Administrar

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 25 Juliol, 2021 15:44 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava. (Miquel López Crespí)


Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava.

La monja caminava més aviat que jo. Em feia senyes amb la mà indicant que m’apressàs. Se sentia el soroll de les preses anant als seus quefers. Veia les monges fent el primer recompte. Les encarregades de la neteja iniciaven la tasca encomanada. Les que servien l’aigua bruta que donaven en substitució del cafè i la llet repartien el beuratge a les dones encara mig adormides. La campaneta del pati anunciava la primera missa. Prometia ser un dia d’un blau intens, immaculat. Els primers raigs de sol començaven a il·luminar els passadissos que fins aquell moment havien rebut l’esmorteïda llum d’unes bombetes de vint vats, brutes de pols.

Munió de detingudes feinejaven en les immenses sales.

Em preguntaven amb la mirada què hi feia tan d’hora a la presó. Era evident que no em portaven detinguda. Les monges tractaven les presoneres de forma diferent. Sor Coloma no sabia gaire detalls de la meva vida. Solament que era neboda d’un proveïdor i que la meva germana estava tancada. Tenia concedits vint minuts d’entrevista. Un privilegi en aquelles circumstàncies! Si no hagués estat per aquest permís especial hauria hagut d’esperar el meu torn, fer cua, estar hores, tal vegada dies, entre les famílies que també volien parlar amb les internades a la força.

Per ampliar la capacitat del centre, el director va manar llevar les parets que separaven les antigues habitacions. Així hi cabia més gent. En el terra podies veure encara les marques que havien deixat els mitjans de les cambres i els salons desapareguts. Ningú no s’havia preocupat d’enrajolar novament. El que importava a les autoritats era fer espai. Cada dia portaven més dones. Procedien de tots els pobles de les Illes i, també, dels indrets de la Península que eren en mans de Franco i els generals facciosos. A través dels vidres dels dormitoris podia entrellucar les cares tristes de tantes persones privades de llibertat. Plegaven les pobres màrfegues de palla i les fermaven amb una corda. Com seria l’hivern per a les sobrevivents de les sortides nocturnes vers el camí sense tornada? Quantes de les que anaven apressades a complir les obligacions que les monges els assignaven arribarien al proper Nadal? Sabies quan entraves però mai quan podries retornar a casa teva. La vida, esdevinguda un trist joc d’atzar. Jo podia estar ara al costat de la meva germana, ser una de les preses que plegaven les màrfegues. Romandre provisionalment en llibertat era una simple casualitat. Per haver ensenyat de llegir i escriure a un Ateneu considerat d’esquerra m’haurien pogut matar, com a tants d’altres. Si era viva, si encara restava al carrer era per l’estranya voluntat d’en Martí Cerol i la seva guarda de cans de caça. Em deixaven a lloure per a saber si anava a veure el padrí Rafel? Volien tenir controlats els meus hipotètics contactes? Acumulaven proves per a poder acusar-me amb més força? Difícil trobar un dèbil raig de claror enmig de la foscor. Haurien d’imaginar que procuraria no fer cas passa en fals i que no comprometria ningú que ja no fos a la llista dels esquerrans. Tanmateix, els amics i coneguts que visitava estaven en la mateixa posició que la nostra família. Tots plegats vivíem en la incertesa, ignorant per on bufaria el vent de la tempesta.

Mataven amb qualsevol excusa. I no sempre era per qüestions polítiques. Dues al·lotes s’ajuntaren per denunciar en Jordi Suquet pel fet que a unes festes de Sant Jaume no les volgué treure a ballar. Li anaven al darrere. No podien consentir que s’estimàs més sortir amb n’Antònia Oliver, la Sucrera. Les dues riques eren amigues i tenien famílies de bona posició. Juraren venjar-se del jove. El verí de l’enveja omplia la seva ànima tèrbola. Estaven d’acord que qui fos més viva es quedàs amb el jove però mai no seria pera n’Antònia Sucrera.

Tractaven les persones com si fossin objectes, talment els seus pares manaven els missatges. Com podien permetre que un jovençà, un simple barber, el fill d’una casa que no tenia ni un solc de terra, s’hagués atrevit a dir no a les filles d’un senyor de possessió?

Ho pagaria car. Per a elles era un atreviment que no podia perdonar-se. Els pobres havien de sentir el pes del poder damunt les esquenes. Talment una jornalera que s’atrevís a mirar cara a cara el propietari que la llogava.

A l’inici del Moviment l’acusaren d’haver dit que, si guanyaven els rojos, matarien els sacerdots i els rics. Una mentida, evidentment. Mai no ho diguérem ni a l’Ateneu ni a cap reunió política. Com ho podia pensar en Jordi, un jove que no pertanyia a cap partit del Front Popular? Tothom sabia que era una falsedat ordida per aquelles senyoretes desenfeinades. Ningú no ignorava que la detenció d’en Jordi Suquet era una venjança personal. Ho sabien fins i tot els militars que reberen la denúncia. Ningú no va moure una mà per salvar-lo de la mort. La mare del pobre al·lot anà a les cases de les dues serpents i, plorant, els demanà que anassin a retractar-se de la declaració. Mai no ho volgueren fer. Tenien l’ànima podrida, la sang enverinada. Anaren fins a la presó d’Inca, al claustre de Sant Domingo, per veure com el treien per portar-lo a la paret del cementiri.

Sortosament, poguérem fer arribar a na Isabel un petit matalàs de llana. Al poble, durant les llargues nits d’espera, tenint esment de la padrina i el padrí Rafel, parant atenció als exaltats que ens vigilaven, la mare en va fer tres: un per al pare, l’altre per a n’Andreu i, amb la mateixa llana del que tenia a casa, un per na Isabel.

No podíem fer gaire més. Tan sols ens deixaven portar la roba neta una vegada a la setmana. No volia imaginar-me com era la vida dels presos sense familiars a Mallorca. Qui en tenia cura? Talment viatjar per l’interior d’una gran cambra de tortura. No era d’estranyar, doncs, que hi hagués xinxes entrellucades en el llindar de les portes. M’haurien entrat a la roba? Les sentia pujar per la meva espinada, avançant cap a les aixelles, a la recerca de la calentor de l’entrecuix. Instintivament, em vaig començar a gratar. Sor Coloma rigué.

-Les xinxes? Ja t’han atacat? –comentà, amb una rialla als llavis mentre continuàvem caminant cap al locutori.

Vaig pensar que havia trabucat. A què venia aquella rialla? També gaudia amb el dolor, amb el sofriment dels altres?

Per a ella tot era ben normal. Les xinxes i les rates, l’olor de menjar ranci que omplia les sales de la presó, els plors dels infants gemegant de fam, la desesperació de les mares en veure com morien els fills per manca d’una adequada alimentació eren petits sacrificis que enviava el Senyor per enfortir l’ànima de les presoneres.

Sor Coloma, agitant les claus de les portes que anava obrint com si fos la creu alliberadora del Moviment, anava dient, talment parlàs per a ella mateixa:

-Són terribles. Moltes nits, quan estic de guàrdia, m’he de tancar a la cambra de la governanta i, despullada, les cerc una a una. A les sales, les preses fan el mateix. No podem dormir, torturades per aquestes enviades del dimoni. Et deixen el cos nafrat. Fan ferides tan grans com les faves.

La monja s’excitava en parlar del patiment produït per les xinxes. Em vaig fixar que et mirava sense veure’t realment. On fixava els ulls? En quin món vivia?

De sobte, m’agafà molt fort les mans i em digué, esperitada:

-El dolor de les ferides produïdes pel cilici i els paràsits em transporta a un estat d’èxtasi especial. Sent que el patiment m’apropa a Déu. Per uns moments puc sentir en la meva carn el mateix que degué sentir Nostre Senyor quan era crucificat pels romans. Només podem assolir el Cel, gaudir de la presència dels àngels i arcàngels, de la companyia resplendent de la Verge i tots els sants mitjançant el patiment. Per això faig dejuni cada setmana. Durant un dia només menj una mica de pa amb aigua. Així puc donar un plat més a alguna de les presoneres convertides al cristianisme.

Na Isabel devia patir el mateix que el pare i n’Andreu, ben igual que els tancats a Can Mir. Els falangistes que esperaven a la porta de les presons no amagaven les intencions que portaven. Fermaven els presos que sortien en pretesa llibertat amb filferros i cordes. Els lligaven les mans al darrere. Els pujaven als vehicles a culatades.

La tortura, beneïda per les germanes de la Caritat!

Després de la fam i la brutor venien els sermons de monges i sacerdots provant de convertir aquelles dones a la bondat de l’Església catòlica. Podria resistir na Isabel unes condicions tan adverses? Com era possible sobreviure sense el més petit suport de l’exterior?

Tremolava, malgrat el meu posat de segura indiferència, la màscara que em posava per no fer palesa la meva intranquil·litat. Qui sap si en els propers dies jo o la mare seríem detingudes, portades a la mateixa sala on estava na Isabel! Em torturava la idea que a la família no pogués restar ningú que tengués cura del padrí Rafel. Si ens enviaven a Can Sales hauria de sortir de l’amagatall, lliurar-se a les autoritats. I que seria de la padrina Margalida, que havia perdut l’enteniment? La portarien al manicomi? No volia pensar en el que li podia passar a l’oncle Joan. Ell era qui manco relació tenia amb l’esquerra. Però bastava que fos familiar d’algun sospitós per a veure’s implicat en la repressió.

Sentia les recomanacions de sor Coloma com qui sent ploure. No podia entendre com les religioses feien de carcelleres sense cap mena de remordiment, pensant que feien un bé a l’Església, que ajudaven a salvar ànimes. No veien res més enllà de tenir les detingudes agenollades davant l’altar, fer-les anar a missa cada dia, convèncer les antigues militants de la Lliga Laica a convertir-se al catolicisme. Eren insensibles al dolor humà? Què els havien ensenyat per arribar a creure que aquelles dones que patien la tortura de la incomunicació, vigilades per soldats i falangistes, les pageses i empleades eren persones dolentes i que volien fer mal a la humanitat?

Caminàvem de presa en direcció al locutori. Semblava que sor Coloma no em volia deixar veure res de la vida diària de la presó. Nerviosa, amb la mà esquerra m’indicava que anàs més aviat. Però no jo no perdia detall: les cues immenses davant els serveis que s’endevinaven bruts, els petits bocins de roba que servien de tovallola... L’oncle Joan m’havia comentat la manca de llet per als infants que estaven tancats amb les seves mares. Com podien alimentar les criatures, per quins motius no garantien uns tassons diaris de llet? M’arribava flaire de malta. Als matins només donaven un poc d’aigua calenta amb una mica de gust de malta. I un bocí de pa dur. Això era tot el berenar fins als moniatos del migdia! Na Isabel podria resistir millor que la majoria de preses que l’envoltaven. Sovint, quan m’aixecava per preparar el menjar per als nostres presos, l’oncle Joan ja m’ho tenia preparat. Les truites, el bocí de formatge i sobrassada per a Can Mir, els ous i un parell de pomes per a na Isabel. D’ençà de les detencions, l’oncle estava summament intranquil. Preocupat, només pensava en els detinguts, en el que podia esdevenir-se amb el padrí Rafel si el trobaven amagat a la soll.

Sor Coloma va veure que posava cara d’espant en constatar les condicions en què es trobaven els centenars de dones acaramullades de mala manera per les cambres de Can Sales.

-No et pensis que estan tan malament. Les germanes de la Caritat els tenim esment sense tenir en compte el crim que hagin comès. Quan estic de guàrdia vaig i vénc per totes les habitacions. Mir si estan bé, si necessiten res. Alguna no pot dormir. Dóna voltes en la màrfega. Potser està malament de salut. Qui sap si pateix remordiments pel que ha fet als bons cristians. Sé que n’han portades de molt dolentes. El pitjor de la societat. Algunes ajudaren a posar una bomba a la capella del cementiri d’Esporles; altres, les més endimoniades, pintaven la falç i el martell a les façanes de les esglésies de Palma. Són conegudes pels vicis que practicaven. El rector de cada poble ens ha fet arribar informes ben precisos al respecte: les que no anaven a missa i els agradaven els balls pecaminosos; les que reberen informacions de les sectes protestants sense dir res a l’Església; aquelles que participaven en les excursions organitzades pels ateneus, per la Casa del Poble; les que participaren en vagues i manifestacions... Representen les mil formes que adopta Satanàs quan davalla a la terra per a fer mal als catòlics.

Sor Coloma se senyava un munt de vegades, talment hagués vist una aparició diabòlica.

-Són ànimes descarrilades, persones equivocades que hem de provar de salvar –continuava, mentre ens apropàvem al locutori-. De nit, en no poder agafar la son, em criden: “Sor Coloma, no puc aclucar els ulls! Em fa mal la panxa”. Aleshores els faig una tasseta d’herbes per calmar els nervis. Tenim, ben a prop, una herboristeria que ens dóna tot el que ja no poden vendre. Al cap d’una estona es tranquil·litzen. Es dormen com si fossin unes santes. Amb aquests mitjans ja he aconseguit un parell de conversions! Al cap d’uns dies, em vénen a veure, humils, i em demanen per anar a confessar i combregar. No totes són unes endimoniades. Algunes patiren influències pernicioses en la joventut i ara han trobat el vertader camí, la sortida del laberint on romanien presoneres. Can Sales ha estat un bàlsam, una autèntica oportunitat per trobar el camí de la realització personal i la salvació. Hi ha cors bons, no en tenc cap dubte. I la nostra tasca es trobar-los enmig de tantes pecadores. A veure si un dia puc convèncer la teva germana! Llàstima que s’hagi deixat influenciar tant per n’Aurora Picornell!

Finalment arribàrem al locutori. Una reixa em separava de na Isabel. Quant temps feia que no la veia? Ja no sabia quants dies i setmanes! Era com si hagués passat una eternitat! En uns mesos la vida havia canviat d’una manera irreversible. El negoci del pare, destrossat i la casa on teníem la joieria, convertida en local de Falange. El cotxe, requisat, el padrí amagat, cercat arreu com si fos una fera, un lladre, un autèntic assassí. El món a l’inrevés! Els que iniciaren el cop d’Estat acusaven les persones que no feren res de preparar una matança, escopien els que defensaven la llibertat. I, feresta, la xurma moguda per la rectoria enlairava els que convertien la vida quotidiana en un infern.

Fins quan seria possible resistir tan brutal onada de bogeria? Em demanava per la capacitat de resistència de l’ésser humà. El simple fet de restar dempeus, de mirar de fit a fit els que destruïen la teva vida, ja era una heroïcitat sublim.

Na Isabel no podia dominar la seva ansietat. Els ulls li brillaven intensament. Vaig veure que estava a punt de plorar. Era valenta. La més resistent de la família. Volia dissimular el seu patiment. Però a mi no em podia enganyar. En aquells instants estava més preocupada pel que pogués passar al pare i al padrí que no pas per ella mateixa.

Va córrer cap a la reixa en un intent de donar-me la mà, d’apropar-se, de sentir la calentor d’un cos amic. Sor Coloma es plantà davant la reixa.

-Podeu parlar des d’una determinada distància. Però res d’apropar-se al reixat. Està prohibit passar paperets, unes pessetes d’amagat. Aquí tot s’ha de fer pels conductes reglamentaris. Si voleu escriure o enviar uns cèntims ho podeu fer. Si es tracta de diners, els puc fer arribar a sor Maria Xamena Fiol, que és l’encarregada. Ho guarda i dóna els cupons equivalents al que necessiten per a comprar a l’economat. Pel reixat, res de res. Hem tengut infinitat de problemes i vos assegur que no tornarà a ocórrer. Les comunistes s’envien missatges fins i tot dins els plecs de la roba, amb una simple estreta de mans. Vés a saber que poden dir-se! Podrien ordir malifetes, atacar la religió! No ho podem consentir! Hem de restar atentes, vigilants!

Ens va fer seure a una passa de les reixes.

Jo veia que la meva germana era a punt de plorar.

-Isabel –li vaig dir, emocionada de veure-la després de tant temps-. No et preocupis. Tothom està bé. Avui he anat a Can Mir i el pare m’ha dit que, amb el que li duc cada setmana, no els manca res. Ara l'han posat d’ajudant del cuiner i es passa el dia pelant moniatos.

Na Isabel rigué. A la fi havia aconseguit que el rostre se li il·luminàs!

-No puc imaginar el pare pelant moniatos! –deia, ja més tranquil·la-. De fer arracades i polseres, collars i botonades d’or a fer de cuiner! Com m’agradaria veure’l, poder abraçar-lo amb totes les meves forces, que sentís que l’estim més que mai.

-L’oncle Joan m’ha dit que anirà al despatx d’un tinent, un cosí llunyà de la família, per demanar-li què podem fer per aconseguir treure-us de la presó. No us poden acusar de res greu. Aviat tot s’aclarirà i acabarà el malson.

-La fotografia amb n’Aurora Picornell. No ho recordes? Les beates del poble ho recordaven el dia de la nostra detenció. Sortí publicada a Nostra Paraula –em contestà na Isabel.

Tanmateix, i malgrat no ho diguéssim, tots sabíem que el problema anava més enllà de la famosa fotografia a la Casa del Poble, del míting a favor dels represaliats en la Revolució d’Astúries, en el qual havia participat na Isabel. Qui ignorava el paper fonamental de la meva germana en la consolidació de l’esquerra del poble, en la fundació del grup de Dones per la Llibertat? La dreta no oblidava ni perdonava res. Ara passaven factura de les conferències arreu de Mallorca sobre higiene sexual i prevenció de les malalties venèries que el rector i el catolicisme militant consideraren una incitació a la prostitució. Els desenfeinats socis del Círculo Mercantil recordaven la vaga de les recollidores d’olives, el suport de na Isabel al comitè de dones que encapçalà una lluita que es va convertir en referent per a la comarca. Na Isabel representava el que més odiaven les forces d’ordre, els hereus de la Inquisició. Una dona amb carrera a una terra que sovint semblava que no havia sortit de l’Edat Mitjana? Una xuetona, una Tarongí que s’atrevia a alçar la veu contra el que era considerat just, etern i immutable? Descendents dels jueus conversos entestats a ensenyar de llegir i escriure els toixarruts? De què poden servir els llibres als jornalers? Quina follia! Predicar l’autogestió, el cooperativisme, la solidaritat entre les persones, oposant la ciència a les eternes veritats de la religió?

Ben cert que sor Coloma pensava igual que els nostres botxins.


La transició a debat: Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 24 Juliol, 2021 14:36 | facebook.com

Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)


Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure (publicat a Llibertat.cat)


El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme. (Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure)


El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.

L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.

El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme.

Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.

En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.

El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (16-VIII-2015)


Dietaris, memòries, llibres de viatges - Llibre de viatges (el Tall Editorial) comentat per Cecili Buele (primera i segona nota de lectura)

pobler | 23 Juliol, 2021 14:52 | facebook.com

Cecili Buele Ramis (exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca) ha escrit: LLIBRE DE VIATGES (EL TALL EDITORIAL) )ALGUNES OBSERVACIONS PRELIMINARS


Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat... (Cecili Buele Ramis) Vet ací el Llibre de Viatges d’un jove dels anys seixanta del segle passat, qui, amb el pas dels anys i en la perspectiva de dècades transcorregudes, continua mantenint vius, fins i tot per escrit, els seus afanys revolucionaris de lluitar a favor de la transformació radical d’un món que no porta cap enlloc més que a beneficiar, moltíssim, un grapat d’essers humans (majoritàriament benestants a l’hemisferi Nord) en detriment de les grans poblacions que malviuen dins la misèria més esgarrifosa (majoritàriament explotats a l’hemisferi Sud). Aquest estiu de 2021 m’he volgut engrescar en la tasca de llegir detingudament aquest llibre de 126 pàgines. Redactades íntegrament en català, en conformen la primera edició, el mes de maig de 2021. Com indiquen al principi i al final, tot al llarg dels vint-i-dos capítols, l’autor pobler «deixa constància de l’experiència vital d’un escriptor de la generació literària del 70». Conté l’experiència vital farcida de viatges, realitzats a terres i indrets diversos. Són viatges realitzats en temps de la clandestinitat, quan mira de fugir per uns dies de la trista grisor ciutadana i de les persecucions de la tenebrosa Brigada Social (la policia política del règim franquista). Aleshores el jove autor pobler es perd per Irlanda (4 cap.). Viatja d’Irlanda a Grècia, de Grècia a Roma i de Roma a Venècia. Recorre les illes d’Eivissa i de Formentera, com també Menorca. Viatja per Portugal (2 capítols). Es trasllada a França. No se n’oblida d’acudir fins al santuari de Lluc. Arriba fins a Romania. Es fa present a València, Conca, Terol (3 capítols). Acaba a la presó de Ciutat... Mentre, pels auriculars escolt amb fruïció la música que destil·la l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida magistralment pel mestre Salvador Brotons, m’inicio en la lectura d’un llibre que, de bon començament, em sembla apassionadament interessant. Sentint-me i veient-me, encara avui dia, com un membre de la generació eclesiàstica mallorquina del Maig del 68, (n’acab els estudis eclesiàstics el mes de juny de 1968), hores d’ara continuo fortament atret per les idees de llibertat i justícia social que planejaven aleshores... també a l’interior d’una església diocesana com la mallorquina, fortament sacsejada pel Concili Vaticà II. Veig que les primeres vint pàgines del llibre se centren en el que podem considerar com el seu primer viatge: el que realitza a la seva variada i enriquidora col·lecció de poemaris editats i escampats a tots vuit vents del món, al llarg de les darreres cinc dècades. Sobretot i per damunt tot, el viatge que fa al poemari «Les ciutats imaginades»: «Poesia a la recerca del tòpic però ben real ‘paradís perdut’» Ho diu llampant i ho reconeix explícitament: amb aquest poemari vol deixar constància de les sensacions que experimentà en visitar algunes ciutats, de les quals li han quedat records perennes, inesborrables. En aquest viatge literari tan personal, hi remarca, de forma rellevant i insistent, el paper que exerceix el poeta Josep M. Llompart de la Penya en la tasca d’animar molta gent a engrescar-se en l’ofici d’escriure... Tot ufanós, se’n sent deixeble fervent. En realitat, emperò, «El primer viatge», com a titular del llibre, no apareix fins a la pàgina 22. I fa referència als viatges que l’autor realitza a «Ses Casetes» de sa Pobla durant els estius dels anys cinquanta del segle passat. Un dels millors relats d’aquest llibre, per a mi, està contengut en les vint-i-tres pàgines que l’escriptor pobler dedica al viatge que els seus progenitors realitzen a terres castellanes. Al poble natal de son pare, en viatge de noces. Com a darrer viatge de la llista, hi col·loca a mode de cloenda, el que va haver de fer de manera forçosa a la presó de Palma l’any 1976... Aquest darrer viatge seu coincideix en el temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

De «Ses Casetes de sa Pobla» als carrers d’Irlanda


D’un primer viatge imaginari de l’autor, al lloc on, de fet, passa l’estiu quan és un infant menut, i es diverteix amb les colles d’amics i amigues d’infància, lamentant la desaparició d’aquelles cases provisionals i temporeres i recordant amb molt delit els primers amors infantils en indrets tan inoblidables com aquell, l'escriptor pobler passa a fer esment d’alguns altres viatges que realitza a la dècada dels anys seixanta. Qui llegeixi el capítol dedicat a alguns d’aquells viatges, com seria el cas del que esmenta a Itàlia, pot dubtar si és real en la seva totalitat o imaginari parcialment. Per assolir-ne la certesa, hauria de consultar-ho amb l’autor. El cert és que, segons conta, amb la padrina materna, catòlica fervent, tots dos reten visita conjunta al Vaticà.  L’opulència vaticana és vista per l’autor, encara adolescent, com una de les seus indiscutibles de gent rica, identificada per ell amb els feixistes guanyadors de la guerra a Mallorca. En contrast, considera que socialistes i comunistes italians, lluny d’esdevenir monstres ferotges, com són presentats damunt les trones mallorquines, amb el seu comportament pràctic li sembla que s’adiuen molt més amb l’ensenyament evangèlic, que no pocs clergues i estaments eclesiàstics.  Real o imaginari, aquell viatge a Roma li serveix per reforçar-ne conviccions esquerranes incipients, mantengudes amb vigor i refermades constantment  al llarg de la seva vida seixantina.  Es converteix en el primer viatge de tota una sèrie posterior que li ha de servir, entre d'altres finalitats, per aconseguir llibres que no es troben a Mallorca o per veure pel·lícules que la censura prohibeix a la Roqueta, dominada pel franquisme, hermèticament tancat als corrents de la modernitat i la cultura europea més avançada. Recorda i esmenta que bé se n’encarreguen d’impedir-l’hi els membres de la Guàrdia civil i la Brigada social de la policia franquista. Tot seguit, m’adon que l’escriptor pobler dedica quatre capítols a Irlanda. A primer cop d’ull, em crida l’atenció el fet que siguin quatre, els capítols que vol dedicar-hi. Un cop llegits, m’ha semblat que destil·len un coneixement profund, no solament de la història d’Irlanda, sinó també de l’obra literària que caracteritza un país que, durant molts segles, ha hagut de patir els efectes nefasts de la colonització britànica, pràcticament fins als nostres dies. Veig que vol anar molt més enllà de pretendre contar anècdotes de joventut, o descriure paisatges més o manco encisadors, o rememorar situacions viscudes quan era jove. Em fa la impressió que mira de tornar a viatjar-hi avui, en ple segle XXI, per tal de tornar a passar intel·lectualment i literària per aquells mateixos indrets que havia visitat físicament a finals de la dècada dels anys seixanta.   La influència d’escriptors com Oscar Wilde, Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett i altres l’empenyen a endinsar-se molt més en la història heroica i conflictiva, de resistència contínua, i de combats per l’alliberament nacional i social dels irlandesos.  Basta veure tot quant diu l’autor pobler sobre la «botigueta de discos de Derry», per adonar-se que aquells viatges seus a finals de la dècada dels anys 60 a Irlanda el converteixen  en un gran coneixedor de la realitat física, social i comercial d’aquell país catòlic dominat per la metròpoli anglicana.  Em copsa quan llegesc que recomana la lectura del llibre de l’històric militant del Sinn Féin, Gerry Adams «Hacia la libertad de Irlanda» (1991). Elogiant el paper de l’activista ferreny, defensor aferrissat dels drets civils del poble d’Irlanda del Nord qui, al costat de la famosa Bernadette Devlin i altres avantguardistes nacionalistes de finals dels anys seixanta, encapçalen la resistència dels irlandesos sotmesos a les brutalitats dictatorials dels unionistes de l’Ulster.  En les 8 pàgines següents del capítol tercer dedicat a Irlanda, l’escriptor pobler tracta sobre el problema de la llengua per als escriptors irlandesos. Hi descriu magistralment els efectes nefasts del genocidi britànic contra el poble i la cultura irlandesos.  Reconeix que el gaèlic, en la primera meitat del segle XIX, pràcticament deixa d’existir com a llengua culta. Només n’hi queden una varietat de dialectes al llarg de zones costaneres i meridionals. És el resultat concret i pràctic de la imposició, via militar, d’una cultura aliena a Irlanda, l’anglesa.  L’escriptor pobler descobreix tot un altre món de la cultura irlandesa, en escriptors lligats a la lluita pel deslliurament nacional i social d’Irlanda. Els considera i valora com autors autodidactes que, per tal de sobreviure, s’han de fer empleats, obrers, drapaires, miners, estibadors, etc. situats als límits extrems de la pobresa personal i de la marginalitat cultural. Uns escriptors que l’interessen especialment perquè, segons afirma, també als Països Catalans vivim immersos en una lluita activa contra el feixisme i l’imperialisme espanyol dominants...          N’hi remarca alguns exemples, d’autors molt compromesos i no tan famosos ni coneguts, que pertanyen a la generació posterior als Shaw i als Joyce. Cita, ementa i elogia la tasca literària de Liam O’Flaherty, Sean O’Casey o Brendam Behan. temps amb el que visc quan em trob lluitant aferrissadament en territoris arenalers de la costa peruana de l’oceà Pacífic. A favor d’unes condicions materials i espirituals millors per a les poblacions de barris perifèrics i marginals de la ciutat nordenca de Piura. D’aquesta manera, l’autor pobler, en ple segle XXI, ens transporta a aquella època i comparteix amb qui llegeixi el llibre moltes i molt diverses sensacions, impressions, opinions i reflexions que conviden a valorar-ne l’existència com a fruit de molts esforços i lluites. No sempre acaben en reeixides victorioses. Però sempre es mantenen força persistents.

Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)

pobler | 20 Juliol, 2021 21:51 | facebook.com

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: 'L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou'. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i la resistència a la sublevació feixista (juliol de 1936)



Juan Orozco, un dels caps dels valents republicans que resistiren i lluitaren contra la sublevació feixista.

A sa Pobla hi hagué resistència a la sublevació feixista. Margarida Serra Cardell, germana de Jaume Serra (secretari de l'Aprupació Socialista del poble, afusellat en el fortí d'Illetes el dia 11 de març de 1937) explica a Joan Company (revista Sa Plaça, núm. 43, d'abril de 1996, pàgs. 13-15): "Hi va haver molt d'enrenou, vingueren molts de feixistes de Palma que s'uniren als de sa Pobla, varen treure l'armament de l'Església (jo els vaig veure fer-ho perquè vivia a un pis al damunt del que avui és la barberia de can Toni), abans al quarter de carrabiners hi va haver trets, però sembla que no hi va haver cap ferit. El meu germà Jaume, juntament amb en Joan Pizà, en Xesc 'Curro' i en Pep 'Bassa' no es volgueren sotmetre als feixistes i se n'anaren cap al Cap des Pinar. Els feixistes anaren a la plaça i com a bojos es posaren a pegar trets al cartell de l'Agrupació Socialista, i per cert que uns d'ells, amb un tret del seu mateix fusell, es va ferir i es va socarrar el nas. A l'endemà tothom era al carrer i cridaven 'fora comunistes!', 'han de matar tots els comunistes!'. Els falangistes varen fer el seu quarter on avui hi ha les oficines de Correus. Els feixistes vingueren a ca nostra a cercar en Jaume. Uns dies més tard tornaren i se'n varen dur la meva germana Martina, na Maria Esteva Llompart, que era l'allota del meu germà Jaume, i na Maria Crespí Gost i els varen fer beure un tassó d'oli de 'ricino'. Record molt bé que quan anàvem pel carrer la gent ens insultava, ens deien 'comunistes!', rojos!, vos han de matar a tots!', 'vos han de matar a tots!', 'vos han de matar fins ses branques i ses arrels!', i coses així".


Jaume Serra Cardell.


A les eleccions generals de 1936 -guanyades a nivell d'Estat espanyol pel Front Popular-, a sa Pobla es consolidà el predomini del caciquisme dretà. La dreta obtengué el 90,3% dels vots, mentre que l'esquerra només aconseguia 1.834 sufragis (el 9,6%) (vegeu Enciclopèdia de Mallorca, volum XIII, pàg. 194). Per a un poble d'uns vuit mil habitants aquests vots poden semblar poca cosa, però la victòria del Front Popular a nivell estatal fou celebrada alegrement per republicans, socialistes, anarquistes i comunistes poblers. Entre els esquerrans que celebraven aquella victòria popular hi havia Jaume Serra i Cardell ("Cuca") que l'any 1934 havia creat l'Agrupació Socialista de sa Pobla (PSOE). Aquella agrupació obrera fou presidida pel mateix Jaume Serra i per l'advocat Joan Pizà i Massanet, que actuava de secretari de l'AgruPlaces i carrers de sa Pobla (vegeu pàgs. 120 i 121) ja havia fet un breu resum de la vida del jove mestre pobler assassinat pels falangistes en el fortí militar d'Illetes en la matinada del dia 11 de març de 1937 després d'un absurd i ridícul Consell de Guerra muntat en l'Escola d'Arts i Oficis de Palma.

Un altre dels afusellats en relació amb els esdeveniments de sa Pobla va ser el carrabiner Juan Orozco i Trulla. Vegem què diu al respecte Llorenç Capellà en el seu impressionant Diccionari vermell (pàg. 124): "Era carrabiner. El denou de juliol del trenta-sis, una camioneta comandada per personal militar va aturar-se enfront de la caserna de carrabiners de sa Pobla, i el comandant Castelari va ordenar als carrabiners Palazón, Orozco i Valcárcel que pujassin al vehicle i entregassin les armes. Aleshores va produir-se la següent conversa:

Orozco: ¿A dónde vamos?

Castelari: A donde yo mande.

rozco: Mire que se nos va el pan...

Castelari: Al que no esté conforme no le voy a meter astillas en las uñas, sino que lo mandaré a la Comandancia. Entreguen las pistolas.

Orozco: No las llevamos, por si acaso...

Arribats a aquest punt, la frase d'Orozco quedà inacabada, perquè sonaren uns trets i el comandant va caure ferit i un sergent, mort. Els carrabiners s'escaparen i foren detinguts el dia vint a Cabo Pinar. juntament amb altres paisans de sa Pobla que s'amagaven, convençuts que la rebellió militar seria apaivagada sense gaire dificultats. Dia vint-i-quatre de febrer del trenta-set, el sotmeteren a judici a l'Escola d'Arts i Oficis de la Ciutat de Mallorca i el condemnaren a mort. Fou executat amb sis homes més, en el Fort d'Illetes, l'onze de març del trenta-set, a les sis i mitja del matí. Era casat".

Tots aquests fets sempre es parlaren d'amagat en el meu poble. Fins seixanta anys després, una persona -na Margalida Serra Cardell- directament afectada per la repressió, no s'ha atrevit a parlar públicament. I una senzilla explicació del que s'esdevingué el 1936, causà una autèntica commoció. Joan Company en el número d'abril de 1996 (pàg. 13) de Sa Plaça ho deixava ben clar quan escrivia: "En aquests quasi ja bé quatre anys de publicació de la nostra revista, en cap número hem fet referència als efectes que a sa Pobla tingueren l'aixecament militar contra la segona República i la subsegüent guerra civil.

'Enguany que es compleix el seixantè aniversari del començament d'aquells fets luctuosos, la nostra revista vol encetar en aquest número una recordança d'aquells fets donant la paraula a aquells poblers que els visqueren".

El clergat -segons l'entrevista de Joan Company abans esmentada- prengué un part activa en la repressió contra el poble i l'esquerra. Explica Margalida Serra: "Recordo que el misser Pou que el defensava [a Jaume Serra i Cardell] va dir que era un 'mal assumpte' [el Consell de Guerra]. La meva germana Martina i na Maria (l'allota d'en Jaume), a instància del misser Pou, anaren a veure el Bisbe Miralles per veure si podia fer qualque cosa, però els va dir que no podia fer res. Recordo que don Rafel Torres, que va anar a declarar i va fer una declaració molt favorable, em va dir que després de la declaració que havia fet el capellà Palou en Jaume ja era mort".

I, quan l'entrevistador li demana "I què va declarar el capellà Palou?", Margalida Serra contesta: "De tot i molt; el capellà Palou era el dimoni: això sí que vull que ho posis, va dir, i així consta a la sentència, que era una mala persona, que llegia llibres dolents i jo què sé... la meva germana Martina després va anar a veure'l i li va demanar com podia saber ell els llibres que llegia el meu germà.

- 'Se li va fer funeral a en Jaume?

-' No ens n'hi varen deixar fer. Un familiar nostre anà al capellà Palou per fer el funeral i li va dir que no n'hi hauria. També ens enviaren dos falangistes poblers, que ens vigilaven la casa. Recordo que la meva mare estava desesperada i plorava, com ho fèiem tots, i un dels falangistes va entrar i va dir que no fessim tanta comèdia i que deixéssim de plorar.

-'I per què us varen enviar aquells falangistes?

-' Perquè ningú pogués venir a donar-nos el condol. N'hi havia un al portal de l'entrada i l'altre a la portassa. Només va venir la mare d'en Martí Cotxer que va aconseguir burlar la vigilància dels falangistes.

-'I pel carrer ningú us va donar el condol?

- 'No, ningú; que jo recordi, ningú".

El paper decisiu de l'església en contra dels sectors populars i d'esquerra s'evidència més quan, aprofundit en els seus records, Margalida Serra i Cardell detalla quin va ser el paper nefast del clergat en aquells anys decisius. Explica la germana del dirigent socialista assassinat per la reacció dretana: "L'Església es va portar molt malament. Sempre he tingut la convicció que varen afusellar el meu germà per la declaració del rector Palou. Com ja t'he dit, llavors vivia al carrer de l'Església damunt on avui és la perruqueria de can Toni i ho vaig veure ben bé des del balcó quan treien els homes un fusell cada un del portal de l'Església. Evidentment mai més vaig tornar anar a l'església, únicament hi he entrat si havia d'anar a donar el condol a qualcú. Et diré que una vegada que estava ingressada a la clínica, abans d'operar-me va venir un capellà i em va dir si volia combregar; li vaig dir que no; quan ell em demanà per què no ho volia, sols li vaig dir 'com puc combregar, si un capellà em va matar un germà?'. Recordo un any que s'havia de fer una processó, suposo que devia ser la del Corpus, i a tots els balcons hi havia domassos, excepte a ca nostra. Jo no vaig tenir més remei que posar-lo, però després de la processó no el vaig llevar; al cap de vint dies va tornar la Guarda Civil perquè retirés el domàs. No varen tornar més!".

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

La Guerra Civil i la Revolució Anticapitalista: Andreu Nin i el POUM

pobler | 19 Juliol, 2021 20:20 | facebook.com

Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM


Andreu Nin (el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937)


Polític i escriptor. Inicià els estudis de magisteri a Tarragona, i després passà a Barcelona per acabar-los. Fundà l'Associació d'Estudiants Normalistes. Acabats els estudis, fou mestre a l'Escola Horaciana, i alhora ensenyava en les aules dels ateneus obrers i col·laborava en revistes com “El Baix Penedès”, “El Poble Català” i “Pàtria”. S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913) s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes. Milità en la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, amb interrupcions, degudes a la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a "La Justicia Social" (òrgan de la federació). Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. Retornat a Barcelona, reingressà al PSOE i alhora entrava en el Sindicato de Profesiones Liberales de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederación a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del "tercerisme" vers a posicions anarquistes. Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín. Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la conseqüent expulsió de part dels alemanys.

Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. A Les anarchistes et le mouvement syndical (1924) analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu (que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes). El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trockij, Oposició Comunista. L'estiu de 1928 caigué Trockij, i Nin fou progressivament arraconat fins la seva expulsió el setembre de 1930. Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles (Els moviments d'emancipació nacional, 1935). Davant l'ascens del feixisme fou dels primers en veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars (Les dictadures dels nostres dies, 1930). A El proletariado español ante la revolución (1931) analitza la nova situació peninsular, davant la proclamació de la República espanyola. Va traduir Trockij al català (Què ha passat?, 1935), però en general les traduccions polítiques les feia a l'espanyol, i les literàries, de les quals vivia, al català. En el panorama polític de Catalunya, Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància en l'Oposición Comunista Española, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista.


Allunyat progressivament de Trockij, va trencar-hi definitivament el 1934. Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), integrat pel BOC i l'Esquerra Comunista. Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista “La Nueva Era”. L'esclat de la Guerra d'Espanya, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat, i Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12.1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia. Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes. Els fets de maig a Barcelona enfrontaren al POUM i la CNT-FAI, d'una banda, i al PSUC, ERC i Estat Català, d'una altra. Aquests fets foren aprofitats pel govern republicà espanyol per limitar l'autonomia del Principat, i pels estalinistes del PCE-PSUC i els serveis secrets soviètics per desfermar una repressió contra el POUM. Nin fou detingut i assassinat per agents estalinistes.


Vegeu: Arxiu d'obres d'Andreu Nin i les planes de la Fundació Andreu Nin.

Secció Catalana de The Marxists' Internet Archive


Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de l’esquerra alternativa


Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937



Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 18 Juliol, 2021 14:55 | facebook.com

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Intel·lectuals mallorquins al servei del feixisme (articles de llorenç Capellà i Miquel López Crespí)

pobler | 17 Juliol, 2021 21:18 | facebook.com

Intel·lectuals mallorquins al servei del feixisme


UNA BIOGRAFIA DESCONEGUDA I SORPRENENT (Per Llorenç Capellà)


Llegeixo a Lletra, un dels portals de literatura catalana a Internet, la fitxa biogràfica de Miquel Forteza Piña, conegut en els cercles literaris mallorquins de manera respectuosa i entranyable com don Miguel Forteza. Més que d’una fitxa, hem de parlar d’un article exhaustiu atès que abasta la complexitat intel·lectual i professional del personatge. Don Miquel Forteza va traduir Poe i Wilde, a més de publicar Els descendents dels jueus conversos a Mallorca, un llibre valent. I com a poeta va ésser un seguidor rigorós de l’Escola Mallorquina amb un únic poema fora de temàtica, Els exiliats. Havia començat estudis de lletres, però va acabar per llicenciar-se en enginyeria, i seu és el disseny de l’estructura fèrria de l’Estació de França, a Barcelona. Posteriorment, en el període 1929-1958, va fer feina a la delegació d’Obres Públiques de les Balears, la qual va presidir a partir de 1940, any de concessions de prebendes i favors per part de l’administració franquista. Tanmateix aquesta precisió és meva, no en parla la fitxa biogràfica. De fet, la fitxa, passa per alt la seva projecció política i social o n’esbrina únicament aquelles activitats que li permeten fer part de la iconografia de la ceba. Don Miquel va escriure a La Veu de Mallorca i a La Nostra Terra, i l’any seixanta-dos va convertir-se en el president de l’OCB, acabada de constituir. El panegíric s’arrodoneix amb una afirmació força agosarada, pel fet de considerar que don Miquel Forteza, signant de la Resposta als Catalans, va ésser “un patidor, com els seus companys catalanistes de Mallorca, de la repressió consegüent d’aquest manifest durant la postguerra”. És cert...? No en fem un gra massa? Dels Dietaris de Joan Estelrich –acabats de publicar a Quaders Crema− se’n desprèn que patir, allò que se’n diu patir, don Miquel no va patir gaire. Si més no el mes de gener de 1940, que és quan els dos intel·lectuals coincideixen a Madrid i Estelrich ens revela que don Miquel Forteza havia entrat a la política de la mà del seu amic, Ramón Serrano Suñer, i era tinent de batlle d’un consistori, el de Palma, presidit per un colpista, el tinent coronel Gabriel Riera. Cal recordar que Palma, aquests anys, era una ciutat sinistra...? S’assassinava demòcrates en el cementiri, les presons eren a vessar d’innocents, la gent passava fam a voler, la llengua catalana era prohibida. I de tot això, qui exercia de substitut del batlle –és a dir, don Miquel Forteza− en tenia, sens dubte, alguna responsabilitat. D’altra banda, la seva amistat íntima amb el Cuñadísimo, la perla hispana del nazisme i ministre de Governació quan assassinaren Companys, projecta tantes ombres sobre el seu perfil que el difuminen, el modifiquen. La història de la literatura catalana, a Mallorca, massa sovint està escrita amb la voluntat, conscient o no, de justificar la dreta que s’identifica amb el país i salvar-ne les seves contradiccions que, en realitat, més que contradiccions, són maneres de trair els valors ètics més reconeguts. D’exemples, en tenim a balquena. Llorenç Riber, Maria Antònia i Antoni Salvà, els germans Villalonga, el mateix Estelrich, Forteza i d’altres. A aquest pas acabarem per descobrir que els mots ens els va salvar Falange. Podrem morir d’una síncope.

Llorenç Capellà (DBalears - 12-I-2013)


”Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa”. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí


Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Sa Pobla, la literatura catalana i la memòria dels vençuts

pobler | 16 Juliol, 2021 22:03 | facebook.com

Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. (Miquel López Crespí)


La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània



La novel·la Els crepuscles més pàl·lids va ser guardonada per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. Vagi per endavant que després de la publicació de Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000) i de l’obra Un tango de Gardel en el gramòfon pensava que ja no tornaria a fer cap altra novel·la que tengués relació amb la guerra civil. A finals dels vuitanta havia escrit nombrosos contes que tenien a veure amb els republicans represaliats pel feixisme, amb històries de persones amagades en temps de la forta repressió dictatorial que patí el nostre poble. Són contes que es poden trobar en els reculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987), Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1989) i Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995). A finals dels noranta vaig publicar dues obres que tenien estreta relació amb els temes que comentam. Em referesc al relat sobre la provatura republicana d’alliberar les Illes del feixisme, la famosa expedició de les milícies del Principat i País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i que l’any 1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posteriorment vaig tenir la sort de guanyar el Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obra que relatava els patiments i esperances dels mallorquins amagats als indrets més inversemblants en temps de la repressió feixista contra els republicans, comunistes, socialistes i anarquistes de les Illes. Fou l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any 1999 en la col·lecció Tià de sa Real que dirigeix l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.



Després de la publicació d’Estiu de foc, L’Amatagall i Núria i la glòria dels vençuts, qui sap si per experimentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar –relativament., és clar!- les qüestions que havien dominat la meva activitat en molt de temps, vaig escriure unes obres que no tenien res a veure amb la guerra civil i les seves conseqüències. Em referesc a La novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions, 2002), Corambé: el dietari de George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editorial, 2005), Damunt l’altura: el poeta il·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La conspiració (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, El Tall Editorial, 2008).

Però amb Els crepuscles més pàl·lids he tornat als meus orígens com a novel·lista. La guerra civil altra volta! Per quins motius he tornat a relatar aspectes d’una època que, sincerament, pensava que ja havia tractat amb prou intensitat en les obres Estiu de foc, L’Amagatall, Núria i la glòria dels vençuts i Un tango de Gardel en el gramòfon? És el que intent esbrinar.

Cercant l’origen de la novel·la, el nucli inicial que, amb el temps, conformarà Els crepuscles més pàl·lids, potser el podria trobar en el conte titulat “La maleta de l’oncle”, una narració que forma part del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Gaüses, 1995). Vida d’artista havia guanyat el Premi de Narrativa “Serra i Moret 1993” que convocava el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El jurat estava format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner. En aquesta narració, en “La maleta de l’oncle”, hom podria trobar l’origen de la novel·la que acaba de guanyar l’Alexandre Ballester 2009 de narrativa. En les primeres pàgines d’aquest conte, el protagonista reflexiona sobre les causes que l’han portat a dedicar-se a la literatura. És aleshores quan s’adona de la importància que han tengut en la seva vida els familiars republicans, especialment el pare i l’oncle que, defensors de la República en temps de la guerra civil, finalment acaben residint a Mallorca. Un, el pare, forçat per les circumstàncies, com a presoner de guerra; i l’altre, l’oncle, que, per ajudar el germà, ve a treballar a l’illa i roman al seu costat. Aquestes poques pàgines de “La maleta de l’oncle” conformen el meu inicial interès per un tema que, amb el pas dels anys, anirà essent el fonament de nombrosos contes i de les novel·les de què hem parlat al començament de l’article.

Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1998 amb el III Premi de Novella "Miquel Àngel Riera" i publicada al mes d'abril del mateix any a la collecció "Tià de Sa Real" està basada en aquest mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excellents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys al sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").

El pare i l'oncle ja m'havien narrat --o es contaven entre ells i jo escoltava--, d'infant, nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excellents presoners bascos que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novella. Les històries de les persecucions dels republicans han estat magistralment detallades en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà, que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intellectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys endavant, militant tant a l'OEC com al PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.

La novella de què parlam, L'Amagatall, com també Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon i Els crepuscles més pàl·lids, neixen d'aquesta illusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, magistralment estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sense cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excellents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intellectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament social objectiu de llurs obres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

El poder polític i els escriptors de la generació literària dels 70 - Miquel López Crespí

pobler | 15 Juliol, 2021 12:50 | facebook.com

...un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)


Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)


L'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí. Joan Buades: la història amagada de la restauració borbònica (la "transició")

pobler | 14 Juliol, 2021 12:45 | facebook.com

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Jaume Santandreu, Joan Buades, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?


Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí

pobler | 13 Juliol, 2021 22:05 | facebook.com

Gabriel Janer Manila, el diari Última Hora (Raphel Pherrer) i El Tall Editorial comenten Llibre de viatges, de Miquel Lópewz Crespí


Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí


DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021


.

En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)


Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.


Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí


El Tall Editorial publica llibre de viatges


Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.


Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.


Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.


Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I)


A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. ". /p>


Els viatges i la generación literària dels 70


L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)


Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de Miquel López Crespi

pobler | 13 Juliol, 2021 14:01 | facebook.com

Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí


DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA - 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021


.

En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)


Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i il•lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”. Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda, poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de Venècia, l´Eivissa llibertària... El viatge es dirigeix llavors cap als records de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil•la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.


Sa Pobla i la revista Vialfàs

pobler | 12 Juliol, 2021 15:19 | facebook.com

Sa Pobla i la revista Vialfàs.

"En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció". (Miquel López Crespí)


Vialfàs va ser una de les revistes que més influència va tenir en la meva joventut. Va aparèixer a sa Pobla de la mà d'Alexandre Ballester i el primer número sortí al carrer dia vint-i-dos de març de 1957. Escrita en castellà, per obligació de l'època -en ple reialme del nacional-catolicisme i del franquisme més virulent-, la revista, malgrat les normals limitacions de la censura, va ser un interessant experiment cultural i humà que ens permet reconstruir com era el nostre poble (i Mallorca!) en aquells anys de tenebror, repressió contra la nostra cultura i manca absoluta de llibertat.

Vialfàs era una publicació que continuava una llarga tradició poblera de revistes entre les quals podríem destacar les imprescindibles Sa Marjal, El Terruño o Horizontes Nuevos. Potser la que més recordi sigui Sa Marjal, ja que, per les golfes de can Verdera on jugava amb els amics del carrers de la Muntanya, Fadrins, Rosari, Marina o Escola, hi vaig trobar números endarrerits d'aquella important publicació que dirigí mossèm Parera i Sansó d'ençà el gener de 1909 fins al gener de 1929. Jo tenia vuit o nou anys i, per l'edat, no podia valorar el significat cultural dels papers que ens servien, d'amagat de la família, per a fer vaixells i avions que des del terrat dels padrins de can Verdera llançàvem al carrer quan passava un carro o un amic.


1956. Sa Pobla i l'any de la neu. Escola Graduada de sa Pobla.

A les golfes de can Verdera hi havia alguns munts de llibres i de revistes del temps del meu oncle-avi Miquel Crespí i Pons, el famós batle Verdera que havia contribuït a bastir l'Escola Graduada de sa Pobla. Història -la de la construcció de l'Escola Graduada que ha estat estudiada per Maria Antònia Roig en un llibre que va publicar recentment l'Ajuntament. Record números de la revista Unión Patriotica que defensava les "realitzacions" de la dictadura del general Miquel Primo de Rivera; sobretot un que la família guardava com si fos una joia i en l'elaboració del qual havien intervingut uns periodistes i fotògrafs vinguts expressament des de Madrid el dia de la inauguració de l'escola. Aqueixa inauguració tengué lloc el 10 de setembre de 1929, segons consta en el llibre d'Actes de la Comissió Municipal Permanent, del qual ens transcriu Maria Antònia Roig: "Seguidamente el Sr. Alcalde [Miquel Crespí i Pons] expuso: que para el día de mañana diez de los corrientes a las quince y media, está anunciada la visita a esta villa de S.A.R. el Infante Dn. Jaime de Borbón y de Battemberg hijo segundo de nuestro augusto mobarca Dn. Alfonso XII (q.D.g.) al cual acompañará el Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros Dn. Miguel Primo de Rivera y Orbanija y primeras autoridades de esta província con objeto de inaugurar la Escuela Graduada que este Ayuntamiento ha construido".

Notícies d'importància cabdal per a la vida d'un poble que, revistes com Sa Marjal o El Terruño i més endavant Vialfàs, ajudaven a fer passar a la història.

Vialfàs, com dèiem una mica més amunt, va néixer de l'esperit emprenedor d'Alexandre Ballester i comptà, des del primer moment, amb el suport entusiasta d'una extensa colla de collaboradors. Alexandre Cuéllar, que aleshores exercia de secretari de l'Ajuntament de sa Pobla, va ser una d'aquestes ànimes entestades en la dèria del periodisme i la literatura (guanyà en el seu moment un premi Ciutat de Palma). Cuéllar signava els seus escrits com "A.C" i com "Aries". També, des del primer número de Vialfàs podem constatar la participaciò d'Eugeni Triay Anglada (que era "A.TA", "A. Triay", "TA" o "Merlin"; de Jaume Gelabert Martorell, de Ramón Beltran ("Olímpico" i "Tanusio"); de Guillem Torres Siquier ("Guiem")... Si fullejam el números de la collecció de Vialfàs podem llegir igualment articles de Miquel Castanyer, Bartomeu Siquier, Miquel Pomar ("P.C."); Bartomeu Torres Gost, Lluís Ripoll, Bernardí Cladera, Jaume Sánchez... Més endavant hi entraren a collaborar Guillem Llinàs, Jaume Obrador, Rafel Franch, Jordi Soler, Melsion Tugores, Sebastià Gallardo, Joan Torres Gost, Joan Payeras... Posteriorment hi varen escriure uns jovençans avui prou coneguts en el món cultural i literari; ens referim a Pere Bonnín, Miquel Segura i Rafel Socias... Sense oblidar tampoc l'ajut inestimable del fotògraf Emili Cervera.

En les pàgines de Vialfàs hi ha història de sis anys de vida poblera. Una bona part de les famílies de sa Pobla tenim gent que hi surt ressenyada sigui per un naixement, un casament, un viatge, una activitat cultural o professional o una defunció. Igualment que Sa Marjal de mossèn Joan Parera Sansó o El Terruño servaven el record de les activitats dels nostres pares i padrins, a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta era Vialfàs qui acomplia a la perfecció aquesta important funció. A Vialfàs hi ha la notícia de la mort a mitjans de juliols de mil nou-cents cinquanta-nou del meu oncle Miquel Crespí Caldés. Morí en un desgraciat accident en un revolt de Son Tut, prop del cementiri del poble, a l'edat de trenta anys. També hi trobam, al costat de la inauguració i activitats de l'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló, les informacions referents als primers èxits acadèmics de la meva germana Francesca López Crespí.

Però al costat d'aquestes anècdotes personals i que afecten a cada una de les famílies de sa Pobla, el més destacable de la revista Vialfàs és que, ara que han passat tants d'anys, ens permet realitzar un viatge a través del temps i de l'espai: aprofundir en la cultura i la política de la nostra societat, saber com érem nosaltres mateixos fa mig segle. Vialfàs ens permet aprofundir en qui som i d'on provenim.

Miquel López Crespí

Temps i gent de sa Pobla, un llibre de Miquel López Crespí

pobler | 11 Juliol, 2021 14:31 | facebook.com

Història local.


La fundació de sa Pobla; les Germanies; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza...



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla.

Temps i gent de sa Pobla1 és una més de les meves aportacions a la història de la nostra terra ja que, com explicava recentment l'historiador i exconseller d'Agricultura del Govern de les Illes Mateu Morro parlant de la importància que tenen els estudis locals a Mallorca: "A molts llocs hi ha col·leccions o edicions de llibres, revistes, grups d'estudis, premis o certàmens. Es va aconseguint un coneixement important de la realitat local sense caure en el localisme que no té en compte una visió més general. Ben al contrari, els estudis locals són el fonament d'estudis més amplis i amb capacitat d'aportar coses d'abast nacional i universal".



Presentació del llibre Temps i gent de sa Pobla. D'esquerra a dreta, Jaume Font, Miquel López Crespí, la dirigent del PSM Maria Antònia Vadell i l'escriptor Alexandre Ballester.

En la inauguració de les II Jornades d'Estudis Locals de Santa Maria del Camí (Mallorca) l'historiador i polític Mateu Morro destacà la complexitat de la feina d'investigació del passat. La importància de les fonts orals ja ha estat destacada per nombrosos investigadors; l'interès pels glosats populars; la utilització de la fotografia com a document històric; la documentació notarial referent a les cases del poble i que sovint es perdia, sense arribar a copsar la seva significació en la reconstrucció de la vida dels nostres pobles; l'estudi dels testaments; la història de possessions i molins, la història familiar i el coneixement de l'evolució urbana... En Temps i gent de sa Pobla he procurat fer una acurada utilització de les fonts orals i del més divers material fotogràfic. Hi ha igualment el resultat de molts xerrades amb la gent major de sa Pobla, amb els participants en la guerra civil, amb escriptors i artistes, amb sobrevivents dels camps de concentració. L'estudi de les revistes Sa Marjal i Vialfás ha estat essencial per enllestir el llibre que comentam.


En el llibre La història i els joves historiadors catalans, en les Ponències i Comunicacions de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans s'ha destacat la importància de la història local. Com explica Jaume Sobrequés Callicó parlant de la ponència d'Andreu Mayayo Artal Història local i història total: "Les reflexions que s'hi fan sobre la importància d'inserir la història d'àmbit local en la general, sobre els paranys que presenta l'estudi de la història local i sobre les noves perspectives obertes en aquest terreny constituïren un dels eixos més importants de les Jornades. Cal no oblidar que molts dels assistents es trobaven realitzant treballs de recerca referents a entitats local (municipals i comarcals) d'arreu del país".


I és dins aquest marc de revalorització de la història local que he escrit Temps i gent de sa Pobla.


Un petit resum del contingut del llibre ens por informar de la qüestions que més m'han preocupat aquests darrers anys, quan redactava el llibre. Llegint l'índex de Temps i gent de sa Pobla podreu trobar nombrosos capítols dedicats a la història de sa Pobla i que serveixen per enllestir la crònica vital i sentimental d'un poble mallorquí en els anys cinquanta i seixanta, abans de l'embranzida del turisme. Alguns d'aquests capítols són: la fundació de sa Pobla; les Germanies; el metge Joan Serra; Cristòfol Cladera; John Frederic Bateman; Joan Parera i Sansó; la revista Sa Marjal; sa Pobla i Sant Antoni; el tren de sa Pobla; sa Pobla antiga; els nostres padrins; S'Escola Graduada de sa Pobla; el batle Miquel Crespí i Pons "Verdera"; l'arquitecte Guillem Forteza; Bartomeu Siquier i Serra; Jaume Serra i Cardell; la revista Sa Plaça; la resistència antifranquista a sa Pobla l'any 1936; Sor Catalina Caldés i Socies; Guzmán Rodríguez; Paulino López Sánchez: presoners republicans a sa Pobla; Rosa Vallespir i Pau Canyelles; Salvadora Canyelles; Margalida Serra i Cardell; Juan Orozco i Trulla; Crisanto Valcárcel; Ca'n Guixa i Ca'n Pelut; "Ses Casetes" de sa Pobla; el "Bar Figuera"; els allots del carrer de la Muntanya; l'exportació de la patata; el "Gardenia" i el "Salón Montaña"; el cine "Montecarlo"; 1956: l'any de sa neu; Gaspar Aguiló i l'Escola Municipal de Música de sa Pobla; Maria Sureda i la Biblioteca Pública de la Caja de pensiones para la Vejez y de Ahorros; Joan Retich; Rafel Moranta; Lluís Ripoll; l'arribada de la televisió; el carrer de la Marina; els corresponsals de sa Pobla; el teatre d'Alexandre Ballester; el batle Jaume Font i la cultura; sa Pobla i la poesia; sa Pobla i el teatre mallorquí; Jaume Font i Antoni Serra...


Temps i gent de sa Pobla ens proporciona també una important visió gràfica de la Mallorca de començaments del segle XX i dels anys cinquanta i seixanta. En aquesta obra hi ha moltes fotografies inèdites servades quasi religiosament en el meu arxiu particular (juntament amb les de l'arxiu de Joan Llabrès). Alguns d'aquests importants documents que surten per primera vegada a la llum pública són les fotografies titulades: les dones de la família "Verdera" a finals del segle XIX; el batle Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera"; Martina Caldés "Ximbona" i Rafel Crespí en una fotografia de l'any 1917; el General Miquel Primo de Rivera (1929); José López Sánchez i alguns soldats de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit de la República l'any 1937; fotografies de la primera comunió a sa Pobla (1954); una festa a l'Escola Graduada de sa Pobla l'any 1956; "Ses Casetes" de sa Pobla l'any 1954; l'"Any de sa Neu" (1956)...


Miquel López Crespí


1 López Crespí, Miquel. Temps i gent de sa Pobla. Consell de Mallorca, Ajuntament de sa Pobla, col·lecció Uialfàs número 1, sa Pobla (Mallorca), 2002.


Sa Pobla i els Encontres d´Escriptors

pobler | 10 Juliol, 2021 13:06 | facebook.com

Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Melcior Comes, Rafel Socies, Miquel Segura, Lleonard Muntaner....


A l’edició d’enguany –2009-- hem pensat dedicar les converses, que tradicionalment tenen lloc a les escoles, al tema “La revista ‘Sa Marjal’ de sa Pobla’. (Ajuntament de sa Pobla)


AJUNTAMENT DE SA POBLA (MALLORCA)


ELS ENCONTRES D´ESCRIPTORS POBLERS



En la fotografia podem veure alguns escriptors de la generació dels anys 70. Jaume Santandreu, Miquel López Crespí, Alexandre Ballester, Víctor Gayà, Maria Rosa Planas, Lleonard Muntaner, Rafel Socies, Pere Bonnín... són alguns dels escriptors que han participat en els Encontres d’Escriptors de sa Pobla.

En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls”. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla i els Encontres d'Escriptors Mallorquins (un article de juliol de 2003)


Alguns dels escriptors participants en les Trobades de sa Pobla. D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Francesc Gost, Maria Rosa Planas i Alexandre Ballester.

Per a començar a escriure aquest article he obert una de les meves carpetes de retalls de diaris, cartes, fotografies, cartells... És tot el que fa referència a la història dels Encontres d'Escriptors Poblers. Una trobada anual de tots els escriptors de sa Pobla (i els "adoptats", perquè han guanyat el Premi de Narrativa Alexandre Ballester o n'han format part del jurat, l'editor dels llibres guardonats, etc.) que cada any ens reuneix ineluctablement d'ençà el 1997.

En aquesta carpeta encara tenc, com un petit tresor, el primer paper, escrit a mà!, que em va fer arribar l'Ajuntament de sa Pobla. Són les primeres notes, els primers esbossos del que amb els anys serà una brillant realitat cultural mallorquina. El paper, són les primeres "instruccions" per als escriptors de sa Pobla, diu: "Dia 23. Sant Jordi. Festa del Llibre. I Encontre d'Escriptors Poblers". Posteriorment, detallant l'horari de feina per a aquell dia de 1997, especifica les nostres "tasques" : "A les deu, a la Casa Consistorial el batle don Jaume Font rebrà els escriptors. De les onze a les dotze hores del matí els escriptors, prèvia distribució, aniran als centres escolars. De dotze a tretze hores: entrevistes als mitjans de comunicació. De tretze a catorze hores; signatura de llibres a les paradetes de la Plaça Major". Després del dinar, a les disset hores, "a la Biblioteca Municipal, els escriptors es trobaran amb alumnes i participaran en un colloqui".

La idea de reunir en un Encontre anual tots els nostres autors es va anar congriant en una sèrie de reunions entre el batle Jaume Font, aquell que aleshores era el regidor de Cultura, el metge Antoni Serra i Mir, l'escriptor Alexandre Ballester, el director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla Ramon Molina i el també escriptor Francesc Gost.

Per poc que reflexioneu una mica en aquesta idea podreu copsar la importància que, primer per a donar a conèixer l'obra dels autors mallorquins entre els poblers, ha tengut i té; i, segon, el servei cultural que fan els Encontres per a ampliar igualment entre els alumnes d'escoles i instituts el coneixement dels nostres clàssics. Normalment, a part de la signatura de llibres dels autors convidats a les tauletes de la plaça Major de sa Pobla, l'Encontre serveix també per a parlar a les escoles i instituts de Ramon Llull, Francesc de Borja Moll, Miquel Costa i Llobera, del rei Jaume II i la fundació de sa Pobla... Evidentment, aquests Encontres anuals no reporten cap benefici econòmic a l'autor. És una feina desinteressada en pro de la cultura catalana, tant per part dels organitzadors com per part dels autors convidats. En una època en la qual qualsevol endollat d'un alt funcionari polític, només per simple amiguisme, pot veure publicades les seves obres completes o anar a Moscou, Berlín o Londres, despeses pagades -hotel de primera, menjar de franc- a presentar les seves obres traduïdes al rus, a l'alemany o al romanès, el fet que els autors poblers es paguin el viatge a sa Pobla (des de Saragossa, cas de Rafel Socias; des de Barcelona, cas de Pere Bonnín) per amor al llibre, per deferència a la cultura catalana que estimen, és un bon símptoma. Una demostració que, per sort, en la nostra cultura encara hi ha molta gent que treballa pel país sense pensar en endolls. Però ja diuen que en aquest món hi ha classes i classes. Deu ser això mateix: uns, que aprofiten el que poden de les institucions; altres, que estimen el català per damunt de tot.

L'Ajuntament de sa Pobla, en efecte, no paga en diners l'esforç dels seus autors (un dia donant conferències gratuïtes a escoles i instituts), però sí que treballa activament en la promoció de la cultura i els escriptors. L'Ajuntament, no solament coordina amb els mestres i professors la preparació de cada Dia del Llibre i l'estudi d'un dels nostres clàssics o un aspecte destacat de la nostra història. Fa més encara: edita un magnífic cartell que informa tot el poble de les activitats concretes de cada Encontre. Avisa i coordina la presència dels mitjans de comunicació -premsa, ràdio, televisió- que, aquell dia, demanen i informen damunt la vida i l'obra dels autors presents en la diada cultural.

Cada Encontre serveix, emperò, no solament per a donar a conèixer els autors entre les noves generacions de poblers; també és summament útil per a tractar determinades qüestions històriques o donar relleu a persones que, des de la seva professió, també han lluitat per la cultura i per la nostra història.

Per això també s'ha portat a escoles i instituts l'activitat cultural i periodística de determinats poblers. Record a la perfecció aquell any -1998- que dedicàrem a la tasca dels corresponsals de premsa i ràdio. Aleshores s'explicà als estudiants com era el periodisme en temps del franquisme, la tasca que es feia per a donar a conèixer els esdeveniments poblers a la resta de les Illes, tant fossin notícies de cultura, com esportives, econòmiques o de succeïts, que de tot n'hi havia.

En aquests primers Encontres, érem molt pocs els autors assistents. Si llegim el Butlletí Municipal de sa Pobla, concretament el número 19, 4) de maig de 1997, trobarem un article titulat "Per l'abril... llibres i roses" (pàg. 4), on l'autor (o autora!) anònim escriu: "Enguany aquesta diada [la Festa del Llibre] ha assolit un alt nivell, tant organitzatiu com de participació ciutadana. L'Ajuntament ha promogut el I Encontre d'Escriptors Poblers, no hi eren tots, però per començar no ha estat malament, es va comptar amb la presència d'Alexandre Ballester, Pere Bonnín, Miquel López Crespí, Miquel Segura i Rafel Socias.

'La recepció, l'entranyable encontre amb els escriptors locals, es va fer al vestíbul de l'Ajuntament, el batle dirigí unes paraules de salutació als convidats els quals foren obsequiats amb una escultura en bronze, reproducció d'una peça de l'escultor poblers, Rafel Caldés, per expressar la gratitud per la seva presència a sa Pobla".

Tots els Encontres han estat sempre importants per a renovar aquest contacte anual dels escriptors poblers amb els seus conciutadans. Ara, a mesura que passen els anys, ja anam per la setena trobada!, els records es van acaramullant en un tot indestriable. Pens ara mateix en l'Encontre de l'any 2000 dedicat als set-cents anys de sa Pobla, els dedicats a l'obra i vida de Ramon Llull, de Miquel Costa i Llobera amb motiu del vuitantè aniversari de la seva mort...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 09 Juliol, 2021 13:42 | facebook.com

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistes – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner Editor)


La mirada


Caminàvem lentament per la carretera que ens conduïa en direcció a la platja d´Alcúdia, a l’indret on era situat el camp de treball. Els companys que anaven al davant, malgrat caminar a poc a poc, cansats, aixecaven un munt de pols que feia que sovint hagués de tancar els ulls. Mirava les nostres espardenyes. Quant de temps feia que ens prometeren sabates, les botes que deixaven els soldats quan eren llicenciats? Al capdavant, el sergent feia el ronser al tinent, servil com de costum. Cap núvol que ens protegís dels raigs implacables que queien perpendicularment.


Caminàvem lentament per la carretera que ens conduïa en direcció a la platja d´Alcúdia, a l’indret on era situat el camp de treball. Els companys que anaven al davant, malgrat caminar a poc a poc, cansats, aixecaven un munt de pols que feia que sovint hagués de tancar els ulls. Mirava les nostres espardenyes. Quant de temps feia que ens prometeren sabates, les botes que deixaven els soldats quan eren llicenciats? Al capdavant, el sergent feia el ronser al tinent, servil com de costum. Cap núvol que ens protegís dels raigs implacables que queien perpendicularment.

Si no hi estàssim nosaltres enmig del paisatge qualsevol persona podria pensar que a les illes no sabien el que era la guerra. L´illa de la calma, era anomenada abans de l’alçament militar. Se n’havien escrit llibres al respecte. És la desconeixença de la història dels pobles. Les quatre ximpleries que escriuen els intel•lectuals al servei dels poderosos.

Avançaven per damunt una terra xopa de sang rebel. Ho sabia ara, després dels cursets de formació política a l’escola d´oficials de la República. A l´acadèmia de capacitació dels comandaments de l´exèrcit popular hi havia pocs anarquistes ja que, bona part dels estats majors i el comissariat, era copat pel estalinistes. Frederica Montseny era una ferma defensora que hi hagués confederals al Ministeri de la Guerra el comissariat. Ens explicava que, en cas contrari, el PCE ens marginaria arreu i finalment només serviríem com a carn de canó. Ens recordava que Líster i la Passionària ja es preparaven per dirigir el nou Estat sorgit de la derrota del feixisme. Tot plegat, i ara ho veia ben clarament, era viure enmig de contradiccions gravíssimes. Els partidaris de la dissolució de l’Estat formant part d´un govern burgès? Els enemics del militarisme, anant a classe, per obtenir el grau de tinent o capità? No havíem de destruir qualsevol forma d´opressió, liquidar per sempre el militarisme?

No era estrany que els combatents visquéssim enmig de la confusió, demanant-nos que fèiem fent el joc als nostres enemics de sempre. Sabíem ben cert, ho intuíem, es respirava dins l’ambient, que molts dels que ara eren al nostre costat demà ens vendrien a cercar per portar-nos a les presons secretes que ja començava a controlar el NKVD soviètic.

Mallorca, les germanies, la història oblidada... Quina ignorància, la nostra! Des de quin fals internacionalisme proletari bastírem el nostre profund desconeixement de la història? En una xerrada que vengué a donar-nos el company Diego Abad de Santillán, aquest no ens va parlar dels drets dels pobles a la llibertat. Ans al contrari. Bastia un estrany discurs en el qual els catalans eren presentats com a opressors dels treballadors. Com si a Catalunya no hi hagués obrers i obreres fills de Barcelona, Lleida o Girona! Era desconeixement de la realitat o simple mala fe? No ho podia entendre. D´on procedia Abad de Santillán? O és que mai no havia vist una fàbrica a Catalunya? Les vagues del temps de la dictadura de Primo de Rivera, del període republicà... no eren fetes pels homes i dones de Badalona, Terrassa, Martorell, l´Hospitalet de Llobregat? Els pagesos, els jornalers catalans... no es revoltaren en cap època? Tots eren murcians, no hi havia cap jornaler que parlàs la llengua de Ramon Llull?

Pensava en tantes mancances llibertàries, en la manca de coneixements en referència a la història dels pobles mentre Joan Busquets em recordava els fets de la germania mallorquina.

-Si anam cap a la marjal passarem per Son Fornari, l’indret on les tropes mercenàries de l’emperador Carles I derrotaren els agermanats. Quan jo era infant –continuà- els pagesos encara trobaven espases rovellades, cuirasses fetes malbé, puntes de llança, alguna bala de canó, restes humanes... Milers d´homes morts en unes hores. El millor de la germania mallorquina i dels valencians que vengueren a donar-nos suport.

S’aturà un moment abans de prosseguir.

-No t’imaginis –i va somriure per primera vegada en mesos- que la història dels voluntaris que lluiten i donen suport a uns altres pobles és un fet del present, com quan vengueren a donar-nos suport els internacionals. Sempre, fent costat al poble, hi pots trobar homes i dones provinents dels indrets més llunyans. En el segle XVI, juntament amb els valencians, hi comparegueren descendents dels jueus que havien expulsat els Reis Catòlics, cristians fugitius que vivien al nord d’Àfrica i que ara trobaven l´hora de venjar les persecucions patides per la Inquisició i els aristòcrates.

Uns al•lots que plegaven les veles dels molins ens saludaven amb el capell a la mà. Poden imaginar qui som? Els pares els hauran explicat que aquella corrua d’homes amb parracs i espardenyes són presoners de guerra, les restes d´un exèrcit derrotat? Ja deuen estar acostumats. D’ençà la caiguda del nord, eren nombrosos els asturians i bascos que romanien escampats per presons i camps de concentració. Nosaltres érem la darrera fornada.

Continuam avançant cap al camp, proper a la platja on anam destinats.

Al costat, lentament, passa un carro manat per un pagès d´una quarantena d’anys. Fermat, sota el carruatge, un ca ens mira amb desconfiança, però no ens lladra com alguns altres de les finques que anam deixant al darrere. Dalt del carro, somrient, plena de felicitat, hi ha una pagesa d´uns divuit anys. L’edat és mala de precisar perquè el capell que porta per protegir-se del sol, la roba de feina, tot plegat, fa que sigui difícil concretar-ne els anys.

El rostre de la dona transpua alegria.

Estic sorprès. No em puc avenir com encara hi ha gent tan feliç, amb aquests ulls tan esplendents. No hi ha dubte que aquesta jove procedeix d´un univers completament allunyat de la guerra i les presons d´on venim. Em deman que és el que haurà salvat aquesta bella pagesa de les misèries de la mort i de la fam. Haurà vist els morts allargassats per les cunetes de Campanet, Porreres o Manacor? Els milers d´executats dels quals parlen, baixant la veu, els mallorquins que vénen amb nosaltres?

No sé com ni de quina manera els ulls de la dona que va dalt del carro s’han fixat en els meus i, m’adon, tremolós, que la seva mà inicia un gest per saludar-me.

La mirada de l’al•lota em sacseja talment un llamp m’hagués travessat de part a part. Sent com si m’elevàs del sòl que trepitj i, impulsat per una força invisible, pogués tocar els núvols amb les mans. Quants d’anys que no havia vist un rostre rialler semblant?

El cor em bategava com si fos un riu a punt de sortir de mare i envair els camps.

Com era possible que els ulls d´una noia desconeguda poguessin trasbalsar la meva vida amb tanta desfermada potència?

Quin significat tenia tot plegat?

Potser vivia enmig d´un somni curiós i estrany. Hauria imaginat la noia i la mirada? Qui sap si la manca de menjar, el mareig del viatge amb el vaixell fent tombs a dreta i esquerra no em feia veure al•lucinacions. Seria la soledat, els anys de veure morts i desgràcies, el que m’havia fet tan sensible als possibles significats d´un rostre femení feliç rialler?

Vaig tancar els ulls per uns moments.

Em vaig pessigar un braç per comprovar si delirava, si el sentiment que em dominava, la real i punyent sensació de l’electricitat viatjant per totes les cèl•lules del meu cos, era real, autèntica o era tan sols la fugissera impressió d´un home cansat.

No, no anava errat. Tampoc no somniava. El que veia i sentia era ben real. Res a veure amb cap mena de visions fantasmals produïdes per la nostàlgia i el cansament.

La rialla de l’al•lota era novament a prop meu.

Sentia el grinyolar de les rodes del carro que avançava més aviat que nosaltres. I ella era allà dalt, riallera, segura d´ella mateixa, sense cap signe de tristor en la mirada.

La noia s’havia llevat el capell que li cobria el cap i amb la mà dreta s’allisava els cabells que, alliberats de la presó que els tenia subjectes i amagats, es podien veure, negres i bellíssims. Aleshores em vaig poder fixar amb més deteniment amb els ulls marrons, talment una porta oberta als milers de possibilitats de l‘existència. Uns ulls que m’interrogaven amb preguntes fetes des d´un estrany alfabet que mai no havia estudiat, però que entenia a la perfecció. Una mirada que era com un llibre obert! Entenia que dins la fondària d´aquell esguard existia tot el que un home pot somniar: un revoltat món de fantasia, promeses de descobriments d´universos màgics i desconeguts. Talment una invitació a pujar una muntanya altíssima, un inassolible cim o descobrir una infinita selva desconeguda. Com una escala preparada per assolir el cel o davallar als inferns. Em demanava si hi hauria camins, dreceres ocultes, senyals en la fosca que em permetessin apropar-me a la resplendor palpitant que em tenia corprès.

Ara l’al•lota era just al costat, fregant la filera de presoners que avançàvem pel caminoi que ens portava al camp. Sentia com si el món desaparegués de sobte i només existissin els seus ulls, misteriosos, suggerents. Les nostres mirades es creuaren per uns segons i vaig sentir com si la meva vida quedàs fermada per sempre a la noia que em somreia, dalt del carruatge, agitant la mà en senyal de salutació. Algú que contemplàs l’escena, podia pensar que simplement era el gest d´una al•lota que saludava els presoners republicans. Un moviment maquinal, inconscient, amistós envers una gent que patia.

Per uns moments em vaig haver d’aferrar al Sevillano, que era al costat, prop de Joan Busquets. Els tres érem dels darrers de l‘expedició. Rere nosaltres només hi havia els dos soldats que tancaven la corrua de presoners.

Joan Busquets s’apropà i sense saber res del que s’esdevenia, em digué, senyalant al carro:

-Són pagesos que van a la platja, a cercar algues. Els camperols de la comarca han anat sempre a cercar algues per abonar la terra a la platja d’Alcúdia. Altres anaven fins a s’Albufereta de Pollença. Les algues, juntament amb la palla de pallisses i dels corrals dels animals és un dels abonaments principals que té la pagesia a l´abast. Uns abonaments que no costen diners com el nitrat de Xile.

El carro amb l´al•lota de la mirada clara es perd en la distància.

Silenci en els camps.

Grinyola la maquinària dels molins propers al camí. Tan sols el lladruc d’algun ca romp la tranquil•litat del moment. Els cans lladren quan passam al costat del que, i amb tota la raó del món, consideren la seva propietat i que defensen amb totes les seves forces.

Veig els pagesos amb la roba gastada per la dura feina d’anys i més anys de sol i pluges d´hivern. Les camises són d´un blau destenyit amb multitud d’afegitons procendents de pantalons i velles camises ja inservibles. Una roba que, com al meu poble, la gent treballadora fa servir fins que cau a bocins i ja no es pot apedaçar. Aleshores, quan ja no la pots portar, encara es útil i es fa servir per netejar-te les mans, tapar alguna ferida del cavall. Res no es desaprofitat mai pels pobres, aquí o a l’altra punta de món.

El sol em fa mal als ulls.

Endavant, més enllà del revolt del camí per on ara passam, es poden distingir les pinedes que hi ha just davant de la platja.

En Joan és el nostre guia. Ell ha jugat d´infant per aquestes dreceres i caminois, quan anava a treballar amb els pares i els padrins.

Els sents emocionat. El mir de reüll. Li veig les mans com tremolen quan indica algun indret o senyala un molí, una sínia coneguts. Ben segur que si no anàs amb l´expedició, ploraria d’emoció.

No vull que s’adoni que som conscient dels sentiments que el dominen. Procur mantenir un aire llunyà, abstret, com si no veiés que el cor li bat a mil per hora, inaturable. A l’estació, mentre esperàvem que arribàs el moment de marxar, un pagès que abeurava el cavall a la pica de davant l’estació i que l’ha reconegut, li ha dit que aniria a avisar la família. L’home, que ens ha donat tot el menjar que portava al sarró, ha aprofitat que el sergent era al bar per informar-nos que el règim del camp de treball no era gaire rígid i que, sovint, autoritzen les visites de familiars venguts dels pobles de l´illa o de la península.

Potser hi hagi sort i la premonició que he tengut en tocar terra mallorquina s’acompleixi.

Joan Busquets mira el paisatge, les cases del poble, els safareigs plens d’aigua, els molins que giren a l’impuls del vent, com aquell que hi ha a casa seva i contempla els mobles, les cadires, els canteranos recuperant imatges, el contorn dels objectes i el paisatge conegut, olors, records, objectes, la flaire esvanida de la joventut.

M’aprop al seu costat com si no m’adonàs de l´emoció que el domina, inaturable.

-Casualitats del destí. Potser has estat el més sortat dels republicans del poble. De no haver anat a l’Olimpíada de Barcelona segurament haguessis participat en la resistència a l’alçament que em contares, la dels carrabiners i socialistes i, com a responsable d´una provatura armada de fer front a la rebel•lió militar, ja t’haguessin mort d´un tret al clatell, com tants d’altres companys.

-Vet aquí –li continuo dient- que, per un senzill atzar de la vida, enlloc de morir en un revolt del camí com tants d´altres mallorquins i mallorquines, has viscut tres anys més, no has rebut cap ferida greu a la guerra i ara, sa i estalvi malgrat la condemna a treballs forçats, sense que ningú t’hagi reclamat per portar-te als tribunals, ets al poble, entre els teus. Imagín que aviat podràs veure els pares i germans.

El podré ajudar, consolar-lo? No ho sé. La realitat pot ser aquesta, però també podria passar que, al cap d´uns mesos, els militars trobin que hem d’anar altra volta a fer carreteres a Lleó o Màlaga. Vés a saber on, a quin indret de l'Estat. I, sense poder-hi fer res, de nou, amb el petit fardell que conté les nostres miserables propietats, els estris d’afaitar, dues camises plenes de forats, tres llibres vells, un bocí de llapis, una mica de paper per escriure a la família, ens embarquin i facin pujar als trens de mercaderies, amb els acostumats escamots de vigilància al davant i al darrere.

Joan Busquets fa com que m’escolta. Riu, nerviós, donant-me la raó amb el cap. Però sé que no és amb mi, amb la corrua de vençuts que arrossegam els peus per aquests camins polsosos cap al camp de treball que ens espera en la distància. No. Joan Busquets fa temps que viu dels records d’abans de la guerra, de les imatges que serva de la joventut. Com jo mateix. Com la majoria dels que avui caminam sota el roent sol d´agost. Ben cert que Joan Busquets ja no és un soldat de la República, presoner, sense saber quin serà el seu destí, el nostre destí, en els propers dies i anys. En Joan és ara com una planta que rep l’aigua salvadora, com una terra erma que després d´anys de sequera, sent al damunt com cau la pluja vivificant.

En Joan ha despertat del somni. Somriu. Es frega els ulls amb les mans nuoses, aspres per la feina. Són unes mans de treballador, de combatent que ha lluitat fins al darrer dia, el postrer minut d'existència de la República. De cop i volta s’adona que el que li dic és veritat. Que ha sobreviscut a la guerra i a les primeres onades de la repressió. Ha tengut sort. N’és ben conscient. Torna a somriure i em mira amistosament, agraint-me les paraules de consol que li anava dient. Ambdós som sobrevivents d´un món que s’ha ensorrat definitivament amb l´única i important diferència que Joan Busquets és ja al seu poble, trepitja la terra que l’alletà d’infant, sent la flaire de les plantes just acabades de regar dels horts del Pla, olora el perfum de tarongers i llimoners. Ets a casa teva malgrat marxis engrillonat pels camps que conegueren els teus jocs d´al•lotell, les rialles d’una infantesa que mai no tornarà.

He pogut fer arribar unes postals i unes cartes a la mare, des del penal de Sòria. No podíem escriure gaire. Ens ho tenien prohibit. Demanar paper i tinta era com cometre un gran pecat. Els vençuts no teníem dret a tenir ni família ni sentiments. En la ment dels guanyadors érem talment feres que calia exterminar de totes, totes. I, per desfer-se dels presoners, les humiliacions eren, a vegades, tan efectives com les bales dels escamots d’execució. Ho sabien, cap carceller no ho ignorava. I per això ens negaven el paper i la tinta. A la fam i l’angoixa, s’hi afegia la preocupació constant per no saber com resistia o aguantava la situació la família. Escriure: “Estic bé de salut. No et preocupis”, volia dir simplement “Encara som vius, però no sabem què serà demà de nosaltres”. Sortosament, els germans, que ja eren en llibertat, havien pogut anar a donar suport als pares, ja vells, que continuaven en el molí de farina per sobreviure. Saber-ho va alleugerir moltíssim el meu estat de contínua angoixa. Altres no tenien tanta sort i emmalaltien, pensant en els seus.

Amb la censura establerta per les autoritats, les cartes, sempre obertes, s’havien de lliurar al responsable de correus del camp. No podies dir res que pogués resultar sospitós. Mai no ens haguéssim atrevit a demanar pels companys de l’Ateneu, pels veïns, pels amics que havien portat a coll les col•lectivitzacions, al poble. Una pregunta indiscreta hauria comportat, sense cap mena de dubte, l’obertura d’un expedient disciplinari, els interrogatoris dels falangistes. Érem massa conscients de la situació en la qual restàvem immersos per cometre qualsevol indiscreció. Davant els interrogatoris, malgrat ens apallissassin, nosaltres no sabíem res, mai no havíem vist aquell comandament. Ignoràvem qui era el comissari, el responsable de la col•lectivització dels quals ens demanaven informació. Mai dir, malgrat ens costàs morir, qui era el tinent, el capità, el comandant que manava la companyia en la batalla de l´Ebre, en la defensa de Madrid.

I si algú de nosaltres traïa els companys, no hi havia pietat, ni cap excusa no podia justificar la traïció. El trobaven mort, penjat d’una biga amb la pròpia corretja o, ofegat en la pica de la cuina. Al matí següent ningú no sabia res, ni molt manco explicar, com el presoner s´havia penjat. Justícia exemplar enmig del més absolut silenci.

Sa Pobla i el franquisme

pobler | 08 Juliol, 2021 20:29 | facebook.com

"D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes 'elegides' per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil". (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i el franquisme


Aleshores sa Pobla era "La Puebla". Haureu endevinat que parlam dels anys cinquanta. Vivíem enmig del reialme victoriós del franquisme i del més ranci nacionalcatolicisme. El Papa Pius XII imperava damunt tot l'orbs catòlic (sa Pobla inclosa). Ja mancava poc per al Concili Vaticà II i la profunda reforma que iniciaria Joan XXIII. El 1949 sa Pobla rebé la visita de la Verge de Lluc. Murta i brins d'olivera enmig dels carrers. Estols de beates anant amunt i avall. Càntics i rosaris a la l'església. Misses concelebrades. La Verge de Lluc va ser designada batlesa honorària. Es bastí una capella especial que va ser beneïda a mitjans dels anys cinquanta. Mentrestant nosaltres formàvem en el pati de l'escola i ens feien cantar aquella munió d'himnes dels vencedors en la guerra civil, drets, arrenglerats davant la porta de cada aula, sense poder moure'ns tot el temps que durava la tortura. Aleshores (1957) només arribaven a sa Pobla uns tres-cents diaris (per a una població de deu mil habitants).



D'ençà el juliol de 1936 manaven en el poble les autoritats feixistes "elegides" per la força de les armes i sostingudes, durant més de quaranta anys, pels fusells de la Guàrdia Civil. Dècades de setmanes santes que volien ser silencioses, "profundes" (nosaltres, els al·lots, anàvem a veure els diferents "passos" tot esperant els caramels que familiars i amics ens donarien). Misses i comunions diàries. Eternes prèdiques dels sacerdots (especialment dels reverends Antoni Aguiló i Jaume Vallès) contra el "ball d'aferrats", les pel·lícules que no fossin qualificades (pecat mortal les qualificades amb un 3 o un 3R en el portal de l'església!). Oficis de més d'una hora de durada. Predicacions per a salvar el món del comunisme. Més oficis solemnes en el dia de la Sagrada Familia. Cursets de cristiandat (la República havia volgut enterrar el catolicisme; ara es tractava de lluitar contra aquella herència de maçons i marxistes).

L'obligatòria assistència a les activitats de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S., si una al·lota es volia treure el certificat d'haver fet el Servicio Social. Deien els anuncis publicats en la premsa local: "Presentar a la Delegada Local de F.E.T. y de las J.O.N.S certificado de nacimiento, expedido por el registro civil. Certificación de residencia del Ayuntamiento. Dos fotografías de carnet y 27 pesetas en metálico". Activitats del Secretariado de Caridad. Els pobres de sa Pobla. Deia la premsa local: "Ha sido entregado a todos los pobres de nuestra Parroquia el correspondiente aguinaldo navideño. Es altamente satisfactorio y conmovedor ver las caras alegres y risueñas de los pobres al ver cubiertas sus necesidades para pasar las fiestas más entrañables del año". Excursions al monestir de Lluc (més ofrenes a la Verge, més rosaris) organitzades per la Delegación Provincial de Sindicatos (la delegació local recollia diners per a bastir un nou tron a la Verge). A l'estiu, els joves de l'Institut hem d'anar unes setmanes al Campamento de la Victoria (més bona nota en l'assignatura Formación del Espítiru Nacional) i restar en mans dels dirigents feixistes del Frente de Juventudes. Sortides en tren cap a Inca on hi ha concentració de tots els joves de l'Illa. Obligats a cantar el Cara al sol una i mil vegades. Montañas nevadas, Yo tenía un camarada, enmig de la mirada complaent dels sacerdots que ens acompanyen i que, a la Victòria, ens faran resar cada dia per Franco i José Antonio. Des de la trona, cada diumenge, propaganda de les eternes excursions a Lorda. Per Sant Josep se celebrava el Día del Seminario (preservar la fe contra els comunistes que a Rússia i a la Xina mataven i torturaven els missioners, explicaven). Conferència del professor de Formación del Espíritu Nacional que conta les barbaritats d'indis i negres, la incultura dels països africans (mengen carn humana, adoren animals... sort dels missioners que els hi porten la fe autèntica!).


L'any 1957, en aquest Día del Seminario es recullen 13.000 pessetes. Tres seminaristes poblers (Joan Soler Planas, Sebastià Franc i Mateu Buades) ens expliquen que la humanitat no podria funcionar sense monges i sacerdots. Exaltació de les missions. Col·lectes en favor de les obres del nou seminari. En un parell de dies, s'aconsegueix arribar a la xifra de 54.768 pessetes. A l'horabaixa assistència obligatòria de tots els alumnes de les escoles a l'església parroquial: commemoració del Día de los Caídos. Més Cara al sol i més hores de braços a la romana. Ofrenes de flors a la paret del temple on hi ha la creu i el nom dels poblers (d'una part ben determinada dels poblers!) morts a la guerra. A la casa dels sindicats feixistes una altra lectura del testament de José Antònio. Avorrit discurs del cap local de F.E.T. y de las J.O.N.S.

Dia 23 de març de 1957 ingressen en el noviciat de Religioses Franciscanes (a Pina) dues allotes pobleres: na Micaela Socies Socies i n'Antònia Comas Comas. Per primera vegada ens fem conscients dels atacs que es fan des de la trona contra els jueus ("que mataren Nostre Senyor Jesucrist"). Alguns veïns ens ensenyen els cognoms dels xuetes. En el Campamento de la Victoria, els monitors feixistes ens expliquen que "los judíos hacen olor". Primeres lliçons pràctiques de racisme i xenofòbia. A les nits els més bèsties dels nostres companys es dediquen a pintar la cara d'alguns allots suposadament "xuetes" amb pasta de dents. Insults contra els Aguiló-Forteza-Piña o Bonnín (per dir només un parell de cognoms). Exposició de "flores y plantas" organitzada per la Sección Femenina. Festa de la Congregación de las Hijas de María. Més cursets de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S. "para promocionar la mujer de La Puebla" (trenta alumnes participen en un curset de religió, confecció de vestits, puericultura i cultura general).

L'escriptor Guillem Cabrer ens informava en el seu opuscle L'església mallorquina i els intel.lectuals dels anys 70 (Ciutat de Mallorca, 1980) del ferotge control que l'Església vencedora en la guerra civil, l'església de la croada i el nacionalcatolicisme, exercia sobre l'ensenyament a les Illes, sobre la vida dels mallorquins en general. A Ciutat, amb ajut del règim i del capital (especialment de can Verga, en el cas dels frasciscans) es basteixen els edificis dels frares del Bavarall, de Madre Alberta, el de les Agustines, de les Teresianes, el de la Immaculada, les ampliacions dels col.legis dels Jesuïtes, Teatins, etc, etc.

Els seminaris tenien una importància cabdal pel que fa a l'educació del poble mallorquí. Hem de pensar -com molt bé explicava Guillem Cabrer- que "la situació acadèmica mallorquina de la postguerra era, senzillament, desoladora. Molts de professors de reconeguda vàlua havien estat purgats, l'ensenyança laica era temuda, les escoles nacionals havien estat desacreditades, els instituts eren mal vists pels ulls de la bona societat...". Molts fills de pagesos -i bona part de la fornada d'escriptors dels anys setanta- s'eduquen en els seminaris d'aquella època. Concretament en el Diocesà, el dels Franciscans, el dels Sagrats Cors, el dels Teatins, el de la Missió i el de La Salle. El Bisbe Hervàs impulsa la creació d'un Seminari Nou i dels famosos "Cursillos de Cristiandad". Hervàs es traslladat a Ciudad Real i l'any 1955 pren possessió de la mitra mallorquina Jesús Enciso Viana.

Enciso Viana consolida la idea dels "Cursillos de Cristiandad" i esdevé columna vertebral del poder de la dictadura feixista a Mallorca. Organitza el control dels creients en aquesta línia d'exaltació del franquisme. Són conegudes de tothom les seves normes i directrius emeses en cartes pastorals: sobre la moralitat en les platges; referent a l'Acció Catòlica; organitzant manifestacions marianes, les famoses setmanes de la joventut i les processons multitudinàries; recomanant a ecònoms i vicaris el control sobre la pràctica dels feligresos, mitjançant un arxiu secret on se'n recollís l'assistència a missa i la freqüència amb què rebien els sagraments...

De totes maneres potser el més perdurable d'aquest pontificat nacionalcatòlic hagi estat la creació i consolidació del Seminari Nou, ubicat a la possessió de Son Gibert, en el Rafal. El primer Rector d'aquest Seminari va ser Francesc Payeres, que després seria substituït per Pere Sureda (juny de 1960). Des del curs 1956-1957, tots els alumnes de l'antic Seminari ja es troben en el nou.

Molts dels escriptors educats en aquests seminaris es rebel·len i amb el temps van bastint una obra ben diferent d'aquella que els seus professors haurien volgut. Enfront d'una moral closa, com havien rebut, ens parlaran d'uns costums lliures; enfront d'un Déu creador posen l'ateisme i el materialisme; enfront d'una llengua oficialment imposada, defensen, estudien, aprenen i publiquen en una llengua pròpia. ¿Qui són aquests escriptors revoltats contra la falsa moral imposada per una Església al servei de la dictadura franquista? Guillem Cabrer ens parla de Gabriel Janer Manila, Josep Massot i Muntaner, Sebastià Mesquida, Joan Moll, Jaume Santandreu, Guillem Frontera, Pere Orpí, Biel Moll, Jaume Oliver, Joan Miralles, Joan Bestard Comes, Pere Llabrés, Francesc Barceló...

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Presentació del llibre Sa Pobla i la història, de Miquel López Crespí

pobler | 07 Juliol, 2021 19:22 | facebook.com

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí


Festes de Sant Antoni 2008



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les millors pel·lícules de la nostra vida i el poemari Temps moderns, Premi Miquel Martí i Pol

pobler | 06 Juliol, 2021 21:34 | facebook.com

...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)


Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)



Per David Jou.


La interacció entre el cinema i la poesia no ha tingut, encara, la intensitat que caldria esperar. Els tractats sobre cinema i literatura es refereixen, només, a teatre i a novella com a fonts de guions cinematogràfics, però no acostumen a fer ni la més mínima referència a la poesia. És veritat, m'apresso a reconèixer-ho, que molts poetes han quedat fascinats pel cinema des dels mateixos orígens d'aquest art, i que podem trobar esments a pellícules i a artistes cinematogràfics en un cert nombre de poemes recents. Més encara, també és cert que els ritmes, les perspectives, les profunditats, els moviments i les imbricacions de les imatges cinematogràfiques han influït, de manera més o menys evident, el rerefons imaginatiu de la poesia actual. Però tenim la impressió que seria possible anar molt més enllà d'aquests contactes esporàdics o ellíptics. Una manera seria, és clar, que el cinema es convertís, explícitament, en el tema central d'alguns llibres de poemes. Aquest llibre apunta plenament en aquesta direcció.


Quan pensem en aquesta possibilitat poètica, semblen obrir-se moltíssimes perspectives. Un llibre, recordem-ho, va més enllà que un sol poema: ramificacions, ressonàncies, laberints, avingudes, intensificacions, són algunes de les possibilitats d'amplificació i aprofundiment que es donen en el llibre, enllà del poema aïllat o del recull dispers. L'obra que el lector té a les mans és una valuosa mostra en aquest sentit: és un llibre be travat, amb desplegaments concrets que s'estenen d'un poema a l'altre i que donen una cohesió unitària al conjunt poètic, travessat tot ell per una mateixa alenada creativa.


El conjunt de pellícules evocades és, això sí, tumultuós, divers, magmàtic, però aquesta diversitat callidoscòpica queda equilibrada per la presència ubíqua del jo de l'espectador, esdevingut protagonista del llibre. Aquest espectador és alhora una persona concreta -l'autor del llibre- i tota una generació, la de l'autor, que trobà en el cinema un àmbit de llibertat enfront d'un món oficial asfixiant, una descoberta de les immenses possibilitats del món, en contrast amb una conculcació sistemàtica de llibertats elementals, i un desvetllament de sensibilitats i entusiasmes reprimits en aquell temps com a perills intolerables.


De les moltes possibilitats de descoberta del cinema -sentimental, aventurera, estètica, moral, ideològia-, l'autor -ben conegut com a agitador d'inquietuds culturals i polítiques de progrés- subratlla especialment aquesta darrera, és a dir, el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva.


L'autor ha apostat -com en altres llibres de la seva vasta obra literària- per un estil realista, discursiu, en llenguatge planer i directe, sense estalviar, d'una banda, detonacions ocasionals d'indignació ni la manifestació, en altres llocs, d'un to contingudament líric. La presència de lirisme i de revolta no és, però, l´únic contrast del llibre. També ho és la convivència naturalíssima de l'arrelament local amb la curiositat universal, manifestada no tan sols en la recepció de la multitud heterogènia i cosmopolita de pellícules, sinó també en els viatges -a París, a Londres, per exemple- per poder veure pellícules de caire polític o social prohibides aleshores per la dictadura que imperava a les nostres latituds. És un llibre, també, que estimula a reveure tota una sèrie de pellícules clàssiques, i que contribueix a fer prendre consciència, a les noves generacions, de tot un rerefons d'història i de significats que es perdrien si un es concentrés, exclusivament, en el cinema actual i oblidés les arrels de la breu però gran història cinematogràfica.


Aquestes són algunes de les característiques més evidents d'aquest llibre, que foren considerades pels membres del jurat que el declarà guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona, en la convocatòria de 2002. Per la meva banda, com a autor, jo mateix, d'un llibre de poemes sobre cinema, em plau agrair a l'autor la generositat que ha tingut en citar alguns versos meus en diversos punts de la seva obra. Això em serveix, de passada, per esmentar algunes de les diferències entre els nostres llibres, que em sembla oportú de comentar ja que ajuden a copsar la gran diversitat que hi pot haver en diverses propostes de poesia sobre el cinema. Deixant de costat el to del llenguatge -a mi em fascina el ritme verbal, que procuro accentuar en el possible, en contrast amb el registre més directe que acostuma a utilitzar Miquel López Crespí-, en el meu llibre el protagonisme corresponia a les pellícules -a una imatge, una escena, o una evocació de conjunt-, mentre que aquí ho és, manifestament, la personalitat del mateix autor. El meu llibre, d'altra banda, és dividit en seccions dedicades a directors, actors i actrius, músiques i cançons (a partir de la segona edició) i mites i personatges, potser una visió més distant, més acadèmica i reposada del cinema -tot i que no per això menys fascinada ni menys intensa. Aquí, en canvi, el conjunt de les pellícules, en el desordre magmàtic de la vida mateixa, es barreja, se superposa, ressona i flueix en el context d'una aventura vital de coneixement i de rebellia. Finalment, el meu llibre privilegiava aspectes més estrictament visuals, sentimentals i conceptuals que no pas la dimensió social o política, centre d'aquest volum.


En definitiva, enllà d'aquests comentaris que voldrien ser útils al lector que busqui paraules per explicar l'atractiu d'aquest llibre, m'agrada acompanyar en Miquel López Crespí -un nom que conec des de fa tants d'anys, com a guanyador de tants concursos literaris i autor de tants llibres- en aquesta nova aventura poètica, exploració i testimoniatge d'un tema tan viu, des de la complicitat en la passió pel cinema i des de la diferència -benvinguda!- en el tot verbal i en l'estructuració del llibre. El cinema és tan gran, tan acollidor, tan inquietant, tan poderós, amb tant per fer i per dir encara, que per molt que en diem quedarà molt per dir-ne, en la veu de molts d'altres poetes.

(Maig 2002)

Pròleg al llibre Temps moderns: homenatge al cinema

(1) (Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El 18 i 19 de Juliol de 1936 a Mallorca en la novel·la històrica L´Amagatll, Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera

pobler | 05 Juliol, 2021 16:26 | facebook.com

...deixar constància d'un món exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la guerra civil.



L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").



Coberta de la novel·la L'Amagatall.

El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell García Ruiz. En la fotografia també podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.


En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".


Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.


Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".


Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".


Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.

Miquel López Crespí

La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

pobler | 04 Juliol, 2021 16:38 | facebook.com

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai - El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí


El Tall Editorial publica llibre de viatges


Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)


Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista, autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo innumerables artículos sobre temas culturales, memoria histórica y de opinión política. Desde comienzos de los setenta ha publicado más de noventa libros de poesía, teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018 ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme” (Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial); “Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor); “Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de viatges”.


Este libro de viajes trata de dejar constancia de la experiencia vital de un escritor de la generación literaria de los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta obra podemos encontrar algunas de mis experiencias esenciales, vivencias que hacen referencia a países como Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía, Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza, Formentera y Castilla. También me refiero a diversos viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto cierta nostalgia de un mundo antiguo que está desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones, el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud, todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las estaciones.


Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de una mezcla de emociones que, de forma inconsciente, traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas las geografías que he ido recorriendo en los últimos años. Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada de interés en los decorados que visita, a no ser que en su interior ese mismo escritor sea rico en experiencias, conocimientos y principios.

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la generación de jóvenes de los años sesenta y setenta, heredera de todas las generaciones de luchadores que nos precedieron.

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría omitir en mi obra todas esas referencias a los acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede separar el mundo personal del escritor de la misma realidad que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural y político que nos ha ayudado a recargar las baterias de la ilusión.


Josep M. Llompart i el "teatre regional"

pobler | 03 Juliol, 2021 22:12 | facebook.com

La literatura catalana experimental.

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La literatura catalana experimental.


Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Miquel López Crespí publica Llibre de viatges (El Tall Editorial)

pobler | 02 Juliol, 2021 21:59 | facebook.com

Llibre de viatges (El Tall Editorial) (I) A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il•lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al•lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /". Els viatges i la generación literària dels 70 L'autor és ben conscient que aquell món d'il•lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Alhora hi podem trobar, en aquests viatges per Europa, les esperances d'una generació, aquella que, a finals dels anys seixanta i començaments del setanta, se sent atreta per les idees de llibertat i justícia social que planaven arreu en la lluita contra la dictadura. Tanmateix Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge. El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginbades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.". A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor. Un llibre, doncs, amb la presència dels amors viscuts, dels amics i familiars esvanits en el temps... Una època, també, de viatges quasi clandestins a la recerca de llibres i revistes amb els quals alimentar la set de llibertat i de cultura d'uns joves mallorquins que acabaven de complir divuit, dinou o vint anys. (Promoció – El Tall Editorial)

Guillem Frontera i Miquel López Crespí: el combat per la història

pobler | 02 Juliol, 2021 12:22 | facebook.com

...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)


La Història al dictat


Guillem Frontera | 02/06/2011 |


Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.

Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?

I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.

Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.


Diari de Balears


Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.


Miquel López Crespí


Alexandre Ballester, Miquel López Crespí, Antoni Serra... (Records)

pobler | 01 Juliol, 2021 13:25 | facebook.com

Un sopar amb Antoni Serra


Alexandre Ballester | 09/02/2011 |


Em sembla encertada aquesta definició de "vell malsofrit" aplicada al bon amic Antoni Serra Bauzà. Tots ens feim vells. Per problemes de salut, jo no vaig poder assistir a l'homenatge que el passat 29 de gener, al teatre Mar i Terra, li varen retre. Però vaig recordar vivències, fets, esdeveniments d'una llarga i sincera amistat. Vaig recordar la vella redacció de l'Ultima Hora, en aquell edifici de la Rambla on anava a veure Antoni Serra; sortíem, algun cafè i converses sobre teatre: refermament de companyonia.

Antoni Serra sempre ha tingut un criteri de rigorosa honestedat ideològica -ètica i estètica- per exercir la seva labor de crítica literària.

He recordat sopars amb Antoni Serra, a Ciutat i a sa Pobla, d'arrossos ben especiats, i n'he recordat un de gloriós. Un sopar de "rates de s'Albufera" (talps de camp) a Can Riera, amb en Colau Guixe, Nicolau Socias, propietari del teatre Principal de sa Pobla, i altres amics. Feia temps que Antoni em deia que volia menjar "rates d'Albufera"; a la fi i gràcies a en Colau, vaig poder satisfer el desig de l'amic. Va gaudir, en Toni, i tots, d'aquelles "rates amb porro". Fou un sopar memorable. Allà el 1969, a Can Riera, amb una llum daurada molt abans de l'arribada de la claror d'ara, la dels vells malsofrits.

El record d'aquell sopar, Toni, endolceix les arestes dels temps actuals. Ja no hi ha "rates" a s'Albufera, tot s'ha esvaït. Tot menys els records i l'amistat.

Diari de Balears (dBalears)


Antoni Serra: memòries periodístiques.

Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. (Miquel López Crespí)



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

La publicació del llibre de l'amic Antoni Serra No hi ha quart poder m'ha fet recordar tot un munt de vivències i de records personals que van estretament lligats al nom de l'autor solleric. N'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig, concretament en L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició. Amb l'escriptor Antoni Serra he mantingut una relació d'amistat i col·laboració de més de trenta anys. Va ser també el meu primer editor. L'editorial Turmeda que ell dirigia (juntament amb Aina Montaner, Miquel Barceló, Guillem Frontera i Josep Alberti) em va publicar A preu fet i La guerra just acaba de començar. Va ser precisament l'autor de No hi ha quart poder (juntament amb Josep Melià i Blai Bonet) qui, a conseqüència del Premi "Ciutat de Manacor 1973" m'engrescaren en la sempre incerta aventura d'escriure. Però ja de molt abans d'aquell començament dels setanta feia temps que els antifeixistes mallorquins seguíem les seves col·laboracions en la premsa de Ciutat. Fer una relació de totes les activitats culturals i polítiques fetes al costat de l'amic Antoni Serra ens portaria a allargar massa aquest article i en Bartomeu Homar no ens deixa escriure massa.


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

No hi ha quart poder m'ha portat a la memòria multitud d'anècdotes de quan, mitjançant la paraula escrita i la militància organitzada, ens semblava possible acabar amb la injusta societat de classes que sostenia la dictadura franquista. N'Antoni Serra ha escrit un llibre útil per a servar aspectes essencials de la nostra història cultural. Trenta-vuit capítols sempre irònics i divertits conformen la columna vertebral de No hi ha quart poder.

És intenció de l'autor oferir una narració de la seva experiència periodística, de les seves aventures per Barcelona, Madrid, Cadis i València. Especialment aconseguits són els capítols dedicats a Gregori Mir, Josep Pla, Gabriel Alomar o les tertúlies villalonguianes en el "Riskal".


Palma (Mallorca) 1993. Centre de Cultura de "Sa Nostra" en el carrer Concepció. Davant més de cent persones Antoni Serra presentava i recomanava l'obra de Miquel López Crespí Crònica de la pesta que havia editat Llibres del Segle. Antoni Serra ha escrit diversos pròlegs a les obres de Miquel López Crespí i formà part del jurat que atorgà a l'escriptor de sa Pobla el Premi Ciutat de Manacor de l'any 1973.

Tot plegat m'ha fet recordar trobades clandestines de diferents tipus (amb participació de l'amic Antoni Serra!) que demostren l'esperit combatiu d'aquella època d'abans de la democràcia. Aleshores era president de l'Obra Cultural Balear en Climent Garau, i l'home tenia un desig immens d'obrir les portes de la institució a noves persones, a joves que volguessin dinamitzar l'activitat cultural de les Illes. Es tractava, parlant clar i llampant, de finir amb cert esperit de capelleta i de "patums" passats de moda que encara es respirava per dins els nostres cenacles culturals.

La primera reunió la férem a la casa que l'historiador Pere Jofre tenia a Son Rapinya, l'altra a un despatx del mateix Climent Garau al seu laboratori d'anàlisi, a un bloc de pisos del carrer de Caro, a la barriada de Santa Caterina. Més endavant hi hagué la moguda de constituir a Mallorca una secció del Pen Club. La idea sortí de Serra i de Josep M. Llompart. Arreu de l'Estat la repressió franquista s'accentuava. El projecte era fer renéixer l'associació catalana del Pen Club, vincular-nos internacionalment amb el món de la cultura i, si en algun moment un dels socis era represaliat pel feixisme, poder demanar ajut a l'estranger. El pla em semblava perfecte.

N'Antoni Serra era l'encarregat de coordinar les juntes que normalment fèiem a un despatx de l'Editorial Moll. No en férem gaires, de reunions. Hi vaig anar a dues, i sempre hi havia la mateixa gent. Ningú no compareixia per a constituir el Pen Club! Érem en Josep M. Llompart, en Josep M. Palau i Camps, n'Antoni Serra i jo mateix. N'Antoni Serra no se'n podia avenir.

No hi ha quart poder és un llibre gens ortodox i per això mateix m'ha interessat enormement. L'obra editada per l'Editorial Moll m'ha fet recordar el pis del carrer Joan Crespí, aquelles mudances amb el meu atrotinat Simca 1000 quan l'autor es mudà a la caseta de Son Rapinya i jo li ajudava amb els prestatges, llibres i cossiols... I les activitats culturals en els baixos de la Llibreria Tous. La presentació del meu primer recull de narracions A preu fet. Andreu Ferret era l'encarregat de parlar d'aquell recull de contes i de la novella La gloriosa mort de Joan Boira (que havia acabat d'escriure Antoni Serra). Podríem parlar també de viatges nocturns amb Jaume Adrover i Vicenç Mates per a projectar documentals de la guerra del Vietnam a Sóller, de desenes de discussions sobre el compromís de l'escriptor, del paper de la literatura en la societat contemporània...

Les trobades i discussions amb l'amic Antoni Serra serviren per anar constatant com no tothom, en el ram de la ploma, vivia obsessionat, com nosaltres, per la idea de la lluita antifranquista. L'autor de No hi ha quart poder ja n'ha parlat d'aquesta tenebrosa història a Gràcies, no volem flors, L'anàrquica escriptura a la terra inexistent i en El (meu) testament literari.

Però avui només volíem deixar constància del nou llibre de l'escriptor solleric i de les vivències compartides que m'ha portat a la memòria la lectura de No hi ha quart poder, una història imprescindible per a conèixer alguns aspectes fonamentals del nostre passat més recent.

Miquel López Crespí

(7-V-02)


Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

Un text compl/suplementari

Per Antoni Serra, escriptor.

"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.

Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

(Son Rapinya, Ciutat)

Desembre, 1984


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

1 2 3 ... 300 301 302  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS