assistent s’asseia a la taula del costat, atent a qualsevol suggeriment que li pogués fer el coronell. Més d’una vegada vaig pensar que terrible havia de ser tenir el nom escrit en un dels papers que portava Tamarit! Era per posar-se a tremolar. Moments abans de pujar a Capitania el veia fent creus amb un llapis vermell a unes llistes que estudiava amb deteniment. Mentre feia les creus bevia el cafè, pausadament, amb calma. A través del germà Miquel sabia que eren les llistes dels detinguts al vaixell Jaime I, a la presó de les Estacions, al castell de Bellver, al fortí d’Illetes. Mai vaig gosar demanar-li el significat concret de la creu que posava al costat de determinats noms. Imaginar la mirada que m’hauria pogut llançar em feia oblidar pensament tan temerari. Però no havies de ser gaire intel•ligent per imaginar el significat dels signes, veient com entraven i sortien al cafè Francesc Barrado, el Comte Rossi i altres comandaments dels Dragones de la Muerte.

No podia deixar de mirar el llapis vermell. El coronell es concentrava a l’hora de posar la creueta al costat d’un nom. Abans de fer el signe fatídic bevia un glop de cafè. A vegades demanava un conyac. No sempre. Però quan tenia al davant moltes llistes sí que, aixecant la mà, feia venir el cambrer i demanava una copa. Mirant els gests d’aquella mà podies imaginar la ploma de Robespierre fent el mateix a París, en el noranta-tres. O Lenin, a Moscou, enviant els aristòcrates i militars tsaristes a la Lubianka. Amb la diferència que aquí eren els utopistes, els quatre desgraciats que volien canviar el món, els que desapareixien engolits per les tenebres de la nit, mentre que a París i Moscou era la confiada noblesa que, denunciada pels criats, era enviada a la guillotina i als soterranis de les presons comunistes. Però les nits del París revolucionari o del Moscou roig devien ser iguals que aquestes de juliol del trenta-sis, a Palma.

El poder dels homes és paorós quan tenen un llapis a les mans i poden posar una creu al costat del teu nom!

Tamarit em tractà sempre molt cortesament, fins i tot després de la polèmica sobre si convenia exiliar o no els signants de la Resposta als Catalans. Era el temps en què vaig haver d’escriure en defensa del cercle d’amics de Miquel Ferrà, de Guillem Colom, de Francesc de B. Moll. Qui sap! Potser havíem estat massa durs amb els regionalistes. Demanar que els perdonassin era urgent, summament necessari, vistes les circumstàncies. Ho vaig fer i no me’n penedesc. Ells s’haurien comportat de la mateixa manera? No ho sé. M’odiaven a mort. No em podien veure. Per a ells, jo era un traïdor a Mallorca, un cursi sense gaire formació, un senyoret que anava d’estrangeres, que no apreciava els autors mallorquins, la cultura catalana.

Al matí, quan els al•lots del sabater veien que tancava la porta de casa per anar al despatx, aixecaven el puny i em feien signes indicant que em volien tallar el cap. Els quatre esquerrans del bar Amanecer feien el despistat, rient entre ells. Sé que després d’aquestes malifetes donaven caramels a l’al•lotea.

Tamarit, que aleshores havia iniciat la instrucció del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Ignasi Ferretjans, Antoni Mateu, Jaume Rosselló, Jaume García i Antoni M. Ques, volia enviar els signants de la Resposta als Catalans fora de l’illa. Altres, encara més primitius, volien acabar de rel amb els que escrivien en mallorquí. Estàvem en guerra contra el separatisme i els instructors i fiscals dels processos judicials no miraven gens prim. Sovint pensava si seria citat a declarar per haver escrit Mort de dama!

En aquells dies, la vida d’una persona depenia d’un fil, del caprici d’algú que no coneixies però havia enviat un informe en contra teva a les autoritats. Capitania havia publicat un ban dient que no s’acceptaven ni serien tengudes en compte les denúncies anònimes. Només es deia per quedar bé. Se sabia de casos d’innocents desapareguts per una d’aquestes denúncies. Alguns falangistes prenien les delacions per proves acusatòries i, sense pensar-ho més de dues vegades, anaven a cercar el denunciat.

En llegir els articles del coronell em vaig adonar del perill que corrien els regionalistes. Va ser quan vaig escriure el famós article, “Exclusions, no. La remisión de las culpas”. Un escrit que salvà molts col•laboradors de La Nostra Terra d’un destí incert. Crec que va ser publicat en el moment oportú. Provava de fer-li veure que la majoria dels signants de la Resposta ja s’havien penedit. Li suggeria que millor encaminar la qüestió vers una senzilla “remissió de culpes”. La majoria eren de dretes, ben igual que nosaltres. Ja havien demanat l’entrada a Falange.

El coronell era mal de convèncer. Parlava d’”esperits tebis, dels dèbils d’esperit”. I, quan en temps de guerra, un militar pensa que ets un “esperit dèbil”, el que pensa de veritat és que ets un traïdor. Els signants de la Resposta als Catalans eren considerats possibles traïdors, aliats de la Generalitat de Catalunya, el govern que enviava avions per matar mallorquins.

La situació esdevenia extremadament perillosa per als que s’havien destacat en la defensa del catalanisme. Podien pagar car un viatge a Barcelona, un article al diari, ser membre d’alguna associació cultural de signe regionalista.

Tot era investigat i servia per anar ampliant els expedients que eficients secretàries de Falange anaven elaborant en vistes de possibles processos.

En el meu article reconeixia que, en efecte, i amb això coincidia amb Tamarit, alguns havien estat tebis, errats, sense saber el que s’esdevenia a Espanya, quin era el sentit de l’acció redemptora del general Franco. Però calia recordar que uns altres agafaren el fusell en els primers dies de la invasió catalanista i eren al nostre costat en els fronts de batalla de Portocristo i Son Servera. Com havíem d’exiliar aquells que demanaven l’entrada a Falange, els que, des dels primers moments, penedits per haver signat la Resposta als Catalans, ens havien demanat perdó i podien ser vists, ferms, decidits en primera línia de combat contra el separatisme?

Si havien demostrat el seu penediment... per quins motius els hauríem de castigar? Pensava que podien col•laborar en els nostres diaris parlant de qüestions intranscendents. Quin perill podia haver-hi una vegada que havien claudicat públicament? No els delien els versets a les floretes, als ametllers, a les cales de Mallorca... No era un exemple de lleial col•laboració amb la causa la feina de Llorenç Riber? I la de Joan Estelrich, que treballava per a nosaltres, i de forma summament eficaç, des de París?

Sense la feinada de Joan Estelrich, els contactes que tenia amb les revistes catòliques i el món periodístic de la dreta francesa... hauria estat possible contrarestar el que escrivia Bernanos, el mal que havia fet el llibre Les grands cimetières sous la lune?

Tamarit no em volia escoltar. Era un home d’idees fixes. Em va contestar dient que no creia en “conversions fetes en vint-i-quatre hores”. Li vaig haver de recordar la conversió més famosa del cristianisme: la de Sant Pau.


Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

pobler | 09 Maig, 2022 08:04 | facebook.com

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 07 Maig, 2022 17:30 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Les casetes de sa Marjal – Records dels anys 10 i 20 (I) (un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi. (Miquel López Crespí)


Normalment les casetes de camp d’Alpobàs no són per a viure-hi. El poble és a prop i, des de temps immemorials, els pagesos, en acabar la feina a posta de sol, tornen a casa amb el carro i el que necessiten de l’hort. A vegades els sacs de la collita; d’altres els llençols de palla per als animals, herba pels conills, alguns coves de figues pels porcs. No hi solen romandre a dormir a no ser que s’hagi de vigilar el safareig, comprovar si hi ha aigua abastament per regar a l’endemà. D’ençà que els motors van substituint a poc a poc els antics sistemes d’extracció, siguin aquests les veles del molí o l’antiga sínia àrab, hi ha pagesos que queden a dormir a la caseta vigilant que l’aigua no vessi.

Són casetes petites, la majoria aferrades al molí. Al costat, la figuera que dóna aixopluc als treballadors quan, a l’estiu, el sol cau inclement. Mai no trobareu cap casot sense la seva figuera o uns arbres fruiters que donin ombra als albopassins! Per això mateix conec la vida de Jaume Cladera de Can Eixut! Perquè, en les meves passejades per sa marjal, m’hi he aturat sovint a petar la conversa, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què s’ha sotmès de forma voluntària.

En aquests petits espais, llevat alguna excepció, no sol haver-hi cap llit per a descansar. Si de cas una rústica màrfega de palla per a pegar una becada mentre el pagès vigila que el safareig s’acabi d’omplir. Per la resta, ho he comprovat sovint amb els propis ulls, una simple foganya amb fogó de ferro o simplement amb tres pedres per a posar-hi l’olla a l’hora de dinar. A un prestatge de pedra del costat, en un petit rebost situat a un racó, un parell d’elements indispensables per a fer un arròs brut d’urgència o uns fideus: la capsa de mistos, un setrill amb oli, el saler, una petita saqueta amb arròs o fideus... poca cosa més. Damunt la rústica tauleta una espelma o un llum d’oli per si s’hi ha de romandre alguna nit o quan fa un aiguat i no pots tornar al poble.

Els propietaris i jornalers han començat la feina amb la sortida del sol. Cap a les dotze, la madona comença a preparar el dinar per a l’home i més d’una vegada per a la gent que han llogat. Altres madones, les que no poden deixar la casa del poble a causa dels vells de què+han de tenir cura, fills petits o alguna feina inajornable, opten per cuinar a la casa i, a peu, portar el menjar al marit. A migdia, diluviï a l’hivern o caigui un sol abrusador a l’estiu, podeu veure un enfilall d’albopassines amb la seva senalleta i l’olleta amb el dinar marxant cap als horts. Però el més normal és fer els dinars sota la figuera. Els que feinegen prop de l’albufera miren de pescar alguna anguila. Els fideus d’anguiles són a l’ordre del dia. Els pagesos cuinen amb qualsevol dels elements que tenen a mà: la trobada d’un eriçó, les rates d’albufera, els cargols que s’enfilen per les canaletes que porten l’aigua del safareig fins als solcs... tot serveix per fer alguns dels plats de la pagesia més saborosos que hom pot gaudir.

Les casetes dels horts eren fetes abans de pedra, la mateixa que recollien quan netejaven l’hort, però d’ençà fa dècades porten cantons de les pedreres de Muro; d’altres arriben amb els carros fins a Can Picafort i, ran de mar, tallen el material que necessiten. Amb un parell de carretades de marès és més que suficient per a bastir-ne una. Altres propietaris amplien un poc l’espai i alhora serveix per tenir-hi la païssa pels animals i un racó per a guardar-hi el carro. I, si de cas, s’hi instal·la un petit sostre per a la palla que consumeixen el cavall i la somera.

Jaume Cladera no ha modificat gaire el que va trobar fet pels seus pares i padrins. Simplement hi ha instal.lat un llit amb matalàs de llana, s’ha construït una cuina com pertoca, amb rentador de plats fet de pedra viva, ampliant la cisterna que li proporciona aigua fresca durant tot l’any. Amb el molí en marxa, mai hi manca l’aigua més pura que es pot beure a Mallorca. Però una bona part d’albopassins s’estimen molt més tenir una cisterna a l’abast, dins la caseta. Costums de la pagesia! No en volgueu saber-ne més!


El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 06 Maig, 2022 17:43 | facebook.com

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Trobar un refugi


El meu món? Em preguntava què podia quedar encara del meu petit univers. Ben poca cosa. Boirosos records. Figures evanescents que un dia, si podia trobar la calma necessària, hauria de plasmar en alguna novel•la de regust proustià. Com fer-ho per capturar per a la posteritat els petits instants de felicitat que ens han agombolat en la infantesa? Ho sabria fer? No ho sabia encara. Pensava que, si trobava la calma adient, podria escriure una obra de més envergadura que Mort de dama. Sempre vaig tenir confiança en les meves possibilitats literàries. Intuïa un univers interior que pugnava per a fer-se present.


Havia de prendre alguna decisió amb urgència. Li vaig dir a Maria Antònia que anàs preparant tot el que fos necessari per anar a Bearn. Si no ho fèiem acabaríem contagiats per la follia general. La gent ja no parlava. Cridava! S’havien perdut les maneres. Zayas i el coronell Tamarit eren cada volta més exigents. Volien més articles, més xerrades radiofòniques lloant els falangistes. Articles i col•laboracions atacant els catalans, els regionalistes de Mallorca. Em deien que era la meva tasca. “Salvador, tienes que ser valiente. Eres nuestra vanguardia, la punta de lanza del ataque contra el separatismo y la masonería”. Es reien de mi o ho deien seriosament? Mai no ho vaig poder esbrinar. Volia creure que era veritat, que sentien aquelles paraules. En el fons, cap intel•lectual de Mallorca no s’havia destacat tant en defensa d’Espanya. Cal dir que vaig escriure molts articles de bona fe. El meu cinisme només arribava fins a un cert grau. Jo no era un mercenari. Si no ho hagués sentit, no els hauria signat. Mai no vaig tenir cap problema. Escrivia el que em dictava la consciència. Tots érem a la tasca de redreçar Espanya del desastre republicà. Uns amb les armes, altres amb la ploma. L’efecte d’un article pot ser tan letal com una bala disparada directament al cor. Els homes que eren a primera línia lluitant contra les columnes de milicians enviades per la Generalitat, els que mantenien la pau i la tranquil•litat en la rereguarda... complirien com pertoca amb el seu deure si no hi hagués uns intel•lectuals que els encoratgessin, unes veus que diàriament, sense defallir, els repetissin que la seva tasca era essencial per a salvar Espanya?

La ploma, esmolada com un bisturí, podia ser més letal que un fusell si donava noms. Algú pot imaginar el que hauria significat escriure els noms dels catalanistes més destacats indicant la seva possible perillositat just en el moment que la Generalitat matava mallorquins? Una denúncia pública signada amb el meu nom hauria significat una detenció o algun fet encara molt més terrible.

En el procés contra Emili Darder la simple compra d’uns llibres en català per a la biblioteca del Círculo Mallorquín era considerada un pecat, una prova de la maldat del processat. Escriure segons les normes gramaticals de Pompeu Fabra era una prova d’antimallorquinisme i antiespanyolisme. El fil que separava la llibertat de la presó era prim. Els meus crítics diuen que els germans Orlan foren els responsables de la destrucció de la cultura catalana de Mallorca. No volen entendre el mal que hauríem pogut fer en cas que ho haguéssim volgut. Una indicació nostra en la línia que marcava el coronell Tamarit i els signants de la Resposta als Catalans haurien acabat a Can Mir.

La realitat era aquesta, dura, agra. Estàvem en guerra. Havíem d’escriure al dictat de la nostra consciència però també seguint les indicacions dels mandos. Es tractava de deixar satisfetes les autoritats. Jo tenia molts d’enemics. A l’església, dins del partit. Fins quan seria capaç de resistir determinades pressions? La meva capacitat de servei no era com la d’en Miquel, el germà, capaç de sacrificar-se fins a límits increïbles. Sabia que no agradaven els meus atacs a la covardia del clergat i de certs sectors burgesos en temps de la República. Els articles “Los culpables de la guerra civil” y “La guerra civil y la moral” eren considerats una provocació. Volien que deixàs d’escriure. Trobaven que no era prou ortodox. Anaven a veure Zayas i, com si fos un infiltrat, li parlaven malament de les meves col•laboracions. “Desvarieja. No sap el que diu. L’hauries de fer callar”. Miquel Fullana, que havia estudiat amb mi a Saragossa m’informava del que s’esdevenia amb pèls i senyals. Érem companys d’estudis, però en un moment determinat decidí deixar la medicina i ingressà en el seminari. Estava destinat al servei del bisbe Miralles. Deia que la Cúria em tenia per boig. “Un metge una mica tronat. Un vividor que sempre ha anat d’estrangeres. Un escritoretxo provincià que ha informat Georges Bernanos de tot el que s’esdevenia a les Illes. Un volterià que es va passar per catòlic. Un element perillós, en definitiva”.

No era fàcil deixar content tothom. Els falangistes de primera hora estaven d’acord amb el que escrivia. Però la ràbia en contra meva rosegava les entranyes d’aquells que no volien crítiques, memòria del que s’havia esdevengut en temps de la República. Grups de pressió prou poderosos desitjaven que silenciàs la part de culpa que alguns sectors acomodats tengueren en el desgavell que amenaçava portar-nos a una Revolució de tipus bolxevic. José Antonio Primo de Rivera estava amb els obrers. Volia feina per a tothom, una Espanya sense les divisions provocades per la lluita de classes que predicaven els marxistes. Però també volia una Espanya lliure de l’egoisme salvatge dels rics.

De seguida em vaig adonar que molts eren joseantonianos perquè el fundador era el gran Ausente. Els oportunistes sabien que la nostra Revolución Naciona-Sindicalista anava quedant abandonada, oblidada a les golfes del nou estat, útil tan sols per emprar en els discursos, en els articles de premsa. Però ningú no la volia portar a la pràctica. S’apuntaven a Falange per treure profit, per enriquir-se. Els molestaven les idees, la cultura.

Covard com sóc, tenia por de les meves responsabilitats futures si Franco arribava a perdre la guerra.

Va ser quan vaig començar a pensar que seria millor anar a viure a Bearn, amb els records del passat. Provar de retrobar l’antiga calma, aconseguir refugiar-nos en un indret on el ressò del que s’esdevenia arribàs esmorteït o no arribàs mai.

Maria Antònia hi estigué d’acord. Mai no em portava la contrària. Amatent, no sabia què fer per satisfer els meus capricis. Tal sols es mostrà preocupada per saber si, al poble, allunyat de tot el que fins aleshores havia estat el meu món, trobaria forces per a continuar escrivint.

El meu món? Em preguntava què podia quedar encara del meu petit univers. Ben poca cosa. Boirosos records. Figures evanescents que un dia, si podia trobar la calma necessària, hauria de plasmar en alguna novel•la de regust proustià. Com fer-ho per capturar per a la posteritat els petits instants de felicitat que ens han agombolat en la infantesa? Ho sabria fer? No ho sabia encara. Pensava que, si trobava la calma adient, podria escriure una obra de més envergadura que Mort de dama. Sempre vaig tenir confiança en les meves possibilitats literàries. Intuïa un univers interior que pugnava per a fer-se present.

Mai no vaig defallir. Ni en els moments dels atacs més durs de Miquel Ferrà.

El pensament de poder bastir la meva obra em donava forces. Potser és l’única il•lusió vertadera que he tengut en la vida: poder plasmar en unes novel•les els records que em feren ser com som. Escriure per servar la memòria de les persones estimades que ens han acompanyat en aquest peregrinar per la terra. I també, la gent absurda, els personatges ridículs que hem conegut. Tot forma part del material que empra l’escriptor per bastir el seu particular univers literari. Jo sempre he escrit en contra del desfasat costumisme. M’he declarat aferrissat enemic dels autors de poca volada entestats a voler reflectir la realitat que els encercla. Quina contradicció! Què hauria pogut escriure si no hagués pouat en l’existència dels amics, coneguts, familiars que m’envoltaren? Si els investigadors literaris del futur analitzen a fons la meva obra solament hi trobaran informació, meticulosament transformada, de la meva personal i intransferible realitat.

Totes les meves novel•les són la fotografia autèntica del que he viscut. Talment un dietari de la meva existència. Manca d’imaginació, pocs elements de fabulació? No ho crec. Qui pot bastir un món especial a partir d’elements tan simples? No és aquí on es demostra la vàlua de l’escriptor?

Sovint torn al passat. Mir per la finestra de la cambra on escric i em veig a mi mateix, a Bearn, jugant amb na Coloma, el meu amor dels nou anys. La mare m’havia portat a l’antic casal familiar per provar de guarir una estranya malaltia que em tenia desmillorat. Sortosament no seguirem el tractament recomanat pel metge a base de llet i uns medicaments que em feien malbé l’estómac. Al costat de la dida vaig ser lliure. Sense seguir aquelles estranyes recomanacions vaig millorar de seguida. La natura lliure, les pinedes, la presència dels amics del poblet, la coneixença de Xim, el ferrer, que em deixava cavalcar les bèsties que li portaven a ferrar, formen part dels records més bells de la meva infantesa.

Com fer-ho per deixar de banda l’ambient enrarit de la guerra?

Era l’única obsessió que em dominava.

Tenia la sensació, cada vegada més punyent, que tot allò que estimava desapareixia a velocitat vertiginosa, talment com l’arena s’escola entre els dits de les mans quan n’agafes una grapada i obris la mà sobtadament. El matí del dinou de juliol el vaig pasar pels carrers de Palma. A primera hora, un poc després de la sortida del sol, vaig ensopegar amb Georges Bernanos que, alegre, anava amunt i avall amb la seva moto cercant Ives, el fill.

“Vet aquí el progrés”, vaig pensar de seguida que el vaig ullar. Les motos, els automòbils, la ràdio, els gramòfons, el cinema... Renou, l’infern que s’apropa a marxes forçades i que aviat acabarà amb tot el que era calma i tranquil•litat.

-L’has vist per algun indret? –em demanà, preocupat.

-No, no l’he vist d’ençà del dia que vengué a Bearn a demanar-me uns diners. No l’he tornat a veure. Potser en Miquel, que és a Capitania, sàpiga alguna cosa.

-Hi aniré de seguida –m’escometé abans de tornar a posar en marxa aquell giny infernal.

El vaig veure desaparèixer enmig d’un espès núvol de fum en direcció a la Seu.

Abans, emperò, sorneguer, en veure’m ben mudat, digué:

-Pots anar alerta, Salvador. Vas sense distintiu que et t’assenyali com a partidari de Goded. Qualsevol patrulla de militars o falangistes et pot pegar un tret pensant que ets al carrer per lluitar contra nosaltres. A Santa Eulàlia hi ha morts. Vés viu. Això no és un joc. Aquesta vegada és a tot o res.

“A tot o res”, el que sempre havia defensat Bernanos. La necessitat d’aturar l’avenç de l’esquerra, del marxisme fos com fos.

Desaparegué de la meva presència tan aviat com havia comparegut. El darrer que vaig veure era que s’acomiadava de mi, agitant la mà, des de la distància.

Bernanos el dinou de juliol del trenta-sis! Com podia manar aquella màquina infernal amb una sola mà? Em va fer la salutació romana, rient, feliç d’haver pogut veure amb els propis ulls el començament del terratrèmol que tant havia somniat.

Quan vaig arribar a Santa Eulàlia hi havia una gentada. Grups excitats de falangistes envoltaven el cadàver de Joan Barbarà, un conegut falangista que jeia, ja sense vida, enmig del carrer.

Hi havia nervis arreu. Uns al•lots molts joves que portaven fusells més grans que ells mateixos em demanaren de mala manera la documentació i m’aconsellaren que desaparegués d’aquells indrets.

-Vostè és dels nostres, ja ho sabem. El coneixem pels articles a la premsa, sempre contra l’esquerra –digueren en el moment de retornar-me els documents. Que el coneguem nosaltres no vol dir que els altres companys el coneguin. Marxi de seguida a casa seva. És el millor que pot fer.

Per primera vegada en la meva vida havia vist córrer la sang pels carrers de Palma. El rictus, gèlid, de la Mort, en el rostre d’aquell jove milicià estès prop de Cort m’impactà com un cop de puny.

Mirava els rierols de sang damunt les llambordes de la plaça. Talment un quadre abstracte. Com la pintura moderna, els burots que no m’agraden i que els entesos volen que considerem “art”.

El matí es presentava tèrbol, desconegut. Ocells sinistres planaven dins l’ambient. Vaig pensar que hauria de parlar amb el meu germà Miquel i amb Zayas, demanar consell sobre el que havíem de fer en circumstàncies tan especials. Era qüestió d’aconseguir un distintiu o desaparèixer fins que la situació restàs controlada. Si els militars eren expeditius, i els canons i metralladores que portaven les unitats revoltades així ho feien pensar, potser a l’horabaixa podríem continuar la tertúlia literària al cafè Alhambra o en el Lena’s bar.

Mai no hauria imaginat que la guerra duraria tres anys llarguíssims.

La Revolució que volíem naixia amb sang. Zayas ho havia insinuat feia temps, fent burla d’una màxima d’Engels. Em mostrà una pàgina de El Obrero Balear, portaveu dels socialistes, on hi havia un article sobre la violència. Rient, m’apropà el diari, amb una misteriosa expressió de felicitat al rostre, una expressió que en aquell moment no vaig entendre.

-Mira el que diuen els socialistes de la violència.

-I què diuen? -li vaig demanar sense mostrar-me gaire interessat per la qüestió.

-Llig, llig aquesta frase. Engels afirma que “la violència és la comare de la història”.

-Sang per a fer néixer un nou món? –vaig inquirir, pensant en altres coses.

-Exacte, Salvador. I això serà el que passarà aviat a Mallorca i per tota Espanya. Un riu de sang que purificarà el país de la putrefacció republicana.

En aquell moment no li vaig fer cas. “Desvarieja”, vaig pensar. Però sentint els trets pels carrers de Palma, veient els soldats situant els canons i les metralladores en els indrets estratègics de la ciutat, havent contemplat el cadàver de Joan Barbarà envoltat per un munt de mosques, vaig copsar el sentit de les paraules de Zayas quan em parlava de la violència.

El temps corria a una velocitat vertiginosa.

Com si fóssim els protagonistes d’una pel•lícula projectada de forma accelerada.

El divuit de juliol, a les set de la tarda, els tres germans Orlan érem a l’homenatge fet en honor de Georges Bernanos organitzat a l’Ateneo. En aquells moments Bernanos era dels “nostres” i, a més a més, un bon amic. El Gran Hotel era ple de gom a gom. Feia poc que l’Acadèmia Francesa havia concedit un important guardó al seu Journal d’un curé de campagne. Hi havia gent de totes les tendències ja que, malgrat la fama de conservador que tenia Bernanos, ningú no ignorava que era un dels autors francesos més importants.

Els terratrèmols de la guerra! Qui hauria dit que en vint-i-quatre hores els assistents al sopar de Bernanos quedarien dividits en dues parts irreconciliables?

Ni jo mateix ho hauria pogut imaginar! No ho hauria cregut. Molts dels que reien al meu costat en aquella nit del divuit de juliol, alguns dels qui alçaven la copa de xampany en el Gran Hotel, desapareixerien engolits per la violència incontrolada dels primers mesos de la guerra. De les rialles i els àpats, de la brillantor de les sales endomassades i el poder institucional anirien a parar als grillons, a morir a les cunetes de les carreteres, davant les parets dels cementiris. Un canvi sobtat i radical en unes hores!

Record que, després de l’homenatge, vaig marxar a Bearn, on solia passar uns dies d’esbarjo. Altres assistents anaren a celebrar l’esdeveniment a casa del cònsol francès. Un dia, passat molt de temps d’ençà de l’esclat del Moviment, el poeta Guillem Colom em digué que aquella vetllada a casa del cònsol no durà gaire. Els telèfons començaren a sonar i tothom marxà a la desbandada. Havia començat la sublevació militar.

La nit de l’homenatge a Bernanos, mentre sopàvem, escoltant les intervencions dels que retien homenatge a l’escriptor i amic, en Miquel em digué que no davallàs a Palma el dinou. Quan li vaig demanar si començava la sublevació, em va fer que sí amb el cap, mirant a dreta i esquerra, amb certa prevenció. Després, en veu baixa, afegí que ja em diria el que havia de fer. La meva presència no era necessària en els primers moments.

No li vaig fer gaire cas.

Pensava que tants d’anys de conspiracions, de reunions secretes, d’ordir l’enfonsament de la República fins a altes hores de la nit, l’havien trastornat una mica. Tenia por que emmalaltís. “No hauria de tornar boig”, vaig pensar, preocupat.

Quan al matí del dinou arribaren a Bearn les primeres informacions dient que les tropes ja eren al carrer, vaig davallar a Palma. De seguida, en trobar els primers controls de soldats i milicians vaig copsar que la sublevació era seriosa. De les paraules s’havia passat als fets.

-No s’esdevendrà res més -vaig pensar en veure que els soldats instal•laven els canons a la plaça d’Espanya. En unes hores els militars controlaran la situació i res no haurà passat. Suspensió dels partits polítics durant uns mesos, dissolució del Parlament i al cap d’uns anys tornar a començar.

Com de costum quan analitzava la situació política, em vaig equivocar. La sublevació militar no seria una sanjurjada més, un aixecament resolt en un parell d’hores.

Anar a viure a Bearn podia significar trobar la calma adient per replantejar aspectes essencials de la meva existència. Mort de dama havia significat un relatiu èxit malgrat el petit escàndol dels llibres llançats a la mar. Un llibre que em va costar l’enemistat del món de la cultura mallorquina. Jo ja tenia enllestida Mme. Dillon. Havia sortit en forma de capítols a Brisas. Però... podria publicar-la sencera? Què faria la censura? No ho tenia clar. Els temps havien mudat de forma irremeiable i en la nova situació, els censors llegien amb lupa. Desapercebuda abans del Moviment no volia dir que ara passàs el mateix. La història d’una relació amorosa una mica complicada, una lleugera crítica a l’estament eclesiàstic, podrien ser considerats temes perillosos. Malgrat el carnet de Falange podria ser processat. Calia anar viu. Si la burocràcia judicial et queia al damunt et podies veure involucrat en una espiral de problemes que se sabia com començaven però mai com podien acabar.

A pesar de les notícies sobre misterioses desaparicions i morts trobats a les carreteres, el cert és que després de la derrota roja a Portocristo, els mallorquins començàrem a gaudir d’una pau i una tranquil•litat paradisíaca. Bearn era una vertadera Arcàdia feliç. Palma havia estat pacificada en unes setmanes. La retirada de l’expedició de Bayo contribuïa a normalitzar la situació. Una “normalitat” ben especial, evidentment. Tot era militaritzat, les requises eren constants, el control de militars i falangistes s’havia fet absolut i la gent ja sabia que era qüestió de callar i fer bondat.

L’ordre regnava arreu.

Vaig riure interiorment. “Les al•lotes i els jovenots dels sindicats ja no em faran jutipiris quan passin davant les finestres de l’Alhambra. Els Primers de Maig republicans s’han acabat per molts d’anys”.

Em preguntava on seria ara aquella generació de ferotges anticlericals, de marxistes uniformats que desfilaven alçant el puny, cantant “La Internacional”. Tancats a la presó? A Can Mir, en el vaixell Jaime I? Detinguts al castell de Bellver o al fortí d’Illetes?

Res no és perdurable. Gaudiren d’uns anys de disbauxa anarquista. Però el somni del paradís damunt la terra s’havia esvanit, com el sucre que es fon dins la tassa de cafè.

De tant en tant sorgia de dins meu una por estranya, però ben real, a les conseqüències d'un inesperat canvi en la situació si els republicans aconseguien redreçar la marxa de la guerra. Va ser una sensació punyent que no deixà de mortificar-me durant els tres anys que durà aquella trista història. Una sensació que disminuïa dia a dia a mesura que s’anava constatant que la República, exceptuant els èxits efímers de Guadalajara i Terol, no aixecava el cap.

Les derrotes de l'exèrcit republicà, la pèrdua del Nord, la conquesta de Màlaga, la victòria de Franco a l’Ebre amb la incorporació de Catalunya a la zona nacional, l’ajut incondicional de Hitler i Mussolini a la nostra causa, tot això em va fer entendre que els rojos perdrien la guerra de forma irreversible.

Franco tengué una visió més clara de la importància de la unitat per vèncer els contraris. El decret d´unificació, l’ordre d’ajuntar carlistes, monàrquics i falangistes en un sol partit va ser un encert i ajudà moltíssim a la victòria.

Bearn, marxar al casal amb un grapat de llibres i els quaderns per a escriure era un somni que no em deixava ni de dia ni de nit. Seria possible deixar enrere les tertúlies a l’Alhambra amb Zayas, Mateu Palmer, Tamarit, Zaforteza?

Volia fugir de Palma fos com fos. La dèria d’escriure em dominava. Volia trobar un lloc segur, un refugi per a començar a pensar amb calma.

Reorganitzar la meva vida i la meva obra literària.

Ho aconseguiria?

Encara no ho sabia. Però el casament amb Maria Antònia indicava que anava trobant el camí.


El periodisme d'opinió (per Mateu Morro)

pobler | 05 Maig, 2022 15:43 | facebook.com

L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar. (Mateu Morro)


El periodisme d'opinió a les Illes



Miquel López Crespí: trenta anys de periodisme d'opinió a les Illes des de la premsa clandestina antifranquista a les col·laboracions a Última Hora, Diario de Mallorca, Diari de Balears, Cort, El Mundo-El Día de Baleares, Temps moderns, L'Estel, revista Sa Plaça, Llegir, Quatre illes, Eurosalmón, El Mirall... i les més diverses publicacions dels Països Catalans.

Per Mateu Morro i Marcé, historiador


En Miquel López Crespí és un professional de l'escriptura des de fa molts d'anys. Ha trescat pels camins de la narrativa, del teatre, de l'assaig i de la poesia amb constància i disciplina. L'article periodístic no ha restat tampoc al marge del seu interès. Record molt bé els escrits d'en Miquel dedicats a la crítica literària, al descobriment de la literatura moderna en un món de silencis obligats, tot just a principis dels anys setanta: noms que gairebé sols circulaven en els cercles d'iniciats, la tasca d'obrir portes i deixar entrar retxilleres de claror, l'entusiasme frenètic en llevar el polsim dels vells prestatges. Fa relativament poc que en Miquel López Crespí s'ha dedicat amb més freqüència al periodisme d'actualitat política. Com sempre que en Miquel envesteix una tasca ho ha fet amb passió i amb abundància. Ara, en aquest aplec [el recull d'articles publicats en El Mundo-El día de Baleares], els textos reflecteixen la seva manera de veure les forces polítiques insulars i els seus acords. Un tema sempre interessant, però alhora força difícil. Val dir que en Miquel López Crespí, en contra del que hom pugui pensar, no ha estat mai un polític. En Miquel ha estat, i és, un home d'idees i, sobretot, un home apassionat. Un home que ha llegit i escrit, que ha estimat i que ha viscut el seu temps des d'una posició personal inequívoca.


Per tot això, dins el panorama de la nostra literatura hi ocupa un lloc original: prolífic, universal i sempre crític. Tan sols un retret a fer-li: que a partir de mitjans dels anys setanta -sobretot des de finals- la definició política, el compromís social, a vegades hagi eclipsat una mica el seu món literari integrat per una rica cosmogonia feta de sensacions i intuïcions. En tot cas, treballador sense descans, ha fet de la literatura el seu ofici i ha construït el seu propi univers de complicitats amb la realitat i la seva gent.


En Miquel López Crespí no ha vist passar els temps agitats dels canvis dels anys setanta i vuitanta del segle passat des de la talaia, còmoda i neutral, del seu observatori intel·lectual. Tampoc no ha aspirat mai a esdevenir guia, pràctic o teòric, de qualque moviment d'alliberament. L'arrogància no ha estat mai el seu fort. Era enmig del carrer, quan tocava, assaborint llèpol cada un dels moments que ens acostaven a una ciutat més lliure i digna. Si la transició a la democràcia el va estimular i comprometre, tampoc no podia romandre insensible als fets novells d'aquest canvi de segle a les Illes Balears. En aquest aplec d'articles es van analitzant els aspectes més importants -als ulls d'en Miquel López Crespí- que han marcat el debat polític entorn de l'anomenat Pacte de Progrés. No és una anàlisi distant: en Miquel entén, des de la seva opció personal crítica però alhora de compromís, que el nou moment polític de les Illes Balears hauria d'haver fet néixer "una altra manera de fer política". Per a ell uns objectius senzills, gens utòpics, però alhora molt clars, haurien de definir el pacte dels progressistes i el seu govern. Això permetria evitar, si més no, el fracàs d'una experiència única que potser, diu ell, no es tornarà a repetir durant dècades, i fer possibles noves situacions, amb l'esperança d'un nou pacte, hereu i superador dels anterior.


La gran esperança d'un món lliure i en pau és la superació del fanatisme i la intransigència. Per desgràcia els temps que vivim estan molt marcats pels efectes de la devastació d'extenses regions del planeta impulsada per les multinacionals, pels rebrots fortíssims del fanatisme -i no sols l'eslamista- i per les tendències que empenyen cap a un pensament i a una societat repressiva. Malgrat tot, no crec que aquesta ona d'integrisme reaccionari pugui esvair amb facilitat les tradicions liberals, democràtiques i solidàries, d'una societat europea profundament pluralista. A mi m'ha cridat l'atenció la insistència d'en Miquel López Crespí en avisar-nos, en les seves anàlisis, dels perills de donar per bons o per innocents, amb ingenuïtat, elements característics de la ideologia racista i de l'extrema dreta.[...]


L'esquerra ha de saber que no és al poder per a continuar fent el que ha fet la dreta. Aquestes paraules sintetitzen molt bé allò que pensa Miquel López Crespí de la política i del pacte de progrés, i allò que demana, des del seu suport crític, als nous governants. En Miquel sap molt bé que la seva veu és crítica i ho serà sempre, si més no perquè voldria volar més lluny fins a tocar la utopia, dret del qual ningú no el pot privar. Però pensa que hi ha uns mínims que cal exigir i per davall dels quals ja no es pot baixar si no es vol provocar el fracàs de tota l'experiència. I aquests mínims els defineix per exclusió: per tal de fer allò mateix que feia la dreta no era necessari canviar el Govern. És a dir: s'ha de canviar de política en els continguts i en les formes. Mentre romangui en la nostra societat i en la nostra política aquesta aspiració de canvi hi haurà esperances en el futur. Per això no es pot acceptar el silenci complaent i servil, s'ha de parlar, s'ha d'entrar en el debat d'idees sense por. D'aquest debat en sorgiran propostes i alternatives, a nova política a la qual hem d'aspirar.


Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 04 Maig, 2022 19:01 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Falangista de primera hora


Palma s’havia fet insuportable. Com podia escriure amb aquell soroll de tambors, crits rituals, constants desfilades, reunions sense cap mena de sentit? Havien passat els dies de perill, quan els rojos eren a Portocristo, amenaçant Manacor. Eren setmanes de militància exaltada. Salvador Orlan, amb camisa blava i la boina roja del requetè, passejava pel Born al costat de les noves autoritats! Però una vegada que havíem aconseguit foragitar els rojos, la vida tornava a ralentitzar-se. Vaig escriure un poema als falangistes que pacificaren Palma en unes setmanes. El problema era que les execucions a l’amfiteatre del cementiri no em deixaven fer feina amb normalitat. Els trets enmig de la nit em posaven nerviós. Els vidres del despatx, al manicomi, tremolaven. Sovint havia d’anar als Te Dèums d’acció de gràcies per les ciutats que Franco anava conquerint. Era obligatori anar-hi amb l’uniforme del partit. Pel novembre del trenta-sis m’havia casat amb Maria Antònia i parlàvem d’anar a viure a Bearn, al casal de la meva infantesa.


Volia marxar, ho tenia decidit. No solament per l’ambient enrarit, el canvi en els comportaments personals i col•lectius que la guerra imposava, sinó per l’evidència certa que, malgrat que la victòria fos nostra, res no tornaria a ser igual. Brisas s’havia deixat de publicar i els mandos em demanaven articles enèrgics, durs, amb afirmacions rotundes i continuada afirmació de consignes. Els articles havien de fer l’efecte d’una bomba. Ser càustics, penetrar dins el cervell dels lectors a fi de no deixar ningú indiferent. Zayas, màxim dirigent de Falange, m’ho havia demanat i no m’hi podia negar.

Fer costat als guanyadors produïa una sensació embriagadora. Talment actuassis sota l’efecte d’una droga. Senties que el món era teu. Ja no havies de fer cua als establiments, quan anaves al cine o a comprar. La gent t’obria pas, silenciosa, amb por de molestar. Quan passejava amb Zayas i el coronell Tamarit els militars saludaven enèrgicament, amb gest marcial. Mai més no he tornat a sentir aquella sensació de poder absolut! No és estrany que els vençuts restin oblidats, que ningú s’apropi al soldat que ha perdut la batalla. La gent vol estar amb qui mana, amb qui pot oferir favors, amb els senyors. Aquell que no ha gaudit dels plaers de la victòria no pot valorar com pertoca el significat de la vida.

Falange em demanava que escrivís com si fes servir una metralladora. “Estam en guerra, no ho oblidis, Salvador. En guerra! A veure si ho recordes quan et posis a escriure. Pensa que ets un soldat de Franco, de la Revolució Nacional-Sindicalista!”, deia Zayas. I es palpava la pistola que duia penjada a la cintura. Com si em volgués indicar que, ara, el poder estava a la punta dels fusells.

No importava que m’ho digués. Sabia a la perfecció que estàvem en guerra i quina era la missió d’un escriptor que entra en combat. Es tractava de llançar les frases, els pensaments, de la mateixa manera que el soldat llança la bomba de mà a l’interior de la trinxera enemiga. Emprar la intel•ligència per a consolidar les idees, els objectius del Moviment. La teva cultura, les lectures que has fet durant la vida, la pràctica literària i periodística assolida amb els anys, s’havia de posar en línia, com si formassis part d’un regiment disposat a anar a la lluita. Eren els dies de la retòrica del “mitad monjes, mitad soldados”, del Cara al sol cantat a cada moment. En el cine, quan acabava la funció, en les desfilades, en el local del partit.

De monjo, ho reconec, mai no en vaig tenir gaire. Però els anys d’escriure a la premsa de Palma havien esmolat els meus reflexos dialèctics i servia, almanco així m’ho semblava, per fer de combatent de la ploma. Imaginava els articles que aniria escrivint: “Mi manifiesto contra los catalanes”, “Si nos hubiéramos rendido..”. Dedicaria a Georges Bernanos una col•laboració que portaria per títol “El genio de Franco”. Idees, en tenia moltíssimes. Volia col•laborar, fer front a l’enemic comú: el marxisme i el separatisme.

Però tampoc no volia fer massa sang. Si Tamarit i Zayas insistissin en els plans d’exiliar els col•laboradors de La Nostra Terra a Madagascar podria demanar que fossin perdonats. Quan va arribar el moment ho vaig deixar escrit: “Exclusiones, no. La remisión de las culpas”. Passats els anys encara m’ataquen; continua, més viva que mai, la llegenda negra en contra meva. Jo no vaig ser cap assassí. No vaig agafar el fusell per a anar a matar ningú. Ben al contrari, vaig demanar el perdó per als catalanistes. Què més podia fer en aquelles circumstàncies? Tampoc no era necessari atemorir-los tant. Amb un toc d’atenció bastaria per a tenir-los controlats. Tanmateix, la majoria eren gent de rosari i missa diària. La seva revolta separatista no passava de llegir alguns poemes d’Aribau al costat del braser! Ploraven amb “Lo Pi de Formentor” de Miquel Costa i Llobera. No crec que poguessin representar cap perill seriós per a la consolidació del règim. Què podien significar quatre poemets als ametllers en flor davant els nostres canons, els centenars de metralladores, els fusells que eren a la nostra disposició per fer callar qualsevol dissidència? Podíem ser magnànims, concedir una petita escletxa per al conreu del mallorquí. Res que pogués dificultar la consolidació d’una cultura d’abast universal com era l’espanyola. La victòria ens permetia aquestes mesures. Com els senyors que donen una almoina als criats de la possessió. Amb els regionalistes faríem de senyors. Els perdonaríem els errors recents. Covards, demanarien perdó, es retractarien públicament. Lliurarien els companys que no signassin la petició de perdó als cans. Sabia que molts d’ells demanarien l’ingrés a Falange. Altres no tornarien a escriure mai més en vernacle. Ho vaig explicar al coronell Tamarit. “Le aseguro, mi coronel, que no representan ningún problema para el Glorioso Movimiento Nacional. Le doy mi palabra de honor. Ya sabe usted que mi hermano Miguel y yo mismo podemos enorgullecernos de haber estado siempre en la vanguardia contra el catalanismo de las Islas. Nuestra familia, y usted lo sabe a la perfección, ya que mis hermanos Miguel y Guillermo colaboran en la instrucción del proceso contra Emilio Darder, Alejandro Jaume, Antoni Mateu y los otros izquierdistas, ha estado desde el primer momento con el Ejército y con las fuerzas del orden”.

El vaig convèncer.

Alguns perderen la feina, però els altres, els penedits, mai ningú els va anar a cercar per portar-los a la presó.

Què més volien en aquelles circumstàncies?

Va ser una victòria de la qual puc vanar-me. Ho deixàrem escrit en els diaris. Vaig demanar, i en Miquel era de la mateixa opinió, que escrivissin novament. Que s’animassin en el conreu de l’autèntic mallorquinisme. Érem condescendents. Els convidàvem a continuar lloant les nostres muntanyes, el pla, les cales amagades, la bellesa de sa Foradada, la badia de Pollença, les glòries de Ramon Llull, Jaume I el Conqueridor, la desgràcia de Jaume III a la batalla de Llucmajor. A qui pot fer mal una mica de folklore regionalista? A Mort de dama vaig fer befa d’aquell estantís món provincià. Però en temps de la guerra, una vegada s’havien desvinculat de Catalunya i el catalanisme... per quins motius els havíem de negar el pa i la sal? L’ensurt ja el portaven al cor. Un ensurt de per vida. Talment un càstig que mai no podrien oblidar. Si els enemics m’han acusat de covard, ells ho eren molt més. La majoria deixaren d’escriure, atemorits davant la gosadia d’haver volgut agermanar-se amb Barcelona. Quants d’ells no desaparegueren per sempre més per les clavegueres de la història? Si haguessin estat escriptors de vena, autors de veritat, mai no haurien abandonat la ploma. És en temps de dificultat quan es demostra la vàlua d’una persona.

Però... a què treu cap recordar aquells fets? Amb el pas dels anys, la famosa Resposta als Catalans, els meus articles de combat contra els catalanistes mallorquins serà una anècdota, un record oblidat en el racó més amagat de la història. A no ser que els enemics ho treguin de l’armari dels records i vulguin emprar en contra meva velles i arnades històries del passat.

Els meus contraris poden dir el que vulguin. Si els vaig fer mal amb les col•laboracions que escrivia per als diaris i la ràdio, també sé que els vaig salvar de situacions encara pitjors amb aquell article que els va fer reflexionar i demanar perdó.

Un article amb un títol prou encertat: “Exclusiones, no. La remisión de las culpas”.

Els perdonàrem.

El coronell Tamarit no volgué insistir més. Alfonso Zayas va acceptar al partit alguns dels signants de la Resposta a Falange. No hi volgué una entrada col•lectiva. Els va anar admetent un a un, segons les conveniències del moment.

Ningú els va anar a cercar. Cap d’ells no desaparegué pels foscos camins de Mallorca en aquell estiu del trenta-sis.

Les polèmiques amb els regionalistes i amb l’esquerra serviren per ensinistrar-me en la defensa i en l’atac, en la ràpida reacció contra les idees del contrari. Sense quasi adonar-me’n, havia anat bastint un estil summament personal i que em permetia enfrontar-se amb tothom. M’havia creat munió d’enemics, però pocs s’atrevien a portar-me la contrària, a polemitzar amb mi. Els portava un avantatge molt important i ells no se n’adonaven. La majoria dels meus crítics socialistes i regionalistes defensaven aferrissadament, perquè hi creien, perquè eren la seva vida, principis i conviccions. Des de la meva atalaia els veia venir, sorneguer. Legió d’il•luminats que creien en la pàtria catalana, en la necessària unió de les terres de València, Catalunya i les Illes. I què en diríem, dels socialistes? Sempre somniant en una revolució irrealitzable, en la Repartidora, com a solució per a tots els mals d’Espanya. Sense voler veure que rere cada revolució sempre sorgeixen noves injustícies. Molta Liberté, Egalité i Fraternité, però la màquina infernal del doctor Guillotin funcionava sense aturar enmig de la tètrica plaça de la Revolució. O tenia cap sentit que les peixateres, els advocats sense feina de París, volguessin dirigir França? L’home de tota època i contrada, en qualsevol circumstància històrica, sempre amb cucales, girant, fent voltes com els ases a la sínia, repetint els mateixos errors, sense poder trobar mai el camí, la drecera que el tregui d’aquesta vall de llàgrimes, condemnat pels segles dels segles a l’obscuritat més absoluta. Tanmateix, no hi ha més paradisos que els paradisos perduts.

La meva arma secreta era el cinisme. Posaven massa passió en les idees que defensaven. Eren bons de vèncer. S’exaltaven. Bastava un simple pensament de Voltaire per enfonsar la seva buida xerrameca. Jo sabia que era millor polemista i millor escriptor que tots plegats. Mai ningú no em va poder llevar del cap aquest convenciment. Ni Miquel Ferrà, quan atacà de forma violenta Mort de dama, no aconseguí que deixàs d’escriure, que cregués que anava per mal camí. Ningú mai no va tòrcer la meva voluntat ni les meves idees. Ni abans de la guerra ni posteriorment. La seguretat en la vàlua de l’obra literària que he anat bastint m’ha donat forces per a resistir les endemeses dels contraris.

Però l’hivern del trenta-sis, quan em vaig casar amb Maria Antònia, el gruix de la meva obra literària estava per fer.

Havia de trobar recer, un indret on amagar-me, on poder escapolir-me de les sol•licituds de Zayas i del coronell Tamarit.

Què fer per aconseguir-ho?

Aquesta era la pregunta que em dominava, que em mantenia en tensió.

Poc abans de la guerra, Mallorca ja s’havia convertit en un univers inhabitable. Tot de cotxes circulant arreu, sense mirar si hi havia vianants que volguessin travessar el carrer. Automòbils fent sentir els insuportables clàxons. Tramvies grinyolaires, la música cridanera de les ràdios... Les manifestacions del Primer de Maig, amb tant de beat laic enlairant els seus sants i màrtirs: Ferrer i Guàrdia, Pablo Iglesias, Lenin, les imatges dels bandolers illencs Joanot Colom i Joan Crespí...

Aïllat pels regionalistes, em considerava un exiliat dins la pròpia terra.

El futur que s’albirava no m’agradava gens.

M’adonava que, malgrat la demagògia dels discursos aparentment enfrontats, dreta i esquerra tenien el mateix concepte de la paraula “progrés”. Els uns i els altres semblaven embogits. Tothom partidari de la massificació de la societat, de la vulgaritat generalitzada. Qui podria viure en una societat només preocupada pel consum d’objectes, immersa en el més vulgar materialisme? L’augment continuat d’un fals igualitarisme en el xerrar i en el vestir feia quasi invisible l’existència de les castes, la distinció natural establerta entre els antics estaments. La desigualtat en la forma de viure, en la manera de parlar era el que donava color i sentit a la vida.

La meva Mallorca anava morint sense que ningú no pogués aturar la malaltia que la portava a la tomba. El progrés mal entès. El simplisme campant arreu. Gent sense estudis, anticlericals de poca volada que volien dirigir el país. Aleshores, parl dels anys de Brisas, em feien riure aquelles persones que s’apassionaven en la defensa d’uns ideals. Els utòpics sempre m’han semblat estúpids. Jo ho veia tot amb un cert escepticisme. Sabia defensar les meves posicions amb força, amb la mateixa passió que ells posaven en les seves absurdes disquisicions. L’avantatge que jo tenia era el relativisme, estar sempre rere la barrera, procurar que res del que defensava fos tan important com la vida personal, la tranquil•litat, el meu benestar. Una certa dosi de cinisme sempre va bé per a enfrontar-te a aquells que porten els ulls embenats per idees i principis que creuen vitals.

Tanmateix no podia fer res per aturar el cataclisme. El temps havia mudat de forma irremeiable. Ara, amb els rojos trepitjant terra mallorquina, ja no em podia fer el desentès. Havia arribat l’hora del sentiment, de la passió en la causa salvadora d’Espanya. Havia d’escriure, parlar per la ràdio amb la mateixa fermesa que ho poguessin fer Zayas i el meu germà Miquel.

Zayas sabia que jo era un polemista de primera. I volia que posàs aquelles aptituds al servei del Moviment.

Com negar-me a col•laborar amb els amics? Qui ignorava a Mallorca que, amb el meu germà Miquel, sempre havíem estat a l'avantguarda de la lluita contra el catalanisme, contra la vulgaritat que volien imposar els socialistes?

Eren temps difícils i ningú no podia romandre neutral. Qualsevol dubte, la manca de decisió i compromís podia ser considerada una traïció.

Alfonso Zayas, l’amic Josep Moragues i Montllau, em convidaren a afiliar-me al partit de José Antonio.

No hi vaig posar cap inconvenient i, de cop i volta, el metge bon vivant que feia Brisas, per entretenir-se i anar passant el temps, es trobà militaritzat, uniformat, servint al nou règim sorgit de la sublevació militar.

Havíem de col•laborar en la difusió de les idees de José Antonio Primo de Rivera. Posar-nos a disposició incondicional del general Franco o, en cas contrari, ningú no podia garantir què podria esdevenir-se demà.

O blaus o rojos.

Jo estava vertaderament indignant pels bombardejos de l’aviació de Catalunya. Ho trobava un crim contra els mallorquins, una provocació que no es podia perdonar. Va ser quan intensificàrem la redacció d’articles i col•laboracions radiofòniques contra la Generalitat. Era el moment de defensar Mallorca, tot allò que havia estat el nostre món, una idea d’Espanya que l’esquerra i la maçoneria volien anorrear amb les armes, envaint les Illes, bombardejant la població civil, emprant tot el que tenien a l’abast per fer-nos mal, vèncer-nos, anihilar-nos. Per això mateix, perquè vaig trobar un crim imperdonable que els catalans ens enviassin els avions, em vaig fer de Falange.

Em ve a la memòria el dia que vaig prendre la decisió. Va ser en el mateix instant que les bombes caigueren damunt els edificis de la porta de Sant Antoni. Havia anat a comprar uns quaderns a la llibreria Pericàs. Just feia uns moments que havia passat per l’indret on s’ensorraren els edificis a causa de les explosions.

En segons em vaig adonar de la fragilitat de la vida, de l’absurd dels plans que fèiem. Les ambulàncies portaven els morts i ferits als hospitals. Desgavell de plors. La pols ho cobria tot. L’infern del Dant damunt la terra! Els soldats que manejaven les metralladores situades damunt un edifici proper començaren a disparar contra l’esquadrilla de bombardejament arribada de Barcelona. Un burgès que sortia del seu auto, els increpà. “No els emprenyeu. Encara tiraran més bombes!”. Dit això, es tornà a ficar dins el cotxe i desaparegué per les avingudes.

Estava indignat de veritat. No podia entendre com encara hi havia particulars que podien anar amb cotxe. Érem en guerra! Un ban de Capitania havia requisat tots els vehicles particulars, les motos, els aparells de ràdio, l’oli, els queviures. Per quins motius encara hi havia gent que podia disposar d’un vehicle propi, gastar la benzina que els nostres soldats necessitaven per a combatre els rojos?

Burgesos que res no havien fet en temps del desastre republicà deien ara als soldats de guàrdia que no disparassin contra els catalans que ens atacaven. On s’havia vist tanta covardia, aquesta manca de decisió!

Crec que va ser el moment exacte què vaig decidir demanar l’ingrés a Falange.


Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

pobler | 04 Maig, 2022 17:12 | facebook.com

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)


Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)


Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.


‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.


Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.


Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

El cine dels anys 60 i 70

pobler | 03 Maig, 2022 23:19 | facebook.com

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)


El cinema "rupturista"



Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.



Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí

pobler | 02 Maig, 2022 16:33 | facebook.com

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles. (Pere Rosselló Bover)


Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura". (Pere Rosselló Bover)


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


Tardor, 2004

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

El Maig del 68 i la generació literària dels 70

pobler | 01 Maig, 2022 15:49 | facebook.com

No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)


El dietarisme a les Illes: records dels anys 70


En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.


Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.

Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.

La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.

Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?


La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.

La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona

pobler | 30 Abril, 2022 10:43 | facebook.com

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)


Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)


Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.


‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.


Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.


Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

pobler | 28 Abril, 2022 18:32 | facebook.com

Llorenç Villalonga – El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).


Llegir el diari al cafè Alhambra


Pels vestits, pels pentinats, per les sabates i espardenyes gastades sabia a la perfecció que tota aquella generació que desfilava davant els vitralls del cafè Alhambra el Primer de Maig del trenta-sis eren els nostres criats i jornalers, els obrers de les fàbriques de sabates, les empleades de les botigues de Ciutat. Munió de cosidores i brodadores, funcionaris de l’ajuntament, mestres, professors que desfilen, feliços, amb El Obrero Balear i La Batalla sota el braç. N’hi ha que s’han posat el millor que tenen: la camisa blanca dels dies de festa, el vestit que s’han cosit les al•lotes després de la feina. Una roba que saben que només es poden posar en moments especials. Cal tenir cura de la roba! És molt cara i els treballadors no poden portar roba anglesa de qualitat.


Pels vestits, pels pentinats, per les sabates i espardenyes gastades sabia a la perfecció que tota aquella generació que desfilava davant els vitralls del cafè Alhambra el Primer de Maig del trenta-sis eren els nostres criats i jornalers, els obrers de les fàbriques de sabates, les empleades de les botigues de Ciutat. Munió de cosidores i brodadores, funcionaris de l’ajuntament, mestres, professors que desfilen, feliços, amb El Obrero Balear i La Batalla sota el braç. N’hi ha que s’han posat el millor que tenen: la camisa blanca dels dies de festa, el vestit que s’han cosit les al•lotes després de la feina. Una roba que saben que només es poden posar en moments especials. Cal tenir cura de la roba! És molt cara i els treballadors no poden portar roba anglesa de qualitat.

També hi són els infants, ben mudats, amb el millor que tenen, en braços de la mare. Els més joves, orgullosos, desafiants, porten els uniformes de les joventuts socialistes i comunistes. Honorar la festa dels treballadors! Sempre ho vaig considerar una ximpleria. El que s’hauria d’honorar seria el dia de les vacances perpètues, el jorn que l’home no necessitàs guanyar-se el pa amb la suor del front. Celebrar el Primer de Maig és com fer una festa en honor de l’esclavatge. Tots ho som, esclaus del destí. Jo, fent de metge per quatre rals; ells, els manifestants, treballant en el seu ofici per sobreviure. Però no els ho faré entendre per molts articles que escrigui en El Día. Qui faria cas a un feixista, com em tenen considerat? Un reaccionari, un intel•lectual de dretes, talment m’etiquetaren d’ençà dels meus primers escrits a la premsa palmesana.

Pobres! Es consideren laics, moderns, anticlericals, i en el fons no fan més que repetir els ritus religiosos de totes les èpoques i contrades. En la seva ignorància no s’adonen que, més que participar en una festa revolucionària, el que fan es formar part d’una processó beatífica. Tot això és tan evident que no entenc com no ho poden veure. Mires qui va davant i constates que l´únic que han fet és substituir el bisbe i els capellans de les demostracions catòliques pels dirigents dels partits d’esquerra i les diverses organitzacions sindicals. Són unes manifestacions que no porten cors de monges cantant el Salve Regina, però sí que hi són presents els orfeons proletaris interpretant “La Internacional” i “La Marsellesa”. No porten el Sant Crist de la Sang o la Beateta però enlairen, talment els escolans aixecant les imatges religioses, els estendards amb els retrats brodats de Pablo Iglesias, Rosa Luxemburg, Karl Marx i Frédéric Engels. Les obreres més velles s’apropen a qui porta el retrat dels sants laics, com podria fer una beata amb el vestit de la Verge Maria i el besen. Algunes se senyen, com si fossin imatges de Jesucrist! Com riuria Voltaire si pogués veure tanta comèdia! A mi em produeixen el mateix avorriment que les processons de la parròquia. Encara hi vaig. Més que res per seguir la tradició del pare i la mare que mai no hi mancaven. Aquesta mena de ritus no tenen cap sentit. La religió és solament una moral, una ètica, una forma d’entendre el món i, sobretot, una arma per a conformar el poble. Donar consolació. Si llevam aquests serveis essencials per a mantenir la societat... què pot significar la religió? El cristianisme és el fonament de tot el que consideram la nostra cultura. Per això mateix ja s’ho val anar a sentir un sermó malgrat que al final quedis adormit i l’esposa t’hagi de pegar una colzada avisant que l’acte ja ha acabat.

Els esquerrans proven de baratar els sants cristians pels profetes de l’ateisme. Una operació semblant a la que va fer la incipient jerarquia catòlica quan, fa dos mil anys, substituí els déus pagans pels sants cristians. Només mudaren els noms. Tota la resta quedà igual. Hi ha molts investigadors que han estudiat a la perfecció aquesta hàbil i intel•ligent substitució de les festes paganes per les cristianes. Canviar les festes en honor del naixement del déu del Sol pel dia del naixement de Jesús. Incorporar la mitologia grega i romana al devocionari de la nova religió legalitzada per Constantí. En el fons, igual que ara amb els sants laics, el canvi era més parent que real. Es tractava de mantenir els mateixos ritus, no desviar la gent crèdula dels seus costums. El poder vol que el poble vagi sempre rere fantasmes... En un passat remot els déus romans i grecs; posteriorment el Crist i ara, pancartes i monuments aixecats en honor de Brutus, Espartac, Marat, Pablo Iglesias. Sentia llàstima per la credulitat de les masses. Em preguntava si un dia arribaríem a veure monuments de marbre aixecats en honor de Manuel Azaña, Marcelino Domingo, Lluís Companys o Stalin!

En Miquel, el germà, em digué, rient:

-No són tan perillosos com sembla. Si creuen en banderes i retrats de paper vol dir que són dòcils i manipulables. Tenen fe, creuen en la boira fonedissa de les imatges dels sants que passegen. Normal. Cap diferència amb els catòlics. El problema esdevendrà el dia en el qual no creguin en els professionals de la demagògia, en els sants laics.

Em mirà fixament demanant-me una resposta amb els ulls.

-Imagina un poble que només creu amb ell mateix. Unes masses esvalotades que desconfien dels agitadors. Un poble armat que hagi cremat els sants enmig de la plaça. Uns obrers i obreres que vulguin governar sense intermediaris, sense burocràcies, directament, com en els primers anys de la Rússia dels Soviets. T’ho pots imaginar? Com a França en temps del Terror.

M’agafà de la mà amb força i afegí:

-Aleshores res no ens podria salvar. No ens perdonarien, ens pots tenir la més completa seguretat.

Li vaig dir que sí amb el cap. En el fons, els partits, les organitzacions d’esquerra eren un corsé que provava de contenir els impulsos més venjatius del poble. Largo Caballero, la UGT pactant amb la dictadura de Primo de Rivera... no va ser l’instrument essencial per a mantenir l’ordre en aquells anys crucials? El pacte dels socialistes amb la dictadura permeté a la patronal i la policia intensificar els atacs contra la CNT i els anarquistes, que eren els que representaven l’autèntic perill. Mai vaig mirar els manifestants per provar de descubrir si coneixia algú. La meva actitud era la contrària de la que mostraven els amics de tertúlia. Zayas, Palmer, Barrado, Zaforteza guaitaven pels finestrals sense gens de por a ser reconeguts pels manifestants. En Zayas portava una plagueta per apuntar els noms dels que coneixia. Espiaven per a poder saber, el dia de demà, el dia de la veritat, el dia de la sang, qui eren els dirigents de l’esquerra, els personatges més destacats de la manifestació. Indagaven els seus noms per anar a cercar-los a casa seva quan pertocàs. Ho deien ben clarament, sense cap mena de vergonya.

Amb el pas del temps moltes d’aquelles converses intranscendents cobren un sentit que mai no havia copsat. Mentre debatíem la prostració d’Espanya, la pèrdua de l’imperi colonial, el desastre de Cuba i Filipines, la rebel•lió del Rif i comentàvem el darrer llibre de Ramiro de Maeztu i José Ortega y Gasset, alguns redactaven les llistes negres del demà.

-Volen fer com a Rússia. Ens posaran a fer feina al camp, ens robaran la terra, les cases, tot el que tenim. L’estat s’apodera dels infants, els porta a llars de la infància on són ensinistrats per comissaris bolxevics –deien, esverats, els meus contertulians.

Encara no podia imaginar que la sang anàs a lloure, tan abundosa, pels camins de l’illa. Vivia despreocupadament. M’arribaven rumors, històries que feien referència a un possible cop militar. En el meu cercle d’amics ningú no s’amagava de dir que, quan arribàs el dia assenyalat, agafarien les armes per restablir l’ordre.

Jo vivia en un altre món. La publicació de Brisas m’entretenia moltíssim. Era feliç a la meva manera. No necessitava anar a reunions i practicar amb les armes. Un bon llibre m’era suficient. Bones feines, haver d’estudiar el rostre dels empleats que circulen rere una pancarta el Primer de Maig o qualsevol dia de l’any!

Les fileres de manifestants passaven davant l’Alhambra. Uns grups desfilaven enquadrats quasi militarment. Altres, cantant, ho feien anàrquicament. Els comunistes i socialistes eren els més seriosos. Pareixia que volien marcar el pas. Imaginaven que eren la futura policia roja, l’Exèrcit de Lenin i Trotski? Com si em trobàs davant un lleó que em volgués devorar. No fer cap moviment. Procurar que la fera cercàs un altre objectiu. Sentia el soroll dels manifestants. Llegia el diari i, una mica preocupat, mirava de coa d’ull, imaginant el futur que s’esdevendria en cas de triomfar la revolució que somniaven aquells desgraciats. Efectivament, eren molts. Cada vegada hi havia més gent. Les pancartes dels gremis, de les associacions obreres augmentaven any rere any. Hi compareixia una gernació de pobles. Els sindicats i cooperatives organitzaven expedicions i els trens baixaven plens per a participar en la gran demostració palmesana. Llogaven camions, cotxes particulars. Altres, com si es tractàs d’anar a Lluc, a veure la Verge, arribaven en carros. Com les romeries de Bearn! Tot era molt semblant a la meva infantesa, amb la diferència que ara no era el sacerdot qui presidia la festa. Volien ser molts. Per això els agitadors de ciutat recomanaven als seguidors dels pobles que portassin coneguts i amics, la família sencera. Ho veia escrit en els rostres: volien demostrar als conservadors de Palma el poder de convocatòria que tenien. Fer-nos veure que el futur era del proletariat i no de les beates i senyorassos de sagristia que encara anaven a missa i resaven el rosari cada dia.

Reflexionava sobre els canvis esdevenguts a Mallorca. Si el meu pare visqués no reconeixeria aquesta ciutat. El poder dels sindicats havia crescut moltíssim i els homes i les dones, perdent l’antic respecte pels senyors, segurs del suport de les respectives organitzacions, s’atrevien a demanar augment de sou, millores en les condicions de treball.

La rebel•lió de les masses! Com havien d’estar atemorits, ser humils com abans, si sabien que els seus governaven a Madrid, dominaven l’Ajuntament de Palma. Els veia les cares quan passaven fregant l’entrada del cafè. Miraven cap a l’interior amb un cert aire de desafiament. Les al•lotes més joves, les més atrevides, deixaven per uns moments la riada humana i, apropant-se a les vidrieres ens treien la llengua fent-nos jutipiris. Es reien de nosaltres. Els homes ens fitaven amb mal ull, com si fóssim una espècie a exterminar. Talment com afirmaven a la revista El Obrero Balear i moltes altres publicacions populars, nosaltres érem una classe en decadència. Metges i advocats, arquitectes, sacerdots, els que no feien una feina física, érem considerats paràsits que vivíem a costa del sofriment del poble. Per a la majoria de gent que desfilava al meu davant aquell Primer de Maig voler fer diners, fer-se ric amb l’exercici de la medicina era un crim contra la humanitat. Ho afirmaven en els pamflets. Per a ells, la medicina i l’ensenyament haurien de ser uns serveis públics gratuïts que l’Estat posava a disposició de la societat. Aleshores, si triomfava aquesta espècie de bolxevisme social... quin sentit tendria la feina intel•lectual de les persones, l’esforç per estudiar una carrera? Si els estats llevaven la possibilitat de fer-se ric, de guanyar diners amb el que estudiam, especulant a la borsa amb el que té... què hauríem de fer? Esdevenir un esclau, com a Rússia? Era aquest el futur que volien per a nosaltres els manifestants del Primer de Maig? Una vegada vaig parlar d’aquesta qüestió amb el socialista Alexandre Jaume. No ens entenguérem. Afirmava que primer defensaria la labor de les sacrificades monges dels pobles abans que l’interès econòmic dels metges que es dedicaven a la medicina privada. Pel que parlàrem, pel que vaig endevinar en l’entonació de la seva veu, guanyar diners amb les malalties del poble era el crim que més l’indignava.

Mai no havia vist tanta ràbia continguda en el rostre d’una persona. Em mirava com si tengués al davant un escarabat que calia esclafar sense cap mena de consideració.

Instintivament vaig fer una passa enrere.

Marxà sense mirar-me de cara.

Quan els demanaves d’on podria treure l’Estat els diners per a poder satisfer les necessitats de la població, tenien ben apresa la resposta, com si els haguessin ensenyat a recitar un catecisme. Repetien la fórmula com els lloros. Els diners s’havien de treure dels rendistes, dels sectors que consideraven “parasitaris”. I, en cas de problemes, sempre existia el recurs de l’expropiació de terres de les grans propietats.

Ni Alexandre Jaume ni cap socialista consideraven sagrat el dret de propietat. I, molt manco, que fos un dret intocable, un fonament de la societat que calia defensar i sense el qual l’Estat no podria existir.

Quin desgavell si un dia arribassin a triomfar les follies de la xurma! No reconèixer l’esforç que una persona ha fet per acabar la carrera de medicina, considerar que cobrar les visites és un robatori, voler que els professionals facin per al poble. Era el comunisme. No hi havia diferències essencials entre socialistes i comunistes. Aquest era el perill real que amenaçava els costums, la tradició, la nostra manera de viure en els mesos d’abans de la tempesta.

Continuava contemplant aquella riuada de gent. Reconeixia el batle de Palma, Emili Darder, el socialista Alexandre Jaume. Gent prou coneguda del món polític ciutadà com Bernat Jofre, el catedràtic de l’Institut Balear de Palma Docmael López Palop, en Francesc de Sales Aguiló, Andreu Crespí, que fundà el Col•legi Cervantes, el batle de Manacor, Antoni Amer. Hi veig també n’Antoni Mateu... Hi distingesc, i em sorprèn veure’l entre la gent, un home ric com Antoni Maria Ques...

Els records d’aquell Primer de Maig! Per un moment em vaig sentir malament. El càncer de la revolta s’havia estès tant que fins i tot Antoni Maria Ques es mesclava amb criades i picapedrers? No ho podia creure. On arribaríem a parar. El fet de veure tants intel•lectuals de prestigi al costat dels descamisats era prou delicat com per a no tenir-ho en compte.

El coronell Ricardo Fernández Tamarit, que estava al nostre costat, a l’Alhambra, també havia vist els professors i s’exalta. La seva imatge em torna i torna a la memòria. Té la mirada vidriosa. No pot contenir la indignació. Ple d’ira es dirigeix a mi, exclamant:

-Els intel•lectuals, vet aquí els pitjors, Salvador. Sort que ets amb nosaltres. En cas contrari et podria pronosticar un futur tan negre com el que tendran els que desfilen fent costat als toixarruts de la manifestació si un dia les forces sanes de la nació espanyola decideixen redreçar la situació catastròfica en la qual ens trobam. Ho pots pensar bé. No ho oblidis. Et convé no allunyar-te gaire del nostre costat.

Era una advertència, una amenaça? El coronell Tamarit no jugava amb les paraules. Era perillós. Summament perillós. Però això mateix a Burgos, Franco en persona li va encomanar la instrucció del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. Els quatre foren afusellats.

Els comunistes, igual que els socialistes, portaven un uniforme paramilitar semblant al que, poc després d’aquell Primer de Maig, portaríem els falangistes. O la bandera de Falange no era copiada de la de la CNT? I la nostra camisa blava... no era un homenatge al blau dels monos proletaris? I el llenguatge revolucionari, antiburgès de José Antonio... no era semblant al dels clàssics del socialisme i el bolxevisme? Em feia gràcia l’absurda retòrica hitleriana, el ferreny missatge nacionalista dels nazis del Partit Obrer Nacional Socialista Alemany i la seva bandera roja. Bandera roja on, per distingir-se dels comunistes, havien substituït la falç i el martell per l’esvàstica. Però la retòrica anticapitalista per enganyar els ximples hi era, idèntica. D’on havia copiat José Antonio el seu missatge? Crec que el seduïen per igual els feixistes italians i els nazis. En els anys vint i trenta, el somni del món benestant era aturar el pas a les consignes que venien de Moscou. Els seguidors de Lenin s’havien instal•lat, triomfants, a la sisena part del planeta i els seus avions eren a unes hores de Varsòvia, Praga i Berlín. A les tertúlies de metges i militars del Born, a l’Alhambra, ho comentàvem, rient. A algú li tremolava una mica la veu quan demanava, provant que ningú no notàs la nerviositat que el posseïa:

-I vosaltres què pensau... Si un dia guanyen els rojos, els partidaris de sa Repartidora... ens penjaran o simplement ens posaran a fer feina, com han fet amb els rics i el clergat de Rússia?

Pensaven, de veritat, que a Mallorca, després de tants segles de pau i tranquil•litat podia triomfar una revolta obrera? No tenien fe en l’exèrcit, en la Guàrdia Civil? Jo era de l’opinió que, si els militars i la Guàrdia Civil romanien fidels a la llei i l’ordre, amb quatre trets i dues canonades era suficient per a dissoldre la manifestació més perillosa que pogués organitzar-se. Sempre que els manifestants no portassin armes i no comptassin amb complicitats dins l’exèrcit, evidentment.

-Jo ja sé què faran amb mi els socialistes. Ja m’ho digueren l’any trenta-quatre. M’han de penjar d’un arbre. Tenc el privilegi de tenir escrita, segellada i signada, la sentència de mort. Per reaccionari i per feixista, diuen. Així és que ja no he de preocupar-me de saber quin serà el meu destí. Podeu trobar el veredicte a les pàgines de la premsa socialista.

No sabien què dir. Com si haguessin emmudit de sobte. Talment algú els hagués tallat la llengua.

D’un cop d’ull podies copsar com, en beure el cafè, la mà els tremolava.

Però ara rememor el Primer de Maig del trenta-sis. Contempl els manifestants que desfilen, riallers, pel Born. Els contertulians del cafè Alhambra encara no portam l’uniforme de Falange ni enlairam enmig del carrer la bandera roja i negra de la Revolución Nacional-Sindicalista. Les pancartes demanen la llibertat dels més de quinze mil presos polítics que hi ha a les presons a conseqüència de la Revolució d’octubre, a Astúries. Sent les consignes a favor dels comunistes alemanys i italians empresonats per Hitler i Mussolini. Pens: “La República de Trabajadores que hi ha inscrita en la constitució republicana”. A diferència dels vividors de la política, els manifestants d’aquest Primer de Maig la volen veure bastida en la realitat, no solament en els papers. És el col•lectivisme soviètic avançant, poderós, sense que ningú no s’hi oposi, pels carrers de Palma. Davant casa meva! Les senyores que vénen de resar el rosari se senyen, atemorides. Pens que demà, ben aviat, aquesta riuada de treballadors de fàbriques i comerços, de mestres d’escola i criades de pescadors i fematers, de cambrers i jornalers, ens llevaran el que ens pertany d’ençà de generacions, des de la conquesta del rei en Jaume. “Sa Repartidora”! és la paraula d’ordre entre aquests pobres ignorants dirigits per quatre girondins i jacobins d’anar per casa.

L’esperit de chauffeur enmig del carrer, la vulgaritat organitzada que demà pot, des del parlament o des del poder d’un totalitarisme comunista, decretar el treball obligatori per a tothom, l’abolició del matrimoni i la propietat privada, el final del poder de l’església catòlica, l’absoluta prohibició de l’ensenyament de la religió, el desterrament dels ordes religiosos... I això només seria el començament d’un embrutiment general de l’esperit i les consciències. Talment com ho havia previst de forma magistral José Ortega y Gasset a La rebelión de las masas!

José Ortega y Gasset, Oswald Spengler, Gregorio Marañón... els meus mestres!

Per què vaig demanar l’afusellament d’Ortega y Gasset, el geni de qui tant havia après? Com vaig arribar a caure tan baix? Qui em va fer signar aquell article a La Última Hora dient de l’autor de La rebelión de las masas: “los fascistas harían bien en fusilar si regresara de París”. El vaig escriure per pròpia voluntat? Era el que sentia en aquells instants?


El Maig del 68 i la novel·la històrica

pobler | 28 Abril, 2022 16:34 | facebook.com

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània

pobler | 27 Abril, 2022 10:30 | facebook.com

Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (IV)

pobler | 26 Abril, 2022 16:24 | facebook.com

La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres. (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)


Vist amb perspectiva històrica, aquestes narracions –les que podem trobar en els llibres Notícies d’enlloc, La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac... - a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobar un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que ens interessen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això l’estreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres s’havia acabat la “torre d’ivori” en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. Res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop d’estat del general Franco, cas concret d’intel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants d’altres.



Una lectura apressada de Notícies d’enlloc, d’Autòpsia a la matinada podria donar la sensació de l’existència d’un cert caos en la meva narrativa, d’una juxtaposició excessiva de materials que no acabem de casar. Però aquesta sensació és producte de la voluntat que tenia en aquells moments. Vivint immersos en moltes de les idees que sacsejaren les societats europees i mundial a ran dels esdeveniments del Maig del 68, era evident que, per a nosaltres, el “caos revolucionari”, la possibilitat de la revolta, la participació de les masses en el control del seu destí, significaven els fonaments de la societat lliure del futur. Subvertir l 'ordre establert començava per transgredir la cultura dels dominadors, la seva estètica, determinats cànons literaris, els dogmes d’una injusta societat de classes, una societat enemiga de les nacions oprimides per un estat –imperialista, capitalista- que volíem anorrear fos com fos.

Era evident que a finals dels anys seixanta, amb l’inici de l’embranzida turística a les Illes, amb la creació de les primeres organitzacions comunistes, molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70” ja no podíem escriure com els autors del passat. Què teníem a veure els fills dels republicans dels anys trenta i quaranta, dels represaliats pel feixisme, els homes i dones provinents de famílies pageses i menestrals pobres, amb rendistes i terratinents del tipus Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera? La literatura de la generació literària dels 70 havia de ser molt diferent de la que provenia del mestratge de l’Escola Mallorquina, i ho va ser. L’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover ho ha analitzat en molts dels seus llibres, i concretament en els estudis que he rellegit aquests dies: Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004).

El recull de narracions Notícies d’enlloc reprèn, doncs, bona part de la dèria experimental i subversiva començada amb La guerra just acaba de començar; que, en teatre, es concretà en l’obra Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974; i que més endavant es desenvoluparia més intensament en el vessant d’experimentació teatral en obres com Homenatge Rosselló-Pòrcel (Alacant, Diputació d’Alacant, 1984). Aleshores res que no fos experimental, rupturista dels cànons establerts, és a dir, de cert ruralisme elevat a excelsitud literària, del pseudoaristocratisme arcaizant de certs autors que havien col·laborat amb el feixisme, del pansit paisatgisme de certs poetes de l’Escola Mallorquina... En poesia, és Bartomeu Rosselló-Pòrcel qui ens indica el camí. Un camí de ruptura que es consolida amb les noves aportacions de Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez i Blai Bonet, entre molts d’altres.

En els meus primers llibres, especialment en La guerra just acaba de començar, empr el collage de la mateixa manera que en l’experimentació pictòrica l’empren el Grup Crònica del País Valencià i el col·lectiu Criada a Palma (una herència antiga que segurament procedeix de Josep Renau, el gran cartellista de la guerra civil). També són abundoses les experimentacions que faig amb l’escriptura automàtica, seguint les indicacions de Breton i els primers surrealistes. El monòleg interior, la imitació de Robbé-Grillet en algunes narracions, l’efecte, crec que circumstancial, de certes teories provinents del nouveau-roman em fan anar trobant un vell camí que havia deixat una mica de banda a conseqüència de les urgències de la lluita política clandestina contra el franquisme.



Ho he escrit més amunt i en molts d’altres articles. A començaments dels vuitanta, quan enllestec Notícies d’enlloc i Necrològiques (Premi Ciutat de València de Narrativa), intuïa, més ben dit constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició. S’oblidava el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Andreu Nin... Els homenatges a les víctimes del feixisme, la recuperació de la memòria històrica, era en mans de col·lectius i persones demonitzades contínuament per part dels polítics en nòmina institucional. En el marc de l’estat espanyol hi hagué una iniciativa encomiable per part del PCE(ml), un partit de tendència marxista-leninista i que no tenia res a veure amb els carrillistes del PCE, per organitzar nombrosos actes d’homenatge a les víctimes del feixisme i de lluita en defensa de la República Espanyola. A les Illes, la flama de la resistència era portada pel PSM i determinats grups culturals i esquerrans del tipus de l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Aleshores jo mantenia contactes amb Lucila Aragó, una de les promotores dels actes en homenatge a les víctimes del feixisme. Record alguns viatges meus a València coincidint amb l’època que vaig guanyar el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre amb l´obra Homenatge a Rosselló-Pòrcel. Posteriorment Lucila vengué a les Illes per veure si podíem engegar algun a mena d’acte d´homenatge semblant. Però Mallorca era un desert. Més tard es pogueren fer algunes activitats en aquesta línia. Va ser quan els carrillistes del PCE s’escindiren i el grup format per Miquel Rosselló, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Pep Valero organitzà el prosoviètic PCPE. A mitjans dels anys vuitanta sí que el PCPE participà activament en molts d’actes republicans. Però en aquella època en què venia a Mallorca Lucila Aragó, els defensors de la memòria històrica de les víctimes del feixisme érem ben poquets. Record que amb Lucila Aragó i un grup d’excombatents republicans, sobretot amb el dinàmic tinent de la República Lidón, sortíem cada 14 d’abril a penjar cartells republicans amb la mateixa sensació que ho fèiem en temps de la dictadura, quan sortíem a pintar consignes antifeixistes. De Mallorca estant encara no havíem clarificat l’opció independentista, cal dir-ho.

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Subversió i narrativa experimental en els anys 70 i 80 (III)

pobler | 25 Abril, 2022 14:37 | facebook.com

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)


Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)



Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!



La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil de Miquel López Crespí

pobler | 24 Abril, 2022 15:07 | facebook.com

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

1 2 3 ... 311 312 313  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS